músicaHISTÒRIA

1. Segle VIII aC – II aC [Civilització grega].

Totes les comunitats humanes que duren en el temps es construeixen una història que rememora els fets i les victòries dels seus avantpassats i que els fa la funció de genealogia col·lectiva. Els mites històrics neixen justament de les incerteses i inseguretats dels primers estadis d’aquesta història[Josep Fontana].

Com va subratllar una vegada Boorstin, un dels majors invents grecs fou la idea de la història. La paraula “Història” deriva a través del  llatí del terme que els grecs servien per a indicar el concepte de “Investigació”. Abans que existís la invenció tipogràfica, fou el vers el “format més usat per a transmetre uns fets prosaics, els coneixements pràctics  i les aventures d’herois populars”. La poesia i no la prosa va ser la forma primitiva utilitzada per a emmagatzemar la memòria  d’un col·lectiu o comunitat.

Abans que l’arqueologia en expliqués com vivien els antics grecs, les úniques notícies que se’n tenien procedien de dos poemes èpics (narració de fets heroics) atribuïts a HOMER: La Ilíada i l’Odissea. L’Odissea explica el viatge de tornada a l’illa d’Ítaca (una de les actuals illes Jòniques situada davant de la costa occidental de Grècia) del cabdill grec Ulisses (en grec, Odisseos,δυσσες), que havia participat a la guerra de Troia. va ser un dels herois llegendaris grecs i rei  d’Ítaca. Fill de Laertes i Anticlea a la Odissea , o en relats posteriors, de Sísif i Anticlea. Era espòs de Penèlope , pare de Telèmac i germà gran de Ctímene , que van patir esperant durant vint anys: deu d’ells els havia passat lluitant en la guerra de Troia i els altres deu intentant tornar a Ítaca amb una sèrie de problemes i obstacles que va tenir d’afrontar.

El que havia de ser un viatge curt es va convertir en una llarga aventura pel Mediterrani, en la qual no van faltar enemics cruels, monstres perillosos i tota mena de dificultats que impedien a Ulisses el retorn a la seva pàtria per retrobar-se amb la dona i el fill. Només la intervenció dels déus va fer possible la tornada. L’any 1874 l’arqueòleg  alemany Heinrich Schliemann les va fer servir com a font històrica per localitzar i descobrir l’antiga Troia i diverses ciutats micèniques.

El poeta grec Constantinos KAVAFIS (1863-1933), nascut a Alexandria, va escriure l’any 1911 un poema, Ítaca, on reflecteix l’Odissea com un relat d’aprenentatge i de les proves d’Ulisses en el seu camí de retorn als seus orígens. El viatge és més important que la tornada. Ulisses que havia sortit d’Ítaca com a rei i com a guerrer, torna a la seva illa com un savi ple de coneixements.

Lluís Llach va fer una adaptació del poema de Kavafis i una interpretació extraordinària [Verges 2007].

0228

Lluís Llach, Viatge a Ítaca (1975)

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.
Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.
Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.
Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques. [Traducció de Carles Riba]

2. Segle XX [el món occidental]. Europa: Portugal, 25 d’abril de 1974.

El 25 d’abril de 1974 a Portugal va començar la “revolució dels clavells“. Aquell dia  l’emissora catòlica portuguesa Ràdio Renascença emetia per primera vegada una cançó de José Afonso, fins llavors prohibida: Grandola, vila morena. Era el senyal que va desencadenar la revolució dels clavells, l’aixecament militar que va acabar amb gairebé mig segle de dictadura al país veí.Va ser un dels elements mítics d’aquella nit, era el senyal a l’alçament planificat per Otelo Saraiva de Carvalho. “El moviment dels capitans” de l’exèrcit va protagonitzar un cop d’Estat que va posar fi als 50 anys de la dictadura de Salazar. La democratització de Portugal va anar acompanyada d’un ampli procés descolonitzador amb la independència d’Angola, Cap Verd, Guinea Bissau, Moçambic i Sâo Tomé i Príncipe. I l’arribada de la democràcia a Portugal va deixar una imatge per al record: la del fusell amb el clavell al canó.

Un seguit d’èxits militars i polítics aconseguits pels moviments d’alliberament africans van amenaçar l’estabilitat econòmica portuguesa (ja molt feble a causa de les grans despeses militars per mantenir les guerres colonials) i van permetre que un grup d’oficials portuguesos enderroquessin el govern de Caetano el 25 d’abril de 1974 de forma incruenta, en l’anomenada Revolució dels Clavells. L’anomenat ’Moviment dels capitans’, sorgit dins les mateixes forces armades (un dels principals valedors del règim dictatorial), es va materialitzar, a mitjan 1973, al voltant de reivindicacions corporatives i, ràpidament, va adoptar un caràcter polític de contestació als fonaments del sistema que imposava la prolongació indefinida d’una guerra colonial sense solució militar i condemnada històricament.

