Epidèmia racista als EUA

Choque entre la policía y manifestantes por la muerte de George Floyd al extenderse la protesta [Francesc Peirón, LVG, 30-5-2020]

 

LVG, 3-5-2020, , Elijah Nouvelage, / AFP

LVG, 3-5-2020, Chris Machian (AP)

LVG, 3-6-2020, Apu Gomes (AFP).

La hora de la desobediencia civil [Beatriz Navarro, LVG, 4-6-2020)

El racismo de Minneapolis es de todos [Xavier Mas de Xaxàs, LVG, 2-6-2020)

Memorial a George Floyd en la esquina de la calle 38 con la avenida Chicago Sur de Minneapolis, donde murió el pasado 25 de mayo (CARLOS BARRIA / Reuters)

El racismo es insepa­rable del estadounidense blanco, sobre ­todo si es anglosajón y protestante. Lo acompaña allá a donde va, incluso si no es un racista. Así de claro lo dijo Betsy Hodges hace cuatro años, cuando era alcaldesa de Minneapolis y colocó al racismo y la mala relación entre la policía y los negros como el principal problema que tenía su ciudad.

Varias décadas antes, el historiador Arthur Schlesinger reconocía que “nosotros, los americanos blancos, hemos sido racistas en nuestras leyes, en nuestras instituciones, en nuestras costumbres, en nuestros reflejos condicionados, en nuestras almas. La evolución del racismo ha sido el gran fracaso del experimento americano, la contradicción flagrante de los ideales americanos y la permanente minusvalía de la vida americana”. Minneapolis refleja mejor que muchas ciudades estadounidenses la contradicción entre el ideal democrático y la opresión silenciosa de los afroamericanos.

La clase política estadounidense ha sido históricamente incapaz de garantizar justicia social a los negros

No importa que el alcalde de la ciudad y el gobernador del Estado sean progresistas. No importa que Minnesota tenga una congresista de origen somalí, negra y musulmana, en Washington, o que el Ayun­tamiento de Minneapolis tenga doce regidores demócratas y uno ecologista y que dos de ellos, además de ser negros, sean transexuales. Tampoco importa que el jefe de la policía sea negro porque la gran mayoría de los agentes son blancos y el cuerpo tiene una larga relación con el racismo y el uso desproporcionado de la fuerza. Los abusos quedan impunes. Los sindicatos policiales protegen a los agentes y ni los fiscales ni los jueces les llevan la contraria. Desde el 2012, la junta civil que supervisa al cuerpo ha recibido 2.600 quejas por mala conducta de los agentes. Sólo 12 se han tenido en cuenta y, hasta la detención y ex­pulsión de Derek Chauvin la semana pasada por la muerte de George Floyd cuando estaba bajo su cus­todia, el castigo más severo había ­sido la suspensión de empleo y sueldo de un agente durante 40 horas. Siendo alcaldesa de Minneapolis, Hodges intentó que los policías llevaran cámaras pero el sindicato policial impuso su negativa.

Minneapolis es una ciudad progresista, de 430.000 habitantes, con mucha inmigración etíope, somalí, camboyana, laosiana y mexicana. Es una ciudad rica con empresas muy potentes en sanidad, agricultura y finanzas. Esta riqueza, eminentemente blanca, impulsa la filantropía en el mundo del arte, la gastronomía elegante y una radio pública de primer nivel. Los blancos representan al 60% de la población y los negros al 20%. Pero aún así, los negros tienen más probabi­lidades de ser detenidos que los blancos. El 60% de las víctimas de los tiroteos policiales entre el 2009 y el 2019 han sido negros.

Minneapolis es, por tanto, una ciudad con dos caras. En una están la universidad, los parques, los lagos y los carriles bicis y en la otra, los barrios segregados y el cruce de la calle 38 con la avenida Chicago Sur, donde Floyd murió ahogado con la rodilla del agente Chauvin oprimiéndole la carótida.

Un grupo de manifestantes alza los brazos en una concentración frente al ala este del Capitolio, en Washington (Jacquelyn Martin / AP)

El salario medio de un negro de Minnesota es un tercio que el de un blanco. Sus opciones de graduarse en la universidad o comprar una casa, mucho menores. Su probabi­lidad de morir de la Covid-19, tres veces más que la de un blanco, como en el resto de Estados Unidos.

La clase política estadounidense ha sido históricamente incapaz de garantizar la justicia social de los negros. Es más, muchas veces se ha apoyado en la extrema derecha racista para ganar elecciones. Lo hizo Kennedy porque en los años sesenta hasta los demócratas del Sur eran racistas, y lo ha hecho Trump porque es el último ariete de una clase enfrentada al progreso del mesti­zaje racial y cultural. Decenas de millones de estadounidenses toleran el racismo de su ideario político. Debería perder la reelección en ­noviembre pero tampoco debería haber ganado la presidencia en el 2016. Todo puede pasar, como que el pecado original de la república le sobreviva durante muchos años.

El racismo es el pecado original de EE.UU. El negro y el blanco, por mucho que pase el tiempo, per­manecen a la misma distancia del esclavo y del esclavista. Nadie, ni ­siquiera un presidente negro como Obama, ha reducido esta fractura.

Ruanda: genocidi dels matxets -Hutus i Tutsis- 1994

25 anys del genocidi a Ruanda.[Fotografies d’una tragèdia]

Refugiats ruandesos creuant la frontera de Rusumo amb Tanzània des de Ruanda, el maig del 1994 REUTERS

 

25 anys després: les veus del genocidi dels matxets

El país africà intenta curar les ferides de la massacre de tutsis però ho fa amagant els crims contra els hutus [ZAHIDA MEMBRADO,ara, 7-4-2019]

Asseguda al sofà del seu petit saló, la Sandrine parla amb un fil de veu gairebé inaudible. No aparta la mirada de terra, i estreny les mans ben fort com si es donés força a si mateixa per fer el dur exercici de recordar. El seu poblat es va veure assaltat de la nit al dia per hutus alcoholitzats que anaven a la caça de tutsis per exterminar-los. Durant els 100 dies que van durar les matances, va fugir al bosc per amagar-se amb la seva mare, que va morir com a conseqüència de les ferides de matxet. A ella, que aleshores tenia 14 anys, els paramilitars hutus, els Interahamwe, van decidir perdonar-li la vida al preu de contagiar-li el VIH de manera brutal. Més de 200.000 nenes i dones van ser violades sistemàticament durant el genocidi ruandès, i si els criminals les deixaven viure era perquè patissin de per vida l’estigma de l’agressió, de la malaltia o del fill engendrat pel violador.

Avui fa 25 anys de l’inici del període de matances més salvatge de Ruanda. En només tres mesos, del 7 d’abril al 15 de juliol del 1994, 800.000 homes, dones, infants i ancians van ser assassinats, la majoria d’ells a cop de matxet. Durant aquells 100 dies de barbàrie, Occident va donar l’esquena a Ruanda i l’ONU va protagonitzar un dels episodis més deplorables de la seva història, ignorant les demandes d’intervenció procedents de l’interior d’aquest diminut país. Quan les televisions van començar a mostrar les imatges dels milers de cadàvers mutilats i abandonats als vorals, per als ruandesos ja era tard.

El 6 d’abril del 1994, l’avió en què viatjava el president de Ruanda, el general hutu Juvénal Habyarimana, juntament amb el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, va ser derrocat per un míssil. El magnicidi es va utilitzar com a detonant d’unes matances planificades per les faccions més extremes del poder hutu per exterminar la població tutsi. “Vam sentir per la ràdio l’anunci del derrocament de l’avió presidencial i vam comprendre que una cosa terrible estava a punt de començar”, recorda la Sandrine, un nom fictici.

L’endemà, les milícies hutus van establir punts de control a les carreteres, bloquejant el pas, i van organitzar-se en grups de batudes de tutsis. El govern va fer públiques llistes de tutsis i va marcar les seves cases amb una creu per facilitar-ne la identificació i l’extermini. En 24 hores, els hutus van ser obligats a empunyar el matxet per aniquilar els seus veïns tutsis, i durant tres mesos el genocidi es va executar a un ritme de 8.000 assassinats al dia.

Per forçar a matar, primer calia tenir una arma molt poderosa. Durant els primers dies del genocidi, la ràdio va jugar aquest paper amb una efectivitat aclaparadora. “La ràdio animava a matar-nos, a exterminar-nos de manera cruel. Per això vaig fugir de casa i vaig amagar-me al bosc amb la meva mare, intentant no ser vistes pels milicians que anaven de caça”, relata la Sandrine, que durant setmanes va córrer presa del pànic entre muntanyes, escapant de l’alienació dels qui volien matar-la només per ser tutsi. “Em van atrapar i em van desplaçar a prop de la frontera amb el Congo. Allà em van utilitzar durant setmanes, fins que em van abandonar. Pel camí vèiem com el riu s’emportava milers de cadàvers, que suraven a l’aigua. No tinc paraules per descriure-ho”, rememora.

La principal artífex de la propaganda criminal durant el genocidi va ser Valerie Bemeriki. Des del seu lloc de locutora a la Radio Télévision Libre des Mille Collines, va instigar a l’odi i a l’aniquilació dels tutsis. Avui, 25 anys després, creua el recinte de la presó amb dificultat, sembla cansada, però durant l’entrevista articula un discurs eloqüent i meditat. “Em penedeixo del que vaig fer, però només vaig complir ordres dels meus superiors i del govern”, afirma. “Des de petita em van inculcar l’odi cap als tutsis, m’havien ensenyat que ens tenien dominats, que tot i ser minoria ens sotmetien a la seva voluntat”. El 2009 un tribunal popular la va condemnar a cadena perpètua.

Els colons belgues van introduir per primer cop a Ruanda uns documents identificatius d’hutus i tutsis, i van encomanar a aquests últims, que representaven el 14% de la població, el control de l’administració colonial, de manera que els van concedir una superioritat econòmica i de classe. Durant la segona meitat del segle XX, els hutus, que representaven el 85% dels ruandesos, van perpetrar diverses matances contra els tutsis, per intentar lliurar-se de la seva autoritat. Arran de les matances, el 1959 hi va haver un èxode de famílies tutsis que van fugir a la veïna Uganda. Els fills d’aquells exiliats van integrar, dècades després, el Front Patriòtic Ruandès (FPR), liderat per l’actual president de Ruanda, Paul Kagame, que durant el genocidi va fer front als militars hutus i va aconseguir frenar les matances. Una victòria que ha perpetuat Kagame davant el món com el salvador dels tutsis i el responsable de la fi de la barbàrie. Amb el final del genocidi el FPR va assolir el poder i l’any 2000 Kagame arribava a la presidència.

