Arxiu de la categoria: General

L’últim dia lectiu a l’Institut ÈGARA

Publicat el per
Respon

 

Amb motiu de l’últim dia lectiu d’aquest curs 2020-21 el director de l’Institut Ègara, Jaume Cabanes ha lliurat el següent text a les famílies i a l’alumnat. Reprodueixo ací el seu contingut:

Benvolgudes famílies, benvolguts alumnes,

Avui és l’últim dia lectiu d’aquest curs. Pel José Luis i per a mi mateix també és el nostre últim dia lectiu, en aquest cas, de la nostra carrera professional i com a membres de l’actual equip de direcció. Són molts anys de docència on hem pogut compartir i impartir coneixements amb milers d’alumnes i crear vincles que perduren més enllà dels anys de convivència al centre docent. Us volem fer arribar el nostre agraïment, a les famílies per la confiança depositada en nosaltres, en l’institut públic del barri, del districte. Als nois i noies per la seva implicació en l’aprenentatge, pels valors que dia a dia demostren, per superar les adversitats. Han estat un parell de cursos gens fàcils. Alumnes i professors hem hagut de treballar en condicions molt complicades degudes a la pandèmia, tot i així, hem arribat a bon port.

Tant el José Luis com jo mateix us desitgem, a tota la comunitat, que ben aviat, el proper curs, pugueu tenir una estada normalitzada a l’institut, que tot torni a ser com abans, que tornem a veure els somriures a les cares i retrobar la llibertat de moviment que ens permet fer totes les activitats que hem hagut de deixar de fer.

La paraula “jubilació” té diversos orígens, per una part en llatí rústic, iubilare, significava cridar, especialment a les bèsties, després per associació a un mot grec, iobalaios, la paraula es va associar a un crit d’alegria. Aquest mot va donar origen a la paraula jubileu, associada a una festa jueva que es celebrava cada cinquanta anys, anys de servei que s’havien de fer per retirar-se d’una feina i que finalment va donar origen a l’accepció actual.

Per tant cridarem d’alegria per la feina complerta, però és indubtable que us trobarem a faltar. Trobarem a faltar el dia a dia amb les companyes i companys i trobarem a faltar moltíssim els nostres nois i noies a les aules.

També volem expressar el nostre desig de que la nova direcció, encapçalada per la professora Mont Busquets, porti l’Institut a assolir noves i grans fites.

Us desitgem el millor,

José Luis i Jaume

INS ÈGARA (Terrassa)_Comiat del curs 2020-21

 

 

 

Pandèmies globals i brots epidèmics a la vila de Terrassa 1348-1809 [Joan Soler, Arxiu Històric de Terrassa-ACVOC]

Publicat el per
Respon

HISTÒRIES MORBOSES (1348-1809)

[Joan Soler, Arxiu Històric de Terrassa – Arxiu Comarcal del  Vallès Occidental
Ajuntament de Terrassa – Col·lecció Terraça.doc Núm 8]
@Diplomaticat ens ofereix un treball historiogràfic  rigorós i molt amè. 

els ofereixo una cronologia

“La normalitat, en el passat, era una altra ben diferent a la que vivim, crèduls d’una invulnerabilitat definitiva. La nova “normalitat ” , en realitat, pot ser que signifiqui tornar a la “normalitat” del passat”

1348 [abril]

  • Arribada a Barcelona de la pesta negra (malaltia provocada pel bacteri Yersinia pestis. Tres tipologies: bubònica, septicèmica i pulmonar). Des de Barcelona es va estendre a la resta del país.
  • Ciutadans de Barcelona  i d’altres localitats venen a Terrassa a residir o s’hi troben només de pas. Alguns d’aquest ciutadans moren a Terrassa i s’acorden documents de comanda en dipòsit del cos i els ossos d’aquests difunts (a fi i efecte de poder-los enterrar posteriorment a la seva parròquia)

1348 [13 de maig]

  • Darrera notícia del primer prior de la Cartoixa de Vallparadís, Berenguer de Plana, al testament de Blanca de Centelles, darrera senyora dels Terrassa, qui molt probablement va morir per la pesta negra.

1348 [24 de maig]

  • Guillem de Vallseca, ciutadà de Barcelona i senyor de moltes possessions a Terrassa, fa un dipòsit en comanada del cos i els ossos del seu fill Bernadó.El 23 de novembre el mateix Guillem de Vallseca consta com a difunt el 23 de novembre.

1348 [16 de juny]

  • El notari Bernat Carbonell i el capellà de Sant Pere, Pere Costa, s’encarreguen de redactar documents amb fe pública, encarregats de recollir les últimes voluntats dels moribunds. Desapareixen de manera sobtada, possiblement víctimes de la pesta.

1348 [28 de juliol)

  • L’historiador Salvador Cardús ha explicat (Terrassa Medieval. Visió històrica, 1960), que la pesta va provocar una forta despoblació que es perllonga fins al segle XV. Abandonament de terres (masos rònecs). Els senyors feudals carregen els deutes pendents als pocs supervivents. Guillem de Boadella (propietari del mas Boadella de Sant Vicenç de Jonqueres) demana al conseller reial que intercedeixi amb els prohoms de la vila de Terrassa perquè reconsiderin el valor de les seves possessions que s’havien empobrit. Demana que la imposició es faci sobre el valor actual i no pas el què tenia vuit anys abans.

1420 [6 de juliol]

  • El Consell de Jurats i prohoms de la vila acordà que tota persona estranya que fugís de les mortaldats no pogués entrar dins Terrassa, sense l’autorització expressa del batlle Joan Busa, el síndics Bernat de Casanova i els membres del consell.

1402 [10 de juliol]

  • El batlle Joan Busa fa una crida ordenant que cap persona pogués venir, entrar i aturar-se dins de la vila “per rahó o occasió de aquestes pidèmies o mortalitats qui corren en la terra”.

1421 

  • El mercader de Barcelona, Bertran Nicolau, funda dins de l’hospital de la Mare de Déu (situat al mur de llevant de la Plaça de la Vila) la capella del Sant Esperit. Aquest Hospital del Sant Esperit farà front a les malalties i les infeccions.
  • Des de principis del segle XV la vila aprèn a millorar les seves condicions higièniques a fi d’evitar els riscos de contagi.

