ELECCIONS ALS EUA 2020

Font: The New York Times Gràfic: ARA, Eduard Forroll, 1-11-2020

[Cristina Mas, ARA, 1-11-2020]
Els Estats Units elegiran aquest dimarts l’home que ha d’ocupar la Casa Blanca fins al gener del 2025, en un moment crític: la pandèmia, la crisi econòmica, les desigualtats racials, la immigració, el canvi climàtic o la (des)governança global marcaran l’agenda dels pròxims anys. Amb un país polaritzat i un Trump que porta anys abonant tesis conspiratives i el fantasma del frau, la tensió és màxima. Repassem com funciona un sistema electoral complex i que afronta dies d’infart.

Com s’elegeix el president dels Estats Units

El sistema electoral dels Estats Units és de sufragi indirecte: els votants elegeixen els representants que corresponen al seu estat i ells voten el president. Cada estat té assignat un nombre de representants d’acord amb la seva població més dos per cada estat. La capital, Washington DC, té tres representants addicionals. Són en total 538 representants que emeten el que es coneix com a vot electoral: el candidat que obté una majoria de 270 vots electorals és l’elegit.

La principal característica del sistema de col·legi electoral és que no es manté la proporcionalitat: el candidat més votat a cada estat s’endú tots els vots electorals que li corresponen, encara que hagi guanyat per poc marge. Per exemple, el 2016 Hillary Clinton va perdre a Florida per només un 2,2% dels vots, però els 29 representants de l’estat van votar per Trump. Petits marges en alguns estats clau que fan decantar la balança entre un candidat o l’altre poden acabar determinant el guanyador de les eleccions. La batalla es concentra als estats frontissa.

Com ha afectat la pandèmia a la votació?

La pandèmia ha marcat la gestió de Trump i probablement també el sentit de molts vots, però també ha afectat el procediment electoral. La por al contagi ha disparat el vot per correu i el vot anticipat presencial: fins divendres al matí 85 milions de nord-americans ja havien votat per un dels dos mecanismes. Però és aviat per afirmar si això s’acabarà traduint en una participació rècord, o si s’ha mobilitzat més vot demòcrata o més republicà. En tot cas es complica el recompte.

A què cal parar atenció durant la nit electoral?

Els estats de Florida, Pennsilvània, Michigan i Wisconsin són els que més probablement acabaran decantant els vots electorals que ara estan en dubte al costat de Biden o al de Trump. La participació i el marge que obtingui Biden a les grans ciutats d’aquests estats serà una de les claus. Però també cal estar atents a les zones rurals, sobretot per si Biden recupera el vot obrer blanc d’aquests estats que va fer costat a Obama el 2012 però després es va deixar seduir per Trump el 2016.

Quan se sabrà qui ha guanyat?

Si cap dels candidats no guanya per un ampli marge en els estats clau, poden passar dies, setmanes o mesos fins que es decideixi el guanyador. Com que primer es recomptarà el vot presencial, és possible que el resultat provisional doni Trump com a guanyador, però, a mesura que es recompti el vot per correu, el triomf acabi sent per a Biden. L’escenari d’un president en exercici del càrrec desconeixent el resultat és explosiu, i pot abocar a un litigi als tribunals o que el resultat s’acabi decidint al Congrés.

Quan es podrà investir el president?

El 14 de desembre els 538 representants voten el president, un pas que normalment és de tràmit. Però és possible que autoritats de diferents partits -per exemple un governador demòcrata i un legislador republicà de Pennsilvània- presentin diferents llistes d’electors. Hi ha el precedent de la controvertida elecció de Hayes-Tilden del 1876, quan alguns estats van enviar al Congrés llistes d’electors rivals, cadascuna reclamant la seva legitimitat en virtut de la llei estatal.

____________________________________

Trump obté el millor resultat entre els negres per a un candidat republicà des de 1996

Els demòcrates tenen un problema amb els hispans i els negres

Trump obté el millor resultat entre els negres per a un candidat republicà des de 1996
El president dels EUA Donald Trump (BRENDAN SMIALOWSKI / AFP)
Gemma Saura, La Vanguardia,2020.11.05

Són els potser a algun lector li exploti el cap. Donald Trump , el president que sistemàticament ha negat la violència policial contra els negres, el president que va demanar a un grup supremacista que aguantés aquí, és el candidat republicà que obté un millor resultat entre els votants afroamericans en unes presidencials des de 1996. I, abans que això, cal remuntar-se a 1976. El 12%, un de cada vuit, l’ha votat. Ha millorat en quatre punts el seu resultat d’al 2016, i just després d’un estiu convuls per les protestes de l’ Black Lives Matter .

És un dels titulars que llança l’anàlisi dels sondejos a peu d’urna, que dibuixen una radiografia dels votants de el president Donald Trump i els de el demòcrata Joe Biden , i com han canviat respecte a les eleccions de l’2016. Expliquen per què Trump ha perdut probablement la reelecció, però també per què la cursa ha resultat molt més renyida del que deien les enquestes. Un cop més, van subestimar l’estirada de el president.

A Biden li ha anat pitjor que a Clinton amb les minories

Al 2016 el vot afroamericà, sobretot la seva baixa participació, ja va ser una de les claus de l’fracàs de Hillary Clinton, que no va aconseguir arrossegar-a les urnes com ho havia fet Barack Obama. Per això el rècord de Trump encén una llum d’alarma en el Partit Demòcrata.

No és l’únic problema per al partit de Biden. Més encara que els negres, la gran història d’aquesta elecció és el bé que li ha anat a Trump amb els hispans. “Tan bé com a George W. Bush el 2000, que es presentava amb una plataforma molt diferent. Millor que a John McCain, millor que a Mitt Romney “, diu Siguin Trende, analista electoral sènior al portal Real Clear Politics (RCP).

Li ha permès resistir a Florida o a Texas, on Trump ha guanyat fins i tot en comtats fronterers, “cosa mai vista per a un republicà”, afegeix Trende.

Els hispans segueixen sent majoritàriament demòcrates, però cada vegada menys. Ja es va detectar el 2016, però Biden ha empitjorat els resultats de Clinton. O Trump ha millorat els seus, segons com es miri. Si llavors el va votar el 29% dels llatins, avui ho han fet un 32%.

Trump i el sexe

Es va dir que les dones enterrarien a Trump, però ha caigut entre els homes

A Florida aquest desplaçament ha estat més pronunciat. L’avantatge de 27 punts entre els hispans que va tenir Clinton s’ha reduït a 8 per Biden. A Geòrgia, ha passat de 40 a 25 punts, de 41 a 24 a Ohio.

Trump recula entre la gent gran

Una de les esperances de la campanya de Biden era que els votants majors abandonessin a Trump per la seva gestió de la pandèmia. Ho ha aconseguit, però no d’el tot. L’avantatge d’president entre els majors de 65 anys s’ha reduït, però segueix estant tres punts per sobre. On sí perd és a la franja de 45-64.

Biden s’ha anotat així mateix una victòria entre els joves.
No hi ha més mobilització (representen més o menys la mateixa proporció de l’electorat que fa quatre anys), però l’han votat molt més que a Clinton. Si a
l’exsecretària d’Estat la van votar un 55% dels votants de 18 a
29 anys, Biden ha pujat a l’62%.

Trump cau entre els homes

S’ha escrit molt durant aquesta campanya sobre les dones, que es deia anaven a clavar el clau sobre la tomba de Trump. A la fin la sorpresa l’han donat els homes. El president ha millorat de fet un punt el seu resultat entre elles, mentre ha caigut quatre entre els homes, que va guanyar còmodament amb Clinton i entre els quals aquest cop gairebé empata amb Biden.

(Redacció)

Bretxa de classe

El president resisteix bé entre els blancs obrers i allunya encara més als universitaris

Trump conserva als blancs sense estudis, però Biden aranya vots

L’aparició d’una bretxa entre els votants blancs segons el seu nivell educatiu va ser el gran fenomen de l’elecció de Trump al 2016 i va tenir bona part de la culpa que els sondejos s’equivoquessin tant. Els blancs sense estudis universitaris es van bolcar en aquell magnat que els deia que era un d’ells i va agafar desprevinguts els enquestadors, ja que fins llavors l’educació no havia estat un factor diferencial en el comportament electoral dels blancs. Els votants amb estudis superiors, els que més tendeixen a respondre enquestes, estaven sobrerepresentats, el que va inflar erròniament l’avantatge de Clinton.

La bretxa ha tornat a treure en aquestes eleccions. Un 64% dels blancs no universitaris han votat a Trump, davant el 35% per Biden. Amb tot, l’ex vicepresident ha aconseguit esgarrapar vots. Quan va ser elegit candidat demòcrata un dels arguments més convincents de Biden és que ell aconseguiria recuperar alguns d’aquests obrers blancs desencantats amb els demòcrates. Ho ha aconseguit. A Clinton només la van votar el 28% d’aquests votants, set punts menys que a ell.

“Trump ha resistit molt bé entre els blancs obrers. Ha guanyat fins i tot el comtat de Mahoning a Youngstown (Ohio), cosa que mai hauria imaginat “, subratlla Trende. És una zona molt obrera de l’anomenat cinturó de l’òxid, que havia votat demòcrata en cada elecció des de 1976, de vegades per més de 18 punts. Clinton ho va retenir el 2016 però Biden l’ha perdut.

Trende vincula l’estirada de Trump entre aquests votants amb el seu avanç en els llatins. “El vot hispà en aquest país és molt de classe treballadora. El que passa és que el seu èxit entre els obrers es filtra a altres grups ètnics “.

A el mateix temps, afegeix l’analista de Real Clear Politics, la caiguda de Trump entre els blancs universitaris ha continuat. També ha estat “aixafat” en els suburbis. “Al comtat de Delaware, Pennsilvània, on viu, només ha guanyat per sis punts. És un comtat que no vota demòcrata des de 1916, així que és significatiu. Al 2016 el va guanyar per 16 punts “, diu.

Coronavirus versus economia

“Covid, Covid, Covid. No esteu farts de sentir parlar de la Covid? “, Ha martellejat en els seus mítings Trump. Semblava que tenia raó, al menys entre els seus votants, que diuen haver votat pensant en l’economia. En canvi, els que han votat pensant en la pandèmia ho han fet aclaparadorament per Biden. La mateixa bretxa es dibuixa entre els que han votat preocupats per la desigualtat racial o bé pel crim i la seguretat.

la revolta

Biden ha “aixafat” a Trump en els suburbis, assenyala l’analista Siguin Trende

Trump perd evangèlics

Els evangèlics, els cristians més conservadors, es van bolcar en Trump al 2016. Aquest cop ho han fet un 76%. En paral·lel, Biden ha pujat a l’23% enfront de l’16% que va obtenir Clinton. “Pot ser que no sembli molt però només aquest marge pot marcar la diferència en un parell d’estats”. En una cursa tan ajustada, són vots crucials.

