Armènia i l’Azerbaidjan

Els combats entre Armènia i l’Azerbaidjan s’intensifiquen [ARA, 28-9-2020]
Rússia i Turquia donen suport cadascun a un dels contendents i es podrien implicar en el conflicte

Els enfrontaments a la regió de Nagorno-Karabakh, que Armènia i l’Azerbaidjan es disputen, s’han intensificat encara més aquest dilluns i les baixes militars ja es compten per desenes. El president de l’Azerbaidjan, Ilham Alíev, ha decretat una mobilització parcial dels militars i reservistes del país, i hi ha el risc que altres països com Rússia i Turquia s’impliquin en el conflicte.

Nagorno-Karabakh és una regió muntanyosa que està reconeguda internacionalment com a part de de l’Azerbaidjan, però la majoria de la seva població és armènia i de religió cristiana. Té un gran interès estratègic perquè pel seu territori passen oleoductes i gasoductes que connecten el mar Caspi amb el mercat internacional. El conflicte en aquesta zona es remunta a finals de la dècada dels 80, quan, en plena descomposició de la Unió Soviètica, Nagorno-Karabakh va demanar la seva incorporació a la veïna Armènia, cosa que va desencadenar una guerra que va acabar el 1994 i va causar 25.000 morts. Des de llavors Nagorno-Karabakh s’ha governat de forma autònoma i forces armènies van ocupar la regió però també un ampli territori de l’Azerbaidjan, que és de religió musulmana i cultura turca.

Rússia té un acord de defensa mútua amb Armènia que es faria efectiu si aquest país resultés atacat i, precisament, en les últimes hores les autoritats armènies han denunciat el bombardeig del seu territori per part de l’Azerbaidjan. Per la seva banda, Turquia, membre de l’OTAN, és aliat de l’Azerbaidjan. Aquest dilluns un assessor de seguretat nacional del president turc, Recep Tayyip Erdogan, ha fet públic un comunicat condemnant l’ofensiva armènia: “Creiem que el conflicte es pot resoldre amb negociacions pacífiques, però Armènia no hi ha mostrat cap interès”, denuncia l’escrit, que acusa les autoritats armènies de “violar la llei internacional”. Així mateix, Turquia recorda que donarà suport a l’Azerbaidjan davant de qualsevol agressió.

Vols cancel·lats

L’aeroport internacional de Bakú, la capital de l’Azerbaidjan, ha cancel·lat tots els vols aquest dilluns a causa de l’anunci de les autoritats armènies que iniciaven una contraofensiva. No està clar, però, com van començar diumenge els combats. L’Azerbaidjan acusa Armènia d’haver disparat foc d’artilleria contra la seva frontera, mentre que Armènia assegura que no va dur a terme cap acció de provocació. Amb tot, l’exèrcit de l’Azerbaidjan ha emès aquest dilluns un comunicat en què adverteix que les seves forces tenen com a objectiu canviar l’ statu quo de la regió de Nagorno-Karabakh. En altres paraules, fer que la regió estigui sota el control de les autoritats de Bakú.

Per la seva banda, les autoritats del govern de Nagorno-Karabakh, no reconegudes per cap país excepte Armènia, han assegurat aquest dilluns que han aconseguit recuperar les posicions que van perdre diumenge a causa de l’ofensiva de l’Azerbaidjan. De fet, els dos països han informat d’un alt nombre de baixes. L’Azerbaidjan ha assegurat que les seves forces han matat 500 soldats armenis, mentre que Armènia afirma haver abatut 200 militars de l’Azerbaidjan. Aquestes xifres acostumen a ser exagerades.

Del que no hi ha dubte és de l’existència d’enfrontaments. De fet, dos projectils han impactat aquest dilluns en territori de l’Iran, que fa frontera pel sud amb Armènia i l’Azerbaidjan. Els projectils no han causat víctimes ni danys materials, segons les autoritats iranianes, que han recomanat a la població no acostar-se a la frontera. “La situació a la regió no pot tolerar més violència”, ha advertit el portaveu del ministeri d’Exteriors iranià, Said Jatibzadeh. De fet, el mateix ministre d’Exteriors del país persa, Mohamad Yavad Zarif, va parlar per telèfon diumenge a la nit amb els seus homòlegs d’Armènia i l’Azerbaidjan per intentar que els dos països decretin un alto el foc i cessin les hostilitats.

CAUSES DE MORT AL MÓN (2020): LA COVID-19

La Covid-19 se situa entre les principals causes de mort el 2020 [Cristina Sáez, lvg, 13-9-2020).

Res feia presagiar fa nou mesos, quan la humanitat es preparava per estrenar el 2020 , que el món canviaria com ho ha fet. El 31 de desembre, una pàgina web de el Govern xinès anunciava que s’havia descobert una pneumònia de causa desconeguda en Wuhan , una ciutat de 11 milions d’habitants. Aquell anunci va passar alguna cosa inadvertit, era un més dels que hi havia en marxa al planeta: ebola a l’Àfrica occidental, dengue a l’Afganistan , xarampió al Pacífic .

Poc podíem imaginar que el nou patogen SARS-CoV-2, causant d’aquella misteriosa infecció respiratòria, acabaria provocant una pandèmia mundial que, de moment, ja porta gairebé 30 milions de casos i un milió de morts, segons xifres de la Universitat Johns Hopkins (EUA). Tampoc que aquesta nova malaltia es col·locaria en un temps rècord entre les primeres causes de mort en adults al món, per davant de la diabetis, la malària, el càncer de pulmó o els accidents de trànsit. De fet, ja s’ha cobrat més morts que altres noves infeccions dels segles XX i XXI juntes, com SARS, MERS, grip A i Ebola.