1490 [22 de maig]

  • El batlle Jaume Torrella fa una crida ordenant que cap vilatà ni cap persona del terme acollís a casa seva persones foranes que estiguessin malaltes o se sospités d’elles.

1506 [16 de desembre]

  • El batlle Josep Ramoneda ordena que cap persona que vingui d’un lloc on hi hagi afectació de pesta tingui permís per entrar a la vila. Cap vilatà podrà acollir a cap persona externa sota dura sanció de 60 lliures.

1515 [20 de juny]

  • Es prohibeix a la vila jugar a certes activitats que impliquen agrupar a molta gent al seu voltant (per exemple, jugar a palet o a les bitlles).

1520 [29 de maig]

  • El batlle Pere Anglada fa una crida prohibint que ningú de la vila i del terme poguessin anar a dormir fora vila, a llocs on es morien de pesta, i que tampoc poguessin introduir robes o altres mercaderies d’aquests llocs. Aquells que haguessin dormit en viles on hi hagués sospita de pesta, hauran de passar una quarantena de 10 dies fora de la vila de Terrassa abans de poder tornar. Aquells que han fugit dels llocs on es morien de pesta hauran de fer una quarantena de 30 dies abans d’entrar a la vila.

1529 [27 de juliol]

  • La vila creix i el rei Carles I concedeix la llicència per a construir cases fora de les muralles.
  • A finals de 1529 hi torna haver sospita de pesta a la vila, la qual queda tancada per ordre del consell general.

1530 [19 d’agost]

  • El batlle Antic Parellada ordena netejar i escombrar a consciència les cases i rentar totes les robes que hagin pogut estar en contacte de persones que han mort de pesta.

1532 [17 d’abril]

  • Es registra l’última víctima pel brot de la pesta.

1532 [2 de juny]

  • Es prohibeix acollir dins la vila a tota persona que vingués de Vilafranca del Penedès o de Martorell, viles afectades pel mal de la pesta.

1532 [3 de juny]

  • Es prohibeix l’entrada de robes de llana o de lli, ni cap altre moble, que vingués de lloc on hi havia sospita de pesta.

1555

  • S’inicia la construcció d’un nou Hospital fora de la Plaça de la vila, a l’espai on antigament es coneixia com Horta del Canyo (actual emplaçament del Mercat de la Independència).

1557

  • El nou hospital rep el nom d’Hospital de Sant Llàtzer

1564 [abril-juliol]

  • El 19 d’abril el consell pren mesures davant el creixement del mal pestífer arreu del Principat. Nomena set persones perquè coordinin la tutela dels pobres de la vila i les guardes per evitar que ningú entri a la vila
  • El 18 de maig bona part dels vilatans han marxat de la vila. Una mesura de xoc per evitar possibles contagis. El consell nomena més guardes per evitar saquejos i l’entrada de persones forasteres.
  • El 14 de juliol sembla que l’amenaça a remès i que la pesta no ha acabat d’arribar a la vila, si s’exceptua un cas probable vinculat a la malaltia.

Finals del 1588 i mitjan  de 1590

  • El 27 de novembre de 1588 el consell de la vila va acordar iniciar l’estratègia habitual de contenció del risc de contagi: impedir l’accés a persones sense pòlissa de sanitat, prohibir l’entrada de robes, teixits de llana o de lli o qualsevol altre bé moble, i evitar l’accés descontrolat de persones o béns per les finestres, eixides o portes dels murs medievals i les parets exteriors de la vila.
  • El 6 de juliol de 1589 el batlle ordena al pagès Joan Guitart i a l’hostaler Montserrat Ullastrell que deixin d’acollir persones, bens diversos i de contravenir les crides emeses. Ja feia quinze dies que l’epidèmia s’havia declarat a la ciutat de Barcelona i la por i els temors comencen a créixer a la vila de Terrassa.
  • L’11 de juliol el consell de la vila acorda portar els malats que es trobin de pesta a l’hospital de Sant Llàtzer.
  • El 19 de juliol el batlle Joan Mitjans insta als portalers a garantir les distàncies amb possibles nouvinguts i evitar que ni ells mateixos ni cap vilatà s’apropin a un foraster si no es mantenen a un mínim de 30 passes de distància.
  • El 24 de juliol mel consell ordinari de la Universitat de la vila contracta el cirurgià Lluís Gual durant un any per poder curar els habitants de la vila a canvi de cent ducats.
  • El 28 de juliol hi ha indicis dels primers malalts.
  • El dia 30 de juliol els vilatans Jaume Bugunyà i Jaume Canals demanen voluntàriament que la seva casa es tanqui molt probablement, per estar o bé ells mateixos o bé alguns dels seus familiars, amb la malaltia en marxa.
  • A principis d’agost el ritme de documentació s’atura. El batlle Joan Mitjans surt de la vila per alguna raó que es desconeixen.
  • El dia 9 d’agost la vila té nou batlle, Serapi Amat. La seva primera decisió es condicionar el mercat de dimecres. Es tractava d’evitar la mobilitat social al màxim.
  • El 14 d’agost es convoca consell general de la vila de Terrassa. Es ratifica un acord anterior de portar els malalts a l’Hospital de Sant Llàtzer. Es descarta traslladar malats als tuts o tutes (mena de coves naturals o bé refugis artificials utilitzats per pastors.
  • El 15 d’agost  de 1589 el batlle Serapi Amat declara per escrit que la pesta es present en la vila de Terrassa.
  • El 21 de setembre el consell general de la vila acorda un tancament més radical per impedir sortides i entrades fora de control. També s’ordena als morbers a tapiar els accessos i sortides de les cases dels infectats amb llates de fusta ben clavades, amb les persones a dins. Les mesures preventives dictaminades van rebre la resposta dels vilatans en forma d’aldarulls i resistència en alguns carrers de la vila.
  • El 23 de setembre el consell general de la universitat acaba decidint interpel·lar a l’ajuda divina per aturar el ritme vertiginós del contagi. S’acorda fer una processó al santuari de la Mare de Déu de Montserrat i fer un estadal amb cera i fil, per a fer-lo cremar a la capella de la Verge del Roser i davant la imatge del gloriós sant Roc [ El portal de la Riera s’havia mantingut obert per accedir a la vila de manera regular i arran de la pesta de 1589 acaba canviant la seva denominació a portal de Sant Roc]
  • El dia 13 de desembre el consell general de la vila torna a recuperar el control de la vila. Encara es detecten casos de pesta.
  • A finals de 1589 continuen les mesures-algunes inhumanes- contra la pesta. Un exemple: el 13 de gener de 1590 es fa una crida a la vila perquè s’expulsin tres dones que reben l’adjectiu d’errades”. Acusades de concubinatge són expulsades de la vila un cop es va detectar que estaven malaltes de pesta
  • El 17 de gener de 1590 s’ordena la neteja i purificació de les cases dels malalts de pesta. Es possible que dins del context d’aquestes neteges es produís la crema d’alguns béns de l’església de Sant Pere. El llibre de baptismes de 1589 fou purificat, juntament amb altres escriptures. En un llibre de baptismes cremat a l’inici de la Guerra Civil (1936) s’especificava que: “en lo any de 1589, que comptaven los 15 dies del mes d’agost, dia de Nostra Senyora, fou que fugiren tots los habitants en nostra vila per lo mal de la pesta, y fou nòmina que entre dins la vila y altres llochs de la present parròquia muriren 230 persones, les ànimes de les quals tinga Nostre Senyor en lo Cel. Amén”. Aquestes 230 persones representen la pèrdua de prop del 10% de la població de la vila i del terme.
  • El 29 de març de 1590 es dona per acabada l’epidèmia de pesta iniciada a finals de 1589. L’historiador Salvador Cardús donà per acabada la pesta a mitjans de gener.