Les matances contra els hutus

Des d’aleshores, el president ruandès ha imposat un relat que obvia una part de la història, la que va venir després del genocidi, consistent en les persecucions d’hutus refugiats al Congo [aleshores Zaire] i en diversos camps de desplaçats dins de Ruanda. En aquestes regions, entre el 1995 i el 1997 el FPR va perpetrar matances que van superar en nombre de morts les causades pels extremistes hutus durant el genocidi. Però avui dia exposar aquesta part de la història és delicte a Ruanda, i qui ho fa és acusat de negar el genocidi. El govern obliga la població a sostenir un discurs en què les úniques víctimes a Ruanda van ser els tutsis, i els hutus la facció genocida. Un relat maniqueu que Occident accepta a canvi de protegir els seus interessos econòmics a la lucrativa regió dels Grans Llacs.

El primer que sobta a l’arribar a Kigali és la pulcritud de la capital. Exèrcits de neteja treballen les 24 hores perquè l’avantsala de la veritable Ruanda, la que està presa de la pobresa i el subdesenvolupament, brilli als ulls del món. Kigali té un centre de convencions més imponent que Barcelona, el transport públic és puntual i les bosses de plàstic estan prohibides a tot el país. L’economia creix per sobre de la mitjana i les grues treballen erigint edificis moderns a preus que només una ínfima elit pot permetre’s. “El govern ha imposat la pau entre hutus i tutsis. Existeixen les anomenades viles de la reconciliació, en què viuen junts víctimes i botxins. ¿És possible conviure amb l’assassí de la teva família?”, es qüestiona un periodista ruandès que omet la seva identitat. “Tot forma part del relat de reconciliació que imposa el govern i que tothom sense excepció ha de repetir”, recalca.

La imposició del discurs, l’arma política més poderosa del govern per silenciar la dissidència política, arriba fins a l’interior dels centres penitenciaris i l’articulen de manera mecànica els antics génocidaires, com es coneix a Ruanda els perpetradors del genocidi. L’Israel és un d’ells. El 1994 dirigia una administració local i cada matí elaborava llistes de tutsis que distribuïa entre els Interahamwe per identificar les preses. “Sortíem a caçar. Jo personalment vaig tirar una granada a una casa on hi havia un matrimoni de tutsis. Van morir tots dos. Al cap d’uns dies vaig matar una altra persona amb un fusell”, explica sense expressió al rostre. Fa més de 20 anys que compleix condemna a Ruanda. “Vam deixar de treballar. L’única obligació que teníem era l’extermini de tutsis, i així ho comunicava jo als meus subordinats. Ells forçaven la població a executar els crims i així vam actuar durant tot el genocidi”. Acaba la narració agraint al govern la seva heroica tasca per la reconciliació de la població, a la qual es prohibeix parlar d’hutus i tusis. “Tots som ruandesos” és el repetit mantra que perfectament podria ser el títol de l’himne d’un país que viu en una pau construïda sobre la base d’un silenci imposat.

La mala conciencia de Francia por el genocidio de Ruanda [Eusebio Val, LVG, 8-4-2019]

Macron crea una comisión para investigar la presunta complicidad de París con la masacre perpetrada por los hutus


La mala conciencia de Francia por el genocidio de Ruanda
Los genocidas Miles de hutus como los de esta foto siguen presos por su participación en el genocidio. Ayer se sumaron a la conmemoración. La mayoría de los que salen de la cárcel ocupan sus antiguas casas, junto a sus víctimas (Andrew Renneisen / Getty)
La grandeur también puede tener mala conciencia. Francia, que conserva una presencia y una influencia notables en África, arrastra remordimientos por el genocidio ruandés. Emmanuel Macron, que era un adolescente cuando se produjo la carnicería, acaba de crear una comisión para que investigue, sin límites, las presuntas responsabilidades de París. El Gobierno francés de aquella época, con François Mitterrand en el Elíseo, mantuvo un vínculo muy estrecho con los extremistas hutus. Por eso, aún hoy, la relación entre París y Kigali no se ha normalizado. Y en la misma Francia el debate sobre la complicidad sigue provocando desgarros, incluso entre los militares que fueron protagonistas.

Como muestra de la incomodidad francesa, Macron no participó ayer en Ruanda en los actos de recuerdo de aquella barbarie. Recurrió a la mentira piadosa –pero poco creíble– de los problemas de agenda. Lo representó en la ceremonia Hervé Berville, un joven diputado de su partido, La República en Marcha (LREM), de origen ruandés. Berville tenía sólo cuatro años cuando él y su hermano mayor, huérfanos, subieron a un avión militar francés en el aeropuerto de Kigali. Era abril de 1994. Aquella evacuación les salvó.

La comisión de investigación, de ocho miembros, deberá presentar sus conclusiones dentro de dos años. Macron ha prometido que tendrán acceso a todos los archivos, militares y civiles, incluidos los de Mitterrand. Está por ver si será cierto o si se pondrán barreras sobre la marcha. La puntillosa responsable de los archivos de aquel presidente socialista, Dominique Bertinotti, ha hecho saber que no habrá “ningún obstáculo particular”, si bien advirtió que el acceso a los documentos está reglado y “nada es automático”.

Ha levantado suspicacias que entre los investigadores escogidos, todos historiadores y especialistas en genocidios (de la Shoah, del exterminio armenio y otras tragedias), no haya ninguno que se haya ocupado a fondo del caso ruandés. Los dos franceses que más lo conocen y lo han estudiado, Hélène Dumas y Stéphane Audoin-Rouzeau, han sido excluidos del grupo. Para más inri, Dumas es la única investigadora francesa del genocidio ruandés que habla kinyarwanda, una de las principales lenguas del país africano. El Elíseo justificó su decisión con el argumento de que deseaba garantizar “una libertad intelectual total” y no crear otro “lugar de enfrentamiento entre las diversas tesis”.

La investigación debe determinar la amplitud de la ayuda militar prestada por Francia al régimen del presidente ruandés (hutu) Juvénal Habyarimana entre 1990 y 1994. Se deberá aclarar asimismo quién fue el responsable del ataque que costó la vida a Habyarimana (su avión fue derribado por un misil) el 6 de abril del 1994. Aquel atentado desencadenó la despiadada caza a los tutsis.

Ruanda y Francia rompieron relaciones diplomáticas en el 2006, después de que un juez de París acusara al presidente Paul Kagame y a nueve de sus colaboradores de estar detrás de magnicidio. El líder ruandés rechazó de plano la acusación. Las relaciones no se restablecerían hasta el 2009, aunque la tensión permanece hasta hoy. Las autoridades de Kigali reprochan a París hacer la vista gorda con genocidas ruandeses que viven plácidamente en su territorio.

Nicolas Sarkozy fue el primer presidente francés que visitó Ruanda después de las matanzas y aprovechó para hacer un discreto mea culpa. Era el 2010. “Lo que pasó dejó trazas indelebles, inaceptables, y obliga a la comunidad internacional, incluida Francia, a reflexionar sobre sus errores que le impidieron frenar aquel crimen espantoso”, admitió Sarkozy.

En las páginas del diario Le Monde, los remordimientos franceses fueron expresados de modo muy crudo por Guillaume Ancel, exteniente coronel. En un artículo, titulado “Ruanda es un desastre francés”, el antiguo militar sostuvo que Francia facilitó armas a los genocidas antes de que cometieran las masacres, durante y después. Lo más grave, según Ancel, es que París lo hizo bajo la cobertura de la supuesta misión humanitaria de la ONU, la operación Turquesa, dirigida por los franceses y con otros siete países africanos. Las entregas de armas se habrían realizado en el aeropuerto de Goma, en Zaire (hoy República Democrática del Congo). Para el exteniente coronel, “Ruanda es, sin duda, un desastre francés, el Chernobil de nuestras intervenciones exteriores”.

Una opinión frontalmente opuesta es la del almirante Jacques Lanxade, exjefe del Estado Mayor. Según su versión, también expuesta en un artículo en Le Monde, los ataques que se vierten contra Francia por su actuación en Ruanda “son a la vez incomprensibles y gravemente injustos”, y la consulta de los archivos lo demostrará.

Para Francia, que todavía digiere con mucha dificultad la guerra de Argelia, resulta esencial aportar luz definitiva y ser creíble sobre su conducta en Ruanda. Lo es por razones internas y de imagen internacional. Hoy los franceses están implicados, con tropas sobre el terreno, en despliegues de envergadura en el continente, como la operación Barkhane, contra los yihadistas, en Mali. Burkina Faso, Níger y otros países del Sahel. Es un imperativo moral saber la verdad sobre Ruanda y revelarla.

Quan la Xina desperti….

  • Quan la Xina desperti el món tremolarà
    Alain Peyrefitte en el seu llibre “Cuando China despierte….el mundo temblará [Barcelona: Plaza Janés, nov. 1974[ diu:

“Atribuïda a Napoleó, la profecia de la que s’ha pres el títol d’aquest llibre no figura en cap dels seus escrits. L’Emperador la pronunciaria en 1816, després d’haver llegit el relat -que es citarà sovint en aquestes págians- del viatge a la Xina i a Tartaria, de Lord Macartney, primer ambaixador del rei d’Anglaterra a la Xina. Llevat que ho fes amb motiu de la visita de Lord Amherst- desgraciat successor de Lord Macartney-, qui al seu retorn de Pequín, va fer escala a Santa Elena.
Lenin va fer seu aquest pronòstic en el seu últim text, dictat el 2 de març de 1923: menys nombrosos, però millors”.[Aquest és l’últim article escrit per Lenin. Continuant la seva batalla contra el burocratisme, a la qual va dedicar gran part dels seus últims combats, Lenin descàrrega implícitament un furibund atac contra Stalin, el qual fins feia poc temps tenia al seu càrrec la Inspecció Obrera i Camperola. Això explica els extraordinaris esforços per evitar que surti a llum. Va ser publicat finalment en Pravda el 4 de març de 1923, alterant la data de l’article (2 de març), per dissimular el retard]

 

  • Els llargs tentacles de la Xina per controlar el món [ara, 31-12-2018]

    Amb les seves inversions, el país està aconseguint dominar vies estratègiques, expandir-se militarment i fins i tot fer trontollar la UE.[P.S. GOODMAN / J. PERLEZ]

    Sota un sol inclement, una dotzena d’obrers xinesos fan un reconeixement d’una gran extensió de desert, que es disposen a transformar en el cor d’una nova capital egípcia.

    Aquests obrers treballen per a l’empresa xinesa China Construction i estan edificant el barri de negocis de la nova capital, que tindrà 21 gratacels, un dels quals serà tan alt com l’Empire State. Un consorci de bancs estatals xinesos ha concedit crèdits per un total de 3.000 milions de dòlars per finançar la primera fase d’aquesta ciutat, que previsiblement estarà enllestida d’aquí tres anys.

    La presència de mà d’obra xinesa al desert egipci reflecteix les aspiracions mundials de la Xina. Després de segles de debilitat i aïllament, reivindica el que, segons els seus dirigents, és el seu destí natural: la supremacia a l’Àsia i el respecte de tot el planeta. A través de grans projectes empresarials a Egipte i altres llocs, Pequín vol estendre la seva influència geopolítica i se serveix de les seves inversions per seduir governs que controlen recursos vitals.

