Arxiu de la categoria: Recursos HISTÒRIA BATX2

Epidèmia racista als EUA

Publicat el per
Respon

Choque entre la policía y manifestantes por la muerte de George Floyd al extenderse la protesta [Francesc Peirón, LVG, 30-5-2020]

 

LVG, 3-5-2020, , Elijah Nouvelage, / AFP

LVG, 3-5-2020, Chris Machian (AP)

LVG, 3-6-2020, Apu Gomes (AFP).

La hora de la desobediencia civil [Beatriz Navarro, LVG, 4-6-2020)

El racismo de Minneapolis es de todos [Xavier Mas de Xaxàs, LVG, 2-6-2020)

Memorial a George Floyd en la esquina de la calle 38 con la avenida Chicago Sur de Minneapolis, donde murió el pasado 25 de mayo (CARLOS BARRIA / Reuters)

El racismo es insepa­rable del estadounidense blanco, sobre ­todo si es anglosajón y protestante. Lo acompaña allá a donde va, incluso si no es un racista. Así de claro lo dijo Betsy Hodges hace cuatro años, cuando era alcaldesa de Minneapolis y colocó al racismo y la mala relación entre la policía y los negros como el principal problema que tenía su ciudad.

Varias décadas antes, el historiador Arthur Schlesinger reconocía que “nosotros, los americanos blancos, hemos sido racistas en nuestras leyes, en nuestras instituciones, en nuestras costumbres, en nuestros reflejos condicionados, en nuestras almas. La evolución del racismo ha sido el gran fracaso del experimento americano, la contradicción flagrante de los ideales americanos y la permanente minusvalía de la vida americana”. Minneapolis refleja mejor que muchas ciudades estadounidenses la contradicción entre el ideal democrático y la opresión silenciosa de los afroamericanos.

La clase política estadounidense ha sido históricamente incapaz de garantizar justicia social a los negros

No importa que el alcalde de la ciudad y el gobernador del Estado sean progresistas. No importa que Minnesota tenga una congresista de origen somalí, negra y musulmana, en Washington, o que el Ayun­tamiento de Minneapolis tenga doce regidores demócratas y uno ecologista y que dos de ellos, además de ser negros, sean transexuales. Tampoco importa que el jefe de la policía sea negro porque la gran mayoría de los agentes son blancos y el cuerpo tiene una larga relación con el racismo y el uso desproporcionado de la fuerza. Los abusos quedan impunes. Los sindicatos policiales protegen a los agentes y ni los fiscales ni los jueces les llevan la contraria. Desde el 2012, la junta civil que supervisa al cuerpo ha recibido 2.600 quejas por mala conducta de los agentes. Sólo 12 se han tenido en cuenta y, hasta la detención y ex­pulsión de Derek Chauvin la semana pasada por la muerte de George Floyd cuando estaba bajo su cus­todia, el castigo más severo había ­sido la suspensión de empleo y sueldo de un agente durante 40 horas. Siendo alcaldesa de Minneapolis, Hodges intentó que los policías llevaran cámaras pero el sindicato policial impuso su negativa.

Minneapolis es una ciudad progresista, de 430.000 habitantes, con mucha inmigración etíope, somalí, camboyana, laosiana y mexicana. Es una ciudad rica con empresas muy potentes en sanidad, agricultura y finanzas. Esta riqueza, eminentemente blanca, impulsa la filantropía en el mundo del arte, la gastronomía elegante y una radio pública de primer nivel. Los blancos representan al 60% de la población y los negros al 20%. Pero aún así, los negros tienen más probabi­lidades de ser detenidos que los blancos. El 60% de las víctimas de los tiroteos policiales entre el 2009 y el 2019 han sido negros.

Minneapolis es, por tanto, una ciudad con dos caras. En una están la universidad, los parques, los lagos y los carriles bicis y en la otra, los barrios segregados y el cruce de la calle 38 con la avenida Chicago Sur, donde Floyd murió ahogado con la rodilla del agente Chauvin oprimiéndole la carótida.

Un grupo de manifestantes alza los brazos en una concentración frente al ala este del Capitolio, en Washington (Jacquelyn Martin / AP)

El salario medio de un negro de Minnesota es un tercio que el de un blanco. Sus opciones de graduarse en la universidad o comprar una casa, mucho menores. Su probabi­lidad de morir de la Covid-19, tres veces más que la de un blanco, como en el resto de Estados Unidos.

La clase política estadounidense ha sido históricamente incapaz de garantizar la justicia social de los negros. Es más, muchas veces se ha apoyado en la extrema derecha racista para ganar elecciones. Lo hizo Kennedy porque en los años sesenta hasta los demócratas del Sur eran racistas, y lo ha hecho Trump porque es el último ariete de una clase enfrentada al progreso del mesti­zaje racial y cultural. Decenas de millones de estadounidenses toleran el racismo de su ideario político. Debería perder la reelección en ­noviembre pero tampoco debería haber ganado la presidencia en el 2016. Todo puede pasar, como que el pecado original de la república le sobreviva durante muchos años.

El racismo es el pecado original de EE.UU. El negro y el blanco, por mucho que pase el tiempo, per­manecen a la misma distancia del esclavo y del esclavista. Nadie, ni ­siquiera un presidente negro como Obama, ha reducido esta fractura.

Mestres en tres moments històrics

Publicat el per
1

 

1923

1931

Vegeu video………Las maestras de la República

Vegeu Video…….. HILDA FARFANTE. [Filla de mestres republicans] 

“Van afusellar els meus pares per ser mestres de la República”


[ELISABET ESCRICHE, Ara, 27-11-2014] Les restes de la seva mare són en algun voral de carretera i les del seu pare en alguna fossa comuna asturiana. Tots dos eren mestres republicans. A la Hilda Farfante, de 83 anys, encara se li posen els ulls plorosos quan recorda “els quatre dies d’espant”. Tenia només cinc anys quan a la seva mare, de 35, la van agafar un grup de falangistes just quan anava a obrir l’escola que dirigia -i on també treballava el seu pare-, un centre del municipi asturià de Cangas del Narcea. A la mare la van portar a una presó. Era el 9 de setembre del 1936. L’endemà, quan la família se’n va assabentar, el seu pare va anar a buscar-la. També el van agafar. “Aquell mateix matí ja havien matat la mare, i a la tarda el pare”. El matrimoni tenia dues filles més. La petita tenia quatre anys i la gran set. L’avi, espantat, va decidir portar-les amb un oncle que vivia a les muntanyes. Passats quatre dies, la família les va haver de separar perquè ningú tenia prou poder adquisitiu per fer-se càrrec de les tres. “Les he vist, però mai més hem tornat a estar juntes, mai més…”, diu mentre se li trenca la veu. En elrepartiment a ella li va tocar anar a viure amb una tieta (una germana de la seva mare). També era mestra i republicana, una professió que la Hilda ha exercit. “Mai he sortit d’una escola. Quan penso en casa meva veig una escola i quan penso en la meva mare veig la mestra”, diu. Amb només nou anys ja ajudava la seva tieta en les tasques de docència. Va estudiar batxillerat i, després, pedagogia.

