Feliç Any nou 2014
Respon
La guerra freda en Amèrica Llatina: la dictadura militar argentina (1976-1983)
Videla y el terrorismo de Estado
Frente al olvido hacia los terrores organizados, sólo caben políticas públicas de memoria
[Julián Casanova,El País, 17-5-2013]
Todo empezó el 24 de marzo de 1976, cuando una Junta de Comandantes en Jefe, integrada por el general Jorge Rafael Videla, el almirante Emilio Eduardo Massera y el brigadier Orlando Ramón Agosti, tomó el poder. Las Fuerzas Armadas se apropiaron del Estado y en una acción planificada de exterminio, aprobada en una reunión de generales, almirantes y brigadieres que tuvo lugar antes del golpe militar, iniciaron miles de detenciones clandestinas y asesinatos masivos. Proceso de Reorganización Nacional, le pusieron como nombre oficial. Fue terrorismo de Estado, puro y duro, sin precedentes en la historia argentina, una sociedad que había sufrido, no obstante, seis golpes militares en las cuatro décadas anteriores.
Los cadáveres aparecían en las calles, enterrados en cementerios sin ningún tipo de identificación, quemados en fosas colectivas o arrojados al mar. Nunca hubo ejecuciones oficiales, porque todas eran clandestinas. En Argentina, desde 1976 a 1983, no hubo muertos: las personas desaparecían.
La mayoría de las desapariciones ocurrieron en los tres primeros años. Casi treinta mil, según las organizaciones defensoras de los derechos humanos. Había obreros, estudiantes, intelectuales, profesionales, personas conocidas por su militancia política y social, pero también familiares, gente señalada por otros o mencionada en las sesiones de tortura. Primero se les secuestraba, normalmente de noche, en sus domicilios, en operaciones que incluían a menudo el saqueo y robo de la vivienda. Después se les torturaba y si lo superaban, porque muchos se “quedaban”, permanecían detenidos en dependencias policiales y unidades militares. A la mayoría de ellos les aguardaba, por último, el “traslado”, la ejecución sin dejar pruebas.
Desaparecido fue el eufemismo con que el que se denominó a las víctimas de esa dictadura y el término ya lo había definido el general Jorge Rafael Videla en 1979, en respuesta a las primeras indagaciones y presiones internacionales sobre la represión: “mientras sea desaparecido no puede tener ningún tratamiento especial, es una incógnita, es un desaparecido, no tiene entidad, no está ni muerto ni vivo, está desaparecido”. Esa cínica visión del exterminio sin pruebas la compartían entonces los militares, algunos cuadros políticos de los principales partidos, empresarios, eclesiásticos y periodistas. “Todos están bajo tierra”, respondió un general, Alcides López Aufranc, para tranquilizar a economistas y ciudadanos de orden que preguntaban sobre la actividad de algunos delegados sindicales.
A esa dictadura, como a otras muchas, más o menos sangrientas, no le faltaron apoyos. Algunos de ellos naturales y previstos, como el del poder económico y financiero o el de la jerarquía de la Iglesia católica, que, salvo excepciones, tal y como ha demostrado Emilio Mignone, bendijo la represión, la santificó, “cruzada por la fe”, y obtuvo a cambio importantes beneficios corporativos. Pero ese episodio de “barbarización política y degradación del Estado”, en palabras de Hugo Vezzetti, no hubiera sido posible sin la adhesión y conformidad de amplios sectores de la población. “Por algo será”, decían muchos para justificar que se llevaran a tanta gente. “Apoyé el Proceso, pero no sabía que la cosa había llegado a tal extremo”, declaraban otros cuando las primeras pruebas de la masacre salían a la luz. Miedo, silencio, complicidad, y también una convicción de que el orden de la dictadura era preferible al “caos” y violencia anteriores.
Cuando la dictadura cayó, la lucha por la información, la verdad, la petición de justicia y el rechazo del olvido se convirtieron en señas de identidad de la transición a la democracia. Tres décadas después, esa dictadura de apenas siete años aparece ya como uno de los más destacados ejemplos de terrorismo de Estado de la historia, de “masacres administradas”, como las llamó Hanna Arendt.
Existen numerosas pruebas incontrovertibles frente a aquel exterminio que pretendía no dejar ninguna. Y la muerte de Videla nos lo vuelve a recordar. Y nos advierte de nuevo que frente al olvido e indiferencia hacia los terrores organizados, sólo caben políticas públicas de memoria basadas en archivos, museos y educación. Enseñar esa historia reciente y transmitir a los más jóvenes valores de tolerancia y libertad.
Julián Casanova es catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Zaragoza.
______________________________________________________________________________
El 20 de setembre de 1984, l’escriptor Ernesto Sábato lliurava l’informe “Nunca Más”, també conegut com a ‘Informe Sábato’, de la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (CONADEP), que reflectia l’horror viscut durant la dictadura argentina (1976-1983).
Sábato va ser triat el 29 de desembre de 1983 president d’aquesta comissió per investigar i publicar un informe sobre els crims d’Estat comesos per la dictadura militar.
Fruit d’aquest treball van ser 50.000 pàgines de documentació amb 30.000 de casos d’abducció, desaparició, tortura i execucions. El ‘Informe Sábato’ va servir per processar a part dels culpables d’aquesta pàgina negra de la història recent d’Argentina.
________________________________________________________________________________
Informe Semanal – Argentina, memoria del horror [25 mar 2006]: Reportatge realitzat per Informe Semanal en 2006, trenta anys després del cop militar que va instaurar una feroç dictadura militar, on les ferides continuen obertes
Ensenyar i aprendre – primum discere, deinde docere
[Enrique Moradiellos, El País, 14-4-2013] El pasado domingo, 31 de marzo de 2013, en esta misma tribuna, el profesor Gimeno Sacristán publicaba un artículo titulado Primero saber y sólo después opinar que aludía de manera directa y expresa al autor de este escrito y responsable de un previo artículo titulado Primero aprende y sólo después enseña.
Con el debido respeto que merece una figura de la talla del profesor Gimeno Sacristán, me permito afirmar que si su pretensión era utilizar ambos títulos como estrategia retórica para subrayar el contraste entre nuestras distintas opiniones sobre el arte de educar y sus dificultades actuales, la fórmula no podría ser menos afortunada, según mi leal pero falible saber y entender. Y ello por razones muy fundadas que paso a exponer con la exigible brevedad.
El título de mi artículo reformulaba en román paladino una máxima de la tradición pedagógica clásica y ya más que multicentenaria: primum discere, deinde docere. Como tal fórmula, expresaba sucintamente la idea de que la educación, en su calidad de proceso humano de enseñanza y aprendizaje de conocimientos o destrezas, era una actividad siempre transitiva (unos enseñan y otros aprenden), no conmutativa (ambos papeles están diferenciados), informada (exige materia transmisible y asimilable) y sujeta a normas, reglas y procedimientos (porque es un fenómeno intelectual –teórico- tanto como operacional –pragmático). En esa calidad, dicho principio está presente y ejercitado en las Instituciones Oratorias de Quintiliano desde el siglo I, en la influyente ratio de la educación jesuítica desde el siglo XVI, en las fecundas reflexiones pedagógicas de Immanuel Kant de principios del siglo XIX y en las reflexiones de la comisión internacional de la Unesco del año 1996 tituladas “La educación encierra un tesoro”. Se me había ocurrido pensar que cualquier profesional de la educación, ya fuera un titulado pedagogo de actividad docente universitaria o un profesor ejerciente efectivo en los niveles primarios o secundarios de nuestro sistema educativo, estaría plenamente de acuerdo con ese principio axiológico. Lo contrario se me antojaba tan absurdo como afirmar ser historiador pero impugnar la idea de que tal disciplina tuviera algo que ver con la trilogía categorial de relato, tiempo y evidencia probatoria que sostiene dicha actividad intelectual desde los tiempos fundacionales de Heródoto de Halicarnaso.
Sin embargo, la estrategia retórica del profesor Gimeno Sacristán parece indicar algo distinto. Para empezar, situar procesalmente el saber como condición previa a la opinión resulta una operación ambigua en su sentido cabal: ¿qué es exactamente un “saber” y una “opinión”? ¿no cabe que haya opinión fundada e informada en algún tipo de saber? ¿Acaso los saberes, dado que no siempre son ciencia, no contienen opiniones, juicios e impresiones valorativas? Probablemente el sentido que quepa dar a esa oposición dualista tenga que ver con la idea de que “saber” en ese título remite a “ciencia” (“ciencia pedagógica” o incluso “ciencia de la educación”), en tanto que “opinión” remite a juicio banal o interesado e incluso a prejuicio acientífico. Sólo así tendría sentido contraponer ambos términos con objeto de descalificar al discrepante tildándolo de cuasi-ignorante y ajeno a la sabiduría del proponente. Pero esta opción es claramente absurda desde cualquier punto de vista: hay multiplicidad de saberes en el mundo (poéticos, mitológicos, religiosos, técnicos, artesanales y científicos, entre otros) como hay multiplicidad de opiniones en ese mismo mundo (buenas, malas, regulares o inclasificables, para empezar). Además, la idea subyacente a esa oposición remite a un modo de pensamiento de clara filiación intelectual tecnocrática, con todo lo que ello supone de reducción ideológica y peligro socio-político: hay cosas que sólo los expertos técnicos en la materia tratada pueden juzgar y decidir, sin dejarse influir por las meras opiniones gratuitas de los legos en dicha materia.
En un país como España, esos polvos tecnocráticos trajeron tantos lodos no hace muchas décadas que produce escalofríos apreciar su recurrencia en estas lides educativas. Sobre todo porque tal perspectiva tecnocrática omite y contradice siempre algo clave para una sociedad libre y abierta basada en el diálogo respetuoso y democrático entre sus ciudadanos: las cuestiones que tienen que ver con la res publica (como es el caso de los problemas de la educación institucional) son siempre objeto de debate político e intelectual en razón de sí mismos y no cotos cerrados de administración y gestión de los expertos y burócratas correspondientes. Un pequeño ejemplo: no todos sabemos lo mismo de economía y de la actual crisis económica y financiera que el catedrático de hacienda pública y finanzas de la mejor universidad española; pero todos podemos informarnos mínimamente sobre el asunto y tenemos derecho a opinar sobre las políticas económicas diseñadas o aplicadas ante la crisis en función de nuestra condición de ciudadanos que soportan, sufren, padecen o se benefician de esas mismas políticas.
Dejando a un lado este asunto, el profesor Gimeno Sacristán aborda en su texto la cuestión debatida (el bajo nivel de conocimientos culturales generales de una inmensa mayoría de opositores de Magisterio en Madrid) con una perspectiva equivocada en su enfoque general, me atrevo a sugerir, y ello por tres razones.
La primera: con independencia de las circunstancias que puedan rodear a la publicación de esas noticias, el hecho cierto es que su contenido no está desmentido sino demostrado y validado; y siendo así, como la verdad es la verdad dígala Agamenón o su porquero, la táctica de recurrir al clásico “matar al mensajero” no sólo es un error táctico sino una tremenda irresponsabilidad profesional.
La segunda: presuponer que las correspondientes críticas a esa situación penosa, incluyendo nuestro artículo, son parte de una especie de campaña de “los militantes de la antipedagogía”, raya el absurdo intelectual más reprobable y nos sitúa en la peor tradición de las teorías históricas conspirativas que denuncian a los críticos pero omiten atender al grave problema criticado.
Y la tercera: suponer que la crítica a unas determinadas corrientes psicopedagógicas implica la “descalificación global de un colectivo” o de la propia Pedagogía como disciplina es un abuso grotesco cuando no interesado ya que la crítica de “los desvaríos de la Nueva Pedagogía” que tanto molesta a algunos es obra de un pedagogo canadiense y está en vigor desde 1973 en la literatura pedagógica universal, como también lo están las críticas contra los excesos pragmatistas, constructivistas y teoreticistas en la Pedagogía de pedagogos como Peters, Buchmann o Highet, para no ir más lejos (y me atrevería a incluir al propio Gimeno Sacristán porque es cierto que se encuentra entre los que “nunca hemos defendido una pedagogía vacía de contenidos”).
En correspondencia con ese error de enfoque, buena parte de las consideraciones del profesor Gimeno Sacristán pierden su fuerza argumentativa de modo necesario. Por ejemplo, dado que es cierto que “cualquier docente, como instructor y educador, ejerce de pedagogo”, mayor razón tendrán para opinar de estas materias debatidas quienes ejercen esa profesión en cualquiera de los niveles educativos existentes. Lo que incluye, naturalmente, al abajo firmante por su carácter de docente con casi un cuarto de siglo de experiencia en cuatro universidades (tres españolas y una británica) y cierto conocimiento directo de lo que son las Facultades de Formación del Profesorado (por haber impartido docencia en ellas) y de lo que son principios básicos pedagógicos y didácticos (por haber recibido la pertinente noción en el Instituto de Educación de la Universidad de Londres y en otros centros análogos españoles). Un segundo ejemplo: dada la influencia doctrinal e institucional de esas corrientes pedagógicas desde finales de los años setenta del siglo pasado, ¿cómo no atribuir su ración de responsabilidad a las mismas en el desastre educativo que estamos contemplando? ¿Acaso el profesor Gimeno Sacristán no está al tanto de los delirantes planes de estudio aprobados recientemente en algunas Facultades de Educación y Formación del Profesorado? ¿Acaso no le han llegado los ecos de la insatisfacción de los profesores de enseñanza secundaria con la inflación burocrática pseudo-pedagógica que ha inundado sus actividades? ¿Por casualidad no conoce el informe del 2011 sobre el distorsionante efecto de las fiebres pedagógicas en los estudios universitarios emitido por una comisión (con pedagogos) de la Academia Europea de Ciencias y Artes?
