ELECCIONS ALS EUA 2020

Font: The New York Times Gràfic: ARA, Eduard Forroll, 1-11-2020

[Cristina Mas, ARA, 1-11-2020]
Els Estats Units elegiran aquest dimarts l’home que ha d’ocupar la Casa Blanca fins al gener del 2025, en un moment crític: la pandèmia, la crisi econòmica, les desigualtats racials, la immigració, el canvi climàtic o la (des)governança global marcaran l’agenda dels pròxims anys. Amb un país polaritzat i un Trump que porta anys abonant tesis conspiratives i el fantasma del frau, la tensió és màxima. Repassem com funciona un sistema electoral complex i que afronta dies d’infart.

Com s’elegeix el president dels Estats Units

El sistema electoral dels Estats Units és de sufragi indirecte: els votants elegeixen els representants que corresponen al seu estat i ells voten el president. Cada estat té assignat un nombre de representants d’acord amb la seva població més dos per cada estat. La capital, Washington DC, té tres representants addicionals. Són en total 538 representants que emeten el que es coneix com a vot electoral: el candidat que obté una majoria de 270 vots electorals és l’elegit.

La principal característica del sistema de col·legi electoral és que no es manté la proporcionalitat: el candidat més votat a cada estat s’endú tots els vots electorals que li corresponen, encara que hagi guanyat per poc marge. Per exemple, el 2016 Hillary Clinton va perdre a Florida per només un 2,2% dels vots, però els 29 representants de l’estat van votar per Trump. Petits marges en alguns estats clau que fan decantar la balança entre un candidat o l’altre poden acabar determinant el guanyador de les eleccions. La batalla es concentra als estats frontissa.

Com ha afectat la pandèmia a la votació?

La pandèmia ha marcat la gestió de Trump i probablement també el sentit de molts vots, però també ha afectat el procediment electoral. La por al contagi ha disparat el vot per correu i el vot anticipat presencial: fins divendres al matí 85 milions de nord-americans ja havien votat per un dels dos mecanismes. Però és aviat per afirmar si això s’acabarà traduint en una participació rècord, o si s’ha mobilitzat més vot demòcrata o més republicà. En tot cas es complica el recompte.

A què cal parar atenció durant la nit electoral?

Els estats de Florida, Pennsilvània, Michigan i Wisconsin són els que més probablement acabaran decantant els vots electorals que ara estan en dubte al costat de Biden o al de Trump. La participació i el marge que obtingui Biden a les grans ciutats d’aquests estats serà una de les claus. Però també cal estar atents a les zones rurals, sobretot per si Biden recupera el vot obrer blanc d’aquests estats que va fer costat a Obama el 2012 però després es va deixar seduir per Trump el 2016.

Quan se sabrà qui ha guanyat?

Si cap dels candidats no guanya per un ampli marge en els estats clau, poden passar dies, setmanes o mesos fins que es decideixi el guanyador. Com que primer es recomptarà el vot presencial, és possible que el resultat provisional doni Trump com a guanyador, però, a mesura que es recompti el vot per correu, el triomf acabi sent per a Biden. L’escenari d’un president en exercici del càrrec desconeixent el resultat és explosiu, i pot abocar a un litigi als tribunals o que el resultat s’acabi decidint al Congrés.

Quan es podrà investir el president?

El 14 de desembre els 538 representants voten el president, un pas que normalment és de tràmit. Però és possible que autoritats de diferents partits -per exemple un governador demòcrata i un legislador republicà de Pennsilvània- presentin diferents llistes d’electors. Hi ha el precedent de la controvertida elecció de Hayes-Tilden del 1876, quan alguns estats van enviar al Congrés llistes d’electors rivals, cadascuna reclamant la seva legitimitat en virtut de la llei estatal.

____________________________________

Trump obté el millor resultat entre els negres per a un candidat republicà des de 1996

Els demòcrates tenen un problema amb els hispans i els negres

Trump obté el millor resultat entre els negres per a un candidat republicà des de 1996
El president dels EUA Donald Trump (BRENDAN SMIALOWSKI / AFP)
Gemma Saura, La Vanguardia,2020.11.05

Són els potser a algun lector li exploti el cap. Donald Trump , el president que sistemàticament ha negat la violència policial contra els negres, el president que va demanar a un grup supremacista que aguantés aquí, és el candidat republicà que obté un millor resultat entre els votants afroamericans en unes presidencials des de 1996. I, abans que això, cal remuntar-se a 1976. El 12%, un de cada vuit, l’ha votat. Ha millorat en quatre punts el seu resultat d’al 2016, i just després d’un estiu convuls per les protestes de l’ Black Lives Matter .