Fa 32 anys va començar a buscar el seu pare. Una veïna, a la qual també li havien matat el marit, sospitava que les seves restes del seu home estaven amb les del pare de la Hilda i li va proposar excavar una de les onze fosses de la zona on es pensava que les trobaria. L’ajuntament, governat en aquell moment pels socialistes, els va donar un permís “oral” i “ràpid”. “Tenien por que els periodistes se n’assabentessin”, relata. Amb un equip de manobres sense gaire experiència van estar tot un matí movent terra. “No vam trobar res”, explica. La Hilda es va jurar que “mai més” tornaria a fer res pel seu compte per localitzar les restes del seu pare. “L’Estat és qui me’ls ha de tornar tots dos”, deixa clar. Aquell punt d’inflexió la va portar a dedicar la resta de la seva vida a investigar quines eren les idees que defensaven els seus pares i per què van tenir aquest tràgic final. “La meva tia no m’explicava gaires coses perquè tenia molta por que la matessin, i jo no preguntava pel mateix temor”, apunta. Al final de la carrera docent la informació començava a arribar-li en comptagotes. “Al final he descobert que als meus pares els van afusellar per ser republicans, però, sobretot, per ser mestres, uns docents que lluitaven, com passa ara, per una escola de tots i per a tots”, comenta.

Ha plorat molt. Primer d’amagat i després, a mesura que ha anat explicant la seva història, en públic. “Però no s’ha de plorar sinó explicar, i fins i tot cridar”, reivindica. El testimoni de la Hilda és un dels protagonistes del documental Les metres de la República, que vol reconèixer el llegat que han deixat aquestes mestres i la seva contribució a la defensa dels drets de les dones i a la modernització de l’educació. La Hilda està preocupada per la situació actual. “El franquisme no ha marxat mai”, diu. Tot i així té clar que continuarà cridant. “Mentre tingui veu ho seguiré fent per explicar la vida dels meus pares, perquè deixin de ser invisibles”, raona. La seva història -insisteix- s’ha de saber. “No podem girar full com si no hagués passat res, no ho podem permetre”, sentencia.

 

1939………….

Eleccions 21-D

Publicat el per
Respon

Tocar de peus a terra [Borja de Riquer, Ara, 2-11-2017]

No s’ha tingut prou en compte que el moviment s’enfrontava a un govern de llarga tradició centralista i sense cap recança a utilitzar les clavegueres

Els successos de la darrera setmana passaran sens dubte a la història de Catalunya, però potser no en el sentit que molts havíem desitjat. Em sobta que hi hagi qui, en tons lírics, compari els fets dels dies 26 i 27 d’octubre amb el 14 d’abril del 1931. S’ha de viure en una altra galàxia per identificar els dos fets. Lamentablement, la recent proclamació de la República Catalana s’assembla més a les 10 hores que va durar l’Estat Català proclamat el 6 d’octubre del 1934 que a la festa popular de tres anys i mig abans, quan va caure el règim monàrquic. En tots els moments crítics de la història el que determina finalment el caràcter de l’esdeveniment és qui acaba aconseguint el control del poder.

Algun dia, amb més calma, haurem de reflexionar seriosament sobre els encerts i les errades -estratègiques i tàctiques- del moviment independentista i avaluar els costos polítics, i ja no diguem emocionals, causats per la seva imprudent direcció. Fa anys que alguns advertíem, sense que ens fessin gaire cas, que el procés sobiranista català seria més difícil i llarg del que s’estava dient, perquè se sobrevaloraven les forces pròpies i s’infravalorava la solidesa de l’adversari. No s’ha tingut prou en compte que el moviment s’enfrontava a un govern, i a tot un estat, gestionat per uns polítics de llarga tradició centralista, refractaris a tota negociació, impregnats de nacionalisme essencialista i sense cap recança a utilitzar les clavegueres, les forces d’ordre públic i la judicatura en defensa dels seus objectius. I, a més, que això s’esdevenia en un context europeu i internacional hostil a qualsevol trencament d’un estat, per molt democràtics que fossin els procediments emprats. Com s’ha pogut comprovar, la Unió Europea no té gaires principis, només té interessos, que són fixats pels estats que defensen sobretot el manteniment de l’actual statu quo.

En tots els moments crítics de la història el que determina finalment el caràcter de l’esdeveniment és qui acaba aconseguint el control del poder

Som en un moment d’emergència nacional com a conseqüència de l’aprovació per part del Senat de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució a la Generalitat de Catalunya. Els efectes d’aquesta aplicació, juntament amb l’actuació de la fiscalia i de l’Audiència Nacional, poden ser realment demolidors. I, a sobre, s’ha cedit la iniciativa i el control del temps polític al govern Rajoy.

És ben clar que cal anar a les eleccions del 21 de desembre encara que les convoqui el govern de Madrid. No anar-hi seria una temeritat. Seria córrer el risc que la senyora Arrimadas assolís la presidència de la Generalitat i que aquesta institució acabés convertint-se en una mena de diputació provincial sotmesa a les directrius del govern espanyol. En la meva opinió, cal presentar-se a les eleccions defensant uns plantejaments antirepressius i sobiranistes. Avui la línia divisòria política se situa, com va quedar prou palès després de la manifestació de diumenge, entre els qui donen suport a l’aplicació de l’article 155 i els qui s’hi oposen; entre els qui consideren fonamental reivindicar el dret democràtic dels catalans a decidir el futur i els qui sostenen que els ciutadans de Catalunya no tenen aquest dret.

Fa uns quants dies defensava la formació d’una candidatura unitària, similar a la Solidaritat Catalana, integrada per gent de les formacions polítiques i de les entitats ciutadanes que des de fa més de set anys s’han pronunciat en favor del dret a decidir. Davant les dificultats que això pot suposar i tenint en compte les darreres manifestacions dels dirigents dels partits, crec que, com a mínim, caldria demanar-los que incloguessin com a elements comuns i prioritaris dels seus programes aquestes tres reivindicacions. En primer lloc, l’alliberament dels detinguts i el sobreseïment de totes les causes penals, multes i sancions de caràcter polític. En segon lloc, l’exigència de l’aixecament immediat de l’aplicació de l’article 155 a la Generalitat. I, finalment, la reivindicació d’un referèndum amb garanties i vinculant sobre el futur de Catalunya.

