Arxiu de la categoria: ECONOMIA

200 anys: un món millor?

Publicat el per
Respon

[ara, 17-2-2019, SÒNIA SÁNCHEZ / INFOGRAFIA: EDUARD FORROLL]

Una enquesta del 2015 a 9 països preguntava a la gent si creia que el món millora o empitjora. Només van dir que millorava un 3% dels francesos, un 4% dels alemanys i britànics i un 6% dels estatunidencs. Els suecs eren els més optimistes amb un escàs 10%. Per poder valorar-ho, diu Our World in Data, no n’hi ha prou mirant 50 anys enrere, cal una perspectiva històrica més àmplia. Per això, aquesta web acadèmica ha volgut demostrar estadísticament que en molts aspectes primordials per a la humanitat estem molt millor que fa 200 anys i que els canvis radicals en les condicions de vida d’aquest període obren una finestra a l’optimisme.

POBRESA EXTREMA

Viure amb menys d’1,9$ al dia

L’any 1820 només una petita elit tenia la sort de viure amb més d’1,9 dòlars al dia, mentre que la gran majoria de la població (94%) vivia en condicions que avui consideraríem com d’extrema pobresa. La industrialització, i l’augment de la productivitat que va comportar, han permès que l’explosió de la població mundial no es traduís en una creixent bossa de població en la pobresa màxima. Si el 1950 hi havia encara dos terços de la població mundial en la pobresa extrema, l’any 1980 ja era el 42% i el 2015 s’havia reduït a només el 10%. Són avui 734 milions de persones, quan el 1820 eren 965 milions (sobre una població total de 1.080 milions). La davallada des de llavors ha estat la més dràstica en nombres absoluts.

EDUCACIÓ BÀSICA

Majors de 15 anys

La universalització de l’educació primària i secundària és un dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU) per al 2030 . Era també un Objectiu del Mil·lenni per al 2015 només per a l’educació primària, però encara no s’ha aconseguit del tot. Però més enllà de la població escolar actual, els més grans de 15 anys que han rebut alguna mena d’educació (bàsica o més) han passat del 17% de la població fa dos segles a representar-ne el 86% actualment. L’educació és ara mateix un dret bàsic i ha estat aquesta concepció, adoptada internacionalment a mitjans del segle passat, la que ha permès un augment tan ràpid de les taxes d’alfabetització.

ALFABETISME

Majors de 15 anys

Llegir i escriure era el privilegi de ben pocs fa només dos segles. El 88% dels majors de 15 anys eren illetrats el 1820. Avui encara hi ha un 14% que no tenen aquestes eines bàsiques, però la gran majoria són gent gran. En total hi ha 4.600 milions de persones al món (amb més de 15 anys) que saben llegir i escriure, mentre que l’any 1820 eren només 100 milions de persones les que tenien aquestes habilitats, indispensables per poder prosperar en el món actual. Amb tot, les taxes són molt desiguals per països: mentre als estats més rics se situa en prop del 100% de la població, en països de l’Àfrica no arriba a la meitat, amb Sudan del Sud com el més mal situat amb només un 27% de la població que sap llegir i escriure (dades del 2009).

DEMOCRÀCIA

Població que no viu en anocràcies, en autocràcies, en colònies o en un estat en transició

El final de la Segona Guerra Mundial queda marcat clarament a la gràfica com el principal moment d’expansió de les democràcies al món. La fi de la Guerra Freda és el segon. El sistema democràtic és avui hegemònic, amb més de la meitat de la població mundial sota aquesta fórmula, però encara hi ha un 44% d’habitants del planeta que viuen sota règims no democràtics. La majoria, un 23% de la població mundial (1.700 milions de persones), viuen en un estat autocràtic. Un 15% més de la població del món viu sota una anocràcia -o un sistema similar-, caracteritzada per la inestabilitat política, la ineficàcia i una barreja de pràctiques autoritàries i democràtiques.

VACUNACIÓ

Contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus

El 1967 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va llançar la primera gran campanya de vacunació de la verola. En poc més de deu anys, el 1980, la malaltia s’havia erradicat. Tot i que la gent pensa que el percentatge de població vacunada és encara baix, la realitat és que és molt majoritari. Fins al 86% de la població mundial està vacunada contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus. Les campanyes impulsades a partir dels anys 70 i 80 del segle passat han estat exitoses i han servit per reduir àmpliament la prevalença d’aquestes malalties, un fet que ha contribuït també a la reducció de la mortalitat infantil i a la millora de la salut en general.

MORTALITAT INFANTIL

Menors de 5 anys

Fa dos segles, prop de la meitat dels nens morien abans de complir els 5 anys. A mitjans del segle passat encara eren al voltant d’un 20%, però avui són només un 4%. Pot semblar (i ho és) una xifra encara massa alta, però són deu vegades menys que fa 200 anys. No tot és gràcies a l’avenç de la medicina. Només la millora de l’habitatge i de les condicions sanitàries, especialment l’aigua potable i el sanejament, ja incrementa enormement les taxes de supervivència dels més petits. Les mesures d’higiene en el sistema sanitari i el descobriment de la teoria dels gèrmens a finals del segle XIX, a més de la vacunació i les millores en la dieta per l’increment de la producció agrícola són altres claus d’aquest gran avenç.

