Estimem i defensem la nostra família, perquè és nostra.. Respectem les altres famílies perquè volem que la nostra sigui respectada.. Sembla que tot hauria d’anar bé, perquè tots compartim aquests principis d’actuació.. Com a mínim, en principi!.. (…)

I que volem dir?..Quina és la qüestió? A veure!. Si els membres d’una família es dediquen a exhibir els seus èxits i s’enfaden quan algú s’atreveix a exposar els seus fracassos i tant en les exhibicions com en els empipaments utilitzen un llenguatge excloent (nosaltres, nosaltres,..), poden produir-se desercions, o dissidències. Jo he conegut famílies franquistes que tenien un fill comunista.

Les dissidències esmentades són relativament freqüents quan hi ha molts cunyats o cunyades..(…) Ja sabeu, els cunyats són cunys o tascons que entren en una família, obligant-la a obrir-se, si volen evitar fractures… Si volen evitar fractures quan s’aborden certs temes.. (….). Per exemple: El treball de la dona.. L’avortament.. Espanya..

He de confessar que mi reflexió sobre la família ha portat el meu pensament cap els partits i cap a les nacions..