VIA LAIETANA: la casa dels horrors

  • D’espai de tortura a espai de memòria

    Des que el règim franquista va convertir l’edifici en seu de la “Brigada Político-social y de Servicios Especiales”, la comissaria de Via Laietana va ser sinònim de repressió policial i de tortures. L’objectiu, ara, és transformar-lo en un museu. Marina Llansana
  • Els interiors foscos de la tortura: dins la ‘Via Laietana’

    La pràctica de la tortura va ser habitual durant la llarga dictadura franquista. Els dissidents amb el règim, especialment comunistes i catalanistes, van rebre de valent en una comissaria cèlebre perquè hi treballaven alguns dels agents que més s’acarnissaven amb els detinguts. Ho prova aquest text, que recull testimonis escruixidors. Antoni Batista

La casa dels horrors

El sinistre edifici de Via Laietana es va cruspir per sinècdoque el nom de tot un carrer [Antoni Batista, ara, 20/11/2019]

La Via Laietana va ser des de 1941 la seu de la VI Brigada Regional de Investigación Social, encarregada de la repressió d’uns “delictes” que en democràcia hem d’entrecomillar però que el feixisme normalitzava. Les atribucions dels departaments ja il·lustren què perseguien: Afers Laborals – Grup I; Activitats Catalano-separatistes – Grup II; Activitats Comunistes – Grup III; Activitats Anarquistes, Trotskistes i Socials – Grup IV; Escortes i Sectes – Grup V; Prefectura i Direcció de Serveis, Secretaria, Servei de Guàrdia – Grup VI; Servei d’Universitat – Grup VII.

Els seus primers caps, Eduardo Quintela i Pedro Polo, implanten la tortura d’una manera sistemàtica en els anys més cruels de la postguerra. Es posen noms argòtics a les pràctiques perverses dels maltractes més terribles: “el corro” de llenya coral a ma i a màquina, amb els estris que guardaven en una vitrina que mostraven per intimidar; “la banyera” o ofegament, que ha arribat lamentablement als nostres dies en les variants de “la bossa” o el waterboarding ; “la cigonya”, els canells emmanillats per darrera dels genolls a la gatzoneta; “els elèctrodes” a cossos mullats; “el quiròfan”, el detingut lligat a una taula de cintura cap avall, rebent tota mena de turments… La llista heroica dels que els van patir i aguantar fins al límit de la pèrdua de coneixement és llarga, encara més la de milers de detinguts i fitxats, i la representen amb molt d’honor noms com Tomasa Cuevas, Miguel Núñez, Gregorio López Raimundo, Helios Babiano, Maria Rosa Borràs, Jordi Pujol, Vicente Cazcarra, Jordi Dagà, Jordi Carbonell…

L’any 1974, el cap de la Brigada, Julián Gil Mesas, encara demanava a la Direcció General de Seguretat honors per als 95 agents que havien participat en operacions tan galdoses com la detenció dels 113 de l’Assemblea de Catalunya i el MIL de Salvador Puig Antich. El maig de 1976, Pep Martínez Barceló, de Bandera Roja, amb Marc Palmés i Magda Oranich d’advocats, arrenca la primera i única condemna de policies franquistes per torturar.

El 6 de juliol de 2005, Joan Tardà presenta en roda de premsa la iniciativa parlamentaria al Congrés per tal que la Prefectura sigui un museu i memorial de la lluita antifranquista. L’acompanyem Jordi Carbonell, amb el seu testimoni de víctima; Pep Cruanyes, representant de la Comissió de la Dignitat, i jo mateix, que vaig redactar el primer esborrany a partir de les meves recerques als arxius de la Social. Tinc al magnetòfon de la memòria els testimonis esfereïdors que vaig enregistrar, i a la retina la imatge apocalíptica de tots els lligalls d’atestats, declaracions i fitxes, amuntegats en un magatzem a punt d’enviar a l’arxiu històric de la policia, a Alcalá de Henares. Tot el que vaig poder fotocopiar és al Centre d’Estudis Històrics Internacionals (CEHI-UB), a l’abast dels investigadors acadèmics. I, esclar, tant de bo que també al futur espai de la memòria.

  • ENTREVISTA A PEP MARTÍNEZ

    Pep Martínez Barceló va passar moltes hores a la prefectura de la Via Laietana perquè el van agafar cinc vegades en només dos anys: el balanç és de 13 dies a comissaria. El primer cop, després de les eleccions municipals de l’octubre del 1973; el segon, en la cèlebre caiguda dels 67 de l’Assemblea de Catalunya, el 8 de setembre del 1974, i l’última vegada, el 6 de maig del 1976, quan la Brigada Social estava a les acaballes, el van torturar. Tenia 28 anys.

    El seu testimoni va servir per denunciar els policies i recentment n’ha escrit una novel·la: ‘Atilano’. El nom d’un dels policies més tristament cèlebres de la Brigada Social, Atilano del Valle Oter, cap del grup anticomunista.

    1. Quan arriba a comissaria ja es troba l’Atilano?

    Pep Martínez Barceló
    Pep Martínez Barceló.

    Em van detenir dos agents que em devien conèixer de les detencions anteriors. L’Atilano m’esperava; em coneixia perquè vivíem a prop. D’entrada no em van fer res, però a mesura que m’interrogaven m’anaven pressionant, feien veure que altres companys de la mateixa caiguda havien cantat. Em tenien un parell d’hores, em baixaven als calabossos, em tornaven a pujar…

    2. Què li van fer?

    Van caure les primeres hòsties, pessics, estirades d’orelles. Però l’Atilano no em va tocar, no em va posar les mans a sobre. Estava sempre assegut, jugava amb la pistola, m’apuntava, amenaçava, “se te va a caer el pelo”, “hueles a quemado”… El pitjor va ser quan em van penjar d’una barra de ferro, emmanillat sobre unes benes, per no deixar marques, i a la gatzoneta: passen la barra entre les cames i els braços, darrere dels genolls, l’aixequen, et van voltejant i van fent preguntes, et peguen, m’anaven picant a la panxa amb un tornavís… Però no van aconseguir que delatés ningú ni que firmés la declaració.