1591- 1648

  • L’anàlisi estadística dels llibres d’òbits feta pel doctor Daniel Montañà permet descobrir epidèmies (fantasmes), petits brots epidèmics que, sense crear un gran desassossec col·lectiu, van tenir un cert impacte entre la població.[Daniel Montañà  Buchaca, Aspectes sanitaris del terme i vila de Terrassa en els segles XVI, XVII i XVIII. Barcelona: UB-Seminari Pere Mata, PPU, 1987.]
  • Entre els biennis 1607-1608 i 1615-1616, es produeixen dos pics de mortaldats. Aquest últim, fou degut a una epidèmia de verola. Aquests pics de mortaldat coincideixen amb un acarnissament contra dones acusades de bruixeria i amb un temps de males collites. Tot plegat, una convivència corroïda que va provocar expulsions de la vila, empresonaments i, fins i tot, execucions de mort d’algunes dones.
  • Entre els anys 1602 i 1619 a la vila exerceixen diversos metges i cirurgians: Hernando Martínez, Josep Duran, Antoni Capmany i Esteve Arnella.
  • L’any 1622 es diagnostica un cas (l’esposa del paraire Bernat Ballart, Joana Ballarda) diagnosticada de “elefansiasis y en vulgar lepra o masellia…..contagiosa i asquerosa”. El dictamen dels metges resol amb una mesura inhumana: l’expulsió de la vila per evitar un contagi perillós entre els vilatans.
  • El 9 de maig de 1622 Salvador Cabanyes, curandero de la vila,  fou expulsat de Terrassa per ordre dels consellers “attès los molts engans ha fets als singulars de la dita vila ab sa empíriques y supèrtices cures”.

1649-1652

  • El 5 de setembre de 1649 el consell general de la vila de Terrassa adverteix de l’existència d’una epidèmia de pesta a la ciutat de Barcelona i que a moltes localitats de Catalunya s’havien disposats guardes per prevenir el morbo. La pesta s’estén per tot el Principat dins el context de la Guerra dels Segadors, amb un constant moviment de tropes franco-catalanes i castellanes.
  • El 21 de gener de 1651 el consell general de la vila contracta un doctor en medicina i un cirurgià, a la vegada que ordena revisar l’estat de les medicines per fer front a un possible contagi. A Barcelona es comptabilitzen 35.000 persones mortes. Els dirigents de la Diputació del General de Catalunya van sortir de la ciutat i es van instal·lar a Terrassa. Alguns membres de la Diputació, prèvia quarantena durant uns dies abans d’entrar a la vila, es van establir-se a la Torre o casa de les Eimerigues. La Diputació del General va romandre a Terrassa entre el 22 d’abril i el 13 d’agost de 1651. Va marxar cap a Manresa atesa la pressió militar de les tropes de Joan Josep d’Àustria. Tots els documents que es van signar o que es van fer portar durant aquest període, havíem d’estar desinfectats (“envinagrats y perfumats”).
  • El 7 de novembre les tropes castellanes entren a Terrassa. El 24 de gener de 1652 entren a ferro i foc les tropes franco-catalanes, devastant la vila de 800 habitants i acarnissant-se contra els partidaris castellans.
  • L’11 de març es recorda als vilatans que cal tancar la vila davant els riscos de contagi que venien d’altres parts del principat.
  • A principis de juliol de 1652 arriben a Terrassa tropes franco-catalanes procedents de Sant Boi del Llobregat on s’havia declarat la pesta.
  • Els 5 i 6 de juliol de 1652 es declarà oficialment la pesta. En el període de tres o quatre dies les víctimes ja eren prop de 300 persones. Cada dia morien entre dotze i vint-i-cinc persones, fins al punt d’arribar algun moment a 40 persones difuntes.
  • Durant tot el mes de juliol i la primera meitat del mes d’agost la vila “s’abrasava tot de pesta”: trobant-se molts malalts a morberies que hi havia pels camps, camins, torrents i altres parts de les rodalies de Terrassa; molts morts van quedar sense enterrar durant dies; moltes persones fugien a les barraques de vinya, als tuts habituals i a muntanyes properes.
  • El cost econòmic de l’epidèmia de pesta va ser alt: el 8 de febrer de 1654 el consell de la vila reconeix que encara no havia pogut retornar les 4.300 lliures que havia demanat a crèdit al canvista mossèn Creixell de Barcelona.