Armènia i l’Azerbaidjan

Els combats entre Armènia i l’Azerbaidjan s’intensifiquen [ARA, 28-9-2020]
Rússia i Turquia donen suport cadascun a un dels contendents i es podrien implicar en el conflicte

Els enfrontaments a la regió de Nagorno-Karabakh, que Armènia i l’Azerbaidjan es disputen, s’han intensificat encara més aquest dilluns i les baixes militars ja es compten per desenes. El president de l’Azerbaidjan, Ilham Alíev, ha decretat una mobilització parcial dels militars i reservistes del país, i hi ha el risc que altres països com Rússia i Turquia s’impliquin en el conflicte.

Nagorno-Karabakh és una regió muntanyosa que està reconeguda internacionalment com a part de de l’Azerbaidjan, però la majoria de la seva població és armènia i de religió cristiana. Té un gran interès estratègic perquè pel seu territori passen oleoductes i gasoductes que connecten el mar Caspi amb el mercat internacional. El conflicte en aquesta zona es remunta a finals de la dècada dels 80, quan, en plena descomposició de la Unió Soviètica, Nagorno-Karabakh va demanar la seva incorporació a la veïna Armènia, cosa que va desencadenar una guerra que va acabar el 1994 i va causar 25.000 morts. Des de llavors Nagorno-Karabakh s’ha governat de forma autònoma i forces armènies van ocupar la regió però també un ampli territori de l’Azerbaidjan, que és de religió musulmana i cultura turca.

Rússia té un acord de defensa mútua amb Armènia que es faria efectiu si aquest país resultés atacat i, precisament, en les últimes hores les autoritats armènies han denunciat el bombardeig del seu territori per part de l’Azerbaidjan. Per la seva banda, Turquia, membre de l’OTAN, és aliat de l’Azerbaidjan. Aquest dilluns un assessor de seguretat nacional del president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha fet públic un comunicat condemnant l’ofensiva armènia: “Creiem que el conflicte es pot resoldre amb negociacions pacífiques, però Armènia no hi ha mostrat cap interès”, denuncia l’escrit, que acusa les autoritats armènies de “violar la llei internacional”. Així mateix, Turquia recorda que donarà suport a l’Azerbaidjan davant de qualsevol agressió.

Vols cancel·lats

L’aeroport internacional de Bakú, la capital de l’Azerbaidjan, ha cancel·lat tots els vols aquest dilluns a causa de l’anunci de les autoritats armènies que iniciaven una contraofensiva. No està clar, però, com van començar diumenge els combats. L’Azerbaidjan acusa Armènia d’haver disparat foc d’artilleria contra la seva frontera, mentre que Armènia assegura que no va dur a terme cap acció de provocació. Amb tot, l’exèrcit de l’Azerbaidjan ha emès aquest dilluns un comunicat en què adverteix que les seves forces tenen com a objectiu canviar l’ statu quo de la regió de Nagorno-Karabakh. En altres paraules, fer que la regió estigui sota el control de les autoritats de Bakú.

Per la seva banda, les autoritats del govern de Nagorno-Karabakh, no reconegudes per cap país excepte Armènia, han assegurat aquest dilluns que han aconseguit recuperar les posicions que van perdre diumenge a causa de l’ofensiva de l’Azerbaidjan. De fet, els dos països han informat d’un alt nombre de baixes. L’Azerbaidjan ha assegurat que les seves forces han matat 500 soldats armenis, mentre que Armènia afirma haver abatut 200 militars de l’Azerbaidjan. Aquestes xifres acostumen a ser exagerades.

Del que no hi ha dubte és de l’existència d’enfrontaments. De fet, dos projectils han impactat aquest dilluns en territori de l’Iran, que fa frontera pel sud amb Armènia i l’Azerbaidjan. Els projectils no han causat víctimes ni danys materials, segons les autoritats iranianes, que han recomanat a la població no acostar-se a la frontera. “La situació a la regió no pot tolerar més violència”, ha advertit el portaveu del ministeri d’Exteriors iranià, Said Jatibzadeh. De fet, el mateix ministre d’Exteriors del país persa, Mohamad Yavad Zarif, va parlar per telèfon diumenge a la nit amb els seus homòlegs d’Armènia i l’Azerbaidjan per intentar que els dos països decretin un alto el foc i cessin les hostilitats.

Ruanda: genocidi dels matxets -Hutus i Tutsis- 1994

25 anys del genocidi a Ruanda.[Fotografies d’una tragèdia]

Refugiats ruandesos creuant la frontera de Rusumo amb Tanzània des de Ruanda, el maig del 1994 REUTERS

 

25 anys després: les veus del genocidi dels matxets

El país africà intenta curar les ferides de la massacre de tutsis però ho fa amagant els crims contra els hutus [ZAHIDA MEMBRADO,ara, 7-4-2019]

Asseguda al sofà del seu petit saló, la Sandrine parla amb un fil de veu gairebé inaudible. No aparta la mirada de terra, i estreny les mans ben fort com si es donés força a si mateixa per fer el dur exercici de recordar. El seu poblat es va veure assaltat de la nit al dia per hutus alcoholitzats que anaven a la caça de tutsis per exterminar-los. Durant els 100 dies que van durar les matances, va fugir al bosc per amagar-se amb la seva mare, que va morir com a conseqüència de les ferides de matxet. A ella, que aleshores tenia 14 anys, els paramilitars hutus, els Interahamwe, van decidir perdonar-li la vida al preu de contagiar-li el VIH de manera brutal. Més de 200.000 nenes i dones van ser violades sistemàticament durant el genocidi ruandès, i si els criminals les deixaven viure era perquè patissin de per vida l’estigma de l’agressió, de la malaltia o del fill engendrat pel violador.

Avui fa 25 anys de l’inici del període de matances més salvatge de Ruanda. En només tres mesos, del 7 d’abril al 15 de juliol del 1994, 800.000 homes, dones, infants i ancians van ser assassinats, la majoria d’ells a cop de matxet. Durant aquells 100 dies de barbàrie, Occident va donar l’esquena a Ruanda i l’ONU va protagonitzar un dels episodis més deplorables de la seva història, ignorant les demandes d’intervenció procedents de l’interior d’aquest diminut país. Quan les televisions van començar a mostrar les imatges dels milers de cadàvers mutilats i abandonats als vorals, per als ruandesos ja era tard.

El 6 d’abril del 1994, l’avió en què viatjava el president de Ruanda, el general hutu Juvénal Habyarimana, juntament amb el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, va ser derrocat per un míssil. El magnicidi es va utilitzar com a detonant d’unes matances planificades per les faccions més extremes del poder hutu per exterminar la població tutsi. “Vam sentir per la ràdio l’anunci del derrocament de l’avió presidencial i vam comprendre que una cosa terrible estava a punt de començar”, recorda la Sandrine, un nom fictici.

L’endemà, les milícies hutus van establir punts de control a les carreteres, bloquejant el pas, i van organitzar-se en grups de batudes de tutsis. El govern va fer públiques llistes de tutsis i va marcar les seves cases amb una creu per facilitar-ne la identificació i l’extermini. En 24 hores, els hutus van ser obligats a empunyar el matxet per aniquilar els seus veïns tutsis, i durant tres mesos el genocidi es va executar a un ritme de 8.000 assassinats al dia.

Per forçar a matar, primer calia tenir una arma molt poderosa. Durant els primers dies del genocidi, la ràdio va jugar aquest paper amb una efectivitat aclaparadora. “La ràdio animava a matar-nos, a exterminar-nos de manera cruel. Per això vaig fugir de casa i vaig amagar-me al bosc amb la meva mare, intentant no ser vistes pels milicians que anaven de caça”, relata la Sandrine, que durant setmanes va córrer presa del pànic entre muntanyes, escapant de l’alienació dels qui volien matar-la només per ser tutsi. “Em van atrapar i em van desplaçar a prop de la frontera amb el Congo. Allà em van utilitzar durant setmanes, fins que em van abandonar. Pel camí vèiem com el riu s’emportava milers de cadàvers, que suraven a l’aigua. No tinc paraules per descriure-ho”, rememora.

La principal artífex de la propaganda criminal durant el genocidi va ser Valerie Bemeriki. Des del seu lloc de locutora a la Radio Télévision Libre des Mille Collines, va instigar a l’odi i a l’aniquilació dels tutsis. Avui, 25 anys després, creua el recinte de la presó amb dificultat, sembla cansada, però durant l’entrevista articula un discurs eloqüent i meditat. “Em penedeixo del que vaig fer, però només vaig complir ordres dels meus superiors i del govern”, afirma. “Des de petita em van inculcar l’odi cap als tutsis, m’havien ensenyat que ens tenien dominats, que tot i ser minoria ens sotmetien a la seva voluntat”. El 2009 un tribunal popular la va condemnar a cadena perpètua.

Els colons belgues van introduir per primer cop a Ruanda uns documents identificatius d’hutus i tutsis, i van encomanar a aquests últims, que representaven el 14% de la població, el control de l’administració colonial, de manera que els van concedir una superioritat econòmica i de classe. Durant la segona meitat del segle XX, els hutus, que representaven el 85% dels ruandesos, van perpetrar diverses matances contra els tutsis, per intentar lliurar-se de la seva autoritat. Arran de les matances, el 1959 hi va haver un èxode de famílies tutsis que van fugir a la veïna Uganda. Els fills d’aquells exiliats van integrar, dècades després, el Front Patriòtic Ruandès (FPR), liderat per l’actual president de Ruanda, Paul Kagame, que durant el genocidi va fer front als militars hutus i va aconseguir frenar les matances. Una victòria que ha perpetuat Kagame davant el món com el salvador dels tutsis i el responsable de la fi de la barbàrie. Amb el final del genocidi el FPR va assolir el poder i l’any 2000 Kagame arribava a la presidència.

Les matances contra els hutus

Des d’aleshores, el president ruandès ha imposat un relat que obvia una part de la història, la que va venir després del genocidi, consistent en les persecucions d’hutus refugiats al Congo [aleshores Zaire] i en diversos camps de desplaçats dins de Ruanda. En aquestes regions, entre el 1995 i el 1997 el FPR va perpetrar matances que van superar en nombre de morts les causades pels extremistes hutus durant el genocidi. Però avui dia exposar aquesta part de la història és delicte a Ruanda, i qui ho fa és acusat de negar el genocidi. El govern obliga la població a sostenir un discurs en què les úniques víctimes a Ruanda van ser els tutsis, i els hutus la facció genocida. Un relat maniqueu que Occident accepta a canvi de protegir els seus interessos econòmics a la lucrativa regió dels Grans Llacs.