    3. Com ho va aguantar?

    No ho saps ben bé, perquè desconeixes fins a quin punt el cos té capacitat de resistència. El meu sistema era molt simple: aconseguir anar al vàter amb un tros de paper, perquè quan el cos ha evacuat i funciona, et refàs. I tenint clar que allò no pot durar més de 72 hores, aguantes. Vaig patir al principi, perquè ningú no sabia que m’havien detingut i estava sol a expenses d’ells. Ara, per què resisteixes no ho acabes de saber mai.

    4. I al jutjat va denunciar les tortures.

    Quan vaig arribar al jutjat vaig explicar el que m’havien fet, i el jutge va ser el que em va veure tan cascat que va activar la denúncia ell mateix: em va fer reconèixer per un forense i aleshores jo vaig declarar amb els meus advocats, Magda Oranich i Marc Palmés. Quan després van ser jutjats els policies, els seus companys ens van fer un passadís i anaven pegant-nos, en Palmés i la meva dona van rebre, fins que el jutge els va fer desallotjar.

Com es fa la història?

Com es fa la història? Un matí amb Patrick Boucheron [J. MONCLÚS, ara, 16-11-2019]

“Sou el públic que més m’estimo per una raó molt senzilla: vaig néixer el 1965 i soc historiador, que és una manera de no fer-se gran completament, perquè per a mi l’exercici de la història i la manera com l’hem de dirigir a la gent és una manera d’agrair la joventut. L’hi dec tot, a la joventut. Per això intento que la meva vida d’adult com a professor consisteixi en no ser gaire infidel al que pensava i esperava a la vostra edat”. Amb aquestes paraules l’historiador francès Patrick Boucheron encetava el dijous 6 de novembre la seva intervenció al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) davant un públic format per 250 alumnes de secundària de diferents centres de la ciutat. Professor del prestigiós Collège de France, especialista en la Itàlia medieval i coordinador del celebrat volum Història mundial de França, Boucheron se citava amb els joves per reflexionar sobre l’ofici d’historiador i les implicacions ètiques i polítiques que comporta exercir-lo actualment.

“No podem creure que sempre tenim raó respecte al passat, que som més democràtics, més oberts, més tolerants i més liberals que aquells que van actuar abans que nosaltres. Els vostres professors us ensenyen a portar al moment d’ara el que creieu entendre del passat, a contextualitzar-ho. I això vol dir que la història és comprensiva. És a dir, ha d’entendre, ha de comprendre, no ha de jutjar ni ser superior o altiva, ni suscitar venjança. També ha de considerar que les dones i els homes fem el que podem sense poder-ho fer tot, i que en un moment concret potser van fer més del que pensem ara que podien fer”. Boucheron es va fixar en el cartell de l’exposició Feminismes! per expressar aquesta convicció i va afirmar que el feminisme és una presa de paraula que fa visible una situació en què les dones fan allò que no creien que serien capaces de fer possible: un alliberament que ateny tots els gèneres.

Boucheron es va citar amb els joves per reflexionar sobre l’ofici d’historiador i les implicacions ètiques i polítiques que comporta exercir-lo actualment

Davant d’un públic emmudit, Boucheron va anar desgranant els seus punts de vista sobre què és la història i com l’hem d’entendre. “Als historiadors no els demanem que siguin neutres, sinó que siguin justos i honestos, que tinguin un punt de vista. Així que, també en el meu cas, hi ha tot un seguit de determinacions socials, històriques, culturals i de gènere que determinen el meu punt de vista”, va dir.

Boucheron defensa que la història ha d’entendre, ha de comprendre, no ha de jutjar ni ser superior o altiva, ni suscitar venjança

D’HERÒDOT A INDIANA JONES

Al llarg de la seva dissertació, l’historiador va apuntalar les seves explicacions amb les valoracions que van fer de l’anàlisi historiogràfica en altres moments personatges com la filòsofa Hannah Arendt parlant dels “tresors perduts” o les relacions que va establir Heròdot entre la literatura del que és real i l’experiment. Fins i tot va parlar d’Indiana Jones -va dubtar de si la seva audiència sabia de qui es tractava-, l’arqueòleg de ficció que va utilitzar per afirmar que el millor de la història no és el resultat, sinó el camí. “L’historiador és un arqueòleg del temps present, que està fet de molts passats acumulats. Si realment volem ser contemporanis, no n’hi ha prou amb ser-ho amb els vius, també cal ser-ho amb els morts. I el que sabrem dels morts del passat ho sabrem a partir del que apareix en el present del passat més recent”.

“Els alumnes més exigents són els de secundària”, havia advertit durant la presentació de Boucheron Clàudia Pujol, periodista i directora de la revista de divulgació històrica SàpiensEl torn de preguntes ho va confirmar. ¿La democràcia és un sistema decebedor? ¿Cal ser idealista per convertir-se en historiador? ¿Què el va inspirar per ser-ho? ¿La història com a concepte general es repeteix al llarg del temps? Aquestes van ser algunes de les qüestions que els estudiants van traslladar a Boucheron, que va respondre encoratjant-los a formar part d’aquesta història de la qual parlava. “Cada vegada és més difícil fer veure que el món no existeix. Engegueu l’ordinador i el món ja ve cap a vosaltres. La decepció de les esperances no pot desanimar, al contrari, ha de mobilitzar. No passa res si perdem combats. El que és greu és no lluitar”.

Resultado de imagen de Patrick boucheron en CCCB

Mor NEUS CATALÀ: memòria de les deportades a Ravensbrück i de la lluita contra el feixisme

Mor Neus Català, la veu guerrera de l’infern nazi

Va sobreviure a Ravensbrück i fins als 103 anys va lluitar per reivindicar la memòria de les seves companyes combatents [Silvia Marimon, 13-4-2019]

Neus Català va plantar cara als nazis, va lluitar a la Resistència francesa i va sobreviure a l’horror de Ravensbrück. Quan va ser alliberada de l’infern, el 5 de maig de 1945, es va prometre no oblidar les companyes. Fins al final es va mantenir  fidel a la seva lluita per la memòria: “Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar coses és la voluntat de recuperar la memòria de les altres”, explicava. Menys de 20 anys després d’haver sortit de l’infern de Ravensbrück va recórrer tot França buscant el testimoni de les seves companyes de lluita. Reivindicava que elles també van donar la vida per la llibertat, però se’ls han dedicat poquíssims monuments. Va relatar la història de totes aquestes lluitadores a ‘De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas‘, publicat per primera vegada el 1984 per l’editorial Adgena, reeditat el 2000, i altra vegada el 2015 amb motiu del centenari de l’autora. 

