Comença el solstici d’hivern a l’hemisferi sud

A la meitat del planeta té lloc la nit més llarga de l’any. A Buenos Aires, Argentina, el dia tindrà 9.50 hores de llum solar [El País, 21 de juny de 2018]

La meitat sud del planeta ha canviat d’estació. Aquest dijous 21 de juny ha entrat el solstici d’hivern  a l’hemisferi sud i amb això, oficialment, l’hivern astronòmic. Durant la jornada el Sol arriba a la seva menor alçada aparent en el cel i té lloc la nit més llarga de l’any ( a l’hemisferi nord ocorre exactament el contrari ). A l’Argentina, el solstici passar a Buenos Aires, la capital, a les 7.07 hores, i el dia tindrà 9.50 hores de llum solar.

 

Desenes de persones participen al bany nu de caritat pel solstici d’hivern al llac Burley Griffin aquest dijous a Canberra (Austràlia). LUKAS COCH EFE

En el solstici d’hivern el Sol se situa en el punt més allunyat de l’equador del planeta i el dia i la nit arriben a la seva màxima diferència de durada. En la jornada en què es produeix el solstici d’hivern, el Sol arriba a la seva màxima declinació sud (-23 º 27 ‘) i durant diversos dies la seva major altura al mig dia no varia, per aquest motiu a aquesta circumstància se li digui solstici ( ” sol quiet “) d’hivern.

En aquestes dates també té lloc el moment en què el Sol i la Terra estan més propers entre si al llarg de l’any, és a dir, el periheli. Aquesta proximitat al Sol és la causant que la Terra es mogui més ràpid al llarg de la seva òrbita el·líptica durant l’hivern (segona llei de Kepler), i per aquest motiu aquesta estació és la de menor durada de tot l’any.

Se sol pensar que en el solstici d’hivern -el dia més curt de l’any- és també en què el Sol surt més tard i es posa més aviat. Però això no és així, i la raó es deu al fet que l’òrbita de la Terra al voltant del Sol és el·líptica i l’eix de la Terra està inclinat en una direcció que no té res a veure amb l’eix d’aquesta el·lipse.

El solstici d’hivern, que marca l’inici oficial de la nova estació, pot variar en quatre dates diferents del calendari (del 20 al 23 de juny) segons els anys. Les nits s’aniran escurçant en un minut diari de mitjana fins a arribar a l’equinocci de primavera, que aquest any es produirà el 22 de setembre.

A Bogotà, Colòmbia, ia Lima, Perú, ha entrat a les 5.07 hores; a La Paz, Bolívia, i Asunción, Paraguai, a les 6.07 hores; i en Brasília, Sant Paulo, Rio de Janeiro, Brasil, així com a Montevideo, Uruguai, a les 7.07 hores.

A l’Antàrtida, científics van celebrar aquest dia amb una capbussada en aigües gelades. Malgrat trobar-se a 22 graus Celsius sota zero, els científics de la base australiana de Casey van fer un forat a la neu, es desvistieron i es van llançar a l’aigua. Fa més d’un segle que els exploradors que s’aventuren en el continent blanc celebren el solstici d’hivern, iniciant el període d’allargament progressiu de les hores de llum solar.

Què és el solstici d’estiu? Un astrònom ho explica

[Stephen Schneider, El País, 22 de juny de 2018]

Amb el solstici de juny comença oficialment l’estiu . A tot el món, la gent festeja el canvi d’estació amb fogueres, festivals i les celebracions de la Festa de la Música . El fenomen porta el dia més llarg i la nit més curta per al 88% dels habitants de l’Hemisferi Nord.

Els astrònoms poden calcular el moment exacte en què es produirà, ja que el solstici té lloc quan la Terra arriba al punt de la seva òrbita en què, a causa de la inclinació de l’eix del planeta, el Pol Nord es troba més a prop del Sol . aquest any, aquest moment correspon a les 6:07 del matí, hora de l’est dels Estats Units, del dia 21 de juny. Vist des de la Terra, el Sol apareixerà més al nord que mai respecte les estrelles. Al migdia, els habitants del Tròpic de Càncer, situat a 23,5 graus al nord de l’Equador, el veuran passar exactament a 90 graus per sobre del seu cap. Sis mesos després, la nostra estrella arribarà al seu extrem meridional i passarà a 90 graus per sobre dels habitants del Tròpic de Capricorn, mentre que a l’hemisferi nord viurem els dies més curts de l’any i el solstici d’hivern .

