ELECCIONS ALS EUA 2020

Font: The New York Times Gràfic: ARA, Eduard Forroll, 1-11-2020

[Cristina Mas, ARA, 1-11-2020]
Els Estats Units elegiran aquest dimarts l’home que ha d’ocupar la Casa Blanca fins al gener del 2025, en un moment crític: la pandèmia, la crisi econòmica, les desigualtats racials, la immigració, el canvi climàtic o la (des)governança global marcaran l’agenda dels pròxims anys. Amb un país polaritzat i un Trump que porta anys abonant tesis conspiratives i el fantasma del frau, la tensió és màxima. Repassem com funciona un sistema electoral complex i que afronta dies d’infart.

Com s’elegeix el president dels Estats Units

El sistema electoral dels Estats Units és de sufragi indirecte: els votants elegeixen els representants que corresponen al seu estat i ells voten el president. Cada estat té assignat un nombre de representants d’acord amb la seva població més dos per cada estat. La capital, Washington DC, té tres representants addicionals. Són en total 538 representants que emeten el que es coneix com a vot electoral: el candidat que obté una majoria de 270 vots electorals és l’elegit.

La principal característica del sistema de col·legi electoral és que no es manté la proporcionalitat: el candidat més votat a cada estat s’endú tots els vots electorals que li corresponen, encara que hagi guanyat per poc marge. Per exemple, el 2016 Hillary Clinton va perdre a Florida per només un 2,2% dels vots, però els 29 representants de l’estat van votar per Trump. Petits marges en alguns estats clau que fan decantar la balança entre un candidat o l’altre poden acabar determinant el guanyador de les eleccions. La batalla es concentra als estats frontissa.

Com ha afectat la pandèmia a la votació?

La pandèmia ha marcat la gestió de Trump i probablement també el sentit de molts vots, però també ha afectat el procediment electoral. La por al contagi ha disparat el vot per correu i el vot anticipat presencial: fins divendres al matí 85 milions de nord-americans ja havien votat per un dels dos mecanismes. Però és aviat per afirmar si això s’acabarà traduint en una participació rècord, o si s’ha mobilitzat més vot demòcrata o més republicà. En tot cas es complica el recompte.

A què cal parar atenció durant la nit electoral?

Els estats de Florida, Pennsilvània, Michigan i Wisconsin són els que més probablement acabaran decantant els vots electorals que ara estan en dubte al costat de Biden o al de Trump. La participació i el marge que obtingui Biden a les grans ciutats d’aquests estats serà una de les claus. Però també cal estar atents a les zones rurals, sobretot per si Biden recupera el vot obrer blanc d’aquests estats que va fer costat a Obama el 2012 però després es va deixar seduir per Trump el 2016.

Quan se sabrà qui ha guanyat?

Si cap dels candidats no guanya per un ampli marge en els estats clau, poden passar dies, setmanes o mesos fins que es decideixi el guanyador. Com que primer es recomptarà el vot presencial, és possible que el resultat provisional doni Trump com a guanyador, però, a mesura que es recompti el vot per correu, el triomf acabi sent per a Biden. L’escenari d’un president en exercici del càrrec desconeixent el resultat és explosiu, i pot abocar a un litigi als tribunals o que el resultat s’acabi decidint al Congrés.

Quan es podrà investir el president?

El 14 de desembre els 538 representants voten el president, un pas que normalment és de tràmit. Però és possible que autoritats de diferents partits -per exemple un governador demòcrata i un legislador republicà de Pennsilvània- presentin diferents llistes d’electors. Hi ha el precedent de la controvertida elecció de Hayes-Tilden del 1876, quan alguns estats van enviar al Congrés llistes d’electors rivals, cadascuna reclamant la seva legitimitat en virtut de la llei estatal.

____________________________________

Trump obté el millor resultat entre els negres per a un candidat republicà des de 1996

Els demòcrates tenen un problema amb els hispans i els negres

Trump obté el millor resultat entre els negres per a un candidat republicà des de 1996
El president dels EUA Donald Trump (BRENDAN SMIALOWSKI / AFP)
Gemma Saura, La Vanguardia,2020.11.05

Són els potser a algun lector li exploti el cap. Donald Trump , el president que sistemàticament ha negat la violència policial contra els negres, el president que va demanar a un grup supremacista que aguantés aquí, és el candidat republicà que obté un millor resultat entre els votants afroamericans en unes presidencials des de 1996. I, abans que això, cal remuntar-se a 1976. El 12%, un de cada vuit, l’ha votat. Ha millorat en quatre punts el seu resultat d’al 2016, i just després d’un estiu convuls per les protestes de l’ Black Lives Matter .

