Quan la Xina desperti….

Publicat el per
Respon
  • Quan la Xina desperti el món tremolarà
    Alain Peyrefitte en el seu llibre “Cuando China despierte….el mundo temblará [Barcelona: Plaza Janés, nov. 1974[ diu:

“Atribuïda a Napoleó, la profecia de la que s’ha pres el títol d’aquest llibre no figura en cap dels seus escrits. L’Emperador la pronunciaria en 1816, després d’haver llegit el relat -que es citarà sovint en aquestes págians- del viatge a la Xina i a Tartaria, de Lord Macartney, primer ambaixador del rei d’Anglaterra a la Xina. Llevat que ho fes amb motiu de la visita de Lord Amherst- desgraciat successor de Lord Macartney-, qui al seu retorn de Pequín, va fer escala a Santa Elena.
Lenin va fer seu aquest pronòstic en el seu últim text, dictat el 2 de març de 1923: menys nombrosos, però millors”.[Aquest és l’últim article escrit per Lenin. Continuant la seva batalla contra el burocratisme, a la qual va dedicar gran part dels seus últims combats, Lenin descàrrega implícitament un furibund atac contra Stalin, el qual fins feia poc temps tenia al seu càrrec la Inspecció Obrera i Camperola. Això explica els extraordinaris esforços per evitar que surti a llum. Va ser publicat finalment en Pravda el 4 de març de 1923, alterant la data de l’article (2 de març), per dissimular el retard]

 

  • Els llargs tentacles de la Xina per controlar el món [ara, 31-12-2018]

    Amb les seves inversions, el país està aconseguint dominar vies estratègiques, expandir-se militarment i fins i tot fer trontollar la UE.[P.S. GOODMAN / J. PERLEZ]

     

    Sota un sol inclement, una dotzena d’obrers xinesos fan un reconeixement d’una gran extensió de desert, que es disposen a transformar en el cor d’una nova capital egípcia.

    Aquests obrers treballen per a l’empresa xinesa China Construction i estan edificant el barri de negocis de la nova capital, que tindrà 21 gratacels, un dels quals serà tan alt com l’Empire State. Un consorci de bancs estatals xinesos ha concedit crèdits per un total de 3.000 milions de dòlars per finançar la primera fase d’aquesta ciutat, que previsiblement estarà enllestida d’aquí tres anys.

    La presència de mà d’obra xinesa al desert egipci reflecteix les aspiracions mundials de la Xina. Després de segles de debilitat i aïllament, reivindica el que, segons els seus dirigents, és el seu destí natural: la supremacia a l’Àsia i el respecte de tot el planeta. A través de grans projectes empresarials a Egipte i altres llocs, Pequín vol estendre la seva influència geopolítica i se serveix de les seves inversions per seduir governs que controlen recursos vitals.

    Egipte, aliat tradicional dels Estats Units, controla el canal de Suez, una via de navegació vital a la qual la Xina necessita accedir si es vol moure per tot el món. Construint un element fonamental de la nova capital futurista d’Egipte, la Xina es congracia el principal guardià del canal, el president egipci Abdel Fattah al-Sissi. Per la seva banda, Al-Sissi anhela inversions i aliats en un moment en què a gran part del món l’eviten, esfereïts per la seva brutal repressió contra la dissidència.

    A més, oferint suport a la nova capital la Xina ha donat ales a una antiga aspiració de tots els governants egipcis: domesticar el desert. El projecte té com a objectiu construir una ciutat de 6,5 milions de persones i substituir el Caire, que cau a trossos, per una metròpoli tecnològica dissenyada per rivalitzar amb Dubai. Es preveu que tardaran 15 anys a construir-la i que costarà 200.000 milions de lliures egípcies, més d’11.000 milions de dòlars.

      La prova d’accés a la universitat, l’arma de control social de Pequín

    L’ascens social dins el gegant asiàtic depèn d’aprovar la selectivitat i aconseguir estudiar en una universitat prestigiosa [Ara, A. QIN / J.C. HERNÁNDEZ]
     

    Als polsosos turons d’una de les regions més pobres de la Xina, Gong Wanping es lleva cada dia a les cinc del matí per anar a buscar aigua al pou i preparar-li l’esmorzar al seu fill. Li renta els peus mentre el noi es concentra en els llibres d’anglès i química. I si aixeca la vista per mirar el mòbil de la seva mare, ella li dona un copet.

    Per a aquesta dona de 51 anys que va deixar l’escola prematurament, el futur del seu fill Li Qiucai, de 17 anys, és la seva màxima prioritat. Si Qiucai aprova l’examen d’ingrés a la universitat, si aconsegueix entrar en una de les universitats més prestigioses i fa realitat el seu somni de treballar com a executiu en una empresa tecnològica, tot canviarà. “Ell ens farà sortir de la pobresa”, diu la mare convençuda.

    Per aconseguir tot això, Gong i milions de xinesos tenen un acord tàcit amb el Partit Comunista del poder. El govern promet una bona vida a tots els que s’hi esforcin molt, fins i tot els fills dels camperols. A canvi, s’han de mantenir al marge de la política, han de mirar cap a una altra banda quan els manifestants s’enfilen a la teulada per denunciar la demolició forçosa de casa seva i han d’acceptar els pòsters de propaganda governamental enganxats per tota la ciutat.

    Gong està orgullosa de l’èxit econòmic de la Xina i vol un tros del pastís. Diu que la política no influeix en la seva vida: “Ni m’importen els polítics ni jo els importo a ells”. Durant anys, molts analistes occidentals creien que el poble xinès, després de patir dècades de penúries sota el govern de Mao, acceptaria un règim de partit únic a canvi de més ingressos i més llibertat social fins al dia que aquest país, ara pròsper, comencés a exigir també llibertats polítiques.

     

    Estudiants del primer any a l’acte d’inici de curs de la Universitat Tsinghua de Pequín, l’agost passat. / GETTY

    Estudiants del primer any a l’acte d’inici de curs de la Universitat Tsinghua de Pequín, l’agost passat. / GETTY

     

  • La influència xinesa a les pel·lícules de Hollywood [ara, 31-12-2108]

    A la versió original de la pel·lícula nord-americana Aurora roja sobre la Guerra Freda, es veuen enemics xinesos que envaeixen una ciutat dels Estats Units. Això va enfurismar Pequín. Finalment, la distribuidora Metro-Goldwyn-Mayer es va gastar fins a un milió de dòlars per esborrar frame per frame la presència dels soldats xinesos al film i substituir-los per nord-coreans.

    La Xina exerceix una enorme influència sobre la manera com el gegant asiàtic és representat a les pel·lícules que es fan als EUA. El govern xinès vol agafar el control de la seva narrativa global i presentar una imatge més amigable i menys amenaçant de la Xina al món. I Hollywood hi ha sucumbit per l’espectacular augment d’espectadors a la Xina i per la reducció de la taquilla als Estats Units a causa de la competència d’Amazon i Netflix. Però això està tenint conseqüències.

    Per exemple, els creadors de la comèdia d’acció Pixels volien mostrar a la pel·lícula com uns extraterrestres feien volar pels aires una part de la Gran Muralla Xinesa. Però directius de Sony de seguida van témer que aquesta escena podria evitar que el film s’estrenés a la Xina, així que finalment van preferir que a la pel·lícula aparegués com es dinamitava el Taj Mahal, a la Índia.