Mapa econòmic d’Alemanya

Publicat el per
Respon

 

Estalla la batalla fiscal en Alemania [Juan Gómez, 30-3-2013, El País]

Los Estados alemanes de Baviera y Hesse, contribuyentes netos de los fondos de cohesión entre los Estados alemanes, presentaron el lunes pasado una querella ante el Tribunal Constitucional (TC) para cambiar el modelo de solidaridad interterritorial alemana. En ambos länder gobiernan coaliciones entre democristianos (CDU/CSU) y liberales (FDP), análogas a la de la canciller Angela Merkel. El auge de popularidad que obtiene ella con su línea de austeridad y recortes en las negociaciones europeas inspira desde hace meses a los barones regionales de su coalición. Los socialcristianos de la CSU, partido hermano en Baviera de la CDU de Merkel, temen que su resultado electoral en las regionales de septiembre sea menos brillante que en 2008 y han declarado una cruzada doméstica ante los magistrados del TC en Karlsruhe: en Alemania, como en Europa, los ricos no quieren pagar por los pobres.

foton

foton

foton

foton

Fuente: Oficina de estadística de los Estados alemanes y elaboración propia. / EL PAÍS

 

foton

El mapa económico de Alemania se divide en dos hemisferios inversos al de los desajustes europeos. Al sur quedan Baviera y su vecina occidental Baden-Württemberg, la vanguardia tecnológica e industrial de Europa. Hesse comparte frontera con ambos y cuenta con la capital financiera del continente, Fráncfort. Estos tres länder ponen en el bote de la financiación interterritorial más dinero del que perciben. Los 13 Estados restantes cobran o suman prácticamente cero en el balance del fondo de cohesión. Este es el caso de Hamburgo. La próspera Baden-Württemberg, donde gobierna una coalición de centroizquierda presidida por el Verde Winfried Kretschmann, rechaza sumarse a la querella de Baviera y Hesse. La Ley Fundamental alemana obliga a “equilibrar las diversas capacidades financieras de los Estados”.

Berlín es el principal beneficiario del sistema actual. Con incontables calles levantadas como si disfrutara de un programa fantasma de reactivación económica, pero con una tasa de paro que dobla la media nacional del 6,9%, casi una cuarta parte de los habitantes de la capital de Alemania necesita ayudas sociales para sobrevivir. Es el paradigma del Estado dependiente del gotero de fondos federales. Baviera, el gran land del sureste, es su polo opuesto: el paro roza los mínimos inevitables y el producto interior bruto (465.500 millones de euros) superó en 2012 la suma de los de Cataluña, Madrid y el País Vasco. Con casi cuatro millones menos de habitantes.

El auge de la retórica de la austeridad inspira a barones regionales

El presidente bávaro, Horst Seehofer (CSU), se lamenta de haber transferido poco menos de 4.000 millones de euros en 2012, “casi el 10% del presupuesto” del land. La endeudada Berlín se embolsó 3.300 millones de euros en ese periodo y planea gastar 21.900 millones en 2013. El año pasado, los fondos de cohesión transfirieron un total de 7.900 millones de euros. La mitad salieron del bolsillo bávaro. El cheque desde Stuttgart alcanzó los 2.700 millones y el de Wiesbaden, capital de Hesse, los 1.330 millones de euros. El segundo beneficiario después de Berlín fue el land oriental de Sajonia, con 963 millones de euros.

En frío, los números parecen dar la razón a los querellantes, que no se privan de exageraciones dignas de la perpetua crisis de la deuda europea. Seehofer justifica la querella como un “acto de legítima defensa”, mientras que la oposición bávara acusa a su ministro de Hacienda, Markus Söder (a la derecha en la conservadora CSU), de haber parafraseado a Adolf Hitler cuando anunció el pasado lunes: “desde las nueve de la mañana se está interponiendo la querella”. Ven ecos de la infamia nazi con la que comenzó la II Guerra Mundial, “desde las 5.45 se está respondiendo al fuego”. Incluso el vicepresidente regional Martin Zeil (FDP) dio un respingo al oírlo. Pero bigotitos hitlerianos aparte, los conservadores bávaros consideran que las compensaciones interregionales desincentivan las reformas en los länder manirrotos como Berlín o Bremen. No hacen lo suficiente, acusan, por reducir la deuda o corregir el déficit. La llamada “unión de transferencias”, un anatema de la derecha alemana cuando se trata de la integración europea, se ve cuestionada otra vez en casa.

Berlín es el principal beneficiario del actual modelo de cohesión

Pero como la fábula de los europeos vagos en el sur y los laboriosos en el norte, el cuento bávaro de su generosidad interregional ignora hechos inconvenientes. Hace 60 años, Baviera era uno de los Estados más atrasados de la República Federal de Alemania. En la hoy próspera y muy conservadora región había poco más que vacas y aldeanos con pantaloncitos de cuero. Durante las décadas de desarrollo, los fondos de cohesión entre regiones inyectaron en los presupuestos de Múnich cantidades mucho más que respetables. En 1980, por ejemplo, el Gobierno del orgulloso Estado Libre de Baviera ingresó 206 millones de euros en marcos de la época. Su balance fue positivo hasta 1986. Entonces empezaron a quejarse, hasta que en 1999 lograron una renegociación parcial del sistema. Los bávaros impusieron parte de sus criterios. Seehofer asegura ahora que Baviera dice “sí a la solidaridad, pero no a la injusticia”. Su homólogo de Hesse, Volker Bouffier (CDU), abunda con la reflexión siguiente: “el que se esfuerza debe cosechar los beneficios”.

Los líderes de los länder favorecidos por el sistema de cohesión estiman que Seehofer y Bouffier se han entregado a “monsergas de precampaña” electoral. El actual modelo de financiación caduca en 2019 y de todos modos será necesario pactar otro. Baden-Württemberg, que también espera reducir sus aportaciones, se abstiene de la ruidosa demanda para centrarse en las negociaciones con los demás Estados. Pero Seehofer quiere vencer en Karlsruhe y que le reciban en casa como a una Merkel retornando de Bruselas.