Pràcticament no ha fet res: No ha dibuixat l’armari. Nosaltres, els professors, hem fet el dibuix. No ha tallat els taulons. Nosaltres, els professors, els hem tallat.. No els ha unit cargolant-los o encolant-los. Nosaltres ho hem hagut de fer. Havia de fer un armari i no ho ha fet. No s’estan assolint els objectius.. Amb aquest noi hem de fer alguna cosa!.

Aquesta queixa, fa uns 6 anys, la presentava un professor d’un “aula taller” i al mateix temps proposava l’expulsió de l’alumne esmentat. Recordo que algú va dir, desqualificant la proposta: “ L’objectiu no és l’armari. Fer l’armari no és més que un mitjà per aconseguir altres coses.. El que compta són els objectius”. Recordo que em va estranyar que  aquesta persona no trobés  motius pel càstig proposat.

Darrerament he recuperat aquest record, doncs, una situació similar a la viscuda fa 4 anys, ha afavorit l’evocació. L’evocació i la reflexió. Una reflexió al voltant de la importància de certs mitjans: “Hi ha mitjans, que si no els cuidem, mai aconseguirem el que toca. Em refereixo al treball de l’alumne i a l’autoritat del professor. Mitjans que jo defenso dient el següent: Els professors, podem perdonar moltes coses, però el que no hem de perdonar mai,  és que l’alumne es negui reiteradament a començar, quan el professor ha dit que cal fer-ho…”