Jaume Nunó. Un santjoaní a Amèrica. Cristian Canton Ferrer i Raquel Tovar Abad

Dades-Llibre
Sant Joan recupera la casa i la història de Jaume Nunó, l’autor de l’himne de Mèxic.
Entrevista a Cristian Canton i Raquel Tovar
Més informació|Blog de l’Àlex Porta i Tallant

Presentació del llibre

Cristian Canton  presentant el llibre el dissabte 27 de novembre de 2010 a Sant Joan de les Abadesses. A la taula – primera per la dreta-, la seva companya i coautora del llibre, Raquel Tovar Abad.
 

“No hi ha dubte que els catalans han deixat una profunda empremta en el continent americà. Si es deixa de banda la tan comentada hipòtesis que reivindica l’origen català de Cristòfol Colom, la presència de cognoms catalans és constant en la política, la indústria, el comerç i les arts de molts països d’Amèrica (principalment, hispanohablants) des de les primeres expedicions a aquest continent […] La biogràfia de Jaume Nunó -un clar exemple d’aquella generació de catalans que va provar fortuna “fent les Amèriques”- i l’estudi de la seva obra eren una assignatura pendent que havia quedat en terra de ningú. Viatger incansable, Nunó va viure a Catalunya, Itàlia, Cuba, Mèxic i els Estats Units, convertint l’estudi de la seva carrera en un complex trenclacosques multinacional que requeria d’uns quantiosos recursos per a poder dur a terme una anàlisi exhaustiva tant a Catalunya com a Amèrica[…] Jaume Nunó va ser una víctima de la seva creació més famosa: l’himne nacional mexicà. Al llarg de la seva vida, Nunó va ser un compositor prolífic que va compondre prop de 600 obres, la rellevància i qualitat de les quals han quedat a l’ombra de l’himne que va compondre l’any 1854. De les seves àries, misses, lieds, corals, peces per a piano, composicions per a orquestra, etc., solament se’n conserven algunes referències i pocs manuscrits, de manera que redueixen les obres existents a una veintena. Cap peça seva, que se’n tingui constància, ha estat interpretada fins a la recent execució dels vals Adiós a México que la pianista mexicana Silvia Navarrete va fer al Palau de la Música Catalana de Barcelona en un concert, l’any 2007, que celebrava el 30è aniversari de la represa de les relacions diplomàtiques entre Mèxic i Espanya”[Cristian Cantón i Raquel Tovar].