Va voler saber què els havia passat a les seves companyes anys després. “Com altres supervivents, ella era conscient que era moltes veus; havia vist morir moltes companyes i va voler donar veu a les mortes i a les supervivents”, explica l’escriptora especialista en literatura testimonial Marta Marín-Dòmine. Recordar, reviure, no era gens fàcil. Al principi no volia explicar res davant els seus dos fills, el Lluís i la Margarita. “No només es va comprometre a difondre l’infern sinó que el va reviure; molta altra gent no n’ha sigut capaç –reflexiona Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL)–. Va assumir la càrrega de moltes altres dones que van ser doblement invisibles perquè eren víctimes i dones”. Català és una de les poques dones deportades del llibre de Montserrat Roig, ‘Els catalans als camps nazis’ i Carme Martí va convertit la vida d’aquesta dona valenta en una novel·la colpidora: ‘Un cel de plom’ (Amsterdam).

Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Aquesta dona tossuda i valenta, filla d’una família de camperols, nascuda als Guiamets, al Priorat, el 1915, ha mort als 103 anys, tranquil·lament al llit i envoltada pels seus fills i per la gent que estimava. Volia estudiar infermeria, però l’esclat de la Guerra Civil li va truncar el somni de treballar en un hospital. Es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i després al PSUC. Quan els franquistes van entrar a Barcelona, el 1939, Català va creuar la frontera francesa amb 180 nens. Amb ells va fer un llarg viatge des de la colònia de les Acàcies, a Premià de Dalt, fins a Darnius, Portbou i el Voló. Els perseguien els bombardejos. Català recordava amb tristesa l’entrada a França. Els tiraven trossos de pa i ella cridava: “No agafeu pa, que es burlen de nosaltres!”

Amagant guerrillers des del dia que es va casar

A França es va casar amb Albert Roger el 29 de desembre de 1942 i va entrar a la Resistència francesa. Sempre explicava que el mateix dia de noces van començar a amagar guerrillers. Amb l’ocupació alemanya, no només ocultava maquis, sinó que passava missatges –se’ls amagava als cabells–, obtenia armes i feia sabotatge. “L’exèrcit alemany anava ocupant França i nosaltres sabotejàvem tot el que podíem per posar-los obstacles”, deia aquesta combatent obstinada.

Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

A ella i al seu marit els van detenir l’11 de novembre de 1943. Tenia aquell instant clavat a la retina: “Els alemanys van envoltar casa nostra, armats amb metralladores i bombes de mà”. Després va venir un periple per presons –el primer interrogatori va ser a Périgueux i després la van traslladar a Llemotges– i les tortures. El gener del 1944, un SS li va fer aquest anunci: “Ara comença un viatge molt llarg en tren. Allà on aneu hi estareu molt bé, és com una casa de repòs”. El seu marit no sobreviuria a l’infern nazi.

La van condemnar a treballs forçats a perpetuïtat. Va arribar a Ravensbrück la nit del 3 de febrer de 1944 i la van fitxar com a Neige Roger. Era el número 27.534. Relatava que no tenia records en color: el camp nazi només el podia evocar en blanc i negre. Hi havia una imatge que la perseguia, un grup de dones que va veure a l’entrar al camp: “Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes i que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes unes pelleringues… La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números. Ens van posar una injecció per eliminar la menstruació; deien que així seríem més productives”, recordava. D’aquell infern encara podia sentir els brams de dolor de les mares a qui havien mort els fills, i no podia oblidar com obligaven les dones a fer de botxins i penjar les companyes, o com algunes es llançaven contra les tanques de filferro electrificades perquè ja no podien més. De caràcter fort i rebel, sempre deia que la solidaritat la va ajudar a sobreviure. El març de 1944 la van enviar a Holleischen, un petit camp que depenia de Flossenbürg. Fins i tot amb els nazis al clatell feia sabotatge.

La lluita des de l’exili

Després de la Segona Guerra Mundial va viure exiliada a França. Es va tornar a casar, amb un altre exiliat, Félix Sancho, amb qui va tenir la Margarita i el Lluís. No s’esperava poder ser mare, perquè creia que no podria tenir fills pels experiments que havia patit al camp nazi. Mai va deixar ni la política ni la lluita. El 1962, de forma clandestina i amb altres companys que havien patit la deportació, va crear l’Amical de Mauthausen. Va col·laborar amb Montserrat Roig en el llibre ‘Els catalans als camps nazis’ (Edicions 62). Català recordava amb molt d’afecte les converses amb Roig, que al pròleg del seu llibre va escriure: “No puc oblidar les converses amb Neus Català al barri llatí parisenc”.

“Des del primer moment va participar en el projecte d’un memorial de Ravensbrück amb antigues presoneres de diferents països. Ho feia sola i pagant-ho de la seva butxaca; no tenia cap govern al darrere però volia demostrar al món que hi havia deportades espanyoles”, diu Teresa del Hoyo Calduch, portaveu de l’Amical de Ravensbrück. Era l’única supervivent del Comitè Internacional de Ravensbrück, creat el 3 de febrer de 1965. “El Museu de Ravensbrück, construït en l’antic búnquer de les cel·les de càstig, té una cel·la per a cada comunitat nacional –explica Del Hoyo Calduch–. Com que Espanya no hi va tenir delegació oficial fins al 1977, les deportades espanyoles no hi tenien cap cel·la, i va ser la Neus la que la va reivindicar i la va aconseguir després de lluitar 30 anys”.

Amb la mort de Franco, Català va tornar amb el seu marit a Catalunya. La Generalitat de Catalunya la va guardonar amb la Creu de Sant Jordi el 2005, i posteriorment, el 2006, va ser escollida Catalana de l’Any per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück. El mateix any també va rebre el premi Alternativa, que dona Esquerra Unida i Alternativa. Va passar els últims anys al poble on va néixer, els Guiamets.