    Tot plegat també explica que en l’actualitat sigui difícil la producció de films com Set anys al Tibet, que mostra la brutalitat dels soldats xinesos contra la població tibetana i va ser una de les millors cent pel·lícules produïdes el 1997. També aquell any es va estrenar Kundun, de Martin Scorsese, que és una simpàtica biografia dels primers anys de vida del Dalai Lama a la Xina de Mao i el seu posterior exili a l’Índia. “No tornarem a veure més pel·lícules com aquesta”, adverteix Larry Shinagawa, que és professor a la universitat internacional Hawaii Tokai, especialitzada en estudis asiàtics i nord-americans. Està en joc que un film es pugui estrenar a la Xina. “Cal explicar bé la història de la Xina”, ha insistit el president del gegant asiàtic, Xi Jinping, deixant clar com han de ser els films perquè no fereixin la sensibilitat de les autoritats del país.

    Pequín també ha incrementat la seva influència a Hollywood amb el finançament de pel·lícules. Entre el 1997 i el 2013, la Xina només va ajudar a finançar 12 dels cent millors films produïts per Hollywood. Durant els últims cinc anys, en canvi, ha cofinançat fins a 41 pel·lícules. A més, durant el primer trimestre d’aquest any, els ingressos en taquilla van ser superiors a la Xina que als mateixos Estats Units. Per tant, tancar el mercat xinès a les pel·lícules nord-americanes podria ser simplement devastador per al sector.

    “Tenim un mercat enorme i volem compartir-lo”, va advertir l’any 2013 a Los Angeles Zhang Xun, llavors president de l’empresa estatal China Film Co-Production Corp. “Volem imatges positives de la Xina”, també va afegir. I això és el que Hollywood està fent actualment.

  • La Xina també controla els ports de València i Barcelona

    El turisme xinès també té cada cop més pes, i Barcelona torna a ser una de les seves principals destinacions [ara,31-12-2018,  MÒNICA BERNABÉ]

    De la mateixa manera que empreses estatals xineses han construït o controlen ports clau a l’Àsia i l’Àfrica -com ara el de Hambantota a Sri Lanka, Gwadar al Pakistan i el de Doraleh a Djibouti-, també estan fent el mateix a casa nostra. Hutchison, un conglomerat xinès amb interessos en diversos sectors, va adquirir l’any 2006 fins a un 70% de la companyia Terminal de Contenedores -que aleshores era el segon operador portuari espanyol-, i es va encarregar de construir la nova terminal de contenidors del Port de Barcelona, inaugurada el 2012 com una de les més avançades tecnològicament del sud d’Europa. Actualment aquesta mateixa corporació empresarial xinesa treballa en l’ampliació del port barceloní. D’aquesta manera, la capital catalana s’ha convertit en un dels principals llocs d’entrada de productes xinesos a Europa. Però no és l’únic.

    Una altra companyia xinesa, Cosco Shipping Ports, va prendre el control l’any passat de Noatum, el primer operador de terminals portuàries d’Espanya, quan va comprar un 51% del seu capital per 203,49 milions d’euros. Això va permetre a Pequín dominar una altra terminal clau de contenidors: la del port de València.

    “La Xina ja no és només un gran mercat i la gran fàbrica del món, sinó també el nou banc del món”, afirma Guillermo Martínez, responsable d’economia i empresa de la Casa Àsia. Amb les seves inversions, el gegant asiàtic està obtenint infraestructures estratègiques que garanteixen l’exportació dels seus productes a l’estranger, i també la dinamització del seu propi mercat domèstic. “La demanda de productes manufacturats xinesos va caure amb la crisi econòmica d’Occident”, destaca Martínez. Ara Pequín es vol assegurar que el seu propi mercat intern pugui mantenir viva la seva indústria.

    Sense anar més lluny, el grup industrial xinès Bright Food -un autèntic gegant del sector de l’alimentació i el primer del país asiàtic- va comprar el 2015 el mític distribuïdor gironí Miquel Alimentació, precisament amb l’objectiu d’exportar productes espanyols a la Xina, com ara l’oli d’oliva. En aquell moment l’empresa facturava uns 900 milions l’any i donava feina a 2.500 persones. Des del desembarcament del capital xinès, aquesta distribuïdora no ha fet sinó créixer.

    L’atractiu de Barcelona

    “Huawei té una presència molt important en totes les fires que es fan a Barcelona, com el Mobile World Congress i l’Smart City Expo”, afirma també l’expert de la Casa Àsia per destacar que la multinacional d’alta tecnologia xinesa cada cop té més incidència en el mercat internacional, i per descomptat en el català. “Els seus preus són molt competitius. L’empresa té poc marge de guanys per a cada producte, però el que intenta és ocupar el mercat”, afegeix. I, de fet, ho està aconseguint. Com Xiaomi, la companyia també xinesa que està captant una bona part del mercat dels populars patinets elèctrics.

    El turisme xinès també té cada cop més pes, i Barcelona torna a ser una de les seves principals destinacions, després de París i Londres. L’any 2017 fins a 718.000 turistes procedents de la Xina van visitar Espanya, gairebé quatre vegades més que el 2012, segons dades de l’Associació Turisme Espanya-Xina. Un 40% d’aquests turistes van visitar Barcelona.

El secret del ferrocarril

Publicat el per
Respon

Un estudi estima que els nazis van aniquilar a tres mesos a 1,5 milions de jueus, el 25% de l’Holocaust, recolzats en la seva eficiència per traslladar víctimes
[El Periódico de Aragón, 3-1-2019] 

 

Selecció de presos a Auschwitz II-Birkenau (maig-juny de 1944). Els que s’enviaven a la dreta eren assignats a treballs forçats, els de l’esquerra anaven a les cambres de gas. “Selecció” de Jueus-Hugaros en Judenrampe, al maig o juny de 1944. Vrba va treballar aquí des d’Agost de 1942 – juny de 1943. L’Entrada d’Auschwitz II-Birkenau es pot observar al fons.Cortesia de Yad Vashem.

Alguns dels episodis més violents de l’Holocaust nazi semblen haver ocorregut en el més absolut sigil. Pràcticament ningú va sobreviure als camps d’extermini de Belzec, Sobibor i Treblinka, els tres en territori polonès. Els informes sobre aquests van ser destruïts. Els camps, tancats. Més enllà d’un parell d’estimacions més o menys prudents sobre el nombre de víctimes, ningú sap amb total certesa a quantes persones se’ls va arrabassar la vida en aquestes instal·lacions dissenyades per matar. Ara, un nou estudi publicat a la revista Science Advances, el biomatemático Lewi Stone estima que en tan sols tres mesos 1,47 milions de jueus van ser aniquilats en els camps de concentració de Polònia ocupada. Això equivaldria a una mitjana de 445.700 de morts per mes. Uns 15.000 per dia, tots els dies.

 

Aquesta campanya d’extermini a gran escala, de les més difícils d’investigar per la manca de registres o supervivents que poguessin relatar el que havia passat, hauria estat revelada a través de les dades dels trens que es van utilitzar per a aquestes deportacions forçades durant l’Operació Reinhard ( 1942-1943). L’eficiència del sistema ferroviari, a més del disseny dels camps de concentració, podria haver estat clau en l’extermini. Estudis anteriors van estimar que en aquesta campanya de l’Holocaust es van realitzar unes 480 deportacions des 393 ciutats i guetos polonesos cap a Belzec, Sobibor i Treblinka. Ara, una nova anàlisi d’aquestes mateixes dades demostra que la gran majoria dels assassinats va passar en només tres mesos. Stone calcula que en 105 dies, entre agost, setembre i octubre de 1942,van tenir lloc el 25% de les morts ocorregudes durant tot l’holocaust.