No quisiera terminar estas líneas sin atender a la petición de seriedad en el tratamiento de estos temas que cierra el artículo del profesor Gimeno Sacristán. En atención a la misma, cabría ejemplificar en un caso anecdótico una discrepancia general más profunda en nuestra concepción de lo que es o debe ser el saber pedagógico. Valga de muestra la inanidad lógico-conceptual de la famosa sentencia sobre la necesidad de “aprender a aprender” (traducción del original inglés: Learn to learn), ya integrada como máxima de sabiduría pedagógica evidente por sí misma en las programaciones docentes de la educación primaria y secundaria y muy pronto, si no se detiene a tiempo, en la educación universitaria. Así se defiende el supuesto sentido de esta máxima (cuyo origen Lucien Morin parece rastrear con anterioridad a las convulsiones estudiantiles de 1968) en un texto de un pedagogo, por otra parte, bien razonable y útil: “Pero si se considera que aprender a aprender es mejor que simplemente aprender –y esto no es sólo un juego de palabras-, probablemente sea necesario redefinir la tarea educativa” (Gabriel J. Mendoza Buenrostro).
El asombro ante esta afirmación tan aplaudida por esas corrientes psicopedagógicas mencionadas parte del hecho de que nos hallamos ante un sintagma que tiene la estructura tautológica de una identidad reduplicativa: A + A. Pero, como bien debería saber todo científico que, por fuerza, usa la lógica proposicional como base y disciplina de su pensamiento para ser inequívoco, no contradictorio y fértil en derivaciones teóricas y prácticas, la identidad reduplicativa ni quita ni añade nada a su sentido primero porque es circular y autorreferencial: A + A = A. Dicho en otras palabras: “Aprender a aprender” es equivalente a “aprender”, sin que la repetición del núcleo de identidad amplíe o agrande esa identidad porque lo definido está ya dado en la definición. Por tanto, el sentido lógico, semántico, conceptual, científico, tecnológico, pragmático o meramente común que queramos dar al sintagma “aprender a aprender” se agota en “aprender” (no sería lo mismo con “enseñar a aprender” o “aprender a enseñar”). Y no hay tras ese sintagma más que un “juego de palabras” inútil, quizá de pretensión metafórica, que a algunos podría parecer eufónico (no a nuestro juicio) y que por su estructura interna carece de potencia explicativa para decir algo distinto a “aprender”. Por cierto que cabe una prueba del sinsentido de la expresión más metafórica y como juego de palabras mucho más divertido: proceder a la triplicación o quintuplicación del sintagma para ver si misteriosamente surge algún sentido nuevo (aprender a aprender a aprender, por ejemplo). De hecho, cuando se explicita en detalle qué significado atribuyen los usuarios del sintagma “Aprender a Aprender” a esta especie de mantra psico-pedagógico, siempre aparece como núcleo de sentido su primera identidad cruda y nuda, sin añadidos sorprendentes o inesperados. Es el caso del eminente psicólogo del aprendizaje Guy Claxton, a título de ejemplo: “Aprender a aprender o el desarrollo de la facultad de aprender es conseguir ser mejores a la hora de saber cuándo, cómo y qué podemos hacer cuando no sabemos qué hacer”.
¿Qué hace falta añadir? Quizá sólo esto: seamos serios y tratemos de la educación con la solvencia, prudencia, rigor y capacidad autocrítica que exige su importancia para nuestros tiempos y sociedades, desterrando actitudes inquisitoriales o vejatorias hacia el discrepante y no atribuyéndose la pretensión de hablar en exclusiva sobre un tema que es de todos porque a todos afecta. Nada más y tampoco nada menos.
Enrique Moradiellos es catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Extremadura.
Mapa econòmic d’Alemanya
Estalla la batalla fiscal en Alemania [Juan Gómez, 30-3-2013, El País]
Los Estados alemanes de Baviera y Hesse, contribuyentes netos de los fondos de cohesión entre los Estados alemanes, presentaron el lunes pasado una querella ante el Tribunal Constitucional (TC) para cambiar el modelo de solidaridad interterritorial alemana. En ambos länder gobiernan coaliciones entre democristianos (CDU/CSU) y liberales (FDP), análogas a la de la canciller Angela Merkel. El auge de popularidad que obtiene ella con su línea de austeridad y recortes en las negociaciones europeas inspira desde hace meses a los barones regionales de su coalición. Los socialcristianos de la CSU, partido hermano en Baviera de la CDU de Merkel, temen que su resultado electoral en las regionales de septiembre sea menos brillante que en 2008 y han declarado una cruzada doméstica ante los magistrados del TC en Karlsruhe: en Alemania, como en Europa, los ricos no quieren pagar por los pobres.
Fuente: Oficina de estadística de los Estados alemanes y elaboración propia. / EL PAÍS
El mapa económico de Alemania se divide en dos hemisferios inversos al de los desajustes europeos. Al sur quedan Baviera y su vecina occidental Baden-Württemberg, la vanguardia tecnológica e industrial de Europa. Hesse comparte frontera con ambos y cuenta con la capital financiera del continente, Fráncfort. Estos tres länder ponen en el bote de la financiación interterritorial más dinero del que perciben. Los 13 Estados restantes cobran o suman prácticamente cero en el balance del fondo de cohesión. Este es el caso de Hamburgo. La próspera Baden-Württemberg, donde gobierna una coalición de centroizquierda presidida por el Verde Winfried Kretschmann, rechaza sumarse a la querella de Baviera y Hesse. La Ley Fundamental alemana obliga a “equilibrar las diversas capacidades financieras de los Estados”.
Berlín es el principal beneficiario del sistema actual. Con incontables calles levantadas como si disfrutara de un programa fantasma de reactivación económica, pero con una tasa de paro que dobla la media nacional del 6,9%, casi una cuarta parte de los habitantes de la capital de Alemania necesita ayudas sociales para sobrevivir. Es el paradigma del Estado dependiente del gotero de fondos federales. Baviera, el gran land del sureste, es su polo opuesto: el paro roza los mínimos inevitables y el producto interior bruto (465.500 millones de euros) superó en 2012 la suma de los de Cataluña, Madrid y el País Vasco. Con casi cuatro millones menos de habitantes.
El presidente bávaro, Horst Seehofer (CSU), se lamenta de haber transferido poco menos de 4.000 millones de euros en 2012, “casi el 10% del presupuesto” del land. La endeudada Berlín se embolsó 3.300 millones de euros en ese periodo y planea gastar 21.900 millones en 2013. El año pasado, los fondos de cohesión transfirieron un total de 7.900 millones de euros. La mitad salieron del bolsillo bávaro. El cheque desde Stuttgart alcanzó los 2.700 millones y el de Wiesbaden, capital de Hesse, los 1.330 millones de euros. El segundo beneficiario después de Berlín fue el land oriental de Sajonia, con 963 millones de euros.
En frío, los números parecen dar la razón a los querellantes, que no se privan de exageraciones dignas de la perpetua crisis de la deuda europea. Seehofer justifica la querella como un “acto de legítima defensa”, mientras que la oposición bávara acusa a su ministro de Hacienda, Markus Söder (a la derecha en la conservadora CSU), de haber parafraseado a Adolf Hitler cuando anunció el pasado lunes: “desde las nueve de la mañana se está interponiendo la querella”. Ven ecos de la infamia nazi con la que comenzó la II Guerra Mundial, “desde las 5.45 se está respondiendo al fuego”. Incluso el vicepresidente regional Martin Zeil (FDP) dio un respingo al oírlo. Pero bigotitos hitlerianos aparte, los conservadores bávaros consideran que las compensaciones interregionales desincentivan las reformas en los länder manirrotos como Berlín o Bremen. No hacen lo suficiente, acusan, por reducir la deuda o corregir el déficit. La llamada “unión de transferencias”, un anatema de la derecha alemana cuando se trata de la integración europea, se ve cuestionada otra vez en casa.
Pero como la fábula de los europeos vagos en el sur y los laboriosos en el norte, el cuento bávaro de su generosidad interregional ignora hechos inconvenientes. Hace 60 años, Baviera era uno de los Estados más atrasados de la República Federal de Alemania. En la hoy próspera y muy conservadora región había poco más que vacas y aldeanos con pantaloncitos de cuero. Durante las décadas de desarrollo, los fondos de cohesión entre regiones inyectaron en los presupuestos de Múnich cantidades mucho más que respetables. En 1980, por ejemplo, el Gobierno del orgulloso Estado Libre de Baviera ingresó 206 millones de euros en marcos de la época. Su balance fue positivo hasta 1986. Entonces empezaron a quejarse, hasta que en 1999 lograron una renegociación parcial del sistema. Los bávaros impusieron parte de sus criterios. Seehofer asegura ahora que Baviera dice “sí a la solidaridad, pero no a la injusticia”. Su homólogo de Hesse, Volker Bouffier (CDU), abunda con la reflexión siguiente: “el que se esfuerza debe cosechar los beneficios”.
Los líderes de los länder favorecidos por el sistema de cohesión estiman que Seehofer y Bouffier se han entregado a “monsergas de precampaña” electoral. El actual modelo de financiación caduca en 2019 y de todos modos será necesario pactar otro. Baden-Württemberg, que también espera reducir sus aportaciones, se abstiene de la ruidosa demanda para centrarse en las negociaciones con los demás Estados. Pero Seehofer quiere vencer en Karlsruhe y que le reciban en casa como a una Merkel retornando de Bruselas.
La II Guerra Mundial (IMATGES)
Stalin, Roosevelt i Churchill
víctima civil dels bombardejos de Varsòvia, 13 de setembre de 1939
Tropes alemanyes desfilen per l’Arc del Triomf de Paris
La conferència de Teheran, 1943, va ser la cimera de les potències aliades durant la Segona Guerra Mundial on es va pactar el desembarcament angloamericà a França per a l’any següent.
Principals conclusions
1. L’acord es va fer afirmant que els *partisanos de Iugoslàvia havien de rebre el suport de subministraments i equips i també de comandos.
1. L’acord es va fer afirmant que els *partisanos de Iugoslàvia havien de rebre el suport de subministraments i equips i també de comandos.
2. Es va convenir que seria convenient que Turquia hauria d’entrar en guerra al costat dels Aliats abans que finalitzés l’any.
3. Si Turquia entrava en guerra, la Unió Soviètica la recolzaria.
4. Es va prendre nota el 30 de novembre que l’Operació *Overlord s’engegaria durant el mes de maig de 1944, en relació amb una operació contra el sud de França.
5. Es va convenir que els Estats Majors de les Tres Potències havien de mantenir-se en estret contacte.
6. Gran Bretanya, França i els EUA van prometre a Stalin que enviarien tropes a Europa Occidental. Es va acordar que arribarien en la primavera de 1944.
7. Davant la insistència de Stalin, les fronteres poloneses de la post-guerra es determinaran al llarg dels rius Oder i Neisse i la Línia Curzon.
8. Va ser acordada provisionalment l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
9. La Unió Soviètica va acordar declarar la guerra a Japó una vegada que Alemanya fos derrotada.
Churchill, Roosevelt i Stalin
La Conferència de Ialta va ser una reunió dels principals líders dels Aliats de la Segona Guerra Mundial que tingué lloc entre el 4 de febrer i l’11 de febrer de 1945 a Ialta (Ucraïna), concretament al palau de Livàdia. Junt amb la Conferència d’el Caire, va ser l’única vegada que es van reunir Roosevelt, Stalin i Churchill, els tres grans líders aliats dels Estats Units, la Unió Soviètica i l’imperi Britànic respectivament.
- S’acordà la prioritat de la rendició incondicional de l’Alemanya Nazi.
- Els criminals de guerra nazis haurien de ser portats davant de la justícia.
- Celebració d’eleccions lliures als estats europeus alliberats
- Els Estats Units, la Unió Soviètica i el Regne Unit es comprometien a “constituir autoritats governamentals provisionals àmpliament representatives a tots els organismes democràtics de les poblacions, que es comprometrien a establir, tan aviat com fos possible, per elecció lliure, governs que fossin l’expressió de la voluntat dels pobles.”
- La Unió Soviètica hauria d’entrar a la guerra contra el Japó abans que es complissin tres mesos de la rendició d’Alemanya. La Unió Soviètica rebria a canvi el sud de l’illa de Sakhalín i les illes Kurils.
- Destrucció del militarisme alemany i del nazisme.
- Les reparacions de guerra alemanyes es pagarien, parcialment, en forma de treballs forçats. Aquests haurien de ser per reparar els danys que Alemanya havia causat a les seves víctimes. Es crearia un Consell de Reparacions, amb seu a la Unió Soviètica.
- Alemanya quedaria dividida en 3 zones ocupades pels tres vencedors, Estats Units, la Unió Soviètica i la Gran Bretanya. Posteriorment Churchill defensaria la divisió en quatre zones, corresponent la quarta a França (la seva zona seria a costa de les zones britànica i estatunidenca).
- Polònia seria desplaçada a l’oest. Cediria territoris a la Unió Soviètica i rebria, en compensació, territoris presos d’Alemanya. La frontera polonesosoviètica quedaria fixada a la línia del pacte germanosoviètic de 1939 que es corresponia, en part, a la línia Curzon, és a dir, la línia de la demarcació proposada durant la guerra polonesosoviètica de 1919-1920 pel ministre d’exteriors britànic, lord Curzon.
- Churchill remarcà que s’haurien de celebrar eleccions lliures a Polònia. El líder britànic senyalà que el Regne Unit “mai no estaria satisfet amb cap solució que no deixés a Polònia com un estat lliure i independent.” Stalin acceptà permetre eleccions lliures a Polònia, però mai no complí la seva promesa.
- Reorganització del “Comitè de Lubin“, govern prosoviètic establert a la Polònia alliberada, “segons les bases democràtiques més esteses, amb la inclusió dels caps demòcrates que es troben a l’estranger”, és a dir, els membres del govern provisional a Londres.