Visitants a Stonehenge fan fotos durant el solstici d’estiu, el 21 de juny de 2015. TOLGA AKMEN / ANADOLU AGENCY / GETTY IMAGES

Quan el solstici d’estiu s’acosta, l’angle del Sol respecte a l’Equador terrestre canvia tan poc a poc que, al llarg d’uns 10 dies, és difícil percebre la transició sense l’ajuda d’instruments. D’aquí ve el terme solstici, que significa “quietud solar”.

A causa de la lentitud de la transició, en les latituds mitjanes de l’hemisferi nord, el 21 de juny només és al voltant d’un segon més llarg que el 20. Fins que no passi més o menys una setmana, el canvi de la quantitat de llum solar estimada no superarà el minut, i fins i tot aquest càlcul és aproximat. L’atmosfera de la Terra produeix més o menys curvatura de la llum sobre l’horitzó en funció de les condicions meteorològiques, la qual cosa pot induir variacions de més d’un minut en les hores de la sortida i la posta del sol.

Els monuments de Stonehenge a Anglaterra, Carnac a Egipte i Chanquillo a Perú mostren que, durant més de 5.000 anys, els habitants dels més variats llocs del planeta han pres nota dels recorreguts septentrional i meridional del Sol. Vist des del cercle de ortostatos de Stonehenge, en el moment de l’ solstici, El sol surt just a sobre d’una antiga avinguda que condueix al nord-est. Sabem poc de la gent que va erigir el monument i de les raons per les que va realitzar mida esforç constructiu, que va exigir desplaçar pedres de diverses tones des afloraments situats ni més ni menys que a 225 quilòmetres. Tot per assenyalar el punt de l’horitzó al qual el Sol torna cada any per romandre quiet un instant abans de reprendre camí cap al sud. Potser ells, igual que nosaltres, celebressin el senyal de l’arribada del canvi d’estació.

Volcans: cels de cendra

Volcans, cels de cendra [Miquel Bernis, Ara, 10-6-2018]

La fascinació i la por per la destrucció que causen les erupcions venen de lluny però és que són la connexió real i visible amb l’interior de la Terra, un planeta viu i en continu moviment.

La coincidència de dues erupcions importants ens podria fer pensar que hi ha un brot a escala global en l’activitat volcànica, però els experts asseguren que no és així. L’erupció del volcà Fuego a Guatemala i la del Kilauea a Hawaii no estan relacionades i són força diferents. De Hawaii n’arriben imatges de lava corrent lentament, càmeres que s’hi apropen fins a nivells que no semblen prudents. Segons Joan Martí, geòleg i expert en vulcanisme, això és perquè l’erupció s’ha produït amb una lava poc gasosa i de molta viscositat. Res a veure amb l’erupció del volcà Fuego, que Martí compara amb l’obertura d’una ampolla de cava, en el sentit que la lava tenia molta més composició gasosa, un gas que se separa del líquid en el moment de l’explosió.

La majoria de víctimes del Fuego han mort per la gran quantitat de cendra que els ha caigut a sobre, i és que si bé la magnitud de l’erupció d’aquest volcà no ha sigut especialment important, sí que ho ha sigut la intensitat, la velocitat amb què les cendres s’han escampat per l’atmosfera. Se sabia que el volcà estava en activitat des del 2002, però malgrat això els experts admeten que fer previsions sobre el moment d’una possible explosió no és fàcil. L’activitat sísmica i l’augment de certs gasos poden ser factors que ajudin a entreveure el perill imminent d’una erupció, però la previsió amb certa exactitud continua sent gairebé tan complicada com la dels terratrèmols.

 

 

 

Què passaria si una erupció així passés a Catalunya? Joan Martí i els seus col·legues van fer un experiment fa poc: van simular una erupció del Croscat, el volcà inactiu de la Garrotxa, com la que es va produir fa 11.000 anys. Amb els models de circulació de vent actuals van poder determinar que el mateix dia de l’erupció la cendra hauria arribat a Barcelona, i que l’endemà un canvi de vent l’hauria portat fins a Londres. Tot això enmig d’una erupció molt menys important que l’actual del Fuego. Encara és aviat per determinar si l’explosió del Fuego tindrà conseqüències sobre el clima a escala global com n’han tingut altres grans erupcions dels últims anys. Quan el Pinatubo va esclatar el 1991, la gran quantitat de cendres que van arribar a l’estratosfera va fer que en els 15mesos següents es detectés un descens de la temperatura global de fins a 0,6 ºC. La clau en aquest cas és si l’erupció emet grans quantitats de sofre i l’altura a què arriben els gasos. El sofre augmenta l’albedo, és a dir, la llum del sol rebota amb facilitat, i també rebaixa l’efecte de la llum que deixa passar, segons explica l’expert en volcans i clima Marc Prohom.

