Judici al procés: declaració d’independència i l’1-O

 

15 febrer 2019

Un “mur humà” omple Barcelona per defensar que votar no és delicte
La manifestació es converteix en un crit de denúncia contra la repressió en l’inici del judici als presos[ara, 16-2-2019]

 

 

Fiscals que defensen l’Estat i els partits fent d’acusació popular [ara,  DAVID MIRÓ /MONTSE RIART, 16-2-2019]

Els fets jutjats

¿Els jutgen per l’1-O i per la declaració d’independència?

El procediment parteix de molt abans. De fet, l’escrit d’acusació de la Fiscalia es refereix fins i tot a fets anteriors a la consulta del 9-N. Sobretot el procediment se centra en els preparatius del referèndum, les votacions al Parlament el 6 i 7 de setembre, la protesta davant d’Economia del 20-S, la votació de l’1-O i la declaració d’independència.

El paper de la Fiscalia

Per què hi ha dues acusacions en nom de l’estat espanyol?

En realitat, és només l’advocacia de l’Estat la que hauria de representar els interessos del govern espanyol en el judici. Segons els seus estatuts orgànics, la Fiscalia té la missió de defensar els interessos generals dels ciutadans i la llei. El problema és que, en aquest cas, la Fiscalia ha acabat assumint un paper que no li toca, aprofitant la idea que defensa els interessos de la majoria d’espanyols. El mateix fiscal Javier Zaragoza ho deixava clar parlant del judici “de la democràcia espanyola”.

L’acusació popular

Per què hi ha un partit polític d’ultradreta com Vox al judici?

La figura de l’acusació popular no existeix en la resta de sistemes judicials europeus i és pròpia només de la justícia espanyola. En teoria, ha de permetre a entitats i institucions que representen un conjunt de ciutadans poder actuar com a perjudicats en fets que els hagin afectat. Poques vegades un partit polític ha exercit d’acusació. El problema no és tant aquesta figura sinó com i per quins interessos s’utilitza. En altres procediments, l’acusació popular ha servit per condemnar grans casos de corrupció. La Federació de Veïns de Barcelona va ser una de les impulsores del cas de l’espoli del Palau de la Música.

Noves declaracions

¿Oriol Junqueras podria contestar d’aquí uns dies a les acusacions?

Passat el torn d’interrogatori, Junqueras ja no pot contestar a les preguntes que volien formular-li les acusacions. Això no vol dir que no tingui noves oportunitats per intervenir durant el judici: com que els advocats encara no han rebut tota la documentació del cas, el tribunal ha decidit que podran tornar a demanar que els seus clients valorin alguna prova quan s’estigui visualitzant al judici. A més, els acusats disposen d’una nova oportunitat per intervenir en l’últim torn de paraula que se’ls ofereix al final del judici, tot i que es tracta d’un al·legat final i no d’un format pregunta-resposta.

______________

El judici dels presos polítics.

______________

[José Antich, El Nacional.cat, 14-2-2019] 
Quan els destinataris de bona part de les crítiques per part d’amplis sectors de la dreta dura ―lamentablement, ja no n’hi ha cap altra― són el fiscal i l’advocat de l’Estat, en acabar la primera jornada de declaracions dels presos polítics catalans, vol dir que alguna cosa se’ls ha torçat. Que no ha sortit com estava previst. El Tribunal Suprem ha viscut aquest dijous les compareixences com a acusats del vicepresident Oriol Junqueras ―la fiscalia demana 25 anys, l’advocacia de l’Estat, 12 i Vox, 74― i del conseller Quim Forn ―la fiscalia en demana 16, l’advocacia 11 anys i sis mesos i Vox, 74― i les seves intervencions, marcades per estratègies de defensa diferents, reeixides. Junqueras i Forn van demostrar ideals, fermesa, convicció, ironia i professionalitat. Molta professionalitat.

El fiscal Fidel Cadena i la representant governamental Rosa María Seoane, bastant més la segona que el primer, van naufragar significativament. Errors importants en els fets, aparent desconeixement de molts aspectes de la causa, malaptesa en l’interrogatori i falta de cintura, cosa que fins i tot va provocar alguna estirada d’orelles del president de la sala, Manuel Marchena, que es van repetir una, dues i fins i tot tres vegades al llarg de les més de vuit hores que van durar les explicacions de Junqueras i Forn al Tribunal Suprem. Realment, a un profà no pot deixar de sorprendre’l el baix nivell de les acusacions. A un costat hi havia dos presos polítics que s’havien preparat a fons la seva defensa i a l’altre costat dos professionals del dret que van fer mèrits per ser substituïts pels errors que van cometre.

Fora d’això, Junqueras va plantejar la seva defensa des del principi com el que és: un pres polític. A la taula tan sols una gerra d’aigua i un vas. Cap paper. Va contestar només al seu advocat, Andreu Van den Eynde, com un senyal inequívoc que era en una farsa judicial i que no es podia legitimar ni la fiscalia ni les altres acusacions. El vicepresident va tirar d’actitud professoral per impartir en molts moments una master class sobre drets civils, drets individuals, democràcia, llibertats, pacifisme, història d’Esquerra Republicana, condemna de la violència i dret a l’autodeterminació. Va ser convincent en la seva exposició política i en la defensa de convocar referèndums. Va ser una pena que un brillant polemista com Junqueras no pogués confrontar-se amb la fiscalia i l’advocacia de l’Estat. Però va ser la seva decisió, sabent que potser perdia una oportunitat. Va demostrar que el temps a la presó ―interminable i injust― no ha minvat la seva capacitat dialèctica i el nivell aclaparador de les seves explicacions.