El primer que sobta a l’arribar a Kigali és la pulcritud de la capital. Exèrcits de neteja treballen les 24 hores perquè l’avantsala de la veritable Ruanda, la que està presa de la pobresa i el subdesenvolupament, brilli als ulls del món. Kigali té un centre de convencions més imponent que Barcelona, el transport públic és puntual i les bosses de plàstic estan prohibides a tot el país. L’economia creix per sobre de la mitjana i les grues treballen erigint edificis moderns a preus que només una ínfima elit pot permetre’s. “El govern ha imposat la pau entre hutus i tutsis. Existeixen les anomenades viles de la reconciliació, en què viuen junts víctimes i botxins. ¿És possible conviure amb l’assassí de la teva família?”, es qüestiona un periodista ruandès que omet la seva identitat. “Tot forma part del relat de reconciliació que imposa el govern i que tothom sense excepció ha de repetir”, recalca.

La imposició del discurs, l’arma política més poderosa del govern per silenciar la dissidència política, arriba fins a l’interior dels centres penitenciaris i l’articulen de manera mecànica els antics génocidaires, com es coneix a Ruanda els perpetradors del genocidi. L’Israel és un d’ells. El 1994 dirigia una administració local i cada matí elaborava llistes de tutsis que distribuïa entre els Interahamwe per identificar les preses. “Sortíem a caçar. Jo personalment vaig tirar una granada a una casa on hi havia un matrimoni de tutsis. Van morir tots dos. Al cap d’uns dies vaig matar una altra persona amb un fusell”, explica sense expressió al rostre. Fa més de 20 anys que compleix condemna a Ruanda. “Vam deixar de treballar. L’única obligació que teníem era l’extermini de tutsis, i així ho comunicava jo als meus subordinats. Ells forçaven la població a executar els crims i així vam actuar durant tot el genocidi”. Acaba la narració agraint al govern la seva heroica tasca per la reconciliació de la població, a la qual es prohibeix parlar d’hutus i tusis. “Tots som ruandesos” és el repetit mantra que perfectament podria ser el títol de l’himne d’un país que viu en una pau construïda sobre la base d’un silenci imposat.

La mala conciencia de Francia por el genocidio de Ruanda [Eusebio Val, LVG, 8-4-2019]

Macron crea una comisión para investigar la presunta complicidad de París con la masacre perpetrada por los hutus


La mala conciencia de Francia por el genocidio de Ruanda
Los genocidas Miles de hutus como los de esta foto siguen presos por su participación en el genocidio. Ayer se sumaron a la conmemoración. La mayoría de los que salen de la cárcel ocupan sus antiguas casas, junto a sus víctimas (Andrew Renneisen / Getty)
La grandeur también puede tener mala conciencia. Francia, que conserva una presencia y una influencia notables en África, arrastra remordimientos por el genocidio ruandés. Emmanuel Macron, que era un adolescente cuando se produjo la carnicería, acaba de crear una comisión para que investigue, sin límites, las presuntas responsabilidades de París. El Gobierno francés de aquella época, con François Mitterrand en el Elíseo, mantuvo un vínculo muy estrecho con los extremistas hutus. Por eso, aún hoy, la relación entre París y Kigali no se ha normalizado. Y en la misma Francia el debate sobre la complicidad sigue provocando desgarros, incluso entre los militares que fueron protagonistas.

Como muestra de la incomodidad francesa, Macron no participó ayer en Ruanda en los actos de recuerdo de aquella barbarie. Recurrió a la mentira piadosa –pero poco creíble– de los problemas de agenda. Lo representó en la ceremonia Hervé Berville, un joven diputado de su partido, La República en Marcha (LREM), de origen ruandés. Berville tenía sólo cuatro años cuando él y su hermano mayor, huérfanos, subieron a un avión militar francés en el aeropuerto de Kigali. Era abril de 1994. Aquella evacuación les salvó.

La comisión de investigación, de ocho miembros, deberá presentar sus conclusiones dentro de dos años. Macron ha prometido que tendrán acceso a todos los archivos, militares y civiles, incluidos los de Mitterrand. Está por ver si será cierto o si se pondrán barreras sobre la marcha. La puntillosa responsable de los archivos de aquel presidente socialista, Dominique Bertinotti, ha hecho saber que no habrá “ningún obstáculo particular”, si bien advirtió que el acceso a los documentos está reglado y “nada es automático”.

Ha levantado suspicacias que entre los investigadores escogidos, todos historiadores y especialistas en genocidios (de la Shoah, del exterminio armenio y otras tragedias), no haya ninguno que se haya ocupado a fondo del caso ruandés. Los dos franceses que más lo conocen y lo han estudiado, Hélène Dumas y Stéphane Audoin-Rouzeau, han sido excluidos del grupo. Para más inri, Dumas es la única investigadora francesa del genocidio ruandés que habla kinyarwanda, una de las principales lenguas del país africano. El Elíseo justificó su decisión con el argumento de que deseaba garantizar “una libertad intelectual total” y no crear otro “lugar de enfrentamiento entre las diversas tesis”.

La investigación debe determinar la amplitud de la ayuda militar prestada por Francia al régimen del presidente ruandés (hutu) Juvénal Habyarimana entre 1990 y 1994. Se deberá aclarar asimismo quién fue el responsable del ataque que costó la vida a Habyarimana (su avión fue derribado por un misil) el 6 de abril del 1994. Aquel atentado desencadenó la despiadada caza a los tutsis.

Ruanda y Francia rompieron relaciones diplomáticas en el 2006, después de que un juez de París acusara al presidente Paul Kagame y a nueve de sus colaboradores de estar detrás de magnicidio. El líder ruandés rechazó de plano la acusación. Las relaciones no se restablecerían hasta el 2009, aunque la tensión permanece hasta hoy. Las autoridades de Kigali reprochan a París hacer la vista gorda con genocidas ruandeses que viven plácidamente en su territorio.

Nicolas Sarkozy fue el primer presidente francés que visitó Ruanda después de las matanzas y aprovechó para hacer un discreto mea culpa. Era el 2010. “Lo que pasó dejó trazas indelebles, inaceptables, y obliga a la comunidad internacional, incluida Francia, a reflexionar sobre sus errores que le impidieron frenar aquel crimen espantoso”, admitió Sarkozy.

En las páginas del diario Le Monde, los remordimientos franceses fueron expresados de modo muy crudo por Guillaume Ancel, exteniente coronel. En un artículo, titulado “Ruanda es un desastre francés”, el antiguo militar sostuvo que Francia facilitó armas a los genocidas antes de que cometieran las masacres, durante y después. Lo más grave, según Ancel, es que París lo hizo bajo la cobertura de la supuesta misión humanitaria de la ONU, la operación Turquesa, dirigida por los franceses y con otros siete países africanos. Las entregas de armas se habrían realizado en el aeropuerto de Goma, en Zaire (hoy República Democrática del Congo). Para el exteniente coronel, “Ruanda es, sin duda, un desastre francés, el Chernobil de nuestras intervenciones exteriores”.

Una opinión frontalmente opuesta es la del almirante Jacques Lanxade, exjefe del Estado Mayor. Según su versión, también expuesta en un artículo en Le Monde, los ataques que se vierten contra Francia por su actuación en Ruanda “son a la vez incomprensibles y gravemente injustos”, y la consulta de los archivos lo demostrará.

Para Francia, que todavía digiere con mucha dificultad la guerra de Argelia, resulta esencial aportar luz definitiva y ser creíble sobre su conducta en Ruanda. Lo es por razones internas y de imagen internacional. Hoy los franceses están implicados, con tropas sobre el terreno, en despliegues de envergadura en el continente, como la operación Barkhane, contra los yihadistas, en Mali. Burkina Faso, Níger y otros países del Sahel. Es un imperativo moral saber la verdad sobre Ruanda y revelarla.

Els arxius secrets del gueto: Who will write our history? (Qui escriurà la nostra història?)

Els arxius secrets del gueto [Maria-Paz López ,LVG, 21-2-2019]

 

Davant l’evidència del terrorífic moment històric que afrontaven, l’historiador Emanuel Ringelblum va decidir crear un arxiu secret sobre la vida jueva al gueto, al que va cridar Oneg Shabbat (alegria del sàbat). Ringelblum va organitzar una xarxa clandestina de fins a 60 professors, periodistes, i altres professionals, que escrivien i consignaven informació. Objectiu: transmetre als historiadors del futur de la perspectiva jueva sobre els esdeveniments , per evitar que es nodrissin de la versió nazi.

La seva extraordinària gesta es relata en el documental Who will write our history? (Qui escriurà la nostra història?), De la realitzadora nord-americana Roberta Grossman, que va ser projectat simultàniament per iniciativa de la Unesco en diverses ciutats del món el passat 27 de gener, al 74º aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. “He vist milers de pel·lícules, moltes d’elles cruels i dures, però aquest film té una altra dimensió; com a historiador, Ringelblum volia que se sabés la història real, i ho va aconseguir “, va dir aquell dia a la projecció en un cinema berlinès Dieter Kosslick, director de la Berlinale, el festival de cinema de Berlín.

Who Will Write Our History (2018)


Els arxius secrets del gueto

Amagatalls. L’actor Andrew Bering interpreta Israel Lichtenstein, encarregat d’enterrar caixes de l’arxiu (Anna Wloch / Anna Wloch)

Al novembre de 1940, dies després que els nazis van segellar 450.000 jueus al gueto de Varsòvia, una banda secreta de periodistes, acadèmics i líders de la comunitat van decidir lluitar. Dirigit per l’historiador Emanuel Ringelblum i conegut pel nom de codi  Oyneg Shabes , aquest grup clandestí va prometre derrotar mentides i propaganda nazis amb pistoles o punys, però amb ploma i paper. Ara, per primera vegada, s’explica la seva història com a documental. Escrita, produïda i dirigida per Roberta Grossman i l’executiva produïda per Nancy Spielberg,  Qui escriurà la nostra història,  barreja els escrits de les  Shabes Oyneg arxiu amb noves entrevistes, imatges rarament vistes i espectaculars dramatitzacions per transportar-nos dins del gueto i la vida d’aquests valents lluitadors de resistència. Van desafiar el seu enemic assassí amb l’arma definitiva, la veritat, i van arriscar-se tot perquè el seu arxiu sobreviuria a la guerra, encara que no ho fessin.

Resultat d'imatges de Emanuel Ringelblum

 

El secret del ferrocarril

Un estudi estima que els nazis van aniquilar a tres mesos a 1,5 milions de jueus, el 25% de l’Holocaust, recolzats en la seva eficiència per traslladar víctimes
[El Periódico de Aragón, 3-1-2019] 

 

Selecció de presos a Auschwitz II-Birkenau (maig-juny de 1944). Els que s’enviaven a la dreta eren assignats a treballs forçats, els de l’esquerra anaven a les cambres de gas. “Selecció” de Jueus-Hugaros en Judenrampe, al maig o juny de 1944. Vrba va treballar aquí des d’Agost de 1942 – juny de 1943. L’Entrada d’Auschwitz II-Birkenau es pot observar al fons.Cortesia de Yad Vashem.