Avui la línia divisòria política se situa, com va quedar prou palès després de la manifestació de diumenge, entre els qui donen suport a l’aplicació de l’article 155 i els qui s’hi oposen

Si es pot demostrar amb vots reals que més de dos terços dels catalans volen ser consultats en un referèndum vinculant, rebutgen l’aplicació del 155 i exigeixen l’amnistia, això deixaria en evidència davant l’opinió internacional la intransigència i ceguesa política del govern Rajoy i afavoriria les possibilitats d’una mediació de cara a la consecució d’un referèndum.

Tal vegada també caldria pensar en un programa de govern amb ampli suport parlamentari que després de la victòria electoral gestionés amb rigor l’acompliment del programa. Perquè hem de ser realistes: tot i un hipotètic triomf, ens espera un llarg recorregut de tensions amb el govern de Madrid i de gestions internacionals. Caldria igualment no menysprear la necessitat d’una estratègia unitària catalana d’intervenció en la política espanyola per tal d’intentar treure Mariano Rajoy i el PP del govern de Madrid i crear un escenari polític més favorable a la negociació.

Tal com estan les coses, cal evitar que la confrontació política se centri al voltant de la no se sap ben bé si proclamada República Catalana. No és aquest el dilema que s’ha de plantejar a la ciutadania davant les properes eleccions. El sobiranisme ha d’aconseguir augmentar la seva força i no córrer el risc de perdre’n. Hi ha sectors socials que fins fa poc estaven en una posició expectant, amb dubtes sobre el Procés, però que no hi eren hostils i que es van indignar davant la brutalitat policial del dia 1d’octubre. Cal no perdre aquesta franja social que pot ser decisiva electoralment en un moment en què les forces defensores del 155 estan mobilitzant gent que fins fa molt poc era força passiva i indiferent. Penso que l’alternativa política als sectors unionistes hauria d’estar clarament centrada, juntament amb les exigències antirepressives ja esmentades, en la demanda d’una consulta democràtica sobre el futur de Catalunya que tingui totes les garanties.

Alguna semblança amb 1934?

Publicat el per
Respon

Entre 1934, 1936 i 1939 [Joan B. Culla, Ara, 31-10-2017]

Al llarg dels darrers anys, el precedent històric més invocat entre els adversaris del procés independentista va ser el Sis d’Octubre de 1934, amb el missatge explícit o implícit que, quan Catalunya havia intentat separar-se d’Espanya, els resultats havien estat la desfeta i el desastre. Era una analogia fal·laç i tramposa, perquè l’octubre de 1934 Companys no va proclamar cap independència ni va voler separar-se de la República Espanyola sinó, ben al contrari, rectificar-ne el rumb polític en aliança amb el PSOE i amb les altres esquerres hispàniques. També ho era perquè, contra la voluntat del president, aquell dia hi va haver diversos enfrontaments armats amb desenes de morts i centenars de ferits, una circumstància que donaria algun fonament a les posteriors acusació i condemna contra el govern català pel delicte de “ rebelión militar”. Del 2012 al 2017 no hi ha hagut res de tot això.

I, tanmateix, la reacció de l’Estat i l’establishment espanyol s’endevina molt més rancuniosa i venjativa que el 1934; estan decidits, per poc que puguin, a arranar el nacionalisme català per una generació, estil 1939, tot i que no amb els mateixos mètodes perquè ara no els poden utilitzar. No voldria minimitzar la repressió dels anys 1934-35, però sí recordar algunes coses. L’extrema dreta espanyola mai no va perdonar al general Batet la contenció democràtica amb què havia sufocat la proclama de Companys, la “feblesa traïdora” de no haver aprofitat l’ocasió per fer una escabetxada deseparatistas; de fet, l’hi farien pagar amb la vida al cap de dos anys i mig. A nivell polític, els sis governs diferents que es van succeir a Madrid durant els 15 mesos posteriors al Sis d’Octubre eren massa febles per aplicar a Catalunya altra cosa que pedaços i draps calents, mesures sense cap capacitat per modificar hegemonies ideològiques.

Ara, en canvi, el “fatxenda intransigent” Rajoy -la descripció és de l’editorialista de The New York Times– se sent fort amb el suport del bloc PP-Ciutadans-PSOE, i confortat per una elit intel·lectual i mediàtica decidida a humiliar els catalans de tal manera que -Juan Luis Cebrián dixit– ja no es preguntin quan assoliran la independència sinó quan recuperaran l’autonomia. Els indicis d’aquesta atmosfera de victòria i de revenja, d’aquesta voluntat de fer un escarment que deixi una empremta duradora, són múltiples: des del clima al Senat divendres passat, quan s’hi va aprovar l’aplicació de l’article 155, fins a la unió sagrada de la premsa madrilenya, passant per la simptomàtica excitació de l’extrema dreta i els seus curiosos atavismes: l’altre dia assetjant Catalunya Ràdio a cops de pedra, l’11 de juliol de 1936 assaltant Unión Radio de València pistola en mà…

Ho diré sense embuts: la totalitat dels adversaris del 155 han de concórrer a les eleccions del 21 de desembre

És tan intens, aquest desig de “fer un 1939” incruent o poc cruent, que estan disposats a destruir a la pràctica el mateix règim de 1978, tan elogiat de paraula. Els que mai no van creure en el títol VIII de la Constitució espanyola -per exemple, aquell José María Aznar que el 1979 advertia, al diari La Nueva Rioja, contra “ las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades”- han vist en la crisi catalana l’oportunitat de desactivar el contingut autonomista de la carta magna, el pretext per a una contrareforma constitucional tàcita que, sota l’amenaça de l’article 155, disciplini i uniformitzi d’una vegada les maleïdes comunitats autònomes, i les dediqui a “ hacer carreteras y poco más”, com va desitjar Rajoy quan era el líder de l’oposició.

Davant d’aquesta perspectiva, no podem ser ni ingenus ni puristes, ni seguir confiant càndidament en la Unió Europea. Ho diré sense embuts: l’independentisme, el conjunt del sobiranisme, la totalitat dels adversaris del 155 han de concórrer a les eleccions del 21 de desembre. ¿Que les ha convocades Rajoy sense legitimitat per fer-ho? D’acord. ¿Que caldrà veure les condicions de la precampanya i la campanya? Sens dubte. Però una cosa és segura: l’unionisme s’hi mobilitzarà com mai, l’Estat hi abocarà tot el que té per fer-ne un plebiscit -ara seran ells, els plebiscitaris– capaç d’esclafar el nacionalisme català durant 20 o 25 anys; i el donaran per vàlid -i Europa hi assentirà- encara que la participació sigui del 40% o menys. ¿S’imaginen quatre anys amb un Parlament monopolitzat per Cs, PP i PSC?

