LA GUERRA CIVIL I LA PANDÈMIA PEL COVID-19: escenaris comparables?

La de la Guerra Civil, una crisi sense rival

Els experts veuen “una barbaritat” comparar l’impacte de la pandèmia amb el del conflicte bèl·lic

Bombardeig de Tortosa el gener de 1939:veïnes tornant a casa seva. Getty/Ara, 21-6-20

[Ara, 21-6-2020, Silvia Marimon Molas]
El 30 de juliol del 1942 el govern franquista prohibia fer “ostentació” als aparadors d’articles d’alimentació. No es podia presumir d’abundància i exhibir fregits, rostits o carn d’olla. Es prohibien les cartes als restaurants, només es podia servir un ou per persona i la mantega quedava vedada. Els cuiners, durant la Guerra Civil, ensenyaven receptes de truites sense ous ni patates: s’utilitzava farina, aigua i bicarbonat i les patates eren substituïdes per la capa blanca de les taronges prèviament assecades. 80 anys després, durant els primers dies de l’actual pandèmia, alguns van fer córrer per les xarxes imatges de supermercats amb estanteries buides i cues amb carros plens fins a dalt davant les caixes, però el cert és que en cap moment hi ha hagut escassetat alimentària. El 1936, la caiguda del PIB va ser del 24%, la pitjor des del 1850: una davallada que no s’ha repetit mai més. Ara les previsions situen la caiguda del PIB entre el 5% i el 15%. Durant la dècada dels quaranta els preus reals van pujar aproximadament un 700% i, fins al 1956, a Catalunya no es va recuperar el nivell de vida que hi havia el 1935. El 12 d’abril passat, en una entrevista a La Vanguardia, el vicepresident del Banc Central, Luis de Guindos, assegurava que la situació econòmica generada pel covid-19 era la més greu des de la Guerra Civil. Ara bé, ¿són escenaris comparables?

“Una banalització brutal”

“Es incomparable, és d’una banalització brutal per dues raons fonamentals: no és el mateix que el sistema s’aturi perquè hi ha una pandèmia que ho faci per la destrucció que ha provocat una guerra i en què una part de la població ha matat l’altra”, assegura Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet d’Història Econòmica Europea a la Universitat Pompeu Fabra. Guirao creu que més que mirar enrere, hauríem de mirar endavant: “Hem de pensar més en el món que volem tenir, i no en el que vam tenir, perquè és ple de deficiències. Ara pot ser també una oportunitat per decidir en quina direcció volem anar, identificar les nostres vulnerabilitats”.

La Guerra Civil va ser traumàtica en molts aspectes. Quan finalment, després de gairebé tres anys d’enfrontaments, Franco va imposar la dictadura no va venir la pau, sinó la repressió, l’exili i, per tant, la desaparició d’una important part del capital humà i una autarquia que faria que la recuperació econòmica fos molt més lenta.

Ara no hi ha una dictadura que només vetlla pels interessos d’alguns i castiga els altres, sinó una democràcia. Tanmateix, tot trencament pot provocar que la mirada de la societat canviï, que el que abans semblava imprescindible passi a ser prescindible. “Hi ha analogies, però limitades –diu Albert Carreras, catedràtic d’història i institucions econòmiques del departament d’economia i empresa de la Pompeu Fabra–. El confinament ha sigut una experiència intensa i inesperada que ha generat canvi en les preferències socials, i, igual que després d’una guerra, el retorn a la normalitat no es produirà de manera immediata”.

Canvis de prioritats i noves reivindicacions

La tendència a buscar analogies és molt humana. No les podem buscar en la mal anomenada grip espanyola del 1918, perquè aleshores el confinament només es va produir als Estats Units. Tampoc en les pestes medievals, en què la mortaldat era tan elevada que, com que la població escassejava, les classes més desfavorides van poder millorar la seva capacitat negociadora. En una economia de guerra, al contrari que en un confinament, tot es mobilitza. Carreras, però, creu que les analogies estarien en els canvis que es poden produir a posteriori, en les explosions socials o reivindicacions que poden venir. Per exemple, després de la Segona Guerra Mundial hi va haver més sensibilitat sobre el que suposaven les mancances, i això va suposar el naixement de les polítiques agroalimentàries. També es va mobilitzar població que no tenia drets civils i, un cop acabada la guerra, se’ls va haver de donar drets.

Canvis espectaculars després de la Segona Guerra Mundial

Després de la Segona Guerra Mundial, el canvi a l’Europa democràtica –no a Espanya– sí que va ser espectacular. Anglaterra, quan encara estava en guerra, va votar contra Winston Churchill per escollir un home desconegut, el líder del Partit Laborista, Clement Attlee. El lema del Partit Laborista era “Enfrontem el futur” i, entre altres coses, va prometre nacionalitzar el Banc d’Anglaterra, el combustible, l’energia elèctrica i el transport públic. “Va ser el 1945, en plena bancarrota, que Anglaterra va establir el sistema nacional de salut –detalla Guirao–. A l’Europa democràtica es van fer governs de coalició amb totes les forces polítiques, excloent els feixistes, en què es van crear les regles fonamentals de la societat del futur i es va fer de manera consensuada. Va ser l’inici de l’estat del benestar”.

Aleshores es tenien clares quines eren les prioritats. Tanmateix, Guirao insisteix que la crisi actual no es pot comparar amb cap guerra i que tampoc ajuda a imaginar què vindrà després. Segons Guirao, no és necessària una experiència tan traumàtica per fer canvis: “Holanda va fer un tomb impressionant a principis de la dècada dels 80 després del mal holandès; Corea també va fer canvis després de la crisi financera del 2010, i Finlàndia en va fer a partir de la dècada dels 90, amb l’enfonsament de la Unió Soviètica, que havia sigut el destí de pràcticament la meitat de les seves exportacions”. Finlàndia va apostar aleshores per l’educació i la innovació.