Una vegada decidit el derrocament del govern per la via de les armes (5 de març de 1974), les dimissions d’António Spínola i Francisco da Costa Gomes dels càrrecs més alts de les forces armades (13 de març de 1974), per negar-se a mantenir el suport a la política de Marcelo Caetano, van precipitar els esdeveniments: el regiment de Caldas da Rainha es va mobilitzar, però aviat va ser sotmès, i els seus cap van ser arrestats. Era l’anunci de la revolució vencedora desencadenada a la matinada del 25 d’abril del mateix any, llavors recolzada per mitjà d’un pla operatiu global i articulat. Columnes militars procedents de diversos llocs del país van ocupar pacíficament els punts estratègics de la capital i es va produir, poques hores després, la rendició del president del Consell, Marcelo Caetano. Els seus autors es presentaven com a Moviment de les Forces Armades, i subscrivien un programa en què es garantien els drets i llibertats dels ciutadans, en un règim de democràcia pluralista; aquest moviment va decretar l’eliminació de les institucions del règim dictatorial i es  va comprometre a convocar eleccions a una Assemblea Constituent, va afirmar la necessitat d’una nova política econòmica i social i va anunciar l’inici del procés de descolonització.

El clavell, ofert efusivament per la població als soldats, i que aquests col·locaven en el canó de les metralladores, es va convertir en el símbol d’aquesta acció notable, que va rebre el suport de la immensa majoria dels portuguesos.[www.racocatala.cat/seglexx/h-1974portugal.htm

imagescamrbbql
Grandola, vila morena
imagesca0e5a0q

3. Segle XX [Història d’Espanya]. La dictadura franquista: la por i la repressió.

“El propio carácter del régimen franquista convirtió la represión en una necesidad para mantener y consolidar la dictadura. No hubo interés por integrar políticamente a los vencidos, ni por buscar una reconciliación, sólo se les quería destruir o someter. Para construir el Nuevo Orden y el nuevo Estado era preciso acabar desde sus raíces con todas las manifestaciones de los movimientos y fuerzas que habían defendido y propagado las ideas democráticas y revolucionarias. Por eso, la represión a partir del 1 de abril de 1939 fue fríamente planificada con numerosas leyes y sistemáticamente ejercida con diversos instrumentos políticos, judiciales y administrativos. Fue, de hecho, la continuación de la guerra civil por otros procedimientos […]

El régimen franquista siempre pretendió presentar a los represaliados como criminales  y delincuentes, y nunca como adversarios políticos. Se buscaba, así, el desprestigio del conjunto de los vencidos, independientemente de si estaban o no implicados en hechos violentos durante la guerra. La persecución de los rojos se justificó como una necesidad social, casi como un problema de salud pública. Por eso, y desde el primer momento, las autoridades intentaron buscar complicidades y colaboraciones en las tareas represivas, incitando a la delación y a la denuncia. […]

El carácter total de la represión franquista fue evidente. El gobierno de Franco, ya durante la guerra civil, había abolido todas las instituciones políticas republicanas, prohibido todos los partidos políticos, los sindicatos, las asociaciones, entidades y publicaciones, incluso las culturales y recretaivas, que eran consideradas no adictas al Movimiento Nacional. Y junto a las prohibiciones, vinieron las condenas, las depuraciones y las confiscaciones. […]
Durante la década de 1940 la represión fue una pieza fundamental de la dictadura, sobre todo a causa de su voluntad de crear un Orden Nuevo totalitario que exigía una limpieza masiva de desafectos. Luego la prolongación de la represión fue dosificada y adaptada a las nuevas circunstancias y necesidades de las décadas de 1960 y 1970. El sistema represivo franquista fue extremadamente eficaz hasta mediados de la década de 1960, es decir mientras las actividades de la oposición eran realizadas por núcleos clandestinos relativamente reducidos y sin capacidad de promover grandes movilizaciones de masas. Después, las fuerzas de orden público tuvieron más dificultades para desmantelar los grupos cada vez más numerosos y activos de la oposición, pese a que lograron no pocos “éxitos” represivos. El Tribunal de Orden Público (TOP) entre 1964 y 1977 abrió 22.600 procedimientos judiciales que afectaron a 50.690 personas y finalmente procesó a 8.943 de ellas, que fueron condenadas en su inmensa mayoría. Los puntos culminantes de la violencia institucional de la segunda etapa del franquismo estarán marcados por ejecuciones, como las de Grimau, Delgado y Granados (1963), Puig Antich (1974) y finalmente las cinco (3 militantes del FRAP y 2 de ETA), de septiembre de 1975, dos meses antes de la muerte del dictador […] quizá uno de los resultados más notables de la sistemática y continuada represión de los discrepantes fue no sólo debilitar notablemente a la oposición política organizada, sino también el hecho de haber logrado que una buena parte de la población española llegase a tener miedo de hablar de política. Fue aquél un largo “tiempo de miedo” y también una prolongada etapa de silencio, dada la generalizada tendencia a ocultar el pasado y a no hablar de política, y menos aún de la represión. El gran éxito político del franquismo fue, en efecto, lograr la despolitización forzada de buena parte de la población española. Qué duda cabe de que ése fue uno de los factores que más contribuyeron a que la dictadura perdurase tantos años”[Borja de Riquer, La dictadura de Franco. Barcelona: Ed. Crítica- marcial Pons, 2010].
Què volen aquesta gent?
Grabación original en 1968 por Maria del Mar Bonet
Letra de Lluís Serrahima – Música de Maria del Mar Bonet

