27 de gener: dia internacional de la MEMÒRIA de l’HOLOCAUST

El camp de concentració i extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau va ser alliberat per les tropes soviètiques just el 27 de gener de 1945 [National Geographic]

 

  1. Foto: AP Photo / GTRES
    Heinrich Himmler

Heinrich Himmler, un dels principals dirigents de el Partit Nazi, que va ser cap de les SS i responsable directe de l’Holocaust. Himmler va ser un personatge ombrívol, un fanàtic de l’misticisme ari, que es va suïcidar a l’ingerir una càpsula de cianur al maig de 1945, evitant ser jutjat pels seus crims de guerra.

 

2. Foto: The United Estates Holocaust Memorial Museum
“Darrere dels poders enemics: el jueu”

Durant la Segona Guerra Mundial, els propagandistes nazis freqüentment van descriure a “el jueu” com un conspirador que tramava la dominació mundial actuant després de bastidors en nacions en guerra amb Alemanya. Aquesta caricatura representa el “financer jueu” que manipula els Aliats, la Gran Bretanya, els Estats Units i la Unió Soviètica.

3. Foto: Memorial House of the Wannsee Conference
La “Solució Final” a la qüestió jueva

El 26 de febrer de 1942, una carta adreçada a el diplomàtic alemany Martin Luther, va ser redactada per Reinhard Heydrich durant la Conferència de Wannsee per sol·licitar a Luther assistència administrativa per a la implantació de la “Solució final a la qüestió jueva”.

4. Foto: Memorial House of the Wannsee Conference
Carta de Hermann Göering a Reinhard Heydrich sobre la Solució final

“Complementant la tasca posada al seu càrrec en l’edicte datat el 24 de gener de 1939, i que consisteix a resoldre la qüestió jueva de la manera més convenient possible, donada les condicions presents, per mitjans d’emigració, o d’evacuació, li encàrrec que efectuï els preparatius necessaris relacionats amb l’organització i els aspectes pràctics i materials, a fi d’aconseguir una solució global [Gesamtlösung] de la qüestió jueva a les esferes d’influència alemanya d’Europa.En la mesura que això afecta les competències d’altres instàncies centrals, aquestes hauran de ser involucrades.

Li encàrrec, a més, em sotmeti amb rapidesa un pla global de les mesures pràctiques materials i d’organització, per a l’execució de la desitjada solució final [Endloesung] de la qüestió jueva.
Signat: Göring

5. Foto: United States Holocaust Memorial Museum / Fotografia cortesia de l’Instytut Pamięci Narodowej
El buidament de Cracòvia
Famílies jueves es dirigeixen en direcció a l’estació ferroviària de Prokocim per la seva “reassentament”. Destinació de les mateixes: Auschwitz, març de 1943.

 

6. Foto: Yad Vashem
L’arribada a l’infern

Jueus procedent dels Carpats a la seva arribada a el camp de concentració d’Auschwitz

 

7. ENTRADA AUSCHWITZ

L’Alemanya nazi va construir a partir de 1940 diversos camps de concentració i un camp d’extermini a Auschwitz que, a l’igual que la resta dels camps de concentració, estaven administrats per les SS, sota el comandament de Heinrich Himmler.

8. Weimar, Buchenwald, Alemanya

Els ossos de les dones alemanyes contràries a el règim nacional socialista encara es troben en els crematoris del camp de concentració de Weimar, Buchenwald, Alemanya. També presoners de totes les nacionalitats van ser torturats i assassinats. La fotografia va ser presa pel presa per l’Exèrcit dels EUA el 14 d’abril de a 1945.

9. Foto: The National Archives
Esclaus a Buchenwald

Aquests treballadors esclaus soviètics, polonesos i holandesos, internats en el camp de concentració de Buchenwald, van ingressar al campament amb una mitjana de 73 quilograms cadascun. Després de 11 mesos, el seu pes mitjana era de 31 quilograms. 16 març 1945.

10. Foto: National Archives and Records Administration
Nordhausen, Alemanya

Centenars de cossos de presoners morts per inanició o per trets de la Gestapo jeuen a terra després de l’alliberament del camp de concentració de Nordhausen (12 d’abril de 1945).

11. Foto: Imperial Museum
Bergen-Belsen, Alemanya

Imatge del dia de l’alliberament del camp de concentració de Bergen-Belsen, abril de 1945 en la qual es pot apreciar una de les fosses comunes parcialment plena de cadàvers.