És un dels titulars que llança l’anàlisi dels sondejos a peu d’urna, que dibuixen una radiografia dels votants de el president Donald Trump i els de el demòcrata Joe Biden , i com han canviat respecte a les eleccions de l’2016. Expliquen per què Trump ha perdut probablement la reelecció, però també per què la cursa ha resultat molt més renyida del que deien les enquestes. Un cop més, van subestimar l’estirada de el president.

A Biden li ha anat pitjor que a Clinton amb les minories

Al 2016 el vot afroamericà, sobretot la seva baixa participació, ja va ser una de les claus de l’fracàs de Hillary Clinton, que no va aconseguir arrossegar-a les urnes com ho havia fet Barack Obama. Per això el rècord de Trump encén una llum d’alarma en el Partit Demòcrata.

No és l’únic problema per al partit de Biden. Més encara que els negres, la gran història d’aquesta elecció és el bé que li ha anat a Trump amb els hispans. “Tan bé com a George W. Bush el 2000, que es presentava amb una plataforma molt diferent. Millor que a John McCain, millor que a Mitt Romney “, diu Siguin Trende, analista electoral sènior al portal Real Clear Politics (RCP).

Li ha permès resistir a Florida o a Texas, on Trump ha guanyat fins i tot en comtats fronterers, “cosa mai vista per a un republicà”, afegeix Trende.

Els hispans segueixen sent majoritàriament demòcrates, però cada vegada menys. Ja es va detectar el 2016, però Biden ha empitjorat els resultats de Clinton. O Trump ha millorat els seus, segons com es miri. Si llavors el va votar el 29% dels llatins, avui ho han fet un 32%.

Trump i el sexe

Es va dir que les dones enterrarien a Trump, però ha caigut entre els homes

A Florida aquest desplaçament ha estat més pronunciat. L’avantatge de 27 punts entre els hispans que va tenir Clinton s’ha reduït a 8 per Biden. A Geòrgia, ha passat de 40 a 25 punts, de 41 a 24 a Ohio.

Trump recula entre la gent gran

Una de les esperances de la campanya de Biden era que els votants majors abandonessin a Trump per la seva gestió de la pandèmia. Ho ha aconseguit, però no d’el tot. L’avantatge d’president entre els majors de 65 anys s’ha reduït, però segueix estant tres punts per sobre. On sí perd és a la franja de 45-64.

Biden s’ha anotat així mateix una victòria entre els joves.
No hi ha més mobilització (representen més o menys la mateixa proporció de l’electorat que fa quatre anys), però l’han votat molt més que a Clinton. Si a
l’exsecretària d’Estat la van votar un 55% dels votants de 18 a
29 anys, Biden ha pujat a l’62%.

Trump cau entre els homes

S’ha escrit molt durant aquesta campanya sobre les dones, que es deia anaven a clavar el clau sobre la tomba de Trump. A la fin la sorpresa l’han donat els homes. El president ha millorat de fet un punt el seu resultat entre elles, mentre ha caigut quatre entre els homes, que va guanyar còmodament amb Clinton i entre els quals aquest cop gairebé empata amb Biden.

(Redacció)

Bretxa de classe

El president resisteix bé entre els blancs obrers i allunya encara més als universitaris

Trump conserva als blancs sense estudis, però Biden aranya vots

L’aparició d’una bretxa entre els votants blancs segons el seu nivell educatiu va ser el gran fenomen de l’elecció de Trump al 2016 i va tenir bona part de la culpa que els sondejos s’equivoquessin tant. Els blancs sense estudis universitaris es van bolcar en aquell magnat que els deia que era un d’ells i va agafar desprevinguts els enquestadors, ja que fins llavors l’educació no havia estat un factor diferencial en el comportament electoral dels blancs. Els votants amb estudis superiors, els que més tendeixen a respondre enquestes, estaven sobrerepresentats, el que va inflar erròniament l’avantatge de Clinton.