Si en el moment de l’erupció grans quantitats de sofre arriben a l’estratosfera, aquest gas es pot dispersar per bona part del planeta amb molta facilitat i provocar aquest canvi a escala global. El cas més conegut és el de l’erupció del Tambora, a Indonèsia, l’any 1815. L’emissió de gasos va arribar a provocar una anomalia de temperatura de fins a 4 graus durant l’any següent en una ciutat tan llunyana com Barcelona. Aquell estiu que no va ser estiu va inspirar Mary Shelley per crear Frankenstein.

Els MEGÀLITS: DESCOBREIXEN UN DOLMEN DE FA UNS 4.000 ANYS AL RIPOLLÈS

Descobreixen un dolmen de fa uns 4.000 anys al Ripollès

El dolmen trobat als camps de Montgrony
© Maite Vigueras


Els voltants de Montgrony (Gombrèn) amagaven fins fa poc un bocí de la història de la humanitat, en forma de dolmen. Ara, s’ha certificat la descoberta d’aquest element, troballa de Juan Vigueras, qui per confirmar si la descoberta que havia fet es tractava d’un dolmen de debò va avisar de la seva existència als Serveis Territorials de Cultura de la Generalitat a Girona i a Geseart (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional) a principis del mes d’abril.

Així, el matí del 3 de maig de 2018, van anar a visitar-lo els experts Montse Mataró, Enric Carreras, Sebastià Delclòs i Josep Tarrús, acompanyats per Juan Vigueras. Hi van arribar des de Gombrèn per la carretera GI-402 que va pujant fins a la masia dels Camps de Montgrony. Allà en un marge, uns 125 m al NW del mas, no massa lluny de la carretera i a uns 22,5 m d’una construcció,  hi havia aquest nou sepulcre megalític, molt ben conservat encara. De seguida els va quedar clar que es tractava d’un nou dolmen simple.

Es tracta d’un dolmen simple amb accés a la cambra funerària a través d’una llosa frontal rebaixada, que deixa una finestra, enmig del túmul, per on es devien dipositar els cadàvers. Està fet en roca calcària local i la vegetació de l’entorn immediat és d’arços, boix i rebrots d’un om.

La cambra funerària conserva tots els seus ortostats llevat de la coberta: llosa frontal, molt arranada, lateral esquerre, capçalera i lateral dret. Fou bastida aprofitant el pendent, de manera que la cambra hi quedava atrinxerada. Les seves mides internes són: 197 cm de llarg, entre 115 cm (zona capçalera) i 135 cm (zona frontal) d’amplada i uns 145 cm d’alçada. El túmul, essencialment frontal-lateral, feia uns 8,50 m i  estava compost per grans blocs calcaris i terra. En el marge, a l’esquerra i dreta de la cambra, es poden observar encara les restes del túmul i se’n poden deduir la forma, mides i composició originals. Probablement, comptava amb un mur de grans blocs ajaguts que marcaven el seu peristàlit o anell de contenció exterior.

Aquesta mena de dolmen simple és ben conegut a les terres interiors prepirinenques de la Catalunya Vella, on se’n coneixen centenars, en especial a l’Alt Urgell, i se situen cronològicament entre el calcolític recent (Campaniforme) (2.700-2.200 cal aC) i l’edat del bronze inicial (2200-1800 cal aC).

En el cas del Ripollès aquest nou dolmen seria el segon d’aquesta classe, després del dolmen del Salt a Llaés, descobert l’any 1981 per Josep Castany.

 

_____________________________

[uab.cat/megalits].… megàlit (paraula d’origen grec, mega-gran, lithos-pedra) és una estructura construïda a partir de grans pedres i altres tècniques que es van concebre principalment com una expressió de monumentalitat. Van ser construïdes a multitud d’indrets del món, així com també a diverses èpoques des de la Prehistòria fins a l’actualitat.. Altres termes com dolmen, menhir i cromlecs (d’origen bretó) designen diferents tipus de megàlits. Un dolmen està format per diverses lloses que conformen una cambra on es dipositen enterraments humans. Els menhirs són megàlits més simples i corresponen amb una gran pedra allargada disposada en vertical sobre el terreny. Pel que fa als cromlecs, es tracta de cercles formats per grans pedres o menhirs, els quals poden existir com a estructures independents, o poden estar envoltant dolmens i formar part de la mateixa estructura megalítica. L’exemple més emblemàtic de megàlit és un cromlec anomenat Stonehenge,localitzat al sud de Gran Bretanya.