    Egipte, aliat tradicional dels Estats Units, controla el canal de Suez, una via de navegació vital a la qual la Xina necessita accedir si es vol moure per tot el món. Construint un element fonamental de la nova capital futurista d’Egipte, la Xina es congracia el principal guardià del canal, el president egipci Abdel Fattah al-Sissi. Per la seva banda, Al-Sissi anhela inversions i aliats en un moment en què a gran part del món l’eviten, esfereïts per la seva brutal repressió contra la dissidència.

    A més, oferint suport a la nova capital la Xina ha donat ales a una antiga aspiració de tots els governants egipcis: domesticar el desert. El projecte té com a objectiu construir una ciutat de 6,5 milions de persones i substituir el Caire, que cau a trossos, per una metròpoli tecnològica dissenyada per rivalitzar amb Dubai. Es preveu que tardaran 15 anys a construir-la i que costarà 200.000 milions de lliures egípcies, més d’11.000 milions de dòlars.

      La prova d’accés a la universitat, l’arma de control social de Pequín

    L’ascens social dins el gegant asiàtic depèn d’aprovar la selectivitat i aconseguir estudiar en una universitat prestigiosa [Ara, A. QIN / J.C. HERNÁNDEZ]

    Als polsosos turons d’una de les regions més pobres de la Xina, Gong Wanping es lleva cada dia a les cinc del matí per anar a buscar aigua al pou i preparar-li l’esmorzar al seu fill. Li renta els peus mentre el noi es concentra en els llibres d’anglès i química. I si aixeca la vista per mirar el mòbil de la seva mare, ella li dona un copet.

    Per a aquesta dona de 51 anys que va deixar l’escola prematurament, el futur del seu fill Li Qiucai, de 17 anys, és la seva màxima prioritat. Si Qiucai aprova l’examen d’ingrés a la universitat, si aconsegueix entrar en una de les universitats més prestigioses i fa realitat el seu somni de treballar com a executiu en una empresa tecnològica, tot canviarà. “Ell ens farà sortir de la pobresa”, diu la mare convençuda.

    Per aconseguir tot això, Gong i milions de xinesos tenen un acord tàcit amb el Partit Comunista del poder. El govern promet una bona vida a tots els que s’hi esforcin molt, fins i tot els fills dels camperols. A canvi, s’han de mantenir al marge de la política, han de mirar cap a una altra banda quan els manifestants s’enfilen a la teulada per denunciar la demolició forçosa de casa seva i han d’acceptar els pòsters de propaganda governamental enganxats per tota la ciutat.

    Gong està orgullosa de l’èxit econòmic de la Xina i vol un tros del pastís. Diu que la política no influeix en la seva vida: “Ni m’importen els polítics ni jo els importo a ells”. Durant anys, molts analistes occidentals creien que el poble xinès, després de patir dècades de penúries sota el govern de Mao, acceptaria un règim de partit únic a canvi de més ingressos i més llibertat social fins al dia que aquest país, ara pròsper, comencés a exigir també llibertats polítiques.

     

    Estudiants del primer any a l’acte d’inici de curs de la Universitat Tsinghua de Pequín, l’agost passat. / GETTY

    Estudiants del primer any a l’acte d’inici de curs de la Universitat Tsinghua de Pequín, l’agost passat. / GETTY

     

  • La influència xinesa a les pel·lícules de Hollywood [ara, 31-12-2108]

    A la versió original de la pel·lícula nord-americana Aurora roja sobre la Guerra Freda, es veuen enemics xinesos que envaeixen una ciutat dels Estats Units. Això va enfurismar Pequín. Finalment, la distribuidora Metro-Goldwyn-Mayer es va gastar fins a un milió de dòlars per esborrar frame per frame la presència dels soldats xinesos al film i substituir-los per nord-coreans.

    La Xina exerceix una enorme influència sobre la manera com el gegant asiàtic és representat a les pel·lícules que es fan als EUA. El govern xinès vol agafar el control de la seva narrativa global i presentar una imatge més amigable i menys amenaçant de la Xina al món. I Hollywood hi ha sucumbit per l’espectacular augment d’espectadors a la Xina i per la reducció de la taquilla als Estats Units a causa de la competència d’Amazon i Netflix. Però això està tenint conseqüències.

    Per exemple, els creadors de la comèdia d’acció Pixels volien mostrar a la pel·lícula com uns extraterrestres feien volar pels aires una part de la Gran Muralla Xinesa. Però directius de Sony de seguida van témer que aquesta escena podria evitar que el film s’estrenés a la Xina, així que finalment van preferir que a la pel·lícula aparegués com es dinamitava el Taj Mahal, a la Índia.

    Tot plegat també explica que en l’actualitat sigui difícil la producció de films com Set anys al Tibet, que mostra la brutalitat dels soldats xinesos contra la població tibetana i va ser una de les millors cent pel·lícules produïdes el 1997. També aquell any es va estrenar Kundun, de Martin Scorsese, que és una simpàtica biografia dels primers anys de vida del Dalai Lama a la Xina de Mao i el seu posterior exili a l’Índia. “No tornarem a veure més pel·lícules com aquesta”, adverteix Larry Shinagawa, que és professor a la universitat internacional Hawaii Tokai, especialitzada en estudis asiàtics i nord-americans. Està en joc que un film es pugui estrenar a la Xina. “Cal explicar bé la història de la Xina”, ha insistit el president del gegant asiàtic, Xi Jinping, deixant clar com han de ser els films perquè no fereixin la sensibilitat de les autoritats del país.

    Pequín també ha incrementat la seva influència a Hollywood amb el finançament de pel·lícules. Entre el 1997 i el 2013, la Xina només va ajudar a finançar 12 dels cent millors films produïts per Hollywood. Durant els últims cinc anys, en canvi, ha cofinançat fins a 41 pel·lícules. A més, durant el primer trimestre d’aquest any, els ingressos en taquilla van ser superiors a la Xina que als mateixos Estats Units. Per tant, tancar el mercat xinès a les pel·lícules nord-americanes podria ser simplement devastador per al sector.

    “Tenim un mercat enorme i volem compartir-lo”, va advertir l’any 2013 a Los Angeles Zhang Xun, llavors president de l’empresa estatal China Film Co-Production Corp. “Volem imatges positives de la Xina”, també va afegir. I això és el que Hollywood està fent actualment.

  • La Xina també controla els ports de València i Barcelona

    El turisme xinès també té cada cop més pes, i Barcelona torna a ser una de les seves principals destinacions [ara,31-12-2018,  MÒNICA BERNABÉ]

    De la mateixa manera que empreses estatals xineses han construït o controlen ports clau a l’Àsia i l’Àfrica -com ara el de Hambantota a Sri Lanka, Gwadar al Pakistan i el de Doraleh a Djibouti-, també estan fent el mateix a casa nostra. Hutchison, un conglomerat xinès amb interessos en diversos sectors, va adquirir l’any 2006 fins a un 70% de la companyia Terminal de Contenedores -que aleshores era el segon operador portuari espanyol-, i es va encarregar de construir la nova terminal de contenidors del Port de Barcelona, inaugurada el 2012 com una de les més avançades tecnològicament del sud d’Europa. Actualment aquesta mateixa corporació empresarial xinesa treballa en l’ampliació del port barceloní. D’aquesta manera, la capital catalana s’ha convertit en un dels principals llocs d’entrada de productes xinesos a Europa. Però no és l’únic.

    Una altra companyia xinesa, Cosco Shipping Ports, va prendre el control l’any passat de Noatum, el primer operador de terminals portuàries d’Espanya, quan va comprar un 51% del seu capital per 203,49 milions d’euros. Això va permetre a Pequín dominar una altra terminal clau de contenidors: la del port de València.

    “La Xina ja no és només un gran mercat i la gran fàbrica del món, sinó també el nou banc del món”, afirma Guillermo Martínez, responsable d’economia i empresa de la Casa Àsia. Amb les seves inversions, el gegant asiàtic està obtenint infraestructures estratègiques que garanteixen l’exportació dels seus productes a l’estranger, i també la dinamització del seu propi mercat domèstic. “La demanda de productes manufacturats xinesos va caure amb la crisi econòmica d’Occident”, destaca Martínez. Ara Pequín es vol assegurar que el seu propi mercat intern pugui mantenir viva la seva indústria.

    Sense anar més lluny, el grup industrial xinès Bright Food -un autèntic gegant del sector de l’alimentació i el primer del país asiàtic- va comprar el 2015 el mític distribuïdor gironí Miquel Alimentació, precisament amb l’objectiu d’exportar productes espanyols a la Xina, com ara l’oli d’oliva. En aquell moment l’empresa facturava uns 900 milions l’any i donava feina a 2.500 persones. Des del desembarcament del capital xinès, aquesta distribuïdora no ha fet sinó créixer.

    L’atractiu de Barcelona

    “Huawei té una presència molt important en totes les fires que es fan a Barcelona, com el Mobile World Congress i l’Smart City Expo”, afirma també l’expert de la Casa Àsia per destacar que la multinacional d’alta tecnologia xinesa cada cop té més incidència en el mercat internacional, i per descomptat en el català. “Els seus preus són molt competitius. L’empresa té poc marge de guanys per a cada producte, però el que intenta és ocupar el mercat”, afegeix. I, de fet, ho està aconseguint. Com Xiaomi, la companyia també xinesa que està captant una bona part del mercat dels populars patinets elèctrics.

    El turisme xinès també té cada cop més pes, i Barcelona torna a ser una de les seves principals destinacions, després de París i Londres. L’any 2017 fins a 718.000 turistes procedents de la Xina van visitar Espanya, gairebé quatre vegades més que el 2012, segons dades de l’Associació Turisme Espanya-Xina. Un 40% d’aquests turistes van visitar Barcelona.

1968: 50e aniversari de les revoltes

[Esther Vera, Ara, 22-4-2018]
El 1968 va ser alguna cosa més que unes plàstiques manifestacions a París i molt més que alguns eslògans enginyosos en forma de grafiti. Va ser una expressió del rebuig massiu dels valors polítics i del marc mental, moral i cultural establert. Per què és important? Què estava passant? Qui n’eren els protagonistes? On eren? Com va influir? Què va suposar? Com ho veu l’artista Francesc Torres, que era a París? Aquestes són les preguntes que volem respondre en aquest especial Sant Jordi de l’ARA Diumenge. Com diu Josep Ramoneda, el 1968 va ser l’any de totes les revoltes i cal mirar què passava a Colúmbia, Tòquio, Berlín, París, Milà, Praga, Chicago, Mèxic DF… La joventut va donar per liquidat el sistema de valors posterior a la Segona Guerra Mundial i una mirada rebel va canviar les relacions amb el poder, les relacions humanes, el sexe, les drogues, la música. La revolta dels estudiants de classe mitjana en nom de la classe obrera, la revolta racial i l’assassinat de Martin Luther King, l’auge del feminisme o la Primavera de Praga van tenir una repercussió cultural extraordinària, impulsada, en part, per l’enginy de la televisió que portava les notícies i les imatges del Vietnam i de la revolta fins al menjador de tantes i tantes cases. Políticament, l’ànsia de revolució per superar els paradigmes del capitalisme i del comunisme soviètic van acabar amb un moviment de pèndol conservador que va mostrar que, al contrari del que diu l’eslògan, sota la platja hi havia llambordes. Però ja havien canviat moltes coses. Val la pena repassar de què som hereus encara avui i quina connexió va tenir aquell moviment amb l’empoderament social que hem vist posteriorment al llarg de la història i la geografia mundials. Uns podreu recordar-ho, i els mil·lennials, aprendre-ho. I teniu 30 llibres que ficcionen o expliquen aquells esdeveniments. Aquest especial ha sigut una feina estimulant, de les que ens agraden perquè es fa amb la participació dels nostres intel·lectuals, amb la complicitat dels nostres artistes i amb la coordinació de Catalina Serra, que sempre ens fa pensar.

