Societat de Nacions: 100 anys

  1. [ara, dossier, 23-6-2019] Cronologia: un segle d’acords i desacords de la comunitat internacional

    El juny del 1919, finalitzada la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà Woodrow Wilson va plantejar la creació d’un ens de nacions per resoldre diplomàticament conflictes bèl·lics

    28 de juny del 1919

    Finalitzada la Primera Guerra Mundial, el president nord-americà Woodrow Wilson planteja la creació d’un ens de nacions per resoldre diplomàticament conflictes bèl·lics. Dirigents d’una trentena de països signen el que es coneixerà com el Tractat de Versalles, que recull la constitució de la Societat de Nacions. Els Estats Units no s’hi adheriran mai.

    Juny del 1921

    La Societat de Nacions, que va arribar a tenir 54 membres, va intervenir en diversos conflictes territorials. Un dels primers va ser el de les illes Aland, al mar Bàltic, que involucrava Finlàndia, tot just independitzada de Rússia, i Suècia. L’ens multilateral va concloure que l’arxipèlag, de parla sueca, havia de ser territori finès desmilitaritzat.

    Agost del 1936

    Després del cop d’estat del 18 de juliol del 1936 del general Franco, França i el Regne Unit van impulsar el pacte de no intervenció a la Guerra Civil Espanyola, i la Societat de Nacions es va desentendre de les súpliques del govern republicà d’ajuda davant dels atacs dels sublevats amb suport dels exèrcits alemany i italià.

    Setembre del 1939

    Amb els exiliats espanyols camí de França, Europa torna a patir en carn pròpia l’horror de la guerra, que té en la invasió alemanya de Polònia la guspira que farà esclatar i escampar el conflicte bèl·lic a escala mundial i que paralitzarà el món durant sis anys. La Segona Guerra Mundial serà el fracàs definitiu de la Societat de Nacions.

    Octubre del 1945

    En plena Segona Guerra Mundial, el president Franklin D. Roosevelt impulsa la Declaració de les Nacions Unides, que donarà pas a l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb la firma de la Xina, els Estats Units, el Regne Unit, França i l’URSS. L’abril del 1946 la Societat de Nacions es dissol.

    Novembre del 1947

    La 181, sobre la creació de dos estats, és la primera de les resolucions aprovades per l’Assemblea General sobre el conflicte entre Palestina i Israel, que continua sent un dels punts negres per la incapacitat de la comunitat internacional de resoldre per la via diplomàtica una qüestió que traspassa les fronteres.

    Juliol del 1951

    L’ONU fa una reunió extraordinària per aprovar el reconeixement de l’estatus de refugiat, pensat només per als europeus desplaçats per la Segona Guerra Mundial, i no és fins al 1967 que s’amplia la protecció. Avui s’estima que hi ha més de 70 milions de desplaçats al món.

    Novembre del 1956

    L’Assemblea General convoca durant 10 dies la primera sessió especial d’emergència en un intent de resoldre la crisi del canal de Suez. De la trobada en surt la la Força d’Emergència de les Nacions Unides, un cos pensat per al manteniment de la pau que serà la llavor dels futurs Cascos Blaus, formats per soldats dels països membres.

    Novembre del 1963

    Es crea el Comitè Especial per a la Descolonització, que exigeix a les potències europees iniciar processos de descolonització, cosa que afavoreix l’aparició de nous països a l’Àfrica i l’Àsia. Actualment encara no s’ha completat el mandat, i països com ara Espanya, França i el Regne Unit mantenen colònies.

    Juliol del 2002

    Amb les experiències prèvies dels tribunals especials per a l’ex-Iugoslàvia i Ruanda, l’ONU obre a l’Haia el Tribunal Penal Internacional, el primer que permet perseguir els crims més greus contra la humanitat. El TPI neix amb les absències de grans estats, com la Xina, Rússia i els Estats Units, que no reconeixen la seva jurisdicció.

    Març del 2003

    Deu anys després del gran fracàs que va suposar per al multilateralisme la guerra iugoslava i el genocidi ruandès, l’ONU pateix un nou revés quan els Estats Units i el Regne Unit, amb l’ajuda d’Espanya, envaeixen l’Iraq de Saddam Hussein en una guerra que es va declarar “il·legal” perquè no comptava amb el suport del Consell de Seguretat. Mai es van trobar les armes de destrucció massiva que es van esgrimir per justificar la guerra.

    Juliol del 2011

    El Sudan del Sud es va convertir en el país 193 –i últim– que va ingressar al club internacional, després que gairebé el 99% de la seva població aprovés en referèndum separar-se dels veïns del Sudan. L’alegria de la independència va durar poc i l’ONU ha hagut d’enviar una missió de pau al territori sud-sudanès, que poc després de guanyar-se la sobirania va iniciar una guerra civil entre faccions pel control dels rics recursos naturals.

    Setembre del 2016

    La cruesa de la guerra de Síria expulsa milions de persones del país mentre els països europeus s’emboliquen en debats i cimeres per decidir finalment que no els donaran asil. Síria exemplifica el fracàs no només de la gestió col·lectiva dels conflictes, sinó també dels fluxos migratoris: els sirians han superat de llarg el rècord de refugiats de la Segona Guerra Mundial i van forçar una cimera extraordinària de l’ONU, també fallida.

2. 

ara, 23-6-2019

3.

De la guerra de trinxera a la protecció dels drets humans

 

Accident de Txernòbil

1.

2.

3.

L’accident de Txernòbil (Txernóbil) fou un accident nuclear,……..[Viquipèdia]

 

4. Txernòbil, una amenaça invisible [TEXT: JUAN CARLOS MENESES / INFOGRAFIA: ESTHER UTRILLA

Han passat 33 anys des que es va produir l’accident a la central nuclear ucraïnesa. Avui ha tornat a l’actualitat després de l’emissió de la sèrie ‘Chernobyl’ a la HBO, que ha sigut un èxit tant de crítica com d’audiència. En aquest reportatge s’analitzen les conseqüències del desastre nuclear més gran de la història de la humanitat

 

Tot va començar en els primers minuts d’un dissabte d’abril de l’any 1986. Era dia 26, i just quan el rellotge marcava la 1.23 es va produir una de les catàstrofes tecnològiques més grans de la història de la humanitat. Els enginyers de la central nuclear de Txernòbil realitzaven unes proves per augmentar la seguretat dels reactors. Però el resultat no va ser l’esperat. De fet, mentre buscaven aconseguir una central més segura, van caure en el caos absolut. El reactor 4 es va descontrolar, i quan els tècnics es disposaven a apagar-lo, va passar el que ningú pensava que podia passar: el nucli va explotar i va alliberar quantitats de radiació que l’ésser humà mai havia arribat a experimentar. La central de Txernòbil va deixar anar 100 cops més radiació que les bombes nuclears llançades sobre Hiroshima i Nagasaki.