Megalitisme a Catalunya

Qui i quan es van construir?

Els dibuixos de l’Obelix portant una gran pedra (un menhir) a l’esquena estan inspirats en els menhirs reals existents a la Gàl·lia francesa del s.I abans de la nostre Era (l’època dels romans i els pobles bàrbars). Aquests monuments gals però van ser construïts molt temps abans, concretament a la darrera fase de la Prehistòria.

El Megalitisme, entès com a construccions amb pedres de grans dimensions, és una fenomen d’abast gairebé mundial, desenvolupat al llarg de molts períodes històrics. D’aquesta forma, destaca l’existència d’una gran diversitat entre el conjunt d’aquestes societats megalítiques, que van ser neolítiques en algunes regions del món (Europa occidental); de l’Edat del Bronze (Proper Orient); de l’Edat del Ferro (Tràcia); societats indígenes prèvies al colonialisme europeu (illa de Pasqua); i finalment, algunes de contemporànies (Madagascar).

En el territori de l’actual Catalunya el Megalitisme forma part d’un fenomen gestat i desenvolupat a la façana atlàntica europea durant la Prehistòria recent, caracteritzat per la construcció de monuments de caràcter funerari mitjançant la utilització de grans blocs de pedra.

Al territori català, al igual que a la Gàl·lia francesa, els megàlits es van començar a construir en el període Neolític, moment en què els humans van començar a practicar l’agricultura i la ramaderia. Els grups humans que habitaven el territori català en aquells moments fa aproximadament uns 6000 anys vivien en poblats de cabanes i ocupaven també les coves naturals que hi han disperses per les muntanyes.

Gràcies a l’aplicació del mètode de datació per radiocarboni (C 14) s’ha pogut establir que les evidències més antigues d’aquest fenomen presumeixen de ser les de Carrowmore a Irlanda.
La presència de manifestacions megalítiques a la península ibèrica per primera vegada la trobem a Galicia i Portugal. Les datacions més antigues procedeixen de L’Alt Alentejo, a Portugal. Aquest indret seria doncs un dels focus més antics de la gènesis del Megalitisme atlàntic peninsular, datat a finals del IVè mil·lenni Cal ANE, tal i com han confirmat les datacions per termo-luminiscència de material procedent del dolmen I de Poço de Gateira  (4510 +/- 360 anys ANE) i a Antas 2 de Gorginos (4440+/- 360 anys ANE).

Vídeo de la construcció d’un Dolmen en 3D. Font: Youtube

Stonehenge és un monument megalític de l’edat del bronze i del neolític situat prop d’Amesbury, a Wiltshire, Gran Bretanya, uns 13 km al nord-oest de Salisbury.

Per què servien?

La funció dels megàlits pot ser molt diversa segons el context en el qual es troben. En el cas dels megàlits catalans, aquets s’han interpretat com a espais funeraris a partir de la presència d’enterraments humans en el seu interior. Paral·lelament s’ha assenyalat que a la vegada, a part de la funció funerària, devien constituir marcadors del territori d’una manera semblant a com actualment s’utilitzen les fites de separació de terrenys i finques. En aquet sentit, la ubicació dels megàlits i la seva relació amb el territori és cabdal per poder entendre la seva funció i la seva vinculació amb els humans que els van construir i utilitzar.

D’alguna manera els megàlits es poden concebre com marques en el territori que tenen la funció de legitimar l’establiment d’una comunitat humana en un espai físic determinat, mitjançant la presencia dels seus ancestres, és a dir,  els seus avantpassats enterrats a les estructures megalítiques.

 Recentment, noves teories en la investigació sobre el Megalitisme a Europa assenyalen que les construccions megalítiques podrien haver actuat com elements de cohesió social en poblacions d’hàbitat dispers, ja que reafirmarien el sentit de la comunitat mitjançant el treball col·lectiu que implicava la construcció d’un megàlit. A més a més, al enterrar-se en aquestes sepultures els membres d’una mateixa comunitat (els ancestres) també es reforçaven els lligams entre els components vius d’aquesta comunitat.

Les tombes: Què són i de què ens parlen?

Els dolmens varen formar part d’una tradició funerària a Catalunya molt important entre els períodes Neolític i Calcolític. Cal recordar què els megàlits varen compartir escenari amb altres tradicions funeràries, és a dir, amb altres formes de tractar i recordar als seus morts, com els Sepulcres de Fossa, els enterraments en cova, entre altres tipologies d’enterrament.

Com s’utilitzaven?

