1. Segle VIII aC – II aC [Civilització grega].
Totes les comunitats humanes que duren en el temps es construeixen una història que rememora els fets i les victòries dels seus avantpassats i que els fa la funció de genealogia col·lectiva. Els mites històrics neixen justament de les incerteses i inseguretats dels primers estadis d’aquesta història[Josep Fontana].
Com va subratllar una vegada Boorstin, un dels majors invents grecs fou la idea de la història. La paraula “Història” deriva a través del llatí del terme que els grecs servien per a indicar el concepte de “Investigació”. Abans que existís la invenció tipogràfica, fou el vers el “format més usat per a transmetre uns fets prosaics, els coneixements pràctics i les aventures d’herois populars”. La poesia i no la prosa va ser la forma primitiva utilitzada per a emmagatzemar la memòria d’un col·lectiu o comunitat.
El que havia de ser un viatge curt es va convertir en una llarga aventura pel Mediterrani, en la qual no van faltar enemics cruels, monstres perillosos i tota mena de dificultats que impedien a Ulisses el retorn a la seva pàtria per retrobar-se amb la dona i el fill. Només la intervenció dels déus va fer possible la tornada. L’any 1874 l’arqueòleg alemany Heinrich Schliemann les va fer servir com a font històrica per localitzar i descobrir l’antiga Troia i diverses ciutats micèniques.
El poeta grec Constantinos KAVAFIS (1863-1933), nascut a Alexandria, va escriure l’any 1911 un poema, Ítaca, on reflecteix l’Odissea com un relat d’aprenentatge i de les proves d’Ulisses en el seu camí de retorn als seus orígens. El viatge és més important que la tornada. Ulisses que havia sortit d’Ítaca com a rei i com a guerrer, torna a la seva illa com un savi ple de coneixements.
Lluís Llach va fer una adaptació del poema de Kavafis i una interpretació extraordinària [Verges 2007].
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. [Traducció de Carles Riba]
2. Segle XX [el món occidental]. Europa: Portugal, 25 d’abril de 1974.
El 25 d’abril de 1974 a Portugal va començar la “revolució dels clavells“. Aquell dia l’emissora catòlica portuguesa Ràdio Renascença emetia per primera vegada una cançó de José Afonso, fins llavors prohibida: Grandola, vila morena. Era el senyal que va desencadenar la revolució dels clavells, l’aixecament militar que va acabar amb gairebé mig segle de dictadura al país veí.Va ser un dels elements mítics d’aquella nit, era el senyal a l’alçament planificat per Otelo Saraiva de Carvalho. “El moviment dels capitans” de l’exèrcit va protagonitzar un cop d’Estat que va posar fi als 50 anys de la dictadura de Salazar. La democratització de Portugal va anar acompanyada d’un ampli procés descolonitzador amb la independència d’Angola, Cap Verd, Guinea Bissau, Moçambic i Sâo Tomé i Príncipe. I l’arribada de la democràcia a Portugal va deixar una imatge per al record: la del fusell amb el clavell al canó.
Un seguit d’èxits militars i polítics aconseguits pels moviments d’alliberament africans van amenaçar l’estabilitat econòmica portuguesa (ja molt feble a causa de les grans despeses militars per mantenir les guerres colonials) i van permetre que un grup d’oficials portuguesos enderroquessin el govern de Caetano el 25 d’abril de 1974 de forma incruenta, en l’anomenada Revolució dels Clavells. L’anomenat ’Moviment dels capitans’, sorgit dins les mateixes forces armades (un dels principals valedors del règim dictatorial), es va materialitzar, a mitjan 1973, al voltant de reivindicacions corporatives i, ràpidament, va adoptar un caràcter polític de contestació als fonaments del sistema que imposava la prolongació indefinida d’una guerra colonial sense solució militar i condemnada històricament.
