LA GUERRA CIVIL I LA PANDÈMIA PEL COVID-19: escenaris comparables?

La de la Guerra Civil, una crisi sense rival

Els experts veuen “una barbaritat” comparar l’impacte de la pandèmia amb el del conflicte bèl·lic

Bombardeig de Tortosa el gener de 1939:veïnes tornant a casa seva. Getty/Ara, 21-6-20

[Ara, 21-6-2020, Silvia Marimon Molas]
El 30 de juliol del 1942 el govern franquista prohibia fer “ostentació” als aparadors d’articles d’alimentació. No es podia presumir d’abundància i exhibir fregits, rostits o carn d’olla. Es prohibien les cartes als restaurants, només es podia servir un ou per persona i la mantega quedava vedada. Els cuiners, durant la Guerra Civil, ensenyaven receptes de truites sense ous ni patates: s’utilitzava farina, aigua i bicarbonat i les patates eren substituïdes per la capa blanca de les taronges prèviament assecades. 80 anys després, durant els primers dies de l’actual pandèmia, alguns van fer córrer per les xarxes imatges de supermercats amb estanteries buides i cues amb carros plens fins a dalt davant les caixes, però el cert és que en cap moment hi ha hagut escassetat alimentària. El 1936, la caiguda del PIB va ser del 24%, la pitjor des del 1850: una davallada que no s’ha repetit mai més. Ara les previsions situen la caiguda del PIB entre el 5% i el 15%. Durant la dècada dels quaranta els preus reals van pujar aproximadament un 700% i, fins al 1956, a Catalunya no es va recuperar el nivell de vida que hi havia el 1935. El 12 d’abril passat, en una entrevista a La Vanguardia, el vicepresident del Banc Central, Luis de Guindos, assegurava que la situació econòmica generada pel covid-19 era la més greu des de la Guerra Civil. Ara bé, ¿són escenaris comparables?

“Una banalització brutal”

“Es incomparable, és d’una banalització brutal per dues raons fonamentals: no és el mateix que el sistema s’aturi perquè hi ha una pandèmia que ho faci per la destrucció que ha provocat una guerra i en què una part de la població ha matat l’altra”, assegura Fernando Guirao, catedràtic Jean Monnet d’Història Econòmica Europea a la Universitat Pompeu Fabra. Guirao creu que més que mirar enrere, hauríem de mirar endavant: “Hem de pensar més en el món que volem tenir, i no en el que vam tenir, perquè és ple de deficiències. Ara pot ser també una oportunitat per decidir en quina direcció volem anar, identificar les nostres vulnerabilitats”.

La Guerra Civil va ser traumàtica en molts aspectes. Quan finalment, després de gairebé tres anys d’enfrontaments, Franco va imposar la dictadura no va venir la pau, sinó la repressió, l’exili i, per tant, la desaparició d’una important part del capital humà i una autarquia que faria que la recuperació econòmica fos molt més lenta.

Ara no hi ha una dictadura que només vetlla pels interessos d’alguns i castiga els altres, sinó una democràcia. Tanmateix, tot trencament pot provocar que la mirada de la societat canviï, que el que abans semblava imprescindible passi a ser prescindible. “Hi ha analogies, però limitades –diu Albert Carreras, catedràtic d’història i institucions econòmiques del departament d’economia i empresa de la Pompeu Fabra–. El confinament ha sigut una experiència intensa i inesperada que ha generat canvi en les preferències socials, i, igual que després d’una guerra, el retorn a la normalitat no es produirà de manera immediata”.