En el cas dels dolmens, ens hem d’imaginar que aquests monuments funcionaven com els nostres cementeris actuals: es tracta d’un espai on dipositem els cossos dels nostres familiars i amics que han mort. Els dolmens constitueixen un espai on s’enterrava un grup de persones de manera conjunta, de tal forma que podem interpretar que aquelles persones (homes, dones, infants) formaven part d’un grup concret (una família, un grup social determinat, persones d’una mateix poblat). A més a més, al igual que els cementeris actuals, els dolmens eren un espai de visita i rituals diversos on es relacionaven els vius amb seus morts.

Pel que fa als menhirs, la hipòtesi de què es tracti de marcadors territorials és molt acceptada. Inclús molts d’ells presenten gravats que podien transmetre missatges durant la Prehistòria. D’altra banda, també cal tenir en compte en cada cas la relació entre les diverses manifestacions lligades al Megalitisme en un territori concret (per ex. dolmens, menhirs i inscultures), ja que el seu significat i la seva funcionalitat poden estar relacionades entre si.

Els constructors de megàlits i el gest funerari

Durant la prehistòria les pràctiques funeràries relacionades amb el Megalitisme responen a una gran pluralitat, les quals inclouen tant deposicions d’individus de tipus simple (inhumacions primàries) com deposicions compostes (enterraments secundaris):

  1. Una sepultura primària implica que un cos en estat fresc es dipositat en el seu lloc d’enterrament definitiu. Els arqueòlegs podem identificar fàcilment aquest tipus de ritual funerari perquè en el moment de la excavació els esquelets es troben pràcticament articulats (els ossos es troben en connexió anatòmica).
  2. Una sepultura secundària implica que el cos, després de passar un temps en un lloc temporal, és traslladat a un de definitiu. En el transcurs d’aquest procés en poden produir manipulacions i remenaments de les restes. Habitualment els arqueòlegs podem reconèixer aquest ritual perquè els esquelets es troben en desconnexió, i sovint, incomplerts.

La pràctica funerària més habitual entre els constructors de megàlits va ser la inhumació(quan s’enterra el cos en estat fresc), però cal mencionar, que aquesta pràctica va conviure també amb la cremació, ja des de les primeres expressions del Megalitisme.

Encara que trobem sepultures individuals, durant el Megalitisme es desenvolupa una nova pràctica, la de l’enterrament col·lectiu successiu. A mesura que les persones d’una comunitat determinada anaven morint, la tomba era cada cop reoberta per introduir els nous individus. Per aquest motiu, el disseny dels monuments megalítics de caràcter funerari havia de permetre una certa accessibilitat a la cambra funerària.

En aquest sentit, una tomba megalítica pot haver estat construïda en un moment determinat de la Prehistòria, però haver estat reutilitzada per comunitats posteriors, en algunes ocasions, durant períodes llargs de temps, que poden fins i tot arribar als centenars d’anys. Aquesta reutilització pot provocar canvis en el registre funerari, com la reducció d’esquelets (reduir els esquelets per generar nous espais), buidaments o remodelatges de la estructura.

Malgrat que els megàlits, per la seva monumentalitat, són estructures que perduren en el temps, sovint trobem que es tracta de jaciments arqueològics molt alterats i fragmentaris degut a que són estructures molt visibles i queden molt exposades sobre el paisatge. Per tant, el contingut d’una sepultura megalítica pot haver estat alterat per diversos causes:

  1. Baix estat de preservació de les restes òssies degut a l’acidesa del sediment.
  2. Pertorbacions i destruccions ja des de d’època prehistòrica en part vinculades a la pròpia pràctica funerària.
  3. Objecte de saquejos i espolis per part d’aficionats i “buscadors de tresors” degut a la seva visibilitat i accessibilitat.
  4. Reutilització de l’arquitectura en espais sacres com ermites (pràctica freqüent a Portugal)

 

http://www.edu365.cat/eso/muds/socials/dolmen/index.htm#

Homo Sapiens fora d’Àfrica: la cova de MISLIYA (un maxil·lar entre 177.000 i 194.000 anys d’antiguitat)

L’‘Homo sapiens’ més antic trobat fora de l’Àfrica

La troballa a Israel d’una mandíbula canvia la història de les migracions primitives

Ara, 27-1-2018 La mandíbula de Misliya, la cova d’Israel on es va trobar aquest fragment fossilitzat de sàpiens. / UNIVERSITAT DE VIENA/EFE

Un grup de científics van anunciar dijous la descoberta d’un maxil·lar humà fossilitzat en una cova ensorrada d’Israel que, segons afirmen, té una antiguitat d’entre 177.000 i 194.000 anys. En cas que es confirmi, la troballa podria reescriure la història de les migracions primitives de la nostra espècie i fer retrocedir uns 50.000 anys el moment en què l’ Homo sapiens va sortir dels confins del continent africà.