“La llibertat es conquereix cada dia”

En un homenatge que li van fer a Ripollet, també el 2006, va demostrar la seva vitalitat. Es va acomiadar amb un “Visca la República!” i va recordar: “S’ha de lluitar sense parar perquè la llibertat es conquereix cada dia”. “Va obrir la porta, a Catalunya i a Espanya, a la història de la deportació femenina, a la capacitat de resistència de moltes dones que no només van patir, com els homes, la mort i les tortures, sinó també els abusos, les agressions sexuals i la maternitat als camps de concentració”, explica Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries. Al pròleg de la reedició que es va fer de ‘ De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas‘, els fills de la Neus relaten com la seva mare es va mobilitzar en el París de la postguerra per ajudar els refugiats i els opositors a la dictadura i com va lluitar perquè les dones no fossin oblidades: “La seva joventut consagrada i, sens dubte, desconeguda havia sigut un malson. Estaven sepultades, sense senyals d’identitat. La Neus mai va dubtar de la finalitat d’aquest llarg camí. No es tractava de posar punt final al record”.  Neus Català és tot un símbol d’aquesta batalla diària.

El llarg combat d’una defensora de la llibertat
La lluita a França
“Les dones vam combatre els nazis. Ens vam incorporar de mil i una maneres al combat. No vam ser simples auxiliars, vam ser combatents. Del nostre sacrifici, de la nostra sang freda, de la nostra rapidesa depenia moltes vegades la vida de desenes de guerrillers”.

La condemna 
“Ens acorralaren en un pati, i, sense judicis, anaven anunciant el nostre destí. A algunes les condemnaren a mort i a mi a treballs forçats a perpetuïtat. Mentre hi ha vida, hi ha esperança!, vaig contestar rient com una boja”.

L’infern
“Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes pelleringues… La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números”.

La reivindicació
“Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar és la voluntat de recuperar la memòria de les altres. Algunes va costar que parlessin, altres estaven ressentides perquè els companys de lluita les havien fet invisibles, i altres de seguida van voler explicar la seva història”.

Desperteu!
“Hi ha dones fantàstiques i molt preparades, però encara estem poc representades al Parlament, tant al català com a l’espanyol. Jo sempre dic: Desperteu! Vam ser un moviment que semblava que ens havíem de menjar al món i ara estem callades; ara que tenim uns drets, no els sabem fer servir”.

l’1 d’abril de 1939: inici de la Negra Nit del Franquisme

 

Imagen relacionada

 

 Finalitzada la Guerra Civil s’instaura un clima de terror, delacions i sotmetiment d’una població per part d’un exercit d’ocupació, tal com es van autoqualificar els vencedors. Es tractava d’instaurar un règim feixista de por i de silenci que, sustentat amb els consells de guerra, els afusellaments, la presó o les deportacions, fes impossible cap plantejament d’una esperança de canvi republicà i, en definitiva, d’impedir qualsevol inquietud per a recuperar les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya. Amb la derrota de la República s’enfonsen unes estructures polítiques democràtiques i s’interrompen unes reformes mai acceptades per un món conservador, caciquil i eclesial, molt refractari a qualsevol canvi que posés en perill els seus privilegis. Des de la mateixa Guerra Civil els nacionals articulen un nou sistema totalitari –el que desprès coneixerem com dictadura franquista- amb un aparell legal repressor que pretenia controlar la vida social, econòmica i política del país. L’1 d’abril de 1939 formalment s’havia acabat una guerra, però una altra continuava de forma sòrdida i cruel contra tota aquella part de la població que no s’identificava amb el nou règim dirigit pel general Franco. [J.L. Lacueva, M. Márquez i L. Plans. COMBAT PER LA LLIBERTAT.Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa 1939-1979.]

Refugiats arribant al Pertús, poble nord-català de França, el 1939 KEYSTONE/ GETTY IMAGES

Civils i soldats en un camp de refugiats al Pertús, poble nord-català de França, l’any 1939 KEYSTONE/ GETTY IMAGES

 

Judici al procés: declaració d’independència i l’1-O

 

15 febrer 2019

Un “mur humà” omple Barcelona per defensar que votar no és delicte
La manifestació es converteix en un crit de denúncia contra la repressió en l’inici del judici als presos[ara, 16-2-2019]

 

 

Fiscals que defensen l’Estat i els partits fent d’acusació popular [ara,  DAVID MIRÓ /MONTSE RIART, 16-2-2019]

Els fets jutjats

¿Els jutgen per l’1-O i per la declaració d’independència?

El procediment parteix de molt abans. De fet, l’escrit d’acusació de la Fiscalia es refereix fins i tot a fets anteriors a la consulta del 9-N. Sobretot el procediment se centra en els preparatius del referèndum, les votacions al Parlament el 6 i 7 de setembre, la protesta davant d’Economia del 20-S, la votació de l’1-O i la declaració d’independència.

El paper de la Fiscalia

Per què hi ha dues acusacions en nom de l’estat espanyol?

En realitat, és només l’advocacia de l’Estat la que hauria de representar els interessos del govern espanyol en el judici. Segons els seus estatuts orgànics, la Fiscalia té la missió de defensar els interessos generals dels ciutadans i la llei. El problema és que, en aquest cas, la Fiscalia ha acabat assumint un paper que no li toca, aprofitant la idea que defensa els interessos de la majoria d’espanyols. El mateix fiscal Javier Zaragoza ho deixava clar parlant del judici “de la democràcia espanyola”.

L’acusació popular

Per què hi ha un partit polític d’ultradreta com Vox al judici?

La figura de l’acusació popular no existeix en la resta de sistemes judicials europeus i és pròpia només de la justícia espanyola. En teoria, ha de permetre a entitats i institucions que representen un conjunt de ciutadans poder actuar com a perjudicats en fets que els hagin afectat. Poques vegades un partit polític ha exercit d’acusació. El problema no és tant aquesta figura sinó com i per quins interessos s’utilitza. En altres procediments, l’acusació popular ha servit per condemnar grans casos de corrupció. La Federació de Veïns de Barcelona va ser una de les impulsores del cas de l’espoli del Palau de la Música.

