Arxiu d'etiquetes: CATALUNYA

CORONAVIRUS A CATALUNYA. OCTUBRE 2020

Publicat el per
Respon
  • La pandèmia a Catalunya, en dades [La Torre del Palau-NacioDigital]
    Com evoluciona la pandèmia de coronavirus a Catalunya? Quins indicadors cal tenir en compte per avaluar l’impacte de la Covid-19 al nostre país, al conjunt de l’estat espanyol i de la Unió Europea?

    A continuació, els mapes i gràfics imprescindibles per analitzar la situació de la pandèmia: el risc de rebrot, l’evolució i distribució d’escoles amb aules confinades, la incidència acumulada per 100.000 habitants i l’evolució del percentatge de PCR positives i la velocitat de propagació, entre altres indicadors clau.

    Risc de rebrot a comarques i municipis d’interès especial

    Clicant al requadre inferior dret, s’amaga la llegenda. Picant sobre cada comarca o municipi, es desplega el seu nom i tota la informació sobre el risc de rebrot i la seva evolució, la velocitat de propagació, el nombre de contagis setmanals i altres dades sobre la situació de la pandèmia, entre el 16 i el 22 d’octubre. També es pot desplaçar o fer més o menys gran el zoom de la imatge i seleccionar així millor els municipis.

    Evolució risc de rebrot a comarques i municipis d’interès especial

    Clicant al requadre inferior dret, s’amaga la llegenda. Picant sobre cada comarca o municipi, es desplega el seu nom i tota la informació sobre el risc de rebrot i la seva evolució, la velocitat de propagació, el nombre de contagis setmanals i altres dades sobre la situació de la pandèmia, entre el 16 i el 22 d’octubre. També es pot desplaçar o fer més o menys gran el zoom de la imatge i seleccionar així millor els municipis.

    On són les escoles amb aules confinades?

    Clicant al requadre inferior dret, s’amaga la llegenda. Picant sobre cada centre afectat pel coronavirus (boleta), es desplega el seu nom, l’estat (obert o totalment confinat), el nombre de grups confinats i el municipi on es troba. També es pot desplaçar o fer més o menys gran el zoom del mapa manualment, per acostar-se a un municipi o seleccionar millor algun centre. Última actualització: dades del 30 d’octubre.


    Passant el cursor per damunt de cada província, n’apareix el nom, la ràtio de contagis setmanals per cada 100.000 habitants i el nombre amb xifres absolutes.


    Passant el cursor per damunt de cada estat, n’apareix el nom, la ràtio de contagis en dues setmanes per cada 100.000 habitants i el nombre amb xifres absolutes, amb dades d’entre el 30 de setembre i el 13 d’octubre.

    El risc de rebrot es mesura amb l’índex EPG, el qual combina la ràtio dels contagis dels darrers 14 dies i la velocitat mitjana de propagació de la darrera setmana (excloent els casos en residències), mentre que la ràtio setmanal de contagis indica la quantitat de positius per cada 100.000 habitants del dia de referència i els sis anteriors. La xifra de morts és la suma de les defuncions del dia de referència i els sis anteriors, en termes absoluts.

    Dades d’hospitalitzats i en UCI en cada moment, no acumulades. Alerta: les dades dels últims tres dies són provisionals i pateixen retards en les notificacions.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recomana que el percentatge de positius en les PCR no superi el 5%, indicador que la pandèmia està controlada i la quantitat de contagis no detectats és mínim.

    La Rt és un mesura per avaluar la velocitat de propagació d’una epidèmia i, en concret, assenyala el nombre mitjà de persones infectades per una persona infecciosa. Si és superior a 1, el nombre de contagis diaris creixerà i, si és menor, remetrà progressivament.

    Les dades fan referència a cada dia i d’acord amb la informació remesa per cada centre i, per tant, pot tenir algun error o retard.