Descobriments anteriors fets a Israel mateix havien convençut alguns antropòlegs que els humans moderns van començar a abandonar el continent africà fa entre 90.000 i 120.000 anys. Tanmateix, la mandíbula que s’acaba de datar aclareix aquesta hipòtesi. “Es tractaria de l’humà modern més antic que s’ha trobat mai fora de l’Àfrica”, afirma John Hawks, un paleoantropòleg de la Universitat de Wisconsin (campus de Madison) que no ha participat en l’estudi.

El maxil·lar superior, descrit en un article a la revista Science, conté set dents intactes i un incisiu trencat. Constitueix una prova fòssil que corrobora els estudis genètics que suggerien que els humans moderns van sortir de l’Àfrica molt abans del que se sospitava. “El que m’ha sorprès és que bé que encaixa el nou descobriment amb el nou panorama de l’evolució de l’ Homo sapiens que està sorgint”, comenta Julia Galway-Witham, investigadora assistent del Museu d’Història Natural de Londres, que ha escrit un article que acompanya la publicació del descobriment i el posa en perspectiva.

Hawks i altres investigadors recomanen cautela a l’hora d’interpretar la troballa. Encara que l’individu antic compartís característiques anatòmiques amb els humans actuals, probablement aquest “humà modern” hauria tingut un aspecte molt diferent del dels nostres coetanis. “Els primers humans moderns no eren tan moderns en molts sentits”, puntualitza Jean-Jacques Hublin, director del departament d’evolució humana de l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva alemany. Hublin assenyala que, en concloure que el maxil·lar pertanyia a un “humà modern”, els autors només feien referència al fet que aquest individu primitiu estava morfològicament més emparentat amb nosaltres que no amb els neandertals.

Això no significa que fes cap aportació a l’ADN de cap coetani nostre, afegeix. És possible que el maxil·lar pertanyés a una població fins ara desconeguda d’ Homo sapiens que hagués sortit del continent africà i després s’hagués extingit. Aquesta explicació s’hauria de verificar amb mostres d’ADN, les quals són difícils d’obtenir en fòssils trobats en un lloc tan àrid com el Pròxim Orient.

La descoberta del maxil·lar superior la va fer un equip encapçalat per Israel Hershkovitz, un paleoantropòleg de la Universitat de Tel Aviv i el signant principal de l’article, mentre excavava a la cova de Misliya, situada al vessant occidental del mont Carmel (Israel). La mandíbula la va trobar un paleoantropòleg novell el 2002 en la seva primera excavació arqueològica amb el grup.

L’equip sabia des de feia temps que la cova de Misliya, un recer rocós situat en un penya-segat calcari amb un sostre de volta, havia estat habitada per humans primitius. La datació d’encenalls de sílex cremats que es van trobar a la cova havia permès als arqueòlegs determinar que havia estat ocupada feia entre 250.000 i 160.000 anys, durant el començament de l’etapa coneguda com a paleolític mitjà. Les proves, entre les quals hi havia jaços, demostraven que els seus habitants feien servir la cova de campament base. Caçaven cérvols, gaseles i urs, i també s’alimentaven de tortugues, llebres i ous d’estruç.

A Hershkovitz i Mina Weinstein-Evron, arqueòloga de la Universitat de Haifa, els feia l’efecte que la mandíbula semblava moderna, però havien de confirmar la seva intuïció.

Hershkovitz ha protagonitzat descobriments semblants en el passat. El 2015 va anunciar que havia trobat un crani de 55.000 anys d’antiguitat al Pròxim Orient. Tot i això, la seva descoberta d’una dent de fa 400.000 anys a Israel va rebre crítiques per la manera d’informar-ne la premsa.

Per verificar la seva sospita sobre el maxil·lar, els arqueòlegs van enviar-lo a fer la volta al món. “Tenia un aspecte tan modern que vam trigar cinc anys a convèncer la gent, perquè no es creien el que veien”, explica Weinstein-Evron.

Una de les primeres parades va ser a Àustria, seu d’un laboratori virtual de paleontologia que dirigeix el paleontòleg de la Universitat de Viena Gerhard W. Weber. En aquest centre els científics van poder comprovar si l’os pertanyia a un humà modern o a un neandertal, els quals es creu que també habitaven a la regió durant el període en què es data el fòssil.