Alguns dels episodis més violents de l’Holocaust nazi semblen haver ocorregut en el més absolut sigil. Pràcticament ningú va sobreviure als camps d’extermini de Belzec, Sobibor i Treblinka, els tres en territori polonès. Els informes sobre aquests van ser destruïts. Els camps, tancats. Més enllà d’un parell d’estimacions més o menys prudents sobre el nombre de víctimes, ningú sap amb total certesa a quantes persones se’ls va arrabassar la vida en aquestes instal·lacions dissenyades per matar. Ara, un nou estudi publicat a la revista Science Advances, el biomatemático Lewi Stone estima que en tan sols tres mesos 1,47 milions de jueus van ser aniquilats en els camps de concentració de Polònia ocupada. Això equivaldria a una mitjana de 445.700 de morts per mes. Uns 15.000 per dia, tots els dies.

 

Aquesta campanya d’extermini a gran escala, de les més difícils d’investigar per la manca de registres o supervivents que poguessin relatar el que havia passat, hauria estat revelada a través de les dades dels trens que es van utilitzar per a aquestes deportacions forçades durant l’Operació Reinhard ( 1942-1943). L’eficiència del sistema ferroviari, a més del disseny dels camps de concentració, podria haver estat clau en l’extermini. Estudis anteriors van estimar que en aquesta campanya de l’Holocaust es van realitzar unes 480 deportacions des 393 ciutats i guetos polonesos cap a Belzec, Sobibor i Treblinka. Ara, una nova anàlisi d’aquestes mateixes dades demostra que la gran majoria dels assassinats va passar en només tres mesos. Stone calcula que en 105 dies, entre agost, setembre i octubre de 1942,van tenir lloc el 25% de les morts ocorregudes durant tot l’holocaust.

L’investigador argumenta que el pols de la mort dels nazis hauria estat subestimat fins ara. «Les nostres anàlisis llancen nova llum sobre aquest període de l’Holocaust i brinden una imatge més clara i detallada de la dinàmica i les taxes dels principals esdeveniments que es van desenvolupar durant l’Operació Reinhard», argumenta Stone en el seu article.

Aquesta estratègia d’aniquilació ideada pels nazis es va desenvolupar amb total sigil. Tot va començar al març de 1942, amb l’obertura del camp de concentració de Belzec i l’inici de la construcció dels camps de Sobibor i Treblinka. Els primers trens carregats de presoners, la majoria jueus que habitaven la Polònia ocupada, van emprendre un camí sense retorn cap a aquests llocs d’extermini. El 19 de juliol del mateix any, l’oficial nazi Heinrich Himmler va ordenar que per a finals d’any «tots els jueus, amb comptades excepcions, havien de ser exterminats».

Les deportacions van ser augmentant a un ritme estable fins el 15 d’agost de 1942 quan, segons es recull en els informes de l’oficial alemany Kurt Gerstein, el Führer també va donar l’ordre de «accelerar totes les accions». A partir de llavors, el nombre de trens que arribava als camps de concentració va ser augmentant de manera dràstica durant aquells mesos d’agost, setembre i octubre. Les dades apunten que al novembre de 1943, després de 21 mesos, ja no quedaven pràcticament presos als quals matar, amb la qual cosa l’Operació Reinhard quedava tancada amb un total de 1,7 milions morts a l’esquena.

1968: 50e aniversari de les revoltes

[Esther Vera, Ara, 22-4-2018]
El 1968 va ser alguna cosa més que unes plàstiques manifestacions a París i molt més que alguns eslògans enginyosos en forma de grafiti. Va ser una expressió del rebuig massiu dels valors polítics i del marc mental, moral i cultural establert. Per què és important? Què estava passant? Qui n’eren els protagonistes? On eren? Com va influir? Què va suposar? Com ho veu l’artista Francesc Torres, que era a París? Aquestes són les preguntes que volem respondre en aquest especial Sant Jordi de l’ARA Diumenge. Com diu Josep Ramoneda, el 1968 va ser l’any de totes les revoltes i cal mirar què passava a Colúmbia, Tòquio, Berlín, París, Milà, Praga, Chicago, Mèxic DF… La joventut va donar per liquidat el sistema de valors posterior a la Segona Guerra Mundial i una mirada rebel va canviar les relacions amb el poder, les relacions humanes, el sexe, les drogues, la música. La revolta dels estudiants de classe mitjana en nom de la classe obrera, la revolta racial i l’assassinat de Martin Luther King, l’auge del feminisme o la Primavera de Praga van tenir una repercussió cultural extraordinària, impulsada, en part, per l’enginy de la televisió que portava les notícies i les imatges del Vietnam i de la revolta fins al menjador de tantes i tantes cases. Políticament, l’ànsia de revolució per superar els paradigmes del capitalisme i del comunisme soviètic van acabar amb un moviment de pèndol conservador que va mostrar que, al contrari del que diu l’eslògan, sota la platja hi havia llambordes. Però ja havien canviat moltes coses. Val la pena repassar de què som hereus encara avui i quina connexió va tenir aquell moviment amb l’empoderament social que hem vist posteriorment al llarg de la història i la geografia mundials. Uns podreu recordar-ho, i els mil·lennials, aprendre-ho. I teniu 30 llibres que ficcionen o expliquen aquells esdeveniments. Aquest especial ha sigut una feina estimulant, de les que ens agraden perquè es fa amb la participació dels nostres intel·lectuals, amb la complicitat dels nostres artistes i amb la coordinació de Catalina Serra, que sempre ens fa pensar.

CRONOLOGIA

“Volien ser lliures sense haver d’esperar a la mirada qualificadora i classificadora de l’home, volien ser transgressores i canviar el món sense sentir els típics i tòpics qualificatius que desqualifiquen i que assimilen l’acció ferma a la còpia masculina. La lectura de documents d’aleshores que reivindiquen la feminitat sense renúncies a la fermesa sonen molt actuals.
Les dones que ho van escriure eren joves estudiants de 20 anys i avui són jubilades de 70 que han de seguir lluitant contra la bretxa salarial, la feminització de la pobresa, les pensions que permetin una vida digna. Avui Paris clama per les dones sense sostre de la ciutat de la Llum.

D’aquell maig del 68 caldria enyorar la implicació masculina en la reivindicacions feministes. Les dones d’aleshores van creure que la incorporació en els programes polítics de l’autèntica igualtat per raó de gènere seria una reivindicació compartida i que les centrals sindicals no acceptarien acords que les tornessin a deixar en situacions inacceptables en el tracte i en el salari.

Però el maig del 68 va acabar amb l’acord de Granelle i el general De Gaulle aconseguí imposar el vell concepte d’autoritat i obtingué un ampli marge per a la dreta francesa en les eleccions del mes de juny. Una pintada ho resumia així: ha trigat tres setmanes per anunciar en cinc minuts el que faria en un mes i no havia fet els darrers deu anys.

Finalment, sota les llambordes no hi havia la platja, caldrà seguir lluitant a cada fet injust, a cada acte infame. La dictadura franquista censurava totes les imatges de les protestes i empresonava feministes.

Volem tenir el plaer de viure i veure l’autèntica igualtat; que cap altra dona hagi de conèixer el malviure.”

 

El filòsof Josep Ramoneda explicava recentment a NacióDigital que “els francesos tenen una gran capacitat per projectar internacionalment els esdeveniments que generen”. I quan parlem de 1968, ens venen al cap els fets parisencs. Però com deia Ramoneda, “aquell és l’any en el que hi ha més revolucions al món des del 1848”. Els seixanta van ser una dècada trencadora. La Revolució cubana va trasbalsar Amèrica, la guerra del Vietnam va inflamar les universitats dels Estats Units, pensadors cristians i marxistes buscaven ponts de diàleg i el Concili Vaticà va sacsejar l’Església. Vella i nova política van xocar de ple. De la mobilització massiva contra la guerra al Vietnam a les revoltes de Mèxic, les protestes estudiantils que hi va haver al Japó o la Primavera de Praga, 1968 és l’any de la revolta política, social i cultural. A Europa, va ser París, efectivament. París, un dels punts neuràlgics. Però no només. Paradoxalment, un any que va començar amb moltes esperances de canvis, va tancar amb el triomf del conservador Richard Nixon als Estats Units. En el pla cultural, però, els vells esquemes van ser qüestionats i nous temes van ocupar un espai de protagonisme: el feminisme, les noves formes d’entendre la sexualitat, el concepte d’autoritat, la defensa del medi ambient o el qüestionament de la lògica de la Guerra Freda, del consumisme i del patriarcat. Veiem tan sols alguns dels punts de conflicte d’aquell any imperdible

  • MAIG FRANCÈS

París, maig 1968: “Prohibit prohibir”.Una de les consignes més corejades del Maig francès: Foto: wikipedia

 

El 2 de maig va començar un mes de revolta a París. Feia mesos que les universitats vivien en agitació contra el Pla Fouchet, una reforma que volia incloure normes de selectivitat. El tancament d’estudiants a Nanterre i les expulsions de diversos estudiants va provocar que s’estengués un moviment de protesta. Els estudiants, tancats a la Sorbona, van ser desallotjats amb violència. La nit del 10 de maig el Barri Llatí va cremar. “Un ministre de l’Interior ha de saber donar l’ordre de disparar”, diuen que va dir el general De Gaulle. L’heroi de la Resistència ja era només un vell autoritari.

Els sindicats van fer una crida a la vaga general, que va paralitzar el país. La unió d’estudiants i obrers era potencialment perillosa. El primer ministre, Georges Pompidou, amb més olfacte, va decidir negociar. El Pla Fouchet va ser desestimat i es van incrementar els salaris. El sindicat comunista CGT va col·laborar amb el govern. A finals de mes, la revolta s’apaivagava. De Gaulle va convocar eleccions el juny i la dreta va obtenir majoria a l’Assemblea. Però el vell militar ja estava sentenciat. Ell mateix ho va admetre al saber els resultats: “És la majoria de la por. On es pot anar amb aquesta gent?”. L’any següent, després de perdre un referèndum sobre un tema menor, una reforma del Senat, es va retirar.