 

12. Foto: CC
Placa commemorativa a l’entrada de el camp d’extermini d’Auschwitz

Es pot llegir: «Per sempre deixa que aquest lloc sigui un plor de desemparament, un advertiment a la humanitat, on els nazis van assassinar al voltant d’1 milió i mig d’homes, dones i nens, majoritàriament jueus de diferents països d’Europa. »

Els arxius secrets del gueto: Who will write our history? (Qui escriurà la nostra història?)

Els arxius secrets del gueto [Maria-Paz López ,LVG, 21-2-2019]

 

Davant l’evidència del terrorífic moment històric que afrontaven, l’historiador Emanuel Ringelblum va decidir crear un arxiu secret sobre la vida jueva al gueto, al que va cridar Oneg Shabbat (alegria del sàbat). Ringelblum va organitzar una xarxa clandestina de fins a 60 professors, periodistes, i altres professionals, que escrivien i consignaven informació. Objectiu: transmetre als historiadors del futur de la perspectiva jueva sobre els esdeveniments , per evitar que es nodrissin de la versió nazi.

La seva extraordinària gesta es relata en el documental Who will write our history? (Qui escriurà la nostra història?), De la realitzadora nord-americana Roberta Grossman, que va ser projectat simultàniament per iniciativa de la Unesco en diverses ciutats del món el passat 27 de gener, al 74º aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. “He vist milers de pel·lícules, moltes d’elles cruels i dures, però aquest film té una altra dimensió; com a historiador, Ringelblum volia que se sabés la història real, i ho va aconseguir “, va dir aquell dia a la projecció en un cinema berlinès Dieter Kosslick, director de la Berlinale, el festival de cinema de Berlín.

Who Will Write Our History (2018)


Els arxius secrets del gueto

Amagatalls. L’actor Andrew Bering interpreta Israel Lichtenstein, encarregat d’enterrar caixes de l’arxiu (Anna Wloch / Anna Wloch)

Al novembre de 1940, dies després que els nazis van segellar 450.000 jueus al gueto de Varsòvia, una banda secreta de periodistes, acadèmics i líders de la comunitat van decidir lluitar. Dirigit per l’historiador Emanuel Ringelblum i conegut pel nom de codi  Oyneg Shabes , aquest grup clandestí va prometre derrotar mentides i propaganda nazis amb pistoles o punys, però amb ploma i paper. Ara, per primera vegada, s’explica la seva història com a documental. Escrita, produïda i dirigida per Roberta Grossman i l’executiva produïda per Nancy Spielberg,  Qui escriurà la nostra història,  barreja els escrits de les  Shabes Oyneg arxiu amb noves entrevistes, imatges rarament vistes i espectaculars dramatitzacions per transportar-nos dins del gueto i la vida d’aquests valents lluitadors de resistència. Van desafiar el seu enemic assassí amb l’arma definitiva, la veritat, i van arriscar-se tot perquè el seu arxiu sobreviuria a la guerra, encara que no ho fessin.

Resultat d'imatges de Emanuel Ringelblum

 

27 de gener: Dia Internacional en Record de les Víctimes de l’Holocaust

Las fotos de los SS que reflejan el horror cotidiano de Auschwitz

El ‘Álbum de Auschwitz’ fue descubierto por una superviviente y encontró a sus familiares en las imágenes [Guillermo Altares, El País 28-1-2017]

Holocausto

El proceso de selección de los deportados que llegaban a Auschwitz es uno de los momentos más atroces de la historia de la humanidad. En sólo unos segundos, un pequeño grupo de SS, entre los que se encontraba el siniestro doctor Josef Mengele, que nunca fue capturado ni procesado, decidía sobre la vida y la muerte, separaba a familias, enviaba a morir lentamente por el trabajo forzado a los que consideraba aptos y directamente a las cámaras de gas a los demás. A veces sobrevivían a la selección un 10% de los presos que llegaban en convoyes a los andenes de Birkenau, el inmenso campo de exterminio que formaba parte del complejo de Auschwitz. A veces los supervivientes llegaban hasta el 30%. En los momentos de mayor horror del campo nazi en Polonia, durante la primavera y el verano de 1944 cuando fueron deportados, y asesinados en su mayoría, 400.000 judíos húngaros, los vagones llegaban constantemente y en cualquier momento.