Població estrangera resident a Catalunya el 2018

Publicat el per
Respon

Catalunya, un gran mosaic internacional [ara, 17-3-2019]

Catalunya és una terra d’acollida i la diversitat forma part del seu ADN. Més d’un milió de catalans són de nacionalitat estrangera i provenen d’almenys 167 països. Es tracta d’una dada molt rellevant, tenint en compte que al món, segons el criteri de l’ONU, hi ha 195 estats. Aquesta infografia recull les nacionalitats de la població estrangera resident a Catalunya el 2018, segons les dades de l’Idescat, comptant només les comunitats amb més de 200 persones

 

Catalunya, un gran mosaic internacional

Judici al procés: declaració d’independència i l’1-O

Publicat el per
Respon

 

15 febrer 2019

Un “mur humà” omple Barcelona per defensar que votar no és delicte
La manifestació es converteix en un crit de denúncia contra la repressió en l’inici del judici als presos[ara, 16-2-2019]

 

 

Fiscals que defensen l’Estat i els partits fent d’acusació popular [ara,  DAVID MIRÓ /MONTSE RIART, 16-2-2019]

Els fets jutjats

¿Els jutgen per l’1-O i per la declaració d’independència?

El procediment parteix de molt abans. De fet, l’escrit d’acusació de la Fiscalia es refereix fins i tot a fets anteriors a la consulta del 9-N. Sobretot el procediment se centra en els preparatius del referèndum, les votacions al Parlament el 6 i 7 de setembre, la protesta davant d’Economia del 20-S, la votació de l’1-O i la declaració d’independència.

El paper de la Fiscalia

Per què hi ha dues acusacions en nom de l’estat espanyol?

En realitat, és només l’advocacia de l’Estat la que hauria de representar els interessos del govern espanyol en el judici. Segons els seus estatuts orgànics, la Fiscalia té la missió de defensar els interessos generals dels ciutadans i la llei. El problema és que, en aquest cas, la Fiscalia ha acabat assumint un paper que no li toca, aprofitant la idea que defensa els interessos de la majoria d’espanyols. El mateix fiscal Javier Zaragoza ho deixava clar parlant del judici “de la democràcia espanyola”.

L’acusació popular

Per què hi ha un partit polític d’ultradreta com Vox al judici?

La figura de l’acusació popular no existeix en la resta de sistemes judicials europeus i és pròpia només de la justícia espanyola. En teoria, ha de permetre a entitats i institucions que representen un conjunt de ciutadans poder actuar com a perjudicats en fets que els hagin afectat. Poques vegades un partit polític ha exercit d’acusació. El problema no és tant aquesta figura sinó com i per quins interessos s’utilitza. En altres procediments, l’acusació popular ha servit per condemnar grans casos de corrupció. La Federació de Veïns de Barcelona va ser una de les impulsores del cas de l’espoli del Palau de la Música.

Noves declaracions

¿Oriol Junqueras podria contestar d’aquí uns dies a les acusacions?

Passat el torn d’interrogatori, Junqueras ja no pot contestar a les preguntes que volien formular-li les acusacions. Això no vol dir que no tingui noves oportunitats per intervenir durant el judici: com que els advocats encara no han rebut tota la documentació del cas, el tribunal ha decidit que podran tornar a demanar que els seus clients valorin alguna prova quan s’estigui visualitzant al judici. A més, els acusats disposen d’una nova oportunitat per intervenir en l’últim torn de paraula que se’ls ofereix al final del judici, tot i que es tracta d’un al·legat final i no d’un format pregunta-resposta.

______________

El judici dels presos polítics.

______________

[José Antich, El Nacional.cat, 14-2-2019] 
Quan els destinataris de bona part de les crítiques per part d’amplis sectors de la dreta dura ―lamentablement, ja no n’hi ha cap altra― són el fiscal i l’advocat de l’Estat, en acabar la primera jornada de declaracions dels presos polítics catalans, vol dir que alguna cosa se’ls ha torçat. Que no ha sortit com estava previst. El Tribunal Suprem ha viscut aquest dijous les compareixences com a acusats del vicepresident Oriol Junqueras ―la fiscalia demana 25 anys, l’advocacia de l’Estat, 12 i Vox, 74― i del conseller Quim Forn ―la fiscalia en demana 16, l’advocacia 11 anys i sis mesos i Vox, 74― i les seves intervencions, marcades per estratègies de defensa diferents, reeixides. Junqueras i Forn van demostrar ideals, fermesa, convicció, ironia i professionalitat. Molta professionalitat.

