Quan la Xina desperti….

  • Quan la Xina desperti el món tremolarà
    Alain Peyrefitte en el seu llibre “Cuando China despierte….el mundo temblará [Barcelona: Plaza Janés, nov. 1974[ diu:

“Atribuïda a Napoleó, la profecia de la que s’ha pres el títol d’aquest llibre no figura en cap dels seus escrits. L’Emperador la pronunciaria en 1816, després d’haver llegit el relat -que es citarà sovint en aquestes págians- del viatge a la Xina i a Tartaria, de Lord Macartney, primer ambaixador del rei d’Anglaterra a la Xina. Llevat que ho fes amb motiu de la visita de Lord Amherst- desgraciat successor de Lord Macartney-, qui al seu retorn de Pequín, va fer escala a Santa Elena.
Lenin va fer seu aquest pronòstic en el seu últim text, dictat el 2 de març de 1923: menys nombrosos, però millors”.[Aquest és l’últim article escrit per Lenin. Continuant la seva batalla contra el burocratisme, a la qual va dedicar gran part dels seus últims combats, Lenin descàrrega implícitament un furibund atac contra Stalin, el qual fins feia poc temps tenia al seu càrrec la Inspecció Obrera i Camperola. Això explica els extraordinaris esforços per evitar que surti a llum. Va ser publicat finalment en Pravda el 4 de març de 1923, alterant la data de l’article (2 de març), per dissimular el retard]

 

  • Els llargs tentacles de la Xina per controlar el món [ara, 31-12-2018]

    Amb les seves inversions, el país està aconseguint dominar vies estratègiques, expandir-se militarment i fins i tot fer trontollar la UE.[P.S. GOODMAN / J. PERLEZ]

    Sota un sol inclement, una dotzena d’obrers xinesos fan un reconeixement d’una gran extensió de desert, que es disposen a transformar en el cor d’una nova capital egípcia.

    Aquests obrers treballen per a l’empresa xinesa China Construction i estan edificant el barri de negocis de la nova capital, que tindrà 21 gratacels, un dels quals serà tan alt com l’Empire State. Un consorci de bancs estatals xinesos ha concedit crèdits per un total de 3.000 milions de dòlars per finançar la primera fase d’aquesta ciutat, que previsiblement estarà enllestida d’aquí tres anys.

    La presència de mà d’obra xinesa al desert egipci reflecteix les aspiracions mundials de la Xina. Després de segles de debilitat i aïllament, reivindica el que, segons els seus dirigents, és el seu destí natural: la supremacia a l’Àsia i el respecte de tot el planeta. A través de grans projectes empresarials a Egipte i altres llocs, Pequín vol estendre la seva influència geopolítica i se serveix de les seves inversions per seduir governs que controlen recursos vitals.

    Egipte, aliat tradicional dels Estats Units, controla el canal de Suez, una via de navegació vital a la qual la Xina necessita accedir si es vol moure per tot el món. Construint un element fonamental de la nova capital futurista d’Egipte, la Xina es congracia el principal guardià del canal, el president egipci Abdel Fattah al-Sissi. Per la seva banda, Al-Sissi anhela inversions i aliats en un moment en què a gran part del món l’eviten, esfereïts per la seva brutal repressió contra la dissidència.

    A més, oferint suport a la nova capital la Xina ha donat ales a una antiga aspiració de tots els governants egipcis: domesticar el desert. El projecte té com a objectiu construir una ciutat de 6,5 milions de persones i substituir el Caire, que cau a trossos, per una metròpoli tecnològica dissenyada per rivalitzar amb Dubai. Es preveu que tardaran 15 anys a construir-la i que costarà 200.000 milions de lliures egípcies, més d’11.000 milions de dòlars.

      La prova d’accés a la universitat, l’arma de control social de Pequín

    L’ascens social dins el gegant asiàtic depèn d’aprovar la selectivitat i aconseguir estudiar en una universitat prestigiosa [Ara, A. QIN / J.C. HERNÁNDEZ]

    Als polsosos turons d’una de les regions més pobres de la Xina, Gong Wanping es lleva cada dia a les cinc del matí per anar a buscar aigua al pou i preparar-li l’esmorzar al seu fill. Li renta els peus mentre el noi es concentra en els llibres d’anglès i química. I si aixeca la vista per mirar el mòbil de la seva mare, ella li dona un copet.

