Setmanari “ASABADELL“, 24/11/08

El Consorci de Normalització Lingüística de la ciutat de Sabadell, amb la col·laboració de l’ajuntament, fa temps que treballa per la llengua, la solidaritat i la integració, gestionant la formació de parelles lingüístiques..(….).Són moltes les persones que s’hi apunten!..

Vull comparar aquesta iniciativa amb altres iniciatives..(…..).Amb les que no tenen en compte que la llengua i la cultura no han d’imposar-se, doncs generen rebuig i donen arguments als de la part contrària..(…….). Estic pensant en les multes per retolar en català, o en la possibilitat apuntada per alguns, de multar als periodistes que usin incorrectament la llengua.(……).

Escrit publicat al diari digital “E-NOTÍCIES”, abril/2008.

A tots els àmbits passa igual: als claustres (escoles, instituts,..), dins dels partits (ERC,PP,..), entre partits…. A tots els àmbits, els equips tenen 2 maneres d’arribar al poder: Eliminar el rival o vendre un somni…… El que opta per la segona manera ha de ser intel·ligent, tenir idees clares, nivell moral i partir d’una situació millorable,.

L’equip del qual us parlo (una escola de Barcelona) , sí parteix d’una situació lògicament millorable, doncs, totes les situacions ho són , però, per no tenir totes les característiques apuntades , ha optat per eliminar el rival, malparlant en el seu programa de l’equip anterior……

Als que seguim les lluites polítiques d’aquest país, no ens estranya. Recordeu com va arribar Aznar al poder? Ho recordeu?

Dit això i per acabar vull afegir 2 coses : a) Felipe Gonzáles, si ens va vendre un somni.. Va ser capaç d’arribar al poder utilitzant la primera via, la via dels que tenen imaginació … b) Tots o quasi tots els pedagogs són constructivistes, quan eduquen. Perquè no ho són quan “escalen”?

Estimem i defensem la nostra família, perquè és nostra.. Respectem les altres famílies perquè volem que la nostra sigui respectada.. Sembla que tot hauria d’anar bé, perquè tots compartim aquests principis d’actuació.. Com a mínim, en principi!.. (…)

I que volem dir?..Quina és la qüestió? A veure!. Si els membres d’una família es dediquen a exhibir els seus èxits i s’enfaden quan algú s’atreveix a exposar els seus fracassos i tant en les exhibicions com en els empipaments utilitzen un llenguatge excloent (nosaltres, nosaltres,..), poden produir-se desercions, o dissidències. Jo he conegut famílies franquistes que tenien un fill comunista.

Les dissidències esmentades són relativament freqüents quan hi ha molts cunyats o cunyades..(…) Ja sabeu, els cunyats són cunys o tascons que entren en una família, obligant-la a obrir-se, si volen evitar fractures… Si volen evitar fractures quan s’aborden certs temes.. (….). Per exemple: El treball de la dona.. L’avortament.. Espanya..

He de confessar que mi reflexió sobre la família ha portat el meu pensament cap els partits i cap a les nacions..

Si allò que s’ espera no és molt gran, i el risc no és molt alt, és bo confiar…Docs, les relacions s’ han de basar en la confiança…. Per exemple: Ens fiem de la nostra parella, quan ens diu que arriba tard perquè ha estat molt ocupada a l’ oficina…. Confiem en el nostre fill de 10 anys i l’ enviem a comprar..(….).

Si allò que s’ espera es gran, i el risc de confiar és alt. La confiança s’ ha de posar entre cometes.. Doncs, no sempre les relacions s’ han de basar en la confiança!. Per exemple: La Generalitat està disposada a avalar Nissan davant dels bancs, perquè pugui invertir a la planta de Barcelona.(Començament d’any)… Com que aquestes relacions s’han de basar més en la conveniència que en la confiança, La Generalitat prendrà mesures perquè l’ empresa no marxi sense pagar..(….).

Si allò que s’ espera és molt gran, per exemple, que et treguin de la crisi econòmica o que t’ evitin les confrontacions internacionals, tenir grans esperances podria dir-se que es cosa d’ ingenuos….Molts dels que van escoltar “el discurs inicial” d’Obama, esperaven i esperen tantes coses d’Obama, que podria dir-se que són “in-ge-nuos”.