Noves declaracions

¿Oriol Junqueras podria contestar d’aquí uns dies a les acusacions?

Passat el torn d’interrogatori, Junqueras ja no pot contestar a les preguntes que volien formular-li les acusacions. Això no vol dir que no tingui noves oportunitats per intervenir durant el judici: com que els advocats encara no han rebut tota la documentació del cas, el tribunal ha decidit que podran tornar a demanar que els seus clients valorin alguna prova quan s’estigui visualitzant al judici. A més, els acusats disposen d’una nova oportunitat per intervenir en l’últim torn de paraula que se’ls ofereix al final del judici, tot i que es tracta d’un al·legat final i no d’un format pregunta-resposta.

______________

El judici dels presos polítics.

______________

[José Antich, El Nacional.cat, 14-2-2019] 
Quan els destinataris de bona part de les crítiques per part d’amplis sectors de la dreta dura ―lamentablement, ja no n’hi ha cap altra― són el fiscal i l’advocat de l’Estat, en acabar la primera jornada de declaracions dels presos polítics catalans, vol dir que alguna cosa se’ls ha torçat. Que no ha sortit com estava previst. El Tribunal Suprem ha viscut aquest dijous les compareixences com a acusats del vicepresident Oriol Junqueras ―la fiscalia demana 25 anys, l’advocacia de l’Estat, 12 i Vox, 74― i del conseller Quim Forn ―la fiscalia en demana 16, l’advocacia 11 anys i sis mesos i Vox, 74― i les seves intervencions, marcades per estratègies de defensa diferents, reeixides. Junqueras i Forn van demostrar ideals, fermesa, convicció, ironia i professionalitat. Molta professionalitat.

El fiscal Fidel Cadena i la representant governamental Rosa María Seoane, bastant més la segona que el primer, van naufragar significativament. Errors importants en els fets, aparent desconeixement de molts aspectes de la causa, malaptesa en l’interrogatori i falta de cintura, cosa que fins i tot va provocar alguna estirada d’orelles del president de la sala, Manuel Marchena, que es van repetir una, dues i fins i tot tres vegades al llarg de les més de vuit hores que van durar les explicacions de Junqueras i Forn al Tribunal Suprem. Realment, a un profà no pot deixar de sorprendre’l el baix nivell de les acusacions. A un costat hi havia dos presos polítics que s’havien preparat a fons la seva defensa i a l’altre costat dos professionals del dret que van fer mèrits per ser substituïts pels errors que van cometre.

Fora d’això, Junqueras va plantejar la seva defensa des del principi com el que és: un pres polític. A la taula tan sols una gerra d’aigua i un vas. Cap paper. Va contestar només al seu advocat, Andreu Van den Eynde, com un senyal inequívoc que era en una farsa judicial i que no es podia legitimar ni la fiscalia ni les altres acusacions. El vicepresident va tirar d’actitud professoral per impartir en molts moments una master class sobre drets civils, drets individuals, democràcia, llibertats, pacifisme, història d’Esquerra Republicana, condemna de la violència i dret a l’autodeterminació. Va ser convincent en la seva exposició política i en la defensa de convocar referèndums. Va ser una pena que un brillant polemista com Junqueras no pogués confrontar-se amb la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Però va ser la seva decisió, sabent que potser perdia una oportunitat. Va demostrar que el temps a la presó ―interminable i injust― no ha minvat la seva capacitat dialèctica i el nivell aclaparador de les seves explicacions.

El plantejament de Quim Forn i del seu advocat, Xavier Melero, va ser diferent. Potser, també, perquè les acusacions eren més concretes en la seva condició de conseller d’Interior el 20 de setembre, l’1 d’octubre i el 27 del mateix mes. Per començar, la taula atapeïda de papers, que no va deixar d’utilitzar durant tot l’interrogatori. El cara a cara amb Fidel Cadena va ser certament antològic i deixa respostes suficients davant del desconcertat fiscal perquè es faci amb rapidesa un vídeo que reculli totes les situacions, algunes hilarants, que es van produir. Forn hauria sortit a coll de la sala si no hagués hagut de tornar per un injust càstig a Soto del Real.

És probable que res de tot el que estem veient no canviï el sentit de la sentència i que les greus acusacions es mantinguin. Però sabien que tenien un problema amb la instrucció del jutge Pablo Llarena i avui la preocupació ha de ser bastant més gran.

 

 

20-S: un relat massa sòlid

Què va passar a la mobilització davant de la Conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017?

EMISSIÓ: Dijous 28 de juny, a les 22.05, a TV3
INTERNET: en directe a tv3.cat/directe i després fins al 8 de juliol a la carta i al web del programa tv3/sense-ficcio, geolocalitzat a Espanya

El documental, dirigit per Jaume Roures, narra els fets que van passar en seus de la Generalitat i la mobilització popular davant de la conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017.

“20-S” ofereix una visió inèdita dels fets que van passar a la conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017. El documental, produït per Mediapro, analitza i mostra amb imatges i testimonis el paper que van tenir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents aleshores de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, durant una concentració que va durar més de 15 hores, així com l’actuació que van tenir els Mossos d’Esquadra durant tota la jornada.

20-S” és la reconstrucció minuciosa d’una jornada en què, en resposta a múltiples escorcolls en seus de la Generalitat i a la detenció de 14 alts càrrecs del govern, hi va haver una enorme mobilització popular i reivindicativa davant de la Conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona.

El director i productor, Jaume Roures, ha avançat que les imatges podrien servir de prova per a la defensa de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que fa més de vuit mesos que estan tancats a la presó de Soto del Real.

Fitxa tècnica

Direcció i productor: Jaume Roures
Guió i realització: Lluís Arcarazo
Producció executiva: Bernat Elias
Producció: Ariadna Terribas
Muntatge: Anaïs Urraca
Documentació: Rita Solà
Música original: Xavier Capellas

  • EL NACIONAL. CAT [29-6-2018]
    Aporta elementos que desmontan la versión del juez Pablo Llarena sobre la manifestación que rodeaba el Departament d’Economía durante el asalto de la Guardia Civil el 20 de septiembre de 2017.

