Els drets de les dones romanes

El sexe de l’individu era un fet que estructurava la societat. La dona pel simple fet de ser dona no tenia cap dret, i passava a estar sota la “tutela” del seu pare o del seu marit a l’igual que els fills de la parella. No totes les dones, a l’igual que els homes tenien la categoria de ciutadanes, sinó que hi havia de llatines, peregrines, provincials…

Una dona esclava tenia els mateixos drets que un home esclau, ja fos capturada durant alguna guerra i esclavitzada, que filla d’una dona esclava o haver estat condemnada a l’esclavitud. No cal dir que entre esclaus no es podia contraure el matrimoni legal.

Les dones ciutadanes que eren nascudes d’un iustum matrimonium sempre havien estat destinades a l’àmbit familiar i successori, pel que difícilment podien participar en negocis, vendes o en temes que no fossin el fer-se càrrec de la família i de la casa. I un exemple d’això és que la dona no tenia dret de sufragi, no es podia presentar a les eleccions, tampoc podia formar part de cap tribunal popular ni podia ser escollida per jutjar un  procés. També era impensable que cap dona prestés testimoni en un judici. No podien accedir a la probatio ad populum (protecció del tribunal dels plebeus).

La dona podia tenir patrimoni i fer ús d’ell i podien disposar d’ell en actes inter vivos i mortis causa. Això anava amb la condició de que estaven sotmeses a la tutela mulierum que era la tutela que va durar fins a l’època d’Octavi August. Octavi August a la seva legislació va crear la figura del ius liberorum per premiar a les dones que havien estat esclaves i després alliberades (llibertes), i a les ingènues que mai havien estat esclaves. Les llibertes que havien procreat 4 o més fills i les ingènues que n’havien tingut tres o potser més adquirien el dret de tutela de la seva pròpia descendència.

Existien lleis per quan la dona cometia adulteri, que es considerava un crim públic. La condemna dels adúlters era la pèrdua del patrimoni i l’allunyament.

 La dona no podia ser tutora dels seus fills fins que amb Teodosi II, si la dona enviduava i es comprometia a no tornar a contraure matrimoni, podia ser-ho. Les dones no podien adoptar, ja que no podien tenir la potestat sobre ningú.

En el cas d’ésser consagrades a les divinitats eren alliberades de la pàtria potestat i esdevenien lliures.

Deixant una mica de banda l’àmbit judicial i patrimonial, la dona tampoc podia ser curadora o presidir rituals de culte a qualsevol divinitat que no fos femenina ni una verge vestal d’algun temple feta per protegir el temple.

Un apunt important a fer és que sí, ens pot semblar que els drets de la dona eren injustos, inexistents i tot el masclistes que vulguem, però és important situar-nos a l’època en la qual ells varen viure i ser conscients de què no existia el masclisme com a concepte. Si no existia el masclisme com a concepte creieu que la seva voluntat era la de ser masclistes? Eren així perquè a l’època no existia un altra manera de veure les coses ni  de fer-les.

Sarcòfag romà ca. 150

Llatinismes de l’àmbit jurídic a les PAU Catalunya 2015

Com cada any a les PAU entren llatinismes de diferents àmbits. En El Fil de les Clàssiques podem trobar els diferents llatinismes.
Tot seguit hem volgut definir els  llatinismes  de  l’àmbit jurídic:

  • De facto: Literalment vol dir “de fet” . És aquella situació que no ha estat reconeguda formalment. En una situació jurídica de facto acostuma anar acompanyat del concepte de iure.  De iure fa referència al que diu la llei mentre que de facto designa l’acció del que succeeix en la pràctica.
  • Pacta sunt seruanda: Aquest llatinisme vol dir “allò pactat és perquè s’acompleixi”. És a dir que si hi ha un pacte entre dos, els dos han de respectar el pacte i complir-lo. 
  • De iure: De iure significa “de dret”. Aquest llatinisme s’oposa al llatinisme de facto (de fet). Una situació pot ser De iure però sense estar d’acord amb la situació real. Serveix per nomenar el que està reconeguda per una llei vigent, pot estar escrita o no.
  • Patria potestas o pàtria potestat : Antigament la patria potestas era que el pare tenia el benefici i l’obligació exclusiu de la família i dels fills i a ells els hi devia protecció. Era un poder que tenia l’home més gran sobre els seus fills i la gent més jove que ell.
  • Dura lex, sed lex: Literalment vol dir “La llei és dura però és la llei”. Aquest llatinisme el que diu és que encara que la llei sigui dura i estigui en contra de nosaltres, l’hem de respectar i complir, no anar en contra de la llei, perquè l’únic que aconseguirem serà perjudicar-nos a nosaltres mateixos.
  • Persona non grata:  Persona non grata és un sinònim de persona no benvinguda. Una persona declarada non grata  és considerada inacceptable i ha de tornar al seu país d’origen.
  • Ignorantia legis non excusat: La ignorància no eximeix de l’incompliment de la llei.  És a dir, que el desconeixement de la llei no és excusa perquè no s’acompleixi, ja que si ha estat promulgada es dóna per sabut que la coneix i l’ha de respectar tothom.
  • Sub iudice: Literalment vol dir “en mans del jutge”.  Fa referència a un cas pendent de resolució judicial.  El concepte sub iudice  és utilitzat com a  sinònim de “el present cas” o “el cas en qüestió”.
  • In dubio pro reoIn dubio pro reo vol dir “davant el dubte a favor de l’acusat”, és a dir, que en cas de dubte, com per exemple per insuficiència probatòria, s’afavoreix  a l’acusat. Tota persona és innocent fins que es demostra la seva culpabilitat.