És un dels titulars que llança l’anàlisi dels sondejos a peu d’urna, que dibuixen una radiografia dels votants de el president Donald Trump i els de el demòcrata Joe Biden , i com han canviat respecte a les eleccions de l’2016. Expliquen per què Trump ha perdut probablement la reelecció, però també per què la cursa ha resultat molt més renyida del que deien les enquestes. Un cop més, van subestimar l’estirada de el president.

A Biden li ha anat pitjor que a Clinton amb les minories

Al 2016 el vot afroamericà, sobretot la seva baixa participació, ja va ser una de les claus de l’fracàs de Hillary Clinton, que no va aconseguir arrossegar-a les urnes com ho havia fet Barack Obama. Per això el rècord de Trump encén una llum d’alarma en el Partit Demòcrata.

No és l’únic problema per al partit de Biden. Més encara que els negres, la gran història d’aquesta elecció és el bé que li ha anat a Trump amb els hispans. “Tan bé com a George W. Bush el 2000, que es presentava amb una plataforma molt diferent. Millor que a John McCain, millor que a Mitt Romney “, diu Siguin Trende, analista electoral sènior al portal Real Clear Politics (RCP).

Li ha permès resistir a Florida o a Texas, on Trump ha guanyat fins i tot en comtats fronterers, “cosa mai vista per a un republicà”, afegeix Trende.

Els hispans segueixen sent majoritàriament demòcrates, però cada vegada menys. Ja es va detectar el 2016, però Biden ha empitjorat els resultats de Clinton. O Trump ha millorat els seus, segons com es miri. Si llavors el va votar el 29% dels llatins, avui ho han fet un 32%.

Trump i el sexe

Es va dir que les dones enterrarien a Trump, però ha caigut entre els homes

A Florida aquest desplaçament ha estat més pronunciat. L’avantatge de 27 punts entre els hispans que va tenir Clinton s’ha reduït a 8 per Biden. A Geòrgia, ha passat de 40 a 25 punts, de 41 a 24 a Ohio.

Trump recula entre la gent gran

Una de les esperances de la campanya de Biden era que els votants majors abandonessin a Trump per la seva gestió de la pandèmia. Ho ha aconseguit, però no d’el tot. L’avantatge d’president entre els majors de 65 anys s’ha reduït, però segueix estant tres punts per sobre. On sí perd és a la franja de 45-64.

Biden s’ha anotat així mateix una victòria entre els joves.
No hi ha més mobilització (representen més o menys la mateixa proporció de l’electorat que fa quatre anys), però l’han votat molt més que a Clinton. Si a
l’exsecretària d’Estat la van votar un 55% dels votants de 18 a
29 anys, Biden ha pujat a l’62%.

Trump cau entre els homes

S’ha escrit molt durant aquesta campanya sobre les dones, que es deia anaven a clavar el clau sobre la tomba de Trump. A la fin la sorpresa l’han donat els homes. El president ha millorat de fet un punt el seu resultat entre elles, mentre ha caigut quatre entre els homes, que va guanyar còmodament amb Clinton i entre els quals aquest cop gairebé empata amb Biden.

(Redacció)

Bretxa de classe

El president resisteix bé entre els blancs obrers i allunya encara més als universitaris

Trump conserva als blancs sense estudis, però Biden aranya vots

L’aparició d’una bretxa entre els votants blancs segons el seu nivell educatiu va ser el gran fenomen de l’elecció de Trump al 2016 i va tenir bona part de la culpa que els sondejos s’equivoquessin tant. Els blancs sense estudis universitaris es van bolcar en aquell magnat que els deia que era un d’ells i va agafar desprevinguts els enquestadors, ja que fins llavors l’educació no havia estat un factor diferencial en el comportament electoral dels blancs. Els votants amb estudis superiors, els que més tendeixen a respondre enquestes, estaven sobrerepresentats, el que va inflar erròniament l’avantatge de Clinton.

La bretxa ha tornat a treure en aquestes eleccions. Un 64% dels blancs no universitaris han votat a Trump, davant el 35% per Biden. Amb tot, l’ex vicepresident ha aconseguit esgarrapar vots. Quan va ser elegit candidat demòcrata un dels arguments més convincents de Biden és que ell aconseguiria recuperar alguns d’aquests obrers blancs desencantats amb els demòcrates. Ho ha aconseguit. A Clinton només la van votar el 28% d’aquests votants, set punts menys que a ell.