La bretxa ha tornat a treure en aquestes eleccions. Un 64% dels blancs no universitaris han votat a Trump, davant el 35% per Biden. Amb tot, l’ex vicepresident ha aconseguit esgarrapar vots. Quan va ser elegit candidat demòcrata un dels arguments més convincents de Biden és que ell aconseguiria recuperar alguns d’aquests obrers blancs desencantats amb els demòcrates. Ho ha aconseguit. A Clinton només la van votar el 28% d’aquests votants, set punts menys que a ell.

“Trump ha resistit molt bé entre els blancs obrers. Ha guanyat fins i tot el comtat de Mahoning a Youngstown (Ohio), cosa que mai hauria imaginat “, subratlla Trende. És una zona molt obrera de l’anomenat cinturó de l’òxid, que havia votat demòcrata en cada elecció des de 1976, de vegades per més de 18 punts. Clinton ho va retenir el 2016 però Biden l’ha perdut.

Trende vincula l’estirada de Trump entre aquests votants amb el seu avanç en els llatins. “El vot hispà en aquest país és molt de classe treballadora. El que passa és que el seu èxit entre els obrers es filtra a altres grups ètnics “.

A el mateix temps, afegeix l’analista de Real Clear Politics, la caiguda de Trump entre els blancs universitaris ha continuat. També ha estat “aixafat” en els suburbis. “Al comtat de Delaware, Pennsilvània, on viu, només ha guanyat per sis punts. És un comtat que no vota demòcrata des de 1916, així que és significatiu. Al 2016 el va guanyar per 16 punts “, diu.

Coronavirus versus economia

“Covid, Covid, Covid. No esteu farts de sentir parlar de la Covid? “, Ha martellejat en els seus mítings Trump. Semblava que tenia raó, al menys entre els seus votants, que diuen haver votat pensant en l’economia. En canvi, els que han votat pensant en la pandèmia ho han fet aclaparadorament per Biden. La mateixa bretxa es dibuixa entre els que han votat preocupats per la desigualtat racial o bé pel crim i la seguretat.

la revolta

Biden ha “aixafat” a Trump en els suburbis, assenyala l’analista Siguin Trende

Trump perd evangèlics

Els evangèlics, els cristians més conservadors, es van bolcar en Trump al 2016. Aquest cop ho han fet un 76%. En paral·lel, Biden ha pujat a l’23% enfront de l’16% que va obtenir Clinton. “Pot ser que no sembli molt però només aquest marge pot marcar la diferència en un parell d’estats”. En una cursa tan ajustada, són vots crucials.

1968: 50e aniversari de les revoltes

[Esther Vera, Ara, 22-4-2018]
El 1968 va ser alguna cosa més que unes plàstiques manifestacions a París i molt més que alguns eslògans enginyosos en forma de grafiti. Va ser una expressió del rebuig massiu dels valors polítics i del marc mental, moral i cultural establert. Per què és important? Què estava passant? Qui n’eren els protagonistes? On eren? Com va influir? Què va suposar? Com ho veu l’artista Francesc Torres, que era a París? Aquestes són les preguntes que volem respondre en aquest especial Sant Jordi de l’ARA Diumenge. Com diu Josep Ramoneda, el 1968 va ser l’any de totes les revoltes i cal mirar què passava a Colúmbia, Tòquio, Berlín, París, Milà, Praga, Chicago, Mèxic DF… La joventut va donar per liquidat el sistema de valors posterior a la Segona Guerra Mundial i una mirada rebel va canviar les relacions amb el poder, les relacions humanes, el sexe, les drogues, la música. La revolta dels estudiants de classe mitjana en nom de la classe obrera, la revolta racial i l’assassinat de Martin Luther King, l’auge del feminisme o la Primavera de Praga van tenir una repercussió cultural extraordinària, impulsada, en part, per l’enginy de la televisió que portava les notícies i les imatges del Vietnam i de la revolta fins al menjador de tantes i tantes cases. Políticament, l’ànsia de revolució per superar els paradigmes del capitalisme i del comunisme soviètic van acabar amb un moviment de pèndol conservador que va mostrar que, al contrari del que diu l’eslògan, sota la platja hi havia llambordes. Però ja havien canviat moltes coses. Val la pena repassar de què som hereus encara avui i quina connexió va tenir aquell moviment amb l’empoderament social que hem vist posteriorment al llarg de la història i la geografia mundials. Uns podreu recordar-ho, i els mil·lennials, aprendre-ho. I teniu 30 llibres que ficcionen o expliquen aquells esdeveniments. Aquest especial ha sigut una feina estimulant, de les que ens agraden perquè es fa amb la participació dels nostres intel·lectuals, amb la complicitat dels nostres artistes i amb la coordinació de Catalina Serra, que sempre ens fa pensar.