Canvis de prioritats i noves reivindicacions

La tendència a buscar analogies és molt humana. No les podem buscar en la mal anomenada grip espanyola del 1918, perquè aleshores el confinament només es va produir als Estats Units. Tampoc en les pestes medievals, en què la mortaldat era tan elevada que, com que la població escassejava, les classes més desfavorides van poder millorar la seva capacitat negociadora. En una economia de guerra, al contrari que en un confinament, tot es mobilitza. Carreras, però, creu que les analogies estarien en els canvis que es poden produir a posteriori, en les explosions socials o reivindicacions que poden venir. Per exemple, després de la Segona Guerra Mundial hi va haver més sensibilitat sobre el que suposaven les mancances, i això va suposar el naixement de les polítiques agroalimentàries. També es va mobilitzar població que no tenia drets civils i, un cop acabada la guerra, se’ls va haver de donar drets.

Canvis espectaculars després de la Segona Guerra Mundial

Després de la Segona Guerra Mundial, el canvi a l’Europa democràtica –no a Espanya– sí que va ser espectacular. Anglaterra, quan encara estava en guerra, va votar contra Winston Churchill per escollir un home desconegut, el líder del Partit Laborista, Clement Attlee. El lema del Partit Laborista era “Enfrontem el futur” i, entre altres coses, va prometre nacionalitzar el Banc d’Anglaterra, el combustible, l’energia elèctrica i el transport públic. “Va ser el 1945, en plena bancarrota, que Anglaterra va establir el sistema nacional de salut –detalla Guirao–. A l’Europa democràtica es van fer governs de coalició amb totes les forces polítiques, excloent els feixistes, en què es van crear les regles fonamentals de la societat del futur i es va fer de manera consensuada. Va ser l’inici de l’estat del benestar”.

Aleshores es tenien clares quines eren les prioritats. Tanmateix, Guirao insisteix que la crisi actual no es pot comparar amb cap guerra i que tampoc ajuda a imaginar què vindrà després. Segons Guirao, no és necessària una experiència tan traumàtica per fer canvis: “Holanda va fer un tomb impressionant a principis de la dècada dels 80 després del mal holandès; Corea també va fer canvis després de la crisi financera del 2010, i Finlàndia en va fer a partir de la dècada dels 90, amb l’enfonsament de la Unió Soviètica, que havia sigut el destí de pràcticament la meitat de les seves exportacions”. Finlàndia va apostar aleshores per l’educació i la innovació.

Barcelona comptava, el desembre del 1935, amb un total d’1.048.641 persones. Una població que pràcticament es va doblar al llarg dels tres anys que va durar la Guerra Civil per l’arribada de prop d’un milió de refugiats. A Barcelona les bombes van destruir 1.500 immobles. “La producció agrícola va caure en un 20% i la producció industrial va baixar un 30% –explica Oriol Dueñas, professor d’història contemporània a la Universitat de Barcelona–. El consum es va enfonsar i els productes bàsics de primera necessitat van quedar racionats fins al 1952”. Per a Dueñas, els dos escenaris no es poden comparar: “La vida quotidiana dels espanyols va estar dominada per la fam, l’escassetat de fonts d’energia i les malalties –detalla Dueñas–. El racionament de productes de primera necessitat, que també es va produir a Europa a l’acabar la Segona Guerra Mundial, va durar uns tres anys, mentre que a Espanya es va arrossegar durant més de dotze”.

Març del 1938: Tres dies de terror aeri, més de 40 hores d’angoixa

EL MAPA FANTASMA [Steven Johnson]

“Aquest llibre és un relat històric dels successos esdevinguts a Londres al setembre de 1854, basat en nombrosos testimonis presencials de supervivents i en les exhaustives investigacions dutes a terme per les autoritats durant els mesos posteriors aL rebrot “