Por motivos que se desconocen, todo ese proceso fue fotografiado por dos SS en mayo de 1944. Después de una serie de casualidades increíbles, las imágenes fueron recuperadas por una superviviente de los campos de la muerte, Lilly Jacob-Zelmanovic Meier, que acabó por donarlos al Yad Vashem, el museo de la Shoah situado en Jerusalén. En su página web se puede consultar la colección de 193 fotos conocida como el Álbum de Auschwitz. Este viernes se conmemora a las seis millones de víctimas del Holocausto –la fecha es precisamente la de la liberación de este campo de exterminio, el 27 de enero de 1945 por las tropas soviéticas– y merece la pena pararse a contemplar el horror cotidiano que muestran aquellas fotos, la rutina del asesinato masivo, la “banalidad del mal” en acción, por recuperar la expresión que Hannah Arendt acuñó durante el juicio contra el responsable de esa deportación masiva, Adolf Eichmann.

Las 193 fotos ocupan 56 páginas. Algunas de las imágenes se perdieron porque Meier las entregó a personas que reconocieron a familiares que aparecían en ellas. El Yad Vashem recibió como donación recientemente una de ellas. En las imágenes, tomadas por los SS Ernst Hofmann y Bernhard Walter, se refleja todo el proceso de la muerte, salvo el final. Las fotos se detienen en la entrada de las cámaras de gas. El trabajo de estos dos soldados alemanes era fotografiar a los presos que estaban destinados a los trabajos forzados. De aquellos que eran enviados directamente a su muerte no se guardaba ninguna evidencia.

Los hermanos de la descubridora del Álbum, Israel y Zelig. Poco después de que se tomase esta foto, fueron asesinados. Vídeo: 72 años de la liberación de Auschwitz YAD VASHEM | ATLAS

Los judíos que aparecen en las imágenes son húngaros y provienen del gueto de la ciudad de Beregovo, hoy en Ucrania, aunque entonces pertenecía a Hungría. Lilly Jacob-Zelmanovic Meier fue deportada a Auschwitz a los 18 años. Separada de su familia en el andén, nunca volvió a verlos. Provenía de un pueblo cercano a Beregovo y llegó al campo de exterminio en el mismo momento en que fueron tomadas una parte de las fotos, el 26 de mayo de 1944.

Ella sobrevivió a Auschwitz y a las marchas de la muerte a las que los nazis sometieron a los presos según avanzaban los ejércitos aliados. Fue liberada en el campo de Dora-Mittelbau, cerca de Buchenwald, en Turingia, a unos 700 kilómetros de Auschwitz. Mientras se recuperaba del tifus en las antiguas barracas abandonadas de los SS, encontró el álbum en el cajón de una mesilla de noche. Primero reconoció a su rabino, luego a sus vecinos, luego a sus hermanos menores, Israel y Zelig…


“Entre la primavera y comienzo del verano de 1944, Auschwitz llegó hasta el límite de su capacidad de exterminio y lo superó en el más horrible y frenético periodo de asesinatos que conocería el campo”

Casada y con un hijo, Jacob emigró a Estados Unidos y se llevó consigo el Álbum, que fue utilizado en procesos contra criminales de guerra. En 1983, lo donó al Yad Vashem gracias a la mediación del superviviente del Holocausto y cazador de nazis Serge Klarsfeld. Falleció en Estados Unidos el 17 de diciembre de 1999. No existe ningún documento parecido.

El Álbum de Auschwitz muestra la llegada de los trenes, el proceso de selección y el lugar donde iban destinadas las pertenencias de los asesinados –conocido como Canadá–. En lo que representa una de las imágenes más aterradoras que ha ofrecido el Holocausto, muestra también a las familias –mujeres, niños, ancianos–, sentadas en la hierba, bajo el sol primaveral. Ellos no conocían el destino que les esperaba; nosotros sí sabemos lo que les iba a ocurrir en minutos o en horas: su destino eran las cámaras de gas. En su libro Auschwitz. Los nazis y la solución final (Crítica), el historiador y autor de documentales para la BBC Laurence Rees describe así aquel verano del horror: “El campo se convirtió en el escenario del mayor exterminio que ha conocido la historia humana”. “Entre la primavera y comienzo del verano de 1944, Auschwitz llegó hasta el límite de su capacidad de exterminio y lo superó en el más horrible y frenético periodo de asesinatos que conocería el campo”, prosigue Rees, quien recoge en sus libros testimonios tanto de víctimas como de verdugos.

En las fotos se reconocen perfectamente los rostros, la ropa, las estrellas de David, los enseres que llevan los deportados, las mujeres con pañuelos en la cabeza, los niños con gorra, los hombres con sombreros. Ahora que los últimos supervivientes van desapareciendo poco a poco, al igual que los perpetradores, el Holocausto se enfrenta a tres peligros: el olvido, la deshumanización de las víctimas cuando dejen de tener voz, y la negación. Aquel álbum que Lilly Jacob-Zelmanovic Meier recuperó en una extraña carambola de la historia es un antídoto contra los tres. Nunca deberíamos dejar de contemplar esas imágenes.