Els escrúpols i els dubtes són ben comprensibles, però potser la història pot oferir alguna lliçó. El febrer de 1936 l’autonomia restava suspesa, a la Generalitat hi havia un pseudogovern titella, Companys i els seus consellers eren a presidi, hi havia exiliats i el país sortia d’un any llarg sota estat d’excepció. En aquest marc, i davant la convocatòria electoral, es va formar el Front d’Esquerres de Catalunya. Hi confluïen de comunistes a liberals, d’independentistes a discrets autonomistes, de rabassaires a empresaris, tots units pel rebuig de la repressió i la defensa de la dignitat col·lectiva, amb el retorn de presos i exiliats al capdamunt del programa. Van obtenir el 60% dels vots.

 

Aprovació del Govern de Rajoy: article 155 =supressió de l’autonomia de Catalunya (21-O)

Publicat el per
Respon
  • Una intervenció total: les claus del 155.
    L’acord del consell de ministres per aplicar l’article 155 suposa una intervenció total de la Generalitat. El text és un calaix de sastre que atorga al govern de Mariano Rajoy poders per controlar totes les conselleries i crear els òrgans que cregui pertinents per desfer l’organització actual. A més, l’acord es reserva el dret d’autoreformar-se en qualsevol moment via el Senat, on té majoria absoluta el PP. És a dir, fins i tot seria possible ampliar el termini de sis mesos per a una convocatòria electoral d’eleccions anticipades. Aquestes són les principals claus de l’acord que publicarà elButlletí Oficial de l’Estat (BOE) quan l’aprovi el ple extraordinari de la cambra alta previst per divendres

  • Preguntes freqüents: El 155

     

    PREGUNTES FREQüents

    Com seran les mesures del 155? (17:35′)

     

  • El Govern cessat i el Parlament limitat
    [Carmen del Riego,  LVG 22-10-2017]
  • Intervenció: Manuel Castells [LVG, 21-10-2017]
  • La reeducació [Antoni Puigverd, LVG, 22-10-2017]
  • Carta a Iceta: Pilar Rahola [21-10-2017]
  • Carta a l’helicòpter de la policia:’Tacatacatacatacatacataca’
    [ Albert Om, Ara, 13-10-2017]

    Carta a l’helicòpter de la Policia: ‘Tacatacatacatacatacataca’
    El que espanta no és la democràcia, ni la independència civilitzada de cap territori, el que fa por és la violència

    La teva presència al cel de Barcelona s’ha convertit en tan habitual que ja formes part de l’‘skyline’ de la ciutat, La Sagrada Família, el Tibidabo, Montjuïc i l’helicòpter de la Policia, amb aquell bombardeig acústic que ens percudeix el cervell -tacatacatacatacata-, que ens recorda que vivim sota amenaça i que treu el pitjor de nosaltres mateixos.

    No deu ser gaire usual escriure-li una carta a un helicòpter, però l’excepcionalitat s’ha apoderat del nostre dia a dia i, a més, en situacions de màxima tensió ja sol passar que t’acabes desfogant amb el primer que pots. Quan el soroll de l’helicòpter entra per la porta, la indignació surt per la finestra de Twitter. T’he de dir que la teva és una presència especialment irritant quan et quedes suspès a sobre nostre i fas anar les hèlixs compulsivament sense moure’t de lloc, com si ens posessis a prova a veure qui se’n cansa abans, si els que som a baix mirant cap amunt o els que sou a dalt mirant cap avall.

    De fet, no sabem ni què mireu, ni què veieu, ni qui hi ha a dins, ni si ho graveu tot, ni quin és el propòsit últim del vostre vol incessant, més enllà d’incomodar, d’intimidar, d’atemorir, de recordar des d’aquesta posició de llunyana superioritat que estem sota vigilància, que tenim el 155 a sobre i que el primer que es mogui aquesta vegada sí que sortirà a la foto. Sentir el teu tacatacatacataca al cel de Barcelona és recordar-me del tacatacatacataca de la verborrea dels representants de l’Estat, que aquests dies també ressona a tota hora monòton, repetitiu, desagradable.

    No sabem què mireu, ni quin és el propòsit del vostre vol incessant, més enllà de recordar que estem vigilats

    Com més soroll d’helicòpter, més creix el malestar. La frustració de pensar com hauria sigut de fàcil organitzar un referèndum pactat, si el que es volgués fos resoldre problemes i no vèncer per 10-0. Guanyar i escarmentar. Guanyar i escarmentar. Tacatacatacataca. Acordant un referèndum ens hauríem estalviat que ens haguéssiu enviat milers de policies i guàrdies civils disposats a fer un mal irreparable a ciutadans de Catalunya i a la imatge exterior espanyola. Votant en normalitat democràtica, uns marcant la casella del sí, els altres la del no, uns en blanc, els altres fent un vot nul o quedant-se a casa, cap turista hauria anul·lat reserves d’hotel ni de restaurant, la gent no hauria deixat d’anar al cine o al teatre, perquè el que espanta no és la democràcia, ni la independència civilitzada de cap territori, el que fa por és la violència. Un referèndum com el que vol el 82% de la població, com el que a hores d’ara tots els grans diaris i bancs i empreses catalanes haurien d’exigir-li a Mariano Rajoy llogant, si cal, un helicòpter que sobrevolés la Moncloa dia i nit. Tacatacatacataca.

    P.D . El ‘copyright’ del títol és del compte de Twitter @putohelicoptero, on els usuaris deixen constància, per exemple, que l’1-O es va tancar l’espai aeri perquè ningú més pogués gravar imatges de la mobilització i, en canvi, diumenge passat vosaltres mateixos vau oferir les imatges de la manifestació per la unitat d’Espanya.

    Resultado de imagen de relat visual de 1'O Ara

     

  • Las posveritats del discurs de Rajoy [Ara, Maiol Roger, 22-10-2017]

  • El documento que ha enviado Rajoy a Puigdemont para saber si ha declarado la independencia (11-10-2017)

  • Esta es la carta de respuesta de Puigdemont a Rajoy (16-10-2017)

  • Documentos:  textos íntegros de la carta de Puigdemont y la respuesta del Gobierno (19-10-2017)LVG

  • Rajoy obre la via de l’article 155 contra l’autonomia de Catalunya (LVG)
  • Puigdemont considera un “ataque” la activacioón del artículo 155 y convoca un debate en el Parlament 

 

Igualtat o desigualtat entre els espanyols?

Publicat el per
Respon

[Carles Castro, LVG, 17-9-2017] La igualtat dels espanyols és un objectiu que sembla que obsessiona tots els governs centrals, fins i tot aquells amb una ideologia que s’oposa obertament a l’igualitarisme. I, de passada, la igualtat és un dels principals arguments de l’immobilisme autonòmic.

Tot i això, la suposada igualtat dels espanyols és un dels mites que pitjor se sostenen quan se’ls confronta amb la realitat. Diferents nivells de finançament, diferent dotació en infraestructures, desigual qualitat en els serveis públics… Un simple repàs dels diferents indicadors autonòmics deixa al descobert la magnitud d’aquesta desigualtat.