Per mitjà d’una microtomografia computeritzada, Weber va crear una rèplica en tres dimensions del maxil·lar superior esquerre que li va permetre examinar-ne els trets de la superfície i retirar-ne l’esmalt de les dents virtualment.

Tot seguit va sotmetre el fòssil de Misliya a una prova morfològica i mètrica, gràcies a la qual va poder comparar-lo amb 30 espècimens diferents, entre els quals hi havia fòssils de neandertals, Homo erectus i més homínids que havien habitat a l’Àsia, l’Àfrica, Europa i l’Amèrica del Nord durant el plistocè mitjà. “La forma del segon molar, els dos premolars i el maxil·lar en conjunt és molt moderna”, afirma Weber.

A continuació, els arqueòlegs van determinar l’edat del maxil·lar sotmetent-lo a tres tècniques de datació a Austràlia, França i Israel. “La datació havia de ser sòlida com una pedra”, comenta Rolf M. Quam, antropòleg de la Universitat de Binghamton (Nova York) i un dels autors de l’article. L’equip va datar la dentina i l’esmalt de les dents, els sediments adherits al maxil·lar i eines trobades a la vora del fòssil. “No sé si podíem fer gaires més coses amb aquest fòssil tan petit”, bromeja Quam. “Em fa l’efecte que n’hem espremut fins a l’última gota”.

En conjunt, les tècniques van situar el maxil·lar en una antiguitat d’entre 177.000 i 194.000 anys, cosa que coincidia amb el que ja se sabia sobre el període en què la cova havia estat habitada. “Aquesta pedra és tan antiga com ens pensàvem i probablement és l’ Homo sapiens més antic que s’ha trobat mai fora de l’Àfrica”, afirma Quam. “No es poden fer afirmacions superlatives gaire sovint, però en aquest cas sí que podem”.

UN ÈXODE MOLT LLARG EN EL TEMPS

El descobriment de la cova de Misliya és l’última d’una sèrie de troballes que estan transformant la història del nostre passat evolutiu. Un estudi que encara s’ha de confirmar apuntava que els humans moderns podrien haver-se encreuat amb els neandertals a Euràsia fa ni més ni menys que 220.000 anys.

En cas que es confirmés, implicaria que almenys alguns humans moderns van emigrar de l’Àfrica molt abans del que es pensava anteriorment. En efecte, els primers humans podrien haver protagonitzat diverses expedicions a través del corredor del Pròxim Orient. “Ara ens adonem que no es va produir un gran èxode de l’Àfrica en un període de temps concret -explica Hershkovitz-, sinó que hi va haver un flux d’homínids que van anar entrant a l’Àfrica i sortint-ne, pel cap baix, al llarg de l’últim mig milió d’anys”.

HOMO SAPIENS

Com ximpanzés

Els humans hem progressat aprofitant tant la plasticitat neuronal dels més joves com l’experiència dels grans.  [José María Bermúdez de Castro, LVG 6-oct-2017]

 

“Hauríem de resoldre les nostres rivalitats amb sexe”

 

A qui ens assemblem més els humans?

Als ximpanzés.

I al simpàtic bonobo?

Ja ens agradaria. Si fóssim més bonobos, en comptes de barallar-nos violentament per la mateixa figuera, tindríem sexe en grup…

Sona millor que clavar-nos bufetades.

…i, ja relaxats, ens repartiríem les figues.

Sembla més intel·ligent.

Però som més ximpanzés, què hi farem: primats territorials agressius.

Ho veiem cada dia en la política i el futbol.

Ens barallem, com els ximpanzés, amb altres grups d’humans pel territori i els recursos i, a més, pel poder de la bandada.

Això fa que la nostra política no sigui tan diferent de la dels ximpanzés.

Fixi’s que la violència entre ximpanzés es regula per un mecanisme de fissió-fusió…

Això sona a sistema de partits.

Cada grup té el seu territori, però de vegades un subgrup se separa del gran i, quan es tornen a trobar, els mascles del grup principal ja han tingut descendència amb les seves pròpies femelles i no accepten la descendència que ha nascut fora, en el subgrup…

I què fan amb els nadons forasters?

Els maten i se’ls mengen.

Què ens expliquen els nostres fòssils?

Una història de canibalisme, violència i guerres, però també d’evolució cap a organitzacions amb formes cada vegada més sofisticades de cooperació.

Podem patir regressions?

Temo que sí, perquè l’evolució no és un camí cap a la perfecció sinó un altre d’adaptació contínua en un entorn canviant.