“Aquesta és una història amb quatre protagonistes: un bacteri letal, una immensa ciutat i dos homes amb un talent molt especial, encara que molt diferents l’un de l’altre. Una fosca setmana, fa cent cinquanta anys, enmig de la por i del sofriment humà , les seves vides es van trobar en Broad Street, un carrer de Londres en el marge oest del Soho.
Aquest llibre és un intent d’explicar la història d’aquesta trobada de manera que faci justícia a les múltiples escales d’existència que ho van fer possible: des del regne invisible dels bacteris microscòpiques fins a la tragèdia, el coratge i la camaraderia d’alguns individus; des de l’esfera cultural de les idees i les ideologies fins l’extensió geogràfica de la pròpia ciutat de Londres.
És la història del mapa que es forma en la intersecció de tots aquests vectors. Un mapa creat per ajudar a donar sentit a una experiència de desafiament a l’enteniment humà. És, a el mateix temps, un cas pràctic que il·lustra com els canvis es succeeixen en la societat humana i la complexa forma en què les idees equivocades o inútils són substituïdes per altres correctes, millors. Però per sobre de tot, és un argument per veure aquella terrible setmana com un dels moments que més han influït en la definició de la vida moderna, com avui la coneixem. “

                                                                                                          STEVEN JOHNSON
                                                                                The gost Map: The Story of London’s
                                                Most terrifying Epidemic and How it Changed sciencie,
                                                 Cities and the Modern World (2006)
EL MAPA FANTASMA.
La epidemia que cambió la ciencia, las ciudades y el mundo moderno
Ed. Capitan Swing, 2020

Epidèmia racista als EUA

Choque entre la policía y manifestantes por la muerte de George Floyd al extenderse la protesta [Francesc Peirón, LVG, 30-5-2020]

 

LVG, 3-5-2020, , Elijah Nouvelage, / AFP

LVG, 3-5-2020, Chris Machian (AP)

LVG, 3-6-2020, Apu Gomes (AFP).

La hora de la desobediencia civil [Beatriz Navarro, LVG, 4-6-2020)

El racismo de Minneapolis es de todos [Xavier Mas de Xaxàs, LVG, 2-6-2020)

Memorial a George Floyd en la esquina de la calle 38 con la avenida Chicago Sur de Minneapolis, donde murió el pasado 25 de mayo (CARLOS BARRIA / Reuters)

El racismo es insepa­rable del estadounidense blanco, sobre ­todo si es anglosajón y protestante. Lo acompaña allá a donde va, incluso si no es un racista. Así de claro lo dijo Betsy Hodges hace cuatro años, cuando era alcaldesa de Minneapolis y colocó al racismo y la mala relación entre la policía y los negros como el principal problema que tenía su ciudad.

Varias décadas antes, el historiador Arthur Schlesinger reconocía que “nosotros, los americanos blancos, hemos sido racistas en nuestras leyes, en nuestras instituciones, en nuestras costumbres, en nuestros reflejos condicionados, en nuestras almas. La evolución del racismo ha sido el gran fracaso del experimento americano, la contradicción flagrante de los ideales americanos y la permanente minusvalía de la vida americana”. Minneapolis refleja mejor que muchas ciudades estadounidenses la contradicción entre el ideal democrático y la opresión silenciosa de los afroamericanos.

La clase política estadounidense ha sido históricamente incapaz de garantizar justicia social a los negros

No importa que el alcalde de la ciudad y el gobernador del Estado sean progresistas. No importa que Minnesota tenga una congresista de origen somalí, negra y musulmana, en Washington, o que el Ayun­tamiento de Minneapolis tenga doce regidores demócratas y uno ecologista y que dos de ellos, además de ser negros, sean transexuales. Tampoco importa que el jefe de la policía sea negro porque la gran mayoría de los agentes son blancos y el cuerpo tiene una larga relación con el racismo y el uso desproporcionado de la fuerza. Los abusos quedan impunes. Los sindicatos policiales protegen a los agentes y ni los fiscales ni los jueces les llevan la contraria. Desde el 2012, la junta civil que supervisa al cuerpo ha recibido 2.600 quejas por mala conducta de los agentes. Sólo 12 se han tenido en cuenta y, hasta la detención y ex­pulsión de Derek Chauvin la semana pasada por la muerte de George Floyd cuando estaba bajo su cus­todia, el castigo más severo había ­sido la suspensión de empleo y sueldo de un agente durante 40 horas. Siendo alcaldesa de Minneapolis, Hodges intentó que los policías llevaran cámaras pero el sindicato policial impuso su negativa.