La falta d’estudis dels efectes de la radiació sobre la població japonesa, amagats per la seva aliança amb els Estats Units, va provocar que moltes persones menyspreessin les conseqüències d’unes partícules capaces de travessar qualsevol ésser viu i destrossar-lo per dins. La radiació va esdevenir una amenaça invisible, per la falta d’informació i perquè és indetectable físicament fins que no n’arriben les primeres conseqüències.

Un impacte a llarg termini

Els treballadors de la central i liquidadors que van rebre altes dosis de radiació en van poder notar els efectes ràpidament. Però la resta de la població, exposada a nivells menors, no va poder saber quin n’era l’abast fins que van passar els anys. Com més baix sigui el nivell de radiació a què s’exposa una persona, més llarg serà el període de latència abans que n’esclatin les conseqüències. En aquest sentit, han calgut molts anys per saber si la radiació ha produït càncer en les poblacions que no van rebre dosis letals. A més, el càncer pot trigar molt de temps a mostrar els primers símptomes, en alguns casos fins a 25 anys.

Txernòbil també va demostrar que el càncer no és la principal conseqüència de la radioactivitat. El més freqüent és un envelliment prematur, que dona lloc al deteriorament del sistema nerviós, respiratori, digestiu i fins i tot a depressions i problemes psicològics. De fet, l’explosió de la central ha tingut conseqüències molt inesperades segons la comunitat científica. Normalment, sempre neixen més noies que nois, però a les zones més pròximes a l’accident aquesta tendència es va invertir en els anys posteriors a l’explosió.

La comunitat científica encara està lluny de saber quin serà l’impacte de Txernòbil a llarg termini. De fet, la radiació no s’atura en qui la rep, també es transmet als fills a través dels gens. Un dels principals efectes de l’explosió ha estat, precisament, la mortalitat infantil. L’alteració genètica dels pares ha provocat que neixin molts fills malalts o amb malformacions. I no s’atura aquí, ja que només un 10% del dany genètic esperat passa a la primera generació.

Els liquidadors

Va ser el col·lectiu més perjudicat per la catàstrofe nuclear. Després que es produís l’explosió, les autoritats soviètiques els van portar a Txernòbil des de tots els racons del país per eliminar la radiació, però no van ser informats de la dimensió del desastre ni de les conseqüències d’exposar-se a nivells tan elevats de material radioactiu. Els que es van acostar més a la central van haver de suportar nivells de radiació nou cops superiors a la dosi letal. Molts d’ells han mort i la majoria han quedat incapacitats, ja que han envellit de manera prematura i han desenvolupat diferents formes de càncer, leucèmia, malalties psiquiàtriques, psicològiques i cataractes. Els fills dels liquidadors nascuts després de la catàstrofe van heretar la radiació dels seus pares, cosa que els va provocar malalties i, en molts casos, la mort.

El nou sarcòfag

Les autoritats soviètiques van instal·lar una cúpula de formigó sobre el reactor 4 de Txernòbil per contenir la radiació, però era una solució a curt termini. Per aquest motiu, a finals dels anys 90 els països del G-7 van realitzar una inversió de 2.100 milions per construir una altra cúpula que contingués la radiació durant almenys 100 anys. La construcció va acabar el 2014 i ha estat un èxit. Tot i això, no es tracta del remei definitiu, ja que els residus radioactius de la central nuclear seguiran emetent altes dosis de radiació durant els pròxims 300.000 anys.

Mor NEUS CATALÀ: memòria de les deportades a Ravensbrück i de la lluita contra el feixisme

Mor Neus Català, la veu guerrera de l’infern nazi

Va sobreviure a Ravensbrück i fins als 103 anys va lluitar per reivindicar la memòria de les seves companyes combatents [Silvia Marimon, 13-4-2019]

Neus Català va plantar cara als nazis, va lluitar a la Resistència francesa i va sobreviure a l’horror de Ravensbrück. Quan va ser alliberada de l’infern, el 5 de maig de 1945, es va prometre no oblidar les companyes. Fins al final es va mantenir  fidel a la seva lluita per la memòria: “Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar coses és la voluntat de recuperar la memòria de les altres”, explicava. Menys de 20 anys després d’haver sortit de l’infern de Ravensbrück va recórrer tot França buscant el testimoni de les seves companyes de lluita. Reivindicava que elles també van donar la vida per la llibertat, però se’ls han dedicat poquíssims monuments. Va relatar la història de totes aquestes lluitadores a ‘De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas‘, publicat per primera vegada el 1984 per l’editorial Adgena, reeditat el 2000, i altra vegada el 2015 amb motiu del centenari de l’autora. 

Va voler saber què els havia passat a les seves companyes anys després. “Com altres supervivents, ella era conscient que era moltes veus; havia vist morir moltes companyes i va voler donar veu a les mortes i a les supervivents”, explica l’escriptora especialista en literatura testimonial Marta Marín-Dòmine. Recordar, reviure, no era gens fàcil. Al principi no volia explicar res davant els seus dos fills, el Lluís i la Margarita. “No només es va comprometre a difondre l’infern sinó que el va reviure; molta altra gent no n’ha sigut capaç –reflexiona Jaume Claret, director del grau d’història, geografia i història de l’art (UOC-UdL)–. Va assumir la càrrega de moltes altres dones que van ser doblement invisibles perquè eren víctimes i dones”. Català és una de les poques dones deportades del llibre de Montserrat Roig, ‘Els catalans als camps nazis’ i Carme Martí va convertit la vida d’aquesta dona valenta en una novel·la colpidora: ‘Un cel de plom’ (Amsterdam).

Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Neus Català: “Fa molts anys que em voldrien morta”

Aquesta dona tossuda i valenta, filla d’una família de camperols, nascuda als Guiamets, al Priorat, el 1915, ha mort als 103 anys, tranquil·lament al llit i envoltada pels seus fills i per la gent que estimava. Volia estudiar infermeria, però l’esclat de la Guerra Civil li va truncar el somni de treballar en un hospital. Es va afiliar a les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i després al PSUC. Quan els franquistes van entrar a Barcelona, el 1939, Català va creuar la frontera francesa amb 180 nens. Amb ells va fer un llarg viatge des de la colònia de les Acàcies, a Premià de Dalt, fins a Darnius, Portbou i el Voló. Els perseguien els bombardejos. Català recordava amb tristesa l’entrada a França. Els tiraven trossos de pa i ella cridava: “No agafeu pa, que es burlen de nosaltres!”

Amagant guerrillers des del dia que es va casar

A França es va casar amb Albert Roger el 29 de desembre de 1942 i va entrar a la Resistència francesa. Sempre explicava que el mateix dia de noces van començar a amagar guerrillers. Amb l’ocupació alemanya, no només ocultava maquis, sinó que passava missatges –se’ls amagava als cabells–, obtenia armes i feia sabotatge. “L’exèrcit alemany anava ocupant França i nosaltres sabotejàvem tot el que podíem per posar-los obstacles”, deia aquesta combatent obstinada.

Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

Margarita Català: “La manera de sobreviure de la mare ha sigut lluitar”

A ella i al seu marit els van detenir l’11 de novembre de 1943. Tenia aquell instant clavat a la retina: “Els alemanys van envoltar casa nostra, armats amb metralladores i bombes de mà”. Després va venir un periple per presons –el primer interrogatori va ser a Périgueux i després la van traslladar a Llemotges– i les tortures. El gener del 1944, un SS li va fer aquest anunci: “Ara comença un viatge molt llarg en tren. Allà on aneu hi estareu molt bé, és com una casa de repòs”. El seu marit no sobreviuria a l’infern nazi.

La van condemnar a treballs forçats a perpetuïtat. Va arribar a Ravensbrück la nit del 3 de febrer de 1944 i la van fitxar com a Neige Roger. Era el número 27.534. Relatava que no tenia records en color: el camp nazi només el podia evocar en blanc i negre. Hi havia una imatge que la perseguia, un grup de dones que va veure a l’entrar al camp: “Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes i que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes unes pelleringues… La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números. Ens van posar una injecció per eliminar la menstruació; deien que així seríem més productives”, recordava. D’aquell infern encara podia sentir els brams de dolor de les mares a qui havien mort els fills, i no podia oblidar com obligaven les dones a fer de botxins i penjar les companyes, o com algunes es llançaven contra les tanques de filferro electrificades perquè ja no podien més. De caràcter fort i rebel, sempre deia que la solidaritat la va ajudar a sobreviure. El març de 1944 la van enviar a Holleischen, un petit camp que depenia de Flossenbürg. Fins i tot amb els nazis al clatell feia sabotatge.

La lluita des de l’exili

Després de la Segona Guerra Mundial va viure exiliada a França. Es va tornar a casar, amb un altre exiliat, Félix Sancho, amb qui va tenir la Margarita i el Lluís. No s’esperava poder ser mare, perquè creia que no podria tenir fills pels experiments que havia patit al camp nazi. Mai va deixar ni la política ni la lluita. El 1962, de forma clandestina i amb altres companys que havien patit la deportació, va crear l’Amical de Mauthausen. Va col·laborar amb Montserrat Roig en el llibre ‘Els catalans als camps nazis’ (Edicions 62). Català recordava amb molt d’afecte les converses amb Roig, que al pròleg del seu llibre va escriure: “No puc oblidar les converses amb Neus Català al barri llatí parisenc”.

“Des del primer moment va participar en el projecte d’un memorial de Ravensbrück amb antigues presoneres de diferents països. Ho feia sola i pagant-ho de la seva butxaca; no tenia cap govern al darrere però volia demostrar al món que hi havia deportades espanyoles”, diu Teresa del Hoyo Calduch, portaveu de l’Amical de Ravensbrück. Era l’única supervivent del Comitè Internacional de Ravensbrück, creat el 3 de febrer de 1965. “El Museu de Ravensbrück, construït en l’antic búnquer de les cel·les de càstig, té una cel·la per a cada comunitat nacional –explica Del Hoyo Calduch–. Com que Espanya no hi va tenir delegació oficial fins al 1977, les deportades espanyoles no hi tenien cap cel·la, i va ser la Neus la que la va reivindicar i la va aconseguir després de lluitar 30 anys”.

Amb la mort de Franco, Català va tornar amb el seu marit a Catalunya. La Generalitat de Catalunya la va guardonar amb la Creu de Sant Jordi el 2005, i posteriorment, el 2006, va ser escollida Catalana de l’Any per la seva tasca de defensa de la memòria de les més de 92.000 dones que van morir a Ravensbrück. El mateix any també va rebre el premi Alternativa, que dona Esquerra Unida i Alternativa. Va passar els últims anys al poble on va néixer, els Guiamets.

“La llibertat es conquereix cada dia”

En un homenatge que li van fer a Ripollet, també el 2006, va demostrar la seva vitalitat. Es va acomiadar amb un “Visca la República!” i va recordar: “S’ha de lluitar sense parar perquè la llibertat es conquereix cada dia”. “Va obrir la porta, a Catalunya i a Espanya, a la història de la deportació femenina, a la capacitat de resistència de moltes dones que no només van patir, com els homes, la mort i les tortures, sinó també els abusos, les agressions sexuals i la maternitat als camps de concentració”, explica Jordi Guixé, director de l’Observatori Europeu de Memòries. Al pròleg de la reedició que es va fer de ‘ De la resistencia y la deportación: 50 testimonios de mujeres españolas‘, els fills de la Neus relaten com la seva mare es va mobilitzar en el París de la postguerra per ajudar els refugiats i els opositors a la dictadura i com va lluitar perquè les dones no fossin oblidades: “La seva joventut consagrada i, sens dubte, desconeguda havia sigut un malson. Estaven sepultades, sense senyals d’identitat. La Neus mai va dubtar de la finalitat d’aquest llarg camí. No es tractava de posar punt final al record”.  Neus Català és tot un símbol d’aquesta batalla diària.

El llarg combat d’una defensora de la llibertat
La lluita a França
“Les dones vam combatre els nazis. Ens vam incorporar de mil i una maneres al combat. No vam ser simples auxiliars, vam ser combatents. Del nostre sacrifici, de la nostra sang freda, de la nostra rapidesa depenia moltes vegades la vida de desenes de guerrillers”.