    Per a aquesta dona de 51 anys que va deixar l’escola prematurament, el futur del seu fill Li Qiucai, de 17 anys, és la seva màxima prioritat. Si Qiucai aprova l’examen d’ingrés a la universitat, si aconsegueix entrar en una de les universitats més prestigioses i fa realitat el seu somni de treballar com a executiu en una empresa tecnològica, tot canviarà. “Ell ens farà sortir de la pobresa”, diu la mare convençuda.

    Per aconseguir tot això, Gong i milions de xinesos tenen un acord tàcit amb el Partit Comunista del poder. El govern promet una bona vida a tots els que s’hi esforcin molt, fins i tot els fills dels camperols. A canvi, s’han de mantenir al marge de la política, han de mirar cap a una altra banda quan els manifestants s’enfilen a la teulada per denunciar la demolició forçosa de casa seva i han d’acceptar els pòsters de propaganda governamental enganxats per tota la ciutat.

    Gong està orgullosa de l’èxit econòmic de la Xina i vol un tros del pastís. Diu que la política no influeix en la seva vida: “Ni m’importen els polítics ni jo els importo a ells”. Durant anys, molts analistes occidentals creien que el poble xinès, després de patir dècades de penúries sota el govern de Mao, acceptaria un règim de partit únic a canvi de més ingressos i més llibertat social fins al dia que aquest país, ara pròsper, comencés a exigir també llibertats polítiques.

     

    Estudiants del primer any a l’acte d’inici de curs de la Universitat Tsinghua de Pequín, l’agost passat. / GETTY

    Estudiants del primer any a l’acte d’inici de curs de la Universitat Tsinghua de Pequín, l’agost passat. / GETTY

     

  • La influència xinesa a les pel·lícules de Hollywood [ara, 31-12-2108]

    A la versió original de la pel·lícula nord-americana Aurora roja sobre la Guerra Freda, es veuen enemics xinesos que envaeixen una ciutat dels Estats Units. Això va enfurismar Pequín. Finalment, la distribuidora Metro-Goldwyn-Mayer es va gastar fins a un milió de dòlars per esborrar frame per frame la presència dels soldats xinesos al film i substituir-los per nord-coreans.

    La Xina exerceix una enorme influència sobre la manera com el gegant asiàtic és representat a les pel·lícules que es fan als EUA. El govern xinès vol agafar el control de la seva narrativa global i presentar una imatge més amigable i menys amenaçant de la Xina al món. I Hollywood hi ha sucumbit per l’espectacular augment d’espectadors a la Xina i per la reducció de la taquilla als Estats Units a causa de la competència d’Amazon i Netflix. Però això està tenint conseqüències.

    Per exemple, els creadors de la comèdia d’acció Pixels volien mostrar a la pel·lícula com uns extraterrestres feien volar pels aires una part de la Gran Muralla Xinesa. Però directius de Sony de seguida van témer que aquesta escena podria evitar que el film s’estrenés a la Xina, així que finalment van preferir que a la pel·lícula aparegués com es dinamitava el Taj Mahal, a la Índia.

    Tot plegat també explica que en l’actualitat sigui difícil la producció de films com Set anys al Tibet, que mostra la brutalitat dels soldats xinesos contra la població tibetana i va ser una de les millors cent pel·lícules produïdes el 1997. També aquell any es va estrenar Kundun, de Martin Scorsese, que és una simpàtica biografia dels primers anys de vida del Dalai Lama a la Xina de Mao i el seu posterior exili a l’Índia. “No tornarem a veure més pel·lícules com aquesta”, adverteix Larry Shinagawa, que és professor a la universitat internacional Hawaii Tokai, especialitzada en estudis asiàtics i nord-americans. Està en joc que un film es pugui estrenar a la Xina. “Cal explicar bé la història de la Xina”, ha insistit el president del gegant asiàtic, Xi Jinping, deixant clar com han de ser els films perquè no fereixin la sensibilitat de les autoritats del país.

    Pequín també ha incrementat la seva influència a Hollywood amb el finançament de pel·lícules. Entre el 1997 i el 2013, la Xina només va ajudar a finançar 12 dels cent millors films produïts per Hollywood. Durant els últims cinc anys, en canvi, ha cofinançat fins a 41 pel·lícules. A més, durant el primer trimestre d’aquest any, els ingressos en taquilla van ser superiors a la Xina que als mateixos Estats Units. Per tant, tancar el mercat xinès a les pel·lícules nord-americanes podria ser simplement devastador per al sector.