 

FRANCE, Paris, 18 May 1968: Daniel Cohn-Bendit, leader of the extreme left-wing students. AFP

FRANCE, Paris, May 1968: Students gathered in the amphitheater of the Sorbonne. AFP

FRANCE, Paris, May 6, 1968: Students protesting on the Boulevard Saint Michel. AFP

FRANCE, Paris, May 14, 1968: Fighting in the streets of Paris. (Photo: Reg Lancaster / Express / Getty Images)

 

Eslògans i grafits

  • Il est interdit d’interdire (“Prohibit prohibir”)
  • Élections, piège à con (“Eleccions, trampa per idiotes”).
  • Je suis Marxiste—tendance Groucho. (“Soc marxista tendència Groucho“)
  • MarxMaoMarcuse! Abreviat com a “3M”.
  • Cela nous concerne tous. (“Això ens afecta a tots.”)
  • Soyez réalistes, demandez l’impossible. (“Siguem realistes, demanem l’impossible.”)
  • Quan l’Assemblea Nacional es torna un teatre burgès, els teatres burgesos s’han de tornar Assemblees Nacionals” (Escrit sobre l’entrada del Teatre Odeón, ocupat durant les protestes.)
  • Sous les pavés, la plage! (“Sota les pedres, la platja.”)

_______________

  • CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM

La guerra del Vietnam va travessar bona part de la dècada dels seixanta. Quan el president John Kennedy va decidir enviar milers d’assessors al seu aliat del Vietnam del Sud per impedir l’avenç dels comunistes d’Ho Chi Minh, res feia presagiar que es convertiria en una tragèdia sense aturador.  El successor de Kennedy, Lyndon Johnson, tot i ser un polític intel·ligent i amb recursos, no va ser capaç de veure venir el desastre. El 1968 hi havia prop de 500.000 joves nord-americans combatent al sud-est asiàtic. Els campus de les universitats van esclatar i el Partit Demòcrata es va fracturar entre partidaris i contraris a la intervenció. En l’inici de l’any, els progressistes Eugene McCarthy -abanderat del moviment antibèl·lic- i Robert Kennedy semblaven tenir-ho tot a favor per succeir Johnson. Les coses, però, es van tòrcer.

Imatges més emblemàtiques de la guerra del Vietnam

The Terror of War Nick Ut 1972

Els fotògrafs d’AP van capturar imatges que aviat es van convertir en sinònim del conflicte: entre les més destacades hi ha la imatge d’Eddie Adam en la qual es veu al general de Vietnam del Sud Nguyen Ngoc Loan executant a un soldat del Viet Cong d’un sol tret al cap. Aquesta imatge va canviar la percepció del públic de la guerra i va perseguir al general Loan fins a la seva mort.

 

Mentre estava a Saigon, Faas va formar i orientar a molts joves fotògrafs vietnamites que van prendre algunes de les imatges que van definir a aquesta guerra. Les seves fotos diàries de Vietnam van ajudar a informar el món dels traumes enfrontats per la gent ordinària atrapada en el foc creuat del conflicte. En aquesta foto es veu un grup de dones i nens que es refugien del foc a prop de Saigon. Vietnam, 1 de gener de 1966. Horst Faas / AP.

 

 

 

 

 

 

Protestes estudiantils contra la guerra -1965 [wiquipedia]

Membres de la policia militar vigilen manifestants durant l’ocupació del Pentàgon el 21 d’octubre de 1967.1 S’estima que unes 50 000 persones van participar en aquesta acció, que havia partit del Monument a Lincoln

 

Where have all the flowers gone (Peter Seeger). Un dels pioners de la cançó protesta va escriure aquesta senzilla però rodona lletra en 1955, quan estava sota el focus del macarthismo, però no la va editar fins a 1964. Es va convertir en un referent i la van interpretar molts altres artistes: Peter, Paul & Mary, Joan Baez, Johnny Rivers i fins i tot Marlene Dietrich. El compositor va insistir en l’assumpte bèl·lic de forma més explícita quan va escriure Bring them home demanant el retorn dels soldats.

 

Where have all the flowers gone? Young girls have picked them everyone
Where have all the young girls gone? Gone for husbands everyone

 

_______________

  • REVOLTA A POLÒNIA

Del 8 al 28 de març de 1968, una onada de protestes i vagues es va estendre per Polònia. El règim de Wladyslaw Gomulka, instaurat el 1956, havia suposat una obertura política amb certa tolerància en el món cultural, que feia del país un cas particular dins del bloc soviètic. Però la prohibició d’una obra de teatre considerada antirussa, “Els avantpassats”, va desfermar les protestes. Diversos professors d’universitat, com Adam Michnik, foren detinguts i els campus van esclatar. Hi va haver una forta repressió, amb milers d’empresonats. La revolta es va poder contenir. Però va deixar empremta. Dos anys més tard, un moviment vaguístic es va endur Gomulka. La ruptura total entre el partit comunista, d’una banda, i la intel·lectualitat i els sectors obrers de l’altra, ja era un fet.

 

Władysław Gomułka amb Leonid Brezhnev a Berlín el 17 d’abril de 1967

__________

  • LA PRIMAVERA DE PRAGA

La Primavera de Praga va ser un dels processos que van concentrar l’atenció internacional en l’irrepetible 1968. Va durar més que una primavera, però no gaire: del gener a l’agost. La societat txecoslovaca era de les més dinàmiques de l’Europa de l’est, amb un moviment estudiantil inquiet i sectors de la intel·lectualitat creixentment distanciats del model de socialisme real imposat al país. Els txecs eren dels pocs països de l’est que havien viscut en democràcia en el període d’entreguerres. Dins del Partit Comunista, es van imposar corrents reformadores que van tenir en Alexander Dubcek, un dirigent eslovac, el seu exponent. A Moscou van veure amb neguit l’evolució de la situació a Txecoslovàquia i un sector de l’opinió va exigir una democratització completa i l’abandonament del Pacte de Varsòvia, l’aliança militar prosoviètica. L’URSS de Leonid Bresnev estava disposat a tolerar algunes reformes, però quan la situació va començar a posar en perill l’alineament de txecs i eslovacs darrera del Kremlin, va venir la invasió. El 22 d’agost, els tancs de l’URSS van recordar als habitants de la petita república que la realpolitik de la Guerra Freda tenia les seves exigències. Dubcek va sortir d’escena i el règim es va endurir.

 

Tancs del Pacte de Varsòvia circulen per la Plaça de la Ciutat Vella de Praga l’agost de 1968.

 

la primavera de praga - Buscar con Google

Primavera de Praga – Pinterest

 

_______________

  • PROTESTES ESTUDIANTILS A ALEMANYA

A Berlín Occidental es va produir un moviment similar al Maig francès. El 1968 va ser el de les grans protestes estudiantils a Alemanya, que van tenir el seu epicentre a la Universitat Lliure. La protesta contra la guerra del Vietnam, la influència de corrents acadèmiques marxistes i una reacció contra les estructures conservadores de la República Federal Alemanya -que vivia la seva primera experiència de gran coalició entre la CDU i l’SPD- van confluir en una protesta massiva. Una figura rellevant del moment va ser el sociòleg Rudi Dutschke, líder de l’esquerra radical universitària. El moviment alemany també va tenir el seu punt de violència: Dutschke va ser víctima d’un greu atemptat per part d’un ultra, que el va ferir greument al cap. De l’escalf estudiantil a Berlín sorgirien diversos col·lectius d’extrema esquerra, entre ells la banda terrorista Baader Meinhof.

 

Alfred Willi Rudolf Dutschke, més conegut com Rudi Dutschke va ser un líder estudiantil alemany opositor a la guerra del Vietnam. Aquest va fer nombroses vagues on reivindicava l’emancipació femenina i lluitava contra l’autoritarisme. Durant el Maig del ‘68 va ser atac per un jove d’ultradreta, Josef Bachmann, el qual li va disparar tres trets al cap. No obstant Dutschke no va morir en aquests atemptat produït el 11 d’Abril.

Cartells de protesta a l’Institut d’Arquitectura de Berlín, 1968. Foto: wikipedia

________________

  • EL COMBAT PELS DRETS CIVILS ALS EUA (assassinat de Martin Luther King)

L’any 1968 va ser decisiu en el combat del moviment pels drets civils i contra el segregacionisme als Estats Units. La conflictivitat va créixer en els suburbis i la població negra es va mobilitzar per una igualtat que en molts llocs era un miratge. Sobretot en molts estats del sud profund, i cent anys després de la Guerra Civil. Només quatre anys abans, el 1964, s’havia aprovat la Llei de drets Civils, que va suposar un pas endavant en molts aspectes, com el dret al vot. Aquell 1968 es van estendre -en paral·lel a les protestes contra la guerra al sud-est asiàtic- nombroses vagues i protestes per reclamar millores salarials de la població negra, que patia una doble discriminació: per pobres i pel color. Luther King, Premi Nobel de la Pau, es va desplaçar a Memphis, a l’estat de Tennessee, per donar suport a una vaga als treballadors de la brossa -quasi tots negres-. Va ser allí, el 3 d’abril, quan va fer un dels seus més brillants discursos: “He pujat al cim de la muntanya i he vist la terra promesa. Potser jo no hi arribaré, pero com a poble, hi arribarem”. L’endemà, un blanc segregacionista el va assassinar.

 

Rosa Parks cap a 1955 amb Martin Luther King.

 

Resultado de imagen de martin luther king

El reverend Martin Luther King Jr.durante el seu discurs en la Marxa sobre Washington DC del 28 d’agost de 1963 (Getty Images)

Imagen relacionada

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

______________

  • MATANÇA A LA PLAÇA DE TLATELOLCO O DE LES TRES CULTURES (Mèxic)

A Mèxic, el 1968 també va ser tràgic. Després de dècades del règim del Partit Revolucionari Institucional (PRI), el govern estava molt erosionat. La petjada de la revolució cubana i l’efervescència estudiantil va desfermar des del juliol una onada de vagues i vindicacions a les universitats. El president Díaz Ordaz, un dur dins del PRI, va decidir tallar d’arrel la protesta sense èxit. El país inaugurava els Jocs Olímpics el 2 d’octubre. Va ser aquell dia, a la plaça de Tlatelolco o de les Tres Cultures, quan es va produir un enfrontament encara no del tot aclarit entre l’exèrcit i els estudiants. Va ser una matança. El règim va parlar de 20 morts, però les investigacions de l’època indiquen que van ser molts més. Alguna cosa es va trencar en la imatge del país i del PRI, aquell partit “etern” que practicava una política considerada progressista a l’exterior (defensa del Moviment No Alineat, condemna de les dictadures) però autoritària en l’interior. Tanmateix, després de la crisi de Tratelolco el règim, sempre adaptable, es va tornar a reinventar amb l’elecció el 1970 del populista Rafael Echeverría.

 

Assemblea permanent a la Facultat de Filosofia, a mitjans d’agost. Al centre, amb megàfon un dels líders principals del Moviment: Luis González de Alba.