“La Covid-19 s’ha col·locat en un tres i no res al podi de les malalties amb major mortalitat i això ha fet que el món s’adoni de cop d’l’impacte tan brutal que tenen les infeccions”, diu l’investigador Icrea Quique Bassat , de l’ Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). “Fins ara, no es prestava atenció a les malalties infeccioses, com tuberculosi, malària o VIH, que són la principal causa de mort en països en vies de desenvolupament, perquè amb prou feines afecten els països rics”. I rebla: “Si alguna cosa ha fet aquesta pandèmia és igualar-nos a tots, independentment de els diners”.

La pandèmia (COVID-19) registra una mitjana de prop de 300.000 nous casos i 6.000 morts diàries

Al 2017 van morir al planeta 56 milions de persones, unes 150.000 per dia, segons l’estudi epidemiològic més complet que existeix, elaborat per l’ Institut d’Mètriques i Avaluació de la Salut (IHME) de la Universitat de Washington a Seattle (EE. UU.). Un terç d’elles, o 17,8 milions, ho van fer per malalties cardiovasculars, principal causa de mortalitat al món des de fa 15 anys. Els segueixen la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), les infeccions respiratòries com pneumònia i bronquitis i les demències.

Tot i que és complicat assignar-li una posició, la Covid-19 segurament ja se situa entre aquestes principals causes de mort de l’any 2020, amb una mitjana de prop de 300.000 nous casos i unes 6.000 morts diàries. Cada dia al món moren 2.800 persones per diabetis, 3.600 en accident de trànsit i 7.000 per infeccions respiratòries.

“El que és particularment remarcable de l’Covid-19 són els enormes estralls que ha causat en tan poc temps. Comparativament, la pandèmia de VIH / sida ha causat moltes més morts, uns 39 milions, però és més insidiosa i lenta “, diu Theo Vós , investigador de l’IHME. Pics de malaltia i mortalitat tan ràpids només solen aparèixer associats a desastres naturals o guerres (terratrèmol de Haití , genocidi de Rwanda , fam xinesa en l’època de Mao …).

Per a Antoni Trilla, epidemiòleg de l’hospital Clínic de Barcelona , la Covid seria comparable en extensió i gravetat de la grip espanyola de 1918, que en un sol any va ocasionar uns 50 milions de morts, tot i que no hi ha consens sobre la xifra final. “Va matar a 50 milions d’un món de 2.500 milions, mentre que la Covid porta més de 900.000 persones en un món de 8.000 milions d’habitants. Segurament, en xifres relatives l’Covid no és tan bèstia, però en canvi ha aconseguit paralitzar el món com cap altra malaltia “, destaca Trilla.

“Hi ha malalties infeccioses que causen Covid light tots els anys, com la pneumònia, que provoca 900.000 morts anuals en nens, el 99% dels quals viu en països en vies de desenvolupament”, recorda Bassat, per a qui “el tràgic d’aquesta història és que, quan passi la Covid, seguiran morint 900.000 nens de pneumònia, i altres tants de malària, de VIH, de diarrea, per no tenir accés a aigua potable. Són malalties per a les quals hi ha eines de prevenció. I a ningú li importarà, perquè no afectaran els països rics “.

Segons l’OMS, més de la meitat de les morts en països de renda baixa es deuen a malalties infeccioses, per a moltes de les quals existeixen vacunes o tractaments, a més de problemes en l’embaràs i el part, i mancances nutricionals, factors que tot just suposen el 7% de les morts en països de renda alta. Només la Covid-19 està sent capaç de canviar aquesta estadística.

Una letalitat sis vegades superior a la grip

A l’inici de la pandèmia, eren freqüents les comparacions entre Covid-19 i grip, encara que aviat es va començar a veure que la Covid-19 era més letal que la grip estacional i molt menys benigna. La letalitat indica quants morts es donen respecte a l’total de malalts que produeix una patologia. En el cas de la grip és de l’0,1%, mentre que la de la Covid-19 és sis vegades superior, segons l’OMS (de l’0,6%). La grip cada any produeix entre 3 i 5 milions de casos i entre 290.000 i 650.000 morts. En comparació, el virus de l’Ebola, té una taxa de letalitat molt elevada, propera a l’50%. Els experts jutgen que la letalitat de la Covid-19 podria canviar quan comenci l’hivern a l’hemisferi nord (ja que fins ara la major part de la propagació s’ha donat en els mesos temperats o càlids). A mesura que les temperatures baixin i el fred faci que més gent estigui en interiors, on hi ha més probabilitat que es transmeti la infecció, és probable que augmenti la taxa de letalitat. Segons Theo Vós, de l’Institut d’Mètriques i Avaluació de la Salut (IHME) a ​​Seattle (EUA), a Espanya l’escenari no és favorable. “Si no passa res, a la tardor esperem que la taxa pugui augmentar dramàticament i causar moltíssimes més morts. En la majoria dels països de l’hemisferi nord, les coses no pinten gens bé “. a la tardor esperem que la taxa pugui augmentar dramàticament i causar moltíssimes més morts. En la majoria dels països de l’hemisferi nord, les coses no pinten gens bé “. a la tardor esperem que la taxa pugui augmentar dramàticament i causar moltíssimes més morts. En la majoria dels països de l’hemisferi nord, les coses no pinten gens bé “.

Medi ambient i pandèmies

L’Agència Europea de Medi Ambient urgeix a actuar sobre l’origen dels factors que expliquen la incidència de malalties emergents [Antonio Cerrillo, 8-9-2020, LVG)

La degradació ambiental catapulta les pandèmies
Desforestació a l’Amazònia peruana Marc López-Roig. (.)

La degradació ambienta l -i, en concret, la colonització d’espais naturals i el contacte humà amb animals que són reservoris de virus i patógenos- és la primera baula de la cadena que explica les pandèmies dels darrers anys. Així ho sosté un informe de l’Agència Europea de Medi Ambient (AEMA). El document alerta sobre com el deteriorament de l’entorn està danyant la salut humana. Des d’aquesta òptica, la Covid-19 seria un exemple més.