1655 – 1723

  • Entre els anys  1659 i 1660 hi ha micro-epidèmies estacionals i puntuals que van provocar pics de mortaldat.
  • L’any 1666 hi hagé un brot epidèmic de “mal groc” (hepatitis) però no se sap com va afectar a Terrassa.
  • Entre els anys 1693 i 1697 hi ha pics de mortaldat  a Terrassa i els seus voltants molt probablement degut a malalties infeccioses com ara la verola, el xarampió, l’escarlatina, la diftèria i la febre tifoide.
  • Els efectes de la Guerra de Successió fan minvar la població a Terrassa. Durant el període entre 1709 i 1717, la vila perd una mica més de 750 persones entre morts, desplaçats i gent que fuig de la vila.
  • L’agost de 1720, la vila es torna a tancar. Durant el mes de juny ha aparegut la pesta a Marsella. Els regidors de Terrassa decideixen activar les guardes habituals per protegir la vila de la pesta. La coordinació de les guardes no serà fàcil perquè persones pertanyents a l’estament militar o cavallers no hi col·laboren. Una petició al capità general de Catalunya facilitarà que els cavallers i els gaudints de privilegi militar participessin en les guardes dels portals per qüestió de sanitat.
  • El 3 de juliol de 1723 Joan Huguet, tinent del corregidor de Mataró, va permetre la retirada definitiva de les guardes de sanitat per tal que comerciants poguessin circular amb llibertat de moviments arreu del territori sense necessitat de portar ni mostrar butlleta de salut, ni haver de marcar amb segell de sanitat les robes que que intercanviaven.
  • El 21 de setembre, el corregidor de Mataró emet una ordre que obliga als regidors de la vila a pagar una part proporcional de les despeses que havia suposat pel Principat la construcció de barraques de sanitat per fer front, eventualment, a l’expansió del contagi.

1724-1808

  • Durant aquesta etapa hi ha un increment de l’activitat industrial a la vila i un augment de població, la qual cosa significa una major circulació de persones i béns.
  • El coronel de l’exercit reial i corregidor de Mataró, Oroncio Betrela de Andrade, ordena el 8 de setembre de 1743 que totes les persones que portessin mercaderies cap als pobles situats a dos llegües de la costa, haguessin de portar butlleta de sanitat de manera obligatòria.
  • El doctor Montañà detecta pics de mortaldats moderats entre els anys 1751 i 1764. Però son més virulents els anys 1778, 1786 i 1793.
  • El brot de 1778 coincidí amb una epidèmia de dengue a tota Espanya.
  • Durant el quadrienni 1783-1786 hi ha “febres terçanes” (malària o paludisme) arreu de Catalunya.
  • Entre els anys 1778 i 1793 hi ha un increment de la mortalitat d’albats (menors de 8 anys). En un període de vint anys arriben a morir prop de 3300 infants.
  • La vinculació dels efectes climàtics i certes malalties es comencen a estudiar durant el segle XVIII: els efectes de la industrialització en les zones rurals amb un augment del monocultiu de vinya o d’arròs, els episodis tempestuosos a finals de l’estiu o l’erupció del volcà islandès Laki entre els anys 1783 i 1786, són factors que poden haver afavorit la proliferació de “febres terçanes”.
  • L’any 1793 hi ha un episodi de febre tifoide que coincideix amb l’inici de la “Guerra Gran”. Entre els anys 1793 i 1795 la Festa Major no va poder celebrar-se, tan sols es van mantenir actius els oficis divins.
  • El 19 de juliol de 1803 l’alcalde de Mataró José Justo López de Tejerina, aconsella als regidors de Terrassa l’adquisició de l’obra del doctor Joaquín de Villalba y Guitarte: Epidemiología Española o historia cronológica de las pestes, contagios, epidemias y epizootias que ha acaecido en España desde la venida de los cartagineses hasta el año 1801, Madrid, Mateo Repullés, 1802 (Madrid, Fermín Villalpando, 1803)

1809

  • Les tropes franceses van entrar  a la vila el 23 de març de 1809 i s’hi van instal·lar fins el 13 d’abril. Van saquejar cases i maquinaria de la incipient industria tèxtil; alguns soldats francesos malalts de febre tifoide van acabant provocant  un contagi general a la vila. Aquesta malaltia es manifesta al cap d’una o dos setmanes
  •  A mitjans de 1809 es constata  l’epidèmia de febre tifoide a Terrassa. Els testaments aixecats davant notari s’incrementen, particularment a partir del 23 d’abril, una setmana després que les tropes franceses marxessin de Terrassa.
  • La febre tifoide es manifesta amb més virulència entre els mesos d’abril i agost. Fins desembre hi haurà menys casos afectats per la malaltia.
  •  L’historiador Salvador Cardús [Historial de la guerra napoleònica a Terrassa. Terrassa: Tallers Gràfics Joan Morral, 1962] va explicar els efectes d’una epidèmia de febre tifoide tenint en compte el que havia escrit Josep Ignasi Rodó Martínez a mitjans del segle XIX i que Josep Ventalló i Vintró havia transmet.
  • Segons ens explica l’Historiador Cardús l’any 1809 van morir 774 persones a terrassa i a l’antic poble de Sant Pere, 103. En només set mesos, la vila perd un 20% de la seva població. A principis del segle XIX Terrassa tenia una població que s’aproximava als 3.800 habitants.
  • Segons ens ha deixat escrit Josep Ignasi Rodó “la terrible constelación tifódica…diariamente no bajó la cifra de 15 defunciones. Día hubo que se enterraron 21 cadàveres”.
  • El 27 d’abril, quatre dies després de l’inici de l’epidèmia, l’ajuntament de la vila va decidir començar a enterrar els cadàvers en un cementiri castrense situat davant de l’antiga capella de Sant Jaume, molt a prop del Castell Cartoixa de Vallaparadís. L’enterrament dels cadàvers en aquest indret suscità un conflicte entre el propietari de la parcel·la, el marquès de Sentmenat  (Quadra de Vallaparadís)-que s’hi oposava radicalment- i l’ajuntament de Terrassa. Davant del desacord, el 4 de maig la Junta superior del Principat va dona el seu consentiment perquè es continues enterrant els morts al cementeri castrense.