ElZócalo tot just recuperat per l’exèrcit, la matinada del 28 d’agost. S’hi observen, encara, les restes de les fogueres.

 

 

  • REVOLUCIÓ CULTURAL A LA XINA

El final dels anys seixanta van ser els de la Revolució Cultural a la Xina, un ampli moviment polític i social que pretenia radicalitzar el règim comunista de Mao, instaurat el 1949. Sorgit aparentment com una força popular de base i de crítica de la jerarquia comunista, va enlluernar una part de la intel·lectualitat occidental. Però l’anomenada Revolució Cultural va ser també un instrument de Mao, molt afeblit dins del règim, per recuperar posicions i purgar els seus adversaris interns, entre ells Deng Xiaoping. El que semblava un moviment de joves crítics aviat va esdevenir una força difícil de controlar que va afectar l’educació i la vida econòmica, amb un culte a la personalitat de Mao que es mantindria fins a la seva mort, el 1976.

La Gran Revolució Cultural Proletària (xinès simplificat: 无产阶级文化大革命, xinès tradicional: 無產階級文化大革命, pinyin: wúchǎn jiējí wénhuà dà gémìng, habitualment abreujada com 文化大革命, wénhuà dà ì#ng, literalment Gran Revolució Cultural, o simplement 文革 wéngé, Revolució Cultural) va ser una campanya de masses en la República Popular de la Xina organitzada pel líder del Partit Comunista de Xina, Mao Zedong a partir de 1966, i dirigida contra alts càrrecs del partit i intel·lectuals als quals Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris.[1]

Segons la interpretació més habitual, en el fons la Revolució Cultural hi havia una lluita pel poder en la qual l’aspiració de Mao per recuperar la seva autoritat es va veure recolzada per les ambicions d’altres membres del partit, com la seva esposa Jiang Qing i el líder de l’exèrcit Lin Biao. L’objectiu era apartar del poder polític a Liu Shaoqi, cap de l’estat, i a Deng Xiaobing, secretari general del Partit.

Si bé la Revolució Cultural en si va finalitzar amb l’IX Congrés del Partit Comunista de la Xina l’abril de 1969, és freqüent estendre el període històric designat amb aquesta expressió a tota l’etapa de lluites pel poder en la República Popular de la Xina que es va estendre des de 1966 fins a 1976, any que va morir Mao i es va arrestar la Banda dels Quatre, la facció encapçalada per Jiang Qing.

La Revolució Cultural va permetre Mao recuperar el poder polític, del que havia estat apartat després del fracàs del Gran Salt Endavant Aquesta lluita pel poder donaria lloc a una situació de caos i commoció política que va estar acompanyada de nombrosos episodis de violència, en la seva majoria protagonitzats pels guàrdies rojos, grups de joves, tot just adolescents en molts casos, que, organitzats en comitès revolucionaris, atacaven a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura i el pensament de Mao Zedong. Gairebé cap família amb un historial problemàtic en contra del sistema va poder escapar de l’agitació.[2] La qüestió de com una lluita pel poder va arribar nivells tan alts de violència i desordre social ha intrigat als historiadors i als experts en psicologia de masses, i han estat nombrosos els estudis acadèmics publicats a la Xina i a l’estranger sobre aquest període de la història recent xinesa, que han intentat oferir explicacions sobre les causes dels successos.

Mao declara la proclamació de la República Popular de la Xina l’1 d’octubre del 1949 a la plaça Tian’anmen davant la porta cerimonial de Tian’anmen.

 

  • INCIDENTS DE HANEDA (Japó)

És un dels moviments de protesta menys conegut a Europa. Al Japó també es va produir un Maig rebel, que es va anar covant al llarg de tota la dècada. La influència dels corrents marxistes, la protesta contra la guerra del Vietnam, el rebuig a l’aliança del govern amb els Estats Units i la reacció contra un poder monopolitzat pel molt dretà Partit Liberal Democràtic van desfermar una onada de rebel·lia. Els anomenats incidents de Haneda, quan es va voler impedir el viatge del primer ministre Sato a Vietnam del Sud, van provocar una forta resposta policial, amb la mort d’un estudiant. A partir del gener de 1968, les mobilitzacions estudiantils es van estendre i van convertir alguns campus en una barricada.  El moviment va evolucionar cap a un fenomen de guerrilla urbana, amb l’ocupació policial de la Universitat de Tòquio. Finalment, però, la protesta es va esllanguir i la seva radicalització va impedir que trobés aliats en la societat nipona.

 

 

 

 

 

 

  • Robert Kennedy assassinat i Richard Nixon, President dels EUA

L’any 1968 ha estat definit per un historiador dels EUA com “una tragèdia americana”. L’onada de protestes contra la guerra del Vietnam va créixer durant tot l’any. Però qui va acabar sent el beneficiari de la rebel·lia va ser el conservador Richard Nixon. El juny, Robert Kennedy queia assassinat a Los Angeles. El president Johnson, molt erosionat, va renunciar a presentar-se a les eleccions davant la divisió del seu partit, el Demòcrata. Nixon, nominat a la Casa Blanca pel Partit Republicà, va apel·lar al que ell anomenava la majoria silenciosa, mentre parlava de llei i ordre, i no concretava el que volia fer al Vietnam. El novembre, va ser elegit president. La guerra continuaria, fins que l’evidència que els EUA no podien guanyar contra tot un poble es va fer clara. El 1975, Washington va llançar la tovallola i els comunistes s’apoderaven de tot el Vietnam.

 

  • L’ANY 1968 A CATALUNYA I A ESPANYA
     

El París rebel vist des de l’Espanya de Franco

 

 


Post-truth, postveritat = emocions més fortes que els fets? Res de nou sota el sol

  • Posverdad y propaganda [Josep Ramoneda, El País 2-7-2017]

    Ha hecho fortuna un nombre que presenta como novedad realidades recurrentes de la experiencia humana

    Álex Grijelmo contaba en este periódico que la Real Academia Española de la Lengua se dispone a incorporar la palabra posverdad al Diccionario. Y el director de la institución, Darío Villanueva, aún precisando que la definición no está todavía establecida, la entendía como un sustantivo que da nombre a “afirmaciones o aseveraciones que no se basan en hechos objetivos sino que apelan a emociones, creencias o deseos del público”. Desde la elección de Trump, la palabra posverdad se ha convertido en un tópico omnipresente en los medios de comunicación. Toda palabra tiene su historia. Y sólo desde ella se puede entender que haya hecho fortuna un nombre que entrecruza y presenta como novedad a dos realidades recurrentes de la experiencia humana. Primera: que los humanos no se comportan por criterios estrictamente razonables porque en la economía humana del deseo las emociones y los sentimientos juegan un papel muy determinante (incluso en los intereses económicos). Segunda: que los discursos públicos —en política como en cualquier otro espacio comunicativo, la publicidad, por ejemplo— están cargados de demagogia, de falsedades, de voluntad manipulativa.

    ¿Ha sido necesario que el Brexit rompiera los pronósticos y los deseos de la Unión Europea y de buena parte de la City, y que Trump ganará a pesar de que se había impuesto la idea, eterna confusión de deseos y realidades, de que era imposible que ocurriera, para que algunos descubrieran estas dos obviedades? Desde la Grecia clásica se viene advirtiendo de los riesgos de la demagogia; Etienne de la Boètie ya nos advirtió del poder del miedo (el más manipulable de los sentimientos humanos) y las ideas recibidas para garantizar la servidumbre voluntaria; y Shakespeare nos contó en Julio César todos los mecanismos de explotación de las veleidades emocionales de las masas. ¿Y ahora resulta que hemos tenido que llegar al siglo XXI para tomar conciencia de ello y darle nombre?

    La posverdad es un ejemplo de la dificultad para ponerle palabras al nuevo mundo y, por tanto, del uso defensivo del lenguaje por parte de los grandes poderes. No ha habido una sola campaña electoral en que no se pueda encontrar todo lo que contiene la palabra posverdad: seducir a la gente con falsas promesas y medias verdades, decirle lo que se cree que tiene ganas de oír aún a sabiendas de que es falso, ajustar la explicación de la realidad a los propios intereses, tocar las fibras sensibles (y las bajas pasiones de la ciudadanía). Y si nos vamos al espacio de la publicidad comercial más de lo mismo: cada anuncio es un hecho alternativo. Al llamar posverdad a estas prácticas tan viejas el equívoco se agranda. La partícula pos (o post) se utiliza a menudo para marcar un cambio de época o de acción (posmodernidad, posrevolucionario, posthumanismo, postindustrial…) con lo cual se está dando entender que la posverdad es un tiempo nuevo y que, por tanto, lo que pretende describir la palabra no ocurría antes. O sea, la palabra tiene truco. Al modo de otro término de moda, el populismo, más que describir lo que hace es etiquetar y excluir. Y así se sugiere para los incautos que la verdad ha presidido los agotados regímenes políticos liberales de Europa y Estados Unidos

    La posverdad es síntoma de dos cosas. De la pérdida de legitimidad de los sistemas de poder político y social surgidos de la posguerra europea, que se traduce en una quiebra del consenso social que las élites dirigentes se resisten a admitir (y eluden la responsabilidad transfiriéndola a la presunta inconsistencia de las decisiones de los ciudadanos). Pero, sobre todo, es síntoma del impacto de las nuevas tecnologías de la información, la dificultad de gestionarlas y las dudas sobre su compatibilidad con la democracia. Los modos y la capacidad de propagación de los mensajes (entre el monopolio de unos pocos y la jungla de las redes sociales) convierten en completamente ineficaces los viejos protocolos de la razón crítica y de la evaluación de la verdad de los mensajes, siendo el periodismo la primera víctima de ello. El poder de la viralización de los mensajes (la fuerza de un mensaje repetido millones de veces) y la dificultad de generar mecanismos fiables para reconstruir la verdad de los hechos están en el origen del palabro de moda. Gana el que más propaga. Posverdad es una variante de propaganda. Nada nuevo bajo el sol.

    Resultat d'imatges de Postveritat

  • L’EDUCACIÓ en l’ERA DE LA POSTVERITAT.[TRIVIUM, 23-2-2017].

untitled

Tractat de Roma: 60 anys

Sis dècades d’Unió Europea (Gràfic i mapes)

 

Desde 1957, año de creación de la Comunidad Económica Europea, ha habido siete ampliaciones hasta llegar a los 28 miembros actuales de la Unión Europea. Las últimas incorporaciones desde 2004 corresponden a países del este de Europa.

La Unión Europea superó en 2008 los 500 millones de habitantes. La evolución prevista hasta 2080 indica un fuerte descenso de personas en edad de trabajar y un aumento de la población mayor de 65 años. La superficie de los 28 coloca al territorio europeo como el cuarto más grande del mundo, por detrás de China, Estados Unidos y Rusia.