El plantejament de Quim Forn i del seu advocat, Xavier Melero, va ser diferent. Potser, també, perquè les acusacions eren més concretes en la seva condició de conseller d’Interior el 20 de setembre, l’1 d’octubre i el 27 del mateix mes. Per començar, la taula atapeïda de papers, que no va deixar d’utilitzar durant tot l’interrogatori. El cara a cara amb Fidel Cadena va ser certament antològic i deixa respostes suficients davant del desconcertat fiscal perquè es faci amb rapidesa un vídeo que reculli totes les situacions, algunes hilarants, que es van produir. Forn hauria sortit a coll de la sala si no hagués hagut de tornar per un injust càstig a Soto del Real.

És probable que res de tot el que estem veient no canviï el sentit de la sentència i que les greus acusacions es mantinguin. Però sabien que tenien un problema amb la instrucció del jutge Pablo Llarena i avui la preocupació ha de ser bastant més gran.

 

 

El poder dels genocides més enllà de la mort

Franco és un dels dos únics dictadors al món enterrats i glorificats en un espai públic [Silvia Marimon, Ara, 23-6-2018]

“Espanya és incoherent perquè té eines jurídiques [competència universal] que li permeten jutjar criminals de masses d’altres països però no és capaç de jutjar els seus propis criminals, és a dir, no em dono la possibilitat de mirar què va passar a casa meva però sí a la casa dels altres. Això no és veu pràcticament en cap altre país”[Sévane Garibian, professora de dret a les Universitats de Ginebra i Neuchâtel]

El funeral de Franco a Madrid / GETTY IMAGES

Ni Franco ni Pinochet van ser condemnats per crims de guerra i van morir al llit. Però el destí dels seus fèretres va ser molt diferent. El dictador espanyol es va fer construir en vida un imponent mausoleu perquè una vegada mort continués sent glorificat. Pinochet, que va venir a Espanya per assistir al funeral de Franco i va quedar enlluernat amb el Valle de los Caídos, somiava el mateix destí, però la democràcia xilena no ho va permetre: el dictador està enterrat en una propietat privada de la seva família i envoltat de plantes de marihuana. El gegantí mausoleu de Franco és excepcional. Només hi ha un cas similar -i no tan monumental- a Turquia, on Mehmet Talat Paixà, un dels responsables del genocidi armeni, descansa sobre el turó del Monument a la Llibertat.

El destí dels cadàvers d’altres responsables de crims de masses com Slobodan Milosevic, Saddam Hussein, Ossama bin Laden i Muammar al-Gaddafi és dispar però en cap cas se’ls homenatja en un espai públic. “Els cossos parlen després de morts però s’han estudiat poc”, assegura el professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses, que va organitzar un debat a l’entorn de llibre La muerte del verdugo. Reflexiones interdisciplinarias sobre el cadáver de los criminales de masa (Miño y Dávila). “El cos del tirà té una vida política i material post mortem. Ens expliquen moltes coses sobre les societats que es creen després de la seva mort i ho veiem en tots els casos de la història”, assegura la professora de dret a les Universitats de Ginebra i Neuchâtel Sévane Garibian. “La monumentalització del botxí, com en el cas turc o espanyol, és possible perquè hi ha una negació política del seu passat criminal”, afegeix.

El Valle de los Caídos no és tan sols un monument que glorifica un dictador responsable de centenars de milers de morts, sinó que també representa la humiliació dels perdedors de la Guerra Civil. Va ser construït pels presos i, a la dècada dels 50, els cossos de milers de soldats republicans hi van ser traslladats sense el permís de les seves famílies. Fa anys que batallen per treure’ls d’allà. És un monument públic gestionat per Patrimoni Nacional i lloc de culte dels nostàlgics del franquisme. “La seva tomba és un símbol de la pervivència del franquisme en la vida pública espanyola i es connecta estretament amb la continuïtat de la impunitat per les atrocitats comeses durant el mandat de Franco, garantida per la llei d’amnistia del 1977”, explica la professora de dret internacional de la UB Rosa Ana Alija Fernández.

Cadàvers repudiats

El 31 de maig del 1962 el nazi Adolf Eichmann, principal organitzador de l’extermini de sis milions de jueus, va ser executat al patíbul d’una presó de Ramal·lah. Ningú volia tenir el seu cos. Se’l va incinerar i les cendres es van portar amb vaixell fins al límit de les aigües territorials d’Israel. El general Jorge Rafael Videla, un dels responsables de la junta militar argentina, va morir a la presó als 87 anys. El seu cadàver també va ser repudiat. L’havien d’enterrar al panteó familiar del cementiri municipal de Mercedes, però la població s’hi va oposar fermament. Finalment, se’l va inhumar en un cementiri privat i amb pseudònim. Pràcticament cap país vol tenir el cos d’un genocida en el seu espai públic: “Se’ls vol fora, desterrats, perquè no enverinin la pau civil. Per a molts representen un perill psicològic, polític i social”, diu Garibian.

Els ciutadans espanyols, però, i malgrat no haver-ho escollit, es veuen obligats a conviure amb el monument a Franco. Molts ho han assumit amb normalitat perquè el Valle de los Caídos forma part del paisatge des de fa 59 anys. “Si la figura del botxí sobreviu en el present i ocupa espai públic, parasita la construcció d’una democràcia -explica Garibian-. ¿Si continua present es pot parlar realment de transició? Què significa aleshores transitar? El fet que no s’hagin investigat ni jutjat els crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme és el que permet que existeixi el Valle de los Caídos”.