Una vegada decidit el derrocament del govern per la via de les armes (5 de març de 1974), les dimissions d’António Spínola i Francisco da Costa Gomes dels càrrecs més alts de les forces armades (13 de març de 1974), per negar-se a mantenir el suport a la política de Marcelo Caetano, van precipitar els esdeveniments: el regiment de Caldas da Rainha es va mobilitzar, però aviat va ser sotmès, i els seus cap van ser arrestats. Era l’anunci de la revolució vencedora desencadenada a la matinada del 25 d’abril del mateix any, llavors recolzada per mitjà d’un pla operatiu global i articulat. Columnes militars procedents de diversos llocs del país van ocupar pacíficament els punts estratègics de la capital i es va produir, poques hores després, la rendició del president del Consell, Marcelo Caetano. Els seus autors es presentaven com a Moviment de les Forces Armades, i subscrivien un programa en què es garantien els drets i llibertats dels ciutadans, en un règim de democràcia pluralista; aquest moviment va decretar l’eliminació de les institucions del règim dictatorial i es va comprometre a convocar eleccions a una Assemblea Constituent, va afirmar la necessitat d’una nova política econòmica i social i va anunciar l’inici del procés de descolonització.
El clavell, ofert efusivament per la població als soldats, i que aquests col·locaven en el canó de les metralladores, es va convertir en el símbol d’aquesta acció notable, que va rebre el suport de la immensa majoria dels portuguesos.[www.racocatala.cat/seglexx/h-1974portugal.htm
3. Segle XX [Història d’Espanya]. La dictadura franquista: la por i la repressió.
“El propio carácter del régimen franquista convirtió la represión en una necesidad para mantener y consolidar la dictadura. No hubo interés por integrar políticamente a los vencidos, ni por buscar una reconciliación, sólo se les quería destruir o someter. Para construir el Nuevo Orden y el nuevo Estado era preciso acabar desde sus raíces con todas las manifestaciones de los movimientos y fuerzas que habían defendido y propagado las ideas democráticas y revolucionarias. Por eso, la represión a partir del 1 de abril de 1939 fue fríamente planificada con numerosas leyes y sistemáticamente ejercida con diversos instrumentos políticos, judiciales y administrativos. Fue, de hecho, la continuación de la guerra civil por otros procedimientos […]
El régimen franquista siempre pretendió presentar a los represaliados como criminales y delincuentes, y nunca como adversarios políticos. Se buscaba, así, el desprestigio del conjunto de los vencidos, independientemente de si estaban o no implicados en hechos violentos durante la guerra. La persecución de los rojos se justificó como una necesidad social, casi como un problema de salud pública. Por eso, y desde el primer momento, las autoridades intentaron buscar complicidades y colaboraciones en las tareas represivas, incitando a la delación y a la denuncia. […]
Grabación original en 1968 por Maria del Mar Bonet
Letra de Lluís Serrahima – Música de Maria del Mar Bonet
Aquesta cançó està dedicada a l’assassinat d’Enrique Ruano, militant del Front d’Alliberament Popular, després d’estar detingut dos dies en una comissaria a Madrid, el 19 o el 20 de gener de 1969 i que va produir un gran moviment estudiantil a Barcelona ia Madrid . La lletra original és de Lluís Serrahima en català i la música és de la mallorquina Maria del Mar Bonet. La versió castellana la va cantar Elisa Serna. Encara que la cançó dóna a entendre que a Enrique li van llençar des de casa, en realitat sembla ser que va ser des d’un pis de la policia a qui el van portar després de dos dies de detenció i tortures. La confusió amb que es coneixien les notícies llavors i la pressa per donar una resposta política i pacífica, com efectivament es va fer sobretot a Barcelona, justifiquen la “llicència poètica”.
De matinada han trucat, són al replà de l’escala; la mare quan surt a obrir porta la bata posada. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» «El seu fill, que no és aquí?» «N’és adormit a la cambra. Què li volen al meu fill?» El fill mig es desvetllava. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» La mare ben poc en sap, de totes les esperances del seu fill estudiant, que ben compromès n’estava. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» Dies fa que parla poc i cada nit s’agitava. Li venia un tremolor tement un truc a trenc d’alba. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» Encara no ben despert ja sent viva la trucada, i es llança pel finestral, a l’asfalt d’una volada. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» Els que truquen resten muts, menys un d’ells, potser el que mana, que s’inclina pel finestral. Darrere xiscla la mare. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» De matinada han trucat, la llei una hora assenyala. Ara l’estudiant és mort, és mort d’un truc a trenc d’alba. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?»
4. Segle XX [Història d’Espanya]. La dictadura franquista: l’execució de Salvador Puig Antich
[2 de març de 1974]
Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors iniciaven una vaga en contra del decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Dos mesos després convocaven per tercera vegada una vaga general que fou seguida massivament el dia 3 de març. Aquest mateix dia la policia armada va entrar a l’Església San Francisco de Vitòria, en la qual estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, sense fer cas de la decisió del rector i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Tot just uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i ple de gent creant indignació i sobretot pànic. Els qui van sortir per davant mig asfixiats i amb mocadors en la boca van ser apallissats pels flancs i als del front els van disparar amb metralletes i pistoles.