- Precisions respecte del funcionament de l’ONU, la creació de la qual es decidí a la Conferència de Dumbarton Oaks al 1944: dret a veto dels membres permanents del Consell de Seguretat; la Unió Soviètica demana tants seients com províncies i regions la constitueixen (és a dir, 16), però només n’obté 3: Rússia, Ucraïna i Bielorússia. Les Nacions Unides estaran presents en qualitat d’observadores a l’organització d’Europa.
[Viquipèdia]
Fronteres antigues i noves de Polònia el 1945. El territori que prèviament formava part d’Alemanya és en groc.
Clement Attlee, Harry Truman i Stalin
La conferència de Potsdam va ser una reunió duta a terme a Potsdam, Alemanya (prop de Berlín) entre el 17 de juliol i el 2 d’agost de 1945. Els participants van ser la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units, els més poderosos dels aliats que van derrotar les potències de l’Eix en la Segona Guerra Mundial. Els caps de govern d’aquestes tres nacions eren el secretari general del Partit Comunista, Stalin, el primer ministre Clement Attlee i el president Harry S. Truman, respectivament. Stalin, Churchill i Truman (així com Clement Attlee, que va succeir a Churchill després de guanyar les eleccions de 1945) havien acordat decidir com administrarien Alemanya, que s’havia rendit incondicionalment nou setmanes abans, el 8 de maig. Els objectius de la conferència també incloïen l’establiment d’un ordre de postguerra, assumptes relacionats amb tractats de pau i l’estudi dels efectes de la guerra.
Els acords de la conferència foren:
- Devolució de tots els territoris europeus annexionats per Alemanya des de 1937 i separació d’Àustria.
- Objectius durant l’ocupació aliada d’Alemanya: desmilitarització, desnazificació, democratització i descartelització.
- L’acord de Potsdam, que establia la divisió d’Alemanya i Àustria en quatre zones d’ocupació (ja acordada en la conferència de Ialta), i una divisió similar de Berlín i Viena. Així, Alemanya i Àustria van quedar dividides en zones d’ocupació, més o menys com havien planejat els guanyadors, però ningú no sabia què es faria després. No es va convocar cap conferència de pau com la que havia tingut lloc al final de la Primera Guerra Mundial.
- Persecució dels criminals de guerra nazis.
- L’establiment temporal de la línia Oder-Neisse, que seria la frontera del territori administrat pel govern de Polònia. (La frontera final entre Alemanya i Polònia es discutiria en una conferència de pau final.)
- El reassentament de forma “humana i ordenada” de les minories alemanyes de “Polònia, Hongria i Txecoslovàquia”.
- Acord per a la reconstrucció. Els aliats van estimar les seves pèrdues en 200 mil milions de dòlars. Alemanya va ser obligada a pagar únicament 20 mil milions en productes industrials i mà d’obra. No obstant això, la Guerra Freda va evitar que es pagués aquest deute.
- La declaració de Potsdam, que va subratllar els termes de la rendició per a Japó.
- La resta dels assumptes havien de tractar-se en una conferència de pau final tan aviat com fóra possible.
- Això duria més tard a un món bipolar en la Guerra Freda, on per primera vegada el comunisme i el capitalisme se separen d’una forma física.
[Viquipèdia]
__________________________________________________________________________________________________________
Desenvolupament de la guerra
1. (1939-1941): En un principi, Alemanya va basar la seva estratègia en atacs ràpids -el que es coneix com a guerra llampec (BLITZKRIEG)- amb els quals l’exèrcit alemany (Wehrmacht) va obtenir èxits importants. Es tractava de penetrar en el territori enemic usant les divisions blindades (Panzerdivisionen), protegides des de l’aire per una aviació ( la Luftwaffe) que aïlla el camp de batalla de la rereguarda i destrueix les bases aèries enemigues. Ofensives alemanyes: Ocupació de Polònia (1 de setembre de 1939); invasió de Dinamarca i Noruega (abril del 1940, operació Weserübung) per evitar que les forces aliades bloquegessin els subministraments de ferro provinents de Suècia; el maig del 1940 els alemanys van començar l’ofensiva al front occidental ocupant Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. A la zona de les Ardenes (entre Bèlgica i Luxemburg) es van concentrar les principals divisions blindades alemanyes, un territori que els aliats consideraven impenetrable pels tancs. L’avanç dels tancs alemanys a través de les Ardenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van arribar al riu Mosa -a l’altura de Sedan-, trencant el front i avançant ràpidament a través del nord de França en direcció al Canal de la Mànega. Més de 350.000 soldats (100.000 dels quals eren francesos) van quedar encerclats dins de Bèlgica: les tropes aliades van tenir que retrocedir fins a Dunkerke. Entre el 26 de maig i el 3 de juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa. El dia 5 de juny de 1940 les divisions blindades alemanyes van continuar el seu avenç a França per la regió muntanyosa de les Ardenes, eludint la fortificada línia Maginot. París va ser ocupada el dia 14 i França va haver de signar un armistici segons el qual l’exèrcit alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins a la frontera espanyola, però al sud es mantindria un govern col·laboracionista francès. Així, a partir de llavors i fins al 1944, França va tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, amb capital a Vichy i dirigit pel mariscal Philippe Pétain es va anomenar la “França de Vichy”; l’altre, en el bàndol aliat, operant des de l’exili a Gran Bretanya i dirigit pel general Charles de Gaulle es va anomenar la “França Lliure”.
Amb l’ocupació militar alemanya de França el Regne Unit va continuar la guerra amb Winston Churchill com a primer ministre. Els britànics van oposar una forta resistència en la coneguda batalla d’Anglaterra (estiu i tardor de 1940) amb Winston Churchill com a Primer Ministre. Els bombardejos sistemàtics de la Luftwaffe (Força Aèria Alemanya) sobre la Gran Bretanya no van assolir els seus objectius: destruir les defenses aèries de Gran Bretanya o forçar al Regne Unit a abandonar la guerra forçant un armistici o la rendició. L’efectivitat de la RAF ( Royal Air Force), particularment dels avions de caça anglesos i l’ús del radar, va impedir el pla alemany d’invasió de l’illa.
Hitler va ajornar la invasió de Gran Bretanya i nous fronts es van obrir: Itàlia, que va entrar en la guerra al costat d’Alemanya el juny de 1940, va envair Egipte des de les seves bases a Líbia el 13 de setembre.Davant les grans pèrdues que patien els italians, alemanya envià a l’Afrika Korps, comandat pel general Erwin Rommel. Les tropes de l’Eix pretenien arribar al Canal de Suez i accedir al petroli del Pròxim Orient. Després d’una sèrie de batalles de tiba i arronsa pel control de Líbia i Egipte, les forces britàniques, comandades pel General Bernard Montgomery van fer retrocedir a l’Eix fins a Tunísia. El 28 d’octubre de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Grècia, atacant-la des de les seves bases a Albania. Tanmateix, l’exèrcit grec, no tan sols va resistir l’ofensiva, sinó que va fer retrocedir els italians i va capturar algunes ciutats del sud d’Albània. Aquest fracàs va provocar que Hitler intervingués als Balcans conquerint Iugoslàvia i Grècia (abril-juny del 1941).
La matinada de l’1 de setembre de 1939 Alemanya va envair Polònia. Com a excusa, davant la comunitat internacional, Hitler va utilitzar un incident fronterer fictici que ell mateix havia planejat. L’exèrcit alemany (Wehrmacht) va posar en pràctica la Blitzkrieg o (guerra llampec) que consistia en rodejar les posicions defensives enemigues i encerclar-les. Mentrestant, altres tropes continuaven avançant cap a l’interior del país ocupant les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l’exèrcit, tard o d’hora acabaven per rendir-se.
L’exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs de la Luftwaffe, va superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havia arribat als afores de la capital, Varsòvia. El dia 17, l’exèrcit soviètic va envair Polònia des de l’est, amb el pretext de protegir la població bielorussa i ucraïnesa de la zona. En realitat, la repartició de Polònia entre Alemanya i la Unió Soviètica ja havia estat prèviament acordada en el Pacte Molotov-Ribbentrop d’agost de 1939. Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d’octubre.[Viquipèdia ].
Tropes alemanyes trenquen les barreres del pas fronterer amb Polònia, 1 de setembre de 1939
víctima civil dels bombardejos de Varsòvia, 13 de setembre de 1939
Tropes alemanyes desfilen per l’Arc del Triomf de Paris
Un membre del Cos d’Observadors inspecciona el cel de Londres. Al fons, la Catedral de Sant Pau
_____________________________________________________________________________________
2. (1941-1942):campanya nazi contra l’URSS i la guerra al pacífic
El 22 de juny de 1941 l’exèrcit nazi va iniciar la campanya de Rússia amb l’objectiu d’obtenir els cereals russos i el petroli del Caucas. L’anomenada Operació Barba-roja pretenia destruir el règim bolxevic amb una campanya ràpida- mitjançant l’atac llampec- aprofitant l’efecte sorpresa i la debilitat d’un Exèrcit Roig, sense alts comandaments militars, després de les purgues estalinistes. L’atac de la Wehrmacht es va dividir en tres direccions. En primer lloc, es tractava d’ocupar el nord amb el domini de Leningrad; un segon front al centre pretenia arribar a Moscou, mentre un tercer cos de l’exèrcit nazi s’obria pas per Ucraïna a fi d’arribar a les zones industrialitzades del sud. La resistència soviètica va frustrar els objectius de Hitler: l’arribada de l’hivern, les dificultats de subministraments i la tàctica russa de terra cremada –és a dir la destrucció premeditada de tots els béns d’un territori abans no caiguessin en mans dels nazis- van impedir la realització dels plans alemanys d’ocupar Leningrad i Moscou. La ciutat de Leningrad va resistir el setge de les tropes alemanyes fins al gener del 1944.
L’agressió del Japó –dirigit pel govern del general Tojo- a la flota naval nord-americana al Pacífic el 7 de desembre del 1941 va obrir un nou espai bèl·lic a l’Àsia oriental. L’atac a la base naval de Pearl Harbor, a l’illa Oahu de Hawaii, portat a terme per la Marina Imperial Japonesa provocà de manera activa l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial i l’abandonament de la seva política d’aïllament. La incorporació dels Estats Units al bàndol aliat significava la mundialització de la guerra. L’11 de desembre, Alemanya i Itàlia van declarar la guerra als Estats Units: la guerra que fins aquell moment s’havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l’Àsia i al Pacífic i es va convertir en una veritable guerra mundial. El domini japonès sobre el mar li va permetre conquerir les colònies asiàtiques de la Gran Bretanya, del Països Baixos i de França: fins a mitjans de1942 havien ocupat Indoxina, Siam (Tailàndia), Malàisia, Birmània, les Filipines, Guam, les illes Salomó i Nova Guinea. Japó pretenia atacar Austràlia però va ser contingut pels Estats units a les batalles aeronavals del mar del Corall i Midway, entre el maig i el juny del 1942.
El setge de Leningrad
Les restes mig enfonsades del cuirassat USS Arizona després de ser bombardejat a Pearl Harbor
L’almirall Yamamoto
Batalla del mar del Corall
_________________________________________________________________________________________________________
3. (1943-1944): ofensives aliades
L’estiu de 1942 bona part de la ciutat de Stalingrad (actualment Volgograd) estava ocupada per l’exercit alemany -dirigit per Fiedrich Paulus . Malgrat que els bombardejos de la Luftwaffe estaven convertint la ciutat en un paisatge ple de runes, els soviètics van defensar-se casa per casa i van concentrar la seva resistència a la riba oest del riu Volga. Durant el mes de novembre es va iniciar una contraofensiva russa: l’anomenada operació Urà dissenyada per Zhukov-cap de l’estat major soviètic- va rodejar el 6è exercit alemany. Hitler va ordenar a Paulus resistir i trencar el setge, però la manca de reforços, la fam i el fred van obligar els alemanys a capitular el febrer del 1943. És la primera gran victòria dels aliats, ara l’exèrcit alemany defensa enlloc d’atacar. Expulsats del Caucas els alemanys van preparar l’operació Ciutadella -coneguda pels soviètics a través d’un infiltrat a l’alt comandament alemany- consistent en atacar la regió de Kursk. La batalla de Kursk (5 de juliol-23 d’agost del 1943) va acabar amb la derrota de les divisions blindades alemanyes, i va provocar la fi de l’ofensiva alemanya i l’inici del contraatac soviètic. És considerada la major batalla de carros blindats de la història. A partir d’aquesta batalla l’Exèrcit Roig va iniciar un avanç en tots els fronts fent retrocedir als alemanys fins a les fronteres del 1941. Al final del 1944 els soviètics havien ocupat Romania i Bulgària; mentrestant Iugoslàvia i Albania van ser alliberades dels nazis per les principals forces de resistència (partisans).
A l’Àfrica, les tropes britàniques dirigides pel general Montgomery havien aconseguit frenar les tropes alemanyes a El-‘Alamein el novembre del 1942 i van emprendre la contraofensiva. Efectius militars d’anglesos i nord-americans van desembarcar als ports del Marroc i d’Algèria. Els italians i els alemanys van haver d’evacuar tota la regió de Tunis a la primavera del 1943. El 10 de juliol del 1943 els aliats van desembarcar a Sicília i van emprendre la campanya d’Itàlia, la qual cosa va provocar una crisi dins del poder feixista italià: Víctor Manuel III va destituir a Mussolini i va nomenar primer ministre al general Badoglio. El setembre del 1943 Itàlia va signar un armistici amb el aliats i Mussolini va ser empresonat. Hitler va reaccionar ocupant la part nord i centre d’Itàlia, alliberant Mussolini i organitzant la República Social Italiana de Saló -l’anomenada República de Saló- sota el control estret dels nazis; mentrestant, al sud s’hi va instaurar una monarquia controlada per un govern antifeixista que declarà la guerra a Alemanya. Els aliats no van aconseguir arribar a la ciutat de Roma fins al juny del 1944.