CRONOLOGIA

“Volien ser lliures sense haver d’esperar a la mirada qualificadora i classificadora de l’home, volien ser transgressores i canviar el món sense sentir els típics i tòpics qualificatius que desqualifiquen i que assimilen l’acció ferma a la còpia masculina. La lectura de documents d’aleshores que reivindiquen la feminitat sense renúncies a la fermesa sonen molt actuals.
Les dones que ho van escriure eren joves estudiants de 20 anys i avui són jubilades de 70 que han de seguir lluitant contra la bretxa salarial, la feminització de la pobresa, les pensions que permetin una vida digna. Avui Paris clama per les dones sense sostre de la ciutat de la Llum.

D’aquell maig del 68 caldria enyorar la implicació masculina en la reivindicacions feministes. Les dones d’aleshores van creure que la incorporació en els programes polítics de l’autèntica igualtat per raó de gènere seria una reivindicació compartida i que les centrals sindicals no acceptarien acords que les tornessin a deixar en situacions inacceptables en el tracte i en el salari.

Però el maig del 68 va acabar amb l’acord de Granelle i el general De Gaulle aconseguí imposar el vell concepte d’autoritat i obtingué un ampli marge per a la dreta francesa en les eleccions del mes de juny. Una pintada ho resumia així: ha trigat tres setmanes per anunciar en cinc minuts el que faria en un mes i no havia fet els darrers deu anys.

Finalment, sota les llambordes no hi havia la platja, caldrà seguir lluitant a cada fet injust, a cada acte infame. La dictadura franquista censurava totes les imatges de les protestes i empresonava feministes.

Volem tenir el plaer de viure i veure l’autèntica igualtat; que cap altra dona hagi de conèixer el malviure.”

 

El filòsof Josep Ramoneda explicava recentment a NacióDigital que “els francesos tenen una gran capacitat per projectar internacionalment els esdeveniments que generen”. I quan parlem de 1968, ens venen al cap els fets parisencs. Però com deia Ramoneda, “aquell és l’any en el que hi ha més revolucions al món des del 1848”. Els seixanta van ser una dècada trencadora. La Revolució cubana va trasbalsar Amèrica, la guerra del Vietnam va inflamar les universitats dels Estats Units, pensadors cristians i marxistes buscaven ponts de diàleg i el Concili Vaticà va sacsejar l’Església. Vella i nova política van xocar de ple. De la mobilització massiva contra la guerra al Vietnam a les revoltes de Mèxic, les protestes estudiantils que hi va haver al Japó o la Primavera de Praga, 1968 és l’any de la revolta política, social i cultural. A Europa, va ser París, efectivament. París, un dels punts neuràlgics. Però no només. Paradoxalment, un any que va començar amb moltes esperances de canvis, va tancar amb el triomf del conservador Richard Nixon als Estats Units. En el pla cultural, però, els vells esquemes van ser qüestionats i nous temes van ocupar un espai de protagonisme: el feminisme, les noves formes d’entendre la sexualitat, el concepte d’autoritat, la defensa del medi ambient o el qüestionament de la lògica de la Guerra Freda, del consumisme i del patriarcat. Veiem tan sols alguns dels punts de conflicte d’aquell any imperdible

  • MAIG FRANCÈS

París, maig 1968: “Prohibit prohibir”.Una de les consignes més corejades del Maig francès: Foto: wikipedia

 

El 2 de maig va començar un mes de revolta a París. Feia mesos que les universitats vivien en agitació contra el Pla Fouchet, una reforma que volia incloure normes de selectivitat. El tancament d’estudiants a Nanterre i les expulsions de diversos estudiants va provocar que s’estengués un moviment de protesta. Els estudiants, tancats a la Sorbona, van ser desallotjats amb violència. La nit del 10 de maig el Barri Llatí va cremar. “Un ministre de l’Interior ha de saber donar l’ordre de disparar”, diuen que va dir el general De Gaulle. L’heroi de la Resistència ja era només un vell autoritari.