La incoherència espanyola

El 2007 es va aprovar la llei de la memòria històrica impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Deu anys després, a finals del 2017, el PSOE va portar al Congrés de Diputats una proposició no de llei que incloïa exhumar el cos de Franco, traslladar-lo a un altre lloc i convertir el Valle de los Caídos en un espai per a la reconciliació i la memòria col·lectiva democràtica. Amb Pedro Sánchez com a president, ara el govern espanyol s’ha compromès a treure els ossos del dictador del mausoleu. “Proposició no de llei vol dir que no és obligatòria, és una proposició molt tímida i el temps passa i no es resol el problema de Franco -diu Garibian-. Espanya és incoherent perquè té eines jurídiques [competència universal] que li permeten jutjar criminals de masses d’altres països però no és capaç de jutjar els seus propis criminals, és a dir, no em dono la possibilitat de mirar què va passar a casa meva però sí a la casa dels altres. Això no és veu pràcticament en cap altre país”.

El Valle de los Caídos, monument del franquisme

Bin Laden va ser executat sense tenir un procés judicial. No hi va haver fotografies i el seu cos es va fer desaparèixer en l’oceà. “La imatge més emblemàtica de la mort de Bin Laden és la dels rostres a la Casa Blanca, com testimonis en directe de la validació del poder nord-americà, escriu el catedràtic de la Facultat de Dret de la Universitat McGill Fréderic Mégret.

Muammar al-Gaddafi va ser torturat i executat, i el seu cos, colpejat i fotografiat per centenars de libis. El seu cadàver va ser inhumat en un lloc no revelat del desert libi. Aquest acte de venjança va tenir conseqüències negatives perquè després van continuar les represàlies contra els seus antics representants i simpatitzants. Mussolini va ser executat sense judici, i el seu cos, exposat i vexat. Tot plegat es va filmar. El seu cadàver va estar amagat fins al 1957 al convent dels Caputxins de Cerro Maggiore. Aquell any es van entregar les restes a la seva vídua perquè fos enterrat a Predappio a la cripta familiar. Des d’aleshores Predappio, cada 29 de juliol, és visitat per centenars de feixistes nostàlgics.

“Fer desaparèixer el cos no evita el culte o la mitificació del tirà -diu Garibian-. Inhumar-lo en un espai privat és potser la solució més neutral. Es podria obrir l’espai perquè fos visitat sempre amb un acompanyament per explicar qui era aquella figura, què va fer, convertir-ho en un lloc de memòria”. El que proposa la professora, però, no s’ha pogut fet mai. “El dret no ha solucionat què fer amb els morts amb càrrega política”, diu Aragoneses. “Treure Franco del Valle de los Caídos seria possible. El mausoleu es va fer pels caiguts en la Guerra Civil i ell va morir al llit”, afegeix. Garibian insisteix en les anormalitats de l’estat espanyol: “Una democràcia és quan s’escolten totes les veus i, en el cas espanyol, la democràcia es va construir sobre el silenci de molts”.

Trece Rosas Rojas

Fue uno de los episodios más crueles de la represión franquista. El 5 de agosto de 1939, trece mujeres, la mitad menores, fueron ejecutadas ante las tapias del cementerio del Este. Su historia sigue viva hoy en forma de libros, teatro, documentales y cine.
[Lola Huete Machado] 

 El día 1 de abril de 1939, con la entrada en Madrid de las tropas del general Franco, se termina la guerra civil. Franco dice que sólo serán castigados quienes hayan cometido delitos de sangre. Carmen, de 16 años, nunca poseyó ninguna arma; ni Virtudes, que ayudaba a sus abuelos en el Socorro Rojo; o Julia, que hacía deporte en las instalaciones de las Juventudes Socialistas Unificadas; o Blanca Brisac, católica, que protegió a un músico comunista. Las detuvieron al cabo de un mes de haberse acabado la guerra porque pretendían seguir ejerciendo los derechos de reunión y expresión, justo durante los días en que se produjo un atentado contra un comandante de la Guardia Civil. Éstas y otras mujeres, sin tener nada que ver con ello, serán detenidas y condenadas a muerte.

 

“Madre, madrecita, me voy a reunir con mi hermana y papá al otro mundo, pero ten presente que muero por persona honrada. Adiós, madre querida, adiós para siempre. Tu hija que ya jamás te podrá besar ni abrazar. Que no me lloréis. Que mi nombre no se borre de la historia”. Fueron éstas las últimas palabras que dirigiría a su familia una muchacha de 19 años llamada Julia Conesa.
Corría la noche del 4 de agosto de 1939. Hacía cuatro meses que había terminado la Guerra Civil. Madrid, destruida y vencida tras tres años de acoso, de bombardeos y resistencia ante el ejército sublevado, intentaba adaptarse al nuevo orden impuesto por el general Franco, un régimen que iba a durar cuatro décadas.

 

En el ambiente de ese verano de posguerra -tristísimo para unos y glorioso para otros-, se mezclaban las ruinas de los edificios y la pobreza de sus pobladores con las dolorosas secuelas físicas y psicológicas de la contienda. Y, sobre todo, abundaban ya la propaganda y la represión. El día a día de la capital estaba marcado por las denuncias constantes de vecinos, amigos y familiares; por la delación, los procesos de depuración en la Administración, en la Universidad y en las empresas; por las redadas, los espías infiltrados en todas partes, las detenciones y las ejecuciones sumarias.

En junio habían comenzado, incluso, los fusilamientos de mujeres. “Españoles, alerta. España sigue en pie de guerra contra todo enemigo del interior o del exterior, perpetuamente fiel a sus caídos. España, con el favor de Dios, sigue en marcha, una, grande, libre, hacia su irrenunciable destino”, voceaban las radios de Madrid. “Juro aplastar y hundir al que se interponga en nuestro camino“, advertía Franco en sus discursos.