CRONOLOGIA

“Volien ser lliures sense haver d’esperar a la mirada qualificadora i classificadora de l’home, volien ser transgressores i canviar el món sense sentir els típics i tòpics qualificatius que desqualifiquen i que assimilen l’acció ferma a la còpia masculina. La lectura de documents d’aleshores que reivindiquen la feminitat sense renúncies a la fermesa sonen molt actuals.
Les dones que ho van escriure eren joves estudiants de 20 anys i avui són jubilades de 70 que han de seguir lluitant contra la bretxa salarial, la feminització de la pobresa, les pensions que permetin una vida digna. Avui Paris clama per les dones sense sostre de la ciutat de la Llum.

D’aquell maig del 68 caldria enyorar la implicació masculina en la reivindicacions feministes. Les dones d’aleshores van creure que la incorporació en els programes polítics de l’autèntica igualtat per raó de gènere seria una reivindicació compartida i que les centrals sindicals no acceptarien acords que les tornessin a deixar en situacions inacceptables en el tracte i en el salari.

Però el maig del 68 va acabar amb l’acord de Granelle i el general De Gaulle aconseguí imposar el vell concepte d’autoritat i obtingué un ampli marge per a la dreta francesa en les eleccions del mes de juny. Una pintada ho resumia així: ha trigat tres setmanes per anunciar en cinc minuts el que faria en un mes i no havia fet els darrers deu anys.

Finalment, sota les llambordes no hi havia la platja, caldrà seguir lluitant a cada fet injust, a cada acte infame. La dictadura franquista censurava totes les imatges de les protestes i empresonava feministes.

Volem tenir el plaer de viure i veure l’autèntica igualtat; que cap altra dona hagi de conèixer el malviure.”

 

El filòsof Josep Ramoneda explicava recentment a NacióDigital que “els francesos tenen una gran capacitat per projectar internacionalment els esdeveniments que generen”. I quan parlem de 1968, ens venen al cap els fets parisencs. Però com deia Ramoneda, “aquell és l’any en el que hi ha més revolucions al món des del 1848”. Els seixanta van ser una dècada trencadora. La Revolució cubana va trasbalsar Amèrica, la guerra del Vietnam va inflamar les universitats dels Estats Units, pensadors cristians i marxistes buscaven ponts de diàleg i el Concili Vaticà va sacsejar l’Església. Vella i nova política van xocar de ple. De la mobilització massiva contra la guerra al Vietnam a les revoltes de Mèxic, les protestes estudiantils que hi va haver al Japó o la Primavera de Praga, 1968 és l’any de la revolta política, social i cultural. A Europa, va ser París, efectivament. París, un dels punts neuràlgics. Però no només. Paradoxalment, un any que va començar amb moltes esperances de canvis, va tancar amb el triomf del conservador Richard Nixon als Estats Units. En el pla cultural, però, els vells esquemes van ser qüestionats i nous temes van ocupar un espai de protagonisme: el feminisme, les noves formes d’entendre la sexualitat, el concepte d’autoritat, la defensa del medi ambient o el qüestionament de la lògica de la Guerra Freda, del consumisme i del patriarcat. Veiem tan sols alguns dels punts de conflicte d’aquell any imperdible

  • MAIG FRANCÈS

París, maig 1968: “Prohibit prohibir”.Una de les consignes més corejades del Maig francès: Foto: wikipedia

 

El 2 de maig va començar un mes de revolta a París. Feia mesos que les universitats vivien en agitació contra el Pla Fouchet, una reforma que volia incloure normes de selectivitat. El tancament d’estudiants a Nanterre i les expulsions de diversos estudiants va provocar que s’estengués un moviment de protesta. Els estudiants, tancats a la Sorbona, van ser desallotjats amb violència. La nit del 10 de maig el Barri Llatí va cremar. “Un ministre de l’Interior ha de saber donar l’ordre de disparar”, diuen que va dir el general De Gaulle. L’heroi de la Resistència ja era només un vell autoritari.

Els sindicats van fer una crida a la vaga general, que va paralitzar el país. La unió d’estudiants i obrers era potencialment perillosa. El primer ministre, Georges Pompidou, amb més olfacte, va decidir negociar. El Pla Fouchet va ser desestimat i es van incrementar els salaris. El sindicat comunista CGT va col·laborar amb el govern. A finals de mes, la revolta s’apaivagava. De Gaulle va convocar eleccions el juny i la dreta va obtenir majoria a l’Assemblea. Però el vell militar ja estava sentenciat. Ell mateix ho va admetre al saber els resultats: “És la majoria de la por. On es pot anar amb aquesta gent?”. L’any següent, després de perdre un referèndum sobre un tema menor, una reforma del Senat, es va retirar.

 

FRANCE, Paris, 18 May 1968: Daniel Cohn-Bendit, leader of the extreme left-wing students. AFP

FRANCE, Paris, May 1968: Students gathered in the amphitheater of the Sorbonne. AFP

FRANCE, Paris, May 6, 1968: Students protesting on the Boulevard Saint Michel. AFP

FRANCE, Paris, May 14, 1968: Fighting in the streets of Paris. (Photo: Reg Lancaster / Express / Getty Images)

 

Eslògans i grafits

  • Il est interdit d’interdire (“Prohibit prohibir”)
  • Élections, piège à con (“Eleccions, trampa per idiotes”).
  • Je suis Marxiste—tendance Groucho. (“Soc marxista tendència Groucho“)
  • MarxMaoMarcuse! Abreviat com a “3M”.
  • Cela nous concerne tous. (“Això ens afecta a tots.”)
  • Soyez réalistes, demandez l’impossible. (“Siguem realistes, demanem l’impossible.”)
  • Quan l’Assemblea Nacional es torna un teatre burgès, els teatres burgesos s’han de tornar Assemblees Nacionals” (Escrit sobre l’entrada del Teatre Odeón, ocupat durant les protestes.)
  • Sous les pavés, la plage! (“Sota les pedres, la platja.”)

_______________

  • CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM

La guerra del Vietnam va travessar bona part de la dècada dels seixanta. Quan el president John Kennedy va decidir enviar milers d’assessors al seu aliat del Vietnam del Sud per impedir l’avenç dels comunistes d’Ho Chi Minh, res feia presagiar que es convertiria en una tragèdia sense aturador.  El successor de Kennedy, Lyndon Johnson, tot i ser un polític intel·ligent i amb recursos, no va ser capaç de veure venir el desastre. El 1968 hi havia prop de 500.000 joves nord-americans combatent al sud-est asiàtic. Els campus de les universitats van esclatar i el Partit Demòcrata es va fracturar entre partidaris i contraris a la intervenció. En l’inici de l’any, els progressistes Eugene McCarthy -abanderat del moviment antibèl·lic- i Robert Kennedy semblaven tenir-ho tot a favor per succeir Johnson. Les coses, però, es van tòrcer.

Imatges més emblemàtiques de la guerra del Vietnam

The Terror of War Nick Ut 1972

Els fotògrafs d’AP van capturar imatges que aviat es van convertir en sinònim del conflicte: entre les més destacades hi ha la imatge d’Eddie Adam en la qual es veu al general de Vietnam del Sud Nguyen Ngoc Loan executant a un soldat del Viet Cong d’un sol tret al cap. Aquesta imatge va canviar la percepció del públic de la guerra i va perseguir al general Loan fins a la seva mort.

 

Mentre estava a Saigon, Faas va formar i orientar a molts joves fotògrafs vietnamites que van prendre algunes de les imatges que van definir a aquesta guerra. Les seves fotos diàries de Vietnam van ajudar a informar el món dels traumes enfrontats per la gent ordinària atrapada en el foc creuat del conflicte. En aquesta foto es veu un grup de dones i nens que es refugien del foc a prop de Saigon. Vietnam, 1 de gener de 1966. Horst Faas / AP.

 

 

 

 

 

 

Protestes estudiantils contra la guerra -1965 [wiquipedia]

Membres de la policia militar vigilen manifestants durant l’ocupació del Pentàgon el 21 d’octubre de 1967.1 S’estima que unes 50 000 persones van participar en aquesta acció, que havia partit del Monument a Lincoln

 

Where have all the flowers gone (Peter Seeger). Un dels pioners de la cançó protesta va escriure aquesta senzilla però rodona lletra en 1955, quan estava sota el focus del macarthismo, però no la va editar fins a 1964. Es va convertir en un referent i la van interpretar molts altres artistes: Peter, Paul & Mary, Joan Baez, Johnny Rivers i fins i tot Marlene Dietrich. El compositor va insistir en l’assumpte bèl·lic de forma més explícita quan va escriure Bring them home demanant el retorn dels soldats.

 

Where have all the flowers gone? Young girls have picked them everyone
Where have all the young girls gone? Gone for husbands everyone

 

_______________

  • REVOLTA A POLÒNIA

Del 8 al 28 de març de 1968, una onada de protestes i vagues es va estendre per Polònia. El règim de Wladyslaw Gomulka, instaurat el 1956, havia suposat una obertura política amb certa tolerància en el món cultural, que feia del país un cas particular dins del bloc soviètic. Però la prohibició d’una obra de teatre considerada antirussa, “Els avantpassats”, va desfermar les protestes. Diversos professors d’universitat, com Adam Michnik, foren detinguts i els campus van esclatar. Hi va haver una forta repressió, amb milers d’empresonats. La revolta es va poder contenir. Però va deixar empremta. Dos anys més tard, un moviment vaguístic es va endur Gomulka. La ruptura total entre el partit comunista, d’una banda, i la intel·lectualitat i els sectors obrers de l’altra, ja era un fet.