Aquesta cançó està dedicada a l’assassinat d’Enrique Ruano, militant del Front d’Alliberament Popular, després d’estar detingut dos dies en una comissaria a Madrid, el 19 o el 20 de gener de 1969 i que va produir un gran moviment estudiantil a Barcelona ia Madrid . La lletra original és de Lluís Serrahima en català i la música és de la mallorquina Maria del Mar Bonet. La versió castellana la va cantar Elisa Serna. Encara que la cançó dóna a entendre que a Enrique li van llençar des de casa, en realitat sembla ser que va ser des d’un pis de la policia a qui el van portar després de dos dies de detenció i tortures. La confusió amb que es coneixien les notícies llavors i la pressa per donar una resposta política i pacífica, com efectivament es va fer sobretot a Barcelona, justifiquen la “llicència poètica”.

De matinada han trucat, són al replà de l’escala; la mare quan surt a obrir porta la bata posada. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» «El seu fill, que no és aquí?» «N’és adormit a la cambra. Què li volen al meu fill?» El fill mig es desvetllava. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» La mare ben poc en sap, de totes les esperances del seu fill estudiant, que ben compromès n’estava. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» Dies fa que parla poc i cada nit s’agitava. Li venia un tremolor tement un truc a trenc d’alba. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» Encara no ben despert ja sent viva la trucada, i es llança pel finestral, a l’asfalt d’una volada. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» Els que truquen resten muts, menys un d’ells, potser el que mana, que s’inclina pel finestral. Darrere xiscla la mare. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?» De matinada han trucat, la llei una hora assenyala. Ara l’estudiant és mort, és mort d’un truc a trenc d’alba. «Què volen aquesta gent que truquen de matinada?»

4. Segle XX [Història d’Espanya]. La dictadura franquista: l’execució de Salvador Puig Antich 

 

[2 de març de 1974]

                                                 
5. Segle XX [Història d’Espanya]. Franquisme sense Franco: els fets de Vitòria [3 de març de 1976].

Durant el mes de gener de 1976 uns sis mil treballadors iniciaven una vaga en contra del decret de topalls salarials i en defensa de millors condicions de treball. Dos mesos després convocaven per tercera vegada una vaga general que fou seguida massivament el dia 3 de març. Aquest mateix dia la policia armada va entrar a l’Església San Francisco de Vitòria, en la qual estava previst realitzar una assemblea de treballadors i, sense fer cas de la decisió del rector i del contingut del Concordat, va comminar al desallotjament. Tot just uns segons després disparaven gasos lacrimògens en un recinte tancat i ple de gent creant indignació i sobretot pànic. Els qui van sortir per davant mig asfixiats i amb mocadors en la boca van ser apallissats pels flancs i als del front els van disparar amb metralletes i pistoles.

La policia va resoldre la situació que havien creat a trets, assassinant Pedro María Martínez Oci, treballador de Forjas Alavesas, de 27 anys, Francisco Aznar Clemente, operari de fleques i estudiant, de 17 anys, Romualdo Barroso Chaparro, de Agrator, de 19 anys, José Castillo, de Basa, una societat del Grup Arregui, de 32 anys. Dos mesos després moriria Bienvenido Pereda, treballador de Grupos Diferenciales, amb 30 anys. Dos obrers assassinats directament en el lloc dels fets, quatre ferits molt greus dels quals tres moririen, més de seixanta ferits greus, la meitat amb ferides de bala, i centenars de ferits lleus.

El dissabte, Manuel Fraga Iribarne llavors Ministre de la Governació juntament amb Rodolfo Martín Villa Ministre de Relacions Sindicals i el General Campano, director de la Guàrdia Civil, intentaven, visitant als ferits, reduir l’impacte de la seva decisió. Aquell dijous el Secretari General del SPD d’Alemanya cancel·lava l’entrevista amb Fraga que participava en una campanya diplomàtica per a vendre internacionalment una reforma avalada per la monarquia.

Encara prohibits els drets de reunió, manifestació i de vaga, els sindicats, il·legals també, al gener convocaren vagues arreu d’Espanya. Van tenir especial importància en el cinturó industrial madrileny i a Vitòria. La resposta del govern va ser l’habitual repressió policial, que a Vitòria va produir quatre manifestants morts i diversos centenars de ferits el 9 de març durant una càrrega antidisturbis. En comptes de solucionar el conflicte, els altercats es van multiplicar i les vagues generals de protesta es van succeir durant diversos mesos. [Wiquipedia]

6. Segle XX [Amèrica Llatina]. Cop d’Estat militar a Xile [11 de setembre de 1973].

El cop d’estat de l’11 de setembre de 1973 o pronunciament militar, esdevingut en Xile consistí en el derrocament violent del govern de Xile encapçalat per Salvador Allende Gossens planejat per generals dels alts càrrecs de les Forces Armades i de Carabiners (policia uniformada), després d’un període d’alta polarització política i convulsió econòmica i social al país sud-america.