70è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini nazi d’AUSCHWITZ (Oświęcim)

 

La Vanguardia-Infogràfic interactiu [Alan Jürgens, Clara Penín y Pablo González ]

[María-Paz López, LA VANGUARDIA, 25-gener-2015]

En la catedral francesa de la plaza Gendarmenmarkt, el coro berlinés Shalom entona Ani Ma’amin, la canción de la profesión de fe judía según los trece puntos compilados en el siglo XII por el cordobés Maimónides. Sus voces resuenan poderosas en este acto conmemorativo del 70.º aniversario de la liberación del campo de exterminio nazi de Auschwitz, en el que la principal oradora es Assia Gorban, una señora ucraniana de 81 años que afronta el micrófono con energía.

“Cuando en julio de 1941 los ocupantes alemanes llegaron a nuestra ciudad, mi abuelo dijo que no había que preocuparse, que los alemanes eran un pueblo culto”, evoca Gorban en esta velada serena, organizada el pasado jueves por la asociación Iniciativa 27 de Enero, que toma su nombre del día exacto de 1945 en que las tropas soviéticas entraron en Auschwitz.

La señora Gorban no estuvo prisionera allí, sino en un campo de concentración de menor tamaño y relevancia dentro de la llamada solución final (la aniquilación de los judíos de Europa planificada por los nazis), pero es una superviviente del Holocausto, y como tal sostiene que seguirá relatándolo mientras le queden fuerzas. Assia era una niña judía que vivía con sus padres y su hermano pequeño en Mogilev-Podolsky, localidad de Ucrania (entonces parte de la Unión Soviética) cercana a la frontera con Rumanía. La población judía de la ciudad era de 9.000 personas.

“Al llegar, los nazis convirtieron Mogilev-Podolsky en un campo de tránsito para judíos expulsados de Rumanía y empezaron a deportarnos a todos”, explicó Assia Gorban, que fue recluida con su familia en el campo de Petschora, regentado por colaboracionistas rumanos. “No había comida, sólo mondas de patatas del rancho de los guardias; intentamos huir dos veces y nos apalearon, pero al final con sobornos lo conseguimos -recordó-. Sobrevivimos a la guerra en parte también porque los rumanos eran menos estrictos”.

El Holocausto -la Shoá, según la denominación hebrea- tuvo muchos nombres de campos de exterminio (Sobibor, Treblinka, Belzec, Majdanek, Chelmno…), pero el de Auschwitz, instalado en 1940 en la localidad polaca de Oswiecim, a setenta kilómetros de Cracovia, se ha erigido en símbolo de aquella ignominia. Víctimas de las cámaras de gas, de trabajo esclavo, hambre, enfermedad, tortura, experimentos de laboratorio o ejecuciones a tiros, murieron en Auschwitz-Birkenau (nombre completo del campo tras sucesivas ampliaciones) 1,1 millones de personas, según estimaciones aceptadas por el museo y memorial instalado en el lugar. La inmensa mayoría eran judíos de países europeos, pero también polacos, gitanos, homosexuales, prisioneros de guerra soviéticos y testigos de Jehová, entre otros.

Hace ahora 70 años, cuando el Ejército Rojo que avanzaba hacia el oeste liberó Auschwitz, halló a siete mil supervivientes macilentos, un millar de cadáveres amontonados para ser quemados y unos 600 muertos diseminados, casi todos asesinados a tiros a última hora. La Segunda Guerra Mundial estaba en sus postrimerías, se palpaba la derrota alemana, y ante el avance de los aliados, los ejecutores de la indecible infamia intentaron borrar las pruebas de sus crímenes antes de retirarse.

El 17 de enero, diez días antes de la llegada soviética, el comandante del campo, Rudolf Höss -que sería ajusticiado en la horca después de la guerra-, comenzó a evacuarlo: 56.000 prisioneros fueron obligados a partir hacia otros campos de concentración en extenuantes marchas de la muerte, casi siempre a pie. En esas marchas murieron al menos nueve mil personas (algunos historiadores elevan la cifra a 15.000) por frío, hambre, agotamiento o ejecuciones. Mientras, en Auschwitz, unidades de las SS procedían a la eliminación: quemaron archivos en grandes piras y volaron crematorios y almacenes. Pero suprimir todo rastro les resultó imposible.