“Trump ha resistit molt bé entre els blancs obrers. Ha guanyat fins i tot el comtat de Mahoning a Youngstown (Ohio), cosa que mai hauria imaginat “, subratlla Trende. És una zona molt obrera de l’anomenat cinturó de l’òxid, que havia votat demòcrata en cada elecció des de 1976, de vegades per més de 18 punts. Clinton ho va retenir el 2016 però Biden l’ha perdut.

Trende vincula l’estirada de Trump entre aquests votants amb el seu avanç en els llatins. “El vot hispà en aquest país és molt de classe treballadora. El que passa és que el seu èxit entre els obrers es filtra a altres grups ètnics “.

A el mateix temps, afegeix l’analista de Real Clear Politics, la caiguda de Trump entre els blancs universitaris ha continuat. També ha estat “aixafat” en els suburbis. “Al comtat de Delaware, Pennsilvània, on viu, només ha guanyat per sis punts. És un comtat que no vota demòcrata des de 1916, així que és significatiu. Al 2016 el va guanyar per 16 punts “, diu.

Coronavirus versus economia

“Covid, Covid, Covid. No esteu farts de sentir parlar de la Covid? “, Ha martellejat en els seus mítings Trump. Semblava que tenia raó, al menys entre els seus votants, que diuen haver votat pensant en l’economia. En canvi, els que han votat pensant en la pandèmia ho han fet aclaparadorament per Biden. La mateixa bretxa es dibuixa entre els que han votat preocupats per la desigualtat racial o bé pel crim i la seguretat.

la revolta

Biden ha “aixafat” a Trump en els suburbis, assenyala l’analista Siguin Trende

Trump perd evangèlics

Els evangèlics, els cristians més conservadors, es van bolcar en Trump al 2016. Aquest cop ho han fet un 76%. En paral·lel, Biden ha pujat a l’23% enfront de l’16% que va obtenir Clinton. “Pot ser que no sembli molt però només aquest marge pot marcar la diferència en un parell d’estats”. En una cursa tan ajustada, són vots crucials.

Després del 21-D : algunes reflexions

  • Ens ha dividit, el 21-D? [Salvador Cardús, Ara 26-12-2017]
    “El discurs polític de l’independentisme ha mantingut un respecte estricte a la tradició d’un catalanisme obsessionat per la cohesió social”
  • Sobre la fractura de Catalunya [Josep Ramoneda, Ara 27-12-2017]
    “…aquestes eleccions, convocades pel govern espanyol, en les condicions que tots sabem, tenien com a objectiu la desfeta i desarticulació de l’independentisme, la qual cosa ha fet que es disputessin en el terreny de la polarització identitària.”
  • Fer política de debò [Borja de RiquerAra, 25/26-12-2017]
    “Les formacions independentistes necessiten més complicitats polítiques per poder constituir un gran front pel canvi polític…Cal prestar atenció al fet que un partit anticatalanista sigui majoritari entre els sectors populars de l’antiga immigracció”
  • La construcció de la enemistad  [Juan Cruz, El País 27-12-2017]
    “El Procès nos ha traído eso ,la destrucción sistemática de la amistad. De parte y parte, como decía mi madre. En un lado y en otro se han ido criando las alcantarillas del desacuerdo.”
  • Resposta, amb amistat, a Juan Cruz [Antoni Bassas, Ara, 29-12-2017]
    me pregunto si era posible evitar esa enemistad a la vista de lo que contáis en los medios españoles. Porque para saber cómo entiende la sociedad española lo que está pasando en Cataluña habrá que fijarse en cómo lo cuentan los medios que consume esa sociedad. (…) ¿No firmarías que en el mundo violento en el que vivimos todos los desafíos fueran com el catalán? Democrático y pacífico, consistente en pedir que se pongan las urnas para que vote todo el mundo, los del ‘sí’ y los del ‘no’. ¿Por qué os gusta tanto la palabra ‘desafío’, un término que evoca la hidalguía herida, como si el Procés fuese un duelo de armas? En el mundo anglosajón, al que aspiramos a parecernos por tradición democrática, el único desafío consistiría en venir a Catalunya, convencer a la gente de los beneficios de seguir juntos, ganar el referéndum y volverse para casa. Lo hicieron les canadienses y lo hicieron los ingleses. ¿Por qué no los españoles?”
  • El año de las banderas [Enric Juliana, La Vanguardia 31-12-2017]
    El Estado español le ha roto las piernas a la Generalitat y la sociedad catalana ha reaccionado a la defensiva restituyendo una mayoría independentista en el Parlament para una nueva fase de espesa lucha táctica. El “a por ellos” resonará durante muchos años en los oídos de miles de catalanes. Muchos votantes independentistas, críticos con lo sucedido entre septiembre y octubre, votaron en clave estricamente defensiva. “Si perdemos, nos arrasarán”. Independentistas sin independencia. Republicanos sin república. Unionistas sin unión. Este el balance final del año de las banderas en los balcones.”