La condemna 
“Ens acorralaren en un pati, i, sense judicis, anaven anunciant el nostre destí. A algunes les condemnaren a mort i a mi a treballs forçats a perpetuïtat. Mentre hi ha vida, hi ha esperança!, vaig contestar rient com una boja”.

L’infern
“Eren dones, però en veure-les ens vam pensar que eren mortes que sortien d’una tomba. Totes uniformades, totes malaltes, totes lletges i fetes pelleringues… La intenció dels nazis era que deixéssim de ser persones per esdevenir números”.

La reivindicació
“Vaig intentar oblidar el patiment, però el que m’ha obligat a recordar és la voluntat de recuperar la memòria de les altres. Algunes va costar que parlessin, altres estaven ressentides perquè els companys de lluita les havien fet invisibles, i altres de seguida van voler explicar la seva història”.

Desperteu!
“Hi ha dones fantàstiques i molt preparades, però encara estem poc representades al Parlament, tant al català com a l’espanyol. Jo sempre dic: Desperteu! Vam ser un moviment que semblava que ens havíem de menjar al món i ara estem callades; ara que tenim uns drets, no els sabem fer servir”.

Ruanda: genocidi dels matxets -Hutus i Tutsis- 1994

25 anys del genocidi a Ruanda.[Fotografies d’una tragèdia]

Refugiats ruandesos creuant la frontera de Rusumo amb Tanzània des de Ruanda, el maig del 1994 REUTERS

 

25 anys després: les veus del genocidi dels matxets

El país africà intenta curar les ferides de la massacre de tutsis però ho fa amagant els crims contra els hutus [ZAHIDA MEMBRADO,ara, 7-4-2019]

Asseguda al sofà del seu petit saló, la Sandrine parla amb un fil de veu gairebé inaudible. No aparta la mirada de terra, i estreny les mans ben fort com si es donés força a si mateixa per fer el dur exercici de recordar. El seu poblat es va veure assaltat de la nit al dia per hutus alcoholitzats que anaven a la caça de tutsis per exterminar-los. Durant els 100 dies que van durar les matances, va fugir al bosc per amagar-se amb la seva mare, que va morir com a conseqüència de les ferides de matxet. A ella, que aleshores tenia 14 anys, els paramilitars hutus, els Interahamwe, van decidir perdonar-li la vida al preu de contagiar-li el VIH de manera brutal. Més de 200.000 nenes i dones van ser violades sistemàticament durant el genocidi ruandès, i si els criminals les deixaven viure era perquè patissin de per vida l’estigma de l’agressió, de la malaltia o del fill engendrat pel violador.

Avui fa 25 anys de l’inici del període de matances més salvatge de Ruanda. En només tres mesos, del 7 d’abril al 15 de juliol del 1994, 800.000 homes, dones, infants i ancians van ser assassinats, la majoria d’ells a cop de matxet. Durant aquells 100 dies de barbàrie, Occident va donar l’esquena a Ruanda i l’ONU va protagonitzar un dels episodis més deplorables de la seva història, ignorant les demandes d’intervenció procedents de l’interior d’aquest diminut país. Quan les televisions van començar a mostrar les imatges dels milers de cadàvers mutilats i abandonats als vorals, per als ruandesos ja era tard.

El 6 d’abril del 1994, l’avió en què viatjava el president de Ruanda, el general hutu Juvénal Habyarimana, juntament amb el seu homòleg de Burundi, Cyprien Ntaryamira, va ser derrocat per un míssil. El magnicidi es va utilitzar com a detonant d’unes matances planificades per les faccions més extremes del poder hutu per exterminar la població tutsi. “Vam sentir per la ràdio l’anunci del derrocament de l’avió presidencial i vam comprendre que una cosa terrible estava a punt de començar”, recorda la Sandrine, un nom fictici.

L’endemà, les milícies hutus van establir punts de control a les carreteres, bloquejant el pas, i van organitzar-se en grups de batudes de tutsis. El govern va fer públiques llistes de tutsis i va marcar les seves cases amb una creu per facilitar-ne la identificació i l’extermini. En 24 hores, els hutus van ser obligats a empunyar el matxet per aniquilar els seus veïns tutsis, i durant tres mesos el genocidi es va executar a un ritme de 8.000 assassinats al dia.

Per forçar a matar, primer calia tenir una arma molt poderosa. Durant els primers dies del genocidi, la ràdio va jugar aquest paper amb una efectivitat aclaparadora. “La ràdio animava a matar-nos, a exterminar-nos de manera cruel. Per això vaig fugir de casa i vaig amagar-me al bosc amb la meva mare, intentant no ser vistes pels milicians que anaven de caça”, relata la Sandrine, que durant setmanes va córrer presa del pànic entre muntanyes, escapant de l’alienació dels qui volien matar-la només per ser tutsi. “Em van atrapar i em van desplaçar a prop de la frontera amb el Congo. Allà em van utilitzar durant setmanes, fins que em van abandonar. Pel camí vèiem com el riu s’emportava milers de cadàvers, que suraven a l’aigua. No tinc paraules per descriure-ho”, rememora.

La principal artífex de la propaganda criminal durant el genocidi va ser Valerie Bemeriki. Des del seu lloc de locutora a la Radio Télévision Libre des Mille Collines, va instigar a l’odi i a l’aniquilació dels tutsis. Avui, 25 anys després, creua el recinte de la presó amb dificultat, sembla cansada, però durant l’entrevista articula un discurs eloqüent i meditat. “Em penedeixo del que vaig fer, però només vaig complir ordres dels meus superiors i del govern”, afirma. “Des de petita em van inculcar l’odi cap als tutsis, m’havien ensenyat que ens tenien dominats, que tot i ser minoria ens sotmetien a la seva voluntat”. El 2009 un tribunal popular la va condemnar a cadena perpètua.

Els colons belgues van introduir per primer cop a Ruanda uns documents identificatius d’hutus i tutsis, i van encomanar a aquests últims, que representaven el 14% de la població, el control de l’administració colonial, de manera que els van concedir una superioritat econòmica i de classe. Durant la segona meitat del segle XX, els hutus, que representaven el 85% dels ruandesos, van perpetrar diverses matances contra els tutsis, per intentar lliurar-se de la seva autoritat. Arran de les matances, el 1959 hi va haver un èxode de famílies tutsis que van fugir a la veïna Uganda. Els fills d’aquells exiliats van integrar, dècades després, el Front Patriòtic Ruandès (FPR), liderat per l’actual president de Ruanda, Paul Kagame, que durant el genocidi va fer front als militars hutus i va aconseguir frenar les matances. Una victòria que ha perpetuat Kagame davant el món com el salvador dels tutsis i el responsable de la fi de la barbàrie. Amb el final del genocidi el FPR va assolir el poder i l’any 2000 Kagame arribava a la presidència.