El 27 de enero, soldados del 60.º Ejército del Primer Frente Ucraniano -así llamado porque entró en Polonia desde Ucrania- abrieron las cancelas del recinto de Auschwitz y fueron recibidos con júbilo por prisioneros exhaustos. Médicos militares soviéticos y voluntarios polacos de la Cruz Roja iniciaron la asistencia a los supervivientes. Los exprisioneros que se sentían con fuerzas se marcharon casi inmediatamente, algunos por sí solos y otros en transportes organizados hacia diversos lugares.

Pero al menos 4.500 seres humanos en gravísima postración pasaron entre tres y cuatro meses en esos hospitales de campaña. Estaban tan esqueléticos que se les tuvo que racionar el regreso a la alimentación normal: al principio, sólo una cucharada de sopa de patata tres veces al día. Semanas después de la liberación, las enfermeras aún encontraban pan escondido bajo los colchones de los pacientes, aterrados ante el temor de que dejaran de dárselo.

“Los supervivientes tuvieron que reconstruir sus vidas, traumatizados, con secuelas físicas y psíquicas, algunos con sentimientos de culpa por haberse salvado cuando otros murieron, y sin querer dar detalles de lo que habían padecido, convencidos de que nadie iba a creerles”, explicó en la ceremonia de la Gendarmenmarkt el embajador de Israel en Alemania, Yakov Hadas-Handelsman. Muchos optaron por callar. “Un superviviente del Holocausto me dijo hace poco que en 60 años de matrimonio no había hablado del tema con su esposa jamás”, añadió Gideon Joffe, presidente de la Comunidad Judía de Berlín. En Israel, los hijos de los deportados también prefirieron el silencio; los nietos empezaron a preguntar.

“En unos años ya no quedarán supervivientes del Holocausto, y es responsabilidad nuestra como alemanes preservar el legado de los testigos, para que tengan rostro y voz”, afirmó Harald Eckert, presidente de Iniciativa 27 de Enero. Por circunstancias del destino, Assia Gorban acabó viviendo en Berlín. “En Petschora, mi abuelo salvó a mi padre ofreciéndose en su lugar cuando los alemanes ya se lo llevaban del campo; fusilaron a mi abuelo -explicó en la catedral, ante una audiencia enmudecida-. Pero ahora yo ya no albergo odio hacia Alemania. Sólo quiero que algo así no se repita nunca más”.

Museu

70th Anniversary of the Liberation of Auschwitz

L’any 1945, les forces aliades comencen a alliberar els camps de concentració. Allà troben autèntiques atrocitats que queden totes enregistrades pels càmeres de l’exèrcit. Amb aquell material, Sidney Bernstein i el seu equip van produir un llargmetratge que per qüestions polítiques mai es va poder concloure. Aquest documental ens acosta a una historia inèdita i profundament commovedora amb intervencions d’alguns supervivents, dels soldats que els van alliberar i també d’alguns professionals que van participar en l’elaboració del reportatge.El reportatge comença amb l’alliberament del camp de concentració de Bergen-Belsen, on el comandant Josef Kramer i el seu equip són fets presoners de guerra. Es mostra també l’alliberament d’altres camps com Auschwitz, o Majdanek a Polònia, a través de les filmacions fetes pels càmeres soviètics, que en un primer moment van ser rebutjades perquè es consideraven propaganda no fonamentada. Oficials i civils alemanys són obligats a presenciar les escenes dramàtiques que han deixat enrere durant els anys de les atrocitats comeses.Aquestes terribles imatges d’arxiu s’alternen amb entrevistes a alguns supervivents com ara Anita Lasker-Wallfisch i Eva Mozes Kor, que descriu l’arribada d’aquells soldats amb uniformes de camuflatge blancs que van alliberar el camp mentre nevava, tot repartint xocolata i abraçades entre els presoners. Un altre dels entrevistats és Branko Lustig, productor de “La llista de Schindler”, que narra l’arribada dels exèrcits al so de les gaites de la brigada escocesa.El documental també inclou una conversa enregistrada amb Alfred Hitchcock sobre la seva participació en el projecte així com l’aportació del propi Sidney Bernstein.

Holocaust: noves investigacions

 

“Un estudio del Museo del Holocausto de Washington cifra en 42.500 los campos de la muerte, centros de trabajos forzados y guetos judíos implantados por Hitler”

1. El mapa del horror nazi [Yolanda Monge, El País, 5 -3-2013]

“Las nuevas investigaciones sobre la red de guetos y campos del III Reich cuantifican la atrocidad. Y los números superan lo que creíamos”

2. Fue mucho peor [Jacinto Antón, El País, 5-3-2013]

”]

L’Alemanya nazi (1933-1939).