Barcelona comptava, el desembre del 1935, amb un total d’1.048.641 persones. Una població que pràcticament es va doblar al llarg dels tres anys que va durar la Guerra Civil per l’arribada de prop d’un milió de refugiats. A Barcelona les bombes van destruir 1.500 immobles. “La producció agrícola va caure en un 20% i la producció industrial va baixar un 30% –explica Oriol Dueñas, professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona–. El consum es va enfonsar i els productes bàsics de primera necessitat van quedar racionats fins al 1952”. Per a Dueñas, els dos escenaris no es poden comparar: “La vida quotidiana dels espanyols va estar dominada per la fam, l’escassetat de fonts d’energia i les malalties –detalla Dueñas–. El racionament de productes de primera necessitat, que també es va produir a Europa a l’acabar la Segona Guerra Mundial, va durar uns tres anys, mentre que a Espanya es va arrossegar durant més de dotze”.

Març del 1938: Tres dies de terror aeri, més de 40 hores d’angoixa

Com es fa la història?

Com es fa la història? Un matí amb Patrick Boucheron [J. MONCLÚS, ara, 16-11-2019]

“Sou el públic que més m’estimo per una raó molt senzilla: vaig néixer el 1965 i soc historiador, que és una manera de no fer-se gran completament, perquè per a mi l’exercici de la història i la manera com l’hem de dirigir a la gent és una manera d’agrair la joventut. L’hi dec tot, a la joventut. Per això intento que la meva vida d’adult com a professor consisteixi en no ser gaire infidel al que pensava i esperava a la vostra edat”. Amb aquestes paraules l’historiador francès Patrick Boucheron encetava el dijous 6 de novembre la seva intervenció al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) davant un públic format per 250 alumnes de secundària de diferents centres de la ciutat. Professor del prestigiós Collège de France, especialista en la Itàlia medieval i coordinador del celebrat volum Història mundial de França, Boucheron se citava amb els joves per reflexionar sobre l’ofici d’historiador i les implicacions ètiques i polítiques que comporta exercir-lo actualment.

“No podem creure que sempre tenim raó respecte al passat, que som més democràtics, més oberts, més tolerants i més liberals que aquells que van actuar abans que nosaltres. Els vostres professors us ensenyen a portar al moment d’ara el que creieu entendre del passat, a contextualitzar-ho. I això vol dir que la història és comprensiva. És a dir, ha d’entendre, ha de comprendre, no ha de jutjar ni ser superior o altiva, ni suscitar venjança. També ha de considerar que les dones i els homes fem el que podem sense poder-ho fer tot, i que en un moment concret potser van fer més del que pensem ara que podien fer”. Boucheron es va fixar en el cartell de l’exposició Feminismes! per expressar aquesta convicció i va afirmar que el feminisme és una presa de paraula que fa visible una situació en què les dones fan allò que no creien que serien capaces de fer possible: un alliberament que ateny tots els gèneres.

Boucheron es va citar amb els joves per reflexionar sobre l’ofici d’historiador i les implicacions ètiques i polítiques que comporta exercir-lo actualment

Davant d’un públic emmudit, Boucheron va anar desgranant els seus punts de vista sobre què és la història i com l’hem d’entendre. “Als historiadors no els demanem que siguin neutres, sinó que siguin justos i honestos, que tinguin un punt de vista. Així que, també en el meu cas, hi ha tot un seguit de determinacions socials, històriques, culturals i de gènere que determinen el meu punt de vista”, va dir.

Boucheron defensa que la història ha d’entendre, ha de comprendre, no ha de jutjar ni ser superior o altiva, ni suscitar venjança

D’HERÒDOT A INDIANA JONES

Al llarg de la seva dissertació, l’historiador va apuntalar les seves explicacions amb les valoracions que van fer de l’anàlisi historiogràfica en altres moments personatges com la filòsofa Hannah Arendt parlant dels “tresors perduts” o les relacions que va establir Heròdot entre la literatura del que és real i l’experiment. Fins i tot va parlar d’Indiana Jones -va dubtar de si la seva audiència sabia de qui es tractava-, l’arqueòleg de ficció que va utilitzar per afirmar que el millor de la història no és el resultat, sinó el camí. “L’historiador és un arqueòleg del temps present, que està fet de molts passats acumulats. Si realment volem ser contemporanis, no n’hi ha prou amb ser-ho amb els vius, també cal ser-ho amb els morts. I el que sabrem dels morts del passat ho sabrem a partir del que apareix en el present del passat més recent”.

“Els alumnes més exigents són els de secundària”, havia advertit durant la presentació de Boucheron Clàudia Pujol, periodista i directora de la revista de divulgació històrica SàpiensEl torn de preguntes ho va confirmar. ¿La democràcia és un sistema decebedor? ¿Cal ser idealista per convertir-se en historiador? ¿Què el va inspirar per ser-ho? ¿La història com a concepte general es repeteix al llarg del temps? Aquestes van ser algunes de les qüestions que els estudiants van traslladar a Boucheron, que va respondre encoratjant-los a formar part d’aquesta història de la qual parlava. “Cada vegada és més difícil fer veure que el món no existeix. Engegueu l’ordinador i el món ja ve cap a vosaltres. La decepció de les esperances no pot desanimar, al contrari, ha de mobilitzar. No passa res si perdem combats. El que és greu és no lluitar”.