    Muestra como la policía española trató de entrar en la sede de la CUP sin orden judicial y se plantó enfrente más de tres horas a ver si saltaba la chispa y se organizaba una batalla campal que justificara vaya usted a saber qué.

    Pone en contexto la icónica foto de los Jordis sobre los vehículos de la Guardia Civil —fueron los últimos en subirse a ellos, después, entre otros, de los periodistas—, que tanto ha servido para señalarlos.

    Pregunta por qué los guardias abandonaron armas y munición dentro de los coches: no pasó nada, ni entre los manifestantes —ni tampoco entre los agentes que las olvidaron a la vista de la gente.

    Desmiente la versión del fiscal que no había agentes vigilando por fuera la puerta del departamento. También hace ridículo su sarcasmo chuleta cuando interroga al Mayor Trapero.

    Avisa de que rehusaron declarar por el documental la Vicepresidenta, Sáenz de Santamaría; el ministro del Interior, Zoido; el jefe de la policía judicial en Catalunya, Baena.

    Manifiesta como los Jordis descartaron cualquier violencia. Al contrario: en todo momento se opusieron, la desanimaron activamente e hicieron de mediadores entre la Guardia Civil y los manifestantes.

    El documental hace todo eso, además, con fuentes hasta ahora inéditas.

    Y justamente por todo eso es por lo que no lo quieren. Lo que a otros serviría de atractivo aquí tiene el efecto contrario. Porque 20-S no sólo señala las fabricaciones policiales y judiciales que han servido para mantener a Jordi Sànchez y a Jordi Cuixart nueve meses en prisión preventiva. También señala la complicidad de los medios que difundieron esas mistificaciones e intentaron convertirlas en el relato dominante en España. El documental les quita la creta y les pone ante el espejo. No se ven bien —y ahí les duele.”

  • Mònica Planas [Ara, Crítica TV, 1-7-2018]

    A Catalunya, el documental 20-S va fer un contundent 34,8% d’audiència, el van seguir un milió d’espectadors, a estones més i tot, i ha tingut una forta repercussió tant a les xarxes socials com a la resta de mitjans catalans, que l’han comentat, analitzat i fins i tot han valorat la seva utilitat a nivell judicial.

    Després de l’emissió per TV3, el director de 20-S, Jaume Roures, ironitzava a la tertúlia posterior de Xavier Graset que ja es veia a venir les crítiques que rebria en els mitjans espanyols no només el documental, sinó també TV3 per emetre’l i ell per dirigir-lo. Però la reacció de l’endemà, si bé mostra el mateix menyspreu, ha estat diferent: les televisions espanyoles han ignorat absolutament l’existència de 20-S. No han fet ni l’esforç de destrossar-lo. Ja era difícil imaginar-se que cap altra cadena el volgués emetre, però és que ni n’han mostrat fragments rellevants ni s’ha fet menció al programa. Ni l’endemà al matí a El programa de Ana Rosa, ni a l’ Espejo público de Susanna Griso, ni a Al rojo vivo de l’Antonio Más Periodismo García Ferreras. Tampoc en cap dels informatius d’aquestes cadenes. I això que Jaume Roures va explicar, en entrevistes posteriors a la ràdio, que fins i tot estava disposat a cedir-lo gratis a qualsevol altre canal que el volgués emetre.

    Excloure aquest document periodístic del contingut televisiu en els programes d’actualitat no és gratuït. Ignorar-lo és una manera de dir altres coses. D’entrada, demostra menyspreu: a una realitat que no vols veure, als implicats en aquells fets i a bona part de l’audiència. Silenciar també és manipular la realitat.

    Una excusa per ignorar-lo pot ser el desdeny que demostren envers TV3: no hi donen credibilitat perquè l’emet una cadena que consideren, interessadament, manipuladora i al servei de l’independentisme. Però això també els delata, perquè bé que es parla de la cadena i de les seves emissions quan serveixen per degradar-la. També pel rebuig al fet que el director sigui Jaume Roures, a qui decideixen no concedir cap credibilitat perquè se l’ha etiquetat com a part de la maquinària al servei de l’independentisme.

    Però són excuses barates, perquè 20-S és el document periodístic que més els acostarà a la veritat dels fets d’aquell dia. Sense interpretacions: només amb les imatges. El problema és que 20-S contradiu totalment el relat informatiu que van construir d’aquell dia, demostra que les escenes que van ensenyar ells mateixos eren residuals i descontextualitzades per reforçar el clima de violència i, a més, anul·la el debat sobre el paper de Cuixart, Sànchez i Trapero aquell dia. L’ignoren en comptes de carregar-se’l perquè el relat de20-S és massa sòlid i contundent per fer-ho. No hi ha més cec que el que no hi vol veure. Ignorar-lo és també distorsionar els fets i ser còmplices de la injustícia.

El poder dels genocides més enllà de la mort

Franco és un dels dos únics dictadors al món enterrats i glorificats en un espai públic [Silvia Marimon, Ara, 23-6-2018]

“Espanya és incoherent perquè té eines jurídiques [competència universal] que li permeten jutjar criminals de masses d’altres països però no és capaç de jutjar els seus propis criminals, és a dir, no em dono la possibilitat de mirar què va passar a casa meva però sí a la casa dels altres. Això no és veu pràcticament en cap altre país”[Sévane Garibian, professora de dret a les Universitats de Ginebra i Neuchâtel]

El funeral de Franco a Madrid / GETTY IMAGES

Ni Franco ni Pinochet van ser condemnats per crims de guerra i van morir al llit. Però el destí dels seus fèretres va ser molt diferent. El dictador espanyol es va fer construir en vida un imponent mausoleu perquè una vegada mort continués sent glorificat. Pinochet, que va venir a Espanya per assistir al funeral de Franco i va quedar enlluernat amb el Valle de los Caídos, somiava el mateix destí, però la democràcia xilena no ho va permetre: el dictador està enterrat en una propietat privada de la seva família i envoltat de plantes de marihuana. El gegantí mausoleu de Franco és excepcional. Només hi ha un cas similar -i no tan monumental- a Turquia, on Mehmet Talat Paixà, un dels responsables del genocidi armeni, descansa sobre el turó del Monument a la Llibertat.