Objectius:

1. Relacionar la situació de crisi econòmica dels anys 30 i els antecedents històrics d’Alemanya amb l’aparició del nazisme alemany.
2. Analitzar els factors que van provocar la crisi de la República de Weimar i que van contribuir a l’èxit electoral dels nazis.
3. Descriure la gestió politicosocial i econòmica de la dictadura nazi.
4. Identificar els principals trets de la ideologia nazi: fanatisme, puresa racial, persecució de les minories, antisemitisme, etc.
5. Analitzar els objectius econòmics del nazisme i relacionar-los amb la seva política territorial expansionista.

Apocalipsis. El ascenso de Hitler

El 30 de gener de 1933, la designació d’Adolf Hitler com a canceller
d’Alemanya posa fi a la democràcia en aquest país. Guiats per idees
racistes i autoritàries, els nazis van abolir les llibertats bàsiques i
van buscar crear una comunitat “*Volk”. En teoria, una comunitat “*Volk”
unia a totes les classes socials i les regions d’Alemanya sota el
control d’Hitler. En realitat, el Tercer *Reich ràpidament es va tornar
un estat policial, on les persones eren sotmeses arbitràriament a
l’arrest i a l’empresonament.
En els seus primers mesos com a
canceller, Hitler va començar a concertar una política de
“sincronització” mitjançant la qual forçava a les organitzacions, els
partits polítics i els governs estatals a alinear-se amb els objectius
nazis i a posar-los sota el domini nazi. La cultura, l’economia,
l’educació i la llei van quedar baix major control nazi. Els sindicats
van ser abolits i els treballadors, els empleats i els ocupadors van ser
forçats a incorporar-se a organitzacions nazis. A mitjan juliol de
1933, el partit nazi era l’únic partit polític permès a Alemanya. El
Reichstag (parlament alemany) no feia més que confirmar automàticament
la dictadura d’Hitler. La voluntat del *Führer es convertirà a la base
de la política de govern.
El nomenament de membres del partit nazi en
càrrecs de govern va augmentar l’autoritat d’Hitler sobre els
funcionaris estatals. D’acord amb el principi de lideratge del partit
nazi, l’autoritat venia d’a dalt i s’esperava absoluta obediència al
superior en cada nivell de la jerarquia nazi. Hitler era amo i senyor
del Tercer Reich.
27 DE FEBRER DE 1933
L’EDIFICI DEL REICHSTAG (PARLAMENT ALEMANY) ÉS DESTRUÏT PEL FOC
Després de declarar que els comunistes van ser els responsables de l’incendi
premeditat que va destruir l’edifici del Reichstag (parlament alemany) a
Berlín, Adolf Hitler utilitza aquest fet per *arrogarse poders
extraordinaris a Alemanya. Hitler convenç al president alemany, Paul
*von *Hindenburg, de declarar l’estat d’emergència. D’aquesta manera,
les llibertats personals protegides per la constitució queden suspeses.
5 DE MARÇ DE 1933
ELS NAZIS NO OBTENEN LA MAJORIA DE VOTS EN LES ELECCIONS DEL REICHSTAG (PARLAMENT ALEMANY)
Malgrat
la declaració de l’estat d’emergència al febrer de 1933 i dels poders
extraordinaris assumits per Adolf Hitler, els nazis no aconsegueixen
guanyar una majoria de govern en les eleccions parlamentàries. Els nazis
guanyen solament el 45 per cent dels vots. Més endavant, al març de
1933, Hitler presenta un projecte de llei que li atorgaria al seu govern
el poder de decretar lleis sense sotmetre-les a votació al parlament
alemany. El projecte de llei s’aprova, en part a causa de l’arrest de
diversos oponents comunistes i socialistes abans de la votació per al
projecte.
23 DE MARÇ 1933
EL REICHSTAG (PARLAMENT ALEMANY) VOTA PEL PODER LEGISLATIU PER A HITLER
Després del fracàs del partit nazi en el qual no obté la majoria al parlament,
Adolf Hitler presenta un projecte de llei que li atorgarà al seu govern
l’autoritat legislativa. Els nazis, els conservadors i el partit centro
catòlic recolzen l’anomenada “Llei *habilitante” que li garantiria al
govern d’Hitler el poder per decretar lleis sense una votació al
parlament durant un període de quatre anys. Abans de la votació, els
oponents comunistes i molts socialistes van ser arrestats. Finalment,
solament els socialistes que encara quedaven s’oposen a la mesura. El
projecte és acceptat i Hitler aviat declara il·legals a tots els partits
polítics a Alemanya, a excepció del partit nazi.
30 DE JUNY DE 1934
NIT DELS GANIVETS LLARGS
Hi ha una purga en la cúpula de les tropes d’assalt (*SA) i d’altres
supòsits oponents al règim d’Adolf Hitler. A aquesta purga se li coneix
com la “Nit dels ganivets llargs”. Més de 80 líders de les *SA són
arrestats i afusellats sense un judici. Hitler sosté que la purga és la
resposta a un complot de les *SA per enderrocar al govern. Les *SA, al
comandament de *Ernst *Roehm, han intentat assumir el lloc de l’exèrcit
alemany. L’eliminació de *Roehm li val a Hitler un major suport de
l’exèrcit.
2 D’AGOST DE 1934
EL PRESIDENT *VON *HINDENBURG MOR Als 87 ANYS
El president alemany Paul *von *Hindenburg mor als 87 anys. Després de la
seva defunció, Adolf Hitler assumeix els poders de la presidència.
L’exèrcit fa un jurament de lleialtat personal a Hitler, la dictadura de
la qual es basa en la seva posició com a President del *Reich (cap
d’estat), Canceller del *Reich (cap de govern) i *Führer (líder del
partit nazi). Ara, el títol oficial d’Hitler és “*Führer i Canceller del
*Reich”.