El fiscal Fidel Cadena i la representant governamental Rosa María Seoane, bastant més la segona que el primer, van naufragar significativament. Errors importants en els fets, aparent desconeixement de molts aspectes de la causa, malaptesa en l’interrogatori i falta de cintura, cosa que fins i tot va provocar alguna estirada d’orelles del president de la sala, Manuel Marchena, que es van repetir una, dues i fins i tot tres vegades al llarg de les més de vuit hores que van durar les explicacions de Junqueras i Forn al Tribunal Suprem. Realment, a un profà no pot deixar de sorprendre’l el baix nivell de les acusacions. A un costat hi havia dos presos polítics que s’havien preparat a fons la seva defensa i a l’altre costat dos professionals del dret que van fer mèrits per ser substituïts pels errors que van cometre.

Fora d’això, Junqueras va plantejar la seva defensa des del principi com el que és: un pres polític. A la taula tan sols una gerra d’aigua i un vas. Cap paper. Va contestar només al seu advocat, Andreu Van den Eynde, com un senyal inequívoc que era en una farsa judicial i que no es podia legitimar ni la fiscalia ni les altres acusacions. El vicepresident va tirar d’actitud professoral per impartir en molts moments una master class sobre drets civils, drets individuals, democràcia, llibertats, pacifisme, història d’Esquerra Republicana, condemna de la violència i dret a l’autodeterminació. Va ser convincent en la seva exposició política i en la defensa de convocar referèndums. Va ser una pena que un brillant polemista com Junqueras no pogués confrontar-se amb la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Però va ser la seva decisió, sabent que potser perdia una oportunitat. Va demostrar que el temps a la presó ―interminable i injust― no ha minvat la seva capacitat dialèctica i el nivell aclaparador de les seves explicacions.

El plantejament de Quim Forn i del seu advocat, Xavier Melero, va ser diferent. Potser, també, perquè les acusacions eren més concretes en la seva condició de conseller d’Interior el 20 de setembre, l’1 d’octubre i el 27 del mateix mes. Per començar, la taula atapeïda de papers, que no va deixar d’utilitzar durant tot l’interrogatori. El cara a cara amb Fidel Cadena va ser certament antològic i deixa respostes suficients davant del desconcertat fiscal perquè es faci amb rapidesa un vídeo que reculli totes les situacions, algunes hilarants, que es van produir. Forn hauria sortit a coll de la sala si no hagués hagut de tornar per un injust càstig a Soto del Real.

És probable que res de tot el que estem veient no canviï el sentit de la sentència i que les greus acusacions es mantinguin. Però sabien que tenien un problema amb la instrucció del jutge Pablo Llarena i avui la preocupació ha de ser bastant més gran.

 

 

Una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos

Publicat el per
Respon

L’1 de desembre Jordi Turull i Jordi Sànchez van iniciar una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos que van presentar ara fa un any per poder acudir al Tribunal d’Estrasburg.  Tres dies després, el 4 de desembre Josep Rull i Joaquim Forn es va unir a la vaga de fam des de  la presó de Lledoners.[Vilaweb]

La vaga de fam dels presos polítics: l’última hora de la protesta

Sànchez, Turull, Rull i Forn han iniciat una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos que van presentar ara fa un any per poder acudir al Tribunal d’Estrasburg

 

Parlament de Catalunya – 12 de maig del 2018 / 14 de maig del 2018

Publicat el per
Respon

12/5/2018.  Debat del programa i votació d’investidura del diputat Quim Torra i Pla, candidat proposat a la presidència de la Generalitat

14/5/2018.  Debat del programa i votació d’investidura del diputat Quim Torra i Pla, candidat proposat a la presidència de la Generalitat

 

Parlament de Catalunya – 28 de març de 2018

Publicat el per
Respon

Maragall a Iceta: “Fan com si arribessin d’un altre planeta”Crònica
[Antoni Bassas, Ara, 29-3-2018]

Ni en el supòsit que els desitjos de respecte expressats pels diputats al ple fossin sincers podrien portar-los a la pràctica, perquè els fets ho impedeixen: el bloc del 155 es va sentir expulsat per la unilateralitat del 6 i 7 de setembre i per haver estat assenyalats com a no grats aquests dies, i al costat independentista no cal que en parlem: violència policial l’1-O, 155, presó preventiva, boicot de l’Estat a tres candidats sorgits del 21-D, més les recents presons de Bassa, Forcadell, Romeva, Rull i Turull. Parlar de reconciliació en un saló de plens que cada dia té més escons buits és com tractar una pulmonia amb una aspirina. Així està el Parlament perquè així està Catalunya.