L’investigador argumenta que el pols de la mort dels nazis hauria estat subestimat fins ara. «Les nostres anàlisis llancen nova llum sobre aquest període de l’Holocaust i brinden una imatge més clara i detallada de la dinàmica i les taxes dels principals esdeveniments que es van desenvolupar durant l’Operació Reinhard», argumenta Stone en el seu article.

Aquesta estratègia d’aniquilació ideada pels nazis es va desenvolupar amb total sigil. Tot va començar al març de 1942, amb l’obertura del camp de concentració de Belzec i l’inici de la construcció dels camps de Sobibor i Treblinka. Els primers trens carregats de presoners, la majoria jueus que habitaven la Polònia ocupada, van emprendre un camí sense retorn cap a aquests llocs d’extermini. El 19 de juliol del mateix any, l’oficial nazi Heinrich Himmler va ordenar que per a finals d’any «tots els jueus, amb comptades excepcions, havien de ser exterminats».

Les deportacions van ser augmentant a un ritme estable fins el 15 d’agost de 1942 quan, segons es recull en els informes de l’oficial alemany Kurt Gerstein, el Führer també va donar l’ordre de «accelerar totes les accions». A partir de llavors, el nombre de trens que arribava als camps de concentració va ser augmentant de manera dràstica durant aquells mesos d’agost, setembre i octubre. Les dades apunten que al novembre de 1943, després de 21 mesos, ja no quedaven pràcticament presos als quals matar, amb la qual cosa l’Operació Reinhard quedava tancada amb un total de 1,7 milions morts a l’esquena.

Una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos

Publicat el per
Respon

L’1 de desembre Jordi Turull i Jordi Sànchez van iniciar una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos que van presentar ara fa un any per poder acudir al Tribunal d’Estrasburg.  Tres dies després, el 4 de desembre Josep Rull i Joaquim Forn es va unir a la vaga de fam des de  la presó de Lledoners.[Vilaweb]

La vaga de fam dels presos polítics: l’última hora de la protesta

Sànchez, Turull, Rull i Forn han iniciat una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos que van presentar ara fa un any per poder acudir al Tribunal d’Estrasburg

 

El Moviment de les armilles grogues a França

Publicat el per
Respon

Què vol exactament el moviment de les armilles grogues? [Vilaweb, Seda Hakobyan i Alexandre Solano]

Aquestes setmanes, la vida política i social de Catalunya Nord, i de la resta de l’estat francès, ha estat marcada per les protestes de les armilles grogues, un moviment poc estructurat, gairebé espontani, que ha aturat el país. La mobilització ha posat contra les cordes el president de la República francesa, Emmanuel Macron, que s’ha vist obligat a rectificar les seves polítiques.

La protesta va néixer a les xarxes socials, on molts usuaris es queixaven de l’augment de l’impost dels carburats. Han estat mobilitzacions contundents i multitudinàries, amb milers de carreteres blocades, marxes lentes i manifestacions. La primera gran acció va ser el 17 de novembre, i d’aleshores ençà no s’han aturat, amb pics d’intensitat el dissabte. De moment, hi ha hagut quatre morts, més de 1.150 ferits i 1.200 detinguts.

Tot i que el moviment van començar arran d’una indignació comuna i amb un objectiu concret, durant aquest temps les reivindicacions s’han anat diversificant.

Un moviment contra l’elit
L’any 2013, el preu del dièsel era de 0,43€ per litre (0,53€ per la gasolina). L’any 2022, amb l’increment constant de l’impost dels carburants, serà de 0,78€. A més, com que és un preu fix per litre, l’augment del preu del petroli al mercat ha fet que el carburant s’hagi encarit un 23% en un any.

Un ex-ministre de Macron, Nicolas Hulot, responsable de la transició energètica, va dir que havien augmentat els imposts que afectaven la gent, però que, en canvi, no havien gravat el querosè dels avions ni el combustible dels vaixells de càrrega, i que, per tant, no calia ‘portar armilla groga per indignar-se’.

Els activistes es queixen que l’impost no té com a objectiu fer cap transició, sinó que simplement implica més despeses, principalment, als particulars, i en canvi, els grans negocis i certes activitats professionals en surten beneficiats per exempcions parcials o totals.

Assenyalen com a principal culpable Emmanuel Macron, que va assumir la presidència francesa fa un any i mig després d’haver-se erigit com a candidat de les elits. Aquesta és una de les raons que quatre milions de ciutadans votessin en blanc o nul en la segona volta. Durant aquest temps al capdavant del govern, encara ha reforçat més aquesta imatge i avui té una popularitat força baixa. En canvi, el suport de les armilles grogues és majoritari i transversal, i això l’ha obligat a rectificar, congelant l’increment d’impostos sis mesos. Però, a hores d’ara, aquesta mesura sembla que és del tot insuficient per a una gran part de la població.

Suport/Simpatia al moviment de les armilles grogues. Enquestes de les empreses demoscòpiques Ifop i Elabe.

Segons les enquestes, el moviment té el suport de més de dos terços de la població. Un percentatge més alt considera que està justificat (84%) i que és una lluita per l’interès general (78%). La majoria hi continua donant suport tot i que no està d’acord amb la violència que es va veure a París el cap de setmana passat.

Una classe mitjana empobrida
En el moviment, hi predomina un sentiment d’indignació per un sistema fiscal que consideren injust. El preu del combustible ha estat només un detonant.

En el període 2008-2016, les famílies de l’estat francès van perdre 440€ anuals en la renda disponible, és a dir, els diners que romanen després d’impostos i contribucions. Un 67% de les famílies de classe mitjana han perdut poder adquisitiu en aquest temps i, segons diversos estudis, la causa principal han estat les reformes fiscals i socials.

Però la precarització pot anar més enllà i, segons un informe del senat, l’augment d’imposts en diferents components energètics tindrà un impacte mitjà de 79€ per família el 2018 i de 313€ el 2022, en funció del tipus d’habitatge, la calefacció, i altres factors. A aquesta situació s’afegeix una desacceleració del creixement econòmic. Si bé el PIB de la Unió Europea va créixer un 2,7% el 2017, a l’estat francès va ser només de l’1,8% i hom preveu que en el període 2018-2019 encara sigui menor, de l’1,6%.

La protesta principal és pel combustible, però dins el moviment hi ha protestes contra les desigualtats, reivindicacions relacionades amb l’educació i les pensions, i moltes altres demandes d’un sistema que en crisi i que neixen del descontentament pel poder adquisitiu d’una població que treballa, paga imposts, però que cada dia viu més malament.

La reivindicació dels territoris
El moviment de les armilles grogues també té un fort component territorial, principalment de zones rurals i perifèriques. Tot i que les imatges dels enfrontaments més conegudes han estat a París, s’hi van aplegar uns vuit mil manifestants, mentre que a la resta del territori s’han mobilitzat centenars de milers de persones.

Vora un terç dels ciutadans considera que el seu territori ha estat descuidat pels poders públics i hi ha un sentiment d’abandonament geogràfic i social. Una de les queixes més habituals sobre l’impost del combustible és que hi ha alternatives de transport a les grans ciutats (autobús, metro, tramvia), però, en canvi, a moltes regions cal agafar el cotxe tant sí com no.