La destrucció dels hàbitats forestals en zones tropicals comporta que molts patògens que abans estaven confinats en llocs inaccessibles puguin ser transmesos a l’espècie humana. Les persones entren en contacte amb espècies amb les que abans no tenien relació; és així com s’incrementen les possibilitats de contagiar-se amb malalties d’origen animal. Mercats d’animals, transport i globalització després les propaguen.

L’informe ressalta que “hi ha un vincle clar entre la desforestació tropical i l’aparició de virus d’origen animal en reservoris de fauna silvestre”

L’origen concret de la SARS-CoV-2 (localitzat inicialment en el mercat de Wuan) és desconegut, encara que l’informe apunta als ratpenats, “donada l’alta prevalença de coronavirus en poblacions de ratpenats salvatges i les seves similituds amb els virus SARS-CoV -2 trobats en humans “. La transmissió a l’home de l’coronavirus es dóna sovint a través d’un hoste intermediari (en aquest cas, està per confirmar si va ser el pangolí).

L’informe ressalta que “hi ha un vincle clar entre la desforestació tropical i l’aparició de virus d’origen animal en reservoris de fauna silvestre”. I ressalta que l’ús de les terres per produir aliments destinats a animals és un dels factors d’aquesta desforestació.

“El desbrossament de boscos per a la construcció de carreteres, la mineria i l’agricultura, juntament amb la caça d’ animals silvestres per obtenir carn i medicina tradicional, així com l’ocupació d’exemplars salvatges com a mascotes, donen com a resultat una major freqüència de les interaccions entre home-fauna silvestre que poden proporcionar una plataforma de llançament per a nous virus en humans “, assenyala l’informe.

Canvis en l’ús de terra, que comporten la transformació d’ecosistemes naturals en terrenys agrícoles o per a l’ús urbà, “han ocasionat impactes en la diversitat i abundància d’espècies, i afavorit l’aparició d’espècies animals que actuen com a reservoris per a malalties zoonòtics, en particular rosegadors, ratpenats i aus passeriformes “, s’assenyala.

L’impacte de la cria intensiva de bestiar

En els últims anys, han sorgit “sistemes de cria intensiva de bestiar domèstic en què els patògens en humans i en animals circulen i en alguns casos s’amplifiquen”.

La producció intensiva de carn implica la cria de poblacions d’animals genèticament similars “concentrades en zones properes, sovint en males condicions, el que fomenta vulnerabilitat a la infecció”.

Més de l’50% de malalties infeccioses zoonòtiques sorgides des de 1940 s’han associat amb mesures per intensificar agricultura, incloses preses, projectes de reg i granges industrials.

El 60% de les malalties infeccioses humanes són d’origen animal, mentre que tres quartes parts de les noves malalties infeccioses emergents es transmeten als humans des d’animals.

tres quartes parts de les noves malalties infeccioses emergents es transmeten als humans des d’animals

El SARS-CoV-2 és el tercer coronavirus d’origen animal que infecta als humans els últims anys. L’anterior, aparegut a finals de l’any 2002, es va transmetre als humans a través de civetes (animal semblant a el gat salvatge) i va causar un brot de malalties respiratòries agudes que es va estendre fora de la Xina fins a afectar a 26 països.

Per la seva banda, el coronavirus causant de la síndrome respiratòria de l’Orient Mitjà (MERS-CoV) va ser transmetre als humans a través de dromedaris, es va detectar el 2012 i es va estendre a 27 països. Es creu que tots dos virus es van originar a ratpenats

A la llista ocupen un paper destacat virus responsables d’una mortalitat global significativa, com els virus de immunodeficiència humana (VIH, que causen la síndrome d’immunodeficiència adquirida síndrome, i que va sorgir de les poblacions de primats salvatges, el virus de la febre de la Vall de l’Rift , que va saltar de bestiar infectat a humans, així com virus de la influença , que han sorgit d’animals, en particular de porcs i aus de corral, com la grip aviària o la grip porcina. Altres malalties zoonòtiques associades amb taxes de mortalitat particularment altes inclouen l’Ebola virus, hantavirus i virus Nipah.

Ja hi ha hagut dos avisos importants

L’home irromp amb un contacte intens i directe en zones amb espècies que poden tenir patògens (Àfrica central, sud-est asiàtic i Sud-amèrica); promou un comerç (moltes vegades il·legal) d’espècies relacionada recentment amb malalties d’origen animal (zoonosi), i maltracta els animals amuntegats en els mercats humits d’Àsia, l’ull de l’últim huracà.

Així s’expressa Fernando Valladares, qui dirigeix el grup d’Ecologia i Canvi Global de el Museu Nacional de Ciències Naturals de Madrid (CSIC). “Estressar als animals mantenint-los diversos dies en gàbies fa que el seu sistema immunològic es deprimeixi; la càrrega vírica puja, i aquest animal es fa més perillós per als humans “, ens va indicar en una entrevista recent .

Altres experts relacionen també el que ha passat amb el fenomen de ” la invasió d’hàbitats i sistemes naturals abans mai ocupats; i que ara reben una presència humana massiva “.

Així ho creu, per exemple, el professor Jordi Serra-Cobo, expert en eco-epidemiologia i membre de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona.

Desforestar la selva tropical per a crear assentaments, infraestructures, hisendes i granges amb tot tipus d’animals fa que augmentin les probabilitats d’entrar en contacte amb patògens, molts dels quals no eren coneguts fins fa pocs anys.

Factors per a la propagació

Tres factors intervenen en el naixement d’aquestes pandèmies. Primer, s’ha de donar el salt de virus de l’espècie animal als humans (pels canvis ambientals descrits); en segon lloc, un efecte amplificador al que s’infectin moltes persones (mitjançant mercats d’animals salvatges vius com el de Wuhan o concentració demogràfica …); i, finalment, s’ha de propagar ràpidament i ampliar a regions de planeta (gran mobilitat i la globalització).