    “Tenim un mercat enorme i volem compartir-lo”, va advertir l’any 2013 a Los Angeles Zhang Xun, llavors president de l’empresa estatal China Film Co-Production Corp. “Volem imatges positives de la Xina”, també va afegir. I això és el que Hollywood està fent actualment.

  • La Xina també controla els ports de València i Barcelona

    El turisme xinès també té cada cop més pes, i Barcelona torna a ser una de les seves principals destinacions [ara,31-12-2018,  MÒNICA BERNABÉ]

    De la mateixa manera que empreses estatals xineses han construït o controlen ports clau a l’Àsia i l’Àfrica -com ara el de Hambantota a Sri Lanka, Gwadar al Pakistan i el de Doraleh a Djibouti-, també estan fent el mateix a casa nostra. Hutchison, un conglomerat xinès amb interessos en diversos sectors, va adquirir l’any 2006 fins a un 70% de la companyia Terminal de Contenedores -que aleshores era el segon operador portuari espanyol-, i es va encarregar de construir la nova terminal de contenidors del Port de Barcelona, inaugurada el 2012 com una de les més avançades tecnològicament del sud d’Europa. Actualment aquesta mateixa corporació empresarial xinesa treballa en l’ampliació del port barceloní. D’aquesta manera, la capital catalana s’ha convertit en un dels principals llocs d’entrada de productes xinesos a Europa. Però no és l’únic.

    Una altra companyia xinesa, Cosco Shipping Ports, va prendre el control l’any passat de Noatum, el primer operador de terminals portuàries d’Espanya, quan va comprar un 51% del seu capital per 203,49 milions d’euros. Això va permetre a Pequín dominar una altra terminal clau de contenidors: la del port de València.

    “La Xina ja no és només un gran mercat i la gran fàbrica del món, sinó també el nou banc del món”, afirma Guillermo Martínez, responsable d’economia i empresa de la Casa Àsia. Amb les seves inversions, el gegant asiàtic està obtenint infraestructures estratègiques que garanteixen l’exportació dels seus productes a l’estranger, i també la dinamització del seu propi mercat domèstic. “La demanda de productes manufacturats xinesos va caure amb la crisi econòmica d’Occident”, destaca Martínez. Ara Pequín es vol assegurar que el seu propi mercat intern pugui mantenir viva la seva indústria.

    Sense anar més lluny, el grup industrial xinès Bright Food -un autèntic gegant del sector de l’alimentació i el primer del país asiàtic- va comprar el 2015 el mític distribuïdor gironí Miquel Alimentació, precisament amb l’objectiu d’exportar productes espanyols a la Xina, com ara l’oli d’oliva. En aquell moment l’empresa facturava uns 900 milions l’any i donava feina a 2.500 persones. Des del desembarcament del capital xinès, aquesta distribuïdora no ha fet sinó créixer.

    L’atractiu de Barcelona

    “Huawei té una presència molt important en totes les fires que es fan a Barcelona, com el Mobile World Congress i l’Smart City Expo”, afirma també l’expert de la Casa Àsia per destacar que la multinacional d’alta tecnologia xinesa cada cop té més incidència en el mercat internacional, i per descomptat en el català. “Els seus preus són molt competitius. L’empresa té poc marge de guanys per a cada producte, però el que intenta és ocupar el mercat”, afegeix. I, de fet, ho està aconseguint. Com Xiaomi, la companyia també xinesa que està captant una bona part del mercat dels populars patinets elèctrics.

    El turisme xinès també té cada cop més pes, i Barcelona torna a ser una de les seves principals destinacions, després de París i Londres. L’any 2017 fins a 718.000 turistes procedents de la Xina van visitar Espanya, gairebé quatre vegades més que el 2012, segons dades de l’Associació Turisme Espanya-Xina. Un 40% d’aquests turistes van visitar Barcelona.

Umberto Eco: “Aquellos que olvidan la historia”

Aquellos que olvidan la historia 

Es una verdad obvia que los jóvenes carecen de conocimientos generales de historia. Pero en my experiencia, para los jóvenes el pasado se ha aplanado en una enorme nebulosa indiferenciada. Es por eso que en una carta abierta publicada recientemente en la revista italiana L’Espresso, le recomendé a mi nieto adolescente que ejercitara su memoria aprendiéndose de memoria un poema largo.