El destí dels cadàvers d’altres responsables de crims de masses com Slobodan Milosevic, Saddam Hussein, Ossama bin Laden i Muammar al-Gaddafi és dispar però en cap cas se’ls homenatja en un espai públic. “Els cossos parlen després de morts però s’han estudiat poc”, assegura el professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses, que va organitzar un debat a l’entorn de llibre La muerte del verdugo. Reflexiones interdisciplinarias sobre el cadáver de los criminales de masa (Miño y Dávila). “El cos del tirà té una vida política i material post mortem. Ens expliquen moltes coses sobre les societats que es creen després de la seva mort i ho veiem en tots els casos de la història”, assegura la professora de dret a les Universitats de Ginebra i Neuchâtel Sévane Garibian. “La monumentalització del botxí, com en el cas turc o espanyol, és possible perquè hi ha una negació política del seu passat criminal”, afegeix.

El Valle de los Caídos no és tan sols un monument que glorifica un dictador responsable de centenars de milers de morts, sinó que també representa la humiliació dels perdedors de la Guerra Civil. Va ser construït pels presos i, a la dècada dels 50, els cossos de milers de soldats republicans hi van ser traslladats sense el permís de les seves famílies. Fa anys que batallen per treure’ls d’allà. És un monument públic gestionat per Patrimoni Nacional i lloc de culte dels nostàlgics del franquisme. “La seva tomba és un símbol de la pervivència del franquisme en la vida pública espanyola i es connecta estretament amb la continuïtat de la impunitat per les atrocitats comeses durant el mandat de Franco, garantida per la llei d’amnistia del 1977”, explica la professora de dret internacional de la UB Rosa Ana Alija Fernández.

Cadàvers repudiats

El 31 de maig del 1962 el nazi Adolf Eichmann, principal organitzador de l’extermini de sis milions de jueus, va ser executat al patíbul d’una presó de Ramal·lah. Ningú volia tenir el seu cos. Se’l va incinerar i les cendres es van portar amb vaixell fins al límit de les aigües territorials d’Israel. El general Jorge Rafael Videla, un dels responsables de la junta militar argentina, va morir a la presó als 87 anys. El seu cadàver també va ser repudiat. L’havien d’enterrar al panteó familiar del cementiri municipal de Mercedes, però la població s’hi va oposar fermament. Finalment, se’l va inhumar en un cementiri privat i amb pseudònim. Pràcticament cap país vol tenir el cos d’un genocida en el seu espai públic: “Se’ls vol fora, desterrats, perquè no enverinin la pau civil. Per a molts representen un perill psicològic, polític i social”, diu Garibian.

Els ciutadans espanyols, però, i malgrat no haver-ho escollit, es veuen obligats a conviure amb el monument a Franco. Molts ho han assumit amb normalitat perquè el Valle de los Caídos forma part del paisatge des de fa 59 anys. “Si la figura del botxí sobreviu en el present i ocupa espai públic, parasita la construcció d’una democràcia -explica Garibian-. ¿Si continua present es pot parlar realment de transició? Què significa aleshores transitar? El fet que no s’hagin investigat ni jutjat els crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme és el que permet que existeixi el Valle de los Caídos”.

La incoherència espanyola

El 2007 es va aprovar la llei de la memòria històrica impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Deu anys després, a finals del 2017, el PSOE va portar al Congrés de Diputats una proposició no de llei que incloïa exhumar el cos de Franco, traslladar-lo a un altre lloc i convertir el Valle de los Caídos en un espai per a la reconciliació i la memòria col·lectiva democràtica. Amb Pedro Sánchez com a president, ara el govern espanyol s’ha compromès a treure els ossos del dictador del mausoleu. “Proposició no de llei vol dir que no és obligatòria, és una proposició molt tímida i el temps passa i no es resol el problema de Franco -diu Garibian-. Espanya és incoherent perquè té eines jurídiques [competència universal] que li permeten jutjar criminals de masses d’altres països però no és capaç de jutjar els seus propis criminals, és a dir, no em dono la possibilitat de mirar què va passar a casa meva però sí a la casa dels altres. Això no és veu pràcticament en cap altre país”.

El Valle de los Caídos, monument del franquisme

Bin Laden va ser executat sense tenir un procés judicial. No hi va haver fotografies i el seu cos es va fer desaparèixer en l’oceà. “La imatge més emblemàtica de la mort de Bin Laden és la dels rostres a la Casa Blanca, com testimonis en directe de la validació del poder nord-americà, escriu el catedràtic de la Facultat de Dret de la Universitat McGill Fréderic Mégret.

Muammar al-Gaddafi va ser torturat i executat, i el seu cos, colpejat i fotografiat per centenars de libis. El seu cadàver va ser inhumat en un lloc no revelat del desert libi. Aquest acte de venjança va tenir conseqüències negatives perquè després van continuar les represàlies contra els seus antics representants i simpatitzants. Mussolini va ser executat sense judici, i el seu cos, exposat i vexat. Tot plegat es va filmar. El seu cadàver va estar amagat fins al 1957 al convent dels Caputxins de Cerro Maggiore. Aquell any es van entregar les restes a la seva vídua perquè fos enterrat a Predappio a la cripta familiar. Des d’aleshores Predappio, cada 29 de juliol, és visitat per centenars de feixistes nostàlgics.

“Fer desaparèixer el cos no evita el culte o la mitificació del tirà -diu Garibian-. Inhumar-lo en un espai privat és potser la solució més neutral. Es podria obrir l’espai perquè fos visitat sempre amb un acompanyament per explicar qui era aquella figura, què va fer, convertir-ho en un lloc de memòria”. El que proposa la professora, però, no s’ha pogut fet mai. “El dret no ha solucionat què fer amb els morts amb càrrega política”, diu Aragoneses. “Treure Franco del Valle de los Caídos seria possible. El mausoleu es va fer pels caiguts en la Guerra Civil i ell va morir al llit”, afegeix. Garibian insisteix en les anormalitats de l’estat espanyol: “Una democràcia és quan s’escolten totes les veus i, en el cas espanyol, la democràcia es va construir sobre el silenci de molts”.