Per començar, la desigualtat és especialment visible entre les comunitats de règim comú –Catalunya per exemple– i les de règim foral ( País Basc i Navarra, que es financen directament amb els impostos que recapten, que són gairebé tots). És veritat que aquestes últimes suposen només un 6% de la població i menys del 8% del producte interior brut (PIB) espanyol.

Infografía sobre la España desigual

Tot i això, alguns indicadors molt vinculats a la qualitat dels serveis públics reflecteixen un nivell de desigualtat clamorós. Per exemple, en despesa sanitària per habitant, el País Basc és l’autonomia que més inverteix (més de 1.600 euros segons dades del 2015), fins al punt de superar en un 60% la que menys diners en destina: Andalusia (1.090 euros per habitant). I una distància similar s’aprecia en la despesa pública per alumne en ensenyaments no universitaris. Mentre que el País Basc gasta gairebé 9.000 euros per alumne, la mitjana espanyola se situa en poc més de 5.000.

Tot i això, Navarra i Euskadi no són els únics territoris amb un règim fiscal diferenciat. També les Canàries gaudeixen d’un règim econòmic i fiscal especial, amb l’objectiu de “mantenir una significativa menor pressió fiscal que la mitjana de la resta d’ Espanya”. I això s’explica per les característiques geogràfiques de l’arxipèlag canari.

Ara bé, la desigualtat també es reprodueix entre les autonomies de règim comú… encara que no sempre en la mateixa direcció. En molts casos, a més, les diferències estan determinades per l’ús de les competències i dels recursos que fa cada comunitat autònoma. Per exemple, la despesa pública per alumne situa Catalunya en la part baixa de la taula (4.746 euros), a una distància sideral del País Basc, Navarra, Cantàbria, Astúries i Galícia (totes molt per sobre dels 6.000 euros per alumne). Però la cua l’ocupen Madrid, Andalusia i Castella-la Manxa (amb 4.500 euros per alumne). I això repercuteix en el nombre d’escolars per professor: més de 13 a Andalusia i Catalunya, i més de 14 a Madrid, però menys d’11 a Galícia o Astúries. I a tot això cal afegir una dada que influeix en la complexitat del repte educatiu: Catalunya i Madrid tenen un dels percentatges d’alumnat estranger més importants d’ Espanya (entre l’11% i el 13%), mentre que Galícia només en té un 2,6%.

El que és significatiu d’aquestes dades és que els pitjors registres se solen produir en les comunitats que més aporten al PIB espanyol: Catalunya (19%), Madrid (18,9%), Andalusia (13,3%) i Comunitat Valenciana (9,4%). El contrast s’accentua en l’àmbit de la despesa sanitària per habitant. Al marge del cas ja esmentat d’ Andalusia, les comunitats de Madrid (amb 1.243 euros per habitant), València (amb 1.308) i Catalunya (amb 1.312) se situen a la banda baixa de la taula (llocs 16, 12 i 11, respectivament). A la banda alta, a més del País Basc, figuren Astúries (1.526 euros), Navarra (1.510) i Extremadura (1.501).

Tenen res a veure aquestes diferències de despesa amb les necessitats objectives de cada territori? Les taxes de pobresa podrien ser-ne un indicador. Andalusia, però, que és la que menys gasta en sanitat per habitant (i que és als llocs de cua pel que fa a la despesa educativa per alumne) és precisament l’autonomia que encapçala el rànquing de pobresa: un 35,7% el 2015, seguida de Múrcia (31,8%), Extremadura (29%) i les Canàries (28,5%). Al costat contrari, els territoris amb menys nivell de pobresa són les dues autonomies forals (Navarra, 9,6%, i País Basc, 10,9%), seguides de Catalunya (13,9%) i Aragó (14,4%). Madrid (15,1%) ocupa la sisena plaça.

L’atur podria ser un altre indicador de la situació social de cada comunitat. I aquí, de nou, les autonomies forals (Navarra i País Basc) mostren els millors indicadors, amb taxes d’atur entorn de l’11% (que comparteixen amb La Rioja i Aragó), mentre que les més mal col·locades són Extremadura i Andalusia, amb percentatges per sobre del 25%. Catalunya i Madrid se situen a la zona mitjana, amb índexs d’atur del 13%, quatre punts per sota de la mitjana estatal. La paradoxa, una vegada més, rau en el fet que les autonomies que disposen de més recursos són, justament, les que menys pobresa i atur pateixen.

Quins indicadors podrien explicar, llavors, el malestar i la desafecció catalana? O potser no és només una qüestió de diners? Algunes xifres revelen una heterogeneïtat en el desplegament de l’administració pública que podria alimentar el sentiment de greuge. Per exemple, la distribució territorial dels empleats públics. És veritat que Catalunya és la tercera comunitat amb més efectius al servei de l’administració (més de 300.000), per darrere d’ Andalusia (gairebé 460.000) i Madrid (amb prop de 400.000). Però, en termes relatius, mentre que a Catalunya hi ha 40 empleats públics per cada mil habitants, a Extremadura n’hi ha 82, i a Aragó, Castella i Lleó i Madrid n’hi ha més de 60. I la resta d’autonomies, tret de la Comunitat Valenciana (amb 45 per cada 1.000 habitants), tenen més de 50 empleats públics per cada mil habitants.

En aparença, les xifres que explicarien més bé el sentiment objectiu de greuge se situen en l’àmbit històric de les infraestructures. I això més enllà d’un model radial que permet viatjar en alta velocitat de Conca a Albacete o de Segòvia a Zamora, però no de València a Barcelona (on encara queda algun tram de via única com passava en bona part de les línies entre Saragossa i Barcelona abans de l’obertura de l’AVE). El nucli del problema s’ha anat situant al capítol de les inversions. I si res reflecteix més bé aquestes desigualtats és la xarxa de carreteres estatals i autonòmiques. Amb dades del 2015, la correlació entre autovies lliures i autopistes de peatge ofereix la millor imatge del greuge comparatiu. Mentre que Catalunya té la xarxa de pagament més extensa d’ Espanya (633 quilòmetres, quatre vegades més que Madrid, el triple que Andalusia i les dues Castelles o el doble que Galícia, amb una superfície similar), els seus quilòmetres d’autovia (815) gairebé suposen una tercera part dels construïts a Andalusia o Castella i Lleó, la meitat que a Castella-la Manxa i només un 30% més que a Madrid, malgrat que Catalunya quadruplica la seva superfície.

I un altre exemple vistós de la discriminació inversora s’aprecia en el tracte que rep l’aeroport de Barcelona en contrast amb el de Madrid, malgrat que el Prat registra un trànsit de passatgers (44 milions anuals) bastant proper al de Barajas (50 milions) i uns resultats (339 milions d’euros) molt per sobre dels de Madrid (27 milions). La inversió a ­Barajas per als pròxims quatre anys, en canvi, triplica la destinada al Prat.