Les regions tenen poc poder i els municipis són petits (una mitjana de 450 habitants) i disgregats, cosa que sovint fa impossible l’ús habitual del transport públic. Cal remarcar que a l’estat francès hi ha més municipis (35.357) que no a la suma d’Itàlia (8.101), Bèlgica (589), l’estat espanyol (8.124), Portugal (308) i Alemanya (12.013).

La majoria del poder en les preses de decisió encara es concentra a París, amb una centralització molt forta, i això genera un sentiment de rebuig contra una ‘elit parisenca’ preocupada pels seus problemes mentre a les regions, sobretot les del nord i est de l’estat, hi ha un procés de desindustrialització, incrementat arran de la crisi començada el 2008.

Hi ha una clara percepció que les desigualtats han crescut, especialment fora de les principals zones urbanes. El perfil dels manifestants és transversal: treballadors, mares solteres, jubilats, que senten una distància amb l’anomenada ‘elit urbana’, desconnectada del territori i personificada en els polítics. Es queixen de la manca de serveis, de l’estigmatització de la seva forma de vida i els salaris baixos. Són persones que van comprar una propietat, treballen i ara veuen que els fills potser no tindran un futur millor.

Un moviment sense dirigents
Tenint en compte el gran suport que tenen les armilles grogues, no és estrany que tota l’oposició hagi volgut fer seva la reivindicació, sobretot els antisistema, com Marine Le Pen, des de l’extrema dreta, i Jean-Luc Mélenchon, dirigent de la França Insubmisa, que va qualificar d’històrica la jornada de protestes i la va definir com una insurrecció contra ‘el macronisme i el món dels diners’. No són els únics: el diputat occitanista Jean Lassalle es va posar una armilla groga a l’Assemblea Nacional, i partits de la dreta com Els Republicans també han canalitzat les reivindicacions.

Per organitzar el moviment, que no està estructurat ni centralitzat, trenta representants territorials van triar vuit portaveus per a gestionar les relacions institucionals i amb els mitjans. Tanmateix, aquesta decisió no ha estat ben rebuda per tots els manifestants, que no saben d’on han sortit els suposats representants ni a quins interessos responen. És per això que difícilment acceptaran els acords als quals s’arribin ni es desmobilitzaran perquè ells els ho diguin.

Aquests representants van fer quaranta reclamacions relacionades amb el transport (aturar l’augment dels imposts sobre combustible i desenvolupar un impost sobre combustible marí o el querosè), afers socials (salari mínim de 1.300€, rebaixar l’edat de jubilació), habitatge i salut, entre altres.

Paral·lelament, un col·lectiu anomenat Armilles Grogues Lliures va publicar un article a Le Journal du Dimanch, en què demanava una Conferència Social Nacional, referèndums sobre les qüestions principals i un sistema electoral representatiu.

Un esment a banda mereixen les protestes a l’Illa de la Reunió (regió d’ultramar), on hi ha hagut incendis, pillatges i enfrontaments, s’ha arribat a desplegar l’exèrcit i s’ha anunciat un toc de queda. En aquest cas, sembla que les causes són les males condicions de vida d’una societat en què el 40% de la població viu sota el llindar de la pobresa i un 60% dels joves no tenen feina.

Un moviment ja vist
El moviment de les armilles grogues ha tingut paral·lelismes amb altres protestes. Pel que fa a la reivindicació, hi ha una clara similitud amb el ‘gasolinazo’ de Mèxic, on les protestes per l’augment excessiu del preu de la gasolina van acabar amb cinc morts i 1.461 detinguts.

També hi ha un precedent a l’illa de Sicília el 2012, quan camioners, pescadors, agricultors i ramaders es van mobilitzar contra el preu de la gasolina, que havia augmentat un 40% en un any. Comerciants, estudiants i desocupats es van acabar afegint a les protestes, que van tenir lloc durant el mandat de Mario Monti, un president que no havia estat escollit a les urnes.

A l’estat francès, el 2013 va haver-hi la protesta dels barrets vermells, un moviment bretó contra l’ecotaxa a vehicles pesants pel perill que destruís més llocs de feina. S’hi va unir gran part de la societat, i les protestes van derivar en demandes de reunificació bretona, l’oficialitat de la llengua i la cultura bretona i una autonomia política similar a la de Còrsega o els lands alemanys. La gran diferència entre un moviment i un altre és que els barrets vermells sí que tenien una certa organització, amb dirigents destacats com el batlle de Carhaix, Christian Troadec, i la federació de sindicats agrícoles, que tenien la capacitat d’aturar les protestes si es desbordaven.

També es podria vincular amb els indignats del 15-M, un moviment principalment urbà, encara que el perfil dels manifestants i les accions van ser molt diferents.

En aquest cas, el fet que no tinguin cap estructura ni objectius delimitats fa que difícilment es puguin aturar les protestes amb l’anunci de la congelació de l’augment de l’impost, perquè les demandes del moviment van molt més enllà: de reformes fiscals a la dimissió de Macron.

Pot ser que les protestes afluixin o s’aturin per fatiga o per una resposta contundent del govern, però el malestar i la indignació continua, i si no s’aborda el problema, les protestes tard o d’hora tornaran.

Josep Fontana: mor un dels grans historiadors europeus.

Publicat el per
Respon

[Ara, Silvia Marimon, 28-8-2018]
Mor Josep Fontana, l’historiador que combatia la desesperança i defensava la utopia. L’autor més universal de la histografia catalana defensava el compromís social de la història.

Resultado de imagen de Fontana Ara

“Per què es tria un ofici com el d’historiador? En el meu cas, no va ser perquè el que m’havien ensenyat com a història els primers anys de la universitat em produís una mena de fascinació intel·lectual”, va escriure Josep Fontana (Barcelona, 1931) a ‘L’ofici d’historiador’ (Arcàdia, 2018). “El que havia de representar per a mi aquest ofici ho vaig aprendre de mestres i amics, més al marge de la universitat que a dins seu, i tenia menys a veure amb l’engrescament intel·lectual que amb la consciència de la utilitat social de la feina”, afegia Fontana, que va morir ahir al matí als 86 anys després d’una llarga lluita contra el càncer. El funeral serà avui al migdia al Tanatori de les Corts.

Fontana no va deixar de treballar fins a l’últim moment ni va perdre la curiositat. Sempre oferint una mirada alternativa, qüestionant i fent-se moltes preguntes. Però sobretot va tenir la capacitat de saber difondre i encomanar la passió per la història. Va ser mestre de molts. Va saber ensenyar el que ell anomenava el seu “ofici”. Va impartir classes d’història contemporània i història econòmica a les universitats de Barcelona, València, Autònoma de Barcelona i Pompeu Fabra, de la qual era catedràtic emèrit. Va rebre la Creu de Sant Jordi el 2006 i el Premi Nacional de Cultura el 2007, en reconeixement a la seva trajectòria professional. Aquest setembre l’Ajuntament de Barcelona li havia de lliurar la Medalla d’Or de la Ciutat per ser “un ciutadà compromès amb Barcelona” i “militant per la justícia i rebel contra la injustícia”.

L’historiador més universal

“És l’historiador més universal que hem tingut. Cap altre català ha tingut el seu impacte ni la seva transcendència. La seva obra ha sigut traduïda a moltes llengües –diu l’historiador Borja de Riquer–. Tenia una gran capacitat per plantejar preguntes a la història i saber respondre-hi amb un rigor científic excepcional i amb un estil clarificador i atractiu”. Les seves classes a la universitat sempre estaven plenes. “Impactava i estimulava els alumnes. Va dirigir multitud de tesis doctorals d’alumnes d’arreu de l’Estat”, afegeix De Riquer, que també destaca l’aportació de Fontana a la historiografia catalana: “Va saber explicar com la Catalunya contemporània més avançada econòmicament i socialment havia sigut frenada per les classes dirigents espanyoles, que van prioritzar els seus interessos”.