Me temo que las generaciones jóvenes de la actualidad corren el riesgo de perder tanto la memoria individual como la colectiva. Las encuestas han revelado dos tipos de falsos conceptos que persisten entre jóvenes evidentemente con estudios: por ejemplo, leí que muchos estudiantes italianos de universidad creen que Aldo Moro fue el líder de la organización militante Brigadas Rojas, cuando en realidad él era el primer ministro de Italia y las Brigadas Rojas fueron las responsables de su muerte en 1978.

Le escribí esa carta a mi nieto en diciembre, más o menos por el tiempo en que cierto video se había vuelto viral en YouTube. Éste era de un episodio de “L’Eredità”, un programa de concursos de la televisión italiana que al parecer elige a los concursantes por su buen aspecto y afabilidad, junto con un mínimo de conocimientos generales. (Podemos suponer que esto es para evitar llenar la trasmisión con gente bonita pero despistada que se devana los sesos solo para responder a preguntas de opción múltiple como: ¿Giuseppe Garibaldi fue un ciclista, un explorador, un líder militar o el inventor del agua caliente?)

En un episodio, el presentador, Carlo Conti, pidió a los concursantes que identificaran el año en que Adolf Hitler fue nombrado canciller de Alemania. Las cuatro opciones de respuesta eran: 1933, 1948, 1964 y 1979. Los cuatro concursantes que tenían la oportunidad de responder eran: Ilaria, una joven bastante bonita; Matteo, un hombre de buena complexión de unos 30 años, con el cráneo afeitado y una cadena alrededor del cuello; Tiziana, una atractiva joven que también parecía tener unos 30 años; y una joven de nombre Caterina que llevaba anteojos y tenía aires de sabelotodo.

Debería ser universalmente sabido que Hitler murió al final de la Segunda Guerra Mundial, por lo que obviamente la respuesta solo podía ser 1933; las otras fechas eran simplemente demasiado tardías. Pero Ilaria supuso que fue en 1948, Matteo eligió 1964 y Tiziana, 1979. Cuando le llegó el turno a Caterina ya estaba obligada a elegir 1933, pero fingió cierto titubeo al elegirla, no sabemos si por ironía o asombro.

Conti también les preguntó a los concursantes en qué año el entonces primer ministro Benito Mussolini se había reunido con Ezra Pound; aquí también las opciones eran 1933, 1948, 1964 y 1979. Ahora bien, nadie está obligado a saber quién fue Ezra Pound (para que conste, él fue poeta y crítico estadounidense) y de no haber sido una pregunta de opción múltiple, yo tampoco habría indicado el año correcto. Pero dado que Mussolini fue asesinado en 1945, la única respuesta posible era 1933. (Confieso que quedé asombrado al enterarme en qué medida el dictador se mantenía al tanto con la poesía estadounidense.) La dulce Ilaria, pidiendo indulgencias con su tierna sonrisita, supuso que en 1964.

Continua llegint

Mor Umberto Eco

L’any 1980 va publicar la novel·la El nom de la rosa. [Il nome della rosa, edizione Bompiani, setembre de 1980]

“[…] De manera que, per consell de Marsilio, que m’havia pres afecte, van decidir que acompanyés a fra Guillermo de Baskerville, savi franciscà que estava a punt d’iniciar una missió en l’acompliment de la qual tocaria moltes ciutats famoses i abadies antiquíssimes […] El meu mestre em va donar molts consells bons per als meus futurs estudis, i em va regalar les lents que li havia fabricat Nicola, atès que ja havia recuperat les seves. Encara era jove, em va dir, però arribaria el dia en què em serien útils (i de fet les tinc sobre el meu nas mentre escric aquestes línies). Després em va estrènyer entre els seus braços, amb la tendresa d’un pare, i em va dir adéu.
No vaig tornar a veure-ho. Molt més tard vaig saber que havia mort durant la gran pesta que es va abatre sobre Europa cap a mitjan aquest segle. Prec sempre que Déu hagi acollit la seva ànima i li hagi perdonat els molts actes d’orgull que la seva supèrbia intel·lectual li va fer cometre […]
Fa fred en el scriptorium, em dol el polze. Deixo aquest text, no sé per a qui, aquest text, que ja no sé de què parla: stat rosa pristina nomini, nomina nuda tenemus”.