El gràfic dibuixa una radiografia completa d’aquesta Espanya desigual, però els nombres no ho diuen tot. La desafecció catalana també té a veure sense cap dubte amb el seu nivell d’autogovern i el respecte a la seva identitat.

Matança d’Atocha: 24 de gener de 1977

Publicat el per
Respon

  • “Me cuesta trabajo aceptar que digan que somos los mártires de la democracia. Éramos gente normal”[Alejandro Ruiz-Huerta, El País 22-1-2017]

[J.J. Gálvez/J. Guzmán, El País, 22-1-2017]
Cuando Alejandro Ruiz-Huerta se sienta a la mesa sabe que este es, realmente, un ejercicio de memoria. Una reconstrucción del legado de aquel “frío” 24 de enero de 1977. Así que escoltado por una bufanda gris y con la mirada perdida en el repaso de sus recuerdos, el último superviviente de la matanza de Atocha arranca la conversación recitando el texto anónimo que la fallecida Lola González Ruiz, también sobreviviente, encontró delante de la puerta de Atocha 55, oculto en una corona de flores: “Sangre, lágrimas y aquel silencio de la multitud iniciaron la democracia que nos dimos. Os fuisteis, pero disteis a nuestros hijos la herencia de canciones, risas y el dibujo multicolor de lo que hoy somos. Gracias de parte de ellos”. “El ADN de la democracia española está ahí, en la manifestación tremenda que recorrió Madrid para acompañar a nuestros compañeros muertos”, añade. El martes y el jueves se cumplen 40 años del atentado perpetrado por pistoleros de la ultraderecha contra letrados vinculados al PCE y del posterior multitudinario funeral.

La Transición era entonces un experimento en marcha y el franquismo agonizaba en medio de la violencia. ETA, los Grapo, la extrema derecha o los policías nostálgicos de la dictadura dejaban a su paso un reguero de profundo dolor. De hecho, cuando los pistoleros llegaron al despacho laboralista de CC OO, el país aún asumía la muerte, unas horas antes, de los jóvenes Arturo Ruiz y Mariluz Nájera: él, el 23 de enero, por el disparo de un ultraderechista en una manifestación proamnistía en la Gran Vía; ella, en la tarde del 24, por un bote de humo lanzado por los antidisturbios que le rompió el cráneo durante una marcha convocada, precisamente, en protesta por el asesinato de Ruiz. El general Emilio Villaescusa, además, era secuestrado ese mismo día por los Grapo, que tenían todavía en su poder al presidente del Consejo de Estado, Antonio María de Oriol. “Solamente en aquellos días de enero vi seriamente amenazada la Transición”, admitiría años después Rodolfo Martín Villa, ministro de Gobernación con Suárez.

Entonces, en ese escenario de alarma, sonó el timbre en el tercer piso de Atocha 55. Al reloj le faltaba apenas un cuarto de hora para marcar las once de la noche. “Yo estaba en el hall del despacho hablando con Javier Benavides y esperando a que comenzara la reunión de la coordinadora de abogados de barrio que íbamos a tener. Estaba de espaldas a la puerta cuando llamaron”, relata Ruiz-Huerta, que pensó, cuando vio entrar a dos hombres —uno, cubriéndose la cara con un anorak—, que alguien disfrazado venía a darles un “susto”. “Pensamos que, haciéndoles caso, no iban a hacer nada”, apostilla el último superviviente del atentado. Pero Carlos García Juliá y José Fernández Cerrá, que acababan de cargar una Browning y una Star de nueve milímetros, reunieron en el salón a las nueve personas que encontraron en las habitaciones. Y empezaron a dispararles. “De forma inopinada e imprevista, con frialdad y serenidad, conscientes de lo que hacían”, insiste la sentencia de la Audiencia Nacional que los condenó a 193 años de prisión en 1980.

Alejandro Ruiz-Huerta, último superviviente, el pasado jueves.

Alejandro Ruiz-Huerta, último superviviente, el pasado jueves. LUIS SEVILLANO

“En ese momento, yo estaba reunido con otros abogados en Atocha 49, que también eran dependencias del despacho de Atocha 55. Cuando oímos las ambulancias, bajamos a la calle y todavía recuerdo el horror indescriptible al contemplar anonadado cómo bajaban ensangrentados en las camillas a nuestros amigos y compañeros”, cuenta José María Mohedano, uno de los abogados que llevó la acusación particular durante el juicio y que jugó un papel fundamental, junto a Manuela Carmena, ahora alcaldesa de Madrid, en las negociaciones para que el ilegalizado Partido Comunista organizase el funeral y garantizase el orden. “La izquierda dio ese día una muestra de firmeza y civismo. El PCE tenía que hacer una puesta en escena y mostrar que era un partido serio y democrático. Y lo demostró”, apunta Isabel Martínez Reverte, coatura junto a Javier M. Reverte del libro La matanza de Atocha. 24 de enero de 1977. Fue una marcha silenciosa y multitudinaria. El 9 de abril, la formación fue legalizada.

El atentando dejó cinco asesinados: los abogados Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz y Javier Sauquillo; el estudiante Serafín Holgado; y el administrativo Ángel Rodríguez Leal. También cuatro heridos graves: tres que ya han fallecido (Miguel Sarabia Gil, Luis Ramos, Lola González Ruiz) y el propio Ruiz-Huerta (Madrid, 1947). “Me cuesta trabajo aceptar lo que dice [Ramón] Tamames —exdiputado del PCE— de que somos los mártires de la democracia”, sentencia Ruiz-Huerta, que remacha: “Nosotros éramos gente de bien y normal. Nos tocó a nosotros como les pudo pasar a muchos despachos de Madrid, que estaban tan inmersos en la ruptura democrática como nosotros”.

Un aspecto que ya destacó Gregorio Peces-Barba (PSOE), profesor de cuatro de las víctimas y padre de la Constitución, cuando escribió una década antes de fallecer: “No era un martirio buscado lo que les llevó a la inmortalidad, sino una exposición al peligro por tener unos ideales y desearlos para su pueblo. Los que luchaban contra las ideas, matándoles hicieron el resto. Sin desearlo los convirtieron en un símbolo”. “Los abogados eran muy conocidos porque eran muy luchadores. Era gente que podía vivir estupendamente, pero por las tardes se iban a las reuniones para resolver los problemas de los barrios”, apostilla Reverte.

La Audiencia Nacional condenó en febrero de 1980 a Fernández Cerrá y García Juliá a 193 años como autores materiales de cinco asesinatos consumados y cuatro frustrados; y a Francisco Corredera Albaladejo, secretario provincial del sindicato vertical del Transporte, a 73 años como inductor. Los dos primeros salieron en libertad condicional a principios de los noventa y el tercero murió de cáncer en 1985. Por su parte, Fernando Lerdo de Tejada Martínez, tercer ejecutor de la matanza de Atocha —que se quedó en la puerta del despacho vigilando—, nunca llegó a ser juzgado. Escapó en 1979 gracias a un permiso de Rafael Gómez-Chaparro, juez instructor del caso en la Audiencia Nacional, y desapareció para siempre.