Sería aquélla la última carta de Julia Conesa. Y ella lo sabía. Porque, junto a otras catorce presas de la madrileña cárcel de Ventas, había sido juzgada el día anterior en el tribunal de las Salesas. “Reunido el Consejo de Guerra Permanente número 9 para ver y fallar la causa número 30.426 que por el procedimiento sumarísimo de urgencia se ha seguido contra los procesados .responsables de un delito de adhesión a la rebelión . Fallamos que debemos condenar y condenamos a cada uno de los acusados a la pena de muerte”, dice la sentencia. A Julia la acusaban hasta de haber sido “cobradora de tranvías durante la dominación marxista”.

Y apenas 24 horas más tarde, 13 de aquellas mujeres y 43 hombres fueron ejecutados ante las tapias del cementerio del Este. El momento lo recuerdan así algunas compañeras de presidio: “Yo estaba asomada a la ventana de la celda y las vi salir. Pasaban repartidores de leche con sus carros y la Guardía Civil los apartaba. Las presas iban de dos en dos y tres guardias escoltaban a cada pareja, parecían tranquilas” (María del Pilar Parra). “Algunas permanecimos arrodilladas desde que se las llevaron, durante un tiempo que me parecieron horas, sin que nadie dijera nada. Hasta que María Teresa Igual, la funcionaria que las acompañó, se presentó para decirnos que habían muerto muy serenas y que una de ellas, Anita, no había fallecido con la primera descarga y gritó a sus verdugos: ‘¿es que a mí no me matan?” (Mari Carmen Cuesta). “Si fue terrible perderlas, verlas salir, tener que soportarlo con aquella impotencia, más lo fue ver la sangre fría de Teresa Igual relatando cómo habían caído. Entre las cosas que nos dijo, fue que las chicas iban muy ilusionadas porque pensaban que iban a verse con los hombres [con sus novios y maridos, también condenados] antes de ser ejecutadas, pero se encontraron que ya habían sido fusilados” (Carmen Machado).

Quince de los ajusticiados ese 5 de agosto de 1939 eran menores de edad, entonces establecida en los 21 años. Por su juventud, a estas mujeres se las comenzó a llamar “las trece rosas”, y su historia se convirtió pronto en una de las más conmovedoras de aquel tiempo de odio fratricida y fascismo. Un episodio sobre el que nunca se habrá escrito mucho.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Carmen Barrero Aguado (20 años, modista). Trabajaba desde los 12 años, tras la muerte de su padre, para ayudar a mantener a su familia, que contaba con 8 hermanos más, 4 menores que ella. Militante del PCE, tras la guerra, fue la responsable femenina del partido en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Martina Barroso García (24 años, modista). Al acabar la guerra empezó a participar en la organización de las JSU de Chamartín. Iba al abandonado frente de la Ciudad Universitaria a buscar armas y municiones (lo que estaba prohibido). Se conservan algunas de las cartas originales que escribió a su novio y a su familia desde la prisión.

Blanca Brisac Vázquez (29 años, pianista). La mayor de las trece. Tenía un hijo. No tenía ninguna militancia política. Era católica y votante de derechas. Fue detenida por relacionarse con un músico perteneciente al Partido Comunista. Escribió una carta a su hijo la madrugada del 5 de agosto  de 1939, que le fue entregada por su familia (todos de derechas) 16 años después. La carta aún se conserva.

Pilar Bueno Ibáñez (27 años, modista). Al iniciarse la guerra se afilió al PCE y trabajó como voluntaria en las casas-cuna (donde se recogía a huérfanos y a hijos de milicianos que iban al frente). Fue nombrada secretaria de organización del radio Norte. Al acabar la guerra se encargó de la reorganización del PCE en ocho sectores de Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Julia Conesa Conesa (19 años, modista). Nacida en Oviedo. Vivía en Madrid con su madre y sus dos hermanas. Se afilió a las JSU por las instalaciones deportivas que presentaban a finales de 1937 donde se ocupó de la monitorización de estas. Pronto se empleó como cobradora de tranvías, ya que su familia necesitaba dinero, y dejó el contacto con las JSU. Fue detenida en mayo de 1939 siendo denunciada por un compañero de su “novio”. La detuvieron cosiendo en su casa.

Adelina García Casillas (19 años, activista). Militante de las JSU. Hija de un guardia civil. Le mandaron una carta a su casa afirmando que sólo querían hacerle un interrogatorio ordinario. Se presentó de manera voluntaria, pero no regresó a su casa. Ingresó en prisión el 18 de mayo de 1939.

Elena Gil Olaya (20 años, activista). Ingresó en las JSU en 1937. Al acabar la guerra comenzó a trabajar en el grupo de Chamartín.

Virtudes González García (18 años, modista). Amiga de María del Carmen Cuesta (15 años, perteneciente a las JSU y superviviente de la prisión de Ventas). En 1936 se afilió a las JSU, donde conoció a Vicente Ollero, que terminó siendo su novio. Fue detenida el 16 de mayo de 1939 denunciada por un compañero suyo bajo tortura.

Ana López Gallego (21 años, modista). Militante de las JSU. Fue secretaria del radio de Chamartín durante la Guerra. Su novio, que también era comunista, le propuso irse a Francia, pero ella decidió quedarse con sus tres hermanos menores en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo, pero no fue llevada a la cárcel de Ventas hasta el 6 de junio. Se cuenta que no murió en la primera descarga y que preguntó “¿Es que a mí no me matan?”.

Joaquina López Laffite (23 años, secretaria). En septiembre de 1936 se afilió a las JSU. Se le encomendó la secretaría femenina del Comité Provincial clandestino. Fue denunciada por Severino Rodríguez (número dos en las JSU). La detuvieron el 18 de abril de 1939 en su casa, junto a sus hermanos. La llevaron a un chalet. La acusaron de ser comunista, pero ignoraban el cargo que ostentaba. Joaquina reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. No fue conducida a Ventas hasta el 3 de junio, a pesar de ser de las primeras detenidas.