Parlament de Catalunya – 12 de maig del 2018 / 14 de maig del 2018

12/5/2018.  Debat del programa i votació d’investidura del diputat Quim Torra i Pla, candidat proposat a la presidència de la Generalitat

14/5/2018.  Debat del programa i votació d’investidura del diputat Quim Torra i Pla, candidat proposat a la presidència de la Generalitat

 

Parlament de Catalunya – 28 de març de 2018

Maragall a Iceta: “Fan com si arribessin d’un altre planeta”Crònica
[Antoni Bassas, Ara, 29-3-2018]

Ni en el supòsit que els desitjos de respecte expressats pels diputats al ple fossin sincers podrien portar-los a la pràctica, perquè els fets ho impedeixen: el bloc del 155 es va sentir expulsat per la unilateralitat del 6 i 7 de setembre i per haver estat assenyalats com a no grats aquests dies, i al costat independentista no cal que en parlem: violència policial l’1-O, 155, presó preventiva, boicot de l’Estat a tres candidats sorgits del 21-D, més les recents presons de Bassa, Forcadell, Romeva, Rull i Turull. Parlar de reconciliació en un saló de plens que cada dia té més escons buits és com tractar una pulmonia amb una aspirina. Així està el Parlament perquè així està Catalunya.

Hi va haver tantes intervencions que els grups van haver de moure la banqueta. Des del faristol es van sentir des de redaccions d’ESO (el sobiranisme necessita entendre d’una vegada les necessitats de comunicació al segle XXI) fins a confessions personals, catarsis, veritats com punys a la cara i un insuperable moment Ernest Maragall – Miquel Iceta. I una constant de fons: Ciutadans intentant deslegitimar Torrent, no fos cas que l’única presidència institucional catalana efectiva fos digna de respecte.

L’oferta del dia d’Arrimadas va ser “barbaritat”, que va col·locar molt bé. Va referir-se a la incapacitat dels sobiranistes d’investir un president com “el joc de la cadira”, i això que el ple anava d’empatia i aquestes coses. Gerard Gómez del Moral (ERC) no es va contenir i va estar elèctric castigant Arrimadas allà on li fa més mal, és a dir, en els pactes amb el PP. Albiol va anar directe a clavar el missatge perquè l’entenguessin els seguidors de Sálvame : no cal sentir cap pena pels presos perquè “Sànchez és a la presó per haver assaltat un cotxe de la Guàrdia Civil”. En canvi, Alejandro Fernández, diputat popular per Tarragona, va sonar sincer quan va demanar respecte pels sentiments dels que se senten dir “botiflers, colons i són declarats persones no grates”.

Eva Granados (PSC) va parlar en català excepte quan es dirigia a Cs (o sigui, als votants de Cs) en un d’aquells episodis que fan preguntar-se quan acabaran de tocar fons els socialistes catalans, que estan en l’origen, precisament, de la immersió lingüística. Jéssica Albiach va repartir a base de bé, fins a arribar al tuit d’Albert Rivera sobre Marta Rovira (“L’últim colpista que apagui el llum”). Quan va parlar de la “falta d’humanitat” de Cs va aixecar els aplaudiments indepes. I va rematar-ho amb un “¿No els fa reflexionar que havent guanyat no puguin pactar amb ningú?”

Però el més intens encara havia d’arribar. Iceta proposa i Artadi contesta: “Quants anys fa que treballes amb Turull? Visita els teus companys a la presó”. I Maragall, 75 anys, inclinat d’espatlles, va rejovenir: “No he aconseguit creure-me’l. Fan com si arribessin d’un altre planeta. Demani diàleg a qui el nega des de fa vuit anys”. Com va dir Natàlia Sànchez, de la CUP, “El 155 no són els pares, són vostès”. Iceta va haver d’obrir el paraigua abans de defensar-se per no haver tingut cap gest d’humanitat amb els familiars dels presos a l’últim ple: “Els gestos, als Parlaments, són polítics”. Molt trist. La reconciliació trigarà anys.

Parlament de Catalunya – 24 de març de 2018

Torrent insta a bastir un front democràtic ampli contra la repressió / PERE VIRGILI

El President del Parlament, Roger Torrent insta a bastir un front democràtic ampli contra la repressió
[Xavi Tedó, Ara, 24-3-2018]

 

En un discurs solemne a l’auditori del Parlament després de la segona sessió del debat d’investidura, el president del Parlament, Roger Torrent, ha instat a formar des d’ara mateix un front comú en la defensa de la democràcia i els drets fonamentals a tots els grups i entitats compromesos en els drets civils i polítics com a resposta als últims empresonaments dictats pel Tribunal Suprem.

“El que vam patir ahir és un atac al cor de la democràcia i això ens interpel·la a tots”, ha denunciat Torrent, que s’ha mostrat molt dur amb els últims empresonaments i la impossibilitat d’escollir un nou president de la Generalitat. “Ja n’hi ha prou. Han suspès la democràcia i només la podrem recuperar des de la unitat de tots els demòcrates”, ha anotat Torrent. Per aquest motiu, ha instat a bastir un front democràtic que acabi amb els empresonaments i la repressió: “Ens comprometem a no descansar fins que sigueu a casa”, ha afirmat en referència als presos i exiliats enmig d’una gran ovació i crits de “Llibertat presos polítics”. “Us volem a casa i ho aconseguirem”, ha afegit.

Davant la gravetat de la situació i d’una involució democràtica sense precedents, perquè ahir es va produir un nou salt empresonant gent per les seves idees polítiques que té com a únic objectiu acabar amb la llibertat”, Torrent ha fet una crida a la unitat política per impulsar un front comú contra la via judicial imposada per l’Estat. Una crida que ha circumscrit també a la societat espanyola. “Això no és un embat de banderes, sinó de valors democràtics”, ha assenyalat Torrent, que ha reclamat posar la política en el centre del debat.

“Aquest país sempre tira endavant i vull transmetre un missatge d’esperança perquè si ens mantenim ferms no només posarem fi a les imposicions i a la repressió, sinó que construirem un país més lliure i més just”, ha recordat el president de la cambra catalana. “Avui més que mai, visca la democràcia i visca Catalunya”, ha sentenciat Torrent en un discurs que ha fet al costat dels últims presidents del Parlament i dels líders sobiranistes i que s’ha acabat amb el cant d”Els segadors’.