Els sindicats van fer una crida a la vaga general, que va paralitzar el país. La unió d’estudiants i obrers era potencialment perillosa. El primer ministre, Georges Pompidou, amb més olfacte, va decidir negociar. El Pla Fouchet va ser desestimat i es van incrementar els salaris. El sindicat comunista CGT va col·laborar amb el govern. A finals de mes, la revolta s’apaivagava. De Gaulle va convocar eleccions el juny i la dreta va obtenir majoria a l’Assemblea. Però el vell militar ja estava sentenciat. Ell mateix ho va admetre al saber els resultats: “És la majoria de la por. On es pot anar amb aquesta gent?”. L’any següent, després de perdre un referèndum sobre un tema menor, una reforma del Senat, es va retirar.

 

FRANCE, Paris, 18 May 1968: Daniel Cohn-Bendit, leader of the extreme left-wing students. AFP

FRANCE, Paris, May 1968: Students gathered in the amphitheater of the Sorbonne. AFP

FRANCE, Paris, May 6, 1968: Students protesting on the Boulevard Saint Michel. AFP

FRANCE, Paris, May 14, 1968: Fighting in the streets of Paris. (Photo: Reg Lancaster / Express / Getty Images)

 

Eslògans i grafits

  • Il est interdit d’interdire (“Prohibit prohibir”)
  • Élections, piège à con (“Eleccions, trampa per idiotes”).
  • Je suis Marxiste—tendance Groucho. (“Soc marxista tendència Groucho“)
  • MarxMaoMarcuse! Abreviat com a “3M”.
  • Cela nous concerne tous. (“Això ens afecta a tots.”)
  • Soyez réalistes, demandez l’impossible. (“Siguem realistes, demanem l’impossible.”)
  • Quan l’Assemblea Nacional es torna un teatre burgès, els teatres burgesos s’han de tornar Assemblees Nacionals” (Escrit sobre l’entrada del Teatre Odeón, ocupat durant les protestes.)
  • Sous les pavés, la plage! (“Sota les pedres, la platja.”)

_______________

  • CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM

La guerra del Vietnam va travessar bona part de la dècada dels seixanta. Quan el president John Kennedy va decidir enviar milers d’assessors al seu aliat del Vietnam del Sud per impedir l’avenç dels comunistes d’Ho Chi Minh, res feia presagiar que es convertiria en una tragèdia sense aturador.  El successor de Kennedy, Lyndon Johnson, tot i ser un polític intel·ligent i amb recursos, no va ser capaç de veure venir el desastre. El 1968 hi havia prop de 500.000 joves nord-americans combatent al sud-est asiàtic. Els campus de les universitats van esclatar i el Partit Demòcrata es va fracturar entre partidaris i contraris a la intervenció. En l’inici de l’any, els progressistes Eugene McCarthy -abanderat del moviment antibèl·lic- i Robert Kennedy semblaven tenir-ho tot a favor per succeir Johnson. Les coses, però, es van tòrcer.

Imatges més emblemàtiques de la guerra del Vietnam

The Terror of War Nick Ut 1972

Els fotògrafs d’AP van capturar imatges que aviat es van convertir en sinònim del conflicte: entre les més destacades hi ha la imatge d’Eddie Adam en la qual es veu al general de Vietnam del Sud Nguyen Ngoc Loan executant a un soldat del Viet Cong d’un sol tret al cap. Aquesta imatge va canviar la percepció del públic de la guerra i va perseguir al general Loan fins a la seva mort.

 

Mentre estava a Saigon, Faas va formar i orientar a molts joves fotògrafs vietnamites que van prendre algunes de les imatges que van definir a aquesta guerra. Les seves fotos diàries de Vietnam van ajudar a informar el món dels traumes enfrontats per la gent ordinària atrapada en el foc creuat del conflicte. En aquesta foto es veu un grup de dones i nens que es refugien del foc a prop de Saigon. Vietnam, 1 de gener de 1966. Horst Faas / AP.

 

 

 

 

 

 

Protestes estudiantils contra la guerra -1965 [wiquipedia]

Membres de la policia militar vigilen manifestants durant l’ocupació del Pentàgon el 21 d’octubre de 1967.1 S’estima que unes 50 000 persones van participar en aquesta acció, que havia partit del Monument a Lincoln

 

Where have all the flowers gone (Peter Seeger). Un dels pioners de la cançó protesta va escriure aquesta senzilla però rodona lletra en 1955, quan estava sota el focus del macarthismo, però no la va editar fins a 1964. Es va convertir en un referent i la van interpretar molts altres artistes: Peter, Paul & Mary, Joan Baez, Johnny Rivers i fins i tot Marlene Dietrich. El compositor va insistir en l’assumpte bèl·lic de forma més explícita quan va escriure Bring them home demanant el retorn dels soldats.