Fontana és autor d’una llarga llista d’obres que analitzen de manera lúcida els canvis dels últims segles. Entre els seus llibres destaquen ‘El siglo de la revolución’ (Crítica, 2017), ‘La formació d’una identitat. Una història de Catalunya’ (Eumo, 2014), ‘El futuro es un país extraño. Una reflexión sobre la crisis social de comienzos del siglo XXI’ (Pasado & Presente, 2013), ‘Por el bien del imperio. Una historia del mundo desde 1945’ (Pasado & Presente, 2011), ‘De en medio del tiempo’ (Crítica, 2006), ‘Europa ante el espejo’ (Crítica, 1994), ‘La història després de la fi de la història’ (Eumo, 1992) i ‘La quiebra de la monarquia absoluta’ (1814-1820) (Crítica, 1971). Va impulsar revistes de recerca històrica com ‘Recerques’, va col·laborar a ‘L’Avenç’, va dirigir la ‘Historia Universal Planeta’ i va codirigir, amb Ramon Villares, ‘Historia de España’, una obra en dotze volums. Va dirigir també la secció d’història de l’Enciclopèdia Larousse i va ser director de l’Editorial Crítica. Òbviament, era un lector voraç. La seva biblioteca –se l’havia llegit sencera– era molt extensa, i el 1991 va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la UPOF, a la qual va donar 37.000 documents, sobretot llibres d’història moderna i contemporània i d’història econòmica. Conservava encara uns 15.000 llibres més a casa.

Fontana era, en molts aspectes, una ‘rara avis’. Es va llicenciar en lletres el 1956 i, el mateix any, va ser professor adjunt a la Universitat de Liverpool. Franco encara governava i Fontana va fer l’inimaginable: portar a Espanya una gran quantitat de bibliografia estrangera. Va ser una veu dissident –era comunista–, i el 1966 el van apartar de la universitat pública. “Fontana va introduir molts autors i obres que aquí eren desconeguts”, assegura Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL). “La seva recerca sobre la crisi de l’antic règim és fonamental, no només per tot el que descobreix, sinó també per com canvia la manera de veure el segle XIX –explica Claret–. Va tenir un gran impacte entre els professors de secundària i entre moltes persones que no són historiadors. Va fer una gran aportació difonent i acostant la història a un gran públic”.

La vocació de combat i debat

Fontana va tenir com a mestre, entre d’altres, Ferran Soldevila. L’historiador recordava a L’ofici d’historiador que feien les classes clandestines al menjador de casa de Soldevila. “Em va ensenyar a entendre que darrere d’un document o del text d’una crònica hi havia éssers humans amb sentiments i problemes. Soldevila era, a més, un model de dignitat”, va escriure. Els altres dos referents seus van ser Pierre Vilar i Jaume Vicens Vives. “De Vives vaig aprendre que aquest ofici només tenia sentit si el fèiem amb plena consciència de la seva dimensió cívica”, deia. Per a Fontana, la recerca històrica no va ser mai un exercici intel·lectual per a un públic educat, sinó que tenia més a veure amb l’elaboració d’una consciència col·lectiva. “Si la nostra feina no servia per entendre millor el món en el qual vivíem, no servia per a res”, va escriure.

“Fontana va ser un dels millors historiadors europeus contemporanis –assegura l’historiador Joaquim Albareda–. Va superar en molts aspectes els seus mestres, com posa en evidència la seva amplíssima bibliografia. La seva intel·ligència era excepcional i tenia una capacitat de treball fora del comú”. I feia una cosa cada vegada més inusual: relacionava història cultural, social, política i econòmica. “Es va apropar més que ningú a la història total que reivindicava Pierre Vilar”, diu Albareda.

“Era únic. Va obrir uns horitzons immensos. Tenia una gran cultura i una gran capacitat per assimilar diferents corrents historiogràfics i tot allò que passava al món”, explica l’historiador Manel Risques, que va coincidir amb Fontana al Centre de Treball i Documentació, un nucli interdisciplinari d’anàlisi i de debat en el terreny de les ciències socials format el 1976 per molts dels que havien lluitat en l’antifranquisme. Una de les primeres coses que va fer el Centre de Treball i Documentació va ser un homenatge a les Brigades Internacionals i un col·loqui sobre la Guerra Civil. Risques recorda que va publicar el seu primer article gràcies a Fontana. “Vaig llegir La quiebra de la monarquia absoluta (1814-1820) el 1973, mentre feia la mili, i em va redescobrir la història –assegura–. Hi ha un abans i un després de Fontana en la historiografia. La seva vocació de combat i de debat, la defensa de la història com un element per transformar el món, aquest és el seu llegat i el que el fa únic”.

Gemma Rubí, professora d’història contemporània de la UAB, va ser alumne de Fontana i de Pierre Vilar, els primers anys de la Transició: “El que el diferenciava d’altres historiadors era la manera com construïa el relat; ho feia des d’una perspectiva crítica però no militant, i això els estudiants de la meva generació ho vam valorar molt”. Rubí recorda com l’impactaven les classes de Fontana, com “descarnava” la realitat amb totes les seves cares i tensions. “Seleccionava i explicava esdeveniments, fets concrets i puntuals, que tenien tanta substància que podien impregnar tota una època –explica Rubí–. Poca gent sap fer-ho com ho feia ell, tenia una gran intuïció”. Rubí creu que encara és d’hora per valorar el seu llegat i el seu mestratge: “Moltes vegades me n’adono que, a la pràctica, estic fent el mateix que ell sense haver-m’ho proposat”.

Activisme contra la desigualtat

Per a Fontana, la utopia era necessària. Quan era petit va viure la Guerra Civil i va patir els bombardejos. El seu pare tenia una llibreria de segona mà, i amb la família s’amagaven al refugi que hi havia al Palau de la Generalitat, que era prop de casa seva. D’infant assistia a les reunions clandestines que celebrava el seu pare –catalanista i d’esquerres–. De jove va formar part de l’antifranquisme i va ser del PSUC des del 1957 fins al 1980. Va donar suport a la formació de Barcelona en Comú d’Ada Colau tancant el 2015 la llista de la formació. Creia que s’havia de lluitar per millorar el que no estava bé, i estava convençut que la desigualtat només es podia revertir des de baix. “Des de l’activisme. No es pot confiar que les solucions vinguin des de dalt”, assegurava. L’ofici d’historiador acaba així: “No és una feina fàcil, no és còmoda, perquè ens haurà d’obligar, per força, a mostrar-nos crítics amb l’ordre establert i ens condemnarà, per això, a la marginació que aquest ordre reserva a la dissidència. Però val realment la pena”.