  • Itàlia honora el seu gran savi [Eusebio Val, La Vanguardia 21-2-2016]
    A Eco el preocupava internet perquè  “anima a viure en el present- i això fa que les noves generacions hagin perdult la memòria i desconeguin la història. Les seves declaracions sempre eren sucoses. “La informació pot perjudicar el coneixement, tal com passa avui amb els mitjans de masses i internet, perquè ens diuen masses coses- va adveritr en un programa de la RAI, el gener del 2015. Masses coses juntes fan soroll i el soroll no és un instrument de coneixement.

Umberto Eco nació en la ciudad piamontesa de Alessandria –ojo, no confundir con la homónima egipcia, a pesar de que se hubiera sentido cómodo en su legendaria biblioteca– y murió este viernes a los 84 años  en su piso de Milán, el mismo donde le visitamos no hace siquiera un año, en marzo del 2015. Vivía en una de las dos mejores plazas de la capital editorial de Italia, frente al imponente Castello Sforzesco, punto de atracción de los turistas y que él desmitificó con una simple frase: “Es una copia del siglo XIX… como todo el gótico francés”. Fue la última –y la más larga– de una serie de cinco conversaciones que mantuvimos y que se habían iniciado en Barcelona en el 2001.

Clac, clac. El paso de Eco por las calles de Milán, acompasado por los golpes de su bastón de sauce contra el pavimento mojado por la lluvia, es el primer recuerdo, sonoro, de aquel encuentro. Con su sombrero modelo Fedora, su gabardina y unos andares nerviosos, tenía el aspecto de ser un detective clásico que nos guiara por una ciudad de otro tiempo, repleta de conspiraciones, anécdotas y aventuras.

El momento más intenso fue, ya en su piso, el paseo por “el pasillo de la literatura”, una parte de su impresionante biblioteca de 35.000 volúmenes, que se distribuía de modo aleatorio por las dos plantas del domicilio. “Este es el estudio de los ensayos, allá junto al lavabo tengo a los lógicos ingleses”, decía señalando un lugar en el que no reinaba ningún orden aparente. “¡¿Caos?!”, clamó fingiendo indignación. “¡A ver, dígame el nombre de un filósofo!”. “Mmm… Hume”. Y Eco apartó una butaca giratoria que le había salido al paso, avanzó hacia un tabique de estanterías y agarró un grueso volumen que contenía la Investigación sobre el entendimiento humano del ensayista escocés. “¡Dígame otro!”. Y, así, iban apareciendo Aristóteles, Nietzsche, Wittgenstein…

En una cajita guardaba su colección de pipas, tras unas vitrinas adivinamos manuscritos medievales, en el salón reinaba una escultura de Hermes de mármol, y unos facsímiles de los evangelios reposaban sobre un atril. También pasamos ante un muro que él llamaba “mi cementerio” porque en él colgaba fotos de sus amigos muertos, como la actriz Franca Rame –esposa de su vecino, el Nobel Dario Fo– o la editora catalana Esther Tusquets. Nos preguntó con ojos traviesos por Beatriz de Moura, “¡la editora más guapa de toda la feria de Frankfurt!… y tal vez del mundo”.

Pero lo que a él le hacía más gracia era una viñeta de The New Yorker que había enmarcado, “la mejor de su historia”: en ella aparece un niño a quien su madre le dice: “No, tú has sido parido, no descargado”. Conservaba también la caricatura que le hizo el dibujante Georges Wolinski, del semanario Charlie Hebdo, asesinado en el atentado de París. Había dos ordenadores, aunque confesaba que “puedo pasarme horas escribiendo sentado en el baño, de hecho lo hago bastantes veces”.

Mordía tabaco constantemente y llegamos a temer que, en algún momento, fuera a escupirlo todo, pero no, por lo que dedujimos que acababa tragándoselo. “No se asusten, fumé en pipa de los 20 a los 60 años, pero la tenía siempre en la boca y lo tuve que dejar. Sé que da una imagen rara esto de mascar un cigarrillo, el otro día una señora me dijo: ‘¿Por qué no lo enciende? Va todo el día con eso en la boca’, y yo le respondí: ‘Señora, ¿no ha tenido nunca usted cosas en la boca sin encenderlas?’”. “Umberto, por favor…”, le recriminó la alemana Renate Ramge, su esposa desde 1962.