Apunt |
La relació de Jaume Nunó(1824-1908) amb TERRASSA:
Jaume Nunó va néixer a Sant Joan de les Abadesses, en una casa ( El Palmàs) próxima a la riba del riu Arçamala, afluent del Ter. La seva família, d’origen humil, es dedicava a la manufactura tèxtil (processament de l’estamenya, un teixit assarjat de llana o estam, generalment negre, emprat per a la confecció d’hàbits d’ordes religioses. A finals de l’any 1929 el seu pare va morir. Tres anys més tard una epidèmia de còlera a la comarca del Ripollès desferma una important migració de la seva població. Jaume Nunó i la seva mare van decidir marxar cap a Barcelona. Molt poc temps després (cap els anys 1834-1835, segons els autors de la investigació) la mare d’en Nunó va morir de còlera, probablement infectada abans de marxar del poble. Un oncle es va fer càrrec de Jaume Nunó, rebent una educació musical a Barcelona i Itàlia (1834-1840). Entre 1840 i 1841 s’incorpora com a instructor de la banda de tambors i cornetes del batalló de la Milícia Nacional de Sabadell. Els autors de la biogràfia expliquen que “és imprecisa la data en què Jaume Nunó va mudar-se de Sabadell a Terrassa”. El malestar per l’endarreriment en el pagamant dels sous dels músics és una possible causa. Sigui quin sigui el motiu, la seva vinculació amb les bandes militars va continuar a Terrassa. Com diuen Cristian Canton i Raquel Tovar “va ser a Terrassa on Nunó va conèixer Dolores (18??-1851?), vídua de Taló, una dona possiblement més gran que ell, amb qui es va casar el 1848. Sobre aquest matrimoni, se’n tenen poques dades i, fins i tot, el mateix Nunó no l’esmenta quan li fan alguna entrevista biogràfica anys més tard, fet que denota que potser es va tractar d’un episodi poc agradable de la seva vida. Poc després d’aquesta unió va néixer la primera filla de Jaume Nunó, Dolores Nunó Taló, l’any 1848. L’any 1851, quan Nunó decidí marxar cap a Cuba, va deixar a terrassa la seva dona i la seva filla. Es desconeix què va passar amb Dolores, vídua de Taló, però és possible que morís pocs anys més tard, i que la jove Dolores Nunó quedés a càrrec de la família Taló. Jaume Nunó no tornarà a veure la seva filla fins al cap de 25 anys, però mantindria una freqüent correspondència”.
Després de viure a Cuba i a Mèxic, Jaume Nunó va arribar als Estats Units l’any 1856, “on el seu renom va anar en augment, ja fos com a director d’orquestra o com a pianista acompanyant”. Després de 15 anys “cansado y aburrido de llevar una vida tan agitada y laboriosa” Jaume Nunó s’instal·la a Buffalo -una ciutat del nord-est dels Estats Units-, convertint-se en un prestigiós professor de cant. En aquesta ciutat nordamericana, Nunó va tornar a casar-se amb Kate Cecilia Remington , una alumna molt més jove que ell, amb qui va tenir tres fills. A finals de l’any 1874 Jaume Nunó decidí viatjar a Terrassa amb la intenció d’endur-se la seva primera filla amb ell. Dolores Nunó vivia al Raval de Montserrat i havia adquirit formació en estudis musicals amb una agraïda veu. Després d’uns quants mesos a Catalunya, Jaume Nunó i la seva filla van arribar al port de Nova York el setembre de 1876. Dolores Nunó va tenir força èxit com a cantant, difonen el seu talent musical com a interpret i com a docent. Després de residir a Buffalo i a Rochester, Dolores Nunó va tornar a Terrassa l’any 1883. Cristian Canton i Raquel Tovar han pogut estudiar la “freqüent correspondència entre Dolores i la resta de la família Nunó als Estats Units, sempre en un anglès impecable, excepte quan escrivia a Jaume Nunó, que ho feia en Castellà. Hi ha constància que la filla terrassenca d’en Jaume Nunó va compondre alguna obra musical de caire religiós.

********************************************************************************************************************************
********************************************************************************************************************************

Vida i obra de Luis G. Jordà (1869-1951).
El músic de Les Masies de Roda que va triomfar a Mèxic.
Cristian Canton Ferrer

Dades_Llibre
Presentació al Consulat de Mèxic.

 Apunt |
L’autor d’aquest llibre, Cristian Canton, és un terrassenc inquiet i curiós. Vaig tenir el privilegi de compartir un temps amb ell dins de les aules. Tenir-lo com a alumne fou tot un luxe. Llegint el seu treball arribo a la conclusió que ha fet una recerca exhaustiva i brillant, expressada de forma excel·lent en el seu llibre. Va explorar arxius de la Plana de Vic, Barcelona, Mèxic i Nova York, intentant reconstruir -com ell mateix ens diu- “el mosaic que havia estat la vida d’en Luis G. Jordà”. El resultat és molt gratificant: un recorregut biogràfic apassionant i una lectura molt amena. El prestigi d’en Jordà arriba molt aviat: tan sols tenia 19 anys quan l’ambient musical de Barcelona aprecia els seus coneixements orquestrals. En Luis G. Jordà dirigí el Conservatori de Vic i va compondre moltes peces per a la Banda Municipal, al capdamunt de la qual va estar en tot moment com a compositor i director. La vida a la capital d’Osona és truncarà quan Jordà s’enamora d’una noia de 14 anys, alumna de piano i filla d’un ex militar carlista ultra-religiós, i la deixa embarassada. Aquest fet precipità el casament i la marxa del matrimoni cap a Amèrica. En Jordà i la seva dona, l’Antònia Casabosch, arriben a Mèxic, on tenia alguns contactes, el mateix any de la desfeta de Cuba. Viuen en un país que està dirigit pel dictador Porfírio Díaz (1876-1911) i que pateix grans transformacions estructurals de la mà de grans inversions de capital provinents d’Europa i els Estats Units. Precisament aquest període de expansió econòmica, que conviu amb l’augment de les desigualtats econòmiques i les injustícies socials, fa de Mèxic un pol d’atracció per molts catalans que volien fer fortuna a Amèrica a les acaballes del segle XIX.