Va ser planejat per un sector de la Armada de Xile. Posteriorment es van afegir generals dels Alts Comandaments de les Forces Armades i de Carabiners, i dirigit pel General d’Exèrcit Augusto Pinochet Ugarte a més de ser influït per diversos grups de poder nacionals i internacionals, en els quals destaca el president Nixon i la CIA. El 15 de setembre de 1970 quan Nixon va ordenar a la CIA “evitar que Allende assumís el poder, o el derroqués”, era considerat el punt de partida per a les operacions encobertes dels Estats Units que van contribuir al derrocament del govern de Salvador Allende, aquestes noves revelacions canvien el mapa de l’operació. Segons aquestes transcripcions, Nixon i Kissinger van iniciar els seus plans per a revertir els resultats de les eleccions xilenes tres dies abans. Al migdia del 12 de setembre de 1970, Kissinger va cridar a Helms per tal de fixar una reunió urgent del “Comitè 40“, un grup d’alt rang que supervisava les operacions encobertes del govern dels Estats Units.

Cop d’Estat militar a Xile

 

‘La muerte lenta de Víctor Jara’ es un reportaje del suplemento ‘Domingo’ del 6 de diciembre de 2009 [EL PAÍS].
Cansados y con sus manos entrelazadas en la nuca, los 600 académicos, estudiantes y funcionarios de la Universidad Técnica del Estado (UTE) tomados prisioneros por los militares golpistas iban entrando al Estadio Chile, un pequeño recinto deportivo techado cercano al palacio de La Moneda. Un oficial con lentes oscuras, rostro pintado, metralleta terciada, granadas colgando en su pecho, pistola y cuchillo corvo en el cinturón, observaba desde arriba de un cajón a los prisioneros, que habían permanecido en la universidad para defender el Gobierno del presidente socialista Salvador Allende. Era el 12 de septiembre de 1973, día siguiente del golpe militar, en el alba de la dictadura de 17 años encabezada por el general Augusto Pinochet.
“¡No me lo traten como señorita, carajo!”, gritó un militar al ver a Víctor Jara. Después le dio un culatazo
Un conscripto confesó que jugaron a la ruleta rusa antes de acribillarlo en el subterráneo
Con voz estentórea, el oficial repentinamente gritó al ver a un prisionero de pelo ensortijado:
-¡A ese hijo de puta me lo traen para acá! -gritó a un conscripto, recuerda el abogado Boris Navia, uno de los que caminaba en la fila de prisioneros.
“¡A ese huevón!, ¡a ése!”, le gritó al soldado, que empujó con violencia al prisionero. “¡No me lo traten como señorita, carajo!”, espetó insatisfecho el oficial. Al oír la orden, el conscripto dio un culatazo al prisionero, que cayó a los pies del oficial.
-¡Así que vos sos Víctor Jara, el cantante marxista, comunista concha de tu madre, cantor de pura mierda! -gritó el oficial. Navia rememora. Es uno de los testigos del juez Juan Fuentes, que investiga el asesinato del cantautor, uno de los crímenes emblemáticos de la dictadura, porque Jara fue con su guitarra y con sus versos el trovador de la revolución socialista del Gobierno de Allende en Chile. Por su impacto y la impunidad en que están los culpables, el crimen de Jara es en Chile el equivalente al asesinato de Federico García Lorca en España.
“Lo golpeaba, lo golpeaba. Una y otra vez. En el cuerpo, en la cabeza, descargando con furia las patadas. Casi le estalla un ojo. Nunca olvidaré el ruido de esa bota en las costillas. Víctor sonreía. Él siempre sonreía, tenía un rostro sonriente, y eso descomponía más al facho. De repente, el oficial desenfundó la pistola. Pensé que lo iba a matar. Siguió golpeándolo con el cañón del arma. Le rompió la cabeza y el rostro de Víctor quedó cubierto por la sangre que bajaba desde su frente”, cuenta a este periódico el abogado Navia.
Los prisioneros se habían quedado pasmados mirando la escena. Cuando el oficial, conocido como El Príncipe y hasta hoy no identificado con plena certeza, se cansó de golpear, ordenó a los soldados que pusieran a Jara en un pasillo y que lo mataran si se movía. El autor de canciones como El cigarritoTe recuerdo Amanda, que Serrat, Sabina, Silvio Rodríguez y Víctor Manuel han incorporado en sus repertorios, entró así al campo de prisioneros improvisado por los militares donde vivió sus últimas horas.
Muchos recordaron a Jara con emoción esta semana, cuando su viuda e hijas y la fundación que lleva su nombre organizaron el funeral que no pudo tener en 1973, la despedida popular que merecía, para sepultar los restos del cantautor, exhumados en junio por orden del juez y devueltos a la familia después de una nueva autopsia, que confirmó las huellas de bala y torturas.