 

Władysław Gomułka amb Leonid Brezhnev a Berlín el 17 d’abril de 1967

__________

  • LA PRIMAVERA DE PRAGA

La Primavera de Praga va ser un dels processos que van concentrar l’atenció internacional en l’irrepetible 1968. Va durar més que una primavera, però no gaire: del gener a l’agost. La societat txecoslovaca era de les més dinàmiques de l’Europa de l’est, amb un moviment estudiantil inquiet i sectors de la intel·lectualitat creixentment distanciats del model de socialisme real imposat al país. Els txecs eren dels pocs països de l’est que havien viscut en democràcia en el període d’entreguerres. Dins del Partit Comunista, es van imposar corrents reformadores que van tenir en Alexander Dubcek, un dirigent eslovac, el seu exponent. A Moscou van veure amb neguit l’evolució de la situació a Txecoslovàquia i un sector de l’opinió va exigir una democratització completa i l’abandonament del Pacte de Varsòvia, l’aliança militar prosoviètica. L’URSS de Leonid Bresnev estava disposat a tolerar algunes reformes, però quan la situació va començar a posar en perill l’alineament de txecs i eslovacs darrera del Kremlin, va venir la invasió. El 22 d’agost, els tancs de l’URSS van recordar als habitants de la petita república que la realpolitik de la Guerra Freda tenia les seves exigències. Dubcek va sortir d’escena i el règim es va endurir.

 

Tancs del Pacte de Varsòvia circulen per la Plaça de la Ciutat Vella de Praga l’agost de 1968.

 

la primavera de praga - Buscar con Google

Primavera de Praga – Pinterest

 

_______________

  • PROTESTES ESTUDIANTILS A ALEMANYA

A Berlín Occidental es va produir un moviment similar al Maig francès. El 1968 va ser el de les grans protestes estudiantils a Alemanya, que van tenir el seu epicentre a la Universitat Lliure. La protesta contra la guerra del Vietnam, la influència de corrents acadèmiques marxistes i una reacció contra les estructures conservadores de la República Federal Alemanya -que vivia la seva primera experiència de gran coalició entre la CDU i l’SPD- van confluir en una protesta massiva. Una figura rellevant del moment va ser el sociòleg Rudi Dutschke, líder de l’esquerra radical universitària. El moviment alemany també va tenir el seu punt de violència: Dutschke va ser víctima d’un greu atemptat per part d’un ultra, que el va ferir greument al cap. De l’escalf estudiantil a Berlín sorgirien diversos col·lectius d’extrema esquerra, entre ells la banda terrorista Baader Meinhof.

 

Alfred Willi Rudolf Dutschke, més conegut com Rudi Dutschke va ser un líder estudiantil alemany opositor a la guerra del Vietnam. Aquest va fer nombroses vagues on reivindicava l’emancipació femenina i lluitava contra l’autoritarisme. Durant el Maig del ‘68 va ser atac per un jove d’ultradreta, Josef Bachmann, el qual li va disparar tres trets al cap. No obstant Dutschke no va morir en aquests atemptat produït el 11 d’Abril.

Cartells de protesta a l’Institut d’Arquitectura de Berlín, 1968. Foto: wikipedia

________________

  • EL COMBAT PELS DRETS CIVILS ALS EUA (assassinat de Martin Luther King)

L’any 1968 va ser decisiu en el combat del moviment pels drets civils i contra el segregacionisme als Estats Units. La conflictivitat va créixer en els suburbis i la població negra es va mobilitzar per una igualtat que en molts llocs era un miratge. Sobretot en molts estats del sud profund, i cent anys després de la Guerra Civil. Només quatre anys abans, el 1964, s’havia aprovat la Llei de drets Civils, que va suposar un pas endavant en molts aspectes, com el dret al vot. Aquell 1968 es van estendre -en paral·lel a les protestes contra la guerra al sud-est asiàtic- nombroses vagues i protestes per reclamar millores salarials de la població negra, que patia una doble discriminació: per pobres i pel color. Luther King, Premi Nobel de la Pau, es va desplaçar a Memphis, a l’estat de Tennessee, per donar suport a una vaga als treballadors de la brossa -quasi tots negres-. Va ser allí, el 3 d’abril, quan va fer un dels seus més brillants discursos: “He pujat al cim de la muntanya i he vist la terra promesa. Potser jo no hi arribaré, pero com a poble, hi arribarem”. L’endemà, un blanc segregacionista el va assassinar.

 

Rosa Parks cap a 1955 amb Martin Luther King.

 

Resultado de imagen de martin luther king

El reverend Martin Luther King Jr.durante el seu discurs en la Marxa sobre Washington DC del 28 d’agost de 1963 (Getty Images)

Imagen relacionada

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

______________

  • MATANÇA A LA PLAÇA DE TLATELOLCO O DE LES TRES CULTURES (Mèxic)

A Mèxic, el 1968 també va ser tràgic. Després de dècades del règim del Partit Revolucionari Institucional (PRI), el govern estava molt erosionat. La petjada de la revolució cubana i l’efervescència estudiantil va desfermar des del juliol una onada de vagues i vindicacions a les universitats. El president Díaz Ordaz, un dur dins del PRI, va decidir tallar d’arrel la protesta sense èxit. El país inaugurava els Jocs Olímpics el 2 d’octubre. Va ser aquell dia, a la plaça de Tlatelolco o de les Tres Cultures, quan es va produir un enfrontament encara no del tot aclarit entre l’exèrcit i els estudiants. Va ser una matança. El règim va parlar de 20 morts, però les investigacions de l’època indiquen que van ser molts més. Alguna cosa es va trencar en la imatge del país i del PRI, aquell partit “etern” que practicava una política considerada progressista a l’exterior (defensa del Moviment No Alineat, condemna de les dictadures) però autoritària en l’interior. Tanmateix, després de la crisi de Tratelolco el règim, sempre adaptable, es va tornar a reinventar amb l’elecció el 1970 del populista Rafael Echeverría.

 

Assemblea permanent a la Facultat de Filosofia, a mitjans d’agost. Al centre, amb megàfon un dels líders principals del Moviment: Luis González de Alba.

ElZócalo tot just recuperat per l’exèrcit, la matinada del 28 d’agost. S’hi observen, encara, les restes de les fogueres.

 

 

  • REVOLUCIÓ CULTURAL A LA XINA

El final dels anys seixanta van ser els de la Revolució Cultural a la Xina, un ampli moviment polític i social que pretenia radicalitzar el règim comunista de Mao, instaurat el 1949. Sorgit aparentment com una força popular de base i de crítica de la jerarquia comunista, va enlluernar una part de la intel·lectualitat occidental. Però l’anomenada Revolució Cultural va ser també un instrument de Mao, molt afeblit dins del règim, per recuperar posicions i purgar els seus adversaris interns, entre ells Deng Xiaoping. El que semblava un moviment de joves crítics aviat va esdevenir una força difícil de controlar que va afectar l’educació i la vida econòmica, amb un culte a la personalitat de Mao que es mantindria fins a la seva mort, el 1976.

La Gran Revolució Cultural Proletària (xinès simplificat: 无产阶级文化大革命, xinès tradicional: 無產階級文化大革命, pinyin: wúchǎn jiējí wénhuà dà gémìng, habitualment abreujada com 文化大革命, wénhuà dà ì#ng, literalment Gran Revolució Cultural, o simplement 文革 wéngé, Revolució Cultural) va ser una campanya de masses en la República Popular de la Xina organitzada pel líder del Partit Comunista de Xina, Mao Zedong a partir de 1966, i dirigida contra alts càrrecs del partit i intel·lectuals als quals Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris.[1]

Segons la interpretació més habitual, en el fons la Revolució Cultural hi havia una lluita pel poder en la qual l’aspiració de Mao per recuperar la seva autoritat es va veure recolzada per les ambicions d’altres membres del partit, com la seva esposa Jiang Qing i el líder de l’exèrcit Lin Biao. L’objectiu era apartar del poder polític a Liu Shaoqi, cap de l’estat, i a Deng Xiaobing, secretari general del Partit.

Si bé la Revolució Cultural en si va finalitzar amb l’IX Congrés del Partit Comunista de la Xina l’abril de 1969, és freqüent estendre el període històric designat amb aquesta expressió a tota l’etapa de lluites pel poder en la República Popular de la Xina que es va estendre des de 1966 fins a 1976, any que va morir Mao i es va arrestar la Banda dels Quatre, la facció encapçalada per Jiang Qing.

La Revolució Cultural va permetre Mao recuperar el poder polític, del que havia estat apartat després del fracàs del Gran Salt Endavant Aquesta lluita pel poder donaria lloc a una situació de caos i commoció política que va estar acompanyada de nombrosos episodis de violència, en la seva majoria protagonitzats pels guàrdies rojos, grups de joves, tot just adolescents en molts casos, que, organitzats en comitès revolucionaris, atacaven a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura i el pensament de Mao Zedong. Gairebé cap família amb un historial problemàtic en contra del sistema va poder escapar de l’agitació.[2] La qüestió de com una lluita pel poder va arribar nivells tan alts de violència i desordre social ha intrigat als historiadors i als experts en psicologia de masses, i han estat nombrosos els estudis acadèmics publicats a la Xina i a l’estranger sobre aquest període de la història recent xinesa, que han intentat oferir explicacions sobre les causes dels successos.

Mao declara la proclamació de la República Popular de la Xina l’1 d’octubre del 1949 a la plaça Tian’anmen davant la porta cerimonial de Tian’anmen.

 

  • INCIDENTS DE HANEDA (Japó)

És un dels moviments de protesta menys conegut a Europa. Al Japó també es va produir un Maig rebel, que es va anar covant al llarg de tota la dècada. La influència dels corrents marxistes, la protesta contra la guerra del Vietnam, el rebuig a l’aliança del govern amb els Estats Units i la reacció contra un poder monopolitzat pel molt dretà Partit Liberal Democràtic van desfermar una onada de rebel·lia. Els anomenats incidents de Haneda, quan es va voler impedir el viatge del primer ministre Sato a Vietnam del Sud, van provocar una forta resposta policial, amb la mort d’un estudiant. A partir del gener de 1968, les mobilitzacions estudiantils es van estendre i van convertir alguns campus en una barricada.  El moviment va evolucionar cap a un fenomen de guerrilla urbana, amb l’ocupació policial de la Universitat de Tòquio. Finalment, però, la protesta es va esllanguir i la seva radicalització va impedir que trobés aliats en la societat nipona.

 

 

 

 

 

 

  • Robert Kennedy assassinat i Richard Nixon, President dels EUA

L’any 1968 ha estat definit per un historiador dels EUA com “una tragèdia americana”. L’onada de protestes contra la guerra del Vietnam va créixer durant tot l’any. Però qui va acabar sent el beneficiari de la rebel·lia va ser el conservador Richard Nixon. El juny, Robert Kennedy queia assassinat a Los Angeles. El president Johnson, molt erosionat, va renunciar a presentar-se a les eleccions davant la divisió del seu partit, el Demòcrata. Nixon, nominat a la Casa Blanca pel Partit Republicà, va apel·lar al que ell anomenava la majoria silenciosa, mentre parlava de llei i ordre, i no concretava el que volia fer al Vietnam. El novembre, va ser elegit president. La guerra continuaria, fins que l’evidència que els EUA no podien guanyar contra tot un poble es va fer clara. El 1975, Washington va llançar la tovallola i els comunistes s’apoderaven de tot el Vietnam.