Resultado de imagen de Patrick boucheron en CCCB

Després del 21-D : algunes reflexions

  • Ens ha dividit, el 21-D? [Salvador Cardús, Ara 26-12-2017]
    “El discurs polític de l’independentisme ha mantingut un respecte estricte a la tradició d’un catalanisme obsessionat per la cohesió social”
  • Sobre la fractura de Catalunya [Josep Ramoneda, Ara 27-12-2017]
    “…aquestes eleccions, convocades pel govern espanyol, en les condicions que tots sabem, tenien com a objectiu la desfeta i desarticulació de l’independentisme, la qual cosa ha fet que es disputessin en el terreny de la polarització identitària.”
  • Fer política de debò [Borja de RiquerAra, 25/26-12-2017]
    “Les formacions independentistes necessiten més complicitats polítiques per poder constituir un gran front pel canvi polític…Cal prestar atenció al fet que un partit anticatalanista sigui majoritari entre els sectors populars de l’antiga immigracció”
  • La construcció de la enemistad  [Juan Cruz, El País 27-12-2017]
    “El Procès nos ha traído eso ,la destrucción sistemática de la amistad. De parte y parte, como decía mi madre. En un lado y en otro se han ido criando las alcantarillas del desacuerdo.”
  • Resposta, amb amistat, a Juan Cruz [Antoni Bassas, Ara, 29-12-2017]
    me pregunto si era posible evitar esa enemistad a la vista de lo que contáis en los medios españoles. Porque para saber cómo entiende la sociedad española lo que está pasando en Cataluña habrá que fijarse en cómo lo cuentan los medios que consume esa sociedad. (…) ¿No firmarías que en el mundo violento en el que vivimos todos los desafíos fueran com el catalán? Democrático y pacífico, consistente en pedir que se pongan las urnas para que vote todo el mundo, los del ‘sí’ y los del ‘no’. ¿Por qué os gusta tanto la palabra ‘desafío’, un término que evoca la hidalguía herida, como si el Procés fuese un duelo de armas? En el mundo anglosajón, al que aspiramos a parecernos por tradición democrática, el único desafío consistiría en venir a Catalunya, convencer a la gente de los beneficios de seguir juntos, ganar el referéndum y volverse para casa. Lo hicieron les canadienses y lo hicieron los ingleses. ¿Por qué no los españoles?”
  • El año de las banderas [Enric Juliana, La Vanguardia 31-12-2017]
    El Estado español le ha roto las piernas a la Generalitat y la sociedad catalana ha reaccionado a la defensiva restituyendo una mayoría independentista en el Parlament para una nueva fase de espesa lucha táctica. El “a por ellos” resonará durante muchos años en los oídos de miles de catalanes. Muchos votantes independentistas, críticos con lo sucedido entre septiembre y octubre, votaron en clave estricamente defensiva. “Si perdemos, nos arrasarán”. Independentistas sin independencia. Republicanos sin república. Unionistas sin unión. Este el balance final del año de las banderas en los balcones.”

  • 21-D: fracassos [Joan B. Culla, Ara 1-1-2018]
    Figura entre aquests Catalunya en Comú – Podem. Però -a parer meu- no només per culpa de l’equidistància entre els blocs unionista i independentista, o de l’estèril rebuig a pactar ni amb els uns ni amb els altres. Si, malgrat l’augment de la participació, CatECP va perdre 45.000 electors, ¿no deu ser també per l’obstinació de Xavier Domènech a parlar de “la dreta”, posant en el mateix sac Ciutadans (l’opció favorita del senyor Gay de Montellà, la nineta dels ulls de l’Íbex-35) i JxCat de Puigdemont el rèprobe, l’enemic públic número 1 de les grans corporacions econòmiques i plataformes empresarials? Revertir les retallades és un objectiu que subscric; però al llindar del 2018 potser ja fora hora de saber que, atavismes
    paleoprogres a banda, les retallades avui vigents són atribuïbles als dictats de Montoro infinitament més que a la malvada genètica neoliberal dels convergents.”
    […] Una altra vegada s’ha fet evident que, mancat avui de qualsevol autonomia de discurs (l’autorectificació d’Iceta a propòsit de l’indult va ser humiliant), el PSC no pot aspirar, en unes elecions catalanes, a altra cosa que a resistir, sense capacitat per exercir de pont o de frontissa entre blocs. Si algú en tenia cap dubte, les declaracions postelectorals del número dos del PSOE, José Luis Ábalos (en el paper de versió remasteritzada dels Bono, Ibarra i Guerra), el deuen haver dissipat.
    […] A mi, en canvi, el 4,5 % de vot cupaire em sembla el restabliment d’un cert principi de realitat. Com he escrit en altres llocs, cap dada socioelectoral empírica no explicava que, dins l’hemisferi independentista, hi hagués tants votants (a Sant Cugat del Vallès, un remarcable 10,1%) partidaris d’abolir el capitalisme, d’abandonar l’euro i de construir uns Països Catalans sota la falç i el martell. Enfront de qui creu que, el 21-D, el vot útil independentista perjudicà la CUP, jo soc més aviat del parer que, el 2015, l’havia beneficiada -i molt- ser vista com la garantia independentista davant l’aiguabarreig de Junts pel Sí.
    […] Però resulta que qui ha suspès l’autonomia és el patètic Rajoy, i qui encapçalava les llistes catalanes de Rajoy era un García Albiol molt més capaç de galvanitzar els adversaris (“limpiar ”, “ arrasar ”, “ cerrar ”…) que no d’atraure aquell electorat castellanoparlant i exsocialista mal predisposat davant “la dreta”. Sobretot, i després de tres dècades de monopoli, l’espanyolisme del PPC no ha pogut impedir la creixença d’un competidor primer desdenyat i ara temible, afavorit pels poders fàctics, lliure de motxilles del passat, “modern” i “liberal”. El duel PP-C’s, però, ja es lliurarà en el ring espanyol.”