Les matances contra els hutus

Des d’aleshores, el president ruandès ha imposat un relat que obvia una part de la història, la que va venir després del genocidi, consistent en les persecucions d’hutus refugiats al Congo [aleshores Zaire] i en diversos camps de desplaçats dins de Ruanda. En aquestes regions, entre el 1995 i el 1997 el FPR va perpetrar matances que van superar en nombre de morts les causades pels extremistes hutus durant el genocidi. Però avui dia exposar aquesta part de la història és delicte a Ruanda, i qui ho fa és acusat de negar el genocidi. El govern obliga la població a sostenir un discurs en què les úniques víctimes a Ruanda van ser els tutsis, i els hutus la facció genocida. Un relat maniqueu que Occident accepta a canvi de protegir els seus interessos econòmics a la lucrativa regió dels Grans Llacs.

El primer que sobta a l’arribar a Kigali és la pulcritud de la capital. Exèrcits de neteja treballen les 24 hores perquè l’avantsala de la veritable Ruanda, la que està presa de la pobresa i el subdesenvolupament, brilli als ulls del món. Kigali té un centre de convencions més imponent que Barcelona, el transport públic és puntual i les bosses de plàstic estan prohibides a tot el país. L’economia creix per sobre de la mitjana i les grues treballen erigint edificis moderns a preus que només una ínfima elit pot permetre’s. “El govern ha imposat la pau entre hutus i tutsis. Existeixen les anomenades viles de la reconciliació, en què viuen junts víctimes i botxins. ¿És possible conviure amb l’assassí de la teva família?”, es qüestiona un periodista ruandès que omet la seva identitat. “Tot forma part del relat de reconciliació que imposa el govern i que tothom sense excepció ha de repetir”, recalca.

La imposició del discurs, l’arma política més poderosa del govern per silenciar la dissidència política, arriba fins a l’interior dels centres penitenciaris i l’articulen de manera mecànica els antics génocidaires, com es coneix a Ruanda els perpetradors del genocidi. L’Israel és un d’ells. El 1994 dirigia una administració local i cada matí elaborava llistes de tutsis que distribuïa entre els Interahamwe per identificar les preses. “Sortíem a caçar. Jo personalment vaig tirar una granada a una casa on hi havia un matrimoni de tutsis. Van morir tots dos. Al cap d’uns dies vaig matar una altra persona amb un fusell”, explica sense expressió al rostre. Fa més de 20 anys que compleix condemna a Ruanda. “Vam deixar de treballar. L’única obligació que teníem era l’extermini de tutsis, i així ho comunicava jo als meus subordinats. Ells forçaven la població a executar els crims i així vam actuar durant tot el genocidi”. Acaba la narració agraint al govern la seva heroica tasca per la reconciliació de la població, a la qual es prohibeix parlar d’hutus i tusis. “Tots som ruandesos” és el repetit mantra que perfectament podria ser el títol de l’himne d’un país que viu en una pau construïda sobre la base d’un silenci imposat.

La mala conciencia de Francia por el genocidio de Ruanda [Eusebio Val, LVG, 8-4-2019]

Macron crea una comisión para investigar la presunta complicidad de París con la masacre perpetrada por los hutus


La mala conciencia de Francia por el genocidio de Ruanda
Los genocidas Miles de hutus como los de esta foto siguen presos por su participación en el genocidio. Ayer se sumaron a la conmemoración. La mayoría de los que salen de la cárcel ocupan sus antiguas casas, junto a sus víctimas (Andrew Renneisen / Getty)
La grandeur también puede tener mala conciencia. Francia, que conserva una presencia y una influencia notables en África, arrastra remordimientos por el genocidio ruandés. Emmanuel Macron, que era un adolescente cuando se produjo la carnicería, acaba de crear una comisión para que investigue, sin límites, las presuntas responsabilidades de París. El Gobierno francés de aquella época, con François Mitterrand en el Elíseo, mantuvo un vínculo muy estrecho con los extremistas hutus. Por eso, aún hoy, la relación entre París y Kigali no se ha normalizado. Y en la misma Francia el debate sobre la complicidad sigue provocando desgarros, incluso entre los militares que fueron protagonistas.

Como muestra de la incomodidad francesa, Macron no participó ayer en Ruanda en los actos de recuerdo de aquella barbarie. Recurrió a la mentira piadosa –pero poco creíble– de los problemas de agenda. Lo representó en la ceremonia Hervé Berville, un joven diputado de su partido, La República en Marcha (LREM), de origen ruandés. Berville tenía sólo cuatro años cuando él y su hermano mayor, huérfanos, subieron a un avión militar francés en el aeropuerto de Kigali. Era abril de 1994. Aquella evacuación les salvó.

La comisión de investigación, de ocho miembros, deberá presentar sus conclusiones dentro de dos años. Macron ha prometido que tendrán acceso a todos los archivos, militares y civiles, incluidos los de Mitterrand. Está por ver si será cierto o si se pondrán barreras sobre la marcha. La puntillosa responsable de los archivos de aquel presidente socialista, Dominique Bertinotti, ha hecho saber que no habrá “ningún obstáculo particular”, si bien advirtió que el acceso a los documentos está reglado y “nada es automático”.

Ha levantado suspicacias que entre los investigadores escogidos, todos historiadores y especialistas en genocidios (de la Shoah, del exterminio armenio y otras tragedias), no haya ninguno que se haya ocupado a fondo del caso ruandés. Los dos franceses que más lo conocen y lo han estudiado, Hélène Dumas y Stéphane Audoin-Rouzeau, han sido excluidos del grupo. Para más inri, Dumas es la única investigadora francesa del genocidio ruandés que habla kinyarwanda, una de las principales lenguas del país africano. El Elíseo justificó su decisión con el argumento de que deseaba garantizar “una libertad intelectual total” y no crear otro “lugar de enfrentamiento entre las diversas tesis”.

La investigación debe determinar la amplitud de la ayuda militar prestada por Francia al régimen del presidente ruandés (hutu) Juvénal Habyarimana entre 1990 y 1994. Se deberá aclarar asimismo quién fue el responsable del ataque que costó la vida a Habyarimana (su avión fue derribado por un misil) el 6 de abril del 1994. Aquel atentado desencadenó la despiadada caza a los tutsis.