El ensañamiento con Jara fue uno de los signos de la dictadura de Pinochet (1973-1990), que truncó con brutalidad el Gobierno de Allende y los sueños socialistas, dejando un reguero de más de 3.200 muertos y desaparecidos, alrededor de 30.000 torturados y decenas de miles de exiliados. El Chicho, como era conocido Allende, un médico socialista y masón, había llegado a la presidencia en 1970, en su cuarto intento, con el 36% de los votos, encabezando la Unidad Popular, la coalición que reunía a la izquierda chilena en un arco multicolor.
Con un programa que ofrecía reforma agraria, medio litro de leche diaria para los niños y la nacionalización del cobre, principal riqueza de Chile, en manos de empresas norteamericanas, la victoria de Allende en las urnas, la primera de un marxista en Occidente en plena guerra fría, sorprendió a Estados Unidos e insufló esperanzas en muchos países, incluidos los opositores de Franco en España. Un irritado presidente Richard Nixon ordenó en la Casa Blanca intensificar las acciones desestabilizadoras.
Pero en Chile se vivían tiempos de efervescencia. Las movilizaciones sociales iban en ascenso y con Allende en La Moneda, el Gobierno ganó apoyo en las urnas en lugar de perderlo. El cerrojo norteamericano se apretó con el embargo de las exportaciones de cobre, en réplica a una nacionalización en la que Chile resolvió no indemnizar a las empresas expropiadas por haber obtenido ganancias excesivas, mientras la oposición de centro y derecha se reunió en una coalición contra Allende, y la izquierda más radicalizada comenzó a desbordar al Gobierno acusándolo de reformista. La lucha política se exacerbó.
El Gobierno socialista concitó una amplia adhesión de artistas e intelectuales. En los tres años de Allende, Chile vivió un destape cultural como nunca antes y Víctor Jara fue uno de los protagonistas. Hijo de inquilinos campesinos, conoció de la explotación y miseria en su infancia y juventud. Aprendió música por la intuición de su madre. Cuando ella falleció, viajó a Santiago a estudiar teatro. Como director teatral recibió premios de la crítica y la prensa por sus montajes e hizo giras por dos continentes.
Mientras estudiaba dramaturgia, comenzó a tocar y componer con el grupo Cuncumén. Después trabajó con la pléyade del folclor chileno: Quilapayún, Inti Illimani, Ángel e Isabel Parra, Patricio Manns, Rolando Alarcón. Violeta Parra, la autora del universal Gracias a la vida, fue una de las que descubrió tempranamente el talento de Jara como compositor e intérprete.
Militante comunista, Jara defendió a la Unidad Popular con su guitarra, hizo canciones de protesta, pero sus obras mayores, aquellas más sencillas e imperecederas, son las que brotan desde la tierra y de la pobreza de las barriadas periféricas de Santiago, las fuentes de su saber. Víctor creía que “la mejor escuela para el canto es la vida”, recuerda su viuda, Joan Turner, en Un canto trunco, las memorias de Jara. Nombrado embajador cultural por Allende, prefería compadrear en una peña popular a los cócteles de diplomáticos.
Durante el paro de octubre de 1972, con el que la oposición quiso poner de rodillas al Gobierno, junto con decenas de miles de personas, Jara salió a realizar trabajos voluntarios para impedir que la economía se detuviera. En la vorágine escribió Manifiesto, su testamento musical: “Yo no canto por cantar / ni por tener buena voz, / canto porque la guitarra / tiene sentido y razón”.
Con la inflación desbocada, desabastecimiento y mercado negro, el transporte paralizado y con el mayor partido opositor, la Democracia Cristiana, cerrando las puertas al diálogo para encontrar una salida, a Allende casi no le quedan opciones, y muchos creen que un golpe militar es inminente. Resuelve que el martes 11 septiembre llamará a un plebiscito que decidirá si sigue o no en el poder. Enterados, los militares adelantan el golpe militar para ese martes.
El escenario que había escogido Allende para pronunciar este discurso que podría haber cambiado la historia es la sede de la UTE. Nunca llegó. Enterado de la sublevación militar, Allende acude con sus colaboradores más cercanos a La Moneda, a defender la democracia. Dispuestos a todo, los militares bombardean el palacio y Allende, que sólo saldrá sin vida de ese lugar, pide a los trabajadores que permanezcan en sus puestos, pero que no se dejen provocar, y anticipa en su lúcido discurso final que otras generaciones superarán ese momento.
En asambleas por facultad, la comunidad de la UTE resolvió permanecer en la sede universitaria, como pidió Allende. Entre ellos, Víctor Jara, que trabajaba en extensión en la universidad e iba a cantar en el acto de Allende. Habla dos veces por teléfono con Joan y cree que volverá a casa al día siguiente. Esa noche anima a los estudiantes en su último recital, mientras en todo Santiago suenan las balas de los militares.