 

La mitad de los encuestados son optimistas sobre el futuro de la Unión Europea, aunque esta valoración ha caído 19 puntos en los últimos 10 años mientras el pesimismo ha crecido 20 puntos hasta el 44%. Eurobarómetro de otoño de 2016 realizado entre el 3 y el 16 de noviembre. Realizadas 27.705 entrevistas en los países miembros sobre la imagen de la UE.

Tres articles:

 

EUROPA BUSCA REINVENTARSE A LOS 60 [Claudi Pérez, El País 25-3-2017]

Tratado de Roma: Europa busca reinventarse a los 60 | Internacional | EL PAÍS

La UE son sus 1.000 kilómetros de muros: quien busque un ejemplo de la debilidad del proyecto no tiene más que contemplar la valla que levanta Hungría ante la marmita borboteante que vuelven a ser los Balcanes. Europa es una restaurante de comida grasienta en Kirkcaldy (Escocia), donde uno puede reflexionar sobre el Brexit y los estragos de la desindustrialización junto a una placa que dice que Adam Smith escribió allí La riqueza de las naciones. La Unión puede relatarse desde un mitin de Le Pen, con una descripción de las cicatrices que deja un paro del 40% en el Campo de Gibraltar. O en Prato, cuna del zapato italiano, para descubrir sus 3.000 negocios de propiedad china, en los que se trabaja en condiciones de semiesclavitud. Crisis migratoria, económica, de seguridad, social: hay mucha crisis en los 10 últimos años. Pero la Unión celebra este sábado 60, y seis décadas dan al menos para otro punto de vista: para ver cómo funciona Europa hay que pasar unas horas en el triángulo formado por Sarrebruck (Alemania), Metz (Francia) y Luxemburgo. Aquí, los prósperos ciudadanos de los tres países se mueven libremente por fronteras invisibles; viven en un Estado, trabajan en otro, van de compras a un tercero. Las conversaciones viajan de un idioma a otro “ajenas a las enemistades históricas que los niños siguen aprendiendo en la escuela pero ya no se corresponden mucho con lo que ven”, dejó escrito Tony Judt.

 
Resultado de imagen de Tractat de Roma

El 25 de marzo de 1957 se firmaron los Tratados Constitutivos de la Comunidad Económica Europea y de la Comunidad Europea de la Energía Atómica (Euratom) que, junto con el de la Comunidad del Carbón y del Acero, constituyen la semilla de la UE. Alemania, Francia, Italia, Bélgica, Holanda y Luxemburgo fueron los miembros fundadores.

Nada es más esencial al comenzar que asegurarse de la riqueza del punto de vista: en medio de una policrisis existencial hay que escribir sobre el alambre de espino de la valla de Ceuta y sobre el alambre de espino metafórico de los ultras, pero este diario elige Schoeneck, un pueblo tranquilo en la zona francesa de ese triángulo, para empezar a contar el 60º aniversario del Tratado de Roma, que se celebra este sábado con una sobria ceremonia en el Campidoglio de Roma.

T

Una acera de la calle Pasteur de Schoeneck es el final de Francia; la otra es ya el Sarre alemán. En el lado francés del adoquinado, la conversación con Daniel Schuller, guarda forestal de 62 años, deriva en las elecciones presidenciales, el peligro que supone Marine Le Pen y, en fin, “el malestar de Francia”. Al cruzar la calle-frontera, Daphne, de 33 años, cuenta cómo los jóvenes de la localidad “trabajan indistintamente en Francia, Alemania e incluso Luxemburgo”, y relaciona los comicios de este fin de semana en el Sarre con las presidenciales francesas y las alemanas de otoño: “Año de elecciones, año de riesgos”, apunta condensando el spleen de una época.

Un aniversario tiene siempre una doble dimensión. Exige una mirada hacia atrás, y ahí la foto sale borrosa si se arranca en 2007 —“hay evidencias de divergencia económica entre los 12 países que adoptaron el euro”, según el BCE—, pero brilla con luz propia si se amplía el foco hasta 1957: de 6 a 28 países, de 185 millones de personas a 510, de una renta per cápita de 15.000 euros a 52.000, y sobre todo una historia de relativa paz y estabilidad en la que se han ido asentando las jóvenes democracias de Grecia, España, Portugal o el Este. Los 60 requieren también prospectiva: el resultado es peor. Europa ha sido resistente a una enorme variedad de crisis. Pero está encogiendo: Reino Unido se va. El Este se encierra sobre sí mismo. El ascenso de los ultras genera un equilibrio inestable, con una narrativa cargada de negatividad. Y aquel leit motiv, “una unión cada vez más estrecha”, parece ahora un puñado de palabras de charol.

“Es un aniversario agridulce”, cuenta con un hilo de voz Charles Kupchan, ex asesor del estadounidense Barack Obama. “Con las luces largas, el proyecto es un éxito inclasificable. Pero Europa es ahora más vulnerable que nunca. No ha solucionado sus cuestiones existenciales. La crisis del euro está por resolverse: si vuelve, el continente no tiene defensas. El desencanto es indiscutible. Los populismos pueden poner patas arriba Francia e Italia. El Brexit es la máxima expresión del punto de ruptura. Todo eso, más la agresividad de Putin y Trump, obliga a Europa a reinventarse”.

La Unión entra en una edad muy respetable, pero sus problemas proceden de no haber sabido resolver la crisis de los 40. “Después de asegurar la paz, Europa abrazó el mercado común y así se amarró al mástil imaginario de la prosperidad: esa ha sido la esencia del relato en los últimos tiempos, salvo por el detalle de que los resultados no acompañan”, explica Peter Hall, de Harvard. La UE aún es un éxito: el Estado de bienestar fue una especie de tratado de paz. Pero la última década ha sido demoledora: Paul de Grauwe, de la London School, subraya que los beneficios de la integración se han repartido de forma muy desigual: “La UE se olvidó de integrar a los perdedores. Es una historia parecida a la de la globalización. Y ese olvido es la base del populismo, el mayor desafío para su supervivencia”.

El proyecto da la impresión de sobrevivir sumergido en una especie de crisis líquida, cambiante pero casi perpetura, como para darle razón al padre espiritual de la criatura, Jean Monnet y su “Europa se forjará en las crisis”. El inconveniente de esa profecía es que da a entender que todas las crisis tendrán un final feliz: la tentación del optimismo, a pesar de los pesares, es relativamente habitual en Bruselas. “Los franceses se lo pensarán dos veces antes de votar a Le Pen. Alemania no es problema. Italia sí, por su situación económica y política, pero si el eje francoalemán se recompone todo será más fácil. El Brexit va a ser un divorcio doloroso e impide la música triunfal de otros tiempos, pero nadie debería subestimar la capacidad de resistencia europea”, resume una alta fuente comunitaria.

En la carretera de Luxemburgo a Sarrebruck hay media docena de ciudades industriosas, con ese paisaje idílico salpicado de granjas, casas y bosquecillos de la Europa central. Pinos, hayas, robles: buena parte de los árboles que crecen junto al río Sarre, justo al lado de Schoeneck, hunden sus raíces en un fértil manto de cadáveres. “La paz es uno de los grandes dividendos de la construcción europea”, reflexiona el analista Throsten Beck, “pero es evidente que aún hay riesgos enormes. Izquierda y derecha han fracasado en la gestión de la crisis y han abierto la puerta a fuerzas extremistas. El mayor desafío ya no es una crisis financiera, sino una sacudida política, una Le Pen, una mayoría eurohostil en Italia”.

Los expertos e incluso los eurócratas coinciden en que un salto adelante federalista no es posible. Ni las cancillerías ni la ciudadanía están por la labor: Berlín defiende un enfoque más pragmático. “Frente al idealismo de la unión cada vez más estrecha, se impone un realismo basado en la Europa de las múltiples velocidades con un nuevo énfasis en la seguridad. Eso puede ser un antídoto para el resentimiento contra la UE”, subraya Eric Kauffman, de la Universidad de Londres. Ni rastro de ese resentimiento en Schoeneck, donde Le Pen es una especie de Moriarty de andar por casa. Pero Schoeneck no es la medida de todas las cosas: Roma será una buena piedra de toque para ese examen continuo al que se enfrenta el continente, con sus líderes firmando solemnes declaraciones y dos manifestaciones en la calle, una a favor y otra en contra de la Unión. Así están las cosas: la gran partida, en Europa, se juega en la mente de sus ciudadanos. Si se confirma la ruptura piscológica con la idea de unidad, la crisis dejará de ser una forma difusa de hablar.

27 de gener: Dia Internacional en Record de les Víctimes de l’Holocaust

Las fotos de los SS que reflejan el horror cotidiano de Auschwitz

El ‘Álbum de Auschwitz’ fue descubierto por una superviviente y encontró a sus familiares en las imágenes [Guillermo Altares, El País 28-1-2017]

Holocausto

El proceso de selección de los deportados que llegaban a Auschwitz es uno de los momentos más atroces de la historia de la humanidad. En sólo unos segundos, un pequeño grupo de SS, entre los que se encontraba el siniestro doctor Josef Mengele, que nunca fue capturado ni procesado, decidía sobre la vida y la muerte, separaba a familias, enviaba a morir lentamente por el trabajo forzado a los que consideraba aptos y directamente a las cámaras de gas a los demás. A veces sobrevivían a la selección un 10% de los presos que llegaban en convoyes a los andenes de Birkenau, el inmenso campo de exterminio que formaba parte del complejo de Auschwitz. A veces los supervivientes llegaban hasta el 30%. En los momentos de mayor horror del campo nazi en Polonia, durante la primavera y el verano de 1944 cuando fueron deportados, y asesinados en su mayoría, 400.000 judíos húngaros, los vagones llegaban constantemente y en cualquier momento.

Por motivos que se desconocen, todo ese proceso fue fotografiado por dos SS en mayo de 1944. Después de una serie de casualidades increíbles, las imágenes fueron recuperadas por una superviviente de los campos de la muerte, Lilly Jacob-Zelmanovic Meier, que acabó por donarlos al Yad Vashem, el museo de la Shoah situado en Jerusalén. En su página web se puede consultar la colección de 193 fotos conocida como el Álbum de Auschwitz. Este viernes se conmemora a las seis millones de víctimas del Holocausto –la fecha es precisamente la de la liberación de este campo de exterminio, el 27 de enero de 1945 por las tropas soviéticas– y merece la pena pararse a contemplar el horror cotidiano que muestran aquellas fotos, la rutina del asesinato masivo, la “banalidad del mal” en acción, por recuperar la expresión que Hannah Arendt acuñó durante el juicio contra el responsable de esa deportación masiva, Adolf Eichmann.