El perill dels mercats dels animals vius

Els mercats d’animals salvatges vius , on la fauna salvatge es manté captiva, amuntegada i es ven com menjar o com a mascotes, són assenyalats com a focus de risc d’aquesta fatídica barreja de virus i espècies.

Si en aquests mercats, els ratpenats es mantenen propers a altres animals i als humans, hi ha una oportunitat que els seus virus s’alliberin en grans quantitats, segons Andrew Cunningham, catedràtic d’Epidemiologia de Fauna Salvatge de la Societat de Zoologia de Londres.

Els animals de mercat poden ser molt més vulnerables a ser infectats si es troben estressats, diu aquest especialista.

“Provocar estrès als animals deixant-los diversos dies en gàbies fa que el seu sistema immunològic es deprimeixi; la càrrega vírica puja, i aquest animal es fa més perillós per als humans “, alerta aquest especialista.

Set factors inclòs el canvi climàtic

En un recent informe de el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient va identificar set factors impulsats per l’home que causaven l’aparició de malalties zoonòtiques: una major demanda de proteïna animal, un Intensificació agrícola insostenible , el major ús i explotació de la vida silvestre , la sobreexplotació de recursos naturals de manera accelerada per la urbanització, el canvi d’ús de terra i les indústries extractives, els viatges i el transport , canvis en les cadenes de subministrament d’aliments i el canvi climàtic.

L’escalfament de l’planeta acta com a amplificador dels factors descrits, ja que la calor provoca que alguns vectors dels virus i bacteris com, per exemple, mosquits o paparres, arribin a latituds on abans no hi eren presents.

L’informe de l’AEMA recopila els estudis que documenten com l’exposició a la contaminació de l’aire sembla afectar la transmissió i les taxes de mortalitat, tot i que d’una manera encara no ben conegut.

enfocament global

La AEMA defensa l’informe The One Health, en el qual metges, veterinaris i experts reclamen un enfocament multidisciplinar per vetllar per la salut dels ecosistemes. Demanen augmentar la vigilància de malalties zoonòtiques en els diferents hàbitats i “comprendre el paper que juga la degradació ambiental” en les noves malalties. “La severitat de la pandèmia de Covid-19 hauria d’obligar a renovar els esforços per abordar els factors que impulsen les malalties infeccioses emergents, i en particular l’estructura de sistema alimentari i la demanda de proteïna animal”.

Aproximadament, el 13% de totes les morts que es produeixen a l’any en la UE són atribuïbles a la mala qualitat de l’entorn,

Aproximadament, el 13% de totes les morts que es produeixen a l’any en la UE són atribuïbles a la mala qualitat de l’entorn, segons recorda l’Agència Europea de Medi Ambient citant un informe de l’OMS de l’any 2016 (amb dades de l’any 2013). “Aquestes morts són evitables i el seu nombre pot ser sensiblement reduït a través d’esforços per millorar la qualitat ambiental”, assenyala el document de l’AEMA

La naturalesa proveeix les bases perquè la població europea disposi de bona salut i benestar, alguna cosa perquè el que es requereix aigua i aire net i alimentació sana.

El medi ambient crea a més espais per a l’esbarjo, el relax i la interacció social.

Però estem exposats a la contaminació a les cases, el lloc de treball o quan mengem o caminem.

Les dades més recents de l’OMS (2016) ressalten que a Europa un total de 630.000 morts van ser atribuïts a la mala qualitat de l’entorn en l’any 2012.

La incidència varia segons els països, i se situa en un forquilla que bascula entre el 9% a Noruega i Islàndia, el 23% a Albània i el 27% a Bòsnia i Herzegobina.

Espanya apareix en el cinquè lloc entre els 39 països europeus (amb una incidència d’entre el 9 i el 11%).

agència europea de medi ambient

La contaminació s’associa amb un àmplia relació de malalties, com el càncer, malalties de cor, atacs cardíacs, malalties respiratòries o alteracions neurològiques.

Totes afeccions redueixen la qualitat de vida, fins al punt que més de 20 milions d’anys de vida es van perdre a causa de les malalties atribuïbles a la pobra qualitat ambiental als 28 països de la UE al 2012.

La ciutadania està exposada a múltiples factors d’estrès ambiental en tot moment i que en molts casos es combinen i impacten negativament sobre la salut.

La contaminació d’aire és el principal agent causant de malalties; unes 400.000 morts prematures són atribuïbles a ella a la UE

L’informe ressalta que està ben establerta la relació entre la contaminació de l’aire i les altes temperatures (factors que es retroalimenten), el que condueix a un augment de la mortalitat i la morbiditat.

La contaminació d’aire és el principal agent causant de malalties; unes 400.000 morts prematures són atribuïbles a ella a la UE. A

Així mateix, la pobra qualitat de l’aire interior causada per la crema d combustibles sòlids s’origina prop de 26.000 morts prematures a l’any en el conjunt dels 39 països que estan sota el paraigua de l’Agència Europea de Medi Ambient.

“Hi ha primerenques proves que l’exposició a la contaminació de l’aire a llarg termini pot incrementar la susceptibilitat a l’Covid-19”, encara que consideren que calen noves investigacions per establir una millor aquesta relació.

Els entorns ambientals d’alta qualitat són una eina per prevenir malalties

El soroll és el segon focus de risc més significatiu; s’estima que la contaminació acústica causa unes 12.000 morts prematures a l’any i és responsable de fins a 48.000 nous casos de cardiopatia isquèmica.

El canvi climàtic, unit a l’efecte illa de calor de les ciutats, eleva aquestes morts addicionals (segons l’Agència) degudes a les onades de calor a altres 130.000 defuncions a l’any

Un ampli ventall de malalties cròniques està associat a l’exposició a substàncies químiques, factor a què l’OMS atribueix el 2,7% de les morts globalment.