Eco se reinventó a sí mismo a los 48 años. Cuando era uno de los semiólogos más importantes del mundo, publicó en 1980 la novela El nombre de la rosa, que ha vendido 50 millones de ejemplares y que salvó de la quiebra a algunas editoriales, entre ellas la barcelonesa Lumen.

De veinteañero había sido incluso guionista de televisión, en la RAI –junto al filósofo Gianni Vattimo, por si alguien aún duda del deterioro actual de los contenidos audiovisuales–. Empezó a publicar por esa época, en 1956, en concreto su tesis doctoral, titulada El problema estético en Tomás de Aquino. Le seguirían, años después, ensayos míticos como Apocalípticos e integrados (1964) y el Tratado de semiótica general (1975). El éxito que obtuvo su primera novela le condujo a publicar después otras ficciones como El péndulo de Foucault (1988), La isla del día antes (1994), Baudolino (2000), La misteriosa llama de la reina Loana (2004), El cementerio de Praga (2010) o Número cero (2015), una sátira sobre los medios de comunicación.

Autor de siete novelas y 42 ensayos, su libro más leído es Cómo se hace una tesis, de lo que se mostraba orgulloso. “Millones de estudiantes lo han usado en todo el mundo como guía. Sigue siendo útil en la era de internet aunque yo lo haya escrito a mano. Después de mi muerte, ese será el único libro que me sobrevivirá”.

Recordaba con afecto a su padre, director de una empresa que vendía hierro y bañeras que combatió en las dos guerras mundiales y, entre ellas, en el frente de Libia. “Era hijo de un tipógrafo, tuvo 12 hermanos, no podían comprarse libros, y se iba a los quioscos a leer los fascículos de las novelas por entregas, hasta que el quiosquero le echaba, se iba a otro quiosco y allí leía otro trozo. Colecciono aún libros impresos por mi abuelo. Yo leía en su casa, recuerdo Los tres mosqueteros de Dumas ilustrados por Maurice Leloir. Cuando murió, se le quedaron muchos manuscritos por editar en una caja, novelas populares a las que nadie hizo caso, y yo, a los 8 o 10 años, devoré esos manuscritos, eran aventuras fantásticas”. La otra influencia fue “mi abuela materna, una mujer que no tenía educación, tal vez la primaria, pero sí una pasión increíble por la lectura, se iba a las bibliotecas y siempre tenía un montón de novelas en casa. Leía Balzac o Stendhal como si fueran una novela rosa, sin sentido crítico, pero me prestaba esos libros y yo me sumergía en la gran novela francesa ya a los 12 años”.

A pesar de la guerra, Eco fue un niño feliz: “Siento nostalgia de aquellas noches en los refugios antibombardeos, en un sótano muy oscuro y húmedo, mientras fuera se escuchaba caer las bombas. Nos despertaban en casa de madrugada y nos llevaban allá abajo, los padres se asustaban, pero los niños jugábamos. Para mí es un recuerdo agradable”.

“¿En qué año se jodió Italia, professore?”, le preguntamos parafraseando a su amigo Mario Vargas Llosa. “En 1994, cuando llegó Berlusconi”, respondió sin vacilar.

__________________________________________________

[La Vanguardia, 20-2-2016]
Frases de Umberto Eco
El escritor, semiólogo y filósofo italiano Umberto Eco se caracterizó por dictar sentencia sobre diversos temas a lo largo de su carrera. 

Sobre los libros

”Los libros no están hechos para que uno crea en ellos, sino para ser sometidos a investigación. Cuando consideramos un libro, no debemos preguntarnos qué dice, sino qué significa”.

Sobre la corrupción

”Hoy, cuando afloran los nombres de corruptos o defraudadores y se sabe más, a la gente no le importa nada y solo van a la cárcel los ladrones de pollos albaneses”.

Sobre el amor

”El amor es más sabio que la sabiduría”.

Sobre el periodismo

”No son las noticias las que hacen el periódico, sino el periódico el que hace las noticias, y saber juntar cuatro noticias distintas significa proponerle al lector una quinta”.

La honestidad

”El verdadero héroe es héroe por error. Sueña con ser un cobarde honesto como todo el mundo”.

Sobre Dios

”Cuando los hombres dejan de creer en Dios, no quiere decir que creen en nada: creen en todo”.

Sobre los villanos

”Los monstruos existen porque son parte de un plan divino y en las horribles características de esos monstruos se revela el poder del creador”.