L’historiador Marc Andreu ressenya l’obra ‘L’ofici d’historiador’, del mestre Josep Fontana, mort avui als 86 anys

Josep Fontana va néixer a Barcelona l’any 1931, ciutat on es va llicenciar en Filosofia i Lletres, secció d’Història, a la Universitat de Barcelona, el 1956. Va ser també a la UB on es va doctorar en Història el 1970. Aviat, Fontana es va convertir en un dels historiadors catalans amb més projecció nacional i internacional. La seva recerca va abastar un amplíssim ventall d’àrees relacionades amb la història econòmica, la història espanyola del segle XIX, la història de la hisenda o la història mundial del segle XX. L’any 1974 es va convertir en catedràtic de la Universitat de València, i el 1990 va fundar l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens Vives, de la Universitat Pompeu Fabra. Algunes de les seves obres són ‘La quiebra de la monarquía absoluta (1814-1820)’ (Ariel); ‘La revolució liberal a Catalunya’ (Eumo Editorial); ‘Europa ante el espejo’ (Crítica), traduït a deu idiomes; ‘Por el bien del Imperio. Una historia del mundo desde 1945’ (Pasado&Presente), o ‘L’ofici d’historiador’ (Arcàdia). Precisament, aquesta obra és la peça destacada de la secció ‘Biblioteca SÀPIENS’ del número 198 de la nostra revista, que ha arribat avui a quiosc. La reproduïm a continuació.

Apologia per a la història
De vegades, el millor assaig és aquell que no està pensat com a llibre, bé perquè inicialment només són apunts, bé perquè no s’acaba d’escriure mai o es reescriu sempre que es pot. Prolífic i excel·lent com és Josep Fontana, fa de mal dir si ‘L’ofici d’historiador’ és el seu millor assaig. Però, sens dubte, les lliçons dictades el 2009 pel mestre d’historadors en el marc de la Càtedra Ferrater Mora de la Universitat de Girona són d’aquests apunts imprescindibles. La seva reedició actualitzada, amb una nova redacció del capítol dedicat a la Catalunya moderna i un capítol fins ara inèdit sobre la Revolució Russa i les seves conseqüències, es converteix en una apologia per a la història que interpel·la molta més gent que la que es dedica estrictament a aquest ofici.

“Papa, per què serveix la història?”. Manllevada la pregunta d’un col·lega, va ser Marc Bloch qui primer la va voler respondre. ‘Apología para la historia o el oficio de historiador’ va quedar inacabada en sumar-se Bloch a la Resistència francesa i morir afusellat pels nazis, el 1944. El seu compromís social i amb el present va ser la millor resposta. Però el seu company de l’Escola dels Annals Lucien Febvre i després el seu fill Étienne van compilar els apunts de Bloch (FCE, 1996) per deixar pistes tan lúcides com que “l’historiador té com a primera obligació ser sincer” o “existeix el risc que la història mal entesa ocasioni el descrèdit de la història”. Ara, Fontana rebla aquestes i altres respostes, sempre fidel al mandat de Bloch d’associar el treball de l’historiador amb el compromís social per ser “la veu que clama a la plaça pública”.

Partint, en un íntim capítol inicial, de mestres i amics com Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila, Pierre Vilar, Manuel Moreno Fraginals i Edward P. Thompson, les lliçons de Fontana acaben més o menys allí on va començar Bloch: “Per què serveix un historiador?”. Respon sense embuts: “Per comprendre el que va passar i evitar que es repeteixi”. Això implica “combatre els errors col·lectius”, fer de la memòria “una eina de coneixement i no una arma partidista” i, sense renunciar a “noves formes de manejar el temps” ni a la reflexió, tornar a la història social. La història dels homes i dones que, per davant del relat, posa sempre les dades, els fets, els documents i, en definitiva, la veritat “subversiva”. Ho diu qui reivindica el sentit crític amb l’ordre establert per a l’ofici més bonic del món (amb permís del periodisme així definit per García Márquez i José Martí Gómez). Un ofici, com qualsevol altre, difícil d’aprendre sense mestres. Mestres com els que reivindica Fontana. Mestres com Bloch. Mestres com Fontana.

20-S: un relat massa sòlid

Publicat el per
Respon

Què va passar a la mobilització davant de la Conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017?

EMISSIÓ: Dijous 28 de juny, a les 22.05, a TV3
INTERNET: en directe a tv3.cat/directe i després fins al 8 de juliol a la carta i al web del programa tv3/sense-ficcio, geolocalitzat a Espanya

El documental, dirigit per Jaume Roures, narra els fets que van passar en seus de la Generalitat i la mobilització popular davant de la conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017.

“20-S” ofereix una visió inèdita dels fets que van passar a la conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017. El documental, produït per Mediapro, analitza i mostra amb imatges i testimonis el paper que van tenir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents aleshores de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, durant una concentració que va durar més de 15 hores, així com l’actuació que van tenir els Mossos d’Esquadra durant tota la jornada.

“20-S” és la reconstrucció minuciosa d’una jornada en què, en resposta a múltiples escorcolls en seus de la Generalitat i a la detenció de 14 alts càrrecs del govern, hi va haver una enorme mobilització popular i reivindicativa davant de la Conselleria d’Economia i Hisenda a Barcelona.

El director i productor, Jaume Roures, ha avançat que les imatges podrien servir de prova per a la defensa de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que fa més de vuit mesos que estan tancats a la presó de Soto del Real.

Fitxa tècnica

Direcció i productor: Jaume Roures
Guió i realització: Lluís Arcarazo
Producció executiva: Bernat Elias
Producció: Ariadna Terribas
Muntatge: Anaïs Urraca
Documentació: Rita Solà
Música original: Xavier Capellas

  • EL NACIONAL. CAT [29-6-2018]
    “    Aporta elementos que desmontan la versión del juez Pablo Llarena sobre la manifestación que rodeaba el Departament d’Economía durante el asalto de la Guardia Civil el 20 de septiembre de 2017.

    Muestra como la policía española trató de entrar en la sede de la CUP sin orden judicial y se plantó enfrente más de tres horas a ver si saltaba la chispa y se organizaba una batalla campal que justificara vaya usted a saber qué.

    Pone en contexto la icónica foto de los Jordis sobre los vehículos de la Guardia Civil —fueron los últimos en subirse a ellos, después, entre otros, de los periodistas—, que tanto ha servido para señalarlos.

    Pregunta por qué los guardias abandonaron armas y munición dentro de los coches: no pasó nada, ni entre los manifestantes —ni tampoco entre los agentes que las olvidaron a la vista de la gente.

    Desmiente la versión del fiscal que no había agentes vigilando por fuera la puerta del departamento. También hace ridículo su sarcasmo chuleta cuando interroga al Mayor Trapero.

    Avisa de que rehusaron declarar por el documental la Vicepresidenta, Sáenz de Santamaría; el ministro del Interior, Zoido; el jefe de la policía judicial en Catalunya, Baena.

    Manifiesta como los Jordis descartaron cualquier violencia. Al contrario: en todo momento se opusieron, la desanimaron activamente e hicieron de mediadores entre la Guardia Civil y los manifestantes.

    El documental hace todo eso, además, con fuentes hasta ahora inéditas.

    Y justamente por todo eso es por lo que no lo quieren. Lo que a otros serviría de atractivo aquí tiene el efecto contrario. Porque 20-S no sólo señala las fabricaciones policiales y judiciales que han servido para mantener a Jordi Sànchez y a Jordi Cuixart nueve meses en prisión preventiva. También señala la complicidad de los medios que difundieron esas mistificaciones e intentaron convertirlas en el relato dominante en España. El documental les quita la creta y les pone ante el espejo. No se ven bien —y ahí les duele.”

  • Mònica Planas [Ara, Crítica TV, 1-7-2018]

    A Catalunya, el documental 20-S va fer un contundent 34,8% d’audiència, el van seguir un milió d’espectadors, a estones més i tot, i ha tingut una forta repercussió tant a les xarxes socials com a la resta de mitjans catalans, que l’han comentat, analitzat i fins i tot han valorat la seva utilitat a nivell judicial.