A l’oest, el 6 de juny del 1944 va tenir lloc el desembarcament aliat a Normandia i va permetre l’avenç de les tropes aliades. El 24 d’agost la ciutat de París va ser alliberada i a finals d’octubre els territoris francés i belga van ser reconquerits pels aliats.
Al pacífic, la derrota japonesa a Guadalcanal, el febrer de 1943, va posar fi a l’hegemonia naval japonesa i va anunciar el declivi nipó. Malgrat de disposar de nou material bèl·lic (potents portaavions, tancs anfibis….) l’ofensiva nord-americana va tenir moltes dificultats davant la resistència nipona. Els nord-americans van obrir un primer front ofensiu, dirigit pel general MacArthur, des d’Austràlia fins a les Filipines, després d’haver ocupat Nova Guinea i les illes Salomó. La segona ofensiva es desplaçava des de les Hawaiï, conquerint les illes Gilbert, Marshall i Mariannes, amb l’objectiu d’avançar cap al Japó per l’est. Al juliol del 1944 els nord-americans van recuperar les Mariannes i a l’octubre del mateix any -després de la sagnant batalla de Leyte on van participar pilots suïcides japonesos (kamikazes)- ocupaven les Filipines. Durant el mes de novembre del 1944 Tòkio i altres ciutats japoneses van ser objecte de bombardejos, que es van prolongar fins a l’estiu del 1945.
Soldats soviètics esperant un atac alemany a Stalingrad
La batalla de Kursk
Soldats americans desembarcant a les platges de Normandia, 6 de juny de 1944
“He tornat” – El General MacArthur retorna a les Filipines
La batalla de Leyte
3. (1945): La derrota de l’eix i el final de la guerra
Entre finals del 1944 i principis del 1945 va començar l’assalt final de la derrota de l’eix. Mentre els aliats angloamericans avançaven fins arribar a la riba esquerra del riu Rin, al front oriental l’Exèrcit Roig avançava a tot arreu. Hongria va ser ocupada el 13 de febrer, després d’un llarg setge. Des d’aquí, van continuar cap a Àustria, on van entrar el 30 de març, ocupant Viena el 13 d’abril. Simultàniament, estaven avançant a través d’Eslovàquia en direcció a la República Txeca. El 20 d’abril de 1945 va començar l’atac final cap a Berlín. La batalla de Berlín va durar fins el 2 de maig i va ser una de les batalles més sanguinolentes de la història. L’exèrcit soviètic, apostat al llarg de l’Oder, va avançar des del nord, l’est i el sud encerclant la ciutat. Barri a barri i carrer a carrer, els soviètics van anar prenent el control de la ciutat. Hitler va refusar fugir i es va recloure en el seu búnquer, juntament amb alguns dels seus generals. El 30 d’abril, amb l’exèrcit soviètic ja només a uns quants carrers de distància, Hitler es va suïcidar. Dos dies abans Mussolini havia estat capturat i executat per la resistència italiana. Berlín va capitular el 2 de maig davant del mariscal rus Zhukov. Mentrestant, la guerra continuava al pacífic. Les victòries nord-americanes a Iwo Jima i Okinawa, entre el març i el juny del 1945, no van provocar la rendició d’un Japó assetjat i sense recursos defensius. El nou president dels Estats Units, Truman, successor de Roosevelt -havia mort l’abril del 1945-,va decidir llançar dues bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d’agost del 1945. Els efectes van ser terrorífics sobre la població civil: a Hiroshima s’ha estimat que van morir 100.000 persones, i a Nagasaki el nombre de morts va ser de 80.000. Al llarg dels anys següents molts milers de persones més van morir per malalties (càncers i altres patologies)provocades per l’exposició a la radiació. El 2 de setembre del 1945 el Japó va capitular. La guerra havia acabat.
9 de març de 1945. Joseph Goebbels lliurant la Creu de Ferro de II Classe a Willi Hübner, un membre de les Joventuts Hitlerianes de 16 anys, després de la captura de Lauban
Abril del 1945: Hitler condecorant a un grup de joves amb la Creu de ferro de 2ª classe.
Soldats soviètics hissen una bandera de l’URSS en un hotel a Unter den Linden (Berlín)
Imatge presa el 2 de Maig de 1945 a Berlín al final de la II Guerra Mundial pel fotògraf ucraïnès Yevgeni Khaldei (1917-1997) . Representa la fi de la guerra i la victòria de les tropes soviètiques davant l’exèrcit nazi, amb la imatge de fons d’un Berlin arrasat per les bombes. Una de les fotos amb més història i amb més anècdotes de la II Guerra Mundial. Aquesta foto va tenir posteriors retocs fotogràfics, en concret van sortir a la llum dues versions més d’aquesta fotografia en la qual s’aprecien algunes diferències respecte a l’original. En la part inferior dreta el sergent Mijail Yegorov (que sosté al militar que col·loca la bandera) té dos rellotges. La imatge es va retocar per evitar donar una sensació de pillatge, per part de les tropes russes. Darrere d’aquesta imatge s’amaguen moltes anècdotes, per exemple la bandera comunista que apareix en la imatge són retalls d’unes estovalles vermelles que el propi fotògraf havia portat de Moscou uns dies abans. El soldat que apareix col·locant la bandera és Melitón Varlamovich Kantaria (1920-1973) i va ser condecorat amb Ordre de Lenin i l’Estel Vermell.
El núvol atòmic sobre Hiroshima després de la detonació de la bomba Little Boy
El núvol atòmic a Nagasaki arribant a 18 km sobre l’hipocentre
Els nens de la guerra
El fracàs de l’aixecament militar del 18 de juliol del 1936 contra la República va dividir el país i va provocar una Guerra Civil. Aquesta insurrecció estava impulsada pels sectors més conservadors de la societat espanyola, oposats a la democratització política i contraris a les reformes de la República. La Guerra Civil espanyola va tenir una gran repercussió internacional: un esdeveniment, l’anomenada Guerra d’Espanya pels estrangers, que fou vist com una confrontació entre la democràcia i el feixisme. Les primeres batalles importants van tenir com objectiu la zona republicana de Madrid, que va resistir l’atac frontal de l’exèrcit insurrecte i les constants incursions aèries. La resisitència del poble madrileny -amb el recolzament de les primeres brigades internacionals, l’ajuda militar de l’URSS i les columnes de voluntaris catalans-, i la derrota dels insurrectes en las batalles del Jarama (febrer del 1937) i Guadalajara (març del 1937), va fer que el General Franco decidís reorientar l’ofensiva a la zona nord. Des de l’agost del 1936 els territoris de Navarra, Àlaba i Sant Sebastià estaven controlades pels insurrectes. Un espai territorial estret integrat per Asturies, Cantàbria i Biscaia havia quedat sota control republicà. Durant el mes d’abril es va iniciar l’ofensiva insurrecta atacant Biscaia. La ciutat de Gernika (el 26 d’abril del 1937) va patir un fort bombardeig de l’aviació nazi (Legió Còndor); una població civil indefensa rebia una brutal agressió amb la complicitat del quarter general del General Franco. El sistema defensiu republicà es va trencar a Biscaia durant el mes de juny per manca d’artilleria i d’aviació. La ciutat de Bilbao va ser ocupada pels insurrectes el 19 de juny. Com a maniobra de distracció i per afluixar la pressió militar al nord, els republicans llançaren durant l’estiu del 1937 l’atac de Brunete (a la zona centre, molt a prop de Madrid) i Belchite (a prop de Saragossa). Aquestes dues ofensives fracassaren i no van poder evitar que les tropes de Franco entressin el mes d’Agost a Santander i que dos mesos més tard ocupessin Gijón. Malgrat la intensa resistència la caiguda d’Astúries significava el domini del nord per part dels insurrectes i que la República perdés un espai vital per al proveïment de primeres matèries i el desenvolupament de la guerra. Abans no fos ocupada la zona nord pels insurrectes, prop de 13000 infants van ser evacuats a la Unió Soviètica i a diferents països d’Europa i d’Amèrica.
Asaltar los cielos [Documental històric sobre la vida de Ramon Mercader, assassí de Lev Trotski]: dirigit per José Luis López-Linares, Javier Rioyo,1996; Cero en conducta S.L. / Canal + / TVE. (Fragment sobre els nens de la guerra).
Los niños de Rusia [Jaime Camino, 2001]
Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939), milers de nens espanyols van ser evacuats a diferents països per allunyar-los dels pesessis del conflicte. Aproximadament, tres mil nens van ser acollits per la Unió Soviètica. A través del testimoniatge de varis d’aquests “nens”, avui septuagenaris, el film indaga en la seva peripècia, alhora que narra dramàticament els fets. El que era en principi una evacuació temporal es va convertir en un llarg viatge, del que molts no van poder tornar fins vint anys després. La victòria de Franco, la invasió de la URSS pels exèrcits alemanys en 1941 -amb els sofriments de la Segona Guerra Mundial-, les característiques del sistema estalinista, l’educació soviètica dels nens i el seu difícil retorn a Espanya (en molts casos impossible) van ser els esdeveniments que van marcar les seves vides.
Els nens de la Guerra Civil
"El xalet de Puigcerdà" (Ara llibres, 2012) del periodista i col·laborador de Nació Digital Jordi Finestres treu a la llum la història de la ONG més antiga del món, que es va fundar enmig de la guerra civil espanyola i va rebre el nom de "Projecte Plan". Aquesta organització es va dedicar a apadrinar els nens que van quedar orfes durant la guerra i que es van allotjar en dues torres de Puigcerdà gràcies a les accions dels quatres membres fundadors d'aquesta ONG: John Langdon-Davies, Eric Muggeridge, Nick Barton i Esme Odgers. En el llibre "El xalet de Puigcerdà" Finestres relata la història d'aquesta organització, que va comptar amb l'ajuda de personalitats estrangeres del moment, com Gary Cooper, Eleanor Roosevelt o Ingrid Bergman.
Els nens de l’exili
Autors: César Alcalà, Maria J. Comellas, ed. Columna, 2008.
Durant la Guerra Civil van ser evacuats 34.037 nens. S’ha escrit molt sobre aquella contenda fraticida i molt poc sobre els nois i noies que van ser enviats a Anglaterra, França, Bèlgica, Suïssa, Noruega, l’URSS i Mèxic. Aquest llibre és la
història d’uns infants que van patir una guerra que no entenien i que van ser enviats a l’estranger, apartats dels seus
pares. Lluny del seu país, van començar una nova vida, que no els va ser fàcil, van rebre una educació, van aprendre un
nou idioma… Tot plegat sense carències alimentàries i amb l’afecte de qui els van acollir. Ara bé, els va faltar el més
important: els pares.
Per la seva banda, els progenitors d’aquests nens i nenes, la guerra no va ser un camí de roses. Molts van morir al front, d’altres van ser represaliats o empresonats i la resta van marxar cap a l’exili. Aquest llibre narra la història d’uns infants
que tenen un nexe comú: no els van deixar ser nens.
75è aniversari dels bombardejos de Barcelona
Las bombas no se pueden olvidar. Quizá no se registra el día y la hora exacta, pero su recuerdo es imborrable. “Fue el mismo día que otra bomba cayó en la plaza Nova, frente a la catedral… Yo estaba sola en casa, en la calle de la Rosa, porque mi madre había ido al lavadero…”. Mercè Romero tenía 8 años y estaba sola en casa cuando sonó la alarma. “Unos vecinos me llevaron al sótano de un bar que servía de refugio; cuando salimos, la casa frente a la nuestra se había derrumbado, era una montaña de ruinas que había que escalar para salir… Nuestro piso, en el número 6, quedó muy tocado, tuvimos que irnos…”. Era el 30 de enero de 1938 y el bombardeo sobre el casco viejo de Barcelona fue especialmente cruel y mortífero, con unos 600 muertos. En la plaza Sant Felip Neri murieron 42 personas, la mayoría escolares. Era el peor bombardeo sobre Barcelona desde que había empezado la guerra, y la ciudad llevaba unos cuantos. Pero lo peor estaba por llegar. El 16, 17 y 18 de marzo. Hace 75 años.
Esos tres días de marzo, los bombarderos italianos Saboya, en 13 raids ejecutados en intervalos aproximados de tres horas, descargaron más de 40 toneladas de bombas que mataron a unas mil personas y causaron muchos más heridos. Varias de esas bombas cayeron sobre la Gran Via, entre la plaza Universitat y el paseo de Gràcia, donde destruyeron edificios y dejaron más de cien muertos. Una de ellas fue especialmente mortífera, la que cayó en Gran Via/Balmes, cerca del cine Coliseum: alcanzó un camión militar cargado de explosivos que multiplicó la masacre.
Ese marzo, una Barcelona de un millón de habitantes –con decenas de miles de refugiados llegados del resto de España– era la sede del gobierno republicano de Juan Negrín. También lo era del gobierno vasco. El ejército franquista había iniciado pocas semanas antes la gran ofensiva de Aragón, preludio de la decisiva batalla del Ebro. La ciudad estaba a tiro de la Aviación Legionaria italiana con base en Baleares. El Duce Benito Mussolini dio la orden por telegrama el día 16 al general Vincenzo Velardi, jefe de la Aviación Legionaria: “Iniciar desde esta noche acción violenta sobre Barcelona con martilleo espaciado en el tiempo”. La orden era machacar la ciudad.