Ruanda y Francia rompieron relaciones diplomáticas en el 2006, después de que un juez de París acusara al presidente Paul Kagame y a nueve de sus colaboradores de estar detrás de magnicidio. El líder ruandés rechazó de plano la acusación. Las relaciones no se restablecerían hasta el 2009, aunque la tensión permanece hasta hoy. Las autoridades de Kigali reprochan a París hacer la vista gorda con genocidas ruandeses que viven plácidamente en su territorio.

Nicolas Sarkozy fue el primer presidente francés que visitó Ruanda después de las matanzas y aprovechó para hacer un discreto mea culpa. Era el 2010. “Lo que pasó dejó trazas indelebles, inaceptables, y obliga a la comunidad internacional, incluida Francia, a reflexionar sobre sus errores que le impidieron frenar aquel crimen espantoso”, admitió Sarkozy.

En las páginas del diario Le Monde, los remordimientos franceses fueron expresados de modo muy crudo por Guillaume Ancel, exteniente coronel. En un artículo, titulado “Ruanda es un desastre francés”, el antiguo militar sostuvo que Francia facilitó armas a los genocidas antes de que cometieran las masacres, durante y después. Lo más grave, según Ancel, es que París lo hizo bajo la cobertura de la supuesta misión humanitaria de la ONU, la operación Turquesa, dirigida por los franceses y con otros siete países africanos. Las entregas de armas se habrían realizado en el aeropuerto de Goma, en Zaire (hoy República Democrática del Congo). Para el exteniente coronel, “Ruanda es, sin duda, un desastre francés, el Chernobil de nuestras intervenciones exteriores”.

Una opinión frontalmente opuesta es la del almirante Jacques Lanxade, exjefe del Estado Mayor. Según su versión, también expuesta en un artículo en Le Monde, los ataques que se vierten contra Francia por su actuación en Ruanda “son a la vez incomprensibles y gravemente injustos”, y la consulta de los archivos lo demostrará.

Para Francia, que todavía digiere con mucha dificultad la guerra de Argelia, resulta esencial aportar luz definitiva y ser creíble sobre su conducta en Ruanda. Lo es por razones internas y de imagen internacional. Hoy los franceses están implicados, con tropas sobre el terreno, en despliegues de envergadura en el continente, como la operación Barkhane, contra los yihadistas, en Mali. Burkina Faso, Níger y otros países del Sahel. Es un imperativo moral saber la verdad sobre Ruanda y revelarla.

l’1 d’abril de 1939: inici de la Negra Nit del Franquisme

 

Imagen relacionada

 

 Finalitzada la Guerra Civil s’instaura un clima de terror, delacions i sotmetiment d’una població per part d’un exercit d’ocupació, tal com es van autoqualificar els vencedors. Es tractava d’instaurar un règim feixista de por i de silenci que, sustentat amb els consells de guerra, els afusellaments, la presó o les deportacions, fes impossible cap plantejament d’una esperança de canvi republicà i, en definitiva, d’impedir qualsevol inquietud per a recuperar les llibertats democràtiques i nacionals de Catalunya. Amb la derrota de la República s’enfonsen unes estructures polítiques democràtiques i s’interrompen unes reformes mai acceptades per un món conservador, caciquil i eclesial, molt refractari a qualsevol canvi que posés en perill els seus privilegis. Des de la mateixa Guerra Civil els nacionals articulen un nou sistema totalitari –el que desprès coneixerem com dictadura franquista- amb un aparell legal repressor que pretenia controlar la vida social, econòmica i política del país. L’1 d’abril de 1939 formalment s’havia acabat una guerra, però una altra continuava de forma sòrdida i cruel contra tota aquella part de la població que no s’identificava amb el nou règim dirigit pel general Franco. [J.L. Lacueva, M. Márquez i L. Plans. COMBAT PER LA LLIBERTAT.Memòria de la lluita antifranquista a Terrassa 1939-1979.]

Refugiats arribant al Pertús, poble nord-català de França, el 1939 KEYSTONE/ GETTY IMAGES

Civils i soldats en un camp de refugiats al Pertús, poble nord-català de França, l’any 1939 KEYSTONE/ GETTY IMAGES

 

Població estrangera resident a Catalunya el 2018

Catalunya, un gran mosaic internacional [ara, 17-3-2019]

Catalunya és una terra d’acollida i la diversitat forma part del seu ADN. Més d’un milió de catalans són de nacionalitat estrangera i provenen d’almenys 167 països. Es tracta d’una dada molt rellevant, tenint en compte que al món, segons el criteri de l’ONU, hi ha 195 estats. Aquesta infografia recull les nacionalitats de la població estrangera resident a Catalunya el 2018, segons les dades de l’Idescat, comptant només les comunitats amb més de 200 persones

Els arxius secrets del gueto: Who will write our history? (Qui escriurà la nostra història?)

Els arxius secrets del gueto [Maria-Paz López ,LVG, 21-2-2019]

 

Davant l’evidència del terrorífic moment històric que afrontaven, l’historiador Emanuel Ringelblum va decidir crear un arxiu secret sobre la vida jueva al gueto, al que va cridar Oneg Shabbat (alegria del sàbat). Ringelblum va organitzar una xarxa clandestina de fins a 60 professors, periodistes, i altres professionals, que escrivien i consignaven informació. Objectiu: transmetre als historiadors del futur de la perspectiva jueva sobre els esdeveniments , per evitar que es nodrissin de la versió nazi.

La seva extraordinària gesta es relata en el documental Who will write our history? (Qui escriurà la nostra història?), De la realitzadora nord-americana Roberta Grossman, que va ser projectat simultàniament per iniciativa de la Unesco en diverses ciutats del món el passat 27 de gener, al 74º aniversari de l’alliberament d’Auschwitz. “He vist milers de pel·lícules, moltes d’elles cruels i dures, però aquest film té una altra dimensió; com a historiador, Ringelblum volia que se sabés la història real, i ho va aconseguir “, va dir aquell dia a la projecció en un cinema berlinès Dieter Kosslick, director de la Berlinale, el festival de cinema de Berlín.