Crema de llibres

El nom de “Nit dels vidres trencats
és una referència al nombre incalculable de  finestres trencades de les
sinagogues, de les botigues  jueves, de centres comunitaris i de cases
saquejades i destruïdes en els aldarulls i els actes de violència  que
van tenir lloc la nit del 9-10 de novembre de 1938. Els  manifestants van cremar o destruir
267 sinagogues, van saquejar 7.500 negocis jueus, i van matar almenys a
91 persones  jueves. També es van profanar cementiris jueus, i es van
destrossar hospitals, escoles i llars de famílies jueves.

Sol a Berlín

En els carrers del Berlín de Hitler, el pànic, les
delacions i la traïció estan instaurades. Entre moltes altres víctimes,
hi ha un matrimoni que planta cara al nazisme sense gairebé mitjans. La
lluita és desigual però així i tot li aconsegueixen fer mal, prou mal
com per molestar-lo.(Edició castellana de Maeva.) Si algú s’ha preguntat què feien els
alemanys del carrer mentre Hitler era al poder, aquest és el seu llibre.
Un gruixut expedient obert per la Gestapo de Berlín i tancat pel
Tribunal Popular de la mateixa ciutat conté el destí d’un matrimoni de
mitjana edat que vivia al nord de la capital. Entre el 1940 i 1942
aquestes dues persones sense recursos ni capacitats específiques,
emprenen una lluita contra l’estat nazi.
Història d’un alemany s’ha convertit en un clàssic de la literatura
*memorialística germana del segle XX i, al mateix temps, en una obra
imprescindible per comprendre els complexos processos que van permetre
l’aparició i consolidació del moviment nazi en la societat alemanya
entre els anys 1914 i 1933. Sebastian *Haffner, en aquesta
peculiar autobiografia de joventut, descriu la seva vida com la d’un
home qualsevol, que es veu obligat per les circumstàncies a combatre
contra un estat totalitari pel dret a la seva intimitat i ens ofereix
també una impecable i aguda reconstrucció dels efectes emocionals que
els esdeveniments històrics d’aquesta època van tenir sobre el poble
alemany. *Haffner, en aquesta magnífica exposició de la seva pròpia
vida, narra l’itinerari d’un jove de dretes durant l’exaltació
nacionalista de l’estiu de 1914 al rebuig del mateix moviment en l’estiu
de 1933. El seu objectiu és entendre els motius que han fet possible el
triomf d’Hitler, el monstre vulgar i groller que descriu amb paraules
fulminants i el seu veredicte sobre Alemanya i els alemanys és
veritablement desesperançat. Història d’un alemany, és, sense cap dubte,
una de les grans obres de la literatura.
La historia que va a ser relatada, versa sobre una especie de duelo. Se trata del duelo entre dos contrincantes muy desiguales: Un estado tremendamente poderoso, fuerte y despiadado, frente a un individuo particular, pequeño, anónimo y desconocido.
El individuo está en todo momento a la defensiva. No pretende mas que salvaguardar su propia personalidad, su propia vida y su honor personal. Todo ello es atacado sin cesar por el Estado en el que vive.
Dicho Estado exige a este particular, bajo terribles amenazas, que renuncie a sus amigos, que abandone a su novia, que deje a un lado sus convicciones y acepte otras preestablecidas, que salude en forma distinta, que niegue su pasado y su propio yo, y en especial, que al hacer todo ello, muestre continuamente un entusiasmo y agradecimiento máximo
de l’exili”
Haffner ens explica la situació d’Alemanya  després
de la “Gran Guerra” (La Primera Guerra Mundial), la humiliació alemanya
en el Tractat de Versalles, la inestabilitat econòmica i la inflació
d’Alemanya en els anys ‘20, els intents de “putsch” de
Kapp i d’Hitler, la guerra del Ruhr, el col·lapse econòmic
inflacionista, l’obsessió passatgera per l’esport, el liberalisme, o  “el
control de divises” que va fer impossible els viatges a l’estranger…