Dionisia Manzanero Salas (20 años, modista). Se afilió al Partido Comunista en abril de 1938 después de que un obús matara a su hermana y a unos chicos que jugaban en un descampado. Al acabar la guerra fue el enlace entre los dirigentes comunistas en Madrid. Fue detenida el 16 de mayo de 1939.

Victoria Muñoz García (18 años, activista). Se afilió con 15 años a las JSU. Pertenecía al grupo de Chamartín. Era la hermana de Gregorio Muñoz, responsable militar del grupo del sector de Chamartin de la Rosa. Llegó a Ventas el 6 de junio de 1939.

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 años, sastre). Entró en las JSU en 1937 sin ocupar ningún cargo. Le propusieron crear un grupo, pero no había convencido aun a nadie más que a su primo cuando la detuvieron. Reconoció su militancia durante la guerra, pero no la actual. En abril la trasladaron a Ventas, siendo la primera de las Trece Rosas en entrar en la prisión.

——————————————————————————–

Un exconcejal del PP sobre las 13 Rosas: eran “terroristas” que querían un régimen “como el de Stalin” [eldiario.es, 6-4-2018]

Las Trece Rosas eran “terroristas” que querían implantar en España un “régimen tan demócrata como el de Stalin en la URSS”, son los argumentos de un exconcejal del PP en el Ayuntamiento de Palomares del Río (Sevilla), Alejandro Romero. El edil –ahora en el grupo de no adscritos– usó esta argumentación para oponerse a que el pueblo tenga una calle dedicada a estas mujeres ejecutadas por el franquismo.

Las Trece Rosas es el nombre colectivo con el que se conoce a otras tantas jóvenes, con edades entre los 18 y 29 años, que fueron fusiladas en la madrugada del 5 de agosto de 1939 ante las tapias del cementerio de La Almudena de Madrid. La mitad de ellas militaba en la organización Juventudes Socialistas Unificadas (JSU).

Fueron condenadas por un Consejo de Guerra acusadas de un delito de “adhesión a la rebelión” por defender la legalidad de la Segunda República Española. Antes fueron torturadas con el objetivo de sacar información sobre otros militantes y encarceladas en el centro penitenciario de mujeres de Ventas, en Madrid.

Como reseñó el edil Alejandro Romero en el pleno de Palomares, un atentado de algunos miembros de la JSU contra el Guardia Civil Isaac Gabaldón, que fue asesinado, acabó por acelerar las ejecuciones de las Trece Rosas.

Eleccions 21-D

Tocar de peus a terra [Borja de Riquer, Ara, 2-11-2017]

No s’ha tingut prou en compte que el moviment s’enfrontava a un govern de llarga tradició centralista i sense cap recança a utilitzar les clavegueres

Els successos de la darrera setmana passaran sens dubte a la història de Catalunya, però potser no en el sentit que molts havíem desitjat. Em sobta que hi hagi qui, en tons lírics, compari els fets dels dies 26 i 27 d’octubre amb el 14 d’abril del 1931. S’ha de viure en una altra galàxia per identificar els dos fets. Lamentablement, la recent proclamació de la República Catalana s’assembla més a les 10 hores que va durar l’Estat Català proclamat el 6 d’octubre del 1934 que a la festa popular de tres anys i mig abans, quan va caure el règim monàrquic. En tots els moments crítics de la història el que determina finalment el caràcter de l’esdeveniment és qui acaba aconseguint el control del poder.

Algun dia, amb més calma, haurem de reflexionar seriosament sobre els encerts i les errades -estratègiques i tàctiques- del moviment independentista i avaluar els costos polítics, i ja no diguem emocionals, causats per la seva imprudent direcció. Fa anys que alguns advertíem, sense que ens fessin gaire cas, que el procés sobiranista català seria més difícil i llarg del que s’estava dient, perquè se sobrevaloraven les forces pròpies i s’infravalorava la solidesa de l’adversari. No s’ha tingut prou en compte que el moviment s’enfrontava a un govern, i a tot un estat, gestionat per uns polítics de llarga tradició centralista, refractaris a tota negociació, impregnats de nacionalisme essencialista i sense cap recança a utilitzar les clavegueres, les forces d’ordre públic i la judicatura en defensa dels seus objectius. I, a més, que això s’esdevenia en un context europeu i internacional hostil a qualsevol trencament d’un estat, per molt democràtics que fossin els procediments emprats. Com s’ha pogut comprovar, la Unió Europea no té gaires principis, només té interessos, que són fixats pels estats que defensen sobretot el manteniment de l’actual statu quo.

En tots els moments crítics de la història el que determina finalment el caràcter de l’esdeveniment és qui acaba aconseguint el control del poder

Som en un moment d’emergència nacional com a conseqüència de l’aprovació per part del Senat de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a la Generalitat de Catalunya. Els efectes d’aquesta aplicació, juntament amb l’actuació de la fiscalia i de l’Audiència Nacional, poden ser realment demolidors. I, a sobre, s’ha cedit la iniciativa i el control del temps polític al govern Rajoy.

És ben clar que cal anar a les eleccions del 21 de desembre encara que les convoqui el govern de Madrid. No anar-hi seria una temeritat. Seria córrer el risc que la senyora Arrimadas assolís la presidència de la Generalitat i que aquesta institució acabés convertint-se en una mena de diputació provincial sotmesa a les directrius del govern espanyol. En la meva opinió, cal presentar-se a les eleccions defensant uns plantejaments antirepressius i sobiranistes. Avui la línia divisòria política se situa, com va quedar prou palès després de la manifestació de diumenge, entre els qui donen suport a l’aplicació de l’article 155 i els qui s’hi oposen; entre els qui consideren fonamental reivindicar el dret democràtic dels catalans a decidir el futur i els qui sostenen que els ciutadans de Catalunya no tenen aquest dret.