Los historiadores han apuntado diversas circunstancias que podían haber decidido al caudillo fascista a dar esa orden, sin consultar siquiera a Francisco Franco: una intención de acelerar el final de una guerra que Franco quería larga, conseguir un éxito sonado cuando Adolf Hitler ya presumía del Anschluss (la anexión de Austria a Alemania ), vengarse de la derrota italiana en Guadalajara hacía un año, probar una nueva táctica de bombardeo sobre una gran ciudad, como la aviación de la Legión Cóndor había experimentado otra en Gernika… En todo caso, se quería atacar a la población civil en la retaguardia y, de paso, hundir la moral republicana. No se buscaban objetivos militares, industriales o estratégicos. Barcelona fue objetivo principal de los bombardeos en la guerra, pero ni mucho menos el único. En Catalunya la lista de ciudades bombardeadas por franquistas, italianos y alemanes es larga: Lleida, Granollers, Tarragona, Reus, Figueres, Badalona, Manresa, Les Borges Blanques…, hasta 140 poblaciones.
Mercè Romero ya no estaba en la calle de la Rosa esos tres días de “martilleo espaciado”. Con su familia, se había trasladado a vivir al edificio donde trabajaba su padre, la agencia de aduanas J. Marly, en la Rambla. Allí también se oía “el vuelo de los cazas y los silbidos de las bombas cuando caían, y las explosiones”. Y las sirenas de alarma, que esos tres días no cesarían; la que anunciaba que cesaba un bombardeo era seguida de la llegada de más aviones… “Durante años me duró esa sensación, pensando que oía ruidos del cielo…” explica. Pero no volvió a un refugio. “Mi padre no quiso ir nunca; decía que si nos tenía que pasar algo, que nos pasase. Nos quedábamos en una habitación pequeña, junto a una pared maestra, y mi padre me hacía tener un lápiz en la boca, para evitar que una onda expansiva me reventase los tímpanos”.
Tampoco fue a refugios Pilar Llopart, que había nacido el día que murió Francesc Macià (Navidad de 1933) y vivía en el hotel Inglés, que su padre regentaba en la calle Boqueria. “A veces, mi padre nos llevaba a mi hermana y a mí al terrado y desde allí veíamos los aviones, las explosiones sobre la Barceloneta… Quería que lo viviéramos de la manera menos traumática posible… Yo era muy pequeña, pero recuerdo perfectamente que vi la cara de los aviadores cuando volaban bajo…”.
Manuel Cardeña, nacido en 1930, sí fue alguna vez al refugio de la calle Ali Bey (hoy Tànger, en el Poblenou) a la que se habían mudado desde el Clot al inicio de la guerra. Pero era “un refugio lleno de fango, justo sobre la capa freática…, no se podía estar allí y mi padre decidió que no volveríamos. Nos quedábamos en casa, junto a la pared maestra, rodeados de colchones”.
No se ha precisado cuántos refugios se construyeron en Barcelona, pero fueron cientos. Desde julio de 1937 existía la Junta de Defensa Pasiva de Catalunya. El Ayuntamiento (Hilari Salvadó era el alcalde) también creó una junta de defensa pasiva local. Estas juntas coordinaron brigadas constructoras de refugios antiaéreos en fábricas, bajo plazas y otros solares. La junta local llegó a planificar casi 1.300 refugios públicos y privados, pero no se hicieron todos, y no se ha podido documentar una lista completa. Además, se usaron como refugio las estaciones del metro. Muchos preferían no refugiarse en el subsuelo. Y si se estaba algo alejado del barrio en que caían las bombas de turno, aún se podía contemplar el ataque. Como hizo más de una vez Cardeña: “El edificio donde vivíamos era alto, de siete pisos, y en el terrado había un nido de ametralladoras antiaéreas que no recuerdo que se utilizaran nunca, pero mis hermanas subían a charlar con los soldados. Desde nuestra galería veíamos los bombardeos sobre la Barceloneta, y cómo saltaban por lo aires, maderas, hierros…”. Y tenía otro mirador, a ras de suelo: “Me tumbaba en el patio de la fábrica de toldos de Can Rigalt, donde trabajaba mi padre, y veía cómo los aviones combatían en el aire”.
Pilar Llopart veía “por un lado, el potente reflector de la iglesia del Pi, y por otro, la punta del monumento a Colón y cómo caían las bombas sobre el puerto” desde la terraza del hotel Inglés. Hasta que un día “una bomba entró en el hotel, por la parte de atrás, en oblicuo desde el tercer piso hasta la planta baja, y destruyó toda la parte trasera, pero no murió nadie, porque todos estábamos en la parte delantera”. Tuvieron que dejar el hotel.
Algunos de aquellos niños de entonces no tenían miedo. Cardeña no recuerda la sensación de miedo. En su calle cayó una vez una bomba que no explotó “y los críos estuvimos allí, mirando cómo los artificieros la desmontaban; era una imprudencia, claro, pero nos quedamos allá hasta que nos echaron”. Llopart habla de “tensión”, cuando quedaba un ratito a solas y a oscuras esperando a que su padre fuera a buscarla para llevarla en brazos a su habitación en una noche de bombas. Recuerda perfectamente cómo preguntaba: “¿Mamá, por qué no paran las sirenas?”. Romero confiesa llanamente que sí pasó miedo. Como lo pasaron centenares de miles de personas. Este tipo de miedo es de gente adulta. Muchísimas familias huyeron de Barcelona, sobre todo después de las bombas de marzo. Las crónicas periodísticas hablan de un éxodo de miles y miles de personas.
Galeazzo Ciano, ministro de asuntos exteriores del gobierno italiano y yerno de Benito Mussolini, explicó en sus diarios: “He recibido y he entregado al Duce el relato de un testigo ocular. Nunca había leído un documento de un realismo tan aterrador”. Un terror que evidentemente no le hizo dimitir. Acabada la guerra, en julio del 39, un Ciano triunfador visitó la ciudad que su ejército había bombardeado, Barcelona. Mercè Romero aún residía con sus padres en el edificio de la empresa aduanera en la Rambla. “Mi padre se resistió a dejar entrar allí a gente para que participara en el recibimiento a Ciano. Nos echaron de allí y mi padre estuvo detenido cinco o seis meses”.
Hace pocas semanas, la Audiencia de Barcelona ordenó investigar los bombardeos italianos sobre Barcelona, lo que dio curso a una querella presentada por la asociación Altra Italia y dos supervivientes de entonces, Anna Raya y Alfons Cànovas. Se quiere incluso determinar si sigue vivo algún mando militar italiano responsable de las matanzas en Barcelona a lo largo de la guerra española, en la que oficialmente Italia no era parte beligerante (Alemania tampoco). Cardeña, el niño que miraba batallas aéreas tumbado en el patio, cree que “lo negativo de esta iniciativa es que remueve cosas…, odios de entonces; lo positivo es que las injusticias se han de reparar. No estaría mal que el Estado italiano expresase sus condolencias por aquello”
Vista aèria de Barcelona, 17 de març de 1938
PROCEDÈNCIA: Archivio Militare dell’Areonautica Italiana, Roma.
PROCEDÈNCIA: Archivio Militare dell’Areonautica Italiana, Roma.
En marzo de 1938, la gente de Barcelona -y la de otras ciudades catalanas- sabía lo que era un bombardeo aéreo. La ciudad ya había sido atacada varias veces por la Aviación Legionaria italiana con base en Mallorca, aunque el primer bombardeo de gran intensidad se efectuó desde el mar, el 13 de febrero del año 1937, ocho meses después de iniciarse la Guerra Civil, cuando el crucero italiano Eugenio di Savoia descargó sus baterías sobre el distrito central. Entre el 16 y el 18 de marzo del 38, el aire, sin embargo, vibró de otra manera. El bombardeo, lento, espaciado en el tiempo, no cesaba. Cuando las sirenas callaban y parecía que el peligro había desaparecido, las alarmas volvían a sonar. Trece ataques en 41 horas. Pánico general al tenerse noticia de una enorme explosión en el centro de la ciudad. Una increíble y trágica casualidad: una bomba cayó sobre un camión militar que transportaba dinamita por el centro de la ciudad y provocó una matanza. Comenzó a circular el rumor de que los italianos estaban ensayando un nuevo tipo de explosivo y miles de personas comenzaron a huir hacia las afueras. Al cabo de tres días, cuando la pesadilla terminó, la aviación italiana había matado a más de novecientas personas y había colapsado los hospitales con 1.500 heridos. Había provocado el pánico y, sobre todo, había desmoralizado a la población. Los barceloneses sabían que la República y la Generalitat (la autonomía catalana) tenían perdida la guerra.
Barcelona fue bombardeada de esa manera para impresionar a Hitler. El día 12 de marzo de 1938, el régimen nacional-socialista alemán había ejecutado la Anschluss, la anexión de Austria al III Reich. No era una buena noticia para Benito Mussolini, que había intentado mantener en pie el gobierno autoritario del canciller Dollfuss, padre de un austro-fascismo opuesto a la pérdida de la soberanía nacional. Mussolini quedó preocupado. Había que enviar una “señal” a Hitler; un mensaje que recordase a los alemanes, y a Europa entera, la robustez del régimen fascista. Aún estaba
fresco, demasiado fresco, el recuerdo de la derrota italiana en la batalla de Guadalajara (8-23 de marzo de 1937), cuyo primer aniversario estaba a punto de ser celebrado en París por diversas asociaciones antifascistas. Era necesaria una demostración de fuerza. Mussolini dio la orden.
En marzo de 1938 estaba a punto de cumplirse un año del brutal bombardeo de Gernika por parte de la Legión Cóndor alemana. Esta pequeña ciudad vasca de cinco mil habitantes sufrió el 26 de abril de 1937 un devastador ataque en el que se utilizaron bombas incendiarias. Gernika, lugar muy simbólico para la nación vasca, fue totalmente arrasada. Las crónicas del periodista británico George Steer para The Times, presente al cabo de unos días en el lugar de los hechos, contribuyeron a difundir la noticia y convertir aquel acontecimiento en el signo más trágico de la guerra de España. El Gobierno de la República quiso que el drama de Gernika estuviese presente en la Exposición Internacional de París de julio de 1937 y encargó un gran cuadro al pintor Pablo Picasso. Un cuadro que se convertiría en un símbolo universal.
Los bombardeos de Barcelona no fueron pintados por ningún gran artista, pero merecieron la atención de la prensa europea y norteamericana. Una de las reacciones más significativas fue la del L’Osservatore Romano, diario de la Santa Sede, que los condenó en su edición del 24 de marzo. Pío XI encargó al nuncio Ildebrando Antoniutti que hiciera llegar su malestar al general Franco. También protestaron el primer ministro francés Leon Blum y el premier británico Chamberlain. Años después, al iniciarse los bombardeos de la aviación nazi sobre Londres, Winston Churchill dijo lo siguiente: “Confío en que nuestros conciudadanos sabrán resistir como supo hacerlo el valiente pueblo de Barcelona”.
Franco en realidad no sabía nada. Esta vez, no. Al cabo de tres días, preocupado por el eco internacional, el cuartel general de Burgos pidió a los italianos que parasen el ataque. La Aviación Legionaria italiana actuaba sobre objetivos previamente señalados por el mando franquista, pero gozaba de autonomía. Mussolini apoyaba a los militares rebeldes y a la vez llevaba a cabo su propia guerra en
el interior de la guerra española. La base de Mallorca, organizada en 1936 por el jefe fascista Arconavaldo Bonacorssi, conde Rossi, simbolizaba la ambición de un imperio mediterráneo.
Mussolini movía pieza en función de los inestables equilibrios europeos y de sus complejas relaciones con el Vaticano. En agosto de 1937, tras la caída de la ciudad de Bilbao, ofreció una honrosa rendición a los nacionalistas católicos vascos, para agradar a la Santa Sede. Con el beneplácito de Pío XII, los oficiales vascos se rendían a las tropas italianas y podían abandonar España en barco. Cuando Franco se enteró, montó en cólera y rompió el acuerdo. Los oficiales vascos fueron encarcelados, juzgados y muchos de ellos fusilados. Puede afirmarse que el nacimiento de ETA en 1959 -veintidós años después del pacto de Santoña- fue, en parte, fruto de esa humillación. Después de aquel gesto de moderación con los vascos, el dictador italiano ordenó bombardear brutalmente Barcelona para impresionar a Hitler y borrar cualquier sospecha de debilidad.
Se cumplen hoy 75 años. La República italiana, surgida de la victoria sobre el fascismo, no es responsable de aquel cruel ataque. El dictador Mussolini murió ejecutado. Y no puede pasar por alto que en 1946, el nuevo Gobierno de Italia, a propuesta del líder comunista Palmiro Togliatti, decretó una amnistía general. Barcelona y las demás ciudades catalanas bombardeadas esperan, sin embargo, un gesto de la Italia democrática.
Holocaust: noves investigacions
“Un estudio del Museo del Holocausto de Washington cifra en 42.500 los campos de la muerte, centros de trabajos forzados y guetos judíos implantados por Hitler”
1. El mapa del horror nazi [Yolanda Monge, El País, 5 -3-2013]
“Las nuevas investigaciones sobre la red de guetos y campos del III Reich cuantifican la atrocidad. Y los números superan lo que creíamos”
2. Fue mucho peor [Jacinto Antón, El País, 5-3-2013]
”]
L’economia del període d’entreguerres (1918-1939)
Objectius didàctics
- Identificar les conseqüències econòmiques i els grans desequilibris financers internacionals sorgits de la Primera Guerra Mundial.
- Entendre les causes que expliquen el gran creixement econòmic i la supremacia dels Estats Units durant els anys 20.
- Analitzar les causes que van provocar el crac borsari de 1929 i el desencadenament de la depressió econòmica generalitzada.
- Valorar les conseqüències de la Gran Depressió en les economies domèstiques, les condicions laborals i la vida quotidiana de la població;
explicar com s’estén per tot el món i com afecta l’economia europea.
- Analitzar les causes de l’enfonsament del comerç internacional a partir d’una crisi econòmica local, tenint en compte els problemes derivats de la mundialització.
- Comparar les mesures preses per diferents governs per tractar de recuperar l’estabilitat econòmica.
- Entendre els elements clau de la doctrina econòmica proposada per Keynes.