 

 

Dones científiques – La primera metgessa

Publicat el per
Respon

Entre les tres primeres dones que estudiaren medicina a Espanya també hi figura Maria Elena Maseras, però únicament Dolors Aleu va exercir la professió amb consulta pròpia a Barcelona durant 25 anys. Martina Castells morí prematurament abans de poder exercir i Elena Maseras es dedicà a l’ensenyament.

Maria Elena Maseras: la primera dona que entra a la Facultat de Medicina

Filla d’una família de metges, decideix estudiar Medicina després d’acabar el batxillerat. Obté del rei Amadeu de Savoia una Reial Ordre que permet que les dones puguin estudiar la carrera universitària en règim privat però no se les autoritza a assistir a classe. Elena Maseras s’inscriu a la Facultat de Medicina de Barcelona i comença els estudis com alumna lliure el mes de setembre del 1872. El 1875, el catedràtic de Terapèutica, Narcís Carbó, l’admet a l’aula. És la primera dona que entra a la Facultat de Medicina a estudiar i és ben rebuda per companys i professors. Dos germans seus més joves -Agustí Alfons (+1901) i Miquel estudien, també, la carrera mèdica.
Elena Maseras i Ribera acaba la carrera de Medicina l’any 1878 i sol·licita fer l’examen de llicenciatura però el Ministeri d’Instrucció Pública tarda més de 3 anys en concedir-li el permís malgrat les seves al·legacions. És, doncs, el juny del 1882 quan finalment aconsegueix l’autorització per presentar-se a examen el mes d’octubre. La jove metgessa obté la qualificació d’excel·lent. Desanimada per les dificultats burocràtiques amb què es troba, decideix no fer el doctorat i renunciar a la pràctica de la Medicina.
Mentre espera l’autorització per l’examen de llicenciatura, Elena Maseras estudia Magisteri, la professió que exercirà la resta de la seva vida. Es dedica a l’ensenyament, primer com a Mestre Superior de Barcelona i Vilanova i la Geltrú fins que, el 1890, s’estableix a la ciutat menorquina de Maó on és mestre de la primera escola pública de nenes. A més de la seva tasca docent, és una col·laboradora habitual d’, periòdic maonès republicà i democràtic. Els seus articles aborden temàtiques diverses en l’àmbit de la salut, la cultura i l’oci. Des d’aquest mateix diari, promou la implantació sense èxit d’uns Jocs Florals a l’illa de Menorca com els que s’estan fent a Catalunya. Igualment, en les nombroses conferències que pronuncia com, entre d’altres, (1904) o (1905).
Poc després de fer 50 anys, Elena Maseras i Ribera mor a Maó d’una malaltia cardíaca. En el certificat de defunció consta que era soltera. L’any 2006, Barcelona dóna el seu nom als jardins situats a l’interior d’una illa de l’Eixample que és al costat de l’Edifici de Consultes Externes de l’Hospital Clínic.

MBC
Galeria de metges catalans.

_______________________________________

Dolors Aleu i Riera
[Barcelona, 07/04/1857 – 18/02/1913]

La primera médica española

 

Filla d´una família de la burgesia barcelonina, l’any 1874, en presentar-se a la Facultat de Medicina per assistir regularment a les classes de primer curs de carrera, trenca tots els motlles socials, morals i intel·lectuals de l’època, que només concedeixen a la dona un paper domèstic. Aleu va a la universitat amb dos escortes que li posa el seu pare, Joan Aleu, doctor en farmàcia, cap de la Policia Municipal, tinent d’Alcalde de Barcelona i Governador General de Catalunya.

Amb un expedient molt brillant, acaba els estudis de Medicina a Barcelona el 1879. Tot i així, no aconsegueix l’autorització per presentar-se a les proves de llicenciatura fins a l’abril del 1882. De la mateixa manera, no pot llegir la seva tesi fins al 1882, un cop superada l’oposició del rector de la Universitat Central de Madrid, l’única on es podia llegir una tesi doctoral en aquell temps. Aleu la dedica al seu professor Joan Giné Partagàs, que anys abans la motiva perquè no deixi els estudis davant els obstacles externs que li fan perdre les ganes d’acabar la carrera. Finalment, la tesi es publica a la revista l’any 1883. Abans, quan feia quart curs de carrera, havia publicat un llibret de 34 pàgines titulat .

Dues altres noies coincideixen amb Dolors Aleu a la Facultat de Medicina, Helena Maseras i Martina Castells. La primera comença la carrera el 1872 i l’acaba el 1878 però no es pot examinar de llicenciatura fins al 1882. Mai va exercir de metgessa perquè es dedica a la Pedagogia. L’altra, Martina Castells, començà el 1877 i acabà el 1881. Ella, però, tampoc acaba exercint perquè mor de part en el primer embaràs.

L’any 1885, Dolors Aleu crea junt amb Clotilde Cerdà Bosch, filla d’Ildefons Cerdà, l’, institució en què hi fa de professora d’Higiene Domèstica. Especialitzada en Ginecologia i Medicina Infantil, exerceix de metgessa amb molt d’èxit durant vint-i-cinc anys. Té una consulta a la Rambla Catalunya número 31 tot i que la seva clientela és majoritàriament femenina. De forma altruista, visita també els nens de la Casa de Caritat on s’hi desplaça periòdicament.

 

Dolors Aleu és casa amb un agent de borsa, Camil Cuyàs, amb qui té dos fills. El petit, Camil Cuyàs Aleu (Barcelona, 1884 – 20/04/1905), mor de tuberculosi pulmonar als 21 anys quan és alumne intern de la Facultat de Medicina de Barcelona.
Hi ha carrers, places i jardins amb el nom de Dolors Aleu a Barcelona, Lleida, Terrassa, l’Hospitalet i Palafrugell. Concretament a Barcelona, els Jardins de Dolors Aleu són al barri del Raval on s’ubica el Dispensari de Perecamps. Més recentment, s’ha inaugurat el Centre Sociosanitari Putget – Dolors Aleu.
És la primera dona que entra a la que l’accepta com a membre associat estranger.