La història de la ‘shoah’ [Jordi Llovet, El País, 28-2-2010]

Mercado Común…pero sin judios [El País, 19-2-2013]

França: estiu de 1942

Una placa al Bulevard de Grenelle «ENTRE ELS DIES 16 I 17 DE JULIOL DE 1942, 13152 JUDIOS VAN SER ARRESTATS EN PARIS I ELS SEUS SUBURBIS, DEPORTATS A AUSCHWITZ I ASSASSINATS. PER ORDRE DELS OCUPANTS NAZIS, LA DIRECCIÓ DE VICHY VA TANCAR I VA AMUNTEGAR EN CONDICIONS INFRAHUMANES 1129 HOMES, 2916 DONES I 4115 NENS EN EL VÉLODROME D´HIVERN, QUE S’ALÇAVA AL MATEIX LLOC. EL NOSTRE AGRAÏMENT PER A AQUELLS QUE VAN INTENTAR SALVAR-LOS. CAMINANT QUE PASSES PER ACÍ, MAI NO HO OBLIDIS»
**************************************************************************************************************************************
suite_francesa

La descoberta d’un manuscrit

978-84-92663-21-72

En noviembre de 1936, Manuel Chaves Nogales, descorazonado por el rumbo que está tomando la guerra civil, decide abandonar España e instalarse con su familia en París. Allí colaborará con la prensa francesa y latinoamericana e incluso pondrá en marcha una publicación semiartesanal sobre la actualidad española dirigida a los exiliados republicanos. Sabiéndose fichado por la Gestapo, en 1940, pocos días antes de que los nazis entren en París, Chaves abandona la ciudad para dirigirse a Burdeos y desde allí a Londres, donde permanecerá hasta su muerte. En La agonía de Francia Chaves Nogales se sirve de sus conocimientos y de los múltiples testimonios a los que tuvo acceso en París para tratar de explicar las razones que llevaron a Francia a sucumbir ante el fascismo y firmar un armisticio con Alemania en junio de 1940. Su amplia experiencia en temas internacionales y su extraordinaria capacidad para interpretar los acontecimientos de la actualidad le ayudaron a trazar un lúcido relato sobre cómo el país que había sido durante siglo y medio el faro de la democracia en el mundo se puso en manos del nazismo. Publicado en Montevideo en 1941 y no recuperado hasta casi setenta años después, La agonía de Francia es un libro llamado a figurar entre los ensayos clásicos sobre la segunda guerra mundial.

***************************************************************************************************************************************

La rafle du Vél d'Hiv sur une chanson de JEAN FERRAT

La rafle du Vél d’Hiv sur une chanson de JEAN FERRAT
“Si nous mourons” (Lettre d’Ethel Rosenberg à ses enfants)

**************************************************************************************************************************************************************

la-rafle

La rafle (2010) és una pel·lícula dramàtica de França escrita i dirigida per Roselyne Bosch. Conta la història de la Batuda del Velòdrom d’Hivern quan la policia de París ( en col·laboració amb la Alemanya nazi) s’inhumava a presoners jueus al Velòdrom d’Hivern en preparació de la tramesa a un camp de concentració.

Jo Weissman ( un nen jueu ) i la seva família estan detinguts per la policia de París. Empresonen al Velòdrom d’Hivern, un estadi abarrotat . La infermera Annette els ajuda i Jo s’escapa amb el seu amic Pavel . Annette busca els supervivents del Velòdrom a Hotel Lutetia .
**********************************************************************************************************************************************************************************

La Shoah, vista por los niños de París. Francia conmemora el 70 aniversario de la redada del Velódromo de Invierno con exposiciones, libros y debates.

****************************************************************************************************************************************************