Who Will Write Our History (2018)


Els arxius secrets del gueto

Amagatalls. L’actor Andrew Bering interpreta Israel Lichtenstein, encarregat d’enterrar caixes de l’arxiu (Anna Wloch / Anna Wloch)

Al novembre de 1940, dies després que els nazis van segellar 450.000 jueus al gueto de Varsòvia, una banda secreta de periodistes, acadèmics i líders de la comunitat van decidir lluitar. Dirigit per l’historiador Emanuel Ringelblum i conegut pel nom de codi  Oyneg Shabes , aquest grup clandestí va prometre derrotar mentides i propaganda nazis amb pistoles o punys, però amb ploma i paper. Ara, per primera vegada, s’explica la seva història com a documental. Escrita, produïda i dirigida per Roberta Grossman i l’executiva produïda per Nancy Spielberg,  Qui escriurà la nostra història,  barreja els escrits de les  Shabes Oyneg arxiu amb noves entrevistes, imatges rarament vistes i espectaculars dramatitzacions per transportar-nos dins del gueto i la vida d’aquests valents lluitadors de resistència. Van desafiar el seu enemic assassí amb l’arma definitiva, la veritat, i van arriscar-se tot perquè el seu arxiu sobreviuria a la guerra, encara que no ho fessin.

Resultat d'imatges de Emanuel Ringelblum

 

80 anys de la mort d’Antonio Machado

22 de febrer de 1939: fa 80 anys de la mort d’Antonio Machado

La maleta catalana de Machado

La maleta catalana de Machado [Josep Playà Maset, LVG, 21-2-2019]

Y hay cosas que sólo la guerra nos hace ver claras. Por ejemplo: qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes”. Esta frase la escribió Antonio Machado en un artículo para La Vanguardia que se publicó el 6 de octubre de 1938, en plena guerra. Machado se había refugiado en la capital catalana, convertida en capital de la República Española ante el asedio de Madrid.

Machado escribió durante los últimos meses de la Guerra Civil 25 artículos para este diario. El último, el 6 de enero de 1939, y parece que tenía otro a punto sobre el general republicano Vicente Rojopero ya no llegó a tiempo porque el 22 de enero fue evacuado de Barcelona y un mes después moría en Cotlliure.

Mañana viernes se cumplen 80 años de la muerte de Machado y el cementerio de la población rosellonesa donde está enterrado será escenario de varios actos conmemorativos a los que el presidente del Gobierno, Pedro Sánchez, ha prometido su asistencia. El domingo está previsto que Sánchez viaje a Montauban, para visitar la tumba del presidente de la República Manuel Azaña, fallecido en 1940 –será la primera visita de un presidente de Gobierno español en activo–, y posteriormente se desplazará hasta Cotlliure, al cementerio donde reposan los restos del poeta, y a ­Argelers, en cuyas playas hubo uno de los mayores campos de inter­namiento después de la retirada.

Machado y su familia son un símbolo de una retirada en la que participaron casi medio millón de personas. El poeta salió de Barcelona acompañado de su madre, Ana Ruiz, su hermano José y la mujer de este, Matea Monedero. Con ellos iban también el filósofo Joaquim Xirau Palau y su hermano Josep. Un año antes este diario anunció sus colaboraciones con una ditirámbica presentación: “Don Anto- nio, cargado de años, de laureles y de achaques, ha renunciado a su derecho al descanso y mantiene vivo, juvenil y heroico el espíritu liberal que informó su obra y su obrar”.

Esta foto, que es probablemente la última de Antonio Machado (sentado con bastón), se hizo en la masía de Can Santamaria, en Cervià de Ter, poco antes de partir hacia el exilio

Esta foto, que es probablemente la última de Antonio Machado (sentado con bastón), se hizo en la masía de Can Santamaria, en Cervià de Ter, poco antes de partir hacia el exilio (.)

 

 

Machado llegó a Barcelona en abril de 1938 y pasó el primer mes en el hotel Majestic, convertido en centro de refugiados ilustres, donde coincidió con León Felipe y José Bergamín. Pero el ajetreo le molestaba y logró que lo alojaran en la torre Castanyer, un palacete situado en Sant Gervasi. Allí pasó otros ocho meses en los que apenas salió a la calle. “En esa egregia Barcelona –hubiera dicho Mairena en nuestros días–, perla del mar latino (…) gusto de releer a Juan Maragall, a Mosén Cinto, a Ausias March, grandes poetas de ayer, y otros, grandes también, de nuestros días”. Su amigo Joaquim Xirau, con quien solía reunirse para escuchar canciones al piano o compartir lecturas, lo recordaba “físicamente decaído” pero con “la cabeza firme y el espíritu sano, lleno de bondad”. Lo atendía el médico José Puche, atento a su delicado corazón. “Me di cuenta –escribió– de que tenía ante mí una máquina gastada”.

El camino del exilio auguraba una derrota prolongada e iba acompañada de una tristeza que sólo quienes la vivieron fueron capaces de describir. Machado lo había presentido: “Y cuando llegue el día del último viaje / y esté al partir la nave que nunca ha de tornar, / me encontraréis ligero de equipaje, / casi desnudo, como los hijos de la mar”.

 

 

Los últimos textos

Machado escribió 25 artículos para ‘La Vanguardia’ mientras estuvo en Barcelona

El taxi que los llevaba hacia Francia enfiló la carretera de la costa hacia Montgat. Por radio llegaban noticias de que el ejército franquista había entrado ese día en Sitges y Manresa, pero nadie sabía a ciencia cierta hasta qué punto había capacidad de resistir. De madrugada llegaron a Girona y atravesaron sus calles atiborradas de refugiados buscando un lugar seguro. Su destino era la masía Can Santamaria, en Raset, al lado de Cervià de Ter (una casa que hoy es la sede de la colección privada Bueler-Bernard de arte contemporáneo). En esa mansión señorial del siglo XV se reunieron con otro grupo de intelectuales entre los que estaban el psiquiatra Emili Mira, el médico Joaquim Trias i Pujol, el periodista Corpus Barga, el pedagogo Joan Roura y el lingüista Tomás Navarro. La masovera Llúcia Teixidor contaba la anécdota de que un débil Machado sufrió un desmayo y lo reanimaron con una copa de aguardiente. En el patio de la casa se hicieron una foto de grupo que es la última de Machado con vida. Aparece sentado, apoyado ya en un bastón y sin mirar a la cámara. Allí permanecieron tres días hasta que vino a recogerlos una ambulancia. Marcharon el 26 pero al intentar entrar en la carretera nacional la encontraron colapsada y optaron por pasar la noche siguiente en el Mas Faixat, de Viladasens, a apenas cinco kilómetros.