Al día siguiente, los militares instalan un cañón frente a la universidad y disparan a la rectoría mientras un centenar de soldados vacía sus cargadores. No hay resistencia: estaban desarmados. Rompen puertas y cerrojos y toman prisioneros a los 600 que permanecían ahí.
El infierno está a un par de kilómetros, en el Estadio Chile, rebautizado en democracia como Estadio Víctor Jara. Ahí el cantautor queda tendido en el suelo. A un estudiante peruano que confunden con cubano le cortan una oreja con un cuchillo. A un profesor de ciencias sociales que llevaba pruebas recién corregidas de sus alumnos le piden las dos mejores notas, las entrega y lo obligan a que se coma las hojas. Los amenazan con barrerlos con “las sierras de Hitler”, ametralladoras de gran calibre cuyas balas cortan los cuerpos. Un obrero grita: “¡Viva Allende!”, y se arroja desde las graderías, muriendo desangrado. En el recinto caben apretadas 2.000 personas, pero hacinan a más de 5.000 prisioneros.
El Príncipe tiene visitas de oficiales y quiere exhibir a Jara. Un oficial de la Fuerza Aérea que está con un cigarrillo le pregunta a Jara si fuma. Con la cabeza, niega. “Ahora vas a fumar”, advierte, y le arroja el cigarrillo. “¡Tómalo!”, grita. Jara se estira tembloroso para recogerlo. “¡A ver si ahora vas a tocar la guitarra, comunista de mierda!”, grita el oficial y pisotea las manos de Jara, relata Navia.
“Cuando llegaron más prisioneros y los soldados fueron a recibirlos, Víctor se quedó sin custodia. Entre varios lo arrastramos adonde estábamos y comenzamos a limpiar sus heridas. Llevaba casi dos días sin comida ni agua”, dice Navia. Un detenido consigue que un soldado le regale un tesoro: un huevo crudo. Se lo dan a Jara. Con un fósforo, el cantautor perfora el huevo en ambos extremos y lo sorbe. “Nos dijo que así aprendió en su tierra a comer los huevos”, recuerda.
A Jara le vuelven las energías. “Mi corazón late como campana”, dice. Y habla, de Joan y sus hijas. Dos detenidos logran salir libres gracias a contactos. Varios escriben mensajes breves para que avisen a sus parientes de que están vivos. Víctor pide lápiz y papel. Navia le pasa una libreta pequeña de apuntes, que hoy conserva la Fundación Jara como pieza de museo. Escribe con dificultad sus últimos versos: “Canto que mal que sales / Cuando tengo que cantar espanto / Espanto como el que vivo / Espanto como el que muero”.
Repentinamente, dos soldados lo toman y arrastran, y Jara alcanza a arrojar la libreta. Navia se queda con ella. Comienza una golpiza más brutal que las anteriores, a culatazos. Otros prisioneros lo verán con vida horas después. Un conscripto, José Paredes, confiesa 36 años después que jugaron a la ruleta rusa con Jara antes de acribillarlo en los subterráneos. Es el único procesado vivo en el caso. El otro, el jefe del recinto, el coronel Mario Manríquez, falleció. La primera autopsia, en 1973, revela 44 disparos. La nueva, en 2009, confirma que Jara murió por múltiples impactos. Pero Paredes se retracta de su confesión.
Al anochecer del sábado 15 de septiembre trasladan a los prisioneros del Estadio Chile al mayor recinto del país, el Estadio Nacional. “Al salir al foyer para irnos, vemos un espectáculo dantesco. Hay entre 30 y 40 cadáveres apilados, y dos de ellos están más cercanos. Todos están acribillados y tienen un aspecto fantasmagórico, cubiertos de polvo blanco, porque cerca estaban apilados unos sacos de cal para hacer reparaciones, que cubre sus rostros y seca la sangre. Reconozco a Víctor en primer lugar, y después al abogado y director de Prisiones Littré Quiroga”, relata Navia.
A Jara le han quitado el chaquetón que otro prisionero le había pasado porque tenía frío. Esa noche, los soldados arrojan seis de estos cadáveres, Jara entre ellos, junto al Cementerio Metropolitano, en el acceso sur de Santiago. Una vecina reconoce al cantautor y avisa para que lo recojan. Cuando el cuerpo llega a la morgue, un trabajador de este servicio, que era comunista, también reconoce a Jara y avisa a su esposa Joan para que lo sepulte antes de que lo sepulten en una fosa común.
El cuerpo del cantautor está junto al de cientos de víctimas en un mesón de la morgue, al final de una fila de jóvenes. Sólo tres personas acompañan a Joan en el funeral semiclandestino que se celebró en el Cementerio General de Santiago, donde fue inhumado en un humilde nicho. Jara está en su cenit creativo, poco antes de cumplir 41 años, y quienes tronchan su vida no saben que lo están haciendo más universal, a él, pero también a ellos mismos.