- Entendrel’anàlisi històrica com un procés en constant reelaboració i defugir de les interpretacions simplistes en l’anàlisi dels fets històrics.
- Utilitzar correctament el vocabulari específic d’aquest període.
L'economia d'entreguerres. Mapa conceptual
- Pèrdua de milions de vides humanes en els camps de batalla; destrucció de béns d’equipament i paralització de noves inversions.
- Costos financers: els ingressos fiscals no van ser suficients per mantenir la despesa militar. Altres fonts de diner: reserves d’or, emissió massiva de deute públic, augmentar el paper moneda que hi havia en circulació i/o demanar crèdits a altres països.
- Tractats de pau: imposar fortes indemnitzacions als països vençuts (especialment a Alemanya que, a més, va perdre unes regions mineres i indutrials molt importants). Es van desmantellar grans espais econòmics unificats i van néixer noves fronteres duaneres.
- Els deutes entre els aliats i el pagament de les reparacions de guerra van dificultar l’articulació econòmica: hi havia falta d’entesa entre Europa ( França exigia als vençuts les indemnitzacions pels danys causats) i els Estats Units- que reclamaven la liquidació dels deutes i estaven molt interessats en restaurar el poder adquisitiu de tots els països.
- La Primera Guerra Mundial va provocar el desequilibri comercial entre els països no industrialitzats, exportadors de primeres matèries, i els països industrialitzats. A més, el conflicte havia desorganitzat el sistema monetari internacional, basat en la convertibilitat de les monedes en or.
Cartell de propaganda a favor de la subscripció de deute públic
2. L’auge dels Estats Units i la crisi econòmica de postguerra (1920-21).
- El sistema econòmic internacional anterior al 1914 va fer fallida. Els Estats Units es convertiren en una gran potència econòmica amb una clara hegèmonia mundial: superàvit de la seva balança comercial (acumulant gairebé la meitat de les reserves d’or mundials); el dòlar va desplaçar la lliura com a principal moneda internacional, i la borsa de Nova York va desplaçar Londres com a centre financer mundial.
- L’economia internacional va experimentar una crisi curta entre el 1919 i el 1920 (una recessió econòmica típica d’una època de transició a una economia de pau: els països europeus necessitàven béns d’equipament per reconstruir les infraestructures, l’aparell productiu, i per elaborar articles de consum. Els Estats Units, juntament amb altres països com ara el Canadà i el Japó, van obtenir beneficis de la demanda europea, facilitant préstecs barats. Aquests creixement econòmic i l’expansió del deute va provocar una inflació ( alça brusca dels preus) a tot el món. Els Estats Units van interrompre aquest boom econòmic amb una disminució dels crèdits a l’exterior.
- Per reconstruir l’economia internacional s’havia de combatre la inflació, disminuint la quantitat de diners en circulació i tornar al patró or. No va existir una cooperació internacional en aquest combat contra la inflació. Els Estats Units i el Regne Unit van adoptar una política econòmica deflacionista: reducció del nombre de bitllets (massa monetària en circulació), retallades de la despesa pública, augment dels impostos, dificultats en la concessió de crèdits i aplicació de mesures proteccionistes. Altres països molt endeutats, com ara França o Itàlia, van patir un llarg procés per aconseguir frenar la inflació i recuperar les seves econòmies. El fenòmen de la hiperinflació (els preus es disparaven i pujaven cada día) va afectar dramàticament a Alemanya: per finançar el dèficit públic, fer front a l’endeutament i les reparacions de la guerra, el govern alemany va emetre una quantitat excessiva de bitllets. Aquesta mesura va provocar un augment constant de preus fins que l’economia es va ensorrar. Per fer front a la crisi Alemanya va suspendre el pagament de les reparacions de guerra. La resposta de França i Bèlgica -davant els impagaments – fou la d’ocupar la conca industrial del Ruhr al gener de 1923.
- Per restablir el sistema monetari internacional, la conferència Internacional de Gènova (1922) va formular un procediment, l’anomenat patró canvi or: es tractava de protegir la moneda pròpia amb les reserves d’or, juntament amb les divises d’altres països. Les reparacions de guerra alemanyes i els deutes entre els aliats dificultaven l’establització de les monedes. L’any 1924 es va acceptar el pla Dawes, propossat pels Estats Units, a fi d’ajudar a la recuperació de l’economia alemanya: els pagaments anuals s’ajustarien al ritme de creixement de l’economia, l’arribada de préstecs molt elevats per fer front als pagaments, una reforma monetària i la vinculació alemanya al patró or. D’aquesta manera, Alemanya va estabilitzar la seva economia al voltant d’una nova moneda, el reichsmark, a partir del 1924. Com es pot observar, l’economia mundial depenia en gran mesura dels préstecs i inversions dels Estat Units.
L'absoluta pèrdua de valor del marc va portar a casos com el d'aquesta imatge: un alemany mostra la devaluació dels diners empaperant una paret amb bitllets d'un marc, més barats que el paper de paret
Nens alemanys jugant amb bitllets que havien perdut tot el valor que tenien a causa de la hiperinflació
3. Els feliços anys vint als Estats Units
- Durant la segona meitat dels anys vint els Estats Units van tenir una etapa de fort creixement econòmic. Aquesta gran expansió econòmica -tant en la producció industrial com en les exportacions- es va sustentar en sectors i pràctiques econòmiques noves: noves indústries (automòbil, electrodomèstics, química, areonàutica) i noves formes d’energia (electricitat i petroli) van experimentar un fort impuls. La indústria del automòbil va tenir un gran protagonisme en l’economia dels Estats Units: van acaparar més del 80% de la producció mundial.
- Les indústries nord-americanes van aplicar nous mètodes de racionalització del treball – el taylorisme: consistent en dividir el procés de producció industrial en tasques de creació, organització i execució; en aquest últim procés cada obrer fa de manera mecànica una mateixa operació, a la qual s’assigna un temps precís-, i es va aplicar el treball en sèrie i en cadena (fordisme). D’aquesta forma, va augmentar la producció (sense augmentar el nombre de treballadors) i l’abaratiment dels preus, com a conseqüència de la reducció costos.
- La publicitat va tenir un gran desenvolupament amb la incorporació de la premsa, la ràdio i els cartells, en la vida econòmica. Mitjançant la publicitat i el màrqueting s’estimulava les vendes i la compra a terminis, afavorint l’expansió del consum de masses.
- No tots els grups de la població van veure millorar la seva situació econòmica en la mateixa manera. L’augment dels salaris no van augmentar en proporció al creixement dels beneficis de les empreses i els dividends per als seus accionistes. L’amenaça d’una sobreproducció no era una ficció de teòrics de l’economia, si tenim en compte que la capacitat adquisitiva dels treballadors no era suficient per absorbir l’augment extraordinari de la producció.D’altra banda, els productors agraris van ser perjudicats com a consequència de la reducció de les exportacions i els preus a partir de l’any 1922. La producció agrícola augmentava a un ritme ( degut a la modernització i a la mecanització) que el mercat era incapaç d’absorbir, provocant la caiguda de preus durant bona part de la dècada dels anys vint.
- La prosperitat dels Estats Units estava acompanyada de desequilibris que s’anaven obrint camí: crisi de l’agricultura; estancament dels sectors industrials tradicionals (carbó, tèxtil, siderurgia…) davant un augment d’inversions en las indústries relacionades amb l’electricitat, el petroli, la química i el automòbil; creixement dels estocs en moltes indústries (l’oferta era molt superior a la demanda) i descens de les inversions de capital en les activitats productives. La borsa es va convertir en un mercat atractiu pels especuladors, perquè oferia més beneficis que les inversions en activitats industrials o comercials.
4. El crac del 1929 i la gran depressió
- Abans de l’estiu de 1929 les cotitzacions a Wall Street van començar a reflectir la contracció de la producció i l’ocupació. Molts inversors es van retirar i van provocar un descens brusc dels valors borsaris. Els que havien arribat a ser accionistes, mitjançant l’obtenció d’un crèdit, van intentar desfer-se’n urgentment per evitar perdre més diners i poder pagar els deutes als bancs. El 24 d’octubre -conegut com Dijous Negre– 13 milions d’accions es van oferir a la venda amb una demanda gairebé nul·la. Els principals bancs van intentar salvar la situació però el pànic es va estendre: el dimarts 29 d’octubre uns altres 16 milions d’accions es van posar a la venda. L’excés d’oferta va fer caure el preu de les accions, arruinant molts inversors en aquest esfondrament (crac) de la Borsa de Nova York. L’economia nord-americana es va col·lapsar i va donar lloc a una fase de crisi de llarga durada: la gran depressió.
- El crac de la borsa va provocar la destrucció de l’estalvi (molts inversors es van arruïnar) i la reducció del crèdit. La retirada massiva dels estalvis i l’impagament dels préstecs va provocar l’enfonsament de milers de bancs, amb una fallida generalitzada i la volatilització dels dipòsits bancaris pertanyents a molts ciutadans.
- La disminució de la demanda i de les inversions va afavorir la crisi indústrial i l’augment d’un nombre considerable d’aturats. El descens del consum privat va propiciar una baixada de preus i de beneficis, augmentant els estocs. Molts ciutadans van caure en la misèria (sense llar i amb moltes dificultats de subsistència) en un país que no disposava de cap tipus de protecció als aturats. La misèria al món rural també va ser generalitzada amb l’enfonsament dels preus i de la capacitat adquisitiva dels camperols; l’execució d’embargaments i expropiacions de granges es va estendre i moltes persones van tenir que abandonar les seves granges.
Pànic a Wall Street, el dijous 24 d’octubre, el “Dijous Negre”: el pànic es va apoderar dels inversors i 13 milions de títols es varen posar a la venda.
Nada hacía presumir en aquella apacible mañana otoñal del jueves 24 de octubre, que pasaría a la historia como una de las fechas negras del siglo, el jueves negro de Wall Street.
La sesión bursátil se inició de forma sostenida, pero en seguida afluyeron grandes cantidades de papel y se hundieron los precios. Los angustiados especuladores arrojaron sus títulos sobre las mesas de contratación. El ticker (teletipo) se retrasó. Los agentes de bolsa exigieron garantías para los títulos a crédito y ante la imposibilidad de obtenerlos, volcaron nuevas remesas de papel sobre la bolsa, ocasionando nuevas bajadas. Y así ola tras ola, levantando una tempestad más fuerte e incontrolable.
En la calle se originaron tumultos entre especuladores y curiosos que se arremolinaban en Wall Street. La policía tomó medidas. Entre los corrillos circuló el rumor de que once especuladores arruinados se habían suicidado. A las 12:30, para controlar el follón, se ordenó desalojar las dependencias de la bolsa reservadas al público. Uno de los que salió a la calle fue Winston Churchill, que pocos meses antes había abandonado el Ministerio de Hacienda británico.
Churchill se admira del “orden y la calma sorprendentes” que, dada la gravísima situación, mantenían los especuladores que estaban allí (…) ofreciéndose unos a otros paquetes enormes de acciones a un tercio de sus antiguos precios y a la mitad de su valor actual y sin encontrar durante muchos minutos a nadie lo bastante fuerte como para recoger las fortunas que se veían obligados a ofrecer”. Churchill, que llevaba tres meses en América dando conferencias y visitando amigos, había obtenido unas ganancias de unas 5.000 libras jugando a la bolsa. Debió perderlo todo en el crack, pero jamás lo hizo público.”
→ David Solar. El crack. Historia Universal del siglo XX.
Mare migrant, foto de Dorothea Lange. La dona de la imatge és Florence Owens Thompson, de 32 anys, mare de 7 fills, a Nipomo, Califòrnia (març de 1936). La Gran depressió, amb totes les persones desvalgudes que va generar, va ser àmpliament fotografiada
Margaret Bourke-White, The Louisville Flood, 1937. Gelatin silver print mounted on board. Whitney Museum of American Art, New York; ©Time & Life Pictures / Getty Images. Image of African American flood victims lined up to get food & clothing fr. Red Cross relief station in front of billboard ironically extolling WORLD'S HIGHEST STANDARD OF LIVING/ THERE'S NO WAY LIKE THE AMERICAN WAY. Location: Louisville, KY, US
La ironia de l’esfondrament de l’economia dels Estats Units. El temps de la depressió a eclipsat l’estàndard de vida més alt del món
-
El raïm de la ira (títol original en anglès The Grapes of Wrath) és una pel·lícula de 1940 dirigida per John Ford i protagonitzada per Henry Fonda. Està basada en la novel·la homònima guanyadora del premi Pulitzer, escrita per John Steinbeck. La pel·lícula va ser nominada a sis Oscars dels quals en va rebre 2: al millor director i a la millor actriu secundària (Jane Darwell).
Història d'una família de grangers d'Oklahoma, Henry (Henry Fonda) i Dt. Joe (Jane Darwell), ubicada a la dècada dels 30 que després del crack del 29 són expulsats de la seva terra i han d'emigrar a Califòrnia. Realitzen un dur viatge en un vell Ford, passant per diverses vicissituds en el que creien molt erròniament que era el paradís.
“Y entonces los desposeídos fueron empujados hacia el oeste (…). Carretadas, caravanas, sin hogar y hambrientos, veinte mil, cincuenta mil y doscientos mil (…). Corriendo a encontrar algún trabajo para hacer —levantar, empujar, tirar, recoger, cortar— cualquier cosa, cualquier carga con tal de comer. Los críos tienen hambre. No tenemos dónde vivir. Como hormigas corriendo en busca de trabajo y, sobre todo, de tierra (…).
Los hombres, que han creado nuevas frutas en el mundo, son incapaces de crear un sistema gracias al cual se pueda comer. Y este fracaso cae sobre el Estado como una gran catástrofe (…). Y en los ojos de la gente hay una expresión de fracaso, y en los ojos de los hambrientos hay una ira que va creciendo. En sus almas las uvas de la ira van desarrollándose y creciendo y algún día llegará la vendimia.”