Alguna bona notícia evolutiva?

La meva filla és endocrinòloga pediàtrica i hem estudiat junts l’evolució humana per extreure lliçons que ens serveixen avui.

La primera és que no ens hem de barallar pel territori com si fóssim ximpanzés.

I n’hi ha moltes més. Molts pares acudeixen a la consulta de la meva filla, per exemple, angoixats perquè creuen que el seu fill de quatre o cinc anys no es desenvolupa com els altres…

N’hi ha per angoixar-se.

…Llavors, com a doctora, els explica que els humans hem evolucionat perquè el cervell ens creixi abans i més ràpid que el cos. Per això dediquem al principi de la nostra vida tota la nostra energia al desenvolupament del cervell i després al del cos.

Els altres primats no fan el mateix?

En els ximpanzés, en canvi, no hi ha adolescència, que és l’etapa en què el nostre organisme recupera de cop el desenvolupament endarrerit.

Per això cal tractar els nens com si fossin més adults del que semblen?

Jo soc fill del babyi quan era petit els pares vivien la seva vida i apartaven els fills del seu costat, perquè pensaven que el que parlaven els adults no els interessava.

Però és justament el que més els interessa.

I el que més els convé, per això han d’estar amb els pares com més temps, millor, i així aprenen amb ells.

Els pares també aprenen dels fills?

I molt, perquè això és el que ens fa humans: la plasticitat cerebral. Tenim un cervell plàstic: sempre preparat per aprendre i aprehendre. La plasticitat és molt gran fins als 30 anys.

I després, a viure de glòries passades?

Després tenim l’ experiència. L’evolució demostra que les empreses que prejubilen talents de 50 anys malgasten valor, perquè els humans hem progressat aprofitant tant la plasticitat neuronal dels més joves com l’experiència dels grans.

L’agricultura va ser un avenç o un retard?

Va ser, com tantes altres etapes en l’evolució, una fugida cap endavant.

Vam haver de conrear només perquè ja no hi havia cacera per a tothom?

Davant l’escassetat de cacera no hi havia més remei que conrear. Els neandertals caçadors recol·lectors eren tan o més avançats que nosaltres llavors i per això van aguantar la nostra ­empenta al corredor llevantí 70.000 anys.

I ens hi barregem?

Tenim un 4% de la seva genètica. L’agricultura ens va fer viure pitjor, però un cop adoptada ja no tenia marxa enrere.

Avui el mòbil també empitjora la meva vida, però si el deixo, perdo la feina.

Quant ha trigat el mòbil a triomfar?

Una dècada, però internet encara menys.

És un canvi cultural enorme i accelerat, però estem preparats físicament per suportar aquesta tensió de la hiperconnexió?

Jo estic esgotat aquests dies: més hiperconnectat que mai, però més mal informat.

Pel decalatgeentre biologia i cultura. El nostre organisme no ha tingut temps d’adaptar-se a l’acceleració tecnològica. I pateix.

La lactància és necessària o irrellevant?

Insubstituïble, perquè aporta cèl·lules mare al sistema immunitari que cap llet de fàbrica no conté. I se’n veuran les conseqüències en els nens sense lactància que patiran hipertensió, diabetis i obesitat. La lactància hauria de durar com a mínim sis mesos.

Què ens ensenya l’evolució que no hem après encara?

Moltes coses, però sobretot que encara no donem a l’educació la importància que té. Si l’hi donéssim, la nostra espècie dispararia els seus nivells de progrés i benestar.

L’EVOLUCIÓ HUMANA: UN PASSAT COMPLICAT

1474454952_783786_1474653515_sumario_normal1474651117_558511_1474652593_noticia_normalEnredos en la familia [ Javier Sampedro, El País, 25-09-2016]

La evolución humana ya no se explica como una simple cadena lineal de eslabones perdidos. La ciencia nos revela un entramado más complejo de elementos, con una mayor diversidad entre especies.

1474457108_456508_1474544899_portadilla_normal

Misterios y problemas[ Juan Luis Arzuaga, El País, 25-09-2016]

La historia de los humanos es larga (de siete millones de años) y compleja, muy ramificada, con muchos vericuetos en todo el ancho mundo

¿Qué hay de nuevo, neandertales?[Antonio Rosas, El País, 25-09-2016]

Lejos de representar la imagen de lo primitivo, fueron los humanos más parecidos a nosotros

El genetista que quiso ser Indiana Jones [Luis Doncel, El País 25-09-2016]

Svante Pääbo, fundador de la paleogenética, ha revolucionado el conocimiento relacionado con los orígenes del ser humano