 

  • L’ANY 1968 A CATALUNYA I A ESPANYA
     

El París rebel vist des de l’Espanya de Franco

 

 


Tractat de Roma: 60 anys

Sis dècades d’Unió Europea (Gràfic i mapes)

 

Desde 1957, año de creación de la Comunidad Económica Europea, ha habido siete ampliaciones hasta llegar a los 28 miembros actuales de la Unión Europea. Las últimas incorporaciones desde 2004 corresponden a países del este de Europa.

La Unión Europea superó en 2008 los 500 millones de habitantes. La evolución prevista hasta 2080 indica un fuerte descenso de personas en edad de trabajar y un aumento de la población mayor de 65 años. La superficie de los 28 coloca al territorio europeo como el cuarto más grande del mundo, por detrás de China, Estados Unidos y Rusia.

 

La mitad de los encuestados son optimistas sobre el futuro de la Unión Europea, aunque esta valoración ha caído 19 puntos en los últimos 10 años mientras el pesimismo ha crecido 20 puntos hasta el 44%. Eurobarómetro de otoño de 2016 realizado entre el 3 y el 16 de noviembre. Realizadas 27.705 entrevistas en los países miembros sobre la imagen de la UE.

Tres articles:

 

EUROPA BUSCA REINVENTARSE A LOS 60 [Claudi Pérez, El País 25-3-2017]

Tratado de Roma: Europa busca reinventarse a los 60 | Internacional | EL PAÍS

La UE son sus 1.000 kilómetros de muros: quien busque un ejemplo de la debilidad del proyecto no tiene más que contemplar la valla que levanta Hungría ante la marmita borboteante que vuelven a ser los Balcanes. Europa es una restaurante de comida grasienta en Kirkcaldy (Escocia), donde uno puede reflexionar sobre el Brexit y los estragos de la desindustrialización junto a una placa que dice que Adam Smith escribió allí La riqueza de las naciones. La Unión puede relatarse desde un mitin de Le Pen, con una descripción de las cicatrices que deja un paro del 40% en el Campo de Gibraltar. O en Prato, cuna del zapato italiano, para descubrir sus 3.000 negocios de propiedad china, en los que se trabaja en condiciones de semiesclavitud. Crisis migratoria, económica, de seguridad, social: hay mucha crisis en los 10 últimos años. Pero la Unión celebra este sábado 60, y seis décadas dan al menos para otro punto de vista: para ver cómo funciona Europa hay que pasar unas horas en el triángulo formado por Sarrebruck (Alemania), Metz (Francia) y Luxemburgo. Aquí, los prósperos ciudadanos de los tres países se mueven libremente por fronteras invisibles; viven en un Estado, trabajan en otro, van de compras a un tercero. Las conversaciones viajan de un idioma a otro “ajenas a las enemistades históricas que los niños siguen aprendiendo en la escuela pero ya no se corresponden mucho con lo que ven”, dejó escrito Tony Judt.

 
Resultado de imagen de Tractat de Roma

El 25 de marzo de 1957 se firmaron los Tratados Constitutivos de la Comunidad Económica Europea y de la Comunidad Europea de la Energía Atómica (Euratom) que, junto con el de la Comunidad del Carbón y del Acero, constituyen la semilla de la UE. Alemania, Francia, Italia, Bélgica, Holanda y Luxemburgo fueron los miembros fundadores.

Nada es más esencial al comenzar que asegurarse de la riqueza del punto de vista: en medio de una policrisis existencial hay que escribir sobre el alambre de espino de la valla de Ceuta y sobre el alambre de espino metafórico de los ultras, pero este diario elige Schoeneck, un pueblo tranquilo en la zona francesa de ese triángulo, para empezar a contar el 60º aniversario del Tratado de Roma, que se celebra este sábado con una sobria ceremonia en el Campidoglio de Roma.

T

Una acera de la calle Pasteur de Schoeneck es el final de Francia; la otra es ya el Sarre alemán. En el lado francés del adoquinado, la conversación con Daniel Schuller, guarda forestal de 62 años, deriva en las elecciones presidenciales, el peligro que supone Marine Le Pen y, en fin, “el malestar de Francia”. Al cruzar la calle-frontera, Daphne, de 33 años, cuenta cómo los jóvenes de la localidad “trabajan indistintamente en Francia, Alemania e incluso Luxemburgo”, y relaciona los comicios de este fin de semana en el Sarre con las presidenciales francesas y las alemanas de otoño: “Año de elecciones, año de riesgos”, apunta condensando el spleen de una época.

Un aniversario tiene siempre una doble dimensión. Exige una mirada hacia atrás, y ahí la foto sale borrosa si se arranca en 2007 —“hay evidencias de divergencia económica entre los 12 países que adoptaron el euro”, según el BCE—, pero brilla con luz propia si se amplía el foco hasta 1957: de 6 a 28 países, de 185 millones de personas a 510, de una renta per cápita de 15.000 euros a 52.000, y sobre todo una historia de relativa paz y estabilidad en la que se han ido asentando las jóvenes democracias de Grecia, España, Portugal o el Este. Los 60 requieren también prospectiva: el resultado es peor. Europa ha sido resistente a una enorme variedad de crisis. Pero está encogiendo: Reino Unido se va. El Este se encierra sobre sí mismo. El ascenso de los ultras genera un equilibrio inestable, con una narrativa cargada de negatividad. Y aquel leit motiv, “una unión cada vez más estrecha”, parece ahora un puñado de palabras de charol.

“Es un aniversario agridulce”, cuenta con un hilo de voz Charles Kupchan, ex asesor del estadounidense Barack Obama. “Con las luces largas, el proyecto es un éxito inclasificable. Pero Europa es ahora más vulnerable que nunca. No ha solucionado sus cuestiones existenciales. La crisis del euro está por resolverse: si vuelve, el continente no tiene defensas. El desencanto es indiscutible. Los populismos pueden poner patas arriba Francia e Italia. El Brexit es la máxima expresión del punto de ruptura. Todo eso, más la agresividad de Putin y Trump, obliga a Europa a reinventarse”.

La Unión entra en una edad muy respetable, pero sus problemas proceden de no haber sabido resolver la crisis de los 40. “Después de asegurar la paz, Europa abrazó el mercado común y así se amarró al mástil imaginario de la prosperidad: esa ha sido la esencia del relato en los últimos tiempos, salvo por el detalle de que los resultados no acompañan”, explica Peter Hall, de Harvard. La UE aún es un éxito: el Estado de bienestar fue una especie de tratado de paz. Pero la última década ha sido demoledora: Paul de Grauwe, de la London School, subraya que los beneficios de la integración se han repartido de forma muy desigual: “La UE se olvidó de integrar a los perdedores. Es una historia parecida a la de la globalización. Y ese olvido es la base del populismo, el mayor desafío para su supervivencia”.

El proyecto da la impresión de sobrevivir sumergido en una especie de crisis líquida, cambiante pero casi perpetura, como para darle razón al padre espiritual de la criatura, Jean Monnet y su “Europa se forjará en las crisis”. El inconveniente de esa profecía es que da a entender que todas las crisis tendrán un final feliz: la tentación del optimismo, a pesar de los pesares, es relativamente habitual en Bruselas. “Los franceses se lo pensarán dos veces antes de votar a Le Pen. Alemania no es problema. Italia sí, por su situación económica y política, pero si el eje francoalemán se recompone todo será más fácil. El Brexit va a ser un divorcio doloroso e impide la música triunfal de otros tiempos, pero nadie debería subestimar la capacidad de resistencia europea”, resume una alta fuente comunitaria.

En la carretera de Luxemburgo a Sarrebruck hay media docena de ciudades industriosas, con ese paisaje idílico salpicado de granjas, casas y bosquecillos de la Europa central. Pinos, hayas, robles: buena parte de los árboles que crecen junto al río Sarre, justo al lado de Schoeneck, hunden sus raíces en un fértil manto de cadáveres. “La paz es uno de los grandes dividendos de la construcción europea”, reflexiona el analista Throsten Beck, “pero es evidente que aún hay riesgos enormes. Izquierda y derecha han fracasado en la gestión de la crisis y han abierto la puerta a fuerzas extremistas. El mayor desafío ya no es una crisis financiera, sino una sacudida política, una Le Pen, una mayoría eurohostil en Italia”.

Los expertos e incluso los eurócratas coinciden en que un salto adelante federalista no es posible. Ni las cancillerías ni la ciudadanía están por la labor: Berlín defiende un enfoque más pragmático. “Frente al idealismo de la unión cada vez más estrecha, se impone un realismo basado en la Europa de las múltiples velocidades con un nuevo énfasis en la seguridad. Eso puede ser un antídoto para el resentimiento contra la UE”, subraya Eric Kauffman, de la Universidad de Londres. Ni rastro de ese resentimiento en Schoeneck, donde Le Pen es una especie de Moriarty de andar por casa. Pero Schoeneck no es la medida de todas las cosas: Roma será una buena piedra de toque para ese examen continuo al que se enfrenta el continente, con sus líderes firmando solemnes declaraciones y dos manifestaciones en la calle, una a favor y otra en contra de la Unión. Así están las cosas: la gran partida, en Europa, se juega en la mente de sus ciudadanos. Si se confirma la ruptura piscológica con la idea de unidad, la crisis dejará de ser una forma difusa de hablar.

27 de gener: Dia Internacional en Record de les Víctimes de l’Holocaust

Las fotos de los SS que reflejan el horror cotidiano de Auschwitz

El ‘Álbum de Auschwitz’ fue descubierto por una superviviente y encontró a sus familiares en las imágenes [Guillermo Altares, El País 28-1-2017]

Holocausto

El proceso de selección de los deportados que llegaban a Auschwitz es uno de los momentos más atroces de la historia de la humanidad. En sólo unos segundos, un pequeño grupo de SS, entre los que se encontraba el siniestro doctor Josef Mengele, que nunca fue capturado ni procesado, decidía sobre la vida y la muerte, separaba a familias, enviaba a morir lentamente por el trabajo forzado a los que consideraba aptos y directamente a las cámaras de gas a los demás. A veces sobrevivían a la selección un 10% de los presos que llegaban en convoyes a los andenes de Birkenau, el inmenso campo de exterminio que formaba parte del complejo de Auschwitz. A veces los supervivientes llegaban hasta el 30%. En los momentos de mayor horror del campo nazi en Polonia, durante la primavera y el verano de 1944 cuando fueron deportados, y asesinados en su mayoría, 400.000 judíos húngaros, los vagones llegaban constantemente y en cualquier momento.