 

Where have all the flowers gone? Young girls have picked them everyone
Where have all the young girls gone? Gone for husbands everyone

 

_______________

  • REVOLTA A POLÒNIA

Del 8 al 28 de març de 1968, una onada de protestes i vagues es va estendre per Polònia. El règim de Wladyslaw Gomulka, instaurat el 1956, havia suposat una obertura política amb certa tolerància en el món cultural, que feia del país un cas particular dins del bloc soviètic. Però la prohibició d’una obra de teatre considerada antirussa, “Els avantpassats”, va desfermar les protestes. Diversos professors d’universitat, com Adam Michnik, foren detinguts i els campus van esclatar. Hi va haver una forta repressió, amb milers d’empresonats. La revolta es va poder contenir. Però va deixar empremta. Dos anys més tard, un moviment vaguístic es va endur Gomulka. La ruptura total entre el partit comunista, d’una banda, i la intel·lectualitat i els sectors obrers de l’altra, ja era un fet.

 

Władysław Gomułka amb Leonid Brezhnev a Berlín el 17 d’abril de 1967

__________

  • LA PRIMAVERA DE PRAGA

La Primavera de Praga va ser un dels processos que van concentrar l’atenció internacional en l’irrepetible 1968. Va durar més que una primavera, però no gaire: del gener a l’agost. La societat txecoslovaca era de les més dinàmiques de l’Europa de l’est, amb un moviment estudiantil inquiet i sectors de la intel·lectualitat creixentment distanciats del model de socialisme real imposat al país. Els txecs eren dels pocs països de l’est que havien viscut en democràcia en el període d’entreguerres. Dins del Partit Comunista, es van imposar corrents reformadores que van tenir en Alexander Dubcek, un dirigent eslovac, el seu exponent. A Moscou van veure amb neguit l’evolució de la situació a Txecoslovàquia i un sector de l’opinió va exigir una democratització completa i l’abandonament del Pacte de Varsòvia, l’aliança militar prosoviètica. L’URSS de Leonid Bresnev estava disposat a tolerar algunes reformes, però quan la situació va començar a posar en perill l’alineament de txecs i eslovacs darrera del Kremlin, va venir la invasió. El 22 d’agost, els tancs de l’URSS van recordar als habitants de la petita república que la realpolitik de la Guerra Freda tenia les seves exigències. Dubcek va sortir d’escena i el règim es va endurir.

 

Tancs del Pacte de Varsòvia circulen per la Plaça de la Ciutat Vella de Praga l’agost de 1968.

 

la primavera de praga - Buscar con Google

Primavera de Praga – Pinterest

 

_______________

  • PROTESTES ESTUDIANTILS A ALEMANYA

A Berlín Occidental es va produir un moviment similar al Maig francès. El 1968 va ser el de les grans protestes estudiantils a Alemanya, que van tenir el seu epicentre a la Universitat Lliure. La protesta contra la guerra del Vietnam, la influència de corrents acadèmiques marxistes i una reacció contra les estructures conservadores de la República Federal Alemanya -que vivia la seva primera experiència de gran coalició entre la CDU i l’SPD- van confluir en una protesta massiva. Una figura rellevant del moment va ser el sociòleg Rudi Dutschke, líder de l’esquerra radical universitària. El moviment alemany també va tenir el seu punt de violència: Dutschke va ser víctima d’un greu atemptat per part d’un ultra, que el va ferir greument al cap. De l’escalf estudiantil a Berlín sorgirien diversos col·lectius d’extrema esquerra, entre ells la banda terrorista Baader Meinhof.

 

Alfred Willi Rudolf Dutschke, més conegut com Rudi Dutschke va ser un líder estudiantil alemany opositor a la guerra del Vietnam. Aquest va fer nombroses vagues on reivindicava l’emancipació femenina i lluitava contra l’autoritarisme. Durant el Maig del ‘68 va ser atac per un jove d’ultradreta, Josef Bachmann, el qual li va disparar tres trets al cap. No obstant Dutschke no va morir en aquests atemptat produït el 11 d’Abril.