Hi va haver tantes intervencions que els grups van haver de moure la banqueta. Des del faristol es van sentir des de redaccions d’ESO (el sobiranisme necessita entendre d’una vegada les necessitats de comunicació al segle XXI) fins a confessions personals, catarsis, veritats com punys a la cara i un insuperable moment Ernest Maragall – Miquel Iceta. I una constant de fons: Ciutadans intentant deslegitimar Torrent, no fos cas que l’única presidència institucional catalana efectiva fos digna de respecte.

L’oferta del dia d’Arrimadas va ser “barbaritat”, que va col·locar molt bé. Va referir-se a la incapacitat dels sobiranistes d’investir un president com “el joc de la cadira”, i això que el ple anava d’empatia i aquestes coses. Gerard Gómez del Moral (ERC) no es va contenir i va estar elèctric castigant Arrimadas allà on li fa més mal, és a dir, en els pactes amb el PP. Albiol va anar directe a clavar el missatge perquè l’entenguessin els seguidors de Sálvame : no cal sentir cap pena pels presos perquè “Sànchez és a la presó per haver assaltat un cotxe de la Guàrdia Civil”. En canvi, Alejandro Fernández, diputat popular per Tarragona, va sonar sincer quan va demanar respecte pels sentiments dels que se senten dir “botiflers, colons i són declarats persones no grates”.

Eva Granados (PSC) va parlar en català excepte quan es dirigia a Cs (o sigui, als votants de Cs) en un d’aquells episodis que fan preguntar-se quan acabaran de tocar fons els socialistes catalans, que estan en l’origen, precisament, de la immersió lingüística. Jéssica Albiach va repartir a base de bé, fins a arribar al tuit d’Albert Rivera sobre Marta Rovira (“L’últim colpista que apagui el llum”). Quan va parlar de la “falta d’humanitat” de Cs va aixecar els aplaudiments indepes. I va rematar-ho amb un “¿No els fa reflexionar que havent guanyat no puguin pactar amb ningú?”

Però el més intens encara havia d’arribar. Iceta proposa i Artadi contesta: “Quants anys fa que treballes amb Turull? Visita els teus companys a la presó”. I Maragall, 75 anys, inclinat d’espatlles, va rejovenir: “No he aconseguit creure-me’l. Fan com si arribessin d’un altre planeta. Demani diàleg a qui el nega des de fa vuit anys”. Com va dir Natàlia Sànchez, de la CUP, “El 155 no són els pares, són vostès”. Iceta va haver d’obrir el paraigua abans de defensar-se per no haver tingut cap gest d’humanitat amb els familiars dels presos a l’últim ple: “Els gestos, als Parlaments, són polítics”. Molt trist. La reconciliació trigarà anys.

Parlament de Catalunya – 24 de març de 2018

Publicat el per
Respon

Torrent insta a bastir un front democràtic ampli contra la repressió / PERE VIRGILI

El President del Parlament, Roger Torrent insta a bastir un front democràtic ampli contra la repressió
[Xavi Tedó, Ara, 24-3-2018]

 

En un discurs solemne a l’auditori del Parlament després de la segona sessió del debat d’investidura, el president del Parlament, Roger Torrent, ha instat a formar des d’ara mateix un front comú en la defensa de la democràcia i els drets fonamentals a tots els grups i entitats compromesos en els drets civils i polítics com a resposta als últims empresonaments dictats pel Tribunal Suprem.