No obstant això, la suma total és “desconegut”, ja que el grau de coneixement sobre aquesta exposició a substàncies químiques és limitat.

Adoptar solucions ecològiques, com ampliar les zones verdes i crear àrees urbanes de qualitat ofereix un’triple guany

L’informe assenyala que adoptar solucions ecològiques, com ampliar les zones verdes i crear àrees urbanes de qualitat ofereix un’triple guany ja que no només permet mitigar la contaminació ambiental i donar suport a la biodiversitat, sinó que alhora millora la salut i benestar de les poblacions urbanes i fomenta la cohesió i integració social.

“Els entorns ambientals d’alta qualitat són una eina per prevenir malalties, reduir l’exposició a factors ambientals estressants i promoure l’exercici, la relaxació i la interacció social en suport de la salut i el benestar”.

LA GUERRA CIVIL I LA PANDÈMIA PEL COVID-19: escenaris comparables?

La de la Guerra Civil, una crisi sense rival

Els experts veuen “una barbaritat” comparar l’impacte de la pandèmia amb el del conflicte bèl·lic

Bombardeig de Tortosa el gener de 1939:veïnes tornant a casa seva. Getty/Ara, 21-6-20

[Ara, 21-6-2020, Silvia Marimon Molas]
El 30 de juliol del 1942 el govern franquista prohibia fer “ostentació” als aparadors d’articles d’alimentació. No es podia presumir d’abundància i exhibir fregits, rostits o carn d’olla. Es prohibien les cartes als restaurants, només es podia servir un ou per persona i la mantega quedava vedada. Els cuiners, durant la Guerra Civil, ensenyaven receptes de truites sense ous ni patates: s’utilitzava farina, aigua i bicarbonat i les patates eren substituïdes per la capa blanca de les taronges prèviament assecades. 80 anys després, durant els primers dies de l’actual pandèmia, alguns van fer córrer per les xarxes imatges de supermercats amb estanteries buides i cues amb carros plens fins a dalt davant les caixes, però el cert és que en cap moment hi ha hagut escassetat alimentària. El 1936, la caiguda del PIB va ser del 24%, la pitjor des del 1850: una davallada que no s’ha repetit mai més. Ara les previsions situen la caiguda del PIB entre el 5% i el 15%. Durant la dècada dels quaranta els preus reals van pujar aproximadament un 700% i, fins al 1956, a Catalunya no es va recuperar el nivell de vida que hi havia el 1935. El 12 d’abril passat, en una entrevista a La Vanguardia, el vicepresident del Banc Central, Luis de Guindos, assegurava que la situació econòmica generada pel covid-19 era la més greu des de la Guerra Civil. Ara bé, ¿són escenaris comparables?

“Una banalització brutal”

“Es incomparable, és d’una banalització brutal per dues raons fonamentals: no és el mateix que el sistema s’aturi perquè hi ha una pandèmia que ho faci per la destrucció que ha provocat una guerra i en què una part de la població ha matat l’altra”, assegura Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet d’Història Econòmica Europea a la Universitat Pompeu Fabra. Guirao creu que més que mirar enrere, hauríem de mirar endavant: “Hem de pensar més en el món que volem tenir, i no en el que vam tenir, perquè és ple de deficiències. Ara pot ser també una oportunitat per decidir en quina direcció volem anar, identificar les nostres vulnerabilitats”.

La Guerra Civil va ser traumàtica en molts aspectes. Quan finalment, després de gairebé tres anys d’enfrontaments, Franco va imposar la dictadura no va venir la pau, sinó la repressió, l’exili i, per tant, la desaparició d’una important part del capital humà i una autarquia que faria que la recuperació econòmica fos molt més lenta.

Ara no hi ha una dictadura que només vetlla pels interessos d’alguns i castiga els altres, sinó una democràcia. Tanmateix, tot trencament pot provocar que la mirada de la societat canviï, que el que abans semblava imprescindible passi a ser prescindible. “Hi ha analogies, però limitades –diu Albert Carreras, catedràtic d’història i institucions econòmiques del departament d’economia i empresa de la Pompeu Fabra–. El confinament ha sigut una experiència intensa i inesperada que ha generat canvi en les preferències socials, i, igual que després d’una guerra, el retorn a la normalitat no es produirà de manera immediata”.

Canvis de prioritats i noves reivindicacions

La tendència a buscar analogies és molt humana. No les podem buscar en la mal anomenada grip espanyola del 1918, perquè aleshores el confinament només es va produir als Estats Units. Tampoc en les pestes medievals, en què la mortaldat era tan elevada que, com que la població escassejava, les classes més desfavorides van poder millorar la seva capacitat negociadora. En una economia de guerra, al contrari que en un confinament, tot es mobilitza. Carreras, però, creu que les analogies estarien en els canvis que es poden produir a posteriori, en les explosions socials o reivindicacions que poden venir. Per exemple, després de la Segona Guerra Mundial hi va haver més sensibilitat sobre el que suposaven les mancances, i això va suposar el naixement de les polítiques agroalimentàries. També es va mobilitzar població que no tenia drets civils i, un cop acabada la guerra, se’ls va haver de donar drets.

Canvis espectaculars després de la Segona Guerra Mundial

Després de la Segona Guerra Mundial, el canvi a l’Europa democràtica –no a Espanya– sí que va ser espectacular. Anglaterra, quan encara estava en guerra, va votar contra Winston Churchill per escollir un home desconegut, el líder del Partit Laborista, Clement Attlee. El lema del Partit Laborista era “Enfrontem el futur” i, entre altres coses, va prometre nacionalitzar el Banc d’Anglaterra, el combustible, l’energia elèctrica i el transport públic. “Va ser el 1945, en plena bancarrota, que Anglaterra va establir el sistema nacional de salut –detalla Guirao–. A l’Europa democràtica es van fer governs de coalició amb totes les forces polítiques, excloent els feixistes, en què es van crear les regles fonamentals de la societat del futur i es va fer de manera consensuada. Va ser l’inici de l’estat del benestar”.