Vinculados a los fascistas de la Falange Española de las JONS y de Fuerza Nueva, estos criminales “profesaban una ideología política radicalizada y totalitaria, disconforme con el cambio institucional que se estaba operando en España”, según remarcó la Audiencia Nacional en su sentencia. “Se sentían impunes, tenían la creencia de que toda España les pertenecía. Pensaban que no les iba a pasar nada. Eran chicos de familia de clase media, pero muy ideologizados por la extrema derecha: Blas Piñar comía con ellos y les daban doctrina”, continúa Reverte. Y termina Mohedano: “Recuerdo las obstrucciones sistemáticas del instructor para impedirnos a los abogados de la acusación que pudiéramos investigar la trama de los miembros del régimen que habían estado apoyando activamente a los asesinos”.

El 24 de enero, Jesús Duva, trabajaba en el desaparecido diario Pueblo, en la calle de Huertas, a escasos 500 metros de Atocha 55. Fue el primer periodista en pisar la escena del crimen. “Subimos las escaleras y nos encontramos a los primeros policías que bajaban desencajados, con las pistolas en la mano. Entramos en el despacho y vimos todo. Enseguida llegaron más agentes y nos echaron”, relata el ex redactor jefe de EL PAÍS, que ejerce actualmente en el Ayuntamiento de la capital como asesor de Carmena, administradora del despacho atacado ese día.

Los pistoleros, tras entrar, preguntaron por Joaquín Navarro, un sindicalista que se había enfrentado a los dirigentes de la central falangista de Transportes, pero que estaba en la cafetería de abajo. Entonces, los asesinos reunieron a todos los que estaban en el piso y los acribillaron. A Ruiz-Huerta le salvó la vida un bolígrafo Inoxcrom que llevaba en el bolsillo y contra el que chocó la bala. “Caigo y encima de mí cae el cuerpo de Enrique, que me tapa las zonas vitales. Recuerdo hacerme el muerto unos instantes y contar 100, 101, 102, 103… Hasta asegurarme a mi mismo de que no había nadie. Entonces, tengo perfectamente grabada la sensación de levantar el cuerpo de Enrique para empezar a sobrevivir”, rememora este profesor de Derecho Constitucional, sentado 40 años después en el vestíbulo del edificio de la Fundación Abogados de Atocha, delante de una representación de El abrazo, el icónico cuadro de Juan Genovés. A menos de dos metros hay un libro de firmas, donde puede leerse otro mensaje anónimo: “Para los que lucharon por nuestra libertad y por los que murieron por ello. Millones de gracias. Os debemos mucho”

  •  El asesinato de cinco abogados laboralistas en Madrid en 1977 marcó la transición española.

    “Me cuesta trabajo aceptar lo que dicen de que somos los mártires de la democracia”

    Decenas de personas, en el funeral de las víctimas, el 26 de enero de 1977. ARCHIVO EL PAÍS

     

  • Gràfic [elPeriodico]

 

Corrupció a Espanya

Publicat el per
Respon

“ I AIXÍ FINS A LA CRISI FINAL” [Enric Company, El País 28-10-2014]

D’on ve tot això? Com ha pogut créixer tan vigorosa en un sistema democràtic la corrupció pública entre els governants? L’excusa que alguns pocavergonyes s’aprofiten de certes situacions no explica l’expansió com una taca d’oli de la idea que les Administracions públiques existeixen perquè els polítics les saquegin, que és el que mostren el cas Gürtel i les seves múltiples derivacions o el cas Millet i molts d’altres. No explica tampoc com ha pogut ser tan extensa la convicció d’impunitat, la creença que el poder polític també serveix per protegir, arribat el cas, qui sigui enxampat en una falta. Ni la idea que, si enxampen algú, només hagi de dimitir si el partit l’hi exigeix.

Aquí tenim un intent d’explicació. Durant quatre llargues dècades, des de la Guerra Civil, el que estava permès als titulars de l’Administració pública era, simplement, el que la superioritat permetia. Aquest era el control veritablement existent, tant en el plànol polític com en el de la moral pública. Era així i punt. Era un sistema d’una verticalitat total, que acabava en un vèrtex unipersonal lliure de qualsevol obligació de retre comptes. Es vanagloriava obscenament que, en tot cas, els comptes els retria només davant de Déu i la història. Però, la superioritat, què era, materialment? Era una línia directa, vertical, jeràrquica, en la qual tenir la confiança i l’assentiment directe o indirecte del nivell immediat per dalt assegurava al de baix la correcció del que cadascú decidís que era bo o dolent, correcte o incorrecte. Si la superioritat deia que pel bé del partit, o de la pàtria, calia fer això o allò altre, es feia, per descomptat. Si mentrestant se’n derivaven beneficis marginals i colaven, doncs això, colaven. Des del Govern fins a l’últim alcalde. Per descomptat, no es dimitia, se cessava.

Aquest va ser el model del franquisme i el franquisme va ser, cal recordar-ho, l’hàbitat polític de les dretes d’aquest país des del 1939, o el 1936 en segons quines zones, fins al 1977. Quatre dècades seguides donen per a molt i això explica en gran mesura que aquest model es convertís en cultura, que quallés com la cultura política de gran part de les dretes i de les elits econòmiques crescudes a la seva ombra, que van ser les beneficiàries de la dictadura. L’Administració era patrimoni exprimible per qui la regentava, fins a nova ordre.El que se sap del cas dels ERE a Andalusia parla més d’una mimetització d’aquest model d’arrel caciquista

Se sap de sobres que hi ha hagut casos de corrupció política també en partits com CiU i el PSOE, que a diferència del PP no es van forjar a partir del motlle polític del franquisme. Més aviat al contrari, es van formar o van renéixer com els seus adversaris. El cas més notable que afecta el PSOE, el dels ERE d’Andalusia, mostra similituds amb el comportament del PP en els seus feus de Madrid, València i les Balears. Però en aquesta ocasió es tracta més aviat de l’assimilació d’una altra de les característiques de la tradició política de les dretes, que és anterior al franquisme, la del clientelisme derivat del sistema caciquista de l’època de la Restauració borbònica. Com el del franquisme, són els sistemes que han permès la dominació social i política de les dretes durant un segle, amb intervals breus, brevíssims. El que se sap del cas dels ERE a Andalusia parla més d’una mimetització d’aquest model d’arrel caciquista per una esquerra que, amb els anys, acaba per enquistar-se en l’Administració més que dirigir-la per governar.