En un primer moment, en Jordà es guanya la vida com a docent particular i com a compositor d’obres per a orgue. No era suficient. La inquietud d’aquest músic – també intèrpret de piano i molt seduït per la música de cambra-, el porta a fundar l’any 1904 una de les formacions de cambra més renombrades de Mèxic: el Quintet Jordà-Rocabruna. Aquesta formació va tenir una carrera meteòrica perquè tal com ens ho expressa Cristian Canton, ” aquest grup de músics, tots catalans, van ser l’ànima de qualsevol acte de prestigi que tenia lloc a la Ciutat de Mèxic: ni hi havia recepció oficial, casament o ball d’alta societat on els seus serveis no fossin sol·licitats”. A més, va aconseguir fer enregistraments per a la firma nord-americana Edison -en un moment de gran difusió del fonògraf com a reproductor comercial- de 32 gravacions  qualificades per l’ Edison Phonograph Monthly com un conjunt de “danses encantadores i transcripcions operístiques”. Cristian Canton va localitzar 20 d’aquestes gravacions (realitzades en el primer suport analògic que es va comercialitzà- cilindres de cera de la marca Edison on es gravava prèviament un so que podia reproduir-se amb una agulla connectada a una botzina amplificadora-. Aquestes gravacions han estat incloses en un CD que acompanya el seu llibre, juntament amb unes altres a càrrec de la pianista Silvia Navarrete y el tenor Fernando de la Mora. Cristian Canton no tan sols descobreix els primers enregistraments comercials conservats, sinó que va trobar a Mèxic els diaris personals d’en Luis G. Jordà que una cunyada de la nora d’aquest músic havia conservat dins d’un bagul.

A finals de març de 1904, en Luis G. Jordà va compondre una hilarant sarsuela, Chin Chun Chan, amb la que va adquirir un èxit extraordinari.  Es tractava d’escenificar una petita història còmica que té com a eix central els malentesos que produeixen la presència d’un mexicà disfressat de xinès amb l’ambaixador de la Xina en un hotel. Una obra plena de comicitat, ironia i amb algun que altre toc frívol. A banda de compondre nombroses sarsueles i ser un participant actiu de la música de cambra, Luis G. Jordà va tenir altres actius destacables:  guanya el certamen musical per posar música a l’Himno Patriótico de la Segunda Reserva l’any 1902, un himne dels soldats en reserva diferent al de l’exèrcit general; fa una composició patriòtica -una cantata d’independència-  que servís per enaltir els valors del poble mexicà durant la commemoració del centenari de l’aixecament de Miguel Hidalgo contra el govern colonial espanyol el 16 de setembre 1810; col·labora en la fundació de l’Orfeó Català de Mèxic i, fins i tot, col·laborà en campanyes publicitàries.