Minneapolis es una ciudad progresista, de 430.000 habitantes, con mucha inmigración etíope, somalí, camboyana, laosiana y mexicana. Es una ciudad rica con empresas muy potentes en sanidad, agricultura y finanzas. Esta riqueza, eminentemente blanca, impulsa la filantropía en el mundo del arte, la gastronomía elegante y una radio pública de primer nivel. Los blancos representan al 60% de la población y los negros al 20%. Pero aún así, los negros tienen más probabi­lidades de ser detenidos que los blancos. El 60% de las víctimas de los tiroteos policiales entre el 2009 y el 2019 han sido negros.

Minneapolis es, por tanto, una ciudad con dos caras. En una están la universidad, los parques, los lagos y los carriles bicis y en la otra, los barrios segregados y el cruce de la calle 38 con la avenida Chicago Sur, donde Floyd murió ahogado con la rodilla del agente Chauvin oprimiéndole la carótida.

Un grupo de manifestantes alza los brazos en una concentración frente al ala este del Capitolio, en Washington (Jacquelyn Martin / AP)

El salario medio de un negro de Minnesota es un tercio que el de un blanco. Sus opciones de graduarse en la universidad o comprar una casa, mucho menores. Su probabi­lidad de morir de la Covid-19, tres veces más que la de un blanco, como en el resto de Estados Unidos.

La clase política estadounidense ha sido históricamente incapaz de garantizar la justicia social de los negros. Es más, muchas veces se ha apoyado en la extrema derecha racista para ganar elecciones. Lo hizo Kennedy porque en los años sesenta hasta los demócratas del Sur eran racistas, y lo ha hecho Trump porque es el último ariete de una clase enfrentada al progreso del mesti­zaje racial y cultural. Decenas de millones de estadounidenses toleran el racismo de su ideario político. Debería perder la reelección en ­noviembre pero tampoco debería haber ganado la presidencia en el 2016. Todo puede pasar, como que el pecado original de la república le sobreviva durante muchos años.

El racismo es el pecado original de EE.UU. El negro y el blanco, por mucho que pase el tiempo, per­manecen a la misma distancia del esclavo y del esclavista. Nadie, ni ­siquiera un presidente negro como Obama, ha reducido esta fractura.

June Dalziel Almeida [June Hart]: fa més de mig segle va descobrir el primer coronavirus

 

 

June Almeida treballant amb un microscopi electrònic (Institut de el Càncer d’Ontario, Canadà, 1963).
Imatge: James Norman, Getty

[Xavier Duran, Informatius Tv3- 324]
L’any 1966, June Almeida va obtenir amb el microscopi electrònic una imatge que li va permetre contemplar el que mai ningú no havia vist abans. Va observar un virus envoltat per una mena d’halo:

“Cada particular de virus està coberta per un halo prim de molècules d’anticossos, que irradien des de la perifèria.”

Era un halo o aurèola com el que envolta el Sol. Per això, ella i el viròleg David Tyrrell el van anomenar coronavirus. Naixia una nova família de virus. De moment, no se’ls va donar importància i es va pensar que no tindrien un impacte especial en els humans. Fins que l’any 2002 un d’aquests coronavirus, el SARS, va produir un greu brot d’una nova síndrome.

Aleshores van rebre molta més atenció dels científics. Però el món no es va preparar prou per fer-los front i a finals del 2019 un altre coronavirus va començar a infectar gent a la Xina. Més tard se l’anomenaria SARS-CoV-2.

L’any 1966, June Almeida va obtenir amb el microscopi electrònic una imatge que li va permetre contemplar el que mai ningú no havia vist abans. Va observar un virus envoltat per una mena d’halo:

“Cada particular de virus està coberta per un halo prim de molècules d’anticossos, que irradien des de la perifèria.”