MBC

Galeria de metges Catalans

Evolució de la corba del coronavirus a Espanya

Publicat el per
Respon

Evolució de la corba del coronavirus a Espanya [lvg, Laura Aragó, Carles Villalonga, 25-9-2020]

Evolució de la corba de l'coronavirus a Espanya

Des que el passat 31 de gener es va identificar el primer cas de Coronavirus a Espanya, els contagis superen ja els 700.000 casos a tot el territori . La primera onada va arribar sense previ avís i va obligar les autoritats a prendre mesures dràstiques només 3 mesos després que es detectés el primer cas a la província Xina de Wuhan. El dia 13 de març Espanya presentava un Estat d’Alarma com la gran mesura forçosa per evitar que la pandèmia causés encara més estralls dels que ja eren inevitables.

Després d’un estiu marcat per les limitacions de la nova normalitat, la tardor arrenca amb la segona onada en plena expansió. La gran diferència d’aquesta segona respecte a la de març és que ara es fan molts més PCR que llavors: si al març es detectaven entre el 10 i el 20% dels casos ara s’identifiquen al voltant del 70%.

Això incideix de manera directa en les xifres de casos ja que es detecten més asimptomàtics i, per tant, el nombre de nous contagis supera fins i tot el de finals de març, quan es va registrar el pic de casos de la primera onada. El nombre de morts, però, s’ha reduït tot i l’increment de casos: la detecció precoç impedeix que es desenvolupin casos més greus.

 

 

 

I encara que la pressió hospitalària encara es manté per sota dels nivells de març en el conjunt de l’Estat, els nous ingressos hospitalaris i en UCIs incrementen setmana rere setmana des de principis d’agost.

Els casos segueixen a l’alça en la gran majoria de les comunitats autònomes però el focus es troba a la regió de Madrid, la taxa supera els 700 casos per cada 100.000 habitants. La resta de territoris tenen una taxa d’incidència superior a 100, amb excepció d’Astúries que encara es mantenen lleugerament per sota d’aquest llindar.

Les dades d’incidència de la taula que es mostra a continuació fan referència als casos registrats en els últims 14 dies. Tenint en compte el retard d’algunes comunitats autònomes en comunicar les seves xifres, es converteix en una de les variables més fiables.

 

 

Atès que les dades que ofereix de dilluns a divendres el Ministeri de Sanitat són estàtics i no permet afegir l’increment total als dies anteriors, l’evolució diària per comunitat autònoma de casos i morts es revisa periòdicament per l’Institut de Salut Carlos III amb l’objectiu d’homogeneïtzar la sèrie.

Són aquestes dades les que es mostren en el gràfic de a continuació i que, a més, permeten comparar l’impacte de la primera onada i el de la segona en terme de nous contagiats i morts.

EL MAPA FANTASMA [Steven Johnson]

Publicat el per
Respon

“Aquest llibre és un relat històric dels successos esdevinguts a Londres al setembre de 1854, basat en nombrosos testimonis presencials de supervivents i en les exhaustives investigacions dutes a terme per les autoritats durant els mesos posteriors aL rebrot “

“Aquesta és una història amb quatre protagonistes: un bacteri letal, una immensa ciutat i dos homes amb un talent molt especial, encara que molt diferents l’un de l’altre. Una fosca setmana, fa cent cinquanta anys, enmig de la por i del sofriment humà , les seves vides es van trobar en Broad Street, un carrer de Londres en el marge oest del Soho.
Aquest llibre és un intent d’explicar la història d’aquesta trobada de manera que faci justícia a les múltiples escales d’existència que ho van fer possible: des del regne invisible dels bacteris microscòpiques fins a la tragèdia, el coratge i la camaraderia d’alguns individus; des de l’esfera cultural de les idees i les ideologies fins l’extensió geogràfica de la pròpia ciutat de Londres.
És la història del mapa que es forma en la intersecció de tots aquests vectors. Un mapa creat per ajudar a donar sentit a una experiència de desafiament a l’enteniment humà. És, a el mateix temps, un cas pràctic que il·lustra com els canvis es succeeixen en la societat humana i la complexa forma en què les idees equivocades o inútils són substituïdes per altres correctes, millors. Però per sobre de tot, és un argument per veure aquella terrible setmana com un dels moments que més han influït en la definició de la vida moderna, com avui la coneixem. “

                                                                                                          STEVEN JOHNSON
                                                                                The gost Map: The Story of London’s
                                                Most terrifying Epidemic and How it Changed sciencie,
                                                 Cities and the Modern World (2006)
EL MAPA FANTASMA.
La epidemia que cambió la ciencia, las ciudades y el mundo moderno
Ed. Capitan Swing, 2020

Epidèmia racista als EUA

Publicat el per
Respon

Choque entre la policía y manifestantes por la muerte de George Floyd al extenderse la protesta [Francesc Peirón, LVG, 30-5-2020]

 

LVG, 3-5-2020, , Elijah Nouvelage, / AFP

LVG, 3-5-2020, Chris Machian (AP)

LVG, 3-6-2020, Apu Gomes (AFP).

La hora de la desobediencia civil [Beatriz Navarro, LVG, 4-6-2020)

El racismo de Minneapolis es de todos [Xavier Mas de Xaxàs, LVG, 2-6-2020)

Memorial a George Floyd en la esquina de la calle 38 con la avenida Chicago Sur de Minneapolis, donde murió el pasado 25 de mayo (CARLOS BARRIA / Reuters)

El racismo es insepa­rable del estadounidense blanco, sobre ­todo si es anglosajón y protestante. Lo acompaña allá a donde va, incluso si no es un racista. Así de claro lo dijo Betsy Hodges hace cuatro años, cuando era alcaldesa de Minneapolis y colocó al racismo y la mala relación entre la policía y los negros como el principal problema que tenía su ciudad.