Gai

Gaius va ser un jurista romà, nascut en el segle II dC. i va morir en l’any 178 dC. aproximadament. En la seva època no va ser molt conegut. Tampoc se sap molt de la seva vida.

Era professor de dret, va escriure obres les quals van ser redactades per ell, aquestes obres tenien finalitat didàctica, en el govern d’ Alexandre Pio i a principis de l’emperador Marc Aureli.

Les seves principals obres van ser las Institutiones dividides en quatre llibres que actualment s’utilitzen en moltes universitats, també va escriure ad edictum praetoris  urbani o ad edictum urbicum i ad edictum provinciale . Per alguns autors, ell no era res més que un simple autor de manuals de dret. Altres escriptors li van agraïr moltes coses com per exemple la seva obra Institutas, ja que, va ser una de les obres més completes a part del Corpus Iuris Civiles.

Les Institutiones de Justinià es van basar principalment en la obra de Gaius.

Podem arribar  a saber coses de la seva vida, per un fragment del Digest (345·7pr), on Gai fa referència al cas d’una dona que es deia Alexandrina la qual conjuntament amb els seus quintigèmins assisteix davant l’emperador Adrià (117-138), manifestant el jurista que això va ocórrer nostra aetate. Altra fragment rellevant per sentenciar l’última etapa de la vida de Gai el constitueix un comentari que el jurista fa al Sc. Orfitiano transmès l’any 178.

 

Ius publicum i Ius privatum

Publicus és un terme del qual pertany al populus, comunitat ciutadana, civitas o Estat; privatus pertany al que és privus, és a dir, el que és particular, privat. Es parla de res publicae i de res privatae, de utilitas publica i de utilitas privata.

L’expressió ius publicum té dos significats:

I.  Ius publicum està integrat per les normes que es deriven de les XII Taules o d’altres leges publicae, com la lex Falcidia i la lex Papiria, de las constitutiones, referint-se a materies que considerem de Dret privat. No pertanyen al ius publicum les normes fixades per la jurisprudència.

II. Ius publicum és el Dret referent a l’organització i funcionament del status rei Romanae. Ulpiàpublicum ius est quod ad statum rei Romanae spectat (Dret públic és el qual afecta el govern de la república). El mateix significat el trobem en Ciceró quan diu que són publica iura aquells quae sunt propria civitatis atque imperii (drets públics aquells que són propis de la ciutat i de l’imperi).
En un principi es contradiuen la lex, norma originària de la civitas i el ius (civile) originat per diversos estats. Encara que aquestes diferències no són d’essència, perquè les relacions entre familiars coincideixen amb les relacions internes d’un Estat i també les entre familiars amb les de diferents estats.

En el pas del temps es passa a la contraposició entre ius (civile) ius publicum.
Ius publicum 
és el dret originat per la civitas, en el qual expressen la voluntat del populus. Aquest Dret és diferencia del complexe de principis conservats, elaborats i revelats per la jurisprudència, és a dir, del ius civile que  in sola prudentium interpretatione consistit.

En el primer fragment del Digest, Ulpià ens diu que el Dret pot considerar-se entre dos aspectes: Huius studii duae sunt positiones, publicum et privatum. Publicum ius est quod ad statum rei Romanae spectat, privatum quod ad singulorum utilitatem: sunt enim quaedam publice utilia, quaedam privatim. Publicum ius in sacris, in sacerdotibus, in magistratibus consistit. Privatum ius tripertitum est: collectum etenim est ex naturalibus paeceptis aut gentium aut civilibus. (Dos són els aspectes d’aquest estudi: el públic i el privat. Dret públic és el que engloba al govern de la República; privat el que vela per l’interes dels particulars, hi ha coses d’utilitat pública i altres d’interès privat. El dret públic consisteix en l’ordenament referent a la religió, al sacerdotal i a les magistratures. El dret privat està partit entre tres, recollit en preceptes naturals, dret de gent i civils.)

Ulpià no separa el Dret en dos parts oposades, només divideix el seu estudi en dos positiones. Per una part existeix la comunitat i per l’altre l’individu. La norma jurídica considera a la comunitat com un ser col·lectiu i a l’individu li atribueix el poder de satisfer les seves necessitats particulars amb un cert límit. No es mira a l’individu com un ser independent, sinó que les accions de l’individu són per un bé comú. L’individu i la comunitat sempre s’acaben unint.

Referents clàssics del dret