Evidentment, no es tracta de remetre al franquisme o al caciquisme del segle XIX la culpa del que passa ara. La descripció d’aquests models tampoc ho explica tot. En un país amb una moral pública mitjanament digna d’aquest nom, l’aparició del nom del president del Govern en una llista de dirigents del seu partit que cobrava en negre, com és el cas de Rajoy, n’hauria provocat la dimissió. Com que en aquesta llista també hi ha el ministre d’Hisenda en plaça i molts altres polítics amb altes responsabilitats, el més normal és que una crisi d’aquesta envergadura requerís una refundació del partit. I unes eleccions. Això no es va fer i des de llavors el que ha passat és una pluja d’escàndols protagonitzats per polítics destacats del PP que, incomprensiblement, no s’afronten. En espera de què? Que la ciutadania se n’oblidi, que cada nou cas tapi el de la setmana anterior?

El Govern format per un partit immers en aquestes condicions està legitimat per dur a terme la venda del patrimoni públic, com vol fer el de Rajoy amb AENA, per exemple? No, no ho està. El fet que ho faci reforça la idea que manca d’una moral pública homologable a la de països similars. Però no d’objectius. A l’inrevés, aquests objectius es converteixen en la justificació de la seva continuïtat a ulls dels mitjans econòmics beneficiats per les seves polítiques. Es tracta de seguir utilitzant la conjuntura de crisi econòmica per continuar amb el gegantí traspàs de riquesa de les classes mitjanes i populars a una fracció privilegiada: la que gestiona els entramats econòmics i la que no para de cridar al Govern: “Així, així”. I així fins que cristal·litzi la crisi de règim.

***************************************************************************************

  1. “Funcionamiento de una trama” [El País, 28-10-2014]
  2. “Claves de la Operación Púnica” [El País, 27-10-2014]

Convertir en èxit el fracàs [Margarita Rivière, El País, 21-10-2014]

Publicat el per
Respon

Cita

“Tenen raó els que donen per segur que vivim una nova etapa de la humanitat: aclaparant tecnologia, big data, carregat ambient a-cultural. Aquí estem, atònits, estupefactes davant el no funciona i elgran festival del circ polític i la corrupció. Ambient paradoxal: els intel·ligents són exclosos, marginats, els trilers i tramposos són model social. Bravo: el fracàs es transforma en èxit.

El no funciona es produeix en temps en què un avionet teledirigit (dron) fa la guerra i les empreses són mastodonts totpoderosos capaços de deixar el món sense llum elèctrica. El no funcionas’expressa en el fracàs de l’ebola, oblidat a l’Àfrica per governs i farmacèutiques. A Espanya (malgrat la bona voluntat i la impecable competència mèdica) l’episodi ebola ens confirma com a número u en nyaps polítics: el nostre fort no és l’organització. No funcionen tantes coses imprescindibles en la vida diària!

La senyora Merkel continua amb la religió econòmica de l’austeritat que anihila petites empreses, porta milions de persones a l’atur i destrueix serveis que greixen la vida. No funciona. Tindrem pressupostos per al 2015 els catalans? Per a què?

El que importa és la festa: el gran festival del circ polític sota el qual creix la corrupció. Quelcom terrible per a les generacions del futur, espectacle nou, brutal, amb unes parenceries de niciesa no imaginables pels que ho hem vist gairebé tot. És la festa del fracàs que porta a l’èxit: així passa amb el desbordament excloent del capitalisme salvatge. El gran festival del circ corrupte és un déjà-vude l’extraordinari relat d’Edward Gibbon sobre la Caída ydecadencia del Imperio Romano (1776 i 1788). Cicles històrics implacables, líders obtusos.

Què hem de pensar dels 1.977,9 milions d’euros repartits entre televisions i ràdios públiques el 2013, davant dels 1.912 milions que va gestionar el mateix any el Ministeri de Sanitat? Encara que són les comunitats autònomes les que gestionen el gruix dels serveis sanitaris, el ministeri és responsable de funcions de prevenció i programes pels quals el 2015 disposarà de només 1.919 milions d’euros. Simptomàtic.

Aznar retreu a Rajoy que vulgui (?) dialogar amb els catalans (amb quins?). Mas, en lloc de dimitir, lidera l’ona del gran circ i inventa una consulta/espectacle. Reivindicació o estratègia electoral? I la democràcia? Què no decaigui! No hi ha govern, ni pressupostos però sí espectacle non stop. El no funciona català (amb el desgovern) és imparable i el circ també (amb la seva corrupció a les espatlles).

En el festival del que se salvi qui pugui ara comença la pel·lícula de la llista (electoral) de país encapçalada pel reeixit líder del poble, anomenat Artur Mas. Què en serà, d’aquest invent? Convergència busca la seva autodestrucció o autosalvació? Es tracta que manin Forcadell o Casals? Dones per salvar Catalunya? El conseller Homs i alguns altres haurien de passar per la factoria Disney/Hollywood i proposar innovacions especialitzades en què el més inútil sigui per fi el més útil. El món ens mira i la llista de país és l’última prioritat!

Fins i tot l’Acadèmia Espanyola reconeix vocables que semblen trets d’una cançó de Lola Flores com serendipia —descobriment inesperat quan es buscava una altra cosa— que descriuen la màgia del no funciona combinada amb el gran festival de circ i corrupció. Així és la nova etapa. No cregueu que és res estrany: Michael Jackson, diuen, guanya molt més diners mort que viu.

Aquestes coses, tan noves?, són estudiades a tot arreu. Byung-Chul Han, professor coreà de Filosofia a la Universitat de Berlín (de moda entre nosaltres gràcies al col·lega Francesc Arroyo i El País) publica ara un assaig de 127 pàgines: Psicopolítica (Herder). Idees molt clares: els contemporanis estan encantats de sotmetre’s per si mateixos a l’entramat de dominació i la seva propaganda/espectacle que els integra definitivament i igualitàriament. “Vivim una fase històrica especial en la qual la llibertat mateixa dóna lloc a coaccions. (…) El subjecte del rendiment, que es pretén lliure, és en realitat un esclau absolut (…) que s’explota a si mateix de forma voluntària”, escriu.

Han es refereix al sistema (cultural) creat pel capitalisme que ens envolta i subratlla que el subjecte no és conscient de la seva submissió. Porta el seu treball amb mà radical i conclou: “Davant de la creixent coacció a la conformitat avui seria més urgent que mai agusar la consciència herètica. (…) L’herètic és qui disposa d’una elecció lliure. Té el valor de desviar-se de l’ortodòxia (…) i de la conformitat. (…) L’idiota, com l’heretge, és una figura de la resistència contra la violència del consens. (…) L’idiotisme s’oposa al poder de la dominació neoliberal, a la comunicació i a la vigilància totals”. Ja saben, l’idiota és el savi, l’heretge que no segueix les consignes és un individu lliure. Bonic, oi? Quants heretges/idiotes queden? Només el Papa?”

Margarita Rivière és periodista.