LLIBERTAT!

Tengo que aguantarme y ser muy educado delante de tanta mentira sobre nuestra profesión y nuestro trabajo en las aulas: acusarme que estoy sembrando entre mis alumnos el odio hacia España es una auténtica canallada…..i avui….com els explico als meus alumnes que un atribut de la democràcia liberal es la divisió de poders……però ací, això no funciona…un partit tòxic s’ha carregat aquella il·lustrada il·lusió -com hem vist en alguns moments de la nostra història- amb la barbaritat de fer empresonar la llibertat d’expressió i de manifestació……perquè el nacionalisme espanyol no tolerarà mai que se li trenquin les regles del joc…..per això, l’abús de poder de l’1 d’octubre era tan sols una mostra….ara, la  venjança, per les mobilitzacions massives d’aquell dia i la del dia 3, es posa en marxa. [jlacueva, 16-10-2017]

17/10: Llibertat! [Vicenç Villatoro, Ara , 16-10-2017]

EN UNA DEMOCRÀCIA no hi pot haver presos polítics. No pot haver-hi gent a la presó per haver exercit democràticament els seus drets: el d’opinió, el de reunió, el de manifestació… Democràcia i presos polítics és un oxímoron, una contradicció en els termes: si hi ha una cosa és que no hi ha l’altra. I Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són en aquests moments presos polítics. Potser no són els primers, però són segurament els casos més obvis, més inequívocs i més inexcusables. Les imputacions són per delictes polítics, i extremadament forçades. La seva defensa ja no és tan sols la defensa de la independència o de la dignitat de Catalunya, és la defensa de la democràcia, sense fronteres. Molta gent ja ho va entendre el 20 de setembre. I ho entén també avui, més enllà de la seva actitud davant de la qüestió catalana. Per tant, ara el debat és sobre quines formes de resistència civil pacífica, de protesta democràtica, es poden articular a més de les declaracions per respondre a aquests fets. Avui, penjar pels carrers la paraula “Llibertat” no és una demanda genèrica i encara menys un lema poètic ( J’écris ton nom! ). És una exigència democràtica amb noms i cognoms: és, d’entrada, també, la llibertat d’unes persones concretes. Llibertat!

Igualtat o desigualtat entre els espanyols?

[Carles Castro, LVG, 17-9-2017] La igualtat dels espanyols és un objectiu que sembla que obsessiona tots els governs centrals, fins i tot aquells amb una ideologia que s’oposa obertament a l’igualitarisme. I, de passada, la igualtat és un dels principals arguments de l’immobilisme autonòmic.

Tot i això, la suposada igualtat dels espanyols és un dels mites que pitjor se sostenen quan se’ls confronta amb la realitat. Diferents nivells de finançament, diferent dotació en infraestructures, desigual qualitat en els serveis públics… Un simple repàs dels diferents indicadors autonòmics deixa al descobert la magnitud d’aquesta desigualtat.

Per començar, la desigualtat és especialment visible entre les comunitats de règim comú –Catalunya per exemple– i les de règim foral ( País Basc i Navarra, que es financen directament amb els impostos que recapten, que són gairebé tots). És veritat que aquestes últimes suposen només un 6% de la població i menys del 8% del producte interior brut (PIB) espanyol.

Infografía sobre la España desigual

Tot i això, alguns indicadors molt vinculats a la qualitat dels serveis públics reflecteixen un nivell de desigualtat clamorós. Per exemple, en despesa sanitària per habitant, el País Basc és l’autonomia que més inverteix (més de 1.600 euros segons dades del 2015), fins al punt de superar en un 60% la que menys diners en destina: Andalusia (1.090 euros per habitant). I una distància similar s’aprecia en la despesa pública per alumne en ensenyaments no universitaris. Mentre que el País Basc gasta gairebé 9.000 euros per alumne, la mitjana espanyola se situa en poc més de 5.000.

Tot i això, Navarra i Euskadi no són els únics territoris amb un règim fiscal diferenciat. També les Canàries gaudeixen d’un règim econòmic i fiscal especial, amb l’objectiu de “mantenir una significativa menor pressió fiscal que la mitjana de la resta d’ Espanya”. I això s’explica per les característiques geogràfiques de l’arxipèlag canari.

Ara bé, la desigualtat també es reprodueix entre les autonomies de règim comú… encara que no sempre en la mateixa direcció. En molts casos, a més, les diferències estan determinades per l’ús de les competències i dels recursos que fa cada comunitat autònoma. Per exemple, la despesa pública per alumne situa Catalunya en la part baixa de la taula (4.746 euros), a una distància sideral del País Basc, Navarra, Cantàbria, Astúries i Galícia (totes molt per sobre dels 6.000 euros per alumne). Però la cua l’ocupen Madrid, Andalusia i Castella-la Manxa (amb 4.500 euros per alumne). I això repercuteix en el nombre d’escolars per professor: més de 13 a Andalusia i Catalunya, i més de 14 a Madrid, però menys d’11 a Galícia o Astúries. I a tot això cal afegir una dada que influeix en la complexitat del repte educatiu: Catalunya i Madrid tenen un dels percentatges d’alumnat estranger més importants d’ Espanya (entre l’11% i el 13%), mentre que Galícia només en té un 2,6%.