Era un halo o aurèola com el que envolta el Sol. Per això, ella i el viròleg David Tyrrell el van anomenar coronavirus. Naixia una nova família de virus.

De moment, no se’ls va donar importància i es va pensar que no tindrien un impacte especial en els humans. Fins que l’any 2002 un d’aquests coronavirus, el SARS, va produir un greu brot d’una nova síndrome.

Aleshores van rebre molta més atenció dels científics. Però el món no es va preparar prou per fer-los front i a finals del 2019 un altre coronavirus va començar a infectar gent a la Xina. Més tard se l’anomenaria SARS-CoV-2.

Va abandonar l’escola als 16 anys

La dona que més de mig segle abans havia aconseguit prendre una imatge del primer coronavirus conegut es deia June Dalziel Almeida, de soltera June Hart.

Havia nascut a Glasgow, Escòcia, el 1930. Era filla d’un conductor d’autobusos i per falta de mitjans econòmics va haver de deixar l’escola als 16 anys.

Això no li va impedir començar a estudiar i a treballar com a tècnica de laboratori en histopatologia al Glasgow Royal Infirmary, amb un sou modest, tal com s’explica a la necrològica publicada al British Medical Journal el 2008, un any després de la seva mort.

Posteriorment va treballar en el mateix camp a l’Hospital St. Bartholomew de Londres. Fins que el 1954 la seva vida –i la de la virologia- va fer un tomb. Es va casar amb un artista veneçolà anomenat Enrique Rosalío Almeida, disset anys més gran que ella. Van tenir una filla, Joyce, i se’n van anar a viure a Ontario, al Canadà.

Allà, June va trobar una feina en què valoraven més les seves grans habilitats que no pas els seus títols. I així va entrar a l’Institut del Càncer d’Ontario, a Toronto, com a tècnica en microscòpia electrònica.

Finalment, Doctora en Ciències

Va començar a fer descobriments i a publicar-los en revistes científiques juntament amb altres companys. I tot això li va valer que el 1964 se li donés el títol de Doctora en Ciències. Havien passat divuit anys des que havia hagut de deixar l’escola.

June Almeida va desenvolupar diverses tècniques per observar els virus, uns organismes diminuts que només es podien veure amb el microscopi electrònic.

Una es basava en l’àcid fosfotúngstic o tungstofosfòric, un compost que conté fòsfor i tungstè, que augmentava el contrast a les imatges. I també va crear una tècnica basada en anticossos, que s’agregaven al virus i permetia observar-los.

Alguns dels seus primers treballs amb aquestes tècniques van ser rebutjats, perquè els revisors consideraven que eren “fotografies dolentes” del ja conegut virus de la grip.

Almenys, el 1963 va poder publicar a la revista de l’Associació Mèdica del Canadà un article en què assenyalava que les propietats dels virus es podien classificar segons la seva morfologia, revelada amb les noves tècniques. L’article tenia una cita inicial en vers:

“Virus, virus brillant lluminós,
En la fosfotúngstica nit”.

(“Virus, virus shining bright,/ In the phosphotungstic night,/ What immortal hand or eye,/Dare frame thy fivefold symmetry”.) A la cita demanava disculpes al poeta William Blake.

June Almeida, en el laboratori (Wikipedia)

Un virus inusual

L’altre gran gir a la seva vida es va produir el 1964, quan Tony Waterson, catedràtic de Microbiologia a l’Escola de Medicina de l’Hospital St. Thomas, de Londres, va visitar Almeida a Toronto. I li va proposar de traslladar-se al Regne Unit a investigar virus.

Mentrestant, el viròleg britànic David Tyrrell dirigia, en un centre de Salisbury, una recerca sobre el refredat comú. Una de les mostres que analitzaven, que van anomenar B814, no la van poder cultivar en el laboratori com les altres.

