A la coeducació es va arribar, perquè era necessari arribar-hi. Els que hem viscut el procés, ho tenim clar, per això, ens sorprenen les raons exhibides pels que defensen la separació: Més rendiment i menys violència.. (…..).

1)Més rendiment.. Els resultats dels nois en les proves Pisa de lectura, són inferiors als resultats de les noies. Jo crec que això, no ens permet afirmar que la separació augmentaria el rendiment global.

2)Menys violència.. De quina violència es parla ?..De la violència de l’home, més explícita, o de la violència de la dona més psicològica?

Jo per la meva experiència, afirmo que he treballat més bé quan hi ha hagut homes i dones.. Reconec que la forma d’imposar-se del mascle pot resultar molesta, i afirmo que la violència psicològica i la capacitat de manipulació de la dona pot arribar a ser insuportable..

Jo per la meva experiència, defenso  que a totes les escoles hi hagi nens i nenes, i  que a totes les feines, homes i dones.

El cervell ens permet comprendre les coses i veure-les venir. Ens permet anticipar-nos. Ens permet sortir de casa i tenir èxit. Els animals primitius no tenien cervell.

He fet aquesta reflexió sobre l’evolució, perquè hi ha una cosa que no quadra. Una realitat que vivim cada dia els professors. Parlo dels alumnes que no s’anticipen, és a dir, que deixen sempre les coses per demà, parlo dels alumnes que no s’esforcen.. Parlo dels alumnes que, sembla que no tenen aquest cervell anticipador.

Fa algunes setmanes un psicòleg em deia, que aquests alumnes tenen por. Si, si, deia: “tenen por a semblar tontos”. De fet, actuant com actuen, si obtenen males notes, tothom dirà, que no s’han esforçat, i quasi ningú dubtarà de les seves capacitats. De fet, aquest és el tema: “No volen semblar tontos”.. Tenen por que la gent vegi, que no poden!..

I què podem fer? Modificar el nostre llenguatge, en funció d’aquesta realitat exposada… Hi ha alumnes amb un cervell evolucionat i madur, que planifiquen i s’esforcen. Hi ha alumnes amb un cervell immadur que tenen por i no s’esforcen. A l’alumne del primer grup si li podem dir “Tu pots”. A l’alumne del segon grup no li podem dir això. Suposo que ja veus per què?

Foto de Loloyololo..

He conegut molts casos de assetjament i en alguns no he sabut com actuar. No he sabut com actuar perquè la persona atacada veia insults on jo veia expressions jocoses, veia agressions on jo veia maniobres d’aproximació, veia rebuig on jo veia simples gesticulacions.. Si la víctima tendeix a sentir-se atacada, no és fàcil actuar i encertar. S’ha d’elaborar un pla perquè ella modifiqui les seves percepcions i perquè els altres modifiquin les seves actuacions.. .. Centrar-se en els agressors no soluciona el problema. Més bé l’enquista. (…).

He escrit el que he escrit, després de llegir una noticia relacionada amb el tema (ElPeriodico,16-04-11): El Col·legi concertat Joan Pelegrí, ha estat condemnat per no evitar un assetjament. (..).

La notícia esmentada ens obliga a inclinar-nos per la intervenció protectora i no confiar massa en l’autoregulació.

L‘autoregulació és a les relacions socials, el que la llei de l’oferta i la demanda és a les relacions comercials. (…).Els grups s’autoregulen. “Allà on una mala protecció pot generar aïllament, l’autoregulació pot generar un canvi d’actitud i una complicitat”…

Una foto de M.Celis....

Li vaig preguntar per un fet i em va comptar tot l’incident. Li vaig preguntar per un lloc i em va explicar tot el viatge. Li vaig preguntar per la seva germana i em va parlar de tota la família.

Jo solament volia saber el que havia fet el subjecte, abans de començar les empentes. Jo solament volia saber si ell havia visitat el museu de la guerra, quan va fer aquell viatge. Jo solament volia informació sobre la seva germana.(…).

La conversa em va marcar. En va marcar i em va fer pensar!. Em va fer pensar en els alumnes que tenen inquietuds concretes i en els professors que desenvolupen tot el tema. (…).

Em va fer pensar en el que diu Jaume Funes, en el número 31, de la revista ÂMBITS, on ens parla de l’educació. On ens parla dels professors que segueixen el llibre, i que ni tenen en compte les preguntes o inquietuds dels seus alumnes, ni les notícies que impregnen quasi totes les converses.(..).

Us imagineu un professor de ciències naturals, o de física, o de química seguint el llibre, mentre al Japó, i al món sencer pateixen i reflexionen sobre les conseqüències del terratrèmol. Té això, sentit?

Pràcticament no ha fet res: No ha dibuixat l’armari. Nosaltres, els professors, hem fet el dibuix. No ha tallat els taulons. Nosaltres, els professors, els hem tallat.. No els ha unit cargolant-los o encolant-los. Nosaltres ho hem hagut de fer. Havia de fer un armari i no ho ha fet. No s’estan assolint els objectius.. Amb aquest noi hem de fer alguna cosa!.

Aquesta queixa, fa uns 6 anys, la presentava un professor d’un “aula taller” i al mateix temps proposava l’expulsió de l’alumne esmentat. Recordo que algú va dir, desqualificant la proposta: “ L’objectiu no és l’armari. Fer l’armari no és més que un mitjà per aconseguir altres coses.. El que compta són els objectius”. Recordo que em va estranyar que  aquesta persona no trobés  motius pel càstig proposat.

Darrerament he recuperat aquest record, doncs, una situació similar a la viscuda fa 4 anys, ha afavorit l’evocació. L’evocació i la reflexió. Una reflexió al voltant de la importància de certs mitjans: “Hi ha mitjans, que si no els cuidem, mai aconseguirem el que toca. Em refereixo al treball de l’alumne i a l’autoritat del professor. Mitjans que jo defenso dient el següent: Els professors, podem perdonar moltes coses, però el que no hem de perdonar mai,  és que l’alumne es negui reiteradament a començar, quan el professor ha dit que cal fer-ho…”