    Després de l’emissió per TV3, el director de 20-S, Jaume Roures, ironitzava a la tertúlia posterior de Xavier Graset que ja es veia a venir les crítiques que rebria en els mitjans espanyols no només el documental, sinó també TV3 per emetre’l i ell per dirigir-lo. Però la reacció de l’endemà, si bé mostra el mateix menyspreu, ha estat diferent: les televisions espanyoles han ignorat absolutament l’existència de 20-S. No han fet ni l’esforç de destrossar-lo. Ja era difícil imaginar-se que cap altra cadena el volgués emetre, però és que ni n’han mostrat fragments rellevants ni s’ha fet menció al programa. Ni l’endemà al matí a El programa de Ana Rosa, ni a l’ Espejo público de Susanna Griso, ni a Al rojo vivo de l’Antonio Más Periodismo García Ferreras. Tampoc en cap dels informatius d’aquestes cadenes. I això que Jaume Roures va explicar, en entrevistes posteriors a la ràdio, que fins i tot estava disposat a cedir-lo gratis a qualsevol altre canal que el volgués emetre.

    Excloure aquest document periodístic del contingut televisiu en els programes d’actualitat no és gratuït. Ignorar-lo és una manera de dir altres coses. D’entrada, demostra menyspreu: a una realitat que no vols veure, als implicats en aquells fets i a bona part de l’audiència. Silenciar també és manipular la realitat.

    Una excusa per ignorar-lo pot ser el desdeny que demostren envers TV3: no hi donen credibilitat perquè l’emet una cadena que consideren, interessadament, manipuladora i al servei de l’independentisme. Però això també els delata, perquè bé que es parla de la cadena i de les seves emissions quan serveixen per degradar-la. També pel rebuig al fet que el director sigui Jaume Roures, a qui decideixen no concedir cap credibilitat perquè se l’ha etiquetat com a part de la maquinària al servei de l’independentisme.

    Però són excuses barates, perquè 20-S és el document periodístic que més els acostarà a la veritat dels fets d’aquell dia. Sense interpretacions: només amb les imatges. El problema és que 20-S contradiu totalment el relat informatiu que van construir d’aquell dia, demostra que les escenes que van ensenyar ells mateixos eren residuals i descontextualitzades per reforçar el clima de violència i, a més, anul·la el debat sobre el paper de Cuixart, Sànchez i Trapero aquell dia. L’ignoren en comptes de carregar-se’l perquè el relat de20-S és massa sòlid i contundent per fer-ho. No hi ha més cec que el que no hi vol veure. Ignorar-lo és també distorsionar els fets i ser còmplices de la injustícia.

20-S

Publicat el per
Respon

Un espai dirigit per Montse Armengou que ofereix documentals de producció pròpia, coproduccions i documentals produïts per altres cadenes de televisió o productores que han marcat la pauta del gènere aquests últims anys.

Origen: 20-S

El poder dels genocides més enllà de la mort

Publicat el per
Respon

Franco és un dels dos únics dictadors al món enterrats i glorificats en un espai públic [Silvia Marimon, Ara, 23-6-2018]

“Espanya és incoherent perquè té eines jurídiques [competència universal] que li permeten jutjar criminals de masses d’altres països però no és capaç de jutjar els seus propis criminals, és a dir, no em dono la possibilitat de mirar què va passar a casa meva però sí a la casa dels altres. Això no és veu pràcticament en cap altre país”[Sévane Garibian, professora de dret a les Universitats de Ginebra i Neuchâtel]

El funeral de Franco a Madrid / GETTY IMAGES

Ni Franco ni Pinochet van ser condemnats per crims de guerra i van morir al llit. Però el destí dels seus fèretres va ser molt diferent. El dictador espanyol es va fer construir en vida un imponent mausoleu perquè una vegada mort continués sent glorificat. Pinochet, que va venir a Espanya per assistir al funeral de Franco i va quedar enlluernat amb el Valle de los Caídos, somiava el mateix destí, però la democràcia xilena no ho va permetre: el dictador està enterrat en una propietat privada de la seva família i envoltat de plantes de marihuana. El gegantí mausoleu de Franco és excepcional. Només hi ha un cas similar -i no tan monumental- a Turquia, on Mehmet Talat Paixà, un dels responsables del genocidi armeni, descansa sobre el turó del Monument a la Llibertat.

El destí dels cadàvers d’altres responsables de crims de masses com Slobodan Milosevic, Saddam Hussein, Ossama bin Laden i Muammar al-Gaddafi és dispar però en cap cas se’ls homenatja en un espai públic. “Els cossos parlen després de morts però s’han estudiat poc”, assegura el professor d’història del dret de la UPF Alfons Aragoneses, que va organitzar un debat a l’entorn de llibre La muerte del verdugo. Reflexiones interdisciplinarias sobre el cadáver de los criminales de masa (Miño y Dávila). “El cos del tirà té una vida política i material post mortem. Ens expliquen moltes coses sobre les societats que es creen després de la seva mort i ho veiem en tots els casos de la història”, assegura la professora de dret a les Universitats de Ginebra i Neuchâtel Sévane Garibian. “La monumentalització del botxí, com en el cas turc o espanyol, és possible perquè hi ha una negació política del seu passat criminal”, afegeix.

El Valle de los Caídos no és tan sols un monument que glorifica un dictador responsable de centenars de milers de morts, sinó que també representa la humiliació dels perdedors de la Guerra Civil. Va ser construït pels presos i, a la dècada dels 50, els cossos de milers de soldats republicans hi van ser traslladats sense el permís de les seves famílies. Fa anys que batallen per treure’ls d’allà. És un monument públic gestionat per Patrimoni Nacional i lloc de culte dels nostàlgics del franquisme. “La seva tomba és un símbol de la pervivència del franquisme en la vida pública espanyola i es connecta estretament amb la continuïtat de la impunitat per les atrocitats comeses durant el mandat de Franco, garantida per la llei d’amnistia del 1977”, explica la professora de dret internacional de la UB Rosa Ana Alija Fernández.

Cadàvers repudiats

El 31 de maig del 1962 el nazi Adolf Eichmann, principal organitzador de l’extermini de sis milions de jueus, va ser executat al patíbul d’una presó de Ramal·lah. Ningú volia tenir el seu cos. Se’l va incinerar i les cendres es van portar amb vaixell fins al límit de les aigües territorials d’Israel. El general Jorge Rafael Videla, un dels responsables de la junta militar argentina, va morir a la presó als 87 anys. El seu cadàver també va ser repudiat. L’havien d’enterrar al panteó familiar del cementiri municipal de Mercedes, però la població s’hi va oposar fermament. Finalment, se’l va inhumar en un cementiri privat i amb pseudònim. Pràcticament cap país vol tenir el cos d’un genocida en el seu espai públic: “Se’ls vol fora, desterrats, perquè no enverinin la pau civil. Per a molts representen un perill psicològic, polític i social”, diu Garibian.

Els ciutadans espanyols, però, i malgrat no haver-ho escollit, es veuen obligats a conviure amb el monument a Franco. Molts ho han assumit amb normalitat perquè el Valle de los Caídos forma part del paisatge des de fa 59 anys. “Si la figura del botxí sobreviu en el present i ocupa espai públic, parasita la construcció d’una democràcia -explica Garibian-. ¿Si continua present es pot parlar realment de transició? Què significa aleshores transitar? El fet que no s’hagin investigat ni jutjat els crims comesos durant la Guerra Civil i el franquisme és el que permet que existeixi el Valle de los Caídos”.