En un article publicat el juny del 1965 al Brissih Medical Journal, juntament amb M.L. Bynoe, suggeria que es tractava d’una soca que no estava relacionada amb cap altre tipus de virus conegut.

Tyrrell va enviar mostres a Almeida i li va encarregar la caracterització de tres virus diferents, confiant en les tècniques que havia desenvolupat. El 1966, tots dos van enviar al Journal of General Virology un article que va ser acceptat i que es publicaria el 1967.

Allà exposaven que un dels tres virus, el de la mostra B814, tenia al seu voltant un halo. El virus mesurava entre 800 I 1.200 àngstroms, és a dir, entre 0,00008 i 0,00012 mil·límetres.

Una de les imatges obtingudes per Almeida als anys 60 (Almeida/Tyrrell/Wikipedia)

Micrografia electrònica de virus “corona” produït per June Almeida en 1966. En [June D. Almeida and D.A.J. Tyrrell,
The Morphology of Three Previously Uncharacterized Human Respiratory Viruses that Grow in Organ Culture,
Journal of General Virology, vol. 1, no. 2 (1967) 175-178]. Imagen: Wikimedia Commons.

El 16 de novembre del 1968, ells dos i altres viròlegs proposaven, en una carta publicada a Nature, el nom de coronavirus per a la nova família. Per ironies de la història, el St. Thomas Hospital on Almeida va descobrir el primer coronavirus, és on el primer ministre britànic, Boris Johnson, va ser tractat de la Covid-19.

Altres fites

June Almeida va aconseguir altes fites, com ara la primera visualització del virus de la rubèola. I amb un dels seus mètodes va poder distingir dos components diferents en el virus de l’hepatitis B, un a la superfície i un altre a l’interior. Aquest segon era l’infecciós.

La seva carrera va acabar al laboratori de recerca de Wellcome, on va treballar en el desenvolupament de tests diagnòstics i vacunes. El 1985, es va retirar i es va fer professora de ioga, però no va abandonar del tot les observacions amb el microscopi electrònic.

Va morir el 2007 i la seva feina, molt valorada pels col·legues científics, ha saltat a l’actualitat degut a l’aparició del SARS-CoV-2. El Museu de Ciències de la Universitat de Navarra li ha dedicat un dels vídeos de la sèrie “La dona a la ciència”. El vídeo es pot veure a Youtube.

Les tècniques han avançat molt i aquells coronavirus que June Almeida va descobrir i fotografiar per primer cop ara es poden conèixer amb molt de detall. I es poden compondre imatges espectaculars, com aquest vídeo d’animació en 3D fet per Visual Science:

Archivo:SARS-CoV-2 video illustration.webm

CRONOLOGIA D’UNA PANDÈMIA

Coronavirus: cronología de una pandemia
La gran enfermedad de la era de la globalización empezó de forma silenciosa. Repasar las noticias sobre la Covid-19 sirve para ver cómo los gobiernos han cambiado sus decisiones en muy poco tiempo y cómo ha variado nuestra percepción de lo que es, según la ONU, “la mayor crisis desde la Segunda Guerra Mundial”.
JORDI CANYISSÀ [LVG]

Coronavirus: cronologia d’una pandèmia

Coronavirus: cronología de una pandemia

[JORDI CANYISSÀ, LVG, 06/04/2020] La gran enfermedad de la era de la globalización empezó de forma silenciosa. Repasar las noticias sobre la Covid-19 sirve para ver cómo los gobiernos han cambiado sus decisiones en muy poco tiempo y cómo ha variado nuestra percepción de lo que es, según la ONU, “la mayor crisis desde la Segunda Guerra Mundial”.

         –Por qué la Covid-19 no es como una gripe [Pablo Gómez, LVG, 15/4/2020]
          Las diferencias que hacen de la Covid-19 una infección más grave que la
gripe común.

Nombre de contagiats a Espanya

[22-4-2020, vilaweb] Quin és el recompte actual d’afectats i morts?