“El que vam patir ahir és un atac al cor de la democràcia i això ens interpel·la a tots”, ha denunciat Torrent, que s’ha mostrat molt dur amb els últims empresonaments i la impossibilitat d’escollir un nou president de la Generalitat. “Ja n’hi ha prou. Han suspès la democràcia i només la podrem recuperar des de la unitat de tots els demòcrates”, ha anotat Torrent. Per aquest motiu, ha instat a bastir un front democràtic que acabi amb els empresonaments i la repressió: “Ens comprometem a no descansar fins que sigueu a casa”, ha afirmat en referència als presos i exiliats enmig d’una gran ovació i crits de “Llibertat presos polítics”. “Us volem a casa i ho aconseguirem”, ha afegit.

Davant la gravetat de la situació i d’una involució democràtica sense precedents, perquè ahir es va produir un nou salt empresonant gent per les seves idees polítiques que té com a únic objectiu acabar amb la llibertat”, Torrent ha fet una crida a la unitat política per impulsar un front comú contra la via judicial imposada per l’Estat. Una crida que ha circumscrit també a la societat espanyola. “Això no és un embat de banderes, sinó de valors democràtics”, ha assenyalat Torrent, que ha reclamat posar la política en el centre del debat.

“Aquest país sempre tira endavant i vull transmetre un missatge d’esperança perquè si ens mantenim ferms no només posarem fi a les imposicions i a la repressió, sinó que construirem un país més lliure i més just”, ha recordat el president de la cambra catalana. “Avui més que mai, visca la democràcia i visca Catalunya”, ha sentenciat Torrent en un discurs que ha fet al costat dels últims presidents del Parlament i dels líders sobiranistes i que s’ha acabat amb el cant d”Els segadors’.

Sobre la Llei

Publicat el per
Respon

  • Pérez de los Cobos: la ley “estaba por encima de la convivencia ciudadana” el 1-O [LVG, 1-2-2018]

  • “El coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, responsable de l’operatiu policial que va operar durant el referèndum de l’1 d’octubre, va manifestar ahir durant la seva compareixença com a testimoni davant el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena que en la citada jornada «el compliment de la llei estava per sobre de la convivència ciutadana», segons van assenyalar fonts presents a la compareixença.” [Diari de Girona, 2-2-2018]

 

  • En nom de la llei tot està permès [Josep Ramoneda, Ara, 4-2-2018]

    Pérez de los Cobos, coronel de la Guàrdia Civil que va coordinar l’operatiu de l’1-O, va dir que havia advertit el conseller Forn “que el compliment de la llei està per sobre de la convivència ciutadana”. Peculiar manera de confondre l’instrument amb el fi. Si ens dotem d’una llei és per tenir regles que facilitin el bon conviure entre les persones. És obvi: la llei hi és per complir-la. Però, com explica Josep María Ruiz Simón, des que a l’època medieval l’Església catòlica va acceptar el principi de tolerància, sabem que a vegades s’ha de permetre un mal menor per evitar-ne un de més gran. I si això valia per a la llei divina més ha de valdre per a la humana. De fet, l’aplicació de la tolerància en el món teocràtic era arbitrària i excepcional; en democràcia forma part del principi de llibertat.

    ¿El mal menor de celebrar un referèndum il·legal, per tant, sense efectes pràctics, justificava el mal major d’impedir-lo amb càrregues policials indiscriminades contra ciutadans? Només es pot concloure que el govern necessitava deixar constància de la seva força.

    La llei hi és per protegir la ciutadania. I per això la prudència és una virtut cardinal en l’exercici de les funcions de govern. Sembla que a De los Cobos li han ensenyat una altra cosa: en nom de la llei tot està permès. Té molt a veure amb el clima creat pel combat ideològic contra l’independentisme. Quants cops hem sentit de Rajoy i altres portaveus de l’oficialisme l’apel·lació a l’“ imperio de la ley ”? Més enllà de les connotacions negatives d’una expressió familiar del franquisme, la idea d’imperi remet a un poder absolut que no és el que correspon a una democràcia, en tant que sistema per evitar els abusos dels que manen. Parlar d’imperi de la llei transmet inseguretat i autoritarisme.

    “El dret és la moral escrita d’una societat”, vaig llegir en un article del catedràtic Francesc de Carreras. I vaig quedar perplex. Precisament una de les conquestes de la tradició liberal és separar la moral de les exigències de conducta emanades del poder (religiós o civil). Ni és moral tot el que és legal ni és immoral tot el que és il·legal. No ho tornem a barrejar.