El que és significatiu d’aquestes dades és que els pitjors registres se solen produir en les comunitats que més aporten al PIB espanyol: Catalunya (19%), Madrid (18,9%), Andalusia (13,3%) i Comunitat Valenciana (9,4%). El contrast s’accentua en l’àmbit de la despesa sanitària per habitant. Al marge del cas ja esmentat d’ Andalusia, les comunitats de Madrid (amb 1.243 euros per habitant), València (amb 1.308) i Catalunya (amb 1.312) se situen a la banda baixa de la taula (llocs 16, 12 i 11, respectivament). A la banda alta, a més del País Basc, figuren Astúries (1.526 euros), Navarra (1.510) i Extremadura (1.501).

Tenen res a veure aquestes diferències de despesa amb les necessitats objectives de cada territori? Les taxes de pobresa podrien ser-ne un indicador. Andalusia, però, que és la que menys gasta en sanitat per habitant (i que és als llocs de cua pel que fa a la despesa educativa per alumne) és precisament l’autonomia que encapçala el rànquing de pobresa: un 35,7% el 2015, seguida de Múrcia (31,8%), Extremadura (29%) i les Canàries (28,5%). Al costat contrari, els territoris amb menys nivell de pobresa són les dues autonomies forals (Navarra, 9,6%, i País Basc, 10,9%), seguides de Catalunya (13,9%) i Aragó (14,4%). Madrid (15,1%) ocupa la sisena plaça.

L’atur podria ser un altre indicador de la situació social de cada comunitat. I aquí, de nou, les autonomies forals (Navarra i País Basc) mostren els millors indicadors, amb taxes d’atur entorn de l’11% (que comparteixen amb La Rioja i Aragó), mentre que les més mal col·locades són Extremadura i Andalusia, amb percentatges per sobre del 25%. Catalunya i Madrid se situen a la zona mitjana, amb índexs d’atur del 13%, quatre punts per sota de la mitjana estatal. La paradoxa, una vegada més, rau en el fet que les autonomies que disposen de més recursos són, justament, les que menys pobresa i atur pateixen.

Quins indicadors podrien explicar, llavors, el malestar i la desafecció catalana? O potser no és només una qüestió de diners? Algunes xifres revelen una heterogeneïtat en el desplegament de l’administració pública que podria alimentar el sentiment de greuge. Per exemple, la distribució territorial dels empleats públics. És veritat que Catalunya és la tercera comunitat amb més efectius al servei de l’administració (més de 300.000), per darrere d’ Andalusia (gairebé 460.000) i Madrid (amb prop de 400.000). Però, en termes relatius, mentre que a Catalunya hi ha 40 empleats públics per cada mil habitants, a Extremadura n’hi ha 82, i a Aragó, Castella i Lleó i Madrid n’hi ha més de 60. I la resta d’autonomies, tret de la Comunitat Valenciana (amb 45 per cada 1.000 habitants), tenen més de 50 empleats públics per cada mil habitants.

En aparença, les xifres que explicarien més bé el sentiment objectiu de greuge se situen en l’àmbit històric de les infraestructures. I això més enllà d’un model radial que permet viatjar en alta velocitat de Conca a Albacete o de Segòvia a Zamora, però no de València a Barcelona (on encara queda algun tram de via única com passava en bona part de les línies entre Saragossa i Barcelona abans de l’obertura de l’AVE). El nucli del problema s’ha anat situant al capítol de les inversions. I si res reflecteix més bé aquestes desigualtats és la xarxa de carreteres estatals i autonòmiques. Amb dades del 2015, la correlació entre autovies lliures i autopistes de peatge ofereix la millor imatge del greuge comparatiu. Mentre que Catalunya té la xarxa de pagament més extensa d’ Espanya (633 quilòmetres, quatre vegades més que Madrid, el triple que Andalusia i les dues Castelles o el doble que Galícia, amb una superfície similar), els seus quilòmetres d’autovia (815) gairebé suposen una tercera part dels construïts a Andalusia o Castella i Lleó, la meitat que a Castella-la Manxa i només un 30% més que a Madrid, malgrat que Catalunya quadruplica la seva superfície.

I un altre exemple vistós de la discriminació inversora s’aprecia en el tracte que rep l’aeroport de Barcelona en contrast amb el de Madrid, malgrat que el Prat registra un trànsit de passatgers (44 milions anuals) bastant proper al de Barajas (50 milions) i uns resultats (339 milions d’euros) molt per sobre dels de Madrid (27 milions). La inversió a ­Barajas per als pròxims quatre anys, en canvi, triplica la destinada al Prat.

El gràfic dibuixa una radiografia completa d’aquesta Espanya desigual, però els nombres no ho diuen tot. La desafecció catalana també té a veure sense cap dubte amb el seu nivell d’autogovern i el respecte a la seva identitat.

11 de setembre de 2017: manifestació de la Diada

S'està carregant el vídeo del Twitter

 

Resultado de imagen de ara i 11 setembre mapa

  1. Què és la Llei de Transitorietat Jurídica? [Regió7, 28-8-2017]
  2. Las diez claves de la ley del referéndum de Cataluña [El País, 6-9-2017]

  3. Diccionari bàsic per entendre el Procés [Ara, 8-9-2017]

OPINIONS diverses:
*Visca Catalunya! [Juan Luis Cebrián, 10-9-2017)
          *Un onze de setembre diferent [LVG, editorial,11-9-2017}
          *Ferreras, Cebrián i la calculada fal·làcia de la violència a Catalunya [Josep              Casulleras Nualart, VilaWeb, 10-9-2017]
           *La força de la gravetat [Antoni Puigverd, LVG, 11-9-2017]
*Moderats sense alternativa [Francesc-Marc Àlvaro, LVG, 11-9-2017]
*El Brexit y el lío catalán [Jhon Carlin, El País, 11-9-2017]

 

Umberto Eco: “Aquellos que olvidan la historia”

Aquellos que olvidan la historia 

Es una verdad obvia que los jóvenes carecen de conocimientos generales de historia. Pero en my experiencia, para los jóvenes el pasado se ha aplanado en una enorme nebulosa indiferenciada. Es por eso que en una carta abierta publicada recientemente en la revista italiana L’Espresso, le recomendé a mi nieto adolescente que ejercitara su memoria aprendiéndose de memoria un poema largo.