A tot el món, les darreres xifres són de 2.614.289 casos confirmats i 182.453 morts. Del total de casos, 714.305 ja es consideren guarits, segons dades de Worldometer.

Els estats més afectats són:

—Els Estats Units d’Amèrica, amb 830.572 casos i 46.235 morts.
—L’estat espanyol, amb 208.389 casos i 21.717 morts.
—Itàlia, amb 187.327 casos i 25.085 morts.
—L’estat francès, amb 159.877 casos i 21.340 morts.
—Alemanya, amb 149.771 casos i 5.211 morts.

Als Països Catalans hi ha 59.302 casos, 31.370 altes i 10.388 morts [arran del canvi de recompte, consulteu ací la metodologia a cada territori].

—Al Principat, 45.875 casos, 24.787 altes i 9.050 morts (1.052 casos, 896 altes i 205 morts més que no ahir)
—Al País Valencià, 10.571 casos, 5.011 altes i 1.112 morts (172 casos, 292 altes i 18 morts més que no ahir)
—A les Illes, 1.836 casos, 1.017 altes i 164 morts (28 casos, 12 altes i 3 morts més que no ahir)
—A Catalunya Nord, 297 casos, 246 altes i 25 morts (2 casos i  2 altes més que no ahir)
—A Andorra, 723 casos, 309 altes i 37 morts (6 casos i 27 altes més que no ahir)

*No hi ha dades separades sobre la Franja de Ponent i el Carxe.


Els enllaços i les dades a tenir sempre a mà:

[MAPA] L’evolució del coronavirus a tot el món
[GRÀFICS] Així evoluciona el coronavirus als Països Catalans

EPIDÈMIA I SOCIETAT. De la mort negra al present

Epidemics and Society. Fank M. Snowden. Yale University Press, 2019.
Snowden repassa la història i els costos humans dels brots epidèmics

Aquesta exploració àmplia de l’impacte de les malalties epidèmiques té en compte. com els brots infecciosos massius han configurat la societat, des de la mort negra fins avui. En un estil clar i accessible, Frank M. Snowden revela les maneres que les malalties no només han influït en la ciència mèdica i la salut pública, sinó que també han transformat les arts, la religió, la història intel·lectual i la guerra.

Una investigació comparativa i multidisciplinària de la història mèdica i social de les principals epidèmies, aquest volum tracta temes com l’evolució de la teràpia mèdica, la literatura de pesta, la pobresa, el medi ambient i la histèria de masses. A més de proporcionar una perspectiva històrica sobre malalties com la verola, el còlera i la tuberculosi, Snowden examina la caiguda d’epidèmies recents com el VIH / SIDA, el SARS i l’Ebola i la qüestió de la preparació mundial per a la propera generació de malalties.

Frank M. Snowden és Andrew Downey Orrick, professor emèrit d’Història i Història de la Medicina a la Universitat de Yale. Entre els seus llibres anteriors destaquen La conquesta de la malària: Itàlia, 1900-1962 i Nàpols a l’època de la còlera, 1884–1911.

“Lectura imprescindible per a qualsevol persona que estigui preocupada per la preparació de la societat per afrontar nous reptes microbians i que agraeixi la importància de la història per desenvolupar respostes eficaces i eficients.” – Socrates Litsios, autora de The Tomorrow of Malaria.

 

“Una magnífica síntesi d’un tema complex i important. Snowden aporta al tema una gran quantitat d’investigacions prèvies sobre malalties i integra brillantment el seu treball amb preocupacions històriques més generals. Un gran assoliment. ”- William Bynum, autor de A Little History of Science.
“En una era de malalties emergents ràpidament, Epidemics and Society recorda que en l’enquadrament de les epidèmies també estem, sempre, refigurant la vida humana i el destí en relació amb l’ecologia i la societat.” – Warwick Anderson, autor de Colonial Pathologies: American Tropical Medicine, Raça i higiene a les Filipines.