  • 4 de febrer Contra la convivència [Vicenç Villatoro, Ara, 4-2-2018]

    HI HA FRASES que retraten una mentalitat. “ El cumplimiento de la ley estaba por encima de la convivencia ciudadana ”. En versió original, perquè no es perdi cap matís: és el que va dir al jutge el coronel Pérez de los Cobos per explicar l’actuació de la Guàrdia Civil i la policia espanyola l’1-O. I per carregar contra els Mossos. Aquesta contraposició entre fer complir la llei i preservar la convivència ja és per ella mateixa significativa, sorprenent. Figura que la llei existeix precisament per preservar la convivència. Els Mossos van intentar fer-ho compatible. Per a Pérez de los Cobos, fer complir la llei està per damunt de la convivència, és un bé superior a qualsevol altre. Que es noti qui mana. Per això la policia i la Guàrdia Civil no tenien cap noció de proporció, aquell dia, perquè la convivència és secundària, perquè la imposició de la llei és el valor suprem. No m’imagino cap responsable policial d’un país democràtic dient una frase com aquesta. S’agraeix la sinceritat. Perquè em fa l’efecte que aquesta idea, que per fer complir la seva llei paga la pena trencar la convivència de la societat catalana, és la divisa de l’Estat no tan sols l’u d’octubre, sinó molts dies abans i molts dies després. Fins avui mateix.

  • 2/8: La llei i la democràcia [Vicenç Villatoro, Ara, 2-8-2017]

    “LA DEMOCRÀCIA I LA LLEI són indissociables”. Aquesta frase de Stephan Dion, antic ministre d’Exteriors del Canadà, federalista quebequès, ha estat llegida per l’unionisme espanyol com un triomf i un aval. Ho veieu? No hi ha democràcia si no es compleix la llei. Però la frase també es pot llegir al revés: aquesta llei ha de ser indissociable dels principis essencials de la democràcia. Si només es llegís a la manera unionista, també durant el franquisme s’havia de complir la llei. En democràcia la llei, que s’ha de complir, ha de ser democràtica de forma i de fons. I un principi de la democràcia és que quan una part molt rellevant de la població d’un estat, que a sobre és majoria en el seu territori, planteja pacíficament un conflicte, aquest conflicte no pot ser negat i reprimit. És el principi que va aplicar el Canadà. La majoria quebequesa volia poder decidir la seva relació amb el Canadà. La llei va escoltar aquesta petició i es van arbitrar formes legals per donar-hi sortida. I aquesta llei democràtica es va complir plenament: es va fer un referèndum. No és el que ha fet Espanya. La frase de Dion és la d’un federalista canadenc i cobreix del tot allò que va fer el Canadà. Si és que renya els catalans, renya encara més Espanya.”

    Definicions històriques

  • Aristóteles: El común consentimiento de la ciudad.

    Bascuñan, Aníbal Valdés. “Introducción al estudio de las ciencias jurídicas y sociales”.

    Gayo: Es lo que el pueblo manda y establece.

    Recopilación Justiniana. Derecho Romano.

    Aftalion: Es la norma general, establecida mediante la palabra por el órgano competente (legislador).

    Rocha, Cesáreo Ochoa. Manual de introducción al Derecho.

    Kelsen: En sentido específico, legislación significa establecimiento de normas jurídicas generales, cualquiera que sea el órgano que lo realice.

    Bascuñan, Aníbal Valdés. Introducción al estudio de las ciencias jurídicas y sociales.

    Santo Tomás de Aquino: Ordenación de la razón dirigida al bien común y promulgada solemnemente por quien cuida a la comunidad.

  • Conde de Lautréamont:  “Bueno es que se obedezcan las leyes. El pueblo comprende lo que las hace justas. No se las abandona. Cuando se hace depender su justicia de otra cosa, es fácil tornarla dudosa.”

     

Democràcia

Publicat el per
Respon

 

“I en una democràcia sempre fa lleig que els jutges, o els mitjans de comunicació, o els poders fàctics, hagin de corregir els votants”.

