BENVINGUTS AL MEU BLOC EDUCATIU.
Esteu convidats a compartir aquests espai virtual, perquè pugui servir-nos com una eina de comunicació i d’intercanvi d’informació
jlacueva@xtec.cat
***********************************************************************
El massís de Sant Llorenç del Munt
Sant Llorenç del Munt és un massís situat entre les comarques catalanes del Vallès Occidental i el Bages. Pertany a la Serralada Prelitoral catalana. Els cims principals són el Montcau (1.056 m) i la Mola (1.104 m), on es troba l’església de l’antic monestir de Sant Llorenç del Munt (segle XI).
«Els aspres relleus del massís de Sant llorenç, pelats com el Montcau o arbrats i les seves fondalades, són fressats per infinitat de camins i caminets, sovint perduts però no mai perdedors (…)La mística dels turons, cingleres, coves, balmes, avencs i canals, a dreta i esquerra, arreu, situa el caminant curiós en un món de fantasia i puresa.
[Ferran Canyameres (1898-1964). El Vallès (Vigor i bellesa, ed. Selecta,1961. La nit de Santa Llúcia(1959):Premi Maspons i Camarasa de monografies comarcals]»
Els orígens del monestir de Sant Llorenç del Munt es remunten cap a mitjan segle X, al voltant del 958, quan apareix la primera menció documental d’una casa eclesiàstica amb uns altars dedicats a Santa Maria, Sant Miquel i Sant Llorenç, situades al cim de la muntanya. Aquest edifici romànic situat al cim de la muntanya.
«és també el símbol i la materialització d’una manera d’estructurar la societat de la muntanya que va perdurar -amb transformacions considerables- fins a l’inici del segle XIX. Es tracta del control i l’explotació de les comunitats pageses per part de senyors de la terra que es coneix genèricament com a feudalisme
[Pere Roca, La història d’una comunitat humana de muntanya, dins Sant Llorenç. Terrassa. ed. Diari de Terrassa, 1996]»
Tradicionalment s’ha afirmat que els exercits francesos profanaren i cremaren, el 30 de març de 1808, gran part del monestir i les seves dependències. No obstant això, hi ha referències anteriors (el relat de Francisco de Zamora escrit el 1786) que ja descriuen el Monestir en un estat de destrucció total:
«Vaig pujar a la muntanya de Sant Llorenç del Munt, en el cim de la qual hi havia un monestir de benedictins. La pujada és molt aspra, però pot pujar-s’hi a cavall. Aquesta muntanya forma una serralada amb la de Montseny i Montserrat, i és una elevació mitjana entre les dues. Aquesta mateixa serralada serveix de divisió civil i natural als territoris del Vallès, pla de Bages, Vic, etc… i als corregiments de Mataró, Vic i Manresa, i als bisbats de Vic i Barcelona. Com que l’elevació d’aquesta muntanya és molt gran, també les vistes d’ella són summament esteses i agradables. En el seu cim estava el monestir de benedictins, del qual queda íntegra l’església construïda a la manera antiga, sense cap adornament, però sumament sòlida. I la resta del monestir és arruïnat i només en roman una part molt mal conservada, en què vivia fa poc anys un monjo i ara un ermità. Es veuen oberts els sepulcres i rodolant les calaveres de persones o monjos importants, segons ho denoten els escuts que es veuen a les sepultures
[Francisco de Zamora, Diario de los viajes hechos en Cataluña. Curial, 1973. pàgs 38-39] ».
******************************************************************************
Parc de Vallparadís
(Pla del Mas de la Castlania i Pla del Torrent de les Ànimes)
nevat durant la tarda del 8 de març de 2010
[Jllacueva]
Parc de Vallparadís
(Pla del Mas de la Castlania i Pla del Torrent de les Ànimes)
nevat durant el matí del 28 de febrer de 2018
JlLacueva
“El parc de Vallparadís s’ha convertit actualment en un dels símbols de Terrassa, en un dels seus signes d’identitat més clars i contundents, en una de les imatges més clàssiques de la nostra ciutat. Aquesta consideració com a símbol i signe d’identitat té l’origen en la transformació que ha sofert l’espai ocupat pel torrent de Vallparadís els darrers anys del segle XX, en què ha passat de ser un torrent a ser un parc. Tanmateix, abans d’aquesta radical i recent transformació, el torrent de Vallaparadís ja havia estat objecte de l’atenció tant de l’administració municipal, responsable del planejament urbanístic de la nostra ciutat, com d’aquells ciutadans sensibles a la bellesa d’un retall verd de natura enmig d’una ciutat aleshores industrial, grisa i bruta (…) Hem vist com durant més d’un segle el torrent de Vallparadís s’ha transformat en un parc, com ha passat de tenir una funció productora agrària a ser un espai marginal i receptor d’allò que expulsava la ciutat industrial (deixalles, runes, aigües residuals…) per a esdevenir finalment un centre de referència cultural i d’esbarjo que va més d’enllà del seus límits…”
[Enric Sanllehí i Bitrià,Vallparadís: la llarga i encara inacabada transformació d’un torrent.Terrassa: Terme (núm. 20) novembre 2005, pàgs. 83-100]