Fa uns quants dies defensava la formació d’una candidatura unitària, similar a la Solidaritat Catalana, integrada per gent de les formacions polítiques i de les entitats ciutadanes que des de fa més de set anys s’han pronunciat en favor del dret a decidir. Davant les dificultats que això pot suposar i tenint en compte les darreres manifestacions dels dirigents dels partits, crec que, com a mínim, caldria demanar-los que incloguessin com a elements comuns i prioritaris dels seus programes aquestes tres reivindicacions. En primer lloc, l’alliberament dels detinguts i el sobreseïment de totes les causes penals, multes i sancions de caràcter polític. En segon lloc, l’exigència de l’aixecament immediat de l’aplicació de l’article 155 a la Generalitat. I, finalment, la reivindicació d’un referèndum amb garanties i vinculant sobre el futur de Catalunya.

Avui la línia divisòria política se situa, com va quedar prou palès després de la manifestació de diumenge, entre els qui donen suport a l’aplicació de l’article 155 i els qui s’hi oposen

Si es pot demostrar amb vots reals que més de dos terços dels catalans volen ser consultats en un referèndum vinculant, rebutgen l’aplicació del 155 i exigeixen l’amnistia, això deixaria en evidència davant l’opinió internacional la intransigència i ceguesa política del govern Rajoy i afavoriria les possibilitats d’una mediació de cara a la consecució d’un referèndum.

Tal vegada també caldria pensar en un programa de govern amb ampli suport parlamentari que després de la victòria electoral gestionés amb rigor l’acompliment del programa. Perquè hem de ser realistes: tot i un hipotètic triomf, ens espera un llarg recorregut de tensions amb el govern de Madrid i de gestions internacionals. Caldria igualment no menysprear la necessitat d’una estratègia unitària catalana d’intervenció en la política espanyola per tal d’intentar treure Mariano Rajoy i el PP del govern de Madrid i crear un escenari polític més favorable a la negociació.

Tal com estan les coses, cal evitar que la confrontació política se centri al voltant de la no se sap ben bé si proclamada República Catalana. No és aquest el dilema que s’ha de plantejar a la ciutadania davant les properes eleccions. El sobiranisme ha d’aconseguir augmentar la seva força i no córrer el risc de perdre’n. Hi ha sectors socials que fins fa poc estaven en una posició expectant, amb dubtes sobre el Procés, però que no hi eren hostils i que es van indignar davant la brutalitat policial del dia 1d’octubre. Cal no perdre aquesta franja social que pot ser decisiva electoralment en un moment en què les forces defensores del 155 estan mobilitzant gent que fins fa molt poc era força passiva i indiferent. Penso que l’alternativa política als sectors unionistes hauria d’estar clarament centrada, juntament amb les exigències antirepressives ja esmentades, en la demanda d’una consulta democràtica sobre el futur de Catalunya que tingui totes les garanties.

Cultura democràtica a Espanya?

[John CARLIN, LVG, 1-11-2017].…Lo que el PP no parece entender es que aunque su jugada funcione y el independentismo sufra una derrota en las elecciones del 21 de diciembre no va a dejar de ser una fuerza política importante. El intento de aplastarlo y humillarlo creará más resentimiento en sus filas, y el resentimiento es un motor político de inagotable energía.

Veremos qué pasa en las próximas semanas. Existen tantos riesgos de que las cosas vayan a peor como de que se tranquilicen. Pero hoy todo es feo. Desde fuera no hay otra forma de ver la toma de poder del PP en Catalunya. Y no sólo feo sino absurdo: lo chocante para mí y para todos los extranjeros con los que hablo es lo espectacularmente innecesario que ha sido todo este lío. Lo fácil que hubiera sido evitarlo. Primero, y obviamente, con un cambio del texto sagrado de la Constitución y con la aprobación de un referéndum pactado, como hubiera hecho cualquier otro Estado moderno y democrático (Canadá, Reino Unido) en similares circunstancias. Pero seguramente se hubiera evitado con menos: con gestos conciliadores y palabras respetuosas, con alguna cesión de poder a la región autónoma catalana, con un mínimo de espíritu estadista, con el afán de pensar primero en el bien general.

En una democracia la política consiste en persuadir, en ganar corazones y mentes a través de los argumentos, las palabras y los gestos. En un sistema autoritario la política consiste en imponer la ley. ¿A cuál de los dos se parece más el Estado español hoy? Sabemos la respuesta. ¿Pero por qué son tan torpes, tan inflexibles y tan estrechos? La respuesta es obligatoriamente larga y complicada, pero un artículo en la revista The New Yorker este fin de semana de mi amigo y laureado periodista Jon Lee Anderson creo que ofrece una pista. “Una profunda inseguridad –concluyó Anderson– late en el corazón del establishment político y mediático español sobre el calado que tiene la cultura democrática española. Y con buena ­razón”.

El President del Govern espanyol, Mariano Rajoy, en el Senat (divendres 27 d’octubre) reben aplaudiments de membres del seu govern, així com de diputats i senadors del PP : es va aprovar l’aplicació de l’article 155, mitjançant el qual s’anul·la l’autonomia per a Catalunya.