Cartells de protesta a l’Institut d’Arquitectura de Berlín, 1968. Foto: wikipedia

________________

  • EL COMBAT PELS DRETS CIVILS ALS EUA (assassinat de Martin Luther King)

L’any 1968 va ser decisiu en el combat del moviment pels drets civils i contra el segregacionisme als Estats Units. La conflictivitat va créixer en els suburbis i la població negra es va mobilitzar per una igualtat que en molts llocs era un miratge. Sobretot en molts estats del sud profund, i cent anys després de la Guerra Civil. Només quatre anys abans, el 1964, s’havia aprovat la Llei de drets Civils, que va suposar un pas endavant en molts aspectes, com el dret al vot. Aquell 1968 es van estendre -en paral·lel a les protestes contra la guerra al sud-est asiàtic- nombroses vagues i protestes per reclamar millores salarials de la població negra, que patia una doble discriminació: per pobres i pel color. Luther King, Premi Nobel de la Pau, es va desplaçar a Memphis, a l’estat de Tennessee, per donar suport a una vaga als treballadors de la brossa -quasi tots negres-. Va ser allí, el 3 d’abril, quan va fer un dels seus més brillants discursos: “He pujat al cim de la muntanya i he vist la terra promesa. Potser jo no hi arribaré, pero com a poble, hi arribarem”. L’endemà, un blanc segregacionista el va assassinar.

 

Rosa Parks cap a 1955 amb Martin Luther King.

 

Resultado de imagen de martin luther king

El reverend Martin Luther King Jr.durante el seu discurs en la Marxa sobre Washington DC del 28 d’agost de 1963 (Getty Images)

Imagen relacionada

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

______________

  • MATANÇA A LA PLAÇA DE TLATELOLCO O DE LES TRES CULTURES (Mèxic)

A Mèxic, el 1968 també va ser tràgic. Després de dècades del règim del Partit Revolucionari Institucional (PRI), el govern estava molt erosionat. La petjada de la revolució cubana i l’efervescència estudiantil va desfermar des del juliol una onada de vagues i vindicacions a les universitats. El president Díaz Ordaz, un dur dins del PRI, va decidir tallar d’arrel la protesta sense èxit. El país inaugurava els Jocs Olímpics el 2 d’octubre. Va ser aquell dia, a la plaça de Tlatelolco o de les Tres Cultures, quan es va produir un enfrontament encara no del tot aclarit entre l’exèrcit i els estudiants. Va ser una matança. El règim va parlar de 20 morts, però les investigacions de l’època indiquen que van ser molts més. Alguna cosa es va trencar en la imatge del país i del PRI, aquell partit “etern” que practicava una política considerada progressista a l’exterior (defensa del Moviment No Alineat, condemna de les dictadures) però autoritària en l’interior. Tanmateix, després de la crisi de Tratelolco el règim, sempre adaptable, es va tornar a reinventar amb l’elecció el 1970 del populista Rafael Echeverría.

 

Assemblea permanent a la Facultat de Filosofia, a mitjans d’agost. Al centre, amb megàfon un dels líders principals del Moviment: Luis González de Alba.

ElZócalo tot just recuperat per l’exèrcit, la matinada del 28 d’agost. S’hi observen, encara, les restes de les fogueres.

 

 

  • REVOLUCIÓ CULTURAL A LA XINA

El final dels anys seixanta van ser els de la Revolució Cultural a la Xina, un ampli moviment polític i social que pretenia radicalitzar el règim comunista de Mao, instaurat el 1949. Sorgit aparentment com una força popular de base i de crítica de la jerarquia comunista, va enlluernar una part de la intel·lectualitat occidental. Però l’anomenada Revolució Cultural va ser també un instrument de Mao, molt afeblit dins del règim, per recuperar posicions i purgar els seus adversaris interns, entre ells Deng Xiaoping. El que semblava un moviment de joves crítics aviat va esdevenir una força difícil de controlar que va afectar l’educació i la vida econòmica, amb un culte a la personalitat de Mao que es mantindria fins a la seva mort, el 1976.

La Gran Revolució Cultural Proletària (xinès simplificat: 无产阶级文化大革命, xinès tradicional: 無產階級文化大革命, pinyin: wúchǎn jiējí wénhuà dà gémìng, habitualment abreujada com 文化大革命, wénhuà dà ì#ng, literalment Gran Revolució Cultural, o simplement 文革 wéngé, Revolució Cultural) va ser una campanya de masses en la República Popular de la Xina organitzada pel líder del Partit Comunista de Xina, Mao Zedong a partir de 1966, i dirigida contra alts càrrecs del partit i intel·lectuals als quals Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris.[1]