→ John Steinbeck. Las uvas de la ira.
5. L’expansió mundial de la crisi
- La crisi nord-americana va tenir greus repercussions mundials, especialment en molts països europeus. Els Estats Units eren la primera potència econòmica i el motor financer del món. Els mecanismes d’expansió de la crisi van ser diversos: descens de preus dels productes americans (factor negatiu per les empreses de la resta del món), disminució de la demanda nord-americana (provocant una davallada de les importacions) i un descens dels préstecs i les inversions a Europa.
- La disminució de la demanda d’importacions per part dels Estats Units i l’aprovació de la llei aranzelària Smoot-Hawley el 1930 -elevant les tarifes duaneres d’aquest país a 50 per cent- va produir la reducció de les exportacions de molts països i una declaració de guerra comercial. Molts països van començar a imitar als Estats Units, adoptant polítiques proteccionistes. L’enfonsament del comerç va comportar l’expansió de la crisi als països exportadors d’aliments i matèries primeres: amb una disminució dels ingressos no van poder tornar els deutes, adoptant una política econòmica de reducció de les importacions provinents dels països industrialitzats.
- Els Estats Units no solament van deixar d’exportar capitals (préstecs i inversions), sinó que en van repatriar els que havien invertir als països d’Europa Occidental, provocant l’extensió de la crisi bancària al continent europeu. L’economia alemanya depenia dels crèdits per poder afrontar els pagaments de les reparacions de guerra i per garantir la vida industrial del pais. El sistema bancari d’Àustria i d’Alemanya estava fortament endeutat amb l’exterior. La situació d’aquests països va empitjorar quan al maig de 1931 el gegant bancari austríac, el Creditanstalt, va fer fallida; la qual cosa va desencadenar el pànic entre els estalviadors que van córrer a retirar els seus dipòsits. El sistema bancari alemany va ser afectat per la mateixa malaltia austríaca i moltes entitats financeres van tancar, van congelar els dipòsits en moneda estrangera i es va suspendre el pagament del deute. El col·lapse financer va implicar la fallida de moltes empreses alemanyes i, en conseqüencia, l’augment de l’atur que va deixar sense ocupació a milers de treballadors.
- La fallida del Creditanstalt va perjudicar les finances del Regne Unit: en aquest banc austríac s’havien invertit molts capitals britànics. El govern anglès va haver de suspendre la convertibilitat de lliures en or el setembre del 1931, provocant una devaluació de la lliura. El cas de França era diferent, perquè les seves reserves d’or eran importants. El fet de mantenir un tipus de canvi fix, mentre altres monedes es devaluaven, va fer que els preus francesos no fossin competitius en el mercat internacional.
6. Solucions a la crisi: el final del sistema capitalista liberal
- La greu crisi econòmica dels anys trenta va provocar una gran commoció en tot el sistema capitalista i va significar la fi del capitalisme liberal clàssic. Abans de la depressió, els economistes consideraven que una recessió formava part de la mateixa estructura del capitalisme i que es podia superar amb una política econòmica deflacionista: reducció de la despesa pública, del crèdit i de la massa monetària en circulació. L’adopció d’aquesta política econòmica va contribuir a rebaixar els salaris (les empreses volien recuperar la seva rendibilitat), augmentar l’atur i, en conseqüència, es va reduir encara més el consum. La paràlisi econòmica estava servida: a més de l’escassetat de diners, l’augment de pràctiques proteccionistes va impedir una recerca d’una sortida col·lectiva a la crisi. La Conferència Econòmica Mundial de Londres (1933) va acabar sense cap acord: no es va acceptar tornar al patró or i la reducció dels aranzels.
- En contra dels defensors de baixar els salaris com a única solució perquè la producció augmentès, John Maynard KEYNES (1883-1946) va defensar la intervenció de l’Estat en l’economia per potenciar la demanda i el creixement. El seu pensament econòmic va permetre de comprendre les causes i els mecanismes pels quals es va estendre la crisi. Keynes plantejava que la demanda i el consum són el motor del creixement econòmic: L’Estat havia d’augmentar la despesa pública (impulsant activitats com les obres públiques, que utilitzen molta mà d’obra); el dèficit públic inicial no el preocupava perquè si l’Estat gastava -augmentava la demanda- que transformada en salaris i béns generava una nova demanda, coneguda com a multiplicador keynesià, en sectors econòmics diferents. D’aquesta manera –augmentant les rendes de les famílies, el consum, la producció i la contratactació– l’Estat podria incrementar els ingressos fiscals i reduir el dèficit públic inicial.
- Als Estats Units el demòcrata Franklin Delano Roosevelt va arribar a la presidència el 1933, en un monent que es vivia dramàticament la depressió, i va posar en marxa un pla econòmic per superar la crisi: el NEW DEAL (nou tracte o nou compromís). Entre el 1933 i el 1938 va impulsar una nova polítitica econòmica per combatre la deflació, rellançar l’economia i crear ocupació.
- L’intervencionisme econòmic de Roosevelt (el NEW DEAL) va implicar tot un seguit d’actuacions per aconseguir reactivar el consum, incentivar la inversió i augmentar l’ocupació: 1. Programa de recuperació de preus agrícoles (mitjançant una Llei d’ajustament agrari que pretenia reduir la producció, oferint subvencions als agricultors que reduïsin les collites i l’àrea conreada). 2. Programa d’obres públiques. 3. Reconversió bancària i mesures de control borsari (els bancs havien d’oferir més seguretat en els dipòsits i els préstecs, i una comissió de valors i canvi va començar a supervisar el funcionament de la borsa per impedir l’especulació. 4. Programa de rellançament de l’activitat industrial, afavorint les grans empreses i fomentant l’acord de preus. 5. Establiment d’un salari mínim i creació de la seguretat social; reconeixement de la jornada de 40 hores, el dret a la lliure sindicació i a la negociació col·lectiva, creació de pensions de vellesa ,viduïtat, subsidis d’atur i assegurances per incapacitat. 6. Devaluació del dòlar (afavorint les exportacions). Aquestes mesures adoptades pels Estats Units van aconseguir estabilitzar l’economia, però sense arribar a obtenir un gran creixement, millorant les condicions de vida i de treball. La recuperació va arribar el 1939, amb l’esclat de la II Guerra Mundial, incentivant-se la indústria armamentista i convertint els Estats Units en el principal proveïdor dels aliats europeus.
- El Regne Unit va reforçar el proteccionisme, va reduir la taxa d’interès i va devaluar la lliura esterlina. Aquesta política va aconseguir augmentar l’ocupació i la producció de noves indústries. A França el govern del Front Popular va incrementar el poder adquisitiu dels treballadors, va impulsar un programa d’obres públiques , va augmentar els impostos i es va devaluar el franc: un acord entre patronal i sindicats (acords de Matignon, 1936) va permetre posar fi a la conflictivitat social, amb un augment dels sou pels treballadors, la reducció de la jornada laboral setmanal de 40 hores i la concessió de 3 setmanes de vacances pagades. Alemanya va imposar el control estatal de l’economia amb l’ascens de Hitler al poder l’any 1933: l’objectiu dels nazis era assolir una autarquia econòmica per mitjà de grans inversions públiques. Els alemanys van impulsar la política de rearmament (la fabricació d’armament va proporcionar molts llocs de treball) i l’establiment del servei militar obligatori, que va suposar la reducció del nombre d’aturats. Una política econòmica que tenia com a objectiu la preparació d’un pais per a la guerra.
La Revolució Soviètica i l’URSS (1917-1941)
Objectius didàctics
1. Conèixer les característiques de l’Imperi tsarista a principi del segle XX.
2. Identificar les causes que van desencadenar la revolució de 1905.
3. Reconèixer la ideologia dels partits polítics que es van oposar al règim.
4. Explicar com es va produir la revolució de febrer de 1917 i la caiguda del tsarisme.
5. Reconèixer el paper de les idees de Lenin en el desenvolupament de la revolució.
6. Descriure com es va produir la presa del poder en la jornada revolucionària d’octubre i com es va concretar la construcció del primer Estat socialista.
7. Explicar la funció dels diferents òrgans del nou Estat soviètic.
8. Conèixer els principals conflictes de la guerra civil i analitzar les seves conseqüències.
9. Descriure els canvis que va comportar l’aplicació de la Nova Política Econòmica.
10. Analitzar l’impacte que la revolució russa va tenir a la resta d’Europa i valorar les mesures adoptades per difondre les idees comunistes.
11. Explicar les mesures polítiques i econòmiques adoptades per l’estalinisme.
12. Conèixer la repressió exercida per Stalin durant els anys trenta.
13. Analitzar com es va dur a terme la col·lectivització forçosa de l’agricultura.
Esquema
1. L’Autocracia tsarista.
Un imperi immens i endarrerit.
L’oposició tsarista.
2. La Revolució del 1905 i els intents de reforma.
Agitació social i política durant el regnat de Nicolau II.
Guerra russojaponesa (1904).
Diumenge sagnant.
Motí de la tripulació del cuirassat Potiomkin.
3. L’etapa parlamentària.
Convocatòria d’una Duma
El ministre Stolipin i la reforma agrària.
La conjuntura de la Primera Guerra mundial.
4. La Revolució de febrer del 1917
Els soviets.
Vaga general a Petrograd.
Abdicació del tsar Nicolau II
Govern provisional.
Lenin i les tesis d’abril.
Aleksandr Kerenski i la constitució d’una Assemblea Constituent.
El cop d’Estat del general Kornilov.
El partit bolxevic i la seva popularitat entre les masses.
5. La Revolució d’octubre del 1917 i el naixement de l’URSS
Tropes lleials als bolxevics i la Guàrdia Roja ocupen bancs, centrals telèfoniques i estacions de ferrocarril [la nit del 24 al 25 d’octubre].
Assalt al Palau d’hivern [25 d’octubre].
Nou govern: Consell de Comissaris del Poble [presidit per Lenin]
Primeres mesures revolucionàries: decrets sobre la pau, la terra i la premsa.Creació de la polícia política o Txexa.
Tractat de Brest-Litovsk.
Guerra Civil (1918-1922) i comunisme de guerra.
Formació de la III Internacional (Komintern)
La NEP (1921)
Formació de l’URSS (1922).
6. La mort de Lenin i la disputa pel poder.
Testament polític de Lenin
El Gran Debat (1924-1928): lluita entre dos líders molt destacats del partit, Trotski i Stalin.
Trotski: revolució permanent (estendre la revolució a Europa), crítica al poder excessiu de Stalin, aplicació del principi d’elecció dels càrrecs i abandonament de la NEP. Augmentar el grau de planificació estatal de l’economia i impulsar la industrialització.
Stalin: amb la complicitat de Zinoviev, Kamenev i Bukharin (anomenada dreta del partit) es va acusar Trotski de destruir la NEP; defensa del socialisme en un sol país i volia convertir Rússi en una potència industrial.
Destitució de Trotski com a comissari del poble per a la guerra (1925).
El Comitè Central del PCUS expulsa del partit a trotski i tots els que son considerats esquerrans (1927).
Les intrigues polítiques també afecten a Kamenev i Zinoviev (s’havien passat a l’oposició) i són expulsats del partit.
Obtenció del poder absolut (1929): Stalin havia eliminat tots els possibles competidors pel poder.
7. L’inici de l’estalinisme
El culte a la personalitat.
Repressió i eliminació de qualsevol dissidència: política del terror.
Processos de Moscou (1936-1938).
Planificació i control de l’economia.
Col·lectivitació de l’agricultura (Kolkhozos i Sovkhozos).
Plans quinquennals (industrialització)
Creixement de la indústria pesant.
Nova constitució soviètica (1936): els soviets com a columna vertebral del sistema polític, formant part de l’aparell de l’Estat i sota el control del PCUS.
La Revolució Soviètica que va esclatar l’any 1917 a la Rússia dels tsars és un dels esdeveniments més importants del segle XX. Però les convulsions polítiques i socials de la Rússia imperial ja havien començat a principis del segle: el 1905 l’exèrcit tsarista va ser derrotat per les tropes japoneses en una guerra motivada pels intents d’expansió de Rússia a l’Àsia. Immediatament es van produir avalots, causats tant pel descontentament que va generar la derrota com per la crisi econòmica que es vivia en aquell moment. La revolució de 1905 va qüestionar l’autocràcia tsarista i va impulsar l’organització de soviets (consells o assemblees populars) d’obrers i camperols. El tsarisme no es va esfondrar definitivament fins la revolució de febrer de 1917. El primer episodi revolucionari va esclatar el 23 de febrer: una gran manifestació popular a Petrograd (Sant Petersburg) demanava “pau i pa”, és a dir, la fi de la guerra i el millorament de les condicions de vida. El 25 de febrer aquest acte de protesta es va transformar en una vaga general. El 27 de febrer les tropes de la guarnició de Petrograd es van negar a disparar contra els vaguistes i van decidir unir-se al moviment revolucionari. La dissolució de la Duma pel tsar també va empènyer els liberals (cadets) a oposar-se al tsar, que es va quedar pràcticament sense suports- El 2 de març Nicolau II va abdicar i a l’endemà es va formar un govern provisional, presidit pel príncep Lvov, la majoria del qual procedien del partit dels cadets. També hi va participar Kerenski, un socialista revolucionari, com a ministre de justícia.