 

 

Se trataba de otra masía histórica, cuya capilla había sido asaltada a principios de la guerra. Se da la circunstancia de que un hijo de la casa, el sacerdote Lluís Faixat, había sido fusilado a escasa distancia de la casa por unos milicianos cuando lo descubrieron en un registro pocos días después del 18 de julio. En esta masía, donde pasaron la noche del 26 de enero, se les unió otro grupo de intelectuales, entre ellos Josep Pous i Pagès, Carles Riba y Clementina Arderiu.

La siguiente etapa fue la definitiva. Buscaron carreteras secundarias por l’Escala, Castelló d’Empúries, El Port de la Selva, para evitar los bombardeos y el colapso, y llegaron ya al anochecer a Portbou. En el paso fronterizo había otra enorme cola de vehículos y tuvieron que seguir a pie. Antonio Machado, de 63 años, y su madre, de 84, llegaron agotados. Estaban en Francia pero la primera noche tuvieron que dormir en un vagón de tren abandonado en la estación de Cervera. En la ambulancia que los llevó quedó atrás la maleta de Machado con sus últimos originales. Se quedaron con una manta.

200 anys: un món millor?

[ara, 17-2-2019, SÒNIA SÁNCHEZ / INFOGRAFIA: EDUARD FORROLL]

Una enquesta del 2015 a 9 països preguntava a la gent si creia que el món millora o empitjora. Només van dir que millorava un 3% dels francesos, un 4% dels alemanys i britànics i un 6% dels estatunidencs. Els suecs eren els més optimistes amb un escàs 10%. Per poder valorar-ho, diu Our World in Data, no n’hi ha prou mirant 50 anys enrere, cal una perspectiva històrica més àmplia. Per això, aquesta web acadèmica ha volgut demostrar estadísticament que en molts aspectes primordials per a la humanitat estem molt millor que fa 200 anys i que els canvis radicals en les condicions de vida d’aquest període obren una finestra a l’optimisme.

POBRESA EXTREMA

Viure amb menys d’1,9$ al dia

L’any 1820 només una petita elit tenia la sort de viure amb més d’1,9 dòlars al dia, mentre que la gran majoria de la població (94%) vivia en condicions que avui consideraríem com d’extrema pobresa. La industrialització, i l’augment de la productivitat que va comportar, han permès que l’explosió de la població mundial no es traduís en una creixent bossa de població en la pobresa màxima. Si el 1950 hi havia encara dos terços de la població mundial en la pobresa extrema, l’any 1980 ja era el 42% i el 2015 s’havia reduït a només el 10%. Són avui 734 milions de persones, quan el 1820 eren 965 milions (sobre una població total de 1.080 milions). La davallada des de llavors ha estat la més dràstica en nombres absoluts.

EDUCACIÓ BÀSICA

Majors de 15 anys

La universalització de l’educació primària i secundària és un dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU) per al 2030 . Era també un Objectiu del Mil·lenni per al 2015 només per a l’educació primària, però encara no s’ha aconseguit del tot. Però més enllà de la població escolar actual, els més grans de 15 anys que han rebut alguna mena d’educació (bàsica o més) han passat del 17% de la població fa dos segles a representar-ne el 86% actualment. L’educació és ara mateix un dret bàsic i ha estat aquesta concepció, adoptada internacionalment a mitjans del segle passat, la que ha permès un augment tan ràpid de les taxes d’alfabetització.

ALFABETISME

Majors de 15 anys

Llegir i escriure era el privilegi de ben pocs fa només dos segles. El 88% dels majors de 15 anys eren illetrats el 1820. Avui encara hi ha un 14% que no tenen aquestes eines bàsiques, però la gran majoria són gent gran. En total hi ha 4.600 milions de persones al món (amb més de 15 anys) que saben llegir i escriure, mentre que l’any 1820 eren només 100 milions de persones les que tenien aquestes habilitats, indispensables per poder prosperar en el món actual. Amb tot, les taxes són molt desiguals per països: mentre als estats més rics se situa en prop del 100% de la població, en països de l’Àfrica no arriba a la meitat, amb Sudan del Sud com el més mal situat amb només un 27% de la població que sap llegir i escriure (dades del 2009).

DEMOCRÀCIA

Població que no viu en anocràcies, en autocràcies, en colònies o en un estat en transició

El final de la Segona Guerra Mundial queda marcat clarament a la gràfica com el principal moment d’expansió de les democràcies al món. La fi de la Guerra Freda és el segon. El sistema democràtic és avui hegemònic, amb més de la meitat de la població mundial sota aquesta fórmula, però encara hi ha un 44% d’habitants del planeta que viuen sota règims no democràtics. La majoria, un 23% de la població mundial (1.700 milions de persones), viuen en un estat autocràtic. Un 15% més de la població del món viu sota una anocràcia -o un sistema similar-, caracteritzada per la inestabilitat política, la ineficàcia i una barreja de pràctiques autoritàries i democràtiques.

VACUNACIÓ

Contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus

El 1967 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va llançar la primera gran campanya de vacunació de la verola. En poc més de deu anys, el 1980, la malaltia s’havia erradicat. Tot i que la gent pensa que el percentatge de població vacunada és encara baix, la realitat és que és molt majoritari. Fins al 86% de la població mundial està vacunada contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus. Les campanyes impulsades a partir dels anys 70 i 80 del segle passat han estat exitoses i han servit per reduir àmpliament la prevalença d’aquestes malalties, un fet que ha contribuït també a la reducció de la mortalitat infantil i a la millora de la salut en general.

MORTALITAT INFANTIL

Menors de 5 anys

Fa dos segles, prop de la meitat dels nens morien abans de complir els 5 anys. A mitjans del segle passat encara eren al voltant d’un 20%, però avui són només un 4%. Pot semblar (i ho és) una xifra encara massa alta, però són deu vegades menys que fa 200 anys. No tot és gràcies a l’avenç de la medicina. Només la millora de l’habitatge i de les condicions sanitàries, especialment l’aigua potable i el sanejament, ja incrementa enormement les taxes de supervivència dels més petits. Les mesures d’higiene en el sistema sanitari i el descobriment de la teoria dels gèrmens a finals del segle XIX, a més de la vacunació i les millores en la dieta per l’increment de la producció agrícola són altres claus d’aquest gran avenç.