Varias décadas antes, el historiador Arthur Schlesinger reconocía que “nosotros, los americanos blancos, hemos sido racistas en nuestras leyes, en nuestras instituciones, en nuestras costumbres, en nuestros reflejos condicionados, en nuestras almas. La evolución del racismo ha sido el gran fracaso del experimento americano, la contradicción flagrante de los ideales americanos y la permanente minusvalía de la vida americana”. Minneapolis refleja mejor que muchas ciudades estadounidenses la contradicción entre el ideal democrático y la opresión silenciosa de los afroamericanos.

La clase política estadounidense ha sido históricamente incapaz de garantizar justicia social a los negros

No importa que el alcalde de la ciudad y el gobernador del Estado sean progresistas. No importa que Minnesota tenga una congresista de origen somalí, negra y musulmana, en Washington, o que el Ayun­tamiento de Minneapolis tenga doce regidores demócratas y uno ecologista y que dos de ellos, además de ser negros, sean transexuales. Tampoco importa que el jefe de la policía sea negro porque la gran mayoría de los agentes son blancos y el cuerpo tiene una larga relación con el racismo y el uso desproporcionado de la fuerza. Los abusos quedan impunes. Los sindicatos policiales protegen a los agentes y ni los fiscales ni los jueces les llevan la contraria. Desde el 2012, la junta civil que supervisa al cuerpo ha recibido 2.600 quejas por mala conducta de los agentes. Sólo 12 se han tenido en cuenta y, hasta la detención y ex­pulsión de Derek Chauvin la semana pasada por la muerte de George Floyd cuando estaba bajo su cus­todia, el castigo más severo había ­sido la suspensión de empleo y sueldo de un agente durante 40 horas. Siendo alcaldesa de Minneapolis, Hodges intentó que los policías llevaran cámaras pero el sindicato policial impuso su negativa.

Minneapolis es una ciudad progresista, de 430.000 habitantes, con mucha inmigración etíope, somalí, camboyana, laosiana y mexicana. Es una ciudad rica con empresas muy potentes en sanidad, agricultura y finanzas. Esta riqueza, eminentemente blanca, impulsa la filantropía en el mundo del arte, la gastronomía elegante y una radio pública de primer nivel. Los blancos representan al 60% de la población y los negros al 20%. Pero aún así, los negros tienen más probabi­lidades de ser detenidos que los blancos. El 60% de las víctimas de los tiroteos policiales entre el 2009 y el 2019 han sido negros.

Minneapolis es, por tanto, una ciudad con dos caras. En una están la universidad, los parques, los lagos y los carriles bicis y en la otra, los barrios segregados y el cruce de la calle 38 con la avenida Chicago Sur, donde Floyd murió ahogado con la rodilla del agente Chauvin oprimiéndole la carótida.

Un grupo de manifestantes alza los brazos en una concentración frente al ala este del Capitolio, en Washington (Jacquelyn Martin / AP)

El salario medio de un negro de Minnesota es un tercio que el de un blanco. Sus opciones de graduarse en la universidad o comprar una casa, mucho menores. Su probabi­lidad de morir de la Covid-19, tres veces más que la de un blanco, como en el resto de Estados Unidos.

La clase política estadounidense ha sido históricamente incapaz de garantizar la justicia social de los negros. Es más, muchas veces se ha apoyado en la extrema derecha racista para ganar elecciones. Lo hizo Kennedy porque en los años sesenta hasta los demócratas del Sur eran racistas, y lo ha hecho Trump porque es el último ariete de una clase enfrentada al progreso del mesti­zaje racial y cultural. Decenas de millones de estadounidenses toleran el racismo de su ideario político. Debería perder la reelección en ­noviembre pero tampoco debería haber ganado la presidencia en el 2016. Todo puede pasar, como que el pecado original de la república le sobreviva durante muchos años.

El racismo es el pecado original de EE.UU. El negro y el blanco, por mucho que pase el tiempo, per­manecen a la misma distancia del esclavo y del esclavista. Nadie, ni ­siquiera un presidente negro como Obama, ha reducido esta fractura.

June Dalziel Almeida [June Hart]: fa més de mig segle va descobrir el primer coronavirus

Publicat el per
Respon

 

 

June Almeida treballant amb un microscopi electrònic (Institut de el Càncer d’Ontario, Canadà, 1963).
Imatge: James Norman, Getty

[Xavier Duran, Informatius Tv3- 324]
L’any 1966, June Almeida va obtenir amb el microscopi electrònic una imatge que li va permetre contemplar el que mai ningú no havia vist abans. Va observar un virus envoltat per una mena d’halo:

“Cada particular de virus està coberta per un halo prim de molècules d’anticossos, que irradien des de la perifèria.”

Era un halo o aurèola com el que envolta el Sol. Per això, ella i el viròleg David Tyrrell el van anomenar coronavirus. Naixia una nova família de virus. De moment, no se’ls va donar importància i es va pensar que no tindrien un impacte especial en els humans. Fins que l’any 2002 un d’aquests coronavirus, el SARS, va produir un greu brot d’una nova síndrome.

Aleshores van rebre molta més atenció dels científics. Però el món no es va preparar prou per fer-los front i a finals del 2019 un altre coronavirus va començar a infectar gent a la Xina. Més tard se l’anomenaria SARS-CoV-2.

L’any 1966, June Almeida va obtenir amb el microscopi electrònic una imatge que li va permetre contemplar el que mai ningú no havia vist abans. Va observar un virus envoltat per una mena d’halo:

“Cada particular de virus està coberta per un halo prim de molècules d’anticossos, que irradien des de la perifèria.”

Era un halo o aurèola com el que envolta el Sol. Per això, ella i el viròleg David Tyrrell el van anomenar coronavirus. Naixia una nova família de virus.

De moment, no se’ls va donar importància i es va pensar que no tindrien un impacte especial en els humans. Fins que l’any 2002 un d’aquests coronavirus, el SARS, va produir un greu brot d’una nova síndrome.

Aleshores van rebre molta més atenció dels científics. Però el món no es va preparar prou per fer-los front i a finals del 2019 un altre coronavirus va començar a infectar gent a la Xina. Més tard se l’anomenaria SARS-CoV-2.

Va abandonar l’escola als 16 anys

La dona que més de mig segle abans havia aconseguit prendre una imatge del primer coronavirus conegut es deia June Dalziel Almeida, de soltera June Hart.