 

7. Segle XX [La guerra del Vietnam, 1957-1975].

La Guerra del Vietnam, també anomenada Segona Guerra d’Indoxina, és el conflicte bèŀlic entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud, que va tenir lloc entre els anys 1954  a 1975, amb la intervenció directa i indirecta de diversos països estrangers, (al sud, principalment els Estats Units, d’acord amb la Doctrina Truman fins a la seva retirada al 1973; i al Nord els diversos països del Bloc comunista).Les faccions al conflicte van ser, per un costat, la República Democràtica de Vietnam, amb el suport de guerrillers nord-vietnamites com el Viet Cong o Front d’Alliberament Nacional (NLF, per les seves sigles en anglès), amb ajut i subministraments soviètics i xinesos. Per l’altre costat, hi havia la República del Vietnam, amb el suport militar i logístic dels Estats Units.
Al costat dels nord-americans també van altres estats anticomunistes,i van lluitar soldats provinents d’Austràlia, Corea del Sud, les Filipines, Nova Zelanda i Tailàndia. D’altres països com l’Alemanya Occidental, Iran, Marroc, el Regne Unit o Suïssa van contribuir enviant subministraments materials i equipament mèdic.
A més, Taiwan i Espanya van enviar contingents testimonials en suport dels Estats Units (Espanya va enviar un reduït nombre de metges militars en missió sanitària.La guerra es distingí per transcórrer sense la formació de les tradicionals línies del front, llevat les que s’establien als voltants dels perímetres de les bases o dels camps militars, de manera que les operacions se succeïren en zones no delimitades, proliferant les missions de guerra de guerrilles o de recerca i destrucció, juntament amb accions de sabotatge a les reraguardes de les zones urbanes, l’ús de la força aèria per a bombarders massiu i l’ús extensiu d’agents i armes químiques, constituint aquestes darreres operacions violacions de diverses convencions internacionals que prohibeixen l’ús de l’armament químic o biològic.

Davant la resposta i divisió de la societat nord-americana, els acords de pau de París de 1973 van suposar la retirada de les tropes nord-americanes i el cessament de la seva intervenció directa, però no aconseguiren posar final al conflicte. Aquest va seguir fins que, al 1975, després de la captura de Saigón es forçà la rendició incondicional de les tropes sud-vietnamites i la unificació del país, sota el control del govern comunista del Vietnam del Nord, amb el nom de la República Socialista de Vietnam, el 2 de juliol de 1976.La guerra havia causat la mort, segons el govern de Hanoi d’entre 2 i 5,7 milions de persones, la majoria d’elles civils; a més de causar grans danys mediambientals.Pels Estats Units, el conflicte resultà ser la confrontació més llarga en la qual mai s’han vist embolicats. Va sorgir el sentiment de derrota o “Síndrome de Vietnam” en molts ciutadans, que es va reflectir en el món cultural i la indústria cinematogràfica, així com en un replegament de la política exterior fins a l’elecció de Ronald Reagan com a President al 1980. [wikipedia.org]

Archivo: Estudiante Guerra de Vietnam protesters.JPG

Protestes contra la guerra de Vietnam (1965).

Filla d’un físic mexicà i d’una professora de literatura, cosina del físic John Baez, la seva carrera comença a Boston, on va aconseguir una gran repercussió amb la seva actuació en el Newport Folk Festival de 1959. Com a resultat d’això, va gravar el seu disc de debut l’octubre de 1960, titulat només amb el seu nom, per a la companyia Vanguard. Compost de 13 cançons tradicionals, algunes d’elles balades infantils, les seves versions han resultat amb el temps gairebé canòniques. Va tenir un èxit moderat, però l’edició d’un segon volum de cançons el 1961 va fer recuperar per al gran públic aquell primer disc, i ambdós es van convertir en grans èxits, com també ho seria el seu tercer disc: Joan Baez in Concert (1962).

Entre 1962 i 1964, Baez va ser el rostre popular de la música folk, es va convertir en l’estrella de festivals i gires i va cantar en actes polítics, entre els quals s’inclouen la Marxa sobre Washington de 1963 pels drets civils. Durant aquest període, va començar a estudiar el treball de Bob Dylan i, a poc a poc, el seu repertori es va desplaçar del material tradicional al de tipus socialment compromès, d’acord amb l’emergent generació d’artistes dels anys seixanta.

Va viure amb Bob Dylan entre 1963 i 1965, i junts es van guanyar el títol del Rei i la Reina de la Cançó Protesta. Va lluitar en contra de la guerra del Vietnam i a favor dels drets civils. Per a això va crear Humanitas, una organització internacional pro Drets Humans, i el 1963 va fundar a Palo Alto un institut d’estudis sobre la no violència. Com altres intèrprets de folk, Baez es va veure influenciada per l’aparició dels Beatles a Estats Units i pel folk-rock de Dylan. Com a conseqüència d’això, va augmentar el seu instrumental, que fins al moment es basava únicament en la seva guitarra acústica, i va arribar a fer servir una orquestra sencera a Joan (1967). Va continuar experimentant a la fi dels seixanta, com es comprova en discos com Baptism(1968), en el qual recita poesia, i en Any Day Now (1968), un doble disc de cançons de Dylan amb ambient de country.