La incoherència espanyola

El 2007 es va aprovar la llei de la memòria històrica impulsada pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Deu anys després, a finals del 2017, el PSOE va portar al Congrés de Diputats una proposició no de llei que incloïa exhumar el cos de Franco, traslladar-lo a un altre lloc i convertir el Valle de los Caídos en un espai per a la reconciliació i la memòria col·lectiva democràtica. Amb Pedro Sánchez com a president, ara el govern espanyol s’ha compromès a treure els ossos del dictador del mausoleu. “Proposició no de llei vol dir que no és obligatòria, és una proposició molt tímida i el temps passa i no es resol el problema de Franco -diu Garibian-. Espanya és incoherent perquè té eines jurídiques [competència universal] que li permeten jutjar criminals de masses d’altres països però no és capaç de jutjar els seus propis criminals, és a dir, no em dono la possibilitat de mirar què va passar a casa meva però sí a la casa dels altres. Això no és veu pràcticament en cap altre país”.

El Valle de los Caídos, monument del franquisme

Bin Laden va ser executat sense tenir un procés judicial. No hi va haver fotografies i el seu cos es va fer desaparèixer en l’oceà. “La imatge més emblemàtica de la mort de Bin Laden és la dels rostres a la Casa Blanca, com testimonis en directe de la validació del poder nord-americà, escriu el catedràtic de la Facultat de Dret de la Universitat McGill Fréderic Mégret.

Muammar al-Gaddafi va ser torturat i executat, i el seu cos, colpejat i fotografiat per centenars de libis. El seu cadàver va ser inhumat en un lloc no revelat del desert libi. Aquest acte de venjança va tenir conseqüències negatives perquè després van continuar les represàlies contra els seus antics representants i simpatitzants. Mussolini va ser executat sense judici, i el seu cos, exposat i vexat. Tot plegat es va filmar. El seu cadàver va estar amagat fins al 1957 al convent dels Caputxins de Cerro Maggiore. Aquell any es van entregar les restes a la seva vídua perquè fos enterrat a Predappio a la cripta familiar. Des d’aleshores Predappio, cada 29 de juliol, és visitat per centenars de feixistes nostàlgics.

“Fer desaparèixer el cos no evita el culte o la mitificació del tirà -diu Garibian-. Inhumar-lo en un espai privat és potser la solució més neutral. Es podria obrir l’espai perquè fos visitat sempre amb un acompanyament per explicar qui era aquella figura, què va fer, convertir-ho en un lloc de memòria”. El que proposa la professora, però, no s’ha pogut fet mai. “El dret no ha solucionat què fer amb els morts amb càrrega política”, diu Aragoneses. “Treure Franco del Valle de los Caídos seria possible. El mausoleu es va fer pels caiguts en la Guerra Civil i ell va morir al llit”, afegeix. Garibian insisteix en les anormalitats de l’estat espanyol: “Una democràcia és quan s’escolten totes les veus i, en el cas espanyol, la democràcia es va construir sobre el silenci de molts”.

EVOLUCIÓ HUMANA: els primers ‘Homo Sapiens’

Publicat el per
Respon

Troben els primers ‘Homo sapiens’[CARL ZIMMER , 7-6-2017, The New York Times]
La descoberta situa els nostres orígens 120.000 anys
 abans del que es creia i al Marroc en lloc d’Etiòpia

Els orígens de la nostra espècie, ‘l’Homo sapiens’, podrien no ser els que crèiem fins ara. El descobriment d’uns fòssils al Marroc, publicats ahir per la revista ‘Nature’, trastoquen tot el que en sabíem: la humanitat va evolucionar abans i en un lloc diferent del que pensàvem. Els fòssils més antics que coneixíem fins ahir es trobaven a Etiòpia i eren de fa només 195.000 anys. Amb la troballa al jaciment de Jebel Irhoud, a uns 150 quilòmetres a l’oest de Marràqueix, s’evidencia que ja hi havia individus ‘Homo sapiens’ fa 315.000 anys, 120.000 anys abans del que es creia. I, en lloc de ser a Etiòpia, el bressol de la nostra espècie és al nord d’Àfrica.

De les restes trobades a Jebel Irhoud se’n dedueixque els humans que vivien en aquell
emplaçament s’assemblaven molt entre ells, i també als humans actuals. Ho assegura el paleoantropòlegJean-Jacques Hublin, un dels autors de l’estudi. Aquests homínids, diu, tenien les celles espesses, la barbeta petita i la cara plana i ampla. “El seu rostre era el d’algú a qui et podries trobar al metro”, detalla. Els cervells d’aquells primers humans, no obstant, eren molt diferents dels nostres. Tot i que eren tan grans com els cervells moderns, encara no havien adoptat la forma arrodonida d’avui en dia. Eren llargs i mésaixafats, com els dels homínids anteriors.

El doctor Phillip Gunz, de l’Institut Max Planck(Alemanya), expert en fòssils, assenyala que elcervell humà podria haver-se arrodonit en unafase posterior de l’evolució. El lòbul parietal i elcerebel, en concret, situats a la part posterior delcrani, podrien haver anat creixent durant milersd’anys. “Són canvis per l’adaptació a la manera com funciona el cervell”, il·lustra Gunz. Així i tot,afegeix l’expert, no se sap exactament com un cervell més rodó va poder canviar la forma en què pensem.

es cares d’aquells primers Homo
sapiens s’assemblaven molt a les
nostres, però els seus cervells
encara no tenien la forma
arrodonida actual. NATURE

Humans sofisticats

Els habitants de Jebel Irhoud eren certament sofisticats. Podien fer foc i armes artesanals complexes, com ara llances amb mànecs de fusta, necessàries per matar els animals que pasturaven la sabana que cobria el Sàhara fa 300.000 anys. Les pedres fogueres que s’han trobat, a més, indiquen que aquests primers‘Homo sapiens’ eren capaços de cobrir llarguesdistàncies per abastir-se. De pedres fogueres semblants a les de la troballa se n’han trobat en altres indrets a l’Àfrica, i des de fa dècades els investigadors s’han preguntat qui les devia haver manufacturat. Els fòssils trobats a JebelIrhoud plantegen la possibilitat que fossin manufacturats per aquests primers‘Homo sapiens’.Si això fos cert, el doctor Gunz i els seus col·legues argumenten que la nostra espècie podria haver estat evolucionant com una xarxa de grups repartits per tot el continent. John Hawks, paleoantropòleg de la Universitat de Wisconsin,que no ha participat en l’estudi, assegura que és una idea plausible, tot i que els descobriments recents de fòssils de la mateixa època plantegen la possibilitat que fossin fets per altres homínids. L’única manera de resoldre la qüestió serà trobar més fòssils des del moment en què va sorgir la nostra espècie.

Avui en dia, els parents vius més pròxims a l’’Homo sapiens’ són els ximpanzés i els bonobos, amb qui compartim un ancestre comú que va viure fa més de 6 milions d’anys. Els nostres antics parents van acabar evolucionant en moltes espècies diferents, coneguts com a homínids. Durant milions d’anys, aquests homínids van assemblar-se molt als simis: eren baixos, tenien cervells petits i només podien fabricar eines de pedra.[…]

[Geografiai Història, 1r ESO]