Nicolau II i la seva família
Camperols russos
Старик-косарь правит косу горбушу. Архангельская губ., Онежский у., д. Порог. 1910
El diumenge sagnant, detonant de la revolució del 1905
Kerenski
El govern provisional va adoptar una sèrie de reformes: va declarar una amnistia, les llibertats civils van ser reconegudes i va dissoldre la policia tsarista (okhrana), va prometre lliurar les terres dels terratinents als camperols, i va començar a preparar l’elecció per sufragi universal d’una Assemblea Constituent com a pas previ a una república parlamentària. El manteniment de Rússia en la guerra el va enfrontar amb els menxevics, els socialistes revolucionaris i els bolxevics, partidaris d’una pau immediata. D’altra banda, obrers, camperols i soldats van formar soviets per tot el país, que fins i tot van arribar a tenir les seves pròpies milícies armades (Guardia Roja). Entre març i octubre a Rússia hi va haver dos poders paral·lels: el del govern provisional i els dels soviets. Lenin, el líder dels bolxevics, va retornar de l’exili i en les anomenades Tesis d’abril va establir la línia política del seu partit : la ruptura amb el govern provisional, retirada de la guerra, redistribució de la terra, control de les fàbriques pels comitès d’obrers, autonomia per a les nacionalitats i lliurament del poder als soviets. El juliol de 1917, després de fracassar una nova ofensiva russa al front, es va accentuar l’oposició dels bolxevics a la guerra. Van organitzar una insurrecció popular al juliol, però van fracassar i Lenin -amb un partit bolxevic declarat il·legal pel govern- va aconseguir fugir a Finlàndia mentre que Trotski va ser empresonat. Arran d’aquest intent, el príncep Lvov va dimitir en favor de Kerenski, que va formar un nou govern de coalició. A l’agost, el general Kornilov, comandant en cap de l’exèrcit , va dirigir un cop d’Estat amb l’objectiu d’implantar una dictadura militar. Kerenski va poder vèncer la temptativa amb el suport del soviet de Petrograd i dels bolxevics, que dominaven els barris obrers i el port de Kronstadt. L’intent de cop d’Estat del general Kornilov va reforçar la posició dels bolxevics, que des d’aleshores es van llançar a l’assalt del poder.
Els bolxevics es van convertir en l’alternativa més popular al govern provisional, quan les condicions de vida a Rússia van empitjorar a causa del desproveiment i el caos administratiu. El soviet de Petrograd, presidit per Trotski des de setembre, el de Moscou i altres soviets urbans del país van fer costat als bolxevics. Al principi de l’octubre Lenin va tornar clandestinament a Petrograd i va convèncer als seus companys de partit de la necessitat d’una insurrecció armada. El dia elegit fou el 25 d’octubre, coincidint amb la celebració del II Congrés dels Soviets de Rússia a Petrograd. Les tropes lleials als bolxevics i la Guàrdia Roja van ocupar els bancs, les centrals telefòniques i les estacions de ferrocarril. La presa de la fortalesa de Pere i Pau va deixar clar que l’exèrcit no dispararia contra el poble i així es va poder dur a terme l’acte decisiu, l’assalt del palau d’Hivern, seu del govern provisional. Paral·lelament es va reunir el II Congrés de Soviets de tot Rússia. Els menxevics i els socialistes revolucionaris van protestar davant del que van considerar un cop d’estat dels bolxevics i van abandonar la sala, cosa que va possibilitar que la delegació del partit bolxevic tingués una clara majoria. Lenin i Trotski van formar un nou govern, al cual es va donar el nom de Consell de Comissaris del Poble.
Trotski, Lenin i Kamenev
Assalt al Palau d’Hivern
El Congrés dels Soviets va adoptar una sèrie de mesures revolucionàries per constituir un estat socialista soviètic: 1. Decret sobre la terra, pel qual s’expropiaven les terres dels grans terratinents, de la corona i de l’Església, i el seu lliurament als soviets de camperols. 2.Concedir el control de les fàbriques i i de les mines als soviets obrers. 3. Establir la jornada de vuit hores. 4. Reconeixement del dret a l’autodeterminació de les nacionalitats. 5. Acordar un armistici per aconseguir la pau amb Alemanya, iniciant negociacions que van culminar amb la firma d’un tractat de pau a Brest-Litovsk, el març de 1918.
L’Assemblea Constituent que sorgí de les eleccions del novembre de 1917 era l’organisme previst per transformar el tsarisme en una república democràtica. Els resultats electorals no van ser favorables als bolxevics i l’Assemblea es va negar a sotmetre les decisions a l’aprovació dels soviets, la qual va ser dissolta. El III Congrés de Soviets va aprovar la constitució d’una República Soviètica Federal Socialista Russa, definint el nou estat com una dictadura del proletariat sota el control d’un partit únic, el Partit Comunista de Rússia.
Els defensors del vell ordre tsarista van iniciar la defensa armada per tal d’impedir la consolidació de l’Estat soviètic. Els anomenats russos blancs, per oposició a la Rússia roja o revolucionària, dirigits per antics oficials tsaristes i amb el recolzament d’algunes tropes franceses i angleses, provocaren l’esclat de la guerra civil el 1918. Els bolxevics crearen un autèntic exèrcit, l’anomenat Exèrcit Roig, per assegurar el nou règim i fer front als exèrcits blancs. L’Exèrcit Roig , organitzat per Lev Trotski, es basava en la disciplina i en la jerarquia militar convencional, però va incorporar la figura del comissari polític que vigilava els combatents i fomentava l’ànim revolucionari. La guerra civil va costar un nombre molt elevat de vides i va condemnar milions de persones a la misèria i a la fam. Enmig d’aquest clima de violència la nit del 17 de juliol de 1918 els bolxevics van decidir executar el tsar Nicolau II i tota la seva família a Iekaterinburg, on eren presoners, per evitar que fossin alliberats pels blancs. A partir de 1920 l’Exèrcit Roig va frenar les ofensives dels blancs i va guanyar terreny fins la victòria definitiva l’any 1922.
La guerra civil i el boicot internacional a la Rússia revolucionària van influir decisivament en la definició política del nou Estat soviètic. L’any 1921 el partit bolxevic va passar a anomenar-se Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS), dirigit per un comitè anomenat Politburó. El partit estava dirigit per un secretari genèral, el qual exercia el càrrec de cap de l’Estat. L’òrgan suprem de l’Estat era el Congrés dels Soviets (Soviet Suprem) que exercia el poder legislatiu. L’executiu restava a les mans del Presídium, dirigit per un President i un Consell de ministres subordinat a la política del Partit (poder real). En realitat era el PCUS el que exercia tot el poder. El 1922 es va crear la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) o Unió Soviètica. La centralització del poder es va consumar durant la guerra civil, desapareixent la possibilitat d’un sistema democràtic basat en l’elecció i la consulta. La policia política (Txeca) -que havia estat creada al desembre de 1917- s’encarregava de controlar i reprimir tots els opositors al nou estat soviètic.
Durant la guerra civil, es va instaurar una política econòmica anomenada comunisme de guerra. L’estat va passar a controlar l’economia russa amb l’objectiu d’obtenir recursos suficients per guanyar la guerra civil i accelerar el desenvolupament del socialisme amb la supressió de la propietat privada. Es va nacionalitzar la indústria, es va militaritzar la producció -requisant els productes agraris per abastar les ciutats i l’exèrcit-, es va suprimir el diner i es va prohibir el lliure intercanvi de béns. El comunisme de guerra va ser un fracàs en l’ordre econòmic, provocant la fam de 1921, en què van morir dos milions de persones. Aquesta situació va donar lloc a un gran descontentament popular que es va traduir en una sèria de vagues i rebel·lions, entre les quals va destacar la insurrecció dels mariners de la base naval de Kronstadt, que des del 1917 havien estat a l’avantguarda de la revolució. De resultes d’això, Lenin va proposar al X Congrés del Partit, celebrat al març 1921, una Nova Política Econòmica (NEP), que va durar fins l’any 1928. La NEP era una solució transitòria a la crisi, consistent a retornar parcialment a una economia de mercat. Es va admetre la propietat privada al camp, a les petites indústries i als comerços. Es va restablir l’economia monetària i es va encunyar un nou ruble. L’estat va mantenir el control sobre la banca, la indústria i el comerç exterior. L’expansió de l’agricultura va frenar la fam i es va suprimir el racionament. La NEP va donar lloc a l’aparició d’una pagesia pròspera, els kulaks, i a l’enriquiment de comerciants i empresaris.
Lenin estava convençut que el govern bolxevic no podria sobreviure si es quedava aïllat. Per això era necessari estendre la revolució fora de l’URSS. En aquell moment això semblava possible, perquè quan es va acabar la Primera Guerra Mundial hi havia un clima revolucionari, especialment a Alemanya i Hongria entre el 1919 i el 1921. En aquests països les revolucions inspirades en el model dels soviets van acabar fracassant. Els bolxevics van crear la III Internacional -coneguda també com a Internacional Comunista o Komintern- l’any 1919 a Moscou. Es tractava de trencar amb els partits socialistes i la seva II Internacional, acusats de reformistes i de no voler acabar amb el sistema capitalista. El Komintern es va convertir en una organització fèrriament centralitzada i disciplinada encarregada de promoure la revolució a tots els països, implulsant la fundació de partits comunistes a tot el món. En el congrés del 1920, Lenin va donar a conèixer les rigoroses 21 condicions que havien d’acatar obligatòriament els partits que es volguessin adherir a la III Internacional. A partir d’aquest moment, el moviment obrer socialista es va dividir en partits socialistes, de tendència reformista o socialdemòcrata, i en partits comunistes.
La mort de Lenin, el 21 de gener de 1924, va obrir una etapa d’inestabilitat. La lluita pel poder es barrejà amb el debat respecte a com havia d’organitzar-se la política i l’economia a l’URSS. En aquesta lluita es van enfrontar dos líders molt importants: Trotski -que alehores era la figura més destacada entre els succesors de Lenin, amb un prestigi com a organitzador durant els moments transcendentals de la Revolució d’octubre i com a constructor de l’Exèrcit roig-, era popular entre els membres de base del partit i de l’exèrcit, defensant la revolució permanent i la necessitat d’exportar la revolució. Pel contrari, Stalin -que havia estat promogut pel mateix Lenin al càrrec de secretari general del Partit Comunista el 1922-controlava les organitzacions internes del partit i defensava el socialisme en un únic país, amb una URSS fortament industrialitzada; a més, va tenir el suport d’alguns dirigents bolxevics -Kamenev, Zinoviev i Bukharin- en el seu propòsit d’aïllar a Trotski. Lenin va aconsellar en una carta, redactada poc abans de morir, que Stalin fos substituït per una altra persona “més pacient, més lleial, més cortès, més atent als camarades…”, expressant la seva preocupació per l’immens poder que havia acumulat.
Lenin i Stalin
Stalin, juntament amb Zinoviev, Kamenev i Bukharin, van acusar a Trotski de voler destruir la NEP de Lenin. A partir d’aquell moment, es va denominar el terme trotskisme a la desviació dels principis marxistes-leninistes de la revolució. El 1925 Trotski va ser destituït del càrrec de comissari del poble per a la guerra. Preocupats per la concentració del poder en mans de Stalin, alguns dirigents -com ara Zinoviev o Kamenev- van decidir passar a l’opossició. Era massa tard. El 1927 el comitè central del PCUS va expulsar Trotski, Kamenev i Zinoviev del partit, juntament amb altres opositors considerats esquerrans. Trotski no va voler retractar-se de les seves opinions i va ser expulsat de l’URSS l’any 1929; el 1940 va ser assassinat a Mèxic per agents al servei de Stalin.
Cap al 1929 Stalin havia eliminat tots els possibles competidors del poder. Stalin va assumir un poder absolut i va escampar el terror dins el partit i a tota l’URSS. D’aquesta manera l’URSS es va convertir en una dictadura personal de Stalin , on s’impregnà el culte a la personalitat del del líder – considerat infal·lible i amb un poder absolut-, i on progressivament es va conformar una burocràcia privilegiada (alts càrrecs del PCUS) coneguda com nomenklatura, que gaudia d’un nivell de vida molt superior a la de la resta de la població. El 1934 es va crear una nova policia política (NKVD), que va ser l’instrument per executar la pràctica del terror dins de la societat russa. Les anomenades purgues (campanyes d’empressonament i assassinat d’opositors polítics) van arribar al PCUS, a l’exèrcit i al conjunt de la societat. Entre el 1936 i 1938 van tenir lloc els processos de Moscou, que van costar la vida a milers de persones. Fins i tot els antics rivals de Stalin com Kamenev, Zinoviev, Bukharin i altres membres de la guàrdia bolxevic, van ser condemnats a mort i executats. El terror i la repressió va afectar a tots els sectors de la societat russa, enviant a camps de concentració milers de ciutadans soviètics. Aquest sistema penitenciari, conegut com a Gulag, aplegava una sèrie de camps de treballs forçats, situats especialment a Sibèria.
A partir del 1928 Stalin proposa l’abandonament de la NEP i defensa la planificació i el control de l’economia per part de l’Estat. Es tractava de reforçar el sector industrial a partir dels excedents del sector agrari, dels quals es va apropiar per la força. L’agricultura es va col·lectivitzar i va obligar als camperols a integrar-se en granges col·lectives (Kolkhozos) o en granges de l’estat (Sovkhozos). Els resultats van ser negatius i l’any 1932 es va produir una gran fam amb milions de víctimes. Es va culpabilitzar als kulaks (camperols propietaris) de sabotejar la planificació, desencadenant-se una forta repressió contra ells. La supeditació de l’agricultura a la indústria va ser uns dels punts febles de l’economia soviètiva. Tots els esforços es van dirigir a crear una indústria pesant poderosa i aconseguir la independència econòmica, tecnològica i militar. La política econòmica es va centrar en la planificació d’uns objectius que s’havien de complir en cinc anys (plans quinquennals). La planificació va comportar la industrialització de l’URSS en deu anys, amb un espectacular desenvolupament de la indústria pesant i militar. Al final dels anys trenta l’URSS s’havia situat entre les grans potències industrials del món.
Manifestació de pagesos el 1932. A la pancarta s’hi llegeix: “nosaltres kolkhozians volem una col·lectivització total i liquidarem els kulaks com a classe”.