Aleshores es tenien clares quines eren les prioritats. Tanmateix, Guirao insisteix que la crisi actual no es pot comparar amb cap guerra i que tampoc ajuda a imaginar què vindrà després. Segons Guirao, no és necessària una experiència tan traumàtica per fer canvis: “Holanda va fer un tomb impressionant a principis de la dècada dels 80 després del mal holandès; Corea també va fer canvis després de la crisi financera del 2010, i Finlàndia en va fer a partir de la dècada dels 90, amb l’enfonsament de la Unió Soviètica, que havia sigut el destí de pràcticament la meitat de les seves exportacions”. Finlàndia va apostar aleshores per l’educació i la innovació.

Barcelona comptava, el desembre del 1935, amb un total d’1.048.641 persones. Una població que pràcticament es va doblar al llarg dels tres anys que va durar la Guerra Civil per l’arribada de prop d’un milió de refugiats. A Barcelona les bombes van destruir 1.500 immobles. “La producció agrícola va caure en un 20% i la producció industrial va baixar un 30% –explica Oriol Dueñas, professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona–. El consum es va enfonsar i els productes bàsics de primera necessitat van quedar racionats fins al 1952”. Per a Dueñas, els dos escenaris no es poden comparar: “La vida quotidiana dels espanyols va estar dominada per la fam, l’escassetat de fonts d’energia i les malalties –detalla Dueñas–. El racionament de productes de primera necessitat, que també es va produir a Europa a l’acabar la Segona Guerra Mundial, va durar uns tres anys, mentre que a Espanya es va arrossegar durant més de dotze”.

Març del 1938: Tres dies de terror aeri, més de 40 hores d’angoixa

EL MAPA FANTASMA [Steven Johnson]

“Aquest llibre és un relat històric dels successos esdevinguts a Londres al setembre de 1854, basat en nombrosos testimonis presencials de supervivents i en les exhaustives investigacions dutes a terme per les autoritats durant els mesos posteriors aL rebrot “

“Aquesta és una història amb quatre protagonistes: un bacteri letal, una immensa ciutat i dos homes amb un talent molt especial, encara que molt diferents l’un de l’altre. Una fosca setmana, fa cent cinquanta anys, enmig de la por i del sofriment humà , les seves vides es van trobar en Broad Street, un carrer de Londres en el marge oest del Soho.
Aquest llibre és un intent d’explicar la història d’aquesta trobada de manera que faci justícia a les múltiples escales d’existència que ho van fer possible: des del regne invisible dels bacteris microscòpiques fins a la tragèdia, el coratge i la camaraderia d’alguns individus; des de l’esfera cultural de les idees i les ideologies fins l’extensió geogràfica de la pròpia ciutat de Londres.
És la història del mapa que es forma en la intersecció de tots aquests vectors. Un mapa creat per ajudar a donar sentit a una experiència de desafiament a l’enteniment humà. És, a el mateix temps, un cas pràctic que il·lustra com els canvis es succeeixen en la societat humana i la complexa forma en què les idees equivocades o inútils són substituïdes per altres correctes, millors. Però per sobre de tot, és un argument per veure aquella terrible setmana com un dels moments que més han influït en la definició de la vida moderna, com avui la coneixem. “

                                                                                                          STEVEN JOHNSON
                                                                                The gost Map: The Story of London’s
                                                Most terrifying Epidemic and How it Changed sciencie,
                                                 Cities and the Modern World (2006)
EL MAPA FANTASMA.
La epidemia que cambió la ciencia, las ciudades y el mundo moderno
Ed. Capitan Swing, 2020

Epidèmia racista als EUA

Choque entre la policía y manifestantes por la muerte de George Floyd al extenderse la protesta [Francesc Peirón, LVG, 30-5-2020]

 

LVG, 3-5-2020, , Elijah Nouvelage, / AFP

LVG, 3-5-2020, Chris Machian (AP)

LVG, 3-6-2020, Apu Gomes (AFP).

La hora de la desobediencia civil [Beatriz Navarro, LVG, 4-6-2020)

El racismo de Minneapolis es de todos [Xavier Mas de Xaxàs, LVG, 2-6-2020)

Memorial a George Floyd en la esquina de la calle 38 con la avenida Chicago Sur de Minneapolis, donde murió el pasado 25 de mayo (CARLOS BARRIA / Reuters)

El racismo es insepa­rable del estadounidense blanco, sobre ­todo si es anglosajón y protestante. Lo acompaña allá a donde va, incluso si no es un racista. Así de claro lo dijo Betsy Hodges hace cuatro años, cuando era alcaldesa de Minneapolis y colocó al racismo y la mala relación entre la policía y los negros como el principal problema que tenía su ciudad.

Varias décadas antes, el historiador Arthur Schlesinger reconocía que “nosotros, los americanos blancos, hemos sido racistas en nuestras leyes, en nuestras instituciones, en nuestras costumbres, en nuestros reflejos condicionados, en nuestras almas. La evolución del racismo ha sido el gran fracaso del experimento americano, la contradicción flagrante de los ideales americanos y la permanente minusvalía de la vida americana”. Minneapolis refleja mejor que muchas ciudades estadounidenses la contradicción entre el ideal democrático y la opresión silenciosa de los afroamericanos.