Aprovació del Govern de Rajoy: article 155 =supressió de l’autonomia de Catalunya (21-O)

  • Una intervenció total: les claus del 155.
    L’acord del consell de ministres per aplicar l’article 155 suposa una intervenció total de la Generalitat. El text és un calaix de sastre que atorga al govern de Mariano Rajoy poders per controlar totes les conselleries i crear els òrgans que cregui pertinents per desfer l’organització actual. A més, l’acord es reserva el dret d’autoreformar-se en qualsevol moment via el Senat, on té majoria absoluta el PP. És a dir, fins i tot seria possible ampliar el termini de sis mesos per a una convocatòria electoral d’eleccions anticipades. Aquestes són les principals claus de l’acord que publicarà elButlletí Oficial de l’Estat (BOE) quan l’aprovi el ple extraordinari de la cambra alta previst per divendres

  • Preguntes freqüents: El 155

     

    PREGUNTES FREQüents

    Com seran les mesures del 155? (17:35′)

     

  • El Govern cessat i el Parlament limitat
    [Carmen del Riego,  LVG 22-10-2017]
  • Intervenció: Manuel Castells [LVG, 21-10-2017]
  • La reeducació [Antoni Puigverd, LVG, 22-10-2017]
  • Carta a Iceta: Pilar Rahola [21-10-2017]
  • Carta a l’helicòpter de la policia:’Tacatacatacatacatacataca’
    [ Albert Om, Ara, 13-10-2017]

    Carta a l’helicòpter de la Policia: ‘Tacatacatacatacatacataca’
    El que espanta no és la democràcia, ni la independència civilitzada de cap territori, el que fa por és la violència

    La teva presència al cel de Barcelona s’ha convertit en tan habitual que ja formes part de l’‘skyline’ de la ciutat, La Sagrada Família, el Tibidabo, Montjuïc i l’helicòpter de la Policia, amb aquell bombardeig acústic que ens percudeix el cervell -tacatacatacatacata-, que ens recorda que vivim sota amenaça i que treu el pitjor de nosaltres mateixos.

    No deu ser gaire usual escriure-li una carta a un helicòpter, però l’excepcionalitat s’ha apoderat del nostre dia a dia i, a més, en situacions de màxima tensió ja sol passar que t’acabes desfogant amb el primer que pots. Quan el soroll de l’helicòpter entra per la porta, la indignació surt per la finestra de Twitter. T’he de dir que la teva és una presència especialment irritant quan et quedes suspès a sobre nostre i fas anar les hèlixs compulsivament sense moure’t de lloc, com si ens posessis a prova a veure qui se’n cansa abans, si els que som a baix mirant cap amunt o els que sou a dalt mirant cap avall.

    De fet, no sabem ni què mireu, ni què veieu, ni qui hi ha a dins, ni si ho graveu tot, ni quin és el propòsit últim del vostre vol incessant, més enllà d’incomodar, d’intimidar, d’atemorir, de recordar des d’aquesta posició de llunyana superioritat que estem sota vigilància, que tenim el 155 a sobre i que el primer que es mogui aquesta vegada sí que sortirà a la foto. Sentir el teu tacatacatacataca al cel de Barcelona és recordar-me del tacatacatacataca de la verborrea dels representants de l’Estat, que aquests dies també ressona a tota hora monòton, repetitiu, desagradable.

    No sabem què mireu, ni quin és el propòsit del vostre vol incessant, més enllà de recordar que estem vigilats

    Com més soroll d’helicòpter, més creix el malestar. La frustració de pensar com hauria sigut de fàcil organitzar un referèndum pactat, si el que es volgués fos resoldre problemes i no vèncer per 10-0. Guanyar i escarmentar. Guanyar i escarmentar. Tacatacatacataca. Acordant un referèndum ens hauríem estalviat que ens haguéssiu enviat milers de policies i guàrdies civils disposats a fer un mal irreparable a ciutadans de Catalunya i a la imatge exterior espanyola. Votant en normalitat democràtica, uns marcant la casella del sí, els altres la del no, uns en blanc, els altres fent un vot nul o quedant-se a casa, cap turista hauria anul·lat reserves d’hotel ni de restaurant, la gent no hauria deixat d’anar al cine o al teatre, perquè el que espanta no és la democràcia, ni la independència civilitzada de cap territori, el que fa por és la violència. Un referèndum com el que vol el 82% de la població, com el que a hores d’ara tots els grans diaris i bancs i empreses catalanes haurien d’exigir-li a Mariano Rajoy llogant, si cal, un helicòpter que sobrevolés la Moncloa dia i nit. Tacatacatacataca.

    P.D . El ‘copyright’ del títol és del compte de Twitter @putohelicoptero, on els usuaris deixen constància, per exemple, que l’1-O es va tancar l’espai aeri perquè ningú més pogués gravar imatges de la mobilització i, en canvi, diumenge passat vosaltres mateixos vau oferir les imatges de la manifestació per la unitat d’Espanya.

    Resultado de imagen de relat visual de 1'O Ara

     

  • Las posveritats del discurs de Rajoy [Ara, Maiol Roger, 22-10-2017]
  • El documento que ha enviado Rajoy a Puigdemont para saber si ha declarado la independencia (11-10-2017)

  • Esta es la carta de respuesta de Puigdemont a Rajoy (16-10-2017)

  • Documentos:  textos íntegros de la carta de Puigdemont y la respuesta del Gobierno (19-10-2017)LVG

  • Rajoy obre la via de l’article 155 contra l’autonomia de Catalunya (LVG)
  • Puigdemont considera un “ataque” la activacioón del artículo 155 y convoca un debate en el Parlament 

 

LLIBERTAT!