“S’ha creat un diàleg de sords (…) La República s’ha de poder explicar a tothom. I també s’ha d’explicar a Espanya. I aquesta és la meva lluita personal. Aconseguir que s’entengui de què va la República catalana a Espanya.”

 

  • “Veus de l’1-O”, conduït per Xavi Rosiñol, dóna la veu a alguns dels protagonistes, ciutadans anònims, de la jornada electoral del referèndum per la independència, el passat 1 d’octubre.

 

  • El dia 6 de setembre del 2017, el govern de la Generalitat va convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya. Malgrat la prohibició del govern espanyol, l’1 d’octubre, en un dia plujós i en un ambient extremadament hostil, milers de persones van acudir als centres de votació.
    “1-O” és la crònica del que va passar en cinc d’aquests centres en un dia terrible i alhora inoblidable en què més de dos milions de persones van lluitar pacíficament per exercir el seu dret a decidir.

    L’1 d’octubre van votar 2.286.217 persones a Catalunya en el referèndum per la independència. Les imatges de les urnes clandestines, les votacions i les càrregues policials, que van causar 1.066 ferits, van donar la volta al món. Mai havíem estat testimonis d’una votació d’aquestes característiques.

    En aquest treball no apareix cap polític, sinó que es posa èmfasi en l’organització i la participació d’un poble el dia del referèndum. Ciutadans anònims van sortir als carrers i es van organitzar per fer-lo possible, malgrat els obstacles. La seva col·laboració va contribuir perquè la ciutadania pogués exercir el seu dret al vot. El seguiment de com es va desenvolupar la jornada en cinc centres electorals posa de relleu que a tot arreu es van viure els mateixos neguits, incerteses, pors i il·lusions. En cadascun dels centres filmats, un ciutadà anònim narra des del seu punt de vista aquella jornada. El seu testimoni, registrat temps després, correspon a un relat elaborat després de la reflexió sobre el que va succeir aquell dia. Entre els testimonis, hi ha una cara coneguda, la de l’actriu Sílvia Bel. El documental també recull el cas de Roger Español, el jove que va perdre un ull a causa de l’impacte d’una bola de goma. Tot i que de seguida va ser tractat en un centre hospitalari, finalment en va perdre la visió.

    MEMÒRIA AUDIOVISUAL DE L’1-O.

Després del 21-D : algunes reflexions

Publicat el per
Respon
  • Ens ha dividit, el 21-D? [Salvador Cardús, Ara 26-12-2017]
    “El discurs polític de l’independentisme ha mantingut un respecte estricte a la tradició d’un catalanisme obsessionat per la cohesió social”
  • Sobre la fractura de Catalunya [Josep Ramoneda, Ara 27-12-2017]
    “…aquestes eleccions, convocades pel govern espanyol, en les condicions que tots sabem, tenien com a objectiu la desfeta i desarticulació de l’independentisme, la qual cosa ha fet que es disputessin en el terreny de la polarització identitària.”
  • Fer política de debò [Borja de Riquer, Ara, 25/26-12-2017]
    “Les formacions independentistes necessiten més complicitats polítiques per poder constituir un gran front pel canvi polític…Cal prestar atenció al fet que un partit anticatalanista sigui majoritari entre els sectors populars de l’antiga immigracció”
  • La construcció de la enemistad  [Juan Cruz, El País 27-12-2017]
    “El Procès nos ha traído eso ,la destrucción sistemática de la amistad. De parte y parte, como decía mi madre. En un lado y en otro se han ido criando las alcantarillas del desacuerdo.”
  • Resposta, amb amistat, a Juan Cruz [Antoni Bassas, Ara, 29-12-2017]
    “    me pregunto si era posible evitar esa enemistad a la vista de lo que contáis en los medios españoles. Porque para saber cómo entiende la sociedad española lo que está pasando en Cataluña habrá que fijarse en cómo lo cuentan los medios que consume esa sociedad. (…) ¿No firmarías que en el mundo violento en el que vivimos todos los desafíos fueran com el catalán? Democrático y pacífico, consistente en pedir que se pongan las urnas para que vote todo el mundo, los del ‘sí’ y los del ‘no’. ¿Por qué os gusta tanto la palabra ‘desafío’, un término que evoca la hidalguía herida, como si el Procés fuese un duelo de armas? En el mundo anglosajón, al que aspiramos a parecernos por tradición democrática, el único desafío consistiría en venir a Catalunya, convencer a la gente de los beneficios de seguir juntos, ganar el referéndum y volverse para casa. Lo hicieron les canadienses y lo hicieron los ingleses. ¿Por qué no los españoles?”
  • El año de las banderas [Enric Juliana, La Vanguardia 31-12-2017]
    “    El Estado español le ha roto las piernas a la Generalitat y la sociedad catalana ha reaccionado a la defensiva restituyendo una mayoría independentista en el Parlament para una nueva fase de espesa lucha táctica. El “a por ellos” resonará durante muchos años en los oídos de miles de catalanes. Muchos votantes independentistas, críticos con lo sucedido entre septiembre y octubre, votaron en clave estricamente defensiva. “Si perdemos, nos arrasarán”. Independentistas sin independencia. Republicanos sin república. Unionistas sin unión. Este el balance final del año de las banderas en los balcones.”