La clase política estadounidense ha sido históricamente incapaz de garantizar justicia social a los negros

No importa que el alcalde de la ciudad y el gobernador del Estado sean progresistas. No importa que Minnesota tenga una congresista de origen somalí, negra y musulmana, en Washington, o que el Ayun­tamiento de Minneapolis tenga doce regidores demócratas y uno ecologista y que dos de ellos, además de ser negros, sean transexuales. Tampoco importa que el jefe de la policía sea negro porque la gran mayoría de los agentes son blancos y el cuerpo tiene una larga relación con el racismo y el uso desproporcionado de la fuerza. Los abusos quedan impunes. Los sindicatos policiales protegen a los agentes y ni los fiscales ni los jueces les llevan la contraria. Desde el 2012, la junta civil que supervisa al cuerpo ha recibido 2.600 quejas por mala conducta de los agentes. Sólo 12 se han tenido en cuenta y, hasta la detención y ex­pulsión de Derek Chauvin la semana pasada por la muerte de George Floyd cuando estaba bajo su cus­todia, el castigo más severo había ­sido la suspensión de empleo y sueldo de un agente durante 40 horas. Siendo alcaldesa de Minneapolis, Hodges intentó que los policías llevaran cámaras pero el sindicato policial impuso su negativa.

Minneapolis es una ciudad progresista, de 430.000 habitantes, con mucha inmigración etíope, somalí, camboyana, laosiana y mexicana. Es una ciudad rica con empresas muy potentes en sanidad, agricultura y finanzas. Esta riqueza, eminentemente blanca, impulsa la filantropía en el mundo del arte, la gastronomía elegante y una radio pública de primer nivel. Los blancos representan al 60% de la población y los negros al 20%. Pero aún así, los negros tienen más probabi­lidades de ser detenidos que los blancos. El 60% de las víctimas de los tiroteos policiales entre el 2009 y el 2019 han sido negros.

Minneapolis es, por tanto, una ciudad con dos caras. En una están la universidad, los parques, los lagos y los carriles bicis y en la otra, los barrios segregados y el cruce de la calle 38 con la avenida Chicago Sur, donde Floyd murió ahogado con la rodilla del agente Chauvin oprimiéndole la carótida.

Un grupo de manifestantes alza los brazos en una concentración frente al ala este del Capitolio, en Washington (Jacquelyn Martin / AP)

El salario medio de un negro de Minnesota es un tercio que el de un blanco. Sus opciones de graduarse en la universidad o comprar una casa, mucho menores. Su probabi­lidad de morir de la Covid-19, tres veces más que la de un blanco, como en el resto de Estados Unidos.

La clase política estadounidense ha sido históricamente incapaz de garantizar la justicia social de los negros. Es más, muchas veces se ha apoyado en la extrema derecha racista para ganar elecciones. Lo hizo Kennedy porque en los años sesenta hasta los demócratas del Sur eran racistas, y lo ha hecho Trump porque es el último ariete de una clase enfrentada al progreso del mesti­zaje racial y cultural. Decenas de millones de estadounidenses toleran el racismo de su ideario político. Debería perder la reelección en ­noviembre pero tampoco debería haber ganado la presidencia en el 2016. Todo puede pasar, como que el pecado original de la república le sobreviva durante muchos años.

El racismo es el pecado original de EE.UU. El negro y el blanco, por mucho que pase el tiempo, per­manecen a la misma distancia del esclavo y del esclavista. Nadie, ni ­siquiera un presidente negro como Obama, ha reducido esta fractura.

June Dalziel Almeida [June Hart]: fa més de mig segle va descobrir el primer coronavirus

 

 

June Almeida treballant amb un microscopi electrònic (Institut de el Càncer d’Ontario, Canadà, 1963).
Imatge: James Norman, Getty

[Xavier Duran, Informatius Tv3- 324]
L’any 1966, June Almeida va obtenir amb el microscopi electrònic una imatge que li va permetre contemplar el que mai ningú no havia vist abans. Va observar un virus envoltat per una mena d’halo:

“Cada particular de virus està coberta per un halo prim de molècules d’anticossos, que irradien des de la perifèria.”

Era un halo o aurèola com el que envolta el Sol. Per això, ella i el viròleg David Tyrrell el van anomenar coronavirus. Naixia una nova família de virus. De moment, no se’ls va donar importància i es va pensar que no tindrien un impacte especial en els humans. Fins que l’any 2002 un d’aquests coronavirus, el SARS, va produir un greu brot d’una nova síndrome.

Aleshores van rebre molta més atenció dels científics. Però el món no es va preparar prou per fer-los front i a finals del 2019 un altre coronavirus va començar a infectar gent a la Xina. Més tard se l’anomenaria SARS-CoV-2.

L’any 1966, June Almeida va obtenir amb el microscopi electrònic una imatge que li va permetre contemplar el que mai ningú no havia vist abans. Va observar un virus envoltat per una mena d’halo:

“Cada particular de virus està coberta per un halo prim de molècules d’anticossos, que irradien des de la perifèria.”

Era un halo o aurèola com el que envolta el Sol. Per això, ella i el viròleg David Tyrrell el van anomenar coronavirus. Naixia una nova família de virus.

De moment, no se’ls va donar importància i es va pensar que no tindrien un impacte especial en els humans. Fins que l’any 2002 un d’aquests coronavirus, el SARS, va produir un greu brot d’una nova síndrome.

Aleshores van rebre molta més atenció dels científics. Però el món no es va preparar prou per fer-los front i a finals del 2019 un altre coronavirus va començar a infectar gent a la Xina. Més tard se l’anomenaria SARS-CoV-2.

Va abandonar l’escola als 16 anys

La dona que més de mig segle abans havia aconseguit prendre una imatge del primer coronavirus conegut es deia June Dalziel Almeida, de soltera June Hart.

Havia nascut a Glasgow, Escòcia, el 1930. Era filla d’un conductor d’autobusos i per falta de mitjans econòmics va haver de deixar l’escola als 16 anys.