Por motivos que se desconocen, todo ese proceso fue fotografiado por dos SS en mayo de 1944. Después de una serie de casualidades increíbles, las imágenes fueron recuperadas por una superviviente de los campos de la muerte, Lilly Jacob-Zelmanovic Meier, que acabó por donarlos al Yad Vashem, el museo de la Shoah situado en Jerusalén. En su página web se puede consultar la colección de 193 fotos conocida como el Álbum de Auschwitz. Este viernes se conmemora a las seis millones de víctimas del Holocausto –la fecha es precisamente la de la liberación de este campo de exterminio, el 27 de enero de 1945 por las tropas soviéticas– y merece la pena pararse a contemplar el horror cotidiano que muestran aquellas fotos, la rutina del asesinato masivo, la “banalidad del mal” en acción, por recuperar la expresión que Hannah Arendt acuñó durante el juicio contra el responsable de esa deportación masiva, Adolf Eichmann.

Las 193 fotos ocupan 56 páginas. Algunas de las imágenes se perdieron porque Meier las entregó a personas que reconocieron a familiares que aparecían en ellas. El Yad Vashem recibió como donación recientemente una de ellas. En las imágenes, tomadas por los SS Ernst Hofmann y Bernhard Walter, se refleja todo el proceso de la muerte, salvo el final. Las fotos se detienen en la entrada de las cámaras de gas. El trabajo de estos dos soldados alemanes era fotografiar a los presos que estaban destinados a los trabajos forzados. De aquellos que eran enviados directamente a su muerte no se guardaba ninguna evidencia.

Los hermanos de la descubridora del Álbum, Israel y Zelig. Poco después de que se tomase esta foto, fueron asesinados. Vídeo: 72 años de la liberación de Auschwitz YAD VASHEM | ATLAS

Los judíos que aparecen en las imágenes son húngaros y provienen del gueto de la ciudad de Beregovo, hoy en Ucrania, aunque entonces pertenecía a Hungría. Lilly Jacob-Zelmanovic Meier fue deportada a Auschwitz a los 18 años. Separada de su familia en el andén, nunca volvió a verlos. Provenía de un pueblo cercano a Beregovo y llegó al campo de exterminio en el mismo momento en que fueron tomadas una parte de las fotos, el 26 de mayo de 1944.

Ella sobrevivió a Auschwitz y a las marchas de la muerte a las que los nazis sometieron a los presos según avanzaban los ejércitos aliados. Fue liberada en el campo de Dora-Mittelbau, cerca de Buchenwald, en Turingia, a unos 700 kilómetros de Auschwitz. Mientras se recuperaba del tifus en las antiguas barracas abandonadas de los SS, encontró el álbum en el cajón de una mesilla de noche. Primero reconoció a su rabino, luego a sus vecinos, luego a sus hermanos menores, Israel y Zelig…


“Entre la primavera y comienzo del verano de 1944, Auschwitz llegó hasta el límite de su capacidad de exterminio y lo superó en el más horrible y frenético periodo de asesinatos que conocería el campo”

Casada y con un hijo, Jacob emigró a Estados Unidos y se llevó consigo el Álbum, que fue utilizado en procesos contra criminales de guerra. En 1983, lo donó al Yad Vashem gracias a la mediación del superviviente del Holocausto y cazador de nazis Serge Klarsfeld. Falleció en Estados Unidos el 17 de diciembre de 1999. No existe ningún documento parecido.

El Álbum de Auschwitz muestra la llegada de los trenes, el proceso de selección y el lugar donde iban destinadas las pertenencias de los asesinados –conocido como Canadá–. En lo que representa una de las imágenes más aterradoras que ha ofrecido el Holocausto, muestra también a las familias –mujeres, niños, ancianos–, sentadas en la hierba, bajo el sol primaveral. Ellos no conocían el destino que les esperaba; nosotros sí sabemos lo que les iba a ocurrir en minutos o en horas: su destino eran las cámaras de gas. En su libro Auschwitz. Los nazis y la solución final (Crítica), el historiador y autor de documentales para la BBC Laurence Rees describe así aquel verano del horror: “El campo se convirtió en el escenario del mayor exterminio que ha conocido la historia humana”. “Entre la primavera y comienzo del verano de 1944, Auschwitz llegó hasta el límite de su capacidad de exterminio y lo superó en el más horrible y frenético periodo de asesinatos que conocería el campo”, prosigue Rees, quien recoge en sus libros testimonios tanto de víctimas como de verdugos.

En las fotos se reconocen perfectamente los rostros, la ropa, las estrellas de David, los enseres que llevan los deportados, las mujeres con pañuelos en la cabeza, los niños con gorra, los hombres con sombreros. Ahora que los últimos supervivientes van desapareciendo poco a poco, al igual que los perpetradores, el Holocausto se enfrenta a tres peligros: el olvido, la deshumanización de las víctimas cuando dejen de tener voz, y la negación. Aquel álbum que Lilly Jacob-Zelmanovic Meier recuperó en una extraña carambola de la historia es un antídoto contra los tres. Nunca deberíamos dejar de contemplar esas imágenes.

“Descenso a los infiernos”- Ian Kershaw

Viaje de ida y vuelta al infierno [Julián Casanova, El País-BABELIA, 19-5-2016]

‘Descenso a los infiernos’, de Kershaw, es un libro claro y preciso sobre la historia de Europa que ilustra la importancia de la Primera Guerra Mundial en el devenir del continente

La Primera Guerra Mundial, que decidió el destino de Europa por la fuerza, tras décadas de primacía de la política y de la diplomacia, ha sido considerada por muchos historiadores como la auténtica línea divisoria de la historia de Europa del siglo XX. Ian Kershaw, acreditado historiador de Hitler y de la Alemania nazi, comparte plenamente esa tendencia, consolidada desde que Eric J. Hobsbawm comenzara en 1914 su ya clásico relato del “siglo XX corto”. Europa, que se había jactado de ser “el culmen de la civilización”, cayó entre 1914 y 1945 en la sima de la barbarie, hizo un viaje de ida al infierno en la primera mitad del siglo XX, para volver de él en la segunda.

Nada antes de 1914 había preparado el mundo para lo que iba a suceder, aunque la violencia había esparcido ya sus semillas. Por eso ­Kershaw emplea los primeros capítulos para identificar los componentes básicos que desde el siglo XIX allanaron el camino a la violencia que afloraría desde 1919: el nacionalismo étnico-racista; el imperialismo colonial; los conflictos de clase, agudizados por el triunfo de la revolución bolchevique, y una crisis prolongada del capitalismo.

Fue en Alemania donde el acoplamiento de esos cuatro elementos de la crisis se manifestó en su forma más extrema, tras cimentar Hitler su control dictatorial del Estado, y llegó a su punto culminante, en la Segunda Guerra Mundial, en el centro y este de Europa, las zonas más desestabilizadas del continente, principal escenario del genocidio y de la destrucción de todos los ideales de civilización surgidos desde la Ilustración.

Al conflicto bélico iniciado en 1914 se le puso la etiqueta de que había sido “una guerra para acabar con la guerra”, pero preparó el camino para otra aún mayor. Y Kershaw explica por qué esas esperanzas se evaporaron con rapidez y cómo Europa construyó los cimientos de una “peligrosa triada ideológica” —comunismo, fascismo y democracia liberal— que rivalizaron por imponer su dominio.

La crítica a la democracia ganó terreno tras los desastres de la guerra y con el miedo a la revolución y al comunismo que llegaban desde Rusia. Tras la Gran Depresión, que comenzó a sentirse con fuerza a partir de 1930, la democracia aguantó sólo en unos pocos países y un nuevo autoritarismo, representado por los fascismos y los movimientos populistas de derecha radical, triunfó en todos los demás, en un continente económica y políticamente roto.

El orden pactado de posguerra se desmoronó. La política de rearme emprendida por los principales países desde mediados de los años treinta creó un clima de incertidumbre y crisis que redujo la seguridad internacional. El comercio de armas se duplicó desde 1932 hasta 1937. Importantes eslabones en esa escalada a una nueva guerra fueron la conquista japonesa de Manchuria en 1931, la invasión italiana de Abisinia en 1935 y la intervención de las potencias fascistas y de la Unión Soviética en la guerra civil española. Pero lo que realmente cambió el escenario de la política internacional fueron las pretensiones revisionistas y ambiciones expansionistas de Hitler.

Esa crisis se resolvió por las armas, en una guerra combatida por poblaciones enteras, sin barreras entre soldados y civiles. Según ­Kershaw, a diferencia de la guerra de 1914-1918, “el genocidio constituyó la razón de ser misma” de la de 1939-1945, “un ataque contra la humanidad sin precedentes en la historia”. Toda la construcción de la cultura burguesa e imperial de Europa se hundió en el abismo en tres décadas.

Pero del apocalipsis emergió una Europa cambiada por completo. Estados Unidos y la Unión Soviética pasaron a ocupar el vacío dejado por la desaparición de las grandes potencias, con Alemania destruida y Francia y Reino Unido muy debilitadas. Mientras que la primera de esas guerras del siglo XX había dejado un legado de convulsión, la segunda, una catástrofe todavía peor, dio luz a un periodo de estabilidad imprevisible y, en la mitad occidental, a una prosperidad incomparable. Kershaw cierra el libro, y anuncia la continuación, con una explicación de los elementos que interactuaron para crear la simiente de esa transformación, desde el fin de la ambición de gran potencia de Alemania, hasta la división en dos bloques y la nueva amenaza de guerra atómica.

Esta historia de Europa de Kershaw no destaca por las nuevas aportaciones que hace, sino por el modo en que la cuenta e interpreta. Los mejores historiadores huyen de esos pesados manuales elaborados con una suma de historias nacionales. El telescopio sustituye al relato detallado y la escritura clara y precisa se aleja de las complejas narraciones supuestamente más científicas. La historia sale ganando y el lector lo agradece. Sobre todo cuando detrás de ella está alguien tan experto y documentado.

Descenso a los infiernos. Europa 1914-1949. Ian Kershaw. Traducción de Joan Rabasseda y Teófilo de Lozoya. Crítica. Barcelona, 2016. 769 página

La guerra freda en Amèrica Llatina: la dictadura militar argentina (1976-1983)

Videla y el terrorismo de Estado

Frente al olvido hacia los terrores organizados, sólo caben políticas públicas de memoria

[Julián Casanova,El País, 17-5-2013]

Todo empezó el 24 de marzo de 1976, cuando una Junta de Comandantes en Jefe, integrada por el general Jorge Rafael Videla, el almirante Emilio Eduardo Massera y el brigadier Orlando Ramón Agosti, tomó el poder. Las Fuerzas Armadas se apropiaron del Estado y en una acción planificada de exterminio, aprobada en una reunión de generales, almirantes y brigadieres que tuvo lugar antes del golpe militar, iniciaron miles de detenciones clandestinas y asesinatos masivos. Proceso de Reorganización Nacional, le pusieron como nombre oficial. Fue terrorismo de Estado, puro y duro, sin precedentes en la historia argentina, una sociedad que había sufrido, no obstante, seis golpes militares en las cuatro décadas anteriores.