Las 193 fotos ocupan 56 páginas. Algunas de las imágenes se perdieron porque Meier las entregó a personas que reconocieron a familiares que aparecían en ellas. El Yad Vashem recibió como donación recientemente una de ellas. En las imágenes, tomadas por los SS Ernst Hofmann y Bernhard Walter, se refleja todo el proceso de la muerte, salvo el final. Las fotos se detienen en la entrada de las cámaras de gas. El trabajo de estos dos soldados alemanes era fotografiar a los presos que estaban destinados a los trabajos forzados. De aquellos que eran enviados directamente a su muerte no se guardaba ninguna evidencia.

Los hermanos de la descubridora del Álbum, Israel y Zelig. Poco después de que se tomase esta foto, fueron asesinados. Vídeo: 72 años de la liberación de Auschwitz YAD VASHEM | ATLAS

Los judíos que aparecen en las imágenes son húngaros y provienen del gueto de la ciudad de Beregovo, hoy en Ucrania, aunque entonces pertenecía a Hungría. Lilly Jacob-Zelmanovic Meier fue deportada a Auschwitz a los 18 años. Separada de su familia en el andén, nunca volvió a verlos. Provenía de un pueblo cercano a Beregovo y llegó al campo de exterminio en el mismo momento en que fueron tomadas una parte de las fotos, el 26 de mayo de 1944.

Ella sobrevivió a Auschwitz y a las marchas de la muerte a las que los nazis sometieron a los presos según avanzaban los ejércitos aliados. Fue liberada en el campo de Dora-Mittelbau, cerca de Buchenwald, en Turingia, a unos 700 kilómetros de Auschwitz. Mientras se recuperaba del tifus en las antiguas barracas abandonadas de los SS, encontró el álbum en el cajón de una mesilla de noche. Primero reconoció a su rabino, luego a sus vecinos, luego a sus hermanos menores, Israel y Zelig…


“Entre la primavera y comienzo del verano de 1944, Auschwitz llegó hasta el límite de su capacidad de exterminio y lo superó en el más horrible y frenético periodo de asesinatos que conocería el campo”

Casada y con un hijo, Jacob emigró a Estados Unidos y se llevó consigo el Álbum, que fue utilizado en procesos contra criminales de guerra. En 1983, lo donó al Yad Vashem gracias a la mediación del superviviente del Holocausto y cazador de nazis Serge Klarsfeld. Falleció en Estados Unidos el 17 de diciembre de 1999. No existe ningún documento parecido.

El Álbum de Auschwitz muestra la llegada de los trenes, el proceso de selección y el lugar donde iban destinadas las pertenencias de los asesinados –conocido como Canadá–. En lo que representa una de las imágenes más aterradoras que ha ofrecido el Holocausto, muestra también a las familias –mujeres, niños, ancianos–, sentadas en la hierba, bajo el sol primaveral. Ellos no conocían el destino que les esperaba; nosotros sí sabemos lo que les iba a ocurrir en minutos o en horas: su destino eran las cámaras de gas. En su libro Auschwitz. Los nazis y la solución final (Crítica), el historiador y autor de documentales para la BBC Laurence Rees describe así aquel verano del horror: “El campo se convirtió en el escenario del mayor exterminio que ha conocido la historia humana”. “Entre la primavera y comienzo del verano de 1944, Auschwitz llegó hasta el límite de su capacidad de exterminio y lo superó en el más horrible y frenético periodo de asesinatos que conocería el campo”, prosigue Rees, quien recoge en sus libros testimonios tanto de víctimas como de verdugos.

En las fotos se reconocen perfectamente los rostros, la ropa, las estrellas de David, los enseres que llevan los deportados, las mujeres con pañuelos en la cabeza, los niños con gorra, los hombres con sombreros. Ahora que los últimos supervivientes van desapareciendo poco a poco, al igual que los perpetradores, el Holocausto se enfrenta a tres peligros: el olvido, la deshumanización de las víctimas cuando dejen de tener voz, y la negación. Aquel álbum que Lilly Jacob-Zelmanovic Meier recuperó en una extraña carambola de la historia es un antídoto contra los tres. Nunca deberíamos dejar de contemplar esas imágenes.

Cuba: Mor el líder de la Revolució Cubana, Fidel Castro

Portada de la revista ‘Time’ del 26 de gener del 1959 sobre el triomf de la revolució. [reproduït a Ara, 26-11-2016]

“……Morta la persona, queda el mite, el pare espiritual d’una Revolució socialista que va tornar l’orgull a una illa a qui els Estats Units tractava com el seu prostíbul i casino, el lloc per desfogar-se a menys d’una hora de vol. Amb Fidel, Cuba va resistir l’embargament al crit de “socialisme o mort” i va fer somiar generacions que hi havia una altra manera de fer, una altra política i forma d’estat més enllà del glamur i el capitalisme salvatge de l”american way of life’.

El somni castrista però, va ser per a una altra part del món un malson o, com a mínim, un somni en blanc i negre. Anys interminables de dictadura autoritària sota el botxí del seu poble, que, passada l’eufòria revolucionària, va haver d’aprendre a sobreviure amb l’escassetat material i la manca de llibertats.

Fidel ha mort en ple procés de la transició del seu país. Raúl, a qui el Comandante, ja debilitat, va nomenar substitut, va iniciar un procés d’obertura gairebé tot just després que el 2008 quedés confirmat que la seva presidència ja no era provisional perquè era clar que Fidel ja no seria capaç de fer-se càrrec de conduir un país. Al desembre, l’Havana va sorprendre el món anunciant que estava en perfecta sintonia amb l’administració Obama per establir les relacions trencades el 1959 amb l’arribada dels barbuts revolucionaris encapçalats per un jove Fidel, acompanyat de Raúl i d’Ernesto ‘Che’ Guevara.

Fidel va ser el gran absent d’aquest anunci qualificat com a “històric”. Tampoc no va aparèixer a la fotografia de l’acte de rebuda oficial dels espies cubans alliberats pels Estats Units, com a part de l’acord. “Fidel ja no mana des de fa anys”, deien els seus seguidors per justificar el buit. El 8 de gener, en la commemoració del 56è aniversari del triomf de la Revolució, Raúl no va voler fer grans festes i encara menys es va deixar veure el Comandante.

Fill d’una família burgesa amb orígens gallecs per part de pare i canaris per la banda materna, Fidel va néixer el 13 d’agost del 1926 a la petita localitat de Birán, al sud-est de l’illa, a 800 quilòmetres de l’Havana i 100 de Santiago de Cuba. La seva és la història d’un revolucionari il·lustrat, doctor en dret, que va gaudir d’una bona vida gràcies als profitosos negocis del pare en el sector de la canya de sucre.

Però tant a Fidel com Raúl els bullia la sang veient el seu país en mans d’inversors nord-americans, que consideraven Cuba un estat més amb el consentiment de Fulgencio Batista. A principis dels 50, els dos germans creien encara que seria possible la democràcia, però de seguida van adonar-se que el dictador no tenia cap intenció d’obrir-se a la participació ciutadana, fins al punt que el 1952 va suspendre unes eleccions. Els Castro van intentar-ho per la força, abraçant la revolució armada i assaltant la caserna de Moncada. Però van tornar a fracassar i Fidel va ser condemnat a 15 anys de presó –Raúl a 13– per un delicte d’insurrecció. Per ajustar-se a la realitat, Fidel va patir un cop militar però una victòria popular perquè el seu nom va començar a ser conegut per la ciutadania. En el seu judici, el Fidel advocat va decidir autodefensar-se i en el torn de l’última paraula ho va aprofitar per pronunciar un al·legat en contra de la dictadura: “La història m’absoldrà”. La història, per a ell, comença ara que l’haurà de jutjar.

Llavors la pressió internacional va fer que Batista s’ho repensés i concedís un indult dos anys després a Fidel, que tan bon punt va ser lliure va fugir amb Raúl a Mèxic, on es va trobar amb el Che, un jove metge argentí. Prenia així forma el pinyol del grup de joves revolucionaris que van aprendre tècniques militars a la cubana Sierra Maestra, on va arribar amb l’històric vaixell ‘Granma’ (que donaria nom al diari oficial del règim) amb tan sols 80 homes.

El grup va créixer i ja alliçonat militarment van donar el cop de gràcia a la dictadura cubana amb una operació que va arrencar a Santiago i va avançar fins a l’entrada triomfant a l’Havana. Era l’1 de gener del 1959 i el règim dictatorial havia estat incapaç de frenar l’ímpetu dels joves, nacionalistes cubans, antiimperialistes i amb voluntat d’implantar un règim socialista. La democràcia tampoc no estava entre els seus plans i un mes després Fidel assumia el comandament del país, que el 1961 assumia els principis marxistes-leninistes com a regla vital i la llavors poderosa URSS com a referent que calia seguir. Era la resposta a l’intent de Washington d’acabar amb ell amb la invasió de badia de Cochinos.

El nou govern va engegar grans reformes, amb la nacionalització de terres, empreses i propietats. Els serveis de salut i educació quedaven garantits per primer cop a l’illa, que fins ara han mantingut un elevat nivell de qualitat, malgrat les dificultats sorgides arran de l’embargament que els Estats Units van decretar l’octubre del 1960.

Ni la crisi dels míssils ni les dificultats econòmiques en què el bloqueig va deixar l’illa van fer que Fidel cedís en els seus plantejaments polítics i revolucionaris, de manera que va mantenir-se ferm en els principis de col·lectivització i justícia social, que han tingut, sent sincers, una creu en forma de ciutadania poc incentivada perquè l’esforç tampoc no acaba premiant-se amb més riquesa i benestar.

La desaparició del gran aliat soviètic començada la dècada dels 90 va empitjorar encara més les condicions de vida dels cubans, que, com ja havien fet amb d’altres crisis, van intentar espavilar-se lluny de la càlida Cuba jugant-se la vida com a ‘balsers’ amb els domèstics vaixells amb què milers d’aquests cubans van aconseguir arribar a la costa nord-americana.

Castro no es va deixar enlluernar per les reformes de la ‘perestroika’ que Mikhaïl Gorbatxov va implantar des de Moscou. A Cuba, l’orgull revolucionari va quedar intacte entre els líders polítics i militars, que van apostar per continuar per la vella via socialista. “Socialisme o mort”, deien a l’Havana.

Però el 2006 les forces i la biologia van obligar Fidel a renunciar a la presidència. La seva imatge d’avi, amb caigudes en mig d’un acte públic, va facilitar la transició política i, tot i que el poder va quedar a casa, en mans de Raúl, aquest nou president va iniciar tímides reformes per permetre la iniciativa privada. El 17 de desembre del 2014, el petit dels Castro posava la primera pedra d’un nou règim amb l’acord per restablir les relacions amb els Estats Units. Sense Fidel. Cuba reneix sense el Comandante.”