La policia va resoldre la situació que havien creat a trets, assassinant Pedro María Martínez Oci, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys, Francisco Aznar Clemente, operari de fleques i estudiant, de 17 anys, Romualdo Barroso Chaparro, de Agrator, de 19 anys, José Castillo, de Basa, una societat del Grup Arregui, de 32 anys. Dos mesos després moriria Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, amb 30 anys. Dos obrers assassinats directament en el lloc dels fets, quatre ferits molt greus dels quals tres moririen, més de seixanta ferits greus, la meitat amb ferides de bala, i centenars de ferits lleus.
El dissabte, Manuel Fraga Iribarne llavors Ministre de la Governació juntament amb Rodolfo Martín Villa Ministre de Relacions Sindicals i el General Campano, director de la Guàrdia Civil, intentaven, visitant als ferits, reduir l’impacte de la seva decisió. Aquell dijous el Secretari General del SPD d’Alemanya cancel·lava l’entrevista amb Fraga que participava en una campanya diplomàtica per a vendre internacionalment una reforma avalada per la monarquia.
Encara prohibits els drets de reunió, manifestació i de vaga, els sindicats, il·legals també, al gener convocaren vagues arreu d’Espanya. Van tenir especial importància en el cinturó industrial madrileny i a Vitòria. La resposta del govern va ser l’habitual repressió policial, que a Vitòria va produir quatre manifestants morts i diversos centenars de ferits el 9 de març durant una càrrega antidisturbis. En comptes de solucionar el conflicte, els altercats es van multiplicar i les vagues generals de protesta es van succeir durant diversos mesos. [Wiquipedia]

6. Segle XX [Amèrica Llatina]. Cop d’Estat militar a Xile [11 de setembre de 1973].
El cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 o pronunciament militar, esdevingut en Xile consistí en el derrocament violent del govern de Xile encapçalat per Salvador Allende Gossens planejat per generals dels alts càrrecs de les Forces Armades i de Carabiners (policia uniformada), després d’un període d’alta polarització política i convulsió econòmica i social al país sud-america.
Va ser planejat per un sector de la Armada de Xile. Posteriorment es van afegir generals dels Alts Comandaments de les Forces Armades i de Carabiners, i dirigit pel General d’Exèrcit Augusto Pinochet Ugarte a més de ser influït per diversos grups de poder nacionals i internacionals, en els quals destaca el president Nixon i la CIA. El 15 de setembre de 1970 quan Nixon va ordenar a la CIA “evitar que Allende assumís el poder, o el derroqués”, era considerat el punt de partida per a les operacions encobertes dels Estats Units que van contribuir al derrocament del govern de Salvador Allende, aquestes noves revelacions canvien el mapa de l’operació. Segons aquestes transcripcions, Nixon i Kissinger van iniciar els seus plans per a revertir els resultats de les eleccions xilenes tres dies abans. Al migdia del 12 de setembre de 1970, Kissinger va cridar a Helms per tal de fixar una reunió urgent del “Comitè 40“, un grup d’alt rang que supervisava les operacions encobertes del govern dels Estats Units.
7. Segle XX [La guerra del Vietnam, 1957-1975].
La Guerra del Vietnam, també anomenada Segona Guerra d’Indoxina, és el conflicte bèŀlic entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud, que va tenir lloc entre els anys 1954 a 1975, amb la intervenció directa i indirecta de diversos països estrangers, (al sud, principalment els Estats Units, d’acord amb la Doctrina Truman fins a la seva retirada al 1973; i al Nord els diversos països del Bloc comunista).Les faccions al conflicte van ser, per un costat, la República Democràtica de Vietnam, amb el suport de guerrillers nord-vietnamites com el Viet Cong o Front d’Alliberament Nacional (NLF, per les seves sigles en anglès), amb ajut i subministraments soviètics i xinesos. Per l’altre costat, hi havia la República del Vietnam, amb el suport militar i logístic dels Estats Units.