Me temo que las generaciones jóvenes de la actualidad corren el riesgo de perder tanto la memoria individual como la colectiva. Las encuestas han revelado dos tipos de falsos conceptos que persisten entre jóvenes evidentemente con estudios: por ejemplo, leí que muchos estudiantes italianos de universidad creen que Aldo Moro fue el líder de la organización militante Brigadas Rojas, cuando en realidad él era el primer ministro de Italia y las Brigadas Rojas fueron las responsables de su muerte en 1978.

Le escribí esa carta a mi nieto en diciembre, más o menos por el tiempo en que cierto video se había vuelto viral en YouTube. Éste era de un episodio de “L’Eredità”, un programa de concursos de la televisión italiana que al parecer elige a los concursantes por su buen aspecto y afabilidad, junto con un mínimo de conocimientos generales. (Podemos suponer que esto es para evitar llenar la trasmisión con gente bonita pero despistada que se devana los sesos solo para responder a preguntas de opción múltiple como: ¿Giuseppe Garibaldi fue un ciclista, un explorador, un líder militar o el inventor del agua caliente?)

En un episodio, el presentador, Carlo Conti, pidió a los concursantes que identificaran el año en que Adolf Hitler fue nombrado canciller de Alemania. Las cuatro opciones de respuesta eran: 1933, 1948, 1964 y 1979. Los cuatro concursantes que tenían la oportunidad de responder eran: Ilaria, una joven bastante bonita; Matteo, un hombre de buena complexión de unos 30 años, con el cráneo afeitado y una cadena alrededor del cuello; Tiziana, una atractiva joven que también parecía tener unos 30 años; y una joven de nombre Caterina que llevaba anteojos y tenía aires de sabelotodo.

Debería ser universalmente sabido que Hitler murió al final de la Segunda Guerra Mundial, por lo que obviamente la respuesta solo podía ser 1933; las otras fechas eran simplemente demasiado tardías. Pero Ilaria supuso que fue en 1948, Matteo eligió 1964 y Tiziana, 1979. Cuando le llegó el turno a Caterina ya estaba obligada a elegir 1933, pero fingió cierto titubeo al elegirla, no sabemos si por ironía o asombro.

Conti también les preguntó a los concursantes en qué año el entonces primer ministro Benito Mussolini se había reunido con Ezra Pound; aquí también las opciones eran 1933, 1948, 1964 y 1979. Ahora bien, nadie está obligado a saber quién fue Ezra Pound (para que conste, él fue poeta y crítico estadounidense) y de no haber sido una pregunta de opción múltiple, yo tampoco habría indicado el año correcto. Pero dado que Mussolini fue asesinado en 1945, la única respuesta posible era 1933. (Confieso que quedé asombrado al enterarme en qué medida el dictador se mantenía al tanto con la poesía estadounidense.) La dulce Ilaria, pidiendo indulgencias con su tierna sonrisita, supuso que en 1964.

Continua llegint

Corrupció a Espanya

 I AIXÍ FINS A LA CRISI FINAL” [Enric Company, El País 28-10-2014]

D’on ve tot això? Com ha pogut créixer tan vigorosa en un sistema democràtic la corrupció pública entre els governants? L’excusa que alguns pocavergonyes s’aprofiten de certes situacions no explica l’expansió com una taca d’oli de la idea que les Administracions públiques existeixen perquè els polítics les saquegin, que és el que mostren el cas Gürtel i les seves múltiples derivacions o el cas Millet i molts d’altres. No explica tampoc com ha pogut ser tan extensa la convicció d’impunitat, la creença que el poder polític també serveix per protegir, arribat el cas, qui sigui enxampat en una falta. Ni la idea que, si enxampen algú, només hagi de dimitir si el partit l’hi exigeix.

Aquí tenim un intent d’explicació. Durant quatre llargues dècades, des de la Guerra Civil, el que estava permès als titulars de l’Administració pública era, simplement, el que la superioritat permetia. Aquest era el control veritablement existent, tant en el plànol polític com en el de la moral pública. Era així i punt. Era un sistema d’una verticalitat total, que acabava en un vèrtex unipersonal lliure de qualsevol obligació de retre comptes. Es vanagloriava obscenament que, en tot cas, els comptes els retria només davant de Déu i la història. Però, la superioritat, què era, materialment? Era una línia directa, vertical, jeràrquica, en la qual tenir la confiança i l’assentiment directe o indirecte del nivell immediat per dalt assegurava al de baix la correcció del que cadascú decidís que era bo o dolent, correcte o incorrecte. Si la superioritat deia que pel bé del partit, o de la pàtria, calia fer això o allò altre, es feia, per descomptat. Si mentrestant se’n derivaven beneficis marginals i colaven, doncs això, colaven. Des del Govern fins a l’últim alcalde. Per descomptat, no es dimitia, se cessava.