  • 21-D: fracassos [Joan B. Culla, Ara 1-1-2018]
    “    Figura entre aquests Catalunya en Comú – Podem. Però -a parer meu- no només per culpa de l’equidistància entre els blocs unionista i independentista, o de l’estèril rebuig a pactar ni amb els uns ni amb els altres. Si, malgrat l’augment de la participació, CatECP va perdre 45.000 electors, ¿no deu ser també per l’obstinació de Xavier Domènech a parlar de “la dreta”, posant en el mateix sac Ciutadans (l’opció favorita del senyor Gay de Montellà, la nineta dels ulls de l’Íbex-35) i JxCat de Puigdemont el rèprobe, l’enemic públic número 1 de les grans corporacions econòmiques i plataformes empresarials? Revertir les retallades és un objectiu que subscric; però al llindar del 2018 potser ja fora hora de saber que, atavismes    paleoprogres a banda, les retallades avui vigents són atribuïbles als dictats de Montoro infinitament més que a la malvada genètica neoliberal dels convergents.”
    […] Una altra vegada s’ha fet evident que, mancat avui de qualsevol autonomia de discurs (l’autorectificació d’Iceta a propòsit de l’indult va ser humiliant), el PSC no pot aspirar, en unes elecions catalanes, a altra cosa que a resistir, sense capacitat per exercir de pont o de frontissa entre blocs. Si algú en tenia cap dubte, les declaracions postelectorals del número dos del PSOE, José Luis Ábalos (en el paper de versió remasteritzada dels Bono, Ibarra i Guerra), el deuen haver dissipat.
    […] A mi, en canvi, el 4,5 % de vot cupaire em sembla el restabliment d’un cert principi de realitat. Com he escrit en altres llocs, cap dada socioelectoral empírica no explicava que, dins l’hemisferi independentista, hi hagués tants votants (a Sant Cugat del Vallès, un remarcable 10,1%) partidaris d’abolir el capitalisme, d’abandonar l’euro i de construir uns Països Catalans sota la falç i el martell. Enfront de qui creu que, el 21-D, el vot útil independentista perjudicà la CUP, jo soc més aviat del parer que, el 2015, l’havia beneficiada -i molt- ser vista com la garantia independentista davant l’aiguabarreig de Junts pel Sí.
    […] Però resulta que qui ha suspès l’autonomia és el patètic Rajoy, i qui encapçalava les llistes catalanes de Rajoy era un García Albiol molt més capaç de galvanitzar els adversaris (“limpiar ”, “ arrasar ”, “ cerrar ”…) que no d’atraure aquell electorat castellanoparlant i exsocialista mal predisposat davant “la dreta”. Sobretot, i després de tres dècades de monopoli, l’espanyolisme del PPC no ha pogut impedir la creixença d’un competidor primer desdenyat i ara temible, afavorit pels poders fàctics, lliure de motxilles del passat, “modern” i “liberal”. El duel PP-C’s, però, ja es lliurarà en el ring espanyol.”