  • 21-D: fracassos [Joan B. Culla, Ara 1-1-2018]
    Figura entre aquests Catalunya en Comú – Podem. Però -a parer meu- no només per culpa de l’equidistància entre els blocs unionista i independentista, o de l’estèril rebuig a pactar ni amb els uns ni amb els altres. Si, malgrat l’augment de la participació, CatECP va perdre 45.000 electors, ¿no deu ser també per l’obstinació de Xavier Domènech a parlar de “la dreta”, posant en el mateix sac Ciutadans (l’opció favorita del senyor Gay de Montellà, la nineta dels ulls de l’Íbex-35) i JxCat de Puigdemont el rèprobe, l’enemic públic número 1 de les grans corporacions econòmiques i plataformes empresarials? Revertir les retallades és un objectiu que subscric; però al llindar del 2018 potser ja fora hora de saber que, atavismes
    paleoprogres a banda, les retallades avui vigents són atribuïbles als dictats de Montoro infinitament més que a la malvada genètica neoliberal dels convergents.”
    […] Una altra vegada s’ha fet evident que, mancat avui de qualsevol autonomia de discurs (l’autorectificació d’Iceta a propòsit de l’indult va ser humiliant), el PSC no pot aspirar, en unes elecions catalanes, a altra cosa que a resistir, sense capacitat per exercir de pont o de frontissa entre blocs. Si algú en tenia cap dubte, les declaracions postelectorals del número dos del PSOE, José Luis Ábalos (en el paper de versió remasteritzada dels Bono, Ibarra i Guerra), el deuen haver dissipat.
    […] A mi, en canvi, el 4,5 % de vot cupaire em sembla el restabliment d’un cert principi de realitat. Com he escrit en altres llocs, cap dada socioelectoral empírica no explicava que, dins l’hemisferi independentista, hi hagués tants votants (a Sant Cugat del Vallès, un remarcable 10,1%) partidaris d’abolir el capitalisme, d’abandonar l’euro i de construir uns Països Catalans sota la falç i el martell. Enfront de qui creu que, el 21-D, el vot útil independentista perjudicà la CUP, jo soc més aviat del parer que, el 2015, l’havia beneficiada -i molt- ser vista com la garantia independentista davant l’aiguabarreig de Junts pel Sí.
    […] Però resulta que qui ha suspès l’autonomia és el patètic Rajoy, i qui encapçalava les llistes catalanes de Rajoy era un García Albiol molt més capaç de galvanitzar els adversaris (“limpiar ”, “ arrasar ”, “ cerrar ”…) que no d’atraure aquell electorat castellanoparlant i exsocialista mal predisposat davant “la dreta”. Sobretot, i després de tres dècades de monopoli, l’espanyolisme del PPC no ha pogut impedir la creixença d’un competidor primer desdenyat i ara temible, afavorit pels poders fàctics, lliure de motxilles del passat, “modern” i “liberal”. El duel PP-C’s, però, ja es lliurarà en el ring espanyol.”

Com s’elegeix el Parlament: materials per estudiar unes eleccions

 

Mapa de terrassa-x-barris_eleccions-28-novembre de20101

800px-grafic_eleccions_parlament_catalunya-20101

Eleccions  Catalunya (Històric i interactiu)

Brasil i Estats Units [economia, liberalisme, eleccions]

imagescaudsnfy

 

Capitalismo de Estado a ritmo de samba_Andy-Robinson-241010

 Dilma Rousseff

 

eeuu_3

Las caras del Tea Party Mario Vargas Llosa-241010

El Tea Party ¿es el fascismo posible en Estados Unidos?

Claves de las elecciones de 2010