Tengo que aguantarme y ser muy educado delante de tanta mentira sobre nuestra profesión y nuestro trabajo en las aulas: acusarme que estoy sembrando entre mis alumnos el odio hacia España es una auténtica canallada…..i avui….com els explico als meus alumnes que un atribut de la democràcia liberal es la divisió de poders……però ací, això no funciona…un partit tòxic s’ha carregat aquella il·lustrada il·lusió -com hem vist en alguns moments de la nostra història- amb la barbaritat de fer empresonar la llibertat d’expressió i de manifestació……perquè el nacionalisme espanyol no tolerarà mai que se li trenquin les regles del joc…..per això, l’abús de poder de l’1 d’octubre era tan sols una mostra….ara, la  venjança, per les mobilitzacions massives d’aquell dia i la del dia 3, es posa en marxa. [jlacueva, 16-10-2017]

17/10: Llibertat! [Vicenç Villatoro, Ara , 16-10-2017]

EN UNA DEMOCRÀCIA no hi pot haver presos polítics. No pot haver-hi gent a la presó per haver exercit democràticament els seus drets: el d’opinió, el de reunió, el de manifestació… Democràcia i presos polítics és un oxímoron, una contradicció en els termes: si hi ha una cosa és que no hi ha l’altra. I Jordi Cuixart i Jordi Sànchez són en aquests moments presos polítics. Potser no són els primers, però són segurament els casos més obvis, més inequívocs i més inexcusables. Les imputacions són per delictes polítics, i extremadament forçades. La seva defensa ja no és tan sols la defensa de la independència o de la dignitat de Catalunya, és la defensa de la democràcia, sense fronteres. Molta gent ja ho va entendre el 20 de setembre. I ho entén també avui, més enllà de la seva actitud davant de la qüestió catalana. Per tant, ara el debat és sobre quines formes de resistència civil pacífica, de protesta democràtica, es poden articular a més de les declaracions per respondre a aquests fets. Avui, penjar pels carrers la paraula “Llibertat” no és una demanda genèrica i encara menys un lema poètic ( J’écris ton nom! ). És una exigència democràtica amb noms i cognoms: és, d’entrada, també, la llibertat d’unes persones concretes. Llibertat!

Xavier García Albiol: “En la mayoria de colegios catalanes enseñan a odiar a España y no lo podemos permitir”

  • Xavier García Albiol: “En la mayoría de colegios catalanes enseñan a odiar a España y no lo podemos consentir”.  Desde el PP catalán, Xavier García Albiol asegura que en las escuelas de la Cataluña interior se educa a los niños para odiar España. Por eso aboga por aplicar el artículo 155 y corregir la educacoón en Catalunña. [LA SEXTA.COM, 14-10-2017]  Enllaç: Barbaritats i Mentides.
  • “La Transición cometió el grave error de transferir la educación a las comunidades autónomas” [Forum Europa, 27-09-2017]: En el citado encuentro informativo organizado en Barcelona por Nueva Economía Fórum, el líder popular dijo que “el tiempo y los hechos han demostrado que algunas CCAA, como es el caso de Cataluña, se aprovecharon de esa buena fe y una buena parte de ese sistema educativo se ha convertido en un potente instrumento de adoctrinamiento y manipulación de la realidad y de la historia, así como un catalizador para provocar la desconexión de todo aquello que signifique la pertenencia de Cataluña al proyecto de España”

 

Cinc cèntims d’història: torna el blanc i negre

 En Blanc i Negre

[Pilar rahola. LVG, 21-9-2017]
1715. Decret de Nova Planta, després de la victòria borbònica sobre els catalans. Fou un conjunt de lleis absolutistes, decretades per assumpció del dret de conquesta i invocades per dret diví. Van representar la destrucció dels drets constitucionals catalans, la derogació dels furs, la imposició del castellà i el sometiment dels drets catalans a les normes de Castella. El 1760 els vuit representants de l’extinta corona d’Aragó van presentar un primer memorial de greuges, en què es lamentaven de l’opressiva situació que patien, explicaven les dificultats d’imposar lleis forànies als territoris de la vella corona i suplicaven un alleujament de la inflexible legalitat imposada. La resposta va ser nul·la.

1851. Famós discurs del general Prim a les Corts espanyoles, després de fortes repressions a Catalunya: “Si voleu continuar la política de Felip V, d’ominosa memòria, sigui en bona hora i sigui al complet: lligueu-los-hi a la taula el ganivet, com va fer aquell rei; tanqueu-los en un cercle de bronze; i si no n’hi ha prou, sigui Catalunya talada i destruïda, i germinada de sal com la ciutat maleïda, perquè així, i només així, dobleguereu el nostre clatell; així, i només així, vencereu la nostra altivesa; així, i només així, dominareu la nostra ferotgia”.

1885. Segon memorial de greuges “en defensa dels interessos morals i materials de Catalunya” presentat a Alfons XII per Joaquim Rubió i Ors i un conjunt de prohoms catalans. S’hi feia una llarga relació dels greus problemes que tenia Catalunya davant la dura centralització de l’Estat. La resposta va ser nul·la. Alhora es va perpetrar l’intent d’anul·lar el dret civil català.

1889. Tancament de caixes, la protesta cívica del món comercial i empresarial català davant l’ofegament tributari de l’Estat. La resposta va ser la declaració de l’estat de guerra, la il·legalització de la Lliga de Defensa Industrial i Comercial, l’empresonament de comerciants i grans multes. L’alcalde Robert va dimitir en defensa dels revoltats.

1923. Cop d’Estat de Primo de Rivera que va finiquitar el primer intent de ­sobirania moderna de Catalunya: la Mancomunitat. La repressió contra el catalanisme va ser generalitzada i implacable.

1934. Proclamació de l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. La reacció va ser brutal: empresonament de tot el govern, el Parlament, part de l’Ajuntament i centenars de líders socials, polítics i econòmics: 2.500 persones a les presons i vaixells-presó. Es van tancar diaris i locals i es van il·legalitzar partits. Hi va haver condemnes a mort.

1939. Inici de la dictadura de Franco i de la repressió sistemàtica dels drets civils i nacionals, a banda d’assassinats massius durant anys. Catalunya va haver de lluitar novament pel seu idioma i els seus drets.

Transició política i 2006. Intents d’establir una sobirania efectiva. Fallit.

2017…, torna el blanc i negre.