Al març de 1968, Baez es va casar amb el líder antibel·licista David Harris, empresonat per negar-se a allistar-se. Atès que Harris era aficionat al country, Joan va tornar a aquest estil en diversos discos. Amb el seu àlbum de 1972 per a A&M Records Come From the Shadows es va aproximar al pop. A la fi dels seixanta i principis dels setanta, Baez es va centrar en el pop-rock i va començar a escriure les seves pròpies cançons, cosa que va culminar en el supervendes Diamonds & Rust , al qual va seguir Gulf Winds (1976), enterament escrit per ella. Va gravar diversos discos per a diverses companyies i, el 1993, Vanguard va realitzar Rare, Live & Classic, un triple disc de retrospectiva. Ha escrit dues autobiografies: Daybreak (1968) i And a Voice to Sing With (1987).

Where Have All The Flowers Gone de Joan Baez

La guerra de Vietnam-House of the Rising Sun[The Animals]

 

8. Els nazis i la música.

Filarmonicanazi

Esto es lo que sabemos: durante los primeros años del régimen, más de la mitad de los músicos de la Filarmónica tenían carné del partido nazi; como contrapartida, los afiliados de la Filarmónica de Berlín, el ojo del huracán hitleriano, “sólo” era de un veinte por ciento. La Filarmónica, como era de esperar, aplicó inmediatamente las normas antisemitas del nazismo; trece músicos fueron despedidos sin explicaciones, sólo por ser judíos, y seis de ellos murieron posteriormente en campos de concentración.  El régimen, seguidamente, estableció el Neujahrskonzert (Concierto de Año Nuevo) como instrumento de propaganda.  Joseph Goebbels creía que Viena debía demostrar que era una ciudad de “cultura, música, optimismo y convivencia” (¡y quién duda que los valses de Strauss pueden impulsar el “optimismo” y la “convivencia”!).  Sea como fuere, actualmente es el concierto con más seguimiento de todo el mundo (según parece tiene unos cincuenta millones de espectadores).  La Filarmónica, además, actuó en una fábrica de munición de los nazis y, si esto parece peccata minuta, ya más serio es que otorgó su Medalla de Honor al responsable de las deportaciones de judíos a los campos de concentración, no una sino dos veces:  primero, durante el nazismo y, después, escandalosamente, ya en 1967 o en 1968, cuando Hitler era historia, la orquesta ofreció una réplica de la medalla a la misma persona (es de suponer que la había perdido).

La música clásica siempre ha tenido una relación con el nazismo difícil de dilucidar. Algunos compositores e intérpretes importantes, como Kurt Weill, Erich Korngold y Schönberg, fueron víctimas de los perros hambrientos de Hitler y tuvieron que exiliarse a EEUU para salvar la piel.  Por el contrario, Richard Strauss, Wilhelm Furtwängler, Elisabeth Schwarzkopf e incluso, Herbert von Karajan prosperaron gracias al régimen. Sus pecados no fueron de obra, sino de omisión principalmente.  Walter Benjamin decía que la civilización y la barbarie a veces van juntas y que no hay cultura sin atrocidades. Wagner era un ser repugnante, pero un gran compositor.  Y la vistosa “Sala dorada” del Musikverein de Viena, el esplendoroso edificio donde toca a Filarmónica –aquellas cariátides de oro, el balcón y balaustrada de oro, el órgano de oro y aquel ornamentado techo de oro, oro y más oro– todo aquel oro, pues, como los inocentes valses de Strauss, está de una manera u otra teñido de salvajismo.

La publicación de estas noticias quizá ayude a continuar el diálogo entre estas dos fuerzas, civilización y barbarie, que tan a menudo aparecen hermanadas y difíciles de separar.  Entre muchos vieneses, reincidir tanto en su desagradable pasado ha causado un grave malestar.  La ciudad, con razón, quiere mantener una imagen positiva de cara al turismo cultural.  Mozart, Haydn, Beethoven y la Filarmónica son atracciones importantes para miles de turistas y no se pueden poner en entredicho.  Los vieneses fueron las primeras víctimas de Hitler, no unos complacientes colaboradores, a pesar de que debió haber de todo entre la población y por supuesto en distintas gradaciones.  Uno de los documentos publicados el mes pasado, por ejemplo, revela que uno de los miembros de la Filarmónica se afilió al partido no por convicción sino para no levantar sospechas sobre una relación que tenía con una mujer judía.  Y como él debió haber muchos.  Más que un bien absoluto y un mal absoluto, debió haber muchos tintes morales que en la distancia todavía intentamos entender y, a ser posible, evitar.
[
Civilización y barbarie. Sobre la música y el nazismo[ Antoni Pizà – Miércoles, 15 de Mayo de 2013,, UNIR CULTURAL]

Els nazis i la música (passatges trets del catàleg de l’exposició: La música i el III Reich. De Bayreuth a Terezin, s. l.: Fundació Caixa Catalunya/Cité de la musique, Paris: 2007).

 

9. Segle XIX-XX [El moviment obrer].

 

 

 

 

 

9. Segle XV [Conquesta i colonització d’Amèrica, 1492]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *