Apollo’s Arrow: The Profound and Enduring Impact of Coronavirus on the Way We Live

 

 

 

_________________________

ENTREVISTA A NICHOLAS A. CHRISTAKIS [Alexis Rodríguez -Rata, La Vanguardia, 15-2-2021]

Nicholas Christakis (New Haven, 1962), avisa: “La covid no desapareixerà. Però arriben els bojos anys 20 “. Ho diu com a catedràtic de Sociologia i de Medicina a Yale. També com estrella de rock de l’àmbit intel·lectual, segons el defineix The New York Times . I com un dels pensadors més influents, acaba de publicar Apollos ‘s Arrow sobre l’ “impacte profund i durador de l’coronavirus en la forma que vivim”. Ell situa la disbauxa per a l’any 2024.

Veure zero casos d’coronavirus és impossible?

No hem d’arribar ni arribarem a zero casos d’coronavirus. Aquest virus estarà amb nosaltres per sempre. Es convertirà en endèmic. Podem controlar l’epidèmia amb les nostres vacunes i amb el nostre comportament social, però no eradicar-la. El virus circularà i continuarà causant contagis i morts en el futur.

Depèn de com definim la vida normal. Qualsevol pandèmia seriosa, inclosa aquesta, veu tres fases. La immediata, quan el virus està fresc, i ataca. La intermèdia, quan ens recuperem de virus. I la postpandèmica. La intermèdia seguirà fins al final de l’2021 i el virus circularà fins que hi hagi el que s’anomena la immunitat de grup, quan cert percentatge de la població és immune a virus, ja que encara que no tothom sigui immune, si vacunes a l’ 96% de les persones de xarampió i hi ha un percentatge que no s’ha vacunat, no hi ha epidèmia, perquè aquesta persona no pot interactuar amb cap altra a la que pugui transmetre-.

¿Això malgrat les noves variants de la covid?

Hem d’aconseguir al menys el 50% de vacunats a l’actual variant abans que l’epidèmia pari. I encara hem inventat una vacuna cal produir-la, distribuir-la, administrar-la. Això va portar temps. Potser un any. Mentrestant, el virus s’expandirà naturalment i pot ser que actualment el 20% de les persones ja siguin immunes després contagiar-se.

¿I després què quedarà?

Després encara haurem de recuperar-nos social, econòmica i psicològicament. Així que fins a finals de l’2021 haurem de portar mascaretes, tancar escoles, romandre a casa … L’estiu serà millor. Però la vida no tornarà a la normalitat aquest any. I quan acabi la pandèmia caldrà recuperar tots aquests àmbits. Si es mira a la història de les epidèmies, porta un parell d’anys. És a dir, serà a principis de l’2024.

La covid estarà amb nosaltres per sempre. Es convertirà en endèmica

És igual sempre per a totes les pandèmies?

No, varia. Però és segur que en un any no tot estarà bé. Després depèn de al que un es refereixi per normal , però jo crec que el període intermedi serà entre el 2022 i el 2023 per després veure els bojos anys 20 d’segle XXI, aproximadament en el 2024. I és que la pandèmia sempre s’acaba. I veurem l’altre costat de tot això. Però no en un any. I més quan hi ha diverses de variants i més problemes.

Vostè parla dels bojos anys 20 mirant enrere en el temps, perquè després de l’horror i les morts per les epidèmies, la història, assenyala, veu habitualment una cosa semblant a l’hedonisme. ¿També serà així en aquesta ocasió, o potser el context molt més digitalitzat, etc., la qual condiciona com no va passar en altres pandèmies?

Hi ha certes circumstàncies tecnològiques diferents entre una pandèmia el 2021 o el 2020 i fa milers d’anys, si bé la idea central és que les plagues no són estranyes per a la nostra espècie, només són noves per a nosaltres. Les persones han estat tractant amb això per milers d’anys. Les plagues són a la Bíblia, en Shakespeare o en el Quixot. Són part de la condició humana. Així que encara tenim videoconferències, vacunes amb tecnologia ARN, etc., hi ha certs aspectes comuns en les plagues i la resposta humana a aquesta que no ha canviat. Per exemple, l’aïllament social, la por, les mentides, també les oficials; i les supersticions, el negacionisme, el culpar altres, el col·lapse de l’economia, el dolor i la tristesa.

1925 Poster for the African-American cabaret dancer and singer Josephine Baker appearing in Paris, France.  (Photo by: Universal History Archive / UIG via Getty Images)

Poster de 1925 a París de la cantant i ballarina de cabaret Josephine Baker. Getty

Avui molts parlen dels feliços anys 20 d’segle XX com si esperessin una repetició d’aquests anys. Encara que si mirem a aquesta història després de la grip espanyola hi ha anys feliços, sí, i després el crac de l’economia, i guerres … ¿S’esperen?

Jo crec que veurem uns bojos anys 20 quan la pandèmia acabi, perquè les persones, durant els temps de plaga, es tornen més religioses, i el veiem; les persones deixen d’interactuar socialment i es queden a casa, i ho veiem; i deixen de gastar els seus diners, l’economia col·lapsa i les persones estalvien en cas que alguna cosa dolenta passi o no hi ha on gastar perquè l’economia ha col·lapsat. Quan la plaga passa, es dóna la volta a totes aquestes tendències. La religió declina. Les persones fan un ús intensiu de les oportunitats socials. Hi ha més sexe, per exemple, i més persones en restaurants i als carrers. I comencen a gastar els seus diners. Jo crec que tot això passarà en uns pocs anys i veurem una florida de les arts, els negocis, de l’emprenedoria … després d’això, que es repeteixi el que va passar fa cent anys és difícil de dir. Puc dir, al menys per a EUA, que estem prenent prestats trilions de dòlars de el futur, així que anem cap a una gegantesca deute públic. I, normalment, quan els països fan això, imprimir molts diners, després hi ha inflació i …

Sona a que la història es repeteix.

Sempre és una sorpresa, per a nosaltres. Estem en xoc i indignats però no és nou. Això és del que les plagues estan fetes, per milers d’anys. Passa de forma periòdica. I per això les històries de les plagues són part de la tradició oral. La Bíblia parla de les plagues. Homer parla de les plagues. És un intent de transmetre el coneixement a les futures generacions. A més, casualment, aquesta plaga és menor. No és gens semblant a la plaga bubònica. Imagina que el coronavirus en comptes de matar l’1% mata el 10%. O a l’30%. No hi ha una raó per la qual aquest virus no sigui més mortífer. Podria ser-ho. Podríem tenir un com la plaga bubònica a l’Europa de segle XXI així que en part tenim sort.

Quan la plaga passa, la religió declina, hi ha més sexe, i es comença a gastar els diners

De fet la plaga bubònica va ser molt important perquè, segons relata, va ser part activa en els canvis en l’Edat Mitjana en la posició de l’aristocràcia, clergat … La covid canviarà la democràcia?

Canviarà alguna cosa, però sense tenir el mateix impacte. Molts experts pensen que la plaga bubònica va contribuir a la Reforma, a l’auge de l’capitalisme i l’emergència de la ciència moderna, i més, i la raó va ser que les persones van perdre la fe en les autoritats. Les autoritats religioses no van poder aturar la plaga. Tampoc les polítiques. Les mèdiques i científiques tampoc. ‘I si totes aquestes autoritats no saben què està passant …’, es sentia. Això va contribuir a molts canvis en la història d’Europa. Aquest virus no és tan dolent i el segle XXI és diferent, però hi ha alguns canvis que pot impulsar.

Quines?

Depèn amb què efectivitat respongui el govern. Per encarar una amenaça col·lectiva necessites una resposta col·lectiva, que les persones treballin juntes. Així que les accions de govern, de l’Estat, sempre han estat necessàries per a encarar les plagues, fins i tot pels atenesos fa segles. Pel que si l’acció estatal és efectiva, crec que pot portar a un auge en la confiança de les polítiques d’esquerres, tota vegada, habitualment, estan més interessades en potenciar el poder estatal que la dreta. Però si l’Estat és incompetent, crec que la confiança de la gent en la funció de l’Estat de declinar. I si la gent veu que de forma majoritària els metges i científics encerten, un dels canvis que també veurem és un increment en la confiança en el coneixement científic, que pot ser important en com encarem altres reptes,

Miniatura per Pierart dou Tielt (Tournai, c. 1353) que il·lustra com la gent de Tournai (Bèlgica) enterrava a les víctimes de la pesta negra, que va assolar el continent europeu.

Pierart dou Tielt il·lustra com en Tournai (Bèlgica) s’enterrava a les víctimes de la pesta negra que va assolar el continent europeu causant la mort d’un terç de la població al segle XIV.  arxiu

¿I l’Estat i els científics estan guanyant o perdent?

És molt aviat com per dir-ho.

A l’antiga Grècia els espartans van ser els culpats per la pesta, en l’Edat Mitjana els jueus, amb la sida els homosexuals … amb el coronavirus els xinesos? Per què sempre es busca a un grup humà culpable?

Sí, les persones acusen els xinesos, oa Europa sovint als immigrants, o als sense sostre, a qualsevol. És típic. Si mires la història de les plagues les persones sempre intenten culpar. La meva teoria és que es dóna per seguidisme. És més atractiu per als éssers humans imaginar que altres éssers humans són els responsables del seu patiment de pensar que Déu ho és, o imaginar que la implacable naturalesa, el món natural, ho és. Perquè no podem fer res respecte a Déu o la naturalesa, però si pensem que altres éssers humans són responsables, es mata, es frena el seu camí al teu país; o se’ls culpa.

La nova tecnologia de vacunes ARN canvia el joc

Defensa que vivim una vida innatural. Quina seria la natural?

Moltes de les malalties endèmiques que afecten els éssers humans les adquirim dels nostres animals domèstics després de viure en ciutats, en una densitat de població alta. Com el coronavirus per exemple. 10.000 milions d’anys enrere no crec que tinguéssim epidèmies. No vivíem amb els animals en assentaments molt densos. Per descomptat que les persones tenien infeccions, però no hi havia epidèmies. És només especialment amb l’arribada de l’Imperi romà, sobre 2.500 anys enrere -bé, en realitat amb l’arribada de tots els imperis, però aquest en especial-, que vam començar a tenir més pandèmies d’aquest tipus.

I així, en un món de ciutats i global, podem esperar noves i pròximes epidèmies?

Així ho crec. És tot probabilístic, si bé tenim una trajectòria i hi ha un auge en les malalties emergents infeccioses en els últims 50 anys; hi ha més i més patògens entrant en els humans des dels animals salvatges. Però aquests no causen epidèmies o pandèmies. Les epidèmies o pandèmies vénen cada 10 o 20 anys. Les serioses, només cada 50 o cent. Tot de mitjana.

De fet pot haver-hi una cara b, no? Tenim pandèmia, etc., però alhora innovacions que poden solucionar el problema. La vacuna s’ha desenvolupat tot just en mesos, ni un any.

La nova tecnologia de vacunes ARN canvia el joc. I en el futur, si tenim pandèmies, pot ser possible desenvolupar una vacuna en sis mesos i que a la gent se li digui: ‘bé, hi ha una nova malaltia greu, hem d’estar a casa tots sis mesos, i després tornarem’. No només es tindrà la tecnologia ràpida ia mà, sinó que la gent també sabrà què fer.

Pandèmies globals i brots epidèmics a la vila de Terrassa 1348-1809 [Joan Soler, Arxiu Històric de Terrassa-ACVOC]

HISTÒRIES MORBOSES (1348-1809)

[Joan Soler, Arxiu Històric de Terrassa – Arxiu Comarcal del  Vallès Occidental
Ajuntament de Terrassa – Col·lecció Terraça.doc Núm 8]
@Diplomaticat ens ofereix un treball historiogràfic  rigorós i molt amè. 

els ofereixo una cronologia

“La normalitat, en el passat, era una altra ben diferent a la que vivim, crèduls d’una invulnerabilitat definitiva. La nova “normalitat ” , en realitat, pot ser que signifiqui tornar a la “normalitat” del passat”

1348 [abril]

  • Arribada a Barcelona de la pesta negra (malaltia provocada pel bacteri Yersinia pestis. Tres tipologies: bubònica, septicèmica i pulmonar). Des de Barcelona es va estendre a la resta del país.
  • Ciutadans de Barcelona  i d’altres localitats venen a Terrassa a residir o s’hi troben només de pas. Alguns d’aquest ciutadans moren a Terrassa i s’acorden documents de comanda en dipòsit del cos i els ossos d’aquests difunts (a fi i efecte de poder-los enterrar posteriorment a la seva parròquia)

1348 [13 de maig]

  • Darrera notícia del primer prior de la Cartoixa de Vallparadís, Berenguer de Plana, al testament de Blanca de Centelles, darrera senyora dels Terrassa, qui molt probablement va morir per la pesta negra.

1348 [24 de maig]

  • Guillem de Vallseca, ciutadà de Barcelona i senyor de moltes possessions a Terrassa, fa un dipòsit en comanada del cos i els ossos del seu fill Bernadó.El 23 de novembre el mateix Guillem de Vallseca consta com a difunt el 23 de novembre.

1348 [16 de juny]

  • El notari Bernat Carbonell i el capellà de Sant Pere, Pere Costa, s’encarreguen de redactar documents amb fe pública, encarregats de recollir les últimes voluntats dels moribunds. Desapareixen de manera sobtada, possiblement víctimes de la pesta.

1348 [28 de juliol)

  • L’historiador Salvador Cardús ha explicat (Terrassa Medieval. Visió històrica, 1960), que la pesta va provocar una forta despoblació que es perllonga fins al segle XV. Abandonament de terres (masos rònecs). Els senyors feudals carregen els deutes pendents als pocs supervivents. Guillem de Boadella (propietari del mas Boadella de Sant Vicenç de Jonqueres) demana al conseller reial que intercedeixi amb els prohoms de la vila de Terrassa perquè reconsiderin el valor de les seves possessions que s’havien empobrit. Demana que la imposició es faci sobre el valor actual i no pas el què tenia vuit anys abans.

1420 [6 de juliol]

  • El Consell de Jurats i prohoms de la vila acordà que tota persona estranya que fugís de les mortaldats no pogués entrar dins Terrassa, sense l’autorització expressa del batlle Joan Busa, el síndics Bernat de Casanova i els membres del consell.

1402 [10 de juliol]

  • El batlle Joan Busa fa una crida ordenant que cap persona pogués venir, entrar i aturar-se dins de la vila “per rahó o occasió de aquestes pidèmies o mortalitats qui corren en la terra”.

1421 

  • El mercader de Barcelona, Bertran Nicolau, funda dins de l’hospital de la Mare de Déu (situat al mur de llevant de la Plaça de la Vila) la capella del Sant Esperit. Aquest Hospital del Sant Esperit farà front a les malalties i les infeccions.
  • Des de principis del segle XV la vila aprèn a millorar les seves condicions higièniques a fi d’evitar els riscos de contagi.

1490 [22 de maig]

  • El batlle Jaume Torrella fa una crida ordenant que cap vilatà ni cap persona del terme acollís a casa seva persones foranes que estiguessin malaltes o se sospités d’elles.

1506 [16 de desembre]

  • El batlle Josep Ramoneda ordena que cap persona que vingui d’un lloc on hi hagi afectació de pesta tingui permís per entrar a la vila. Cap vilatà podrà acollir a cap persona externa sota dura sanció de 60 lliures.

1515 [20 de juny]

  • Es prohibeix a la vila jugar a certes activitats que impliquen agrupar a molta gent al seu voltant (per exemple, jugar a palet o a les bitlles).

1520 [29 de maig]

  • El batlle Pere Anglada fa una crida prohibint que ningú de la vila i del terme poguessin anar a dormir fora vila, a llocs on es morien de pesta, i que tampoc poguessin introduir robes o altres mercaderies d’aquests llocs. Aquells que haguessin dormit en viles on hi hagués sospita de pesta, hauran de passar una quarantena de 10 dies fora de la vila de Terrassa abans de poder tornar. Aquells que han fugit dels llocs on es morien de pesta hauran de fer una quarantena de 30 dies abans d’entrar a la vila.

1529 [27 de juliol]

  • La vila creix i el rei Carles I concedeix la llicència per a construir cases fora de les muralles.
  • A finals de 1529 hi torna haver sospita de pesta a la vila, la qual queda tancada per ordre del consell general.

1530 [19 d’agost]

  • El batlle Antic Parellada ordena netejar i escombrar a consciència les cases i rentar totes les robes que hagin pogut estar en contacte de persones que han mort de pesta.

1532 [17 d’abril]

  • Es registra l’última víctima pel brot de la pesta.

1532 [2 de juny]

  • Es prohibeix acollir dins la vila a tota persona que vingués de Vilafranca del Penedès o de Martorell, viles afectades pel mal de la pesta.

1532 [3 de juny]

  • Es prohibeix l’entrada de robes de llana o de lli, ni cap altre moble, que vingués de lloc on hi havia sospita de pesta.

1555

  • S’inicia la construcció d’un nou Hospital fora de la Plaça de la vila, a l’espai on antigament es coneixia com Horta del Canyo (actual emplaçament del Mercat de la Independència).

1557

  • El nou hospital rep el nom d’Hospital de Sant Llàtzer

1564 [abril-juliol]

  • El 19 d’abril el consell pren mesures davant el creixement del mal pestífer arreu del Principat. Nomena set persones perquè coordinin la tutela dels pobres de la vila i les guardes per evitar que ningú entri a la vila
  • El 18 de maig bona part dels vilatans han marxat de la vila. Una mesura de xoc per evitar possibles contagis. El consell nomena més guardes per evitar saquejos i l’entrada de persones forasteres.
  • El 14 de juliol sembla que l’amenaça a remès i que la pesta no ha acabat d’arribar a la vila, si s’exceptua un cas probable vinculat a la malaltia.

Finals del 1588 i mitjan  de 1590

  • El 27 de novembre de 1588 el consell de la vila va acordar iniciar l’estratègia habitual de contenció del risc de contagi: impedir l’accés a persones sense pòlissa de sanitat, prohibir l’entrada de robes, teixits de llana o de lli o qualsevol altre bé moble, i evitar l’accés descontrolat de persones o béns per les finestres, eixides o portes dels murs medievals i les parets exteriors de la vila.
  • El 6 de juliol de 1589 el batlle ordena al pagès Joan Guitart i a l’hostaler Montserrat Ullastrell que deixin d’acollir persones, bens diversos i de contravenir les crides emeses. Ja feia quinze dies que l’epidèmia s’havia declarat a la ciutat de Barcelona i la por i els temors comencen a créixer a la vila de Terrassa.
  • L’11 de juliol el consell de la vila acorda portar els malats que es trobin de pesta a l’hospital de Sant Llàtzer.
  • El 19 de juliol el batlle Joan Mitjans insta als portalers a garantir les distàncies amb possibles nouvinguts i evitar que ni ells mateixos ni cap vilatà s’apropin a un foraster si no es mantenen a un mínim de 30 passes de distància.
  • El 24 de juliol mel consell ordinari de la Universitat de la vila contracta el cirurgià Lluís Gual durant un any per poder curar els habitants de la vila a canvi de cent ducats.
  • El 28 de juliol hi ha indicis dels primers malalts.
  • El dia 30 de juliol els vilatans Jaume Bugunyà i Jaume Canals demanen voluntàriament que la seva casa es tanqui molt probablement, per estar o bé ells mateixos o bé alguns dels seus familiars, amb la malaltia en marxa.
  • A principis d’agost el ritme de documentació s’atura. El batlle Joan Mitjans surt de la vila per alguna raó que es desconeixen.
  • El dia 9 d’agost la vila té nou batlle, Serapi Amat. La seva primera decisió es condicionar el mercat de dimecres. Es tractava d’evitar la mobilitat social al màxim.
  • El 14 d’agost es convoca consell general de la vila de Terrassa. Es ratifica un acord anterior de portar els malalts a l’Hospital de Sant Llàtzer. Es descarta traslladar malats als tuts o tutes (mena de coves naturals o bé refugis artificials utilitzats per pastors.
  • El 15 d’agost  de 1589 el batlle Serapi Amat declara per escrit que la pesta es present en la vila de Terrassa.
  • El 21 de setembre el consell general de la vila acorda un tancament més radical per impedir sortides i entrades fora de control. També s’ordena als morbers a tapiar els accessos i sortides de les cases dels infectats amb llates de fusta ben clavades, amb les persones a dins. Les mesures preventives dictaminades van rebre la resposta dels vilatans en forma d’aldarulls i resistència en alguns carrers de la vila.
  • El 23 de setembre el consell general de la universitat acaba decidint interpel·lar a l’ajuda divina per aturar el ritme vertiginós del contagi. S’acorda fer una processó al santuari de la Mare de Déu de Montserrat i fer un estadal amb cera i fil, per a fer-lo cremar a la capella de la Verge del Roser i davant la imatge del gloriós sant Roc [ El portal de la Riera s’havia mantingut obert per accedir a la vila de manera regular i arran de la pesta de 1589 acaba canviant la seva denominació a portal de Sant Roc]
  • El dia 13 de desembre el consell general de la vila torna a recuperar el control de la vila. Encara es detecten casos de pesta.
  • A finals de 1589 continuen les mesures-algunes inhumanes- contra la pesta. Un exemple: el 13 de gener de 1590 es fa una crida a la vila perquè s’expulsin tres dones que reben l’adjectiu d’errades”. Acusades de concubinatge són expulsades de la vila un cop es va detectar que estaven malaltes de pesta
  • El 17 de gener de 1590 s’ordena la neteja i purificació de les cases dels malalts de pesta. Es possible que dins del context d’aquestes neteges es produís la crema d’alguns béns de l’església de Sant Pere. El llibre de baptismes de 1589 fou purificat, juntament amb altres escriptures. En un llibre de baptismes cremat a l’inici de la Guerra Civil (1936) s’especificava que: “en lo any de 1589, que comptaven los 15 dies del mes d’agost, dia de Nostra Senyora, fou que fugiren tots los habitants en nostra vila per lo mal de la pesta, y fou nòmina que entre dins la vila y altres llochs de la present parròquia muriren 230 persones, les ànimes de les quals tinga Nostre Senyor en lo Cel. Amén”. Aquestes 230 persones representen la pèrdua de prop del 10% de la població de la vila i del terme.
  • El 29 de març de 1590 es dona per acabada l’epidèmia de pesta iniciada a finals de 1589. L’historiador Salvador Cardús donà per acabada la pesta a mitjans de gener.

1591- 1648

  • L’anàlisi estadística dels llibres d’òbits feta pel doctor Daniel Montañà permet descobrir epidèmies (fantasmes), petits brots epidèmics que, sense crear un gran desassossec col·lectiu, van tenir un cert impacte entre la població.[Daniel Montañà  Buchaca, Aspectes sanitaris del terme i vila de Terrassa en els segles XVI, XVII i XVIII. Barcelona: UB-Seminari Pere Mata, PPU, 1987.]
  • Entre els biennis 1607-1608 i 1615-1616, es produeixen dos pics de mortaldats. Aquest últim, fou degut a una epidèmia de verola. Aquests pics de mortaldat coincideixen amb un acarnissament contra dones acusades de bruixeria i amb un temps de males collites. Tot plegat, una convivència corroïda que va provocar expulsions de la vila, empresonaments i, fins i tot, execucions de mort d’algunes dones.
  • Entre els anys 1602 i 1619 a la vila exerceixen diversos metges i cirurgians: Hernando Martínez, Josep Duran, Antoni Capmany i Esteve Arnella.
  • L’any 1622 es diagnostica un cas (l’esposa del paraire Bernat Ballart, Joana Ballarda) diagnosticada de “elefansiasis y en vulgar lepra o masellia…..contagiosa i asquerosa”. El dictamen dels metges resol amb una mesura inhumana: l’expulsió de la vila per evitar un contagi perillós entre els vilatans.
  • El 9 de maig de 1622 Salvador Cabanyes, curandero de la vila,  fou expulsat de Terrassa per ordre dels consellers “attès los molts engans ha fets als singulars de la dita vila ab sa empíriques y supèrtices cures”.

1649-1652

  • El 5 de setembre de 1649 el consell general de la vila de Terrassa adverteix de l’existència d’una epidèmia de pesta a la ciutat de Barcelona i que a moltes localitats de Catalunya s’havien disposats guardes per prevenir el morbo. La pesta s’estén per tot el Principat dins el context de la Guerra dels Segadors, amb un constant moviment de tropes franco-catalanes i castellanes.
  • El 21 de gener de 1651 el consell general de la vila contracta un doctor en medicina i un cirurgià, a la vegada que ordena revisar l’estat de les medicines per fer front a un possible contagi. A Barcelona es comptabilitzen 35.000 persones mortes. Els dirigents de la Diputació del General de Catalunya van sortir de la ciutat i es van instal·lar a Terrassa. Alguns membres de la Diputació, prèvia quarantena durant uns dies abans d’entrar a la vila, es van establir-se a la Torre o casa de les Eimerigues. La Diputació del General va romandre a Terrassa entre el 22 d’abril i el 13 d’agost de 1651. Va marxar cap a Manresa atesa la pressió militar de les tropes de Joan Josep d’Àustria. Tots els documents que es van signar o que es van fer portar durant aquest període, havíem d’estar desinfectats (“envinagrats y perfumats”).
  • El 7 de novembre les tropes castellanes entren a Terrassa. El 24 de gener de 1652 entren a ferro i foc les tropes franco-catalanes, devastant la vila de 800 habitants i acarnissant-se contra els partidaris castellans.
  • L’11 de març es recorda als vilatans que cal tancar la vila davant els riscos de contagi que venien d’altres parts del principat.
  • A principis de juliol de 1652 arriben a Terrassa tropes franco-catalanes procedents de Sant Boi del Llobregat on s’havia declarat la pesta.
  • Els 5 i 6 de juliol de 1652 es declarà oficialment la pesta. En el període de tres o quatre dies les víctimes ja eren prop de 300 persones. Cada dia morien entre dotze i vint-i-cinc persones, fins al punt d’arribar algun moment a 40 persones difuntes.
  • Durant tot el mes de juliol i la primera meitat del mes d’agost la vila “s’abrasava tot de pesta”: trobant-se molts malalts a morberies que hi havia pels camps, camins, torrents i altres parts de les rodalies de Terrassa; molts morts van quedar sense enterrar durant dies; moltes persones fugien a les barraques de vinya, als tuts habituals i a muntanyes properes.
  • El cost econòmic de l’epidèmia de pesta va ser alt: el 8 de febrer de 1654 el consell de la vila reconeix que encara no havia pogut retornar les 4.300 lliures que havia demanat a crèdit al canvista mossèn Creixell de Barcelona.

1655 – 1723

  • Entre els anys  1659 i 1660 hi ha micro-epidèmies estacionals i puntuals que van provocar pics de mortaldat.
  • L’any 1666 hi hagé un brot epidèmic de “mal groc” (hepatitis) però no se sap com va afectar a Terrassa.
  • Entre els anys 1693 i 1697 hi ha pics de mortaldat  a Terrassa i els seus voltants molt probablement degut a malalties infeccioses com ara la verola, el xarampió, l’escarlatina, la diftèria i la febre tifoide.
  • Els efectes de la Guerra de Successió fan minvar la població a Terrassa. Durant el període entre 1709 i 1717, la vila perd una mica més de 750 persones entre morts, desplaçats i gent que fuig de la vila.
  • L’agost de 1720, la vila es torna a tancar. Durant el mes de juny ha aparegut la pesta a Marsella. Els regidors de Terrassa decideixen activar les guardes habituals per protegir la vila de la pesta. La coordinació de les guardes no serà fàcil perquè persones pertanyents a l’estament militar o cavallers no hi col·laboren. Una petició al capità general de Catalunya facilitarà que els cavallers i els gaudints de privilegi militar participessin en les guardes dels portals per qüestió de sanitat.
  • El 3 de juliol de 1723 Joan Huguet, tinent del corregidor de Mataró, va permetre la retirada definitiva de les guardes de sanitat per tal que comerciants poguessin circular amb llibertat de moviments arreu del territori sense necessitat de portar ni mostrar butlleta de salut, ni haver de marcar amb segell de sanitat les robes que que intercanviaven.
  • El 21 de setembre, el corregidor de Mataró emet una ordre que obliga als regidors de la vila a pagar una part proporcional de les despeses que havia suposat pel Principat la construcció de barraques de sanitat per fer front, eventualment, a l’expansió del contagi.

1724-1808

  • Durant aquesta etapa hi ha un increment de l’activitat industrial a la vila i un augment de població, la qual cosa significa una major circulació de persones i béns.
  • El coronel de l’exercit reial i corregidor de Mataró, Oroncio Betrela de Andrade, ordena el 8 de setembre de 1743 que totes les persones que portessin mercaderies cap als pobles situats a dos llegües de la costa, haguessin de portar butlleta de sanitat de manera obligatòria.
  • El doctor Montañà detecta pics de mortaldats moderats entre els anys 1751 i 1764. Però son més virulents els anys 1778, 1786 i 1793.
  • El brot de 1778 coincidí amb una epidèmia de dengue a tota Espanya.
  • Durant el quadrienni 1783-1786 hi ha “febres terçanes” (malària o paludisme) arreu de Catalunya.
  • Entre els anys 1778 i 1793 hi ha un increment de la mortalitat d’albats (menors de 8 anys). En un període de vint anys arriben a morir prop de 3300 infants.
  • La vinculació dels efectes climàtics i certes malalties es comencen a estudiar durant el segle XVIII: els efectes de la industrialització en les zones rurals amb un augment del monocultiu de vinya o d’arròs, els episodis tempestuosos a finals de l’estiu o l’erupció del volcà islandès Laki entre els anys 1783 i 1786, són factors que poden haver afavorit la proliferació de “febres terçanes”.
  • L’any 1793 hi ha un episodi de febre tifoide que coincideix amb l’inici de la “Guerra Gran”. Entre els anys 1793 i 1795 la Festa Major no va poder celebrar-se, tan sols es van mantenir actius els oficis divins.
  • El 19 de juliol de 1803 l’alcalde de Mataró José Justo López de Tejerina, aconsella als regidors de Terrassa l’adquisició de l’obra del doctor Joaquín de Villalba y Guitarte: Epidemiología Española o historia cronológica de las pestes, contagios, epidemias y epizootias que ha acaecido en España desde la venida de los cartagineses hasta el año 1801, Madrid, Mateo Repullés, 1802 (Madrid, Fermín Villalpando, 1803)

1809

  • Les tropes franceses van entrar  a la vila el 23 de març de 1809 i s’hi van instal·lar fins el 13 d’abril. Van saquejar cases i maquinaria de la incipient industria tèxtil; alguns soldats francesos malalts de febre tifoide van acabant provocant  un contagi general a la vila. Aquesta malaltia es manifesta al cap d’una o dos setmanes
  •  A mitjans de 1809 es constata  l’epidèmia de febre tifoide a Terrassa. Els testaments aixecats davant notari s’incrementen, particularment a partir del 23 d’abril, una setmana després que les tropes franceses marxessin de Terrassa.
  • La febre tifoide es manifesta amb més virulència entre els mesos d’abril i agost. Fins desembre hi haurà menys casos afectats per la malaltia.
  •  L’historiador Salvador Cardús [Historial de la guerra napoleònica a Terrassa. Terrassa: Tallers Gràfics Joan Morral, 1962] va explicar els efectes d’una epidèmia de febre tifoide tenint en compte el que havia escrit Josep Ignasi Rodó Martínez a mitjans del segle XIX i que Josep Ventalló i Vintró havia transmet.
  • Segons ens explica l’Historiador Cardús l’any 1809 van morir 774 persones a terrassa i a l’antic poble de Sant Pere, 103. En només set mesos, la vila perd un 20% de la seva població. A principis del segle XIX Terrassa tenia una població que s’aproximava als 3.800 habitants.
  • Segons ens ha deixat escrit Josep Ignasi Rodó “la terrible constelación tifódica…diariamente no bajó la cifra de 15 defunciones. Día hubo que se enterraron 21 cadàveres”.
  • El 27 d’abril, quatre dies després de l’inici de l’epidèmia, l’ajuntament de la vila va decidir començar a enterrar els cadàvers en un cementiri castrense situat davant de l’antiga capella de Sant Jaume, molt a prop del Castell Cartoixa de Vallaparadís. L’enterrament dels cadàvers en aquest indret suscità un conflicte entre el propietari de la parcel·la, el marquès de Sentmenat  (Quadra de Vallaparadís)-que s’hi oposava radicalment- i l’ajuntament de Terrassa. Davant del desacord, el 4 de maig la Junta superior del Principat va dona el seu consentiment perquè es continues enterrant els morts al cementeri castrense.

 

 

Dones científiques – La primera metgessa

Entre les tres primeres dones que estudiaren medicina a Espanya també hi figura Maria Elena Maseras, però únicament Dolors Aleu va exercir la professió amb consulta pròpia a Barcelona durant 25 anys. Martina Castells morí prematurament abans de poder exercir i Elena Maseras es dedicà a l’ensenyament.

Maria Elena Maseras: la primera dona que entra a la Facultat de Medicina

Filla d’una família de metges, decideix estudiar Medicina després d’acabar el batxillerat. Obté del rei Amadeu de Savoia una Reial Ordre que permet que les dones puguin estudiar la carrera universitària en règim privat però no se les autoritza a assistir a classe. Elena Maseras s’inscriu a la Facultat de Medicina de Barcelona i comença els estudis com alumna lliure el mes de setembre del 1872. El 1875, el catedràtic de Terapèutica, Narcís Carbó, l’admet a l’aula. És la primera dona que entra a la Facultat de Medicina a estudiar i és ben rebuda per companys i professors. Dos germans seus més joves -Agustí Alfons (+1901) i Miquel estudien, també, la carrera mèdica.
Elena Maseras i Ribera acaba la carrera de Medicina l’any 1878 i sol·licita fer l’examen de llicenciatura però el Ministeri d’Instrucció Pública tarda més de 3 anys en concedir-li el permís malgrat les seves al·legacions. És, doncs, el juny del 1882 quan finalment aconsegueix l’autorització per presentar-se a examen el mes d’octubre. La jove metgessa obté la qualificació d’excel·lent. Desanimada per les dificultats burocràtiques amb què es troba, decideix no fer el doctorat i renunciar a la pràctica de la Medicina.
Mentre espera l’autorització per l’examen de llicenciatura, Elena Maseras estudia Magisteri, la professió que exercirà la resta de la seva vida. Es dedica a l’ensenyament, primer com a Mestre Superior de Barcelona i Vilanova i la Geltrú fins que, el 1890, s’estableix a la ciutat menorquina de Maó on és mestre de la primera escola pública de nenes. A més de la seva tasca docent, és una col·laboradora habitual d’, periòdic maonès republicà i democràtic. Els seus articles aborden temàtiques diverses en l’àmbit de la salut, la cultura i l’oci. Des d’aquest mateix diari, promou la implantació sense èxit d’uns Jocs Florals a l’illa de Menorca com els que s’estan fent a Catalunya. Igualment, en les nombroses conferències que pronuncia com, entre d’altres, (1904) o (1905).
Poc després de fer 50 anys, Elena Maseras i Ribera mor a Maó d’una malaltia cardíaca. En el certificat de defunció consta que era soltera. L’any 2006, Barcelona dóna el seu nom als jardins situats a l’interior d’una illa de l’Eixample que és al costat de l’Edifici de Consultes Externes de l’Hospital Clínic.

MBC
Galeria de metges catalans.

_______________________________________

Dolors Aleu i Riera
[Barcelona, 07/04/1857 – 18/02/1913]

La primera médica española

 

Filla d´una família de la burgesia barcelonina, l’any 1874, en presentar-se a la Facultat de Medicina per assistir regularment a les classes de primer curs de carrera, trenca tots els motlles socials, morals i intel·lectuals de l’època, que només concedeixen a la dona un paper domèstic. Aleu va a la universitat amb dos escortes que li posa el seu pare, Joan Aleu, doctor en farmàcia, cap de la Policia Municipal, tinent d’Alcalde de Barcelona i Governador General de Catalunya.

Amb un expedient molt brillant, acaba els estudis de Medicina a Barcelona el 1879. Tot i així, no aconsegueix l’autorització per presentar-se a les proves de llicenciatura fins a l’abril del 1882. De la mateixa manera, no pot llegir la seva tesi fins al 1882, un cop superada l’oposició del rector de la Universitat Central de Madrid, l’única on es podia llegir una tesi doctoral en aquell temps. Aleu la dedica al seu professor Joan Giné Partagàs, que anys abans la motiva perquè no deixi els estudis davant els obstacles externs que li fan perdre les ganes d’acabar la carrera. Finalment, la tesi es publica a la revista l’any 1883. Abans, quan feia quart curs de carrera, havia publicat un llibret de 34 pàgines titulat .

Dues altres noies coincideixen amb Dolors Aleu a la Facultat de Medicina, Helena Maseras i Martina Castells. La primera comença la carrera el 1872 i l’acaba el 1878 però no es pot examinar de llicenciatura fins al 1882. Mai va exercir de metgessa perquè es dedica a la Pedagogia. L’altra, Martina Castells, començà el 1877 i acabà el 1881. Ella, però, tampoc acaba exercint perquè mor de part en el primer embaràs.

L’any 1885, Dolors Aleu crea junt amb Clotilde Cerdà Bosch, filla d’Ildefons Cerdà, l’, institució en què hi fa de professora d’Higiene Domèstica. Especialitzada en Ginecologia i Medicina Infantil, exerceix de metgessa amb molt d’èxit durant vint-i-cinc anys. Té una consulta a la Rambla Catalunya número 31 tot i que la seva clientela és majoritàriament femenina. De forma altruista, visita també els nens de la Casa de Caritat on s’hi desplaça periòdicament.

 

Dolors Aleu és casa amb un agent de borsa, Camil Cuyàs, amb qui té dos fills. El petit, Camil Cuyàs Aleu (Barcelona, 1884 – 20/04/1905), mor de tuberculosi pulmonar als 21 anys quan és alumne intern de la Facultat de Medicina de Barcelona.
Hi ha carrers, places i jardins amb el nom de Dolors Aleu a Barcelona, Lleida, Terrassa, l’Hospitalet i Palafrugell. Concretament a Barcelona, els Jardins de Dolors Aleu són al barri del Raval on s’ubica el Dispensari de Perecamps. Més recentment, s’ha inaugurat el Centre Sociosanitari Putget – Dolors Aleu.
És la primera dona que entra a la que l’accepta com a membre associat estranger.

MBC

Galeria de metges Catalans

Un viatge al·lucinant al fons dels virus [Carl Zimmer]

Una càpsula de 100 nanòmetres de diàmetre plena de gens s’ha cobrat la vida de més de dos milions de persones i ha transformat el món. Els científics es miren els virus amb desconcert [Carl Zimmer]

D’ençà del descobriment del SARS-CoV-2 el gener de l’any passat, científics d’arreu del món l’estudien amb deteniment per mirar d’entendre com una cosa tan minúscula ha pogut causar tants estralls. Han cartografiat les proteïnes de les espícules amb què s’aferra a les cèl·lules i han desemmascarat els trucs que empra contra el nostre sistema immunitari, però encara hi ha grans interrogants que no tenen resposta. Per damunt d’ells, plana la pregunta més transcendental de totes: ¿és viu el coronavirus?

Des de fa un segle, els científics es plantegen si aquests patògens són éssers vius. El mes passat, en una publicació a la revista científica Frontiers in Microbiology, dos microbiòlegs de l’University College de Cork, Hugh Harris i Colin Hill, van presentar una recapitulació d’aquest debat. Els dos científics no hi entreveuen un final. “A la comunitat científica mai no hi haurà una unanimitat total en relació amb la condició d’éssers vius dels virus”, declaren.

La qüestió és difícil de dirimir perquè els científics no es posen d’acord a l’hora de definir què vol dir estar viu. Per bé que la vida pugui semblar una de les propietats més evidents de l’Univers, resulta extremadament difícil traçar línies precises que la separin de la resta de l’existència. Segons algunes definicions, fa de mal dir si un conill és viu.

La naturalesa insòlita dels virus va sortir a la llum en un moment en què els científics es replantejaven la definició de vida en el context del nou llenguatge de la bioquímica. Els virus no encaixaven en les seves definicions. Es multiplicaven, però no ho feien alimentant-se ni creixent, ni tan sols reproduint-se. Senzillament, envaïen cèl·lules i les obligaven a fer tota la feina de producció de nous virus.

Una de les definicions més populars de vida va sorgir d’una reunió de científics organitzada per la NASA el 1992. Aquest grup va convenir que el metabolisme és essencial, però principalment perquè aporta el material i l’energia que necessiten els organismes per copiar els seus gens i transmetre’ls a la generació següent. A l’acabar de sopar, els científics que assistien a la reunió van resumir en poques paraules les seves idees: “La vida és un sistema químic autosostingut capaç d’experimentar una evolució darwiniana”.

En qüestions d’evolució, els virus són velocistes imbatibles. Muten amb molta més freqüència que les formes de vida cel·lulars, la qual cosa els permet evolucionar molt més de pressa. Els virus que infecten els animals han adquirit la capacitat d’infectar la nostra espècie. El VIH va sorgir de virus que afectaven els primats, la grip ve de les aus i els SARS-CoV-2 -diguin el que diguin els conspiracionistes- prové de virus que infecten els ratpenats. Tot just en els últims dos mesos, l’evolució ha rejovenit la pandèmia. Les variants del SARS-CoV-2 adquireixen mutacions que els confereixen un avantatge competitiu.

Tanmateix, l’evolució dels virus tan sols encaixa amb una part de la definició de vida de la NASA. Els virus, per ser éssers vius, també haurien de ser sistemes químics autosostinguts, un requisit que clarament no compleixen. “Segons la definició amb què treballem, els virus no passarien el tall”, comenta el Dr. Joyce en una entrevista a Astrobiology Magazine.

No es pot afirmar que un conill és viu

Potser respondreu que un sol conill sí que és viu, perquè pertany a una espècie que s’autoreprodueix. En tal cas, us podria interessar conèixer el Poecilia formosa, una espècie de peix que habita al sud-oest dels Estats Units i el nord-est de Mèxic i que va sorgir fa uns 280.000 anys. Tots els Poecilia formosa són femella i només tenen filles que, en realitat, són clons d’elles mateixes.

Però aquest peix no ha pas abandonat tots els seus costums ancestrals. Perquè els seus ous es puguin desenvolupar, els Poecilia formosa se solen aparellar amb un mascle d’una de les espècies de les quals van sorgir. Quan l’esperma de les seves parelles s’introdueix als ous, els Poecilia formosa els destrueixen amb enzims. Els peixos no necessiten els gens dels mascles, sinó només un element desencadenant que posi en marxa la reproducció.

Per això, els Poecilia formosa, com els conills i els virus, compliquen l’existència als que delimiten la vida traçant fronteres nítides. Un sol Poecilia formosa no es pot reproduir. Però és que dos Poecilia formosa tampoc no poden. De fet, tota la població de l’espècie és incapaç de produir les seves pròpies cries. Són paràsits sexuals que depenen d’altres espècies per a la seva reproducció. Si la definició de vida implica que una espècie sigui capaç d’autoreproduir-se, aquests peixos aparentment normals i corrents no hi encaixarien.

La “virocèl·lula”

En els últims anys Patrick Forterre, un científic francès, ha revitalitzat el debat sobre els virus esgrimint que es parteix d’una concepció equivocada. Els científics que asseguren que els virus no són éssers vius se’ls imaginen flotant aïllats, com una carcassa que conté un conjunt inert de gens. Però això només és una part del cicle dels virus. Quan infecten una cèl·lula, en reorganitzen de dalt a baix el laberint de reaccions químiques per tal que deixi de mantenir-se en vida a si mateixa i passi a produir virus. La cèl·lula esdevé una nova forma de vida amb un nou objectiu controlada per un nou conjunt de gens. El Dr. Forterre l’anomena una virocèl·lula. En aquesta fase, el virus és tan viu com la cèl·lula a la qual ataca. “Si el somni d’una cèl·lula és produir dues cèl·lules, el somni d’una virocèl·lula és produir un centenar o més de noves virocèl·lules”, va escriure el 2011.

El Dr. Forterre no va convèncer gaires dels seus col·legues. Purificación López García i David Moreira en rebaten els arguments afirmant que són “aliens a la lògica”. D’altres no han donat credibilitat a la virocèl·lula perquè la consideren una mera llicència poètica. Els virus no poden viure, de la mateixa manera que no poden somiar. Quan el Comitè Internacional per a la Taxonomia dels Virus va establir un sistema de classificació modern, va declarar que “els virus no són organismes vius”.

Tot i això, no deixa de ser estrany que es pugui expulsar els virus de la casa de la vida i deixar-los pul·lulant davant de la porta. Són molts els que s’hi amunteguen. Hi ha més virus en un litre d’aigua de mar que éssers humans en tot el planeta. Si poguéssim comptar tots els virus de la Terra, obtindríem una xifra superior a la suma de totes les formes de vida cel·lulars juntes, potser per un factor de 10. Segons diuen, el biòleg J.B.S. Haldane va afirmar que Déu té una predilecció desmesurada pels escarabats. Si fos així, Déu tindria una obsessió amb els virus.

Diversitat viral

La diversitat dels virus és colossal. Es calcula que al món hi podria haver bilions d’espècies de virus. Quan els viròlegs descobreixen nous virus, solen formar part d’un gran llinatge totalment desconegut fins llavors. Els ornitòlegs i els aficionats a l’observació d’aus viuen amb un esclat justificat de joia el descobriment d’una nova espècie. Imagineu-vos com seria descobrir de cop tota la classe de les aus. Doncs això és el que experimenten els viròlegs.

¿Com podem desterrar tota aquesta diversitat biològica fora dels confins de la vida? Desterrar-ne els virus implica deixar de banda també el poder que exerceixen sobre els seus hostes. El SARS-CoV-2 s’ha cobrat milions de vides, ha sembrat el caos en l’economia i ha afectat els ecosistemes i l’atmosfera de tot el planeta. Virus diferents causen estralls a altres espècies dia rere dia. Al mar, els virus bacteriòfags infecten 100.000 milions de bilions d’hostes microbians per segon. Maten entre el 15 i el 40 per cent de bacteris dels oceans del món cada dia. Aquests bacteris esmicolats aboquen a mars i oceans milers de milions de tones de carboni que alimenten altres criatures marines.

Tot i això, els virus també poden establir relacions amistoses amb altres espècies. Si bé el SARS-CoV-2 causa la mort de milers de persones cada dia, val a dir que al nostre organisme hi ha bilions de bacteriòfags, fins i tot si gaudim d’un estat de salut òptim. Fins avui, els científics han identificat 21.000 espècies de virus bacteriòfags que habiten al nostre intestí, 12.000 de les quals es van descobrir en un sol estudi que tot just s’ha publicat aquest mes.

La majoria d’aquests virus residents infecten els bacteris, els fongs i altres organismes unicel·lulars que viuen al nostre interior. Alguns estudis apunten que els virus que tenim dintre nostre ajuden a mantenir l’equilibri de la vida que alberguem evitant que cap espècie es descontroli i ens faci emmalaltir. Si els virus són inerts, es podria dir que el que és inert està inseparablement lligat a la nostra naturalesa.

Els mamífers actuals existeixen gràcies als virus

Per més sorprenent que resulti, la nostra vida depèn de material genètic d’origen víric que ha format part dels genomes dels nostres ancestres durant milions d’anys. Fa més de 100 milions d’anys, un virus va envair el genoma dels nostres avantpassats llunyans primitius. A mesura que es transmetia d’una generació a la següent, l’ADN viral va anar mutant i va perdre la capacitat de fabricar nous virus. Però de tant en tant, encara era capaç de generar una còpia d’ell mateix, la qual es tornava a inserir al genoma del seu hoste. Aquestes còpies inofensives es van anar amuntegant i van continuar mutant encara més. Als nostres dies, els fragments dispersos d’aquests virus del Juràssic estan escampats pels genomes dels mamífers moderns com els cavalls, els porcs formiguers i nosaltres. Altres virus es van infiltrar més tard als genomes dels nostres ancestres i també es van reproduir. Avui dia, som portadors d’aproximadament cent mil fragments d’ADN viral, que representen un 8% del genoma humà. Un d’aquests virus va quedar incrustat al genoma dels nostres ancestres mamífers. Els mamífers van començar a emprar-ne un gen que tenia la capacitat de fusionar cèl·lules per produir proteïnes a la placenta. Una proteïna converteix la placenta en una capa de cèl·lules interconnectades capaç d’absorbir nutrients de les mares i transmetre’ls als embrions. Molts llinatges de mamífers han adquirit gens capaços de fusionar cèl·lules de diversos virus, nosaltres inclosos. S’han demostrat tan útils que els mamífers no podríem viure sense ells. Quan els científics modifiquen ratolins genèticament i els extreuen aquest gen d’origen viral, la placenta no es desenvolupa correctament i l’embrió mor.

Traducció d’Ignasi Vancells [ARA, 6 de març del 2021]

Aquest assaig està adaptat del proper llibre ” La vora de la vida : la recerca del que significa estar viu”.

La primavera passada, els coiots van passejar pels carrers de San Francisco a plena llum del dia. Les beines de dofins roses rares vegades vistos van caure a les aigües de Hong Kong. A Tel Aviv, els xacals passejaven per un parc de la ciutat, un ramat de cabres de muntanya es va apoderar d’una ciutat de Gal·les i els porc-espins es van travessar per les antigues ruïnes de Roma . A mesura que els canals de Venècia es tornaven estranyament clars, els corbs marins van començar a bussejar per peixos i les oques del Canadà van escortar els seus ansers pel centre de Las Vegas Boulevard, passant per davant de botigues buides amb plomes Montblanc i bosses de mà Fendi.

La natura s’estava expandint a mesura que milers de milions de persones es retiraven de la pandèmia Covid-19. El canvi va ser tan ràpid, tan sorprenent que els científics necessitaven un nom nou: l’ antropausa .

Però l’antropausa va fer més que reconfigurar el regne animal. També va alterar la química del planeta. A mesura que les fàbriques es van silenciar i el trànsit va caure, els nivells d’ozó van caure un 7 per cent a l’hemisferi nord. A mesura que la contaminació atmosfèrica a l’Índia va disminuir en un terç , les motos de neu de muntanya a la conca de l’Indus van augmentar. Amb menys boira a l’atmosfera, el cel deixa passar més llum solar. La temperatura del planeta va saltar temporalment entre un cinquè i la meitat de grau .

Al mateix temps, la pandèmia va gravar una cicatriu a la humanitat que perdurarà durant dècades. Més de 2,4 milions de persones han mort fins ara per Covid-19 i milions més han patit malalties greus. Als Estats Units, l’esperança de vida va caure un any complet durant els primers sis mesos del 2020; per als negres americans, la caiguda va ser de 2,7 anys. El Fons Monetari Internacional prediu que l’economia mundial perdrà més de 22 bilions de dòlars entre el 2020 i el 2025. UNICEF adverteix que la pandèmia podria produir una “generació perduda”.

 

Al centre d’aquests grans xocs hi ha una bombolla greixosa de gens de prop de 100 nanòmetres de diàmetre. Els coronavirus són tan petits que 10 bilions d’ells pesen menys que una gota de pluja.

Des del descobriment de SARS-CoV-2 el gener passat, el món científic l’ha analitzat per esbrinar com una cosa tan petita podria causar tants estralls. Han mapat les proteïnes de punta que el coronavirus utilitza per fixar-se a les cèl·lules. Han descobert els trucs que juga en el nostre sistema immunitari. Han reconstruït com una cèl·lula infectada crea milions de coronavirus .

Aquest frenesí de la investigació ha revelat moltes coses sobre el SARS-CoV-2, però queden preguntes enormes. La qüestió més important de tots s’acosta a ells: és viu el coronavirus?

Els científics han estat discutint sobre si els virus estan vius durant aproximadament un segle, des que els patògens van sortir a la llum. Escrivint el mes passat a la revista Frontiers in Microbiology, dos microbiòlegs de la University College Cork anomenats Hugh Harris i Colin Hill van fer un balanç del debat. No hi veien cap fi. “La comunitat científica mai no estarà totalment d’acord sobre la naturalesa viva dels virus”, van declarar .

 

La qüestió és difícil de resoldre, en part perquè els virus són profundament estranys. Però també és difícil perquè els científics no poden estar d’acord sobre el que significa estar viu. La vida pot semblar una de les característiques més òbvies de l’univers, però resulta molt difícil traçar línies nítides que la separen de la resta de l’existència. El misteri s’estén molt més enllà dels virus. Segons algunes definicions populars, és difícil dir que un conill estigui viu. Si mirem el nostre propi genoma, també hi podem trobar la paradoxa de la vida.

Durant milers d’anys, la gent coneixia els virus només a través de les malalties que causaven. Els metges van posar a aquestes malalties noms com la verola, la ràbia i la grip. Quan Antonie van Leeuwenhoek va observar gotes d’aigua amb el seu microscopi a la fi del 1600, va descobrir bacteris i altres meravelles minúscules, però no va poder veure els virus encara més petits. Quan els científics van descobrir finalment virus dos segles després, encara es van amagar de la vista.

El descobriment es va produir a finals del 1800, mentre els científics van desconcertar una estranya malaltia anomenada malaltia del mosaic del tabac. Va retardar les plantes i va cobrir les seves fulles amb taques, però els científics no van poder fixar la causa en cap tipus de bacteri o fong. Tot i això, quan van injectar saba d’una fulla infectada a una planta sana, també es va posar malalta. Passant la saba a través d’un filtre de porcellana, els científics podrien produir un líquid clar, lliure de cèl·lules. Però encara contagia malalties. Un científic holandès, Martinus Beijerinck, el va anomenar “un fluid viu contagiós”.

 

En realitzar més experiments, Beijerinck es va convèncer que el fluid contenia algun tipus de contagi, però que no s’assembla a res. Va prendre en préstec una paraula llatina per a “verí” per donar nom al contagi: virus.

Al començament del segle XX, altres científics van començar a trobar virus que infectaven els humans en lloc de les plantes. Van trobar virus que infectaven totes les formes de vida cel·lular que van estudiar. Fins i tot hi ha virus que infecten només bacteris, anomenats fagos. Durant dècades, els virus van romandre invisibles en els fluids vius contagiosos. Però a la dècada de 1930, físics i enginyers van inventar microscopis electrònics prou potents com per enfocar el món viral.

Els virus del mosaic del tabac van sortir a la llum el 1941, semblant un munt de canonades. Els fagos es van ocupar a la part superior dels bacteris, semblant als mòduls de desembarcament lunar. Altres virus van resultar tenir la forma de serps retorçades. Alguns semblaven boles de futbol microscòpiques. SARS-CoV-2 pertany als coronavirus, que June Almeida va anomenar el 1967 pel seu halo de proteïnes de punta. Li van recordar un eclipsi de sol , durant el qual es fa visible la corona solar de corrents de gas.

Quan científics com Almeida van començar a veure virus en els seus microscopis electrònics, els bioquímics els van dividir en les seves parts. No només la seva mida els va diferenciar de la vida tal com la coneixíem. No jugaven segons les mateixes regles que la vida cel·lular. Els virus estan formats en gran part per proteïnes, com nosaltres. I, tanmateix, no porten les fàbriques de fabricació de proteïnes. No tenen els enzims necessaris per convertir els aliments en combustibles ni per descompondre els residus.

La naturalesa estrambòtica dels virus va sortir a la llum just quan els científics reescrivien la seva definició de vida en el nou llenguatge de la bioquímica. Els virus es trobaven a cavall entre les seves definicions. Es van multiplicar, però no menjant, creixent o fins i tot reproduint-se. Simplement van envair les cèl·lules i les van obligar a fer tota la feina de fabricar nous virus.

El 1935, un científic anomenat Wendell Stanley va mostrar al món el difícil que era donar sentit als virus. Va assecar els virus del mosaic del tabac fins a aconseguir cristalls, que podia emmagatzemar com sal de taula. Mesos després, va mullar els cristalls amb aigua i van passar de cristalls a virus familiars, capaços de tornar a malaltes les plantes de tabac.

Quan Stanley va anunciar la seva resurrecció viral, aquest diari es va tornar agotador . “Se sap prou sobre matèria, organitzada i no organitzada, per assegurar-nos que hi pot haver dues coses entre el cel i la terra que no siguin tan vius com una anguila ni tan mortes com una roca”, va escriure el Times. “A la llum del descobriment del doctor Stanley, l’antiga distinció entre mort i vida perd part de la seva validesa”.

Mentre Stanley convertia els virus del mosaic del tabac en cristalls, un biòleg de Princeton anomenat John Gowen els explotava amb rajos X.

Abans de treballar en virus, Gowen va estudiar les mosques, buscant entendre com els seus trets estaven codificats pels gens. En rares ocasions, sorgiria una mutació que alteraria el color dels ulls de la mosca o la forma de les ales. Però a finals dels anys vint, els investigadors van descobrir que podrien esperonar altres mutacions amb raigs X. El feix estret de radiació va entrar a les seves cèl·lules i va alterar els seus gens. Algunes mutacions van provocar que les mosques produïssin descendència que va morir mentre encara eren cucs.

Gowen va descobrir que els raigs X podrien fer el mateix amb els virus del mosaic del tabac. Un cop irradiades, ja no podrien fer que les plantes produïssin més virus. Gowen i el seu company WC Price van concloure el 1936 que assistien a “una alteració de les partícules de virus comparable a la que té lloc en els gens”. Els virus podrien mutar, va resultar, perquè els virus, com nosaltres, tenen gens.

 

Als anys 40, els científics van començar a reunir les proves de la veritable naturalesa dels gens. En els éssers humans i en totes les altres formes de vida cel·lulars estan fetes d’ADN bicatenari.

Per desbloquejar la informació codificada en un gen, una cèl·lula fa una versió coincident a partir d’una molècula anomenada ARN. Després llegeix l’ARN per produir una proteïna.

Molts virus també utilitzen ADN per als seus gens. Altres, com els coronavirus, tenen gens fets d’ARN. Els científics es van adonar que els virus poden segrestar les nostres cèl·lules perquè tenen en comú alguna cosa profunda: escriuen les seves receptes en el llenguatge de la vida. Va resultar que aquestes receptes podrien ser exquisidament curtes. Els humans portem 20.000 gens que codifiquen proteïnes. SARS-CoV-2 té 29. Altres virus necessiten 10 o menys.

L’auge de la genètica moderna va situar els gens al centre de les noves definicions de la vida i va convertir els virus en un mal de cap encara més gran. El 1992, una de les definicions més populars va sorgir d’una reunió de científics organitzada per la NASA. S’havien reunit per parlar de la possibilitat de viure en altres mons, només per adonar-se que havien d’estar d’acord sobre el tema de la conversa.

“Estem parlant de la recerca de la vida i l’origen de la vida”, va recordar Gerald Joyce, biòleg, “i algú va dir:” Creieu que hauríem de definir de què parlem? ”

 

Els científics van començar a llançar idees. Van disparar-ne uns i fusionar-ne d’altres. La conversa va començar a la reunió oficial i va durar fins al sopar. El grup de la NASA va acordar que el metabolisme era essencial, però sobretot perquè proporcionava el material i l’energia que un organisme necessita per fer còpies dels seus gens per passar a la següent generació.

A mesura que es reproduïa la vida, aquests gens van mutar. Aquestes mutacions van proporcionar la matèria primera per a l’evolució, cosa que va permetre a la vida adaptar-se al seu entorn.

Al final del sopar, els científics havien destil·lat les seves idees amb una dotzena de paraules: “La vida és un sistema químic autosostenible capaç de patir una evolució darwiniana”.

Pel que fa a l’evolució, els virus són campions de velocitat terrestre. Muten molt més sovint que les formes de vida cel·lulars, cosa que els permet evolucionar molt més ràpidament. Els virus que infecten els animals han evolucionat per a infectar les nostres espècies. El VIH va sorgir a partir dels virus dels primats, la grip prové dels ocells i el SARS-CoV-2, independentment del que puguin dir les persones amb conspiració, va evolucionar a partir dels coronavirus dels ratpenats.

En els darrers dos mesos, l’evolució ha rejovenit la pandèmia. Els llinatges de SARS-CoV-2 detecten mutacions que els donen un avantatge competitiu. La selecció natural està desencadenant les pujades de noves variants en països sencers, i preocupa que les vacunes existents no funcionin tan bé com esperàvem originalment.

Però l’evolució viral només compleix una part de la definició de la vida de la NASA. Els virus també haurien de ser sistemes químics autosostenibles, que clarament no ho són.

“Segons la definició de treball, un virus no redueix”, va dir la doctora Joyce en una entrevista a la revista Astrobiology.

“No es pot dir que un conill estigui viu”

Però moltes coses, a part dels virus, no redueixen la mida. En una conferència de 1947, Albert Szent ‐ Györgyi, bioquímic hongarès, va assenyalar que fins i tot un conill falla la prova.

“Un conill mai no es podia reproduir”, va dir Szent ‐ Györgyi al seu públic. “I si la vida es caracteritza per l’autoreproducció, un conill no es podria anomenar viu”.

Szent ‐ Györgyi no creia que fos possible ni una definició de la vida. “El substantiu” vida “no té cap sentit”, va dir, “no existint tal cosa”.

Podríeu respondre que un únic conill és viu, ja que pertany a una espècie que es reprodueix automàticament. Aleshores és possible que vulgueu conèixer el molly amazònic, una espècie de peix al sud-oest dels Estats Units i al nord-est de Mèxic.

El molly amazònic va evolucionar fa uns 280.000 anys a partir del mestissatge d’altres dues espècies de peixos, el molly atlàntic i el molí d’aleta vela. D’aquella unió va sorgir una espècie amb un tipus de reproducció diferent. Els molins amazònics són totes dones i només produeixen filles que són efectivament clons d’elles mateixes.

Però els molins amazònics no han deixat de banda totes les seves formes ancestrals. Per tal que es desenvolupin els seus ous, els peixos normalment s’aparellen amb un mascle d’una de les seves espècies parentals. Quan els espermatozoides de la seva parella entren als òvuls, els molins amazònics els trituren amb enzims. Els peixos no necessiten gens masculins; tot el que necessiten és un disparador per iniciar la seva reproducció.

 

I és per això que els molins amazònics, com els conills i els virus, causen problemes a aquells que traçarien línies nítides al voltant de la vida. Un molly amazònic no es pot reproduir. Però dos molins d’Amazones tampoc no poden. De fet, tota l’espècie de molins amazònics no és capaç de produir cries per si sola. Són paràsits sexuals, segons la seva reproducció, segons altres espècies. Si la vida s’ha de definir com una espècie que es pot reproduir per si mateixa, llavors aquests peixos ordinàriament externs es troben a cavall entre la seva vora.

 

Amb els científics a la deriva en un oceà de definicions, els filòsofs han remat per oferir línies de vida. Erik Persson, filòsof de la Universitat de Lund, i els seus col·legues pensen que seria millor pensar en la vida com pensem en els jocs.

 

No pensem gaire sobre com pensem sobre els jocs. Els nens no es fixen en els jocs dels prestatges de les joguines i es pregunten què són aquestes coses estranyes. Però si proveu de respondre a la pregunta “Què és un joc?” et pots trobar en el mateix dilema que els científics que pregunten: “Què és la vida?” Si intenteu respondre-ho amb una llista de requisits, fracassareu. Alguns jocs tenen guanyadors i perdedors, però d’altres són oberts. Alguns jocs utilitzen fitxes, altres cartes, altres boles de bitlles. En alguns jocs, els jugadors paguen per jugar. En altres jocs, paguen per jugar, fins i tot endeutant-se en alguns casos.

 

Als anys just després de la Segona Guerra Mundial, el filòsof Ludwig Wittgenstein va reflexionar sobre la paradoxa dels jocs. Podem saber què són els jocs sense definicions estrictes perquè pensem que estan asseguts en una xarxa de connexions. “Si els mireu, no veureu res que sigui comú per a tothom “, va dir, “però sí semblances, afinitats i tota una sèrie d’ells”.

 

El doctor Persson i els seus col·legues argumenten que hem de mirar la vida de la mateixa manera. No té sentit intentar traçar una línia nítida al seu voltant. Els éssers vius estan units entre si per semblances familiars. És possible que els molins d’Amazon no visquin exactament com ho fem nosaltres, però s’assemblen molt més a nosaltres que els virus. I els virus s’assemblen molt més a nosaltres que els flocs de neu.

 

El “Virocell”

 

En els darrers anys, un científic francès anomenat Patrick Forterre ha inspirat el debat sobre els virus argumentant que els estem pensant de manera equivocada. Els científics que afirmen que un virus no està viu ho imaginen flotant aïlladament, una closca que conté un conjunt inert de gens.

 

Però això només és una part del cicle d’un virus. Quan infecta una cèl·lula, un virus reorganitza completament el laberint de reaccions químiques de la cèl·lula per deixar de mantenir-se viva i començar a produir virus. La cèl·lula es converteix en un nou tipus de vida amb un nou objectiu, controlat per un nou conjunt de gens. El doctor Forterre l’anomena virocèl·lula. I en aquesta etapa, un virus és tan viu com la cèl·lula que ataca.

 

“Mentre que el somni d’una cèl·lula normal és produir dues cèl·lules, el somni d’una virocèl·lula és produir cent o més virocèl·lules noves”, va escriure el 2011.

 

El doctor Forterre no va guanyar a molts dels seus companys de virologia. Purificación López-García i David Moreira van desestimar el seu argument com a “aliè a la lògica”. Altres van fer fora el virocèl·lula com a simple llicència poètica. Els virus no poden viure més del que poden somiar. I quan el Comitè Internacional de Taxonomia dels Virus va establir un sistema modern de classificació, va declarar rotundament que “els virus no són organismes vius”.

 

No obstant això, és estrany que la gent pugui expulsar els virus de la casa de la vida i deixar-los penjats al llindar de la porta. Hi ha molta gent allà fora. Hi ha més virus en un litre d’aigua de mar que no pas éssers humans a tot el planeta. Si poguéssim comptabilitzar tots els virus de la Terra, superarien totes les formes de vida basades en cèl·lules combinades, potser per un factor de 10. JBS Haldane, un biòleg, va dir una vegada que Déu té una afició desmesurada als escarabats. Si és així, Déu té una obsessió boja pels virus.

 

La diversitat de virus també és colossal. Alguns viròlegs han estimat que hi pot haver bilions d’espècies de virus al planeta. Quan els viròlegs troben nous virus, sovint provenen d’un llinatge important que ningú coneixia abans. Els ornitòlegs i els observadors d’ocells s’exciten justament quan descobreixen una espècie d’ocell. Imagineu-vos com seria descobrir ocells. Això és el que és ser viròleg.

 

Com podem exiliar de la vida tota aquesta diversitat biològica? Exiliar virus també significa que hem de descomptar el poder que tenen sobre els seus amfitrions. SARS-CoV-2 ha matat milions de persones, ha llançat l’economia al caos i ha enviat ondulacions als ecosistemes i a l’atmosfera del planeta. Altres virus causen devastació cada dia a altres espècies.

 

A l’oceà, els fagos envaeixen els microbis que acullen 100.000 milions de bilions de vegades per segon. Maten cada dia entre un 15 i un 40 per cent dels bacteris dels oceans del món. I d’aquests bacteris triturats, vessen milers de milions de tones de carboni perquè altres criatures marines se’n festin.

 

Però els virus també poden tenir relacions amistoses amb altres espècies. El SARS-CoV-2 pot matar milers de persones al dia, però el nostre cos alberga bilions de fags fins i tot quan estem en perfecta salut. Fins ara, els científics han identificat 21.000 espècies de fags que resideixen a les nostres entranyes. Més d’un total de 12.000 van sortir a la llum en un únic estudi publicat just aquest mes .

La majoria d’aquests virus residents infecten els bacteris, els fongs i altres organismes unicel·lulars que viuen al nostre interior. Alguns estudis suggereixen que els nostres virus residents ajuden a mantenir en equilibri el nostre desert interior, evitant que qualsevol espècie es descontroli i ens faci malalt.

Els fagos també poden produir una existència pacífica amb microbis. Algunes espècies introdueixen el seu ADN en els gens de l’hoste, que després es poden transmetre durant generacions. Només en èpoques d’estrès, els fagos s’alliberaran de nou.

 

Alguns virus fins i tot porten gens que ajuden a prosperar els seus hostes. Alguns fagos oceànics suren d’hostes en hostes que porten gens per a la fotosíntesi. Els microbis que infecten funcionen millor aprofitant la llum solar, cosa que significa que l’oxigen que respirem ens arriba en part pels virus.

Les nostres pròpies vides depenen de l’ADN dels virus, que forma part del genoma dels nostres avantpassats des de fa milions d’anys. Alguns tipus de virus prenen les nostres cèl·lules mitjançant la inserció dels seus gens en els nostres cromosomes. Els gens d’altres virus poden acabar a l’ADN d’una cèl·lula per accident. En rares ocasions, aquesta cèl·lula serà un òvul o un espermatozoide. Pel virus, és com guanyar la loteria. Ara els seus gens podrien passar a les futures generacions del seu amfitrió.

Fa més de 100 milions d’anys, un virus va envair el genoma dels nostres llunyans avantpassats semblants a les musaranyes. A mesura que es va transmetre a través de les generacions, l’ADN viral va mutar i va perdre la capacitat de produir nous virus. Però, de tant en tant, podria produir-ne una còpia, que es tornava a inserir al genoma del seu amfitrió. Aquestes còpies inofensives s’amunteguen i mutaren encara més. Avui en dia els fragments dispersos d’aquest virus juràssic s’escampen en el genoma de mamífers vius com els cavalls, els carrecs i nosaltres. Més tard, altres virus van caure en el genoma dels nostres avantpassats, copiant-se també ells mateixos. Avui portem prop de cent mil fragments d’ADN viral, que constitueixen el 8 per cent del genoma humà.

La gran majoria d’aquest ADN viral del nostre genoma ha mutat en silenci. Però l’evolució n’ha manllevat alguns, reciclant gens de virus per a nous usos. Els gens dels virus estan flanquejats per trossos d’ADN anomenats promotors, per exemple, que atrauen les proteïnes de les nostres cèl·lules que poden fabricar proteïnes virals i noves còpies de gens virals.

 

Les mutacions han allunyat alguns d’aquests promotors virals dels gens virals i al costat dels nostres propis gens. Utilitzem aquests interruptors on-off prestats per controlar exactament quan fem servir diferents gens per a diferents tasques.

De vegades, l’evolució va manllevar els mateixos gens dels virus. Molts virus fabriquen una proteïna que fa que la seva cèl·lula hoste es fusioni amb una de veïna. Ara els virus produïts per la cèl·lula infectada tenen una ruta fàcil cap a una nova llar.

En els nostres avantpassats de mamífers, un d’aquests virus es va incorporar al seu genoma. Els mamífers van començar a utilitzar el seu gen de fusió cel·lular per fabricar proteïnes a la placenta . La proteïna converteix la placenta en una capa de cèl·lules interconnectades que poden treure nutrients de les mares i lliurar-los als embrions. Molts llinatges de mamífers han obtingut gens que fusionen cèl·lules de diferents virus, inclosos els nostres. Van resultar tan útils que els mamífers no podrien viure sense ells. Quan els científics enginyen genèticament ratolins per treure el gen viral, la placenta no es desenvolupa i els seus embrions moren.

Fins i tot hem aprofitat gens virals per combatre altres virus . Quan un virus envaeix una cèl·lula humana, respon fent antigues proteïnes virals. Les proteïnes virals poden bloquejar els canals a través dels quals els invasors s’obren pas cap a les cèl·lules o embussen les reaccions químiques que donen lloc a nous virus.

Si els virus no tenen vida, és a dir, la insuficiència s’uneix al nostre ésser mateix.

_______________________________________________

 

Les regles del contagi. Com sorgeixen, es propaguen i desapareixen les epidèmies [Adam Kucharski]

LES REGLES DEL CONTAGI. COM SORGEIXEN, ES PROPAGUEN I DESAPAREIXEN LES EPIDÈMIES

 

El món està més interconnectat que mai, les nostres vides estan formades per brots de malalties, de desinformació i fins i tot de violència que sorgeixen, es propaguen i desapareixen. Per comprendre-ho hem de començar a pensar com a matemàtics.

A càrrec de:

Adam Kucharski, epidemiòleg

Presentació:

Josep Ramoneda, filòsof, periodista i director de l’Escola Europea d’Humanitats

Modera el debat:

Tomàs Marquès-Bonet, biòleg evolutiu

Escola Europea d’Humanitats / Fundació La Caixa / La Vanguardia

 

 

 

Les xifres del coronavirus [21 de desembre del 2020]

 

Catalunya

Contagis: 373.091 (+980 nous casos confirmats)

Morts: 16.623 persones (+40)

Risc de rebrot: 366 (+12)

Velocitat de contagi (Rt): 1,52 (-0,01)

Hospitalitzacions: 1.623 ingressats (+56) i 327 a l’UCI (+7)

Incidència acumulada a 14 dies: 257,72 (+9,4)

Taxa de positivitat: 4,94 (+0,10%)

(Última actualització: 21 de desembre a les 09.53 h) RAC 1

 Totes les dades actualitzades de l’evolució del coronavirus a Catalunya es poden consultar al web del Departament de Salut .

Estat espanyol

Contagis: 1.819.249 (+22.013)

Morts: 49.260 (+334)

Incidència acumulada: 224,8 (+10,7)

(Última actualització: 21 de desembre a les 18.04 h) h)

Món

Les xifres d’abast mundial canvien constantment. Podeu veure les darreres actualitzacions en aquest vídeo:

També en aquest mapa elaborat per la universitat Johns Hopkins de Baltimore (EUA):

Escola, Memòria i Aprenentatge

Marina Garcés: “L’escola no és la salvació de res, és un taller on assagem la convivència” Entrevista (TEXT: IGNASI ARAGAY / FOTO: RUTH MARIGOT) 13-12-2020

Avui dia hi ha molta informació. Tothom té accés a tot. Per tant, per què forçar o esforçar-se en recordar? En aquest sentit, defenses la idea d’exercir la memòria.

Sí, la reivindico en relació amb la imaginació. Sense memòria pot haver-hi molta fantasia o molta ocurrència, però no allò que consisteix en vincular els temps de vida possibles, el que ha estat, el que és, el que esdevé, el que no ha arribat a ser, el que no podrà ser mai, és a dir, tota aquesta capacitat de no estar en el present immediat o en el que creiem que és el present immediat, un immediatisme que es basa en la informació disponible i el seu tractament, ja ni tan sols en la seva elaboració. Hi ha un art de la memòria, que és una facultat mental, però també una construcció cultural, una relació afectiva, que crea el temps i crea el món. Per tant, si no l’exercim ni tan sols com a facultat, si no té cap valor recordar res perquè se suposa que ja està tot arxivat i disponible, quina imaginació podem arribar a tenir sobre allò que no som encara o sobre allò que no hem arribat a ser? Per tant, sí, faig una reivindicació molt gran d’aquesta memòria tan penalitzada. Perquè ens hem quedat en l’anècdota, diguem, de la crítica als mètodes memorístics d’aprenentatge. És evident que qualsevol mètode pedagògic que no generi sentit i experiència l’hem de treure del mig, tant la memorització com el pur tractament d’informació que es fa ara, que tal com es tracta ja s’ha oblidat també, perquè els nens o els joves saben buscar, tractar, però molts cops no generen tampoc cap vincle amb el que troben. Per tant, és tan dolenta la memorització sense sentit com el pur tràfic d’informació. No pot ser que ens quedem com a mers terminals, éssers desmemoriats, buits, sense cap capacitat de recordar i, per tant, tampoc d’imaginar.

Les vacunes

Més de dos segles salvant milions de vides

L’èxit de les vacunes és tan gran que les generacions actuals havien oblidat què es viure amb un patogen incontrolat i sense fre. El covid evidencia que no es pot abaixar la guàrdia davant de virus i bactèries

La corba del coronavirus

Des que el passat 31 de gener es s’identifiqués el primer cas de Coronavirus a Espanya, el total de persones contagiades sobrepassa el milió i mig a tot el territori . La primera onada va arribar sense previ avís i va obligar les autoritats a prendre mesures dràstiques només 3 mesos després que es detectés el primer cas a la província Xina de Wuhan.

El dia 13 de març Espanya presentava un Estat d’Alarma com la gran mesura forçosa per evitar que la pandèmia causés encara més estralls dels que ja eren inevitables. A l’octubre, i amb la segona onada de virus refermant al país, l’Executiu central va tornar a decretar un altre estat d’alarma, aquest cop més concret, que decretava un toc de queda nocturn i donava a les comunitats protecció jurídica per perimetrar el seu territori, ja fos a nivell munuicipal o comunitari. Amb el sistema sanitari tensat a nivells molt elevats de nou, Espanya torna a una situació d’estabilització amb els governs autonòmics dirigint les mesures restrictives i la relaxació d eles mateixes, sempre amb la vista posada en el Nadal i en una possible tercera onada. LVG, LAURA ARAGÓ, CARLES VILALLONGA, LARA GÓMEZ I MARC BÉJAR

Evolució de la corba de morts

Nombre de morts diaris per la Covid

 

Si l’estiu va estar marcat per les limitacions de la nova normalitat i el recompte de rebrots al territori espanyol, la tardor va arribar amb un nou envit de la pandèmia i com un seriós avís perquè l’hivern no es converteixi en una tercera onada devastadora per el sistema sanitari, per a la societat i per a l’economia. La segona onada, però, va arribar amb aprenentatges adquirits del primer episodi, cosa que l’han fet diferent de la de de la primavera passada. La gran diferència amb març és que ara es fan molts més PCR que llavors: si al març es detectaven al voltant de l’10% dels casos positius, ara es detecten més de l’70%. A més, s’han introduït eines diagnòstiques molt efectives per controlar la pandèmia, com és el test d’antígens, que ha permès a regions com Madrid reduir la incidència amb gran efectivitat

El nombre de morts, a més, s’ha reduït proporcionalment malgrat l’increment de casos: la detecció precoç impedeix que es desenvolupin casos més greus. Això es deu, en gran part, al fet que hi ha un major coneixement de la malaltia, els seus possibles tractaments i els casos que poden desembocar en situacions greus. A més, perquè els malalts que ho necessiten arriben abans als centres hospitalaris.

La pressió hospitalària

Nombre de persones ingressades en hospitals i UCI

En aquesta segona onada es diagnostiquen molts més casos i un percentatge important d’ells són asimptomàtics. És per això pel que el nombre de nous contagis supera fins i tot el de finals de març, quan es va registrar el pic de casos de la primera onada.

Ara, la primera línia de contenció és l’atenció primària. En moltes comunitats, CAPs i centres de salut estan ja saturats i desbordats per la falta d’inversió, de rastrejadors i de previsió, de manera que la pressió torna a derivar-se de forma gradual als hospitals. I encara que la situació en aquests encara es manté per sota dels nivells de març en el conjunt de l’Estat, els nous ingressos hospitalaris i en UCIs incrementen setmana rere setmana des de principis d’agost.

La taxa d’incidència per comunitat autònoma

· Menor de 50   · Entre 51 i 100   · Entre 101 i 250   · Més de 250  

L’impacte de la segona onada ha estat desigual a tot el territori. El focus de preocupació principal ha anat transitant pel país: si a el principi de l’estiu es va centrar a Aragó i Catalunya, a la fi de l’època estival Madrid i posteriorment Navarra es van convertir en zones vermelles, amb una incidència Acumulada (IA) dels últims 14 dies d’al voltant 800 casos per 100.000 habitants.

A principis de tardor eren gairebé totes les comunitats de la Península les que preocupaven l’Estat, de manera que es va impulsar des del Govern central el nou Estat d’Alarma i algunes comunitats, com Catalunya, van arribar a tancar bars i activitats culturals duranteb un mes per tornar a controlar les xifres epidemiològiques.

Cada comunitat ha emprès un camí diferent per reduir la incidència, i, tot i la disparitat de mesures, la situació que reflecteixen les dades sembla entrar en una fase de control a tot el territori.

Els següents gràfics mostren l’estat de la pandèmia a cada comunitat pel que fa a casos i morts ser refereix.

La situació a cada Comunitat

Els botons permeten visualitzar l’històric de casos, ocupació de UCIs i de morts a cada CC.AA.

L’OMS determina que, per controlar la pandèmia, la incidència acumulada (casos per cada 100.000 habitants) en els últims 14 dies ha de situar-se per sota de 50. A partir de 100, la situació és greu i s’han de prendre mesures i, a partir de 250, la situació és molt perillosa i les mesures han de ser urgents, severes i contundents, ja que el rastreig de brots passa a ser ineficaç.

Les dades d’incidència de la taula que es mostra a continuació fan referència als casos registrats en els últims 14 dies. Tenint en compte el retard d’algunes comunitats autònomes en comunicar les seves xifres, es converteix en una de les variables més fiables.

Incidència de la Covid-19 en cada comunitat

Si visualitzes aquesta notícia a mòbil, desplaça la taula cap a la dreta per veure la resta de continguts.

La resta de països europeus també estan experimentant un fort creixement dels contagis i les hospitalitzacions en aquesta segona onada. A Espanya, aquest segon envit va arribar abans, però ja ha colpejat a gairebé tots els països d’Europa, que diàriament registren xifres rècord i que ja han començat a tractar d’atallar amb mesures molt contundents.

Malgrat l’increment europeu, Estats Units, Índia i Brasil estan al capdavant pel que fa a nombre de casos es refereix. Després d’ells se situen Rússia, Argentina, Espanya i França. El fet que molts països estiguin patint importants crescudes de contagis ha portat a el món a registrar al voltant de 400.000 persones infectades cada dia, xifra inèdita des que el passat 31 de desembre, la Xina notifiqués a l’món l’existència d’la SARS-Cov-2.

Incidència de la Covid al món

Casos diagnosticats per cada 100.000 habitants durant la setmana 43 de la pandèmia (de l’18 a l’16 de novembre)

· Menor de 50   · Entre 51 i 100   · Entre 101 i 250   · Més de 250  

Si entre finals de febrer i principis de març les xifres oficials van començar a mostrar que el virus va sortir de la Xina i es va expandir per tot el món fins convertir-se en una primera onada de la pandèmia, les dades mostren ara com el món es troba submergida en la segona onada amb la ment posada en els esperançadors resultats que estan demostrant les vacunes. Mentre països com EUA, Brasil o l’Índia semblen no haver arribat a superar mai el primer envit, Europa torna a ser un dels focus de preocupació després d’haver patit alts i baixos des de juny.

Ara, països que en un primer moment van semblar capejar millor el temporal -com Alemanya o França- registren xifres rècord en tots els aspectes. Per mostrar l’estat de la pandèmia a cada país a nivell mundial, la següent llista reflecteix la incidència setmanal d’infectats per cada 100.000 habitants en alguns dels països més castigats per la pandèmia.

Evolució de la incidència de la Covid al món

Incidència setmanal per cada 100.000 habitants des de la setmana 4 de la pandèmia (25 de gener) fins a l’actualitat

Nota metodològica

Les dades mostrades en els gràfics s’obtenen dels informes diaris que publica el Ministeri de Sanitat a partir de les 18:00 hores de dilluns a divendres. Els casos totals, tant estatals com per comunitats autònomes, s’actualitzen cada dos dies amb les xifres històriques actualitzades pel Institut Carlos III de Madrid (ISCIII) . Aquest ofereix una revisió històrica de el nombre de casos diaris, ja que, dia rere dia, el Ministeri ofereix un increment global i el nombre de casos notificats les últimes 24 hores. A l’notificar les dades a través de PDF, la imatge que ofereix és estàtica, de manera que cal una actualització periòdica amb la revisió de les dades de l’ISCIII.

La columna Semàfor UE de la taula Incidència de la Covid-19 en cada comunitat mostra la situació de cada CCAA segons els barems de el Centre Europeu per a la Prevenció i Control de Malalties (ECDC). La seva pauta és la següent: en verd estan aquelles regions amb una IA dels últims 14 dies menor a 25 casos per cada 100.000 habitants i una taxa de positivitat de les PCR fetes en el mateix període de menys de el 4%; en ambar, aquelles amb una IA entre 25 i 150 i una taxa de positivitat major de el 4% o les que tenen una IA major de 50 i una taxa de positivitat menor de el 4%; i en vermell, les que tenen una IA superior a 50 i una taxa de positivitat superior a el 4% o una IA per sobre de 150.

A la mateixa taula, la columna de Tendència es calcula sobre la base de la IA dels últims 14 dies, comparada amb el mateix valor que tenia cada comunitat fa una setmana

Per elaborar els mapes i l’anàlisi de les xifres de l’afectació de l’coronavirus al món s’han utilitzat les dades que reflecteix la Universitat John Hopkins de Baltimore , Maryland (EUA) en el seu informe diari.