Al costat dels nord-americans també van altres estats anticomunistes,i van lluitar soldats provinents d’Austràlia, Corea del Sud, les Filipines, Nova Zelanda i Tailàndia. D’altres països com l’Alemanya Occidental, Iran, Marroc, el Regne Unit o Suïssa van contribuir enviant subministraments materials i equipament mèdic.
A més, Taiwan i Espanya van enviar contingents testimonials en suport dels Estats Units (Espanya va enviar un reduït nombre de metges militars en missió sanitària.La guerra es distingí per transcórrer sense la formació de les tradicionals línies del front, llevat les que s’establien als voltants dels perímetres de les bases o dels camps militars, de manera que les operacions se succeïren en zones no delimitades, proliferant les missions de guerra de guerrilles o de recerca i destrucció, juntament amb accions de sabotatge a les reraguardes de les zones urbanes, l’ús de la força aèria per a bombarders massiu i l’ús extensiu d’agents i armes químiques, constituint aquestes darreres operacions violacions de diverses convencions internacionals que prohibeixen l’ús de l’armament químic o biològic.
Davant la resposta i divisió de la societat nord-americana, els acords de pau de París de 1973 van suposar la retirada de les tropes nord-americanes i el cessament de la seva intervenció directa, però no aconseguiren posar final al conflicte. Aquest va seguir fins que, al 1975, després de la captura de Saigón es forçà la rendició incondicional de les tropes sud-vietnamites i la unificació del país, sota el control del govern comunista del Vietnam del Nord, amb el nom de la República Socialista de Vietnam, el 2 de juliol de 1976.La guerra havia causat la mort, segons el govern de Hanoi d’entre 2 i 5,7 milions de persones, la majoria d’elles civils; a més de causar grans danys mediambientals.Pels Estats Units, el conflicte resultà ser la confrontació més llarga en la qual mai s’han vist embolicats. Va sorgir el sentiment de derrota o “Síndrome de Vietnam” en molts ciutadans, que es va reflectir en el món cultural i la indústria cinematogràfica, així com en un replegament de la política exterior fins a l’elecció de Ronald Reagan com a President al 1980. [wikipedia.org]
Protestes contra la guerra de Vietnam (1965).
Filla d’un físic mexicà i d’una professora de literatura, cosina del físic John Baez, la seva carrera comença a Boston, on va aconseguir una gran repercussió amb la seva actuació en el Newport Folk Festival de 1959. Com a resultat d’això, va gravar el seu disc de debut l’octubre de 1960, titulat només amb el seu nom, per a la companyia Vanguard. Compost de 13 cançons tradicionals, algunes d’elles balades infantils, les seves versions han resultat amb el temps gairebé canòniques. Va tenir un èxit moderat, però l’edició d’un segon volum de cançons el 1961 va fer recuperar per al gran públic aquell primer disc, i ambdós es van convertir en grans èxits, com també ho seria el seu tercer disc: Joan Baez in Concert (1962).
Va viure amb Bob Dylan entre 1963 i 1965, i junts es van guanyar el títol del Rei i la Reina de la Cançó Protesta. Va lluitar en contra de la guerra del Vietnam i a favor dels drets civils. Per a això va crear Humanitas, una organització internacional pro Drets Humans, i el 1963 va fundar a Palo Alto un institut d’estudis sobre la no violència. Com altres intèrprets de folk, Baez es va veure influenciada per l’aparició dels Beatles a Estats Units i pel folk-rock de Dylan. Com a conseqüència d’això, va augmentar el seu instrumental, que fins al moment es basava únicament en la seva guitarra acústica, i va arribar a fer servir una orquestra sencera a Joan (1967). Va continuar experimentant a la fi dels seixanta, com es comprova en discos com Baptism(1968), en el qual recita poesia, i en Any Day Now (1968), un doble disc de cançons de Dylan amb ambient de country.
Al març de 1968, Baez es va casar amb el líder antibel·licista David Harris, empresonat per negar-se a allistar-se. Atès que Harris era aficionat al country, Joan va tornar a aquest estil en diversos discos. Amb el seu àlbum de 1972 per a A&M Records Come From the Shadows es va aproximar al pop. A la fi dels seixanta i principis dels setanta, Baez es va centrar en el pop-rock i va començar a escriure les seves pròpies cançons, cosa que va culminar en el supervendes Diamonds & Rust , al qual va seguir Gulf Winds (1976), enterament escrit per ella. Va gravar diversos discos per a diverses companyies i, el 1993, Vanguard va realitzar Rare, Live & Classic, un triple disc de retrospectiva. Ha escrit dues autobiografies: Daybreak (1968) i And a Voice to Sing With (1987).