Havia nascut a Glasgow, Escòcia, el 1930. Era filla d’un conductor d’autobusos i per falta de mitjans econòmics va haver de deixar l’escola als 16 anys.

Això no li va impedir començar a estudiar i a treballar com a tècnica de laboratori en histopatologia al Glasgow Royal Infirmary, amb un sou modest, tal com s’explica a la necrològica publicada al British Medical Journal el 2008, un any després de la seva mort.

Posteriorment va treballar en el mateix camp a l’Hospital St. Bartholomew de Londres. Fins que el 1954 la seva vida –i la de la virologia- va fer un tomb. Es va casar amb un artista veneçolà anomenat Enrique Rosalío Almeida, disset anys més gran que ella. Van tenir una filla, Joyce, i se’n van anar a viure a Ontario, al Canadà.

Allà, June va trobar una feina en què valoraven més les seves grans habilitats que no pas els seus títols. I així va entrar a l’Institut del Càncer d’Ontario, a Toronto, com a tècnica en microscòpia electrònica.

Finalment, Doctora en Ciències

Va començar a fer descobriments i a publicar-los en revistes científiques juntament amb altres companys. I tot això li va valer que el 1964 se li donés el títol de Doctora en Ciències. Havien passat divuit anys des que havia hagut de deixar l’escola.

June Almeida va desenvolupar diverses tècniques per observar els virus, uns organismes diminuts que només es podien veure amb el microscopi electrònic.

Una es basava en l’àcid fosfotúngstic o tungstofosfòric, un compost que conté fòsfor i tungstè, que augmentava el contrast a les imatges. I també va crear una tècnica basada en anticossos, que s’agregaven al virus i permetia observar-los.

Alguns dels seus primers treballs amb aquestes tècniques van ser rebutjats, perquè els revisors consideraven que eren “fotografies dolentes” del ja conegut virus de la grip.

Almenys, el 1963 va poder publicar a la revista de l’Associació Mèdica del Canadà un article en què assenyalava que les propietats dels virus es podien classificar segons la seva morfologia, revelada amb les noves tècniques. L’article tenia una cita inicial en vers:

“Virus, virus brillant lluminós,
En la fosfotúngstica nit”.

(“Virus, virus shining bright,/ In the phosphotungstic night,/ What immortal hand or eye,/Dare frame thy fivefold symmetry”.) A la cita demanava disculpes al poeta William Blake.

June Almeida, en el laboratori (Wikipedia)

Un virus inusual

L’altre gran gir a la seva vida es va produir el 1964, quan Tony Waterson, catedràtic de Microbiologia a l’Escola de Medicina de l’Hospital St. Thomas, de Londres, va visitar Almeida a Toronto. I li va proposar de traslladar-se al Regne Unit a investigar virus.

Mentrestant, el viròleg britànic David Tyrrell dirigia, en un centre de Salisbury, una recerca sobre el refredat comú. Una de les mostres que analitzaven, que van anomenar B814, no la van poder cultivar en el laboratori com les altres.

En un article publicat el juny del 1965 al Brissih Medical Journal, juntament amb M.L. Bynoe, suggeria que es tractava d’una soca que no estava relacionada amb cap altre tipus de virus conegut.

Tyrrell va enviar mostres a Almeida i li va encarregar la caracterització de tres virus diferents, confiant en les tècniques que havia desenvolupat. El 1966, tots dos van enviar al Journal of General Virology un article que va ser acceptat i que es publicaria el 1967.

Allà exposaven que un dels tres virus, el de la mostra B814, tenia al seu voltant un halo. El virus mesurava entre 800 I 1.200 àngstroms, és a dir, entre 0,00008 i 0,00012 mil·límetres.

Una de les imatges obtingudes per Almeida als anys 60 (Almeida/Tyrrell/Wikipedia)

Micrografia electrònica de virus “corona” produït per June Almeida en 1966. En [June D. Almeida and D.A.J. Tyrrell,
The Morphology of Three Previously Uncharacterized Human Respiratory Viruses that Grow in Organ Culture,
Journal of General Virology, vol. 1, no. 2 (1967) 175-178]. Imagen: Wikimedia Commons.

El 16 de novembre del 1968, ells dos i altres viròlegs proposaven, en una carta publicada a Nature, el nom de coronavirus per a la nova família. Per ironies de la història, el St. Thomas Hospital on Almeida va descobrir el primer coronavirus, és on el primer ministre britànic, Boris Johnson, va ser tractat de la Covid-19.

Altres fites

June Almeida va aconseguir altes fites, com ara la primera visualització del virus de la rubèola. I amb un dels seus mètodes va poder distingir dos components diferents en el virus de l’hepatitis B, un a la superfície i un altre a l’interior. Aquest segon era l’infecciós.

La seva carrera va acabar al laboratori de recerca de Wellcome, on va treballar en el desenvolupament de tests diagnòstics i vacunes. El 1985, es va retirar i es va fer professora de ioga, però no va abandonar del tot les observacions amb el microscopi electrònic.

Va morir el 2007 i la seva feina, molt valorada pels col·legues científics, ha saltat a l’actualitat degut a l’aparició del SARS-CoV-2. El Museu de Ciències de la Universitat de Navarra li ha dedicat un dels vídeos de la sèrie “La dona a la ciència”. El vídeo es pot veure a Youtube.

Les tècniques han avançat molt i aquells coronavirus que June Almeida va descobrir i fotografiar per primer cop ara es poden conèixer amb molt de detall. I es poden compondre imatges espectaculars, com aquest vídeo d’animació en 3D fet per Visual Science:

Archivo:SARS-CoV-2 video illustration.webm

CRONOLOGIA D’UNA PANDÈMIA

Publicat el per
Respon

Coronavirus: cronología de una pandemia
La gran enfermedad de la era de la globalización empezó de forma silenciosa. Repasar las noticias sobre la Covid-19 sirve para ver cómo los gobiernos han cambiado sus decisiones en muy poco tiempo y cómo ha variado nuestra percepción de lo que es, según la ONU, “la mayor crisis desde la Segunda Guerra Mundial”.
JORDI CANYISSÀ [LVG]