Aquest va ser el model del franquisme i el franquisme va ser, cal recordar-ho, l’hàbitat polític de les dretes d’aquest país des del 1939, o el 1936 en segons quines zones, fins al 1977. Quatre dècades seguides donen per a molt i això explica en gran mesura que aquest model es convertís en cultura, que quallés com la cultura política de gran part de les dretes i de les elits econòmiques crescudes a la seva ombra, que van ser les beneficiàries de la dictadura. L’Administració era patrimoni exprimible per qui la regentava, fins a nova ordre.El que se sap del cas dels ERE a Andalusia parla més d’una mimetització d’aquest model d’arrel caciquista

Se sap de sobres que hi ha hagut casos de corrupció política també en partits com CiU i el PSOE, que a diferència del PP no es van forjar a partir del motlle polític del franquisme. Més aviat al contrari, es van formar o van renéixer com els seus adversaris. El cas més notable que afecta el PSOE, el dels ERE d’Andalusia, mostra similituds amb el comportament del PP en els seus feus de Madrid, València i les Balears. Però en aquesta ocasió es tracta més aviat de l’assimilació d’una altra de les característiques de la tradició política de les dretes, que és anterior al franquisme, la del clientelisme derivat del sistema caciquista de l’època de la Restauració borbònica. Com el del franquisme, són els sistemes que han permès la dominació social i política de les dretes durant un segle, amb intervals breus, brevíssims. El que se sap del cas dels ERE a Andalusia parla més d’una mimetització d’aquest model d’arrel caciquista per una esquerra que, amb els anys, acaba per enquistar-se en l’Administració més que dirigir-la per governar.

Evidentment, no es tracta de remetre al franquisme o al caciquisme del segle XIX la culpa del que passa ara. La descripció d’aquests models tampoc ho explica tot. En un país amb una moral pública mitjanament digna d’aquest nom, l’aparició del nom del president del Govern en una llista de dirigents del seu partit que cobrava en negre, com és el cas de Rajoy, n’hauria provocat la dimissió. Com que en aquesta llista també hi ha el ministre d’Hisenda en plaça i molts altres polítics amb altes responsabilitats, el més normal és que una crisi d’aquesta envergadura requerís una refundació del partit. I unes eleccions. Això no es va fer i des de llavors el que ha passat és una pluja d’escàndols protagonitzats per polítics destacats del PP que, incomprensiblement, no s’afronten. En espera de què? Que la ciutadania se n’oblidi, que cada nou cas tapi el de la setmana anterior?

El Govern format per un partit immers en aquestes condicions està legitimat per dur a terme la venda del patrimoni públic, com vol fer el de Rajoy amb AENA, per exemple? No, no ho està. El fet que ho faci reforça la idea que manca d’una moral pública homologable a la de països similars. Però no d’objectius. A l’inrevés, aquests objectius es converteixen en la justificació de la seva continuïtat a ulls dels mitjans econòmics beneficiats per les seves polítiques. Es tracta de seguir utilitzant la conjuntura de crisi econòmica per continuar amb el gegantí traspàs de riquesa de les classes mitjanes i populars a una fracció privilegiada: la que gestiona els entramats econòmics i la que no para de cridar al Govern: “Així, així”. I així fins que cristal·litzi la crisi de règim.

***************************************************************************************

  1. Funcionamiento de una trama” [El País, 28-10-2014]
  2. Claves de la Operación Púnica” [El País, 27-10-2014]

UNA ESPAÑA SIN ESPEJOS [Joan B. Cuya i Clarà, El País, 18-10-2014]

Artur Mas es un zombi que ha perdido el juicio”. “Si no fuera porque en Euskadi nos mataban, yo diría que esto de Cataluña es peor”. “ETA es un aliado de Mas”. El proyecto independentista es “el sueño de una Gran Andorra”, paraíso de evasores fiscales y blanqueadores de dinero negro. Manifestarse pacíficamente por las calles el Once de Septiembre equivale a “conmemorar una guerra civil”. La demanda soberanista catalana “supone un ultraje” para las demás autonomías. Los grupos partidarios de la consulta constituyen una “anticosmopolita coalición de agropecuarios y antisistema”. El “desafío por parte de los independentistas” sólo pretende “tapar las vergüenzas de una de las autonomías más corruptas, Cataluña”.

Las frases que llenan el párrafo anterior son sólo un mínimo florilegio de descalificaciones lanzadas, a lo largo de las últimas semanas, contra la pretensión —rotundamente mayoritaria en las instituciones democráticas catalanas— de celebrar una votación consultiva acerca del futuro estatus político de Cataluña. Unas frases no recolectadas en ambientes extremistas y marginales, sino dichas o escritas por lo más granado de la clase política y de la intelectualidad españolas del año 2014.

De 2014, sí, cuando se investiga un caso de fraude y malversación masivos en la base aérea de Getafe; y existe una denuncia por la gestión económica del Hospital Militar Gómez Ulla; y cada día conocemos detalles más escandalosos alrededor del asunto de lastarjetas negras de Caja Madrid y de Bankia; y sabemos que el líder histórico del SOMA-UGT, Fernández Villa —el hombre del pañuelo rojo al cuello y el puño en alto, junto a Alfonso Guerra, en Rodiezmo— ocultó al fisco 1,4 millones de euros; y crecen el fraude de los ERE y el de los fondos de formación para parados en Andalucía; y siguen coleando los casos Gürtel, y Fabra, y Cotino, y Bárcenas, y Palma Arena, y Nóos, y…

No, no se preocupen, no voy a atrincherarme en el y tú, más. Y, desde luego, no creo que los escándalos citados quiten ni un ápice de gravedad al caso Palau, al caso Pujol o a las derivaciones que uno u otro puedan tener, y que deben ser investigadas hasta las últimas consecuencias. Pero el hecho de que, mientras los estallidos de la corrupción lo sacuden todo (realeza, Fuerzas Armadas, partidos, sindicatos, instituciones financieras, administraciones públicas…), haya quien presente la Cataluña autónoma como la cueva de los 40 ladrones me parece muy sintomático de un problema sobre el que sí quisiera reflexionar un poco: el aparente embotamiento, la parálisis de la capacidad autocrítica de intelectuales y políticos españoles ante el así llamado “desafío catalán”.

