Quan els usuaris més habituals no són els desitjats,  una certa clientela abandona el lloc. Potser la clientela que més disfuncions detecta, que més  millores reclama, i que més  respecta les normes. Quan els usuaris  més descurats predominen, el negoci es deteriora.  És deteriora perquè els clients més exigents són els que s’en van. Ho he vist en un bar,  en una piscina pública, en una escola de primària i en un hospital.. Ho he vist al meu poble!. Segur que passa a tot arreu. Les retallades sempre tenen aquesta conseqüència.

Si ens centrem en el sector eductiu i en el sector sanitari, ràpidament veiem el problema. Quan les classe mitjanes abandonen les escoles públiques, perquè hi ha  privades i “semiprivades”, el seu funcionament empitjora. Si en la sanitat pot passar el mateix, seria sa preocupar-se.

Quan jo era petit, el gos que havia de protegir la casa, estava sempre lligat. El meu pare deia, que els gossos que no eren lliures, bordaven amb més ràbia. Arribat el moment, atacaven amb més empenta. Eren més agressius, més violents. Jo vaig poder comprovar, que a més llibertat, menys agressivitat. (…).

De la llibertat d’expressió, podem dir el mateix. La censura genera ràbia. I la  expressió redueix la tensió o pressió. De totes maneres,  les nostres lleis penalitzen, l’amenaça, la difamació i l’apologia del terrorisme. Potser, perquè questes expressions contenen violència  i apropen a la persona que les pronuncia a l’agressió. En canvi, no penalitzen  la blasfèmia, ni la ofensa. Potser, perquè provenen més de la llibertat  que de l’odi (…).

Dit això, caldria preguntar-se  si les nostres lleis haurien de penalitzar expressions com aquesta:”A veure, no cal fer un drama!. A l’avió anaven catalans, no persones!”.  M’estic referint al tuït que un home d’Águilas, va penjar després de l’accident aeri  dels Alps.