L’acabament de la dictadura de Pofirio Díaz l’any 1911 va obrir l’esperança d’un canvi polític i social que afavorís molt més la igualtat social. L’any 1915 s’inicià una Revolució a Mèxic que posarà fi a les estructures tiràniques que havia instaurat el règim porfirista. Aquest procés revolucionari va fer pensar a en Jordà i la seva família que no podien arriscar-se massa davant les tensions polítiques i socials que s’esdevenien a Mèxic. Recordem que la música d’en Jordà estava associada a “l’elit econòmica i social de la Ciutat de Mèxic”. Recordem que Luis G. Jordà va ser un “músic amenitzador de les vetllades de l’alta societat, líder del quintet preferit del president Porfirio, professor particular de les classes benestants….”. La família Jordà va marxar als Estats Units on el músic va poder conèixer els nous ritmes i harmonies que sorgien: fox-trots, two-steps o rag-times. Tots ells precursors del jazz. La seva estada a Nova York va ser molt curta, motivacions familiars van fer que en Jordà i la seva dona retornessin a Catalunya l’any 1916, residint a Barcelona on, tal com ens explica Cristian Canton, “va inciar un negoci a les Rambles, la casa Beethoven, on es venia música de la majoria d’editorials musicals d’Europa i Amèrica […] amb l’inici de la Guerra Civil, les relacions amb l’estranger derivades del tràfic de partitures i les seves moderades tendències catalanistes, el van fer viure amb por i, poc a poc, va acabar desapareixent de l’escena musical barcelonina. Finalment, va morir oblidat per tothom el setembre de 1951”.

La lectura del llibre que acabo de ressenyar és molt amena i contribueix, sens dubte, a recuperar la figura d’un gran músic i, alhora, ens ofereix un brillant exercici de recuperació de la nostra  memòria col·lectiva.

**********************************************************************************************************************************
**********************************************************************************************************************************

En aquesta  carta hi ha tabac. Epistolari d’un soldat de l’exèrcit republicà (1938-1939)
Edició i presentació a cura de MIQUEL PERALTA MAS
Esteve MAS ALSINA i Paquita ANGLADA GALCERAN

Fitxa-Llibre

Exposició de fotografies i un llibre per recordar la Terrassa de la Guerra Civil

Miquel Peralta Mas en explica a la introducció que, “Aquesta és la història d’un matrimoni jove que veu trasbalsada la seva vida perquè ell, Esteve Mas, s’ha d’incorporar a l’exèrcit republicà al juliol de 1938. Acaba de fer 33 anys. Ha estat cridat a files pel govern de la Generalitat. Formarà part de la 30a Divisió Brigada 131, Batalló 523, hereva de l’antiga divisió Macià-Companys. La seva muller, Paquita Anglada, és més jove, té 29 anys. S’està a casa amb la filla de 3 anys, de nom Maria Rosa. De la lectura de les cartes s’endevina que està embarassada d’una segona filla, la Pepita. Esteve Mas treballava de comptable al Banc Hispano Americano
de Terrassa.

La d’aquesta família és una de tantes històries personals i familiars esquinçades per la guerra. És una de tantes històries que, malgrat moments d’esperança, s’acaba tràgicament […]En aquesta carta  hi ha tabac té el valor d’ésser un epistolari íntegre, inèdit i ben escrit entre un soldat de l’exèrcit republicà i la seva esposa. Un centenar de cartes manuscrites, ben conservades i degudament datades i referenciades, a partir de les quals el lector coneixerà la quotidianitat de la Guerra des de dos indrets i perspectives ben diferents. D’una banda, la d’un soldat al front; de l’altra, la del bategar d’una ciutat, terrassa, violentada per la Guerra com tantes altres. El fet que ell tingués estudis i que treballés en una oficina bancària fa que les cartes estiguin especialment ben escrites, i totes -també les d’ella- són en català original, tret de les ja comentades de quan ell va ser fet presoner. No van ser escrites per ser publicades, però sí que volien donar testimoni d’unes  situacions i unes vivències molt difícils i concretes, llavors plenes d’incerteses i perills. Tampoc van ser escrites buscant un valor literari més enllà de la feina ben feta, però això, avui, els dóna molt més valor”.

Un libro recoge la correspondencia de un matrimoni durante la Guerra Civil [Jordi Manzanares | Diari de Terrassa]

******************************************************************************************************************************************
******************************************************************************************************************************************

Fallece el escritor argentino Ernesto Sabato

El autor de ‘El túnel’ ha muerto en su casa a los 99 años de edad