Bien está que, frente a dicho reto, se busquen las contradicciones del bloque soberanista, y se hurgue en las evidentes debilidades del proceso preparatorio del 9-N, y se subrayen las consecuencias negativas de una eventual independencia, etcétera. Pero, ¿no sería también saludable que algunas cabezas pensantes, desde la defensa de la unidad de España, reflexionasen seriamente sobre cómo y por qué ha llegado Cataluña al estado de opinión presente?

Cuando digo “seriamente”, me refiero a dejar de lado imaginarios e imposibles lavados de cerebro, a no obsesionarse con la supuesta capacidad adoctrinadora de una Televisió de Catalunya cuya cuota de pantalla alcanza a lo sumo el 14%, y a examinar con rigor la gestión jurídica, política, discursiva y cultural que el establishmentespañol ha hecho, a lo largo de las últimas tres décadas y media, de la pluralidad identitaria del Estado. Desde la LOAPA hasta las reacciones y respuestas ante el nuevo Estatuto catalán entre 2005 y 2010, para entendernos. Ya puestos, tal vez esos intelectuales críticos podrían mirarse al espejo de la historia contemporánea de España y tratar de descubrir en ella alguna lección provechosa para el escenario actual.

Por mi parte —espero que puedan perdonarme la osadía—, me permitiré aventurar alguna hipótesis muy personal. Para no retrotraerme a siglos que conozco menos, mi impresión es que, desde los albores de 1800, la cultura política española sólo ha concebido los conflictos de poder a los que hubo de enfrentarse en términos de victoria o derrota. La transacción, el fifty-fifty, el compromiso —ese concepto que, en alemán (Augsleich), sostuvo la estabilidad de la Europa danubiana durante el medio siglo anterior a la Gran Guerra, por ejemplo— resultan extraños, y objeto de menosprecio, en el acervo político hispano. Eso sí: es una incapacidad para el compromiso provista siempre de sólidas bases jurídicas y constitucionales.

La Constitución de Cádiz de 1812 definía “la Nación española” como “la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios”; los absolutistas, por su parte, consideraban a Fernando VII soberano omnímodo “de las Españas y de las Indias”. Sin embargo, ni una legalidad ni la otra pudieron impedir que, en los tres lustros siguientes a la promulgación de la Pepa, la gran mayoría de los presuntos españoles del hemisferio americano dejasen de serlo para convertirse en ciudadanos de una serie de repúblicas independientes. Bien es cierto que Madrid tardó décadas en aceptarlo y en reconocerlas.

La monarquía británica, en cambio, obró de un modo bien distinto. Aleccionada por el fracaso de la receta del todo o nada frente a la rebelión de las Trece Colonias de América del Norte, a lo largo del siglo XIX se apresuró a conceder amplísimos autogobiernos a sus criollos de las colonias de poblamiento europeo (Canadá, Australia, Nueva Zelanda, el Cabo…), desactivando así las ansias de independencia de tales territorios y conservando hasta hoy mismo a la mayor parte de ellos —y a muchos otros— en el seno de la Commonwealth.

Significativamente, no ha existido jamás ni siquiera a nivel de proyecto una Commonwealth, una Mancomunidad hispánica de naciones. La España oficial no extrajo de la pérdida de la América continental ninguna lección útil y, cuando eclosionó el problema cubano, lo afrontó con la misma y desastrosa fórmula: inflexibilidad jurídica y firmeza retórica: el artículo 89 de la Constitución de 1876 consideraba a Cuba una “provincia de Ultramar”, parte inalienable de la nación; y el presidente Cánovas proclamó enfáticamente que España defendería Cuba “hasta el último hombre y la última peseta”. Los resultados del envite son de sobra conocidos.

Sí, ya sé que Cataluña no es Cuba, ni el virreinato del Río de la Plata. No estoy comparando las situaciones respectivas, sino los reflejos profundos del Estado español cuando se le plantean problemas de soberanía. Y ni siquiera soy original en eso: hace casi un siglo, en diciembre de 1918, un peligrosísimo separatista de nombre Francisco Cambó reprochaba en sede parlamentaria al Gobierno —a los gobiernos españoles de la Restauración— “querer prescindir por completo de las soluciones que en el mundo han tenido los pleitos de libertad colectiva”, llegando “a la triste conclusión de que un pleito de libertad colectiva no tenía solución jurídica, como nunca lo han tenido, por desgracia, en España”.

Desde luego, Cambó no pensaba en Escocia. Y ni siquiera se le había pasado por las mientes el caso de Gibraltar, ese microproblema de libertad colectiva que la España oficial no ha sabido resolver en tres siglos. Primero, porque trató de arreglarlo a base de cañonazos y asedios; luego, con verjas, candados y tapones fronterizos; siempre, con el objetivo último de ver a los gibraltareños rendidos y saliendo de uno en uno, con el carné en la boca. Lo dicho: victoria o derrota, sin términos medios. ¿Acaso hemos olvidado ya la épica reconquista de Perejil?

No, la inmensa mayoría de los catalanes que quieren ejercer la soberanía no odian a España ni lo español. Pero se sienten, especialmente desde el año 2000, maltratados moral y materialmente por un Estado —por un sistema jurídico-político— que perciben como ajeno, cuando no hostil, a su identidad y a sus intereses. Y, tras la sentencia que en 2010 disipó tantas ilusiones, no creen haber recibido de aquel Estado otra cosa que desdenes, humillaciones y amenazas.

Joan B. Culla i Clarà es profesor de Historia Contemporánea en la Universidad Autónoma de Barcelona.