Això no li va impedir començar a estudiar i a treballar com a tècnica de laboratori en histopatologia al Glasgow Royal Infirmary, amb un sou modest, tal com s’explica a la necrològica publicada al British Medical Journal el 2008, un any després de la seva mort.

Posteriorment va treballar en el mateix camp a l’Hospital St. Bartholomew de Londres. Fins que el 1954 la seva vida –i la de la virologia- va fer un tomb. Es va casar amb un artista veneçolà anomenat Enrique Rosalío Almeida, disset anys més gran que ella. Van tenir una filla, Joyce, i se’n van anar a viure a Ontario, al Canadà.

Allà, June va trobar una feina en què valoraven més les seves grans habilitats que no pas els seus títols. I així va entrar a l’Institut del Càncer d’Ontario, a Toronto, com a tècnica en microscòpia electrònica.

Finalment, Doctora en Ciències

Va començar a fer descobriments i a publicar-los en revistes científiques juntament amb altres companys. I tot això li va valer que el 1964 se li donés el títol de Doctora en Ciències. Havien passat divuit anys des que havia hagut de deixar l’escola.

June Almeida va desenvolupar diverses tècniques per observar els virus, uns organismes diminuts que només es podien veure amb el microscopi electrònic.

Una es basava en l’àcid fosfotúngstic o tungstofosfòric, un compost que conté fòsfor i tungstè, que augmentava el contrast a les imatges. I també va crear una tècnica basada en anticossos, que s’agregaven al virus i permetia observar-los.

Alguns dels seus primers treballs amb aquestes tècniques van ser rebutjats, perquè els revisors consideraven que eren “fotografies dolentes” del ja conegut virus de la grip.

Almenys, el 1963 va poder publicar a la revista de l’Associació Mèdica del Canadà un article en què assenyalava que les propietats dels virus es podien classificar segons la seva morfologia, revelada amb les noves tècniques. L’article tenia una cita inicial en vers:

“Virus, virus brillant lluminós,
En la fosfotúngstica nit”.

(“Virus, virus shining bright,/ In the phosphotungstic night,/ What immortal hand or eye,/Dare frame thy fivefold symmetry”.) A la cita demanava disculpes al poeta William Blake.

June Almeida, en el laboratori (Wikipedia)

Un virus inusual

L’altre gran gir a la seva vida es va produir el 1964, quan Tony Waterson, catedràtic de Microbiologia a l’Escola de Medicina de l’Hospital St. Thomas, de Londres, va visitar Almeida a Toronto. I li va proposar de traslladar-se al Regne Unit a investigar virus.

Mentrestant, el viròleg britànic David Tyrrell dirigia, en un centre de Salisbury, una recerca sobre el refredat comú. Una de les mostres que analitzaven, que van anomenar B814, no la van poder cultivar en el laboratori com les altres.

En un article publicat el juny del 1965 al Brissih Medical Journal, juntament amb M.L. Bynoe, suggeria que es tractava d’una soca que no estava relacionada amb cap altre tipus de virus conegut.

Tyrrell va enviar mostres a Almeida i li va encarregar la caracterització de tres virus diferents, confiant en les tècniques que havia desenvolupat. El 1966, tots dos van enviar al Journal of General Virology un article que va ser acceptat i que es publicaria el 1967.

Allà exposaven que un dels tres virus, el de la mostra B814, tenia al seu voltant un halo. El virus mesurava entre 800 I 1.200 àngstroms, és a dir, entre 0,00008 i 0,00012 mil·límetres.

Una de les imatges obtingudes per Almeida als anys 60 (Almeida/Tyrrell/Wikipedia)

Micrografia electrònica de virus “corona” produït per June Almeida en 1966. En [June D. Almeida and D.A.J. Tyrrell,
The Morphology of Three Previously Uncharacterized Human Respiratory Viruses that Grow in Organ Culture,
Journal of General Virology, vol. 1, no. 2 (1967) 175-178]. Imagen: Wikimedia Commons.

El 16 de novembre del 1968, ells dos i altres viròlegs proposaven, en una carta publicada a Nature, el nom de coronavirus per a la nova família. Per ironies de la història, el St. Thomas Hospital on Almeida va descobrir el primer coronavirus, és on el primer ministre britànic, Boris Johnson, va ser tractat de la Covid-19.

Altres fites

June Almeida va aconseguir altes fites, com ara la primera visualització del virus de la rubèola. I amb un dels seus mètodes va poder distingir dos components diferents en el virus de l’hepatitis B, un a la superfície i un altre a l’interior. Aquest segon era l’infecciós.

La seva carrera va acabar al laboratori de recerca de Wellcome, on va treballar en el desenvolupament de tests diagnòstics i vacunes. El 1985, es va retirar i es va fer professora de ioga, però no va abandonar del tot les observacions amb el microscopi electrònic.

Va morir el 2007 i la seva feina, molt valorada pels col·legues científics, ha saltat a l’actualitat degut a l’aparició del SARS-CoV-2. El Museu de Ciències de la Universitat de Navarra li ha dedicat un dels vídeos de la sèrie “La dona a la ciència”. El vídeo es pot veure a Youtube.

Les tècniques han avançat molt i aquells coronavirus que June Almeida va descobrir i fotografiar per primer cop ara es poden conèixer amb molt de detall. I es poden compondre imatges espectaculars, com aquest vídeo d’animació en 3D fet per Visual Science:

Archivo:SARS-CoV-2 video illustration.webm

CRONOLOGIA D’UNA PANDÈMIA

Coronavirus: cronología de una pandemia
La gran enfermedad de la era de la globalización empezó de forma silenciosa. Repasar las noticias sobre la Covid-19 sirve para ver cómo los gobiernos han cambiado sus decisiones en muy poco tiempo y cómo ha variado nuestra percepción de lo que es, según la ONU, “la mayor crisis desde la Segunda Guerra Mundial”.
JORDI CANYISSÀ [LVG]