Where Have All The Flowers Gone de Joan Baez
La guerra de Vietnam-House of the Rising Sun[The Animals]
8. Els nazis i la música.
“Esto es lo que sabemos: durante los primeros años del régimen, más de la mitad de los músicos de la Filarmónica tenían carné del partido nazi; como contrapartida, los afiliados de la Filarmónica de Berlín, el ojo del huracán hitleriano, “sólo” era de un veinte por ciento. La Filarmónica, como era de esperar, aplicó inmediatamente las normas antisemitas del nazismo; trece músicos fueron despedidos sin explicaciones, sólo por ser judíos, y seis de ellos murieron posteriormente en campos de concentración. El régimen, seguidamente, estableció el Neujahrskonzert (Concierto de Año Nuevo) como instrumento de propaganda. Joseph Goebbels creía que Viena debía demostrar que era una ciudad de “cultura, música, optimismo y convivencia” (¡y quién duda que los valses de Strauss pueden impulsar el “optimismo” y la “convivencia”!). Sea como fuere, actualmente es el concierto con más seguimiento de todo el mundo (según parece tiene unos cincuenta millones de espectadores). La Filarmónica, además, actuó en una fábrica de munición de los nazis y, si esto parece peccata minuta, ya más serio es que otorgó su Medalla de Honor al responsable de las deportaciones de judíos a los campos de concentración, no una sino dos veces: primero, durante el nazismo y, después, escandalosamente, ya en 1967 o en 1968, cuando Hitler era historia, la orquesta ofreció una réplica de la medalla a la misma persona (es de suponer que la había perdido).
La música clásica siempre ha tenido una relación con el nazismo difícil de dilucidar. Algunos compositores e intérpretes importantes, como Kurt Weill, Erich Korngold y Schönberg, fueron víctimas de los perros hambrientos de Hitler y tuvieron que exiliarse a EEUU para salvar la piel. Por el contrario, Richard Strauss, Wilhelm Furtwängler, Elisabeth Schwarzkopf e incluso, Herbert von Karajan prosperaron gracias al régimen. Sus pecados no fueron de obra, sino de omisión principalmente. Walter Benjamin decía que la civilización y la barbarie a veces van juntas y que no hay cultura sin atrocidades. Wagner era un ser repugnante, pero un gran compositor. Y la vistosa “Sala dorada” del Musikverein de Viena, el esplendoroso edificio donde toca a Filarmónica –aquellas cariátides de oro, el balcón y balaustrada de oro, el órgano de oro y aquel ornamentado techo de oro, oro y más oro– todo aquel oro, pues, como los inocentes valses de Strauss, está de una manera u otra teñido de salvajismo.
La publicación de estas noticias quizá ayude a continuar el diálogo entre estas dos fuerzas, civilización y barbarie, que tan a menudo aparecen hermanadas y difíciles de separar. Entre muchos vieneses, reincidir tanto en su desagradable pasado ha causado un grave malestar. La ciudad, con razón, quiere mantener una imagen positiva de cara al turismo cultural. Mozart, Haydn, Beethoven y la Filarmónica son atracciones importantes para miles de turistas y no se pueden poner en entredicho. Los vieneses fueron las primeras víctimas de Hitler, no unos complacientes colaboradores, a pesar de que debió haber de todo entre la población y por supuesto en distintas gradaciones. Uno de los documentos publicados el mes pasado, por ejemplo, revela que uno de los miembros de la Filarmónica se afilió al partido no por convicción sino para no levantar sospechas sobre una relación que tenía con una mujer judía. Y como él debió haber muchos. Más que un bien absoluto y un mal absoluto, debió haber muchos tintes morales que en la distancia todavía intentamos entender y, a ser posible, evitar.
[Civilización y barbarie. Sobre la música y el nazismo[ Antoni Pizà – Miércoles, 15 de Mayo de 2013,, UNIR CULTURAL]
Els nazis i la música (passatges trets del catàleg de l’exposició: La música i el III Reich. De Bayreuth a Terezin, s. l.: Fundació Caixa Catalunya/Cité de la musique, Paris: 2007).
9. Segle XIX-XX [El moviment obrer].