La televisión

”Hoy no salir en televisión es un signo de elegancia.”

Sobre su día a día

”Para sobrevivir, tengo que contar historias”.

________________________________________________

Diada històrica

Passeig de Gràcia

El tsunami de Barcelona.[Editorial LVG,12-9-2012]

Diada histórica.[Editorial El País,12-9-2012]

Vuit punts de vista sobre Espanya,Catalunya[LVG,16 de setembre de 2012]

¿Independencia o secesión ligera?[Xavier Casals, El País, 16-9-2012]

Momento constituyente originario[Javier Pérez Royo, El País 14-9-2012]

Independentismo de corazón y de conveniencia[Milagros Pérez Oliva, El País Domingo, 16-9-2012]

De la resistència emprenedora a la plenitud exigent [Salvador Cardús, 11 setembre de 2012]

 

 

 

L’informe PISA 2009 a la PREMSA

780_377_50786_e56338d406f76dd8fc02884fdf8cfc2a

L’alumnat immigrat obté 83 punts menys en el PISA-AVUI[8-12-2010]

Els estudiants asiàtics ja deixen enrere els occidentals_avui-081210

20101207elpepusoc_2_ges_swf

España recupera en PISA el bajón de 2006_EL PAÍS [8-12-2010]

informe-pisa-per-paisos

 

La clau, entendre el text_eP_CAT
Els alumnes milloren la comprensió lectora però no progressen en ciències i matemàtiques [ara_cat, 8-12-2010]

España debe fomentar la excelencia tras hacer los máximos esfuerzos para salir de los bajos niveles [LA VANGUARDIA, 7-12-2010]

 

 

46632801

(2010) Accés a la universitat

La Universidad pone más cara la nota

Unas complicadas integrales, en Matemáticas, y la proclama de Companys en los ‘fets d’octubre’, en Historia, entre las pruebas de ayer en la selectividad
S. T. – Barcelona

EL PAÍS – 11-06-2010
El miedo a quedarse fuera de la carrera elegida se ha instalado en las pruebas de selectividad universitaria. El 94% de los candidatos a acceder a la Universidad se están examinando para subir nota y eso puede elevar la puntuación mínima exigida. Matemáticas, Geografía y Biología encabezaron ayer las preferencias de los alumnos que optan a subir su puntuación para poder ingresar en la carrera deseada.

Es el primer año que se puede subir nota. Hasta ahora la puntación máxima era 10. Ahora puede llegar a 14 con tres exámenes más. La nota de acceso o precio que pagar para entrar en una carrera sigue saliendo de la relación entre la oferta de plazas y la demanda, por una parte, y la nota más alta que pide esa carrera, por otra. Quien tiene la nota más alta marca el techo y así hacia abajo hasta agotar las plazas.

“Por medio punto más te puedes jugar la entrada”, aseguraba ayer Teresa Párrega, profesora de Geografía en el colegio Sant Josep Obrer de L’Hospitalet de Llobregat. Algunos de sus alumnos han optado por la Geografía para poder subir nota.

Un estudiante que acaba sacando un cinco en selectividad y un seis en la optativa de Geografía debe multiplicar ese seis por 0,1, lo que le da 0,6 puntos extras y le permite pasar del cinco inicial en la fase común al 5,6.

Un ejemplo es Silvia Bové, que tiene 18 años y quiere estudiar Turismo en la Escuela Mediterrani de Barcelona, adscrita a la Universidad de Girona. “Hasta ahora bastaba con un cinco para entrar, pero prefiero asegurarme haciendo un examen para subir nota”, decía esta alumna del instituto Barres i Ones de Badalona.

Algunos profesores dijeron que fueron fáciles las pruebas de ayer de Matemáticas e Historia. En la de Matemáticas había un ejercicio en el que se tenía que hacer “una integral por partes, que no es habitual”, dijo el profesor, Artur Arroyo.

En la de Historia, el alumno tenía que elegir entre el ejercicio sobre una proclama del presidente Lluís Companys en los fets d’octubre, del 6 de octubre de 1934, o un parte de guerra republicano de julio de 1938. Y en Biología se debía escoger entre un entretenido ejercicio que arranca con el descubrimiento de una nueva especie de dinosaurio en China y una prueba sobre la herencia biológica a partir de guisantes, sus vainas y flores.