Los cadáveres aparecían en las calles, enterrados en cementerios sin ningún tipo de identificación, quemados en fosas colectivas o arrojados al mar. Nunca hubo ejecuciones oficiales, porque todas eran clandestinas. En Argentina, desde 1976 a 1983, no hubo muertos: las personas desaparecían.

La mayoría de las desapariciones ocurrieron en los tres primeros años. Casi treinta mil, según las organizaciones defensoras de los derechos humanos. Había obreros, estudiantes, intelectuales, profesionales, personas conocidas por su militancia política y social, pero también familiares, gente señalada por otros o mencionada en las sesiones de tortura. Primero se les secuestraba, normalmente de noche, en sus domicilios, en operaciones que incluían a menudo el saqueo y robo de la vivienda. Después se les torturaba y si lo superaban, porque muchos se “quedaban”, permanecían detenidos en dependencias policiales y unidades militares. A la mayoría de ellos les aguardaba, por último, el “traslado”, la ejecución sin dejar pruebas.

Desaparecido fue el eufemismo con que el que se denominó a las víctimas de esa dictadura y el término ya lo había definido el general Jorge Rafael Videla en 1979, en respuesta a las primeras indagaciones y presiones internacionales sobre la represión: “mientras sea desaparecido no puede tener ningún tratamiento especial, es una incógnita, es un desaparecido, no tiene entidad, no está ni muerto ni vivo, está desaparecido”. Esa cínica visión del exterminio sin pruebas la compartían entonces los militares, algunos cuadros políticos de los principales partidos, empresarios, eclesiásticos y periodistas. “Todos están bajo tierra”, respondió un general, Alcides López Aufranc, para tranquilizar a economistas y ciudadanos de orden que preguntaban sobre la actividad de algunos delegados sindicales.

A esa dictadura, como a otras muchas, más o menos sangrientas, no le faltaron apoyos. Algunos de ellos naturales y previstos, como el del poder económico y financiero o el de la jerarquía de la Iglesia católica, que, salvo excepciones, tal y como ha demostrado Emilio Mignone, bendijo la represión, la santificó, “cruzada por la fe”, y obtuvo a cambio importantes beneficios corporativos. Pero ese episodio de “barbarización política y degradación del Estado”, en palabras de Hugo Vezzetti, no hubiera sido posible sin la adhesión y conformidad de amplios sectores de la población. “Por algo será”, decían muchos para justificar que se llevaran a tanta gente. “Apoyé el Proceso, pero no sabía que la cosa había llegado a tal extremo”, declaraban otros cuando las primeras pruebas de la masacre salían a la luz. Miedo, silencio, complicidad, y también una convicción de que el orden de la dictadura era preferible al “caos” y violencia anteriores.

Cuando la dictadura cayó, la lucha por la información, la verdad, la petición de justicia y el rechazo del olvido se convirtieron en señas de identidad de la transición a la democracia. Tres décadas después, esa dictadura de apenas siete años aparece ya como uno de los más destacados ejemplos de terrorismo de Estado de la historia, de “masacres administradas”, como las llamó Hanna Arendt.

Existen numerosas pruebas incontrovertibles frente a aquel exterminio que pretendía no dejar ninguna. Y la muerte de Videla nos lo vuelve a recordar. Y nos advierte de nuevo que frente al olvido e indiferencia hacia los terrores organizados, sólo caben políticas públicas de memoria basadas en archivos, museos y educación. Enseñar esa historia reciente y transmitir a los más jóvenes valores de tolerancia y libertad.

Julián Casanova es catedrático de Historia Contemporánea de la Universidad de Zaragoza.

______________________________________________________________________________

 

El 20 de setembre de 1984, l’escriptor Ernesto Sábato lliurava l’informe Nunca Más, també conegut com a ‘Informe Sábato’, de la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones (CONADEP), que reflectia l’horror viscut durant la dictadura argentina (1976-1983).

Sábato va ser triat el 29 de desembre de 1983 president d’aquesta comissió per investigar i publicar un informe sobre els crims d’Estat comesos per la dictadura militar.

Fruit d’aquest treball van ser 50.000 pàgines de documentació amb 30.000 de casos d’abducció, desaparició, tortura i execucions. El ‘Informe Sábato’ va servir per processar a part dels culpables d’aquesta pàgina negra de la història recent d’Argentina.

 

________________________________________________________________________________

Informe Semanal – Argentina, memoria del horror [25 mar 2006]: Reportatge realitzat per Informe Semanal en 2006, trenta anys després del cop militar que va instaurar una feroç dictadura militar, on les ferides continuen obertes

 

 

Mapa econòmic d’Alemanya

 

Estalla la batalla fiscal en Alemania [Juan Gómez, 30-3-2013, El País]

Los Estados alemanes de Baviera y Hesse, contribuyentes netos de los fondos de cohesión entre los Estados alemanes, presentaron el lunes pasado una querella ante el Tribunal Constitucional (TC) para cambiar el modelo de solidaridad interterritorial alemana. En ambos länder gobiernan coaliciones entre democristianos (CDU/CSU) y liberales (FDP), análogas a la de la canciller Angela Merkel. El auge de popularidad que obtiene ella con su línea de austeridad y recortes en las negociaciones europeas inspira desde hace meses a los barones regionales de su coalición. Los socialcristianos de la CSU, partido hermano en Baviera de la CDU de Merkel, temen que su resultado electoral en las regionales de septiembre sea menos brillante que en 2008 y han declarado una cruzada doméstica ante los magistrados del TC en Karlsruhe: en Alemania, como en Europa, los ricos no quieren pagar por los pobres.

foton

foton

foton

foton

Fuente: Oficina de estadística de los Estados alemanes y elaboración propia. / EL PAÍS

 

foton

El mapa económico de Alemania se divide en dos hemisferios inversos al de los desajustes europeos. Al sur quedan Baviera y su vecina occidental Baden-Württemberg, la vanguardia tecnológica e industrial de Europa. Hesse comparte frontera con ambos y cuenta con la capital financiera del continente, Fráncfort. Estos tres länder ponen en el bote de la financiación interterritorial más dinero del que perciben. Los 13 Estados restantes cobran o suman prácticamente cero en el balance del fondo de cohesión. Este es el caso de Hamburgo. La próspera Baden-Württemberg, donde gobierna una coalición de centroizquierda presidida por el Verde Winfried Kretschmann, rechaza sumarse a la querella de Baviera y Hesse. La Ley Fundamental alemana obliga a “equilibrar las diversas capacidades financieras de los Estados”.

Berlín es el principal beneficiario del sistema actual. Con incontables calles levantadas como si disfrutara de un programa fantasma de reactivación económica, pero con una tasa de paro que dobla la media nacional del 6,9%, casi una cuarta parte de los habitantes de la capital de Alemania necesita ayudas sociales para sobrevivir. Es el paradigma del Estado dependiente del gotero de fondos federales. Baviera, el gran land del sureste, es su polo opuesto: el paro roza los mínimos inevitables y el producto interior bruto (465.500 millones de euros) superó en 2012 la suma de los de Cataluña, Madrid y el País Vasco. Con casi cuatro millones menos de habitantes.

El auge de la retórica de la austeridad inspira a barones regionales

El presidente bávaro, Horst Seehofer (CSU), se lamenta de haber transferido poco menos de 4.000 millones de euros en 2012, “casi el 10% del presupuesto” del land. La endeudada Berlín se embolsó 3.300 millones de euros en ese periodo y planea gastar 21.900 millones en 2013. El año pasado, los fondos de cohesión transfirieron un total de 7.900 millones de euros. La mitad salieron del bolsillo bávaro. El cheque desde Stuttgart alcanzó los 2.700 millones y el de Wiesbaden, capital de Hesse, los 1.330 millones de euros. El segundo beneficiario después de Berlín fue el land oriental de Sajonia, con 963 millones de euros.

En frío, los números parecen dar la razón a los querellantes, que no se privan de exageraciones dignas de la perpetua crisis de la deuda europea. Seehofer justifica la querella como un “acto de legítima defensa”, mientras que la oposición bávara acusa a su ministro de Hacienda, Markus Söder (a la derecha en la conservadora CSU), de haber parafraseado a Adolf Hitler cuando anunció el pasado lunes: “desde las nueve de la mañana se está interponiendo la querella”. Ven ecos de la infamia nazi con la que comenzó la II Guerra Mundial, “desde las 5.45 se está respondiendo al fuego”. Incluso el vicepresidente regional Martin Zeil (FDP) dio un respingo al oírlo. Pero bigotitos hitlerianos aparte, los conservadores bávaros consideran que las compensaciones interregionales desincentivan las reformas en los länder manirrotos como Berlín o Bremen. No hacen lo suficiente, acusan, por reducir la deuda o corregir el déficit. La llamada “unión de transferencias”, un anatema de la derecha alemana cuando se trata de la integración europea, se ve cuestionada otra vez en casa.

Berlín es el principal beneficiario del actual modelo de cohesión

Pero como la fábula de los europeos vagos en el sur y los laboriosos en el norte, el cuento bávaro de su generosidad interregional ignora hechos inconvenientes. Hace 60 años, Baviera era uno de los Estados más atrasados de la República Federal de Alemania. En la hoy próspera y muy conservadora región había poco más que vacas y aldeanos con pantaloncitos de cuero. Durante las décadas de desarrollo, los fondos de cohesión entre regiones inyectaron en los presupuestos de Múnich cantidades mucho más que respetables. En 1980, por ejemplo, el Gobierno del orgulloso Estado Libre de Baviera ingresó 206 millones de euros en marcos de la época. Su balance fue positivo hasta 1986. Entonces empezaron a quejarse, hasta que en 1999 lograron una renegociación parcial del sistema. Los bávaros impusieron parte de sus criterios. Seehofer asegura ahora que Baviera dice “sí a la solidaridad, pero no a la injusticia”. Su homólogo de Hesse, Volker Bouffier (CDU), abunda con la reflexión siguiente: “el que se esfuerza debe cosechar los beneficios”.

Los líderes de los länder favorecidos por el sistema de cohesión estiman que Seehofer y Bouffier se han entregado a “monsergas de precampaña” electoral. El actual modelo de financiación caduca en 2019 y de todos modos será necesario pactar otro. Baden-Württemberg, que también espera reducir sus aportaciones, se abstiene de la ruidosa demanda para centrarse en las negociaciones con los demás Estados. Pero Seehofer quiere vencer en Karlsruhe y que le reciban en casa como a una Merkel retornando de Bruselas.

 

Holocaust: noves investigacions

 

“Un estudio del Museo del Holocausto de Washington cifra en 42.500 los campos de la muerte, centros de trabajos forzados y guetos judíos implantados por Hitler”

1. El mapa del horror nazi [Yolanda Monge, El País, 5 -3-2013]

“Las nuevas investigaciones sobre la red de guetos y campos del III Reich cuantifican la atrocidad. Y los números superan lo que creíamos”

2. Fue mucho peor [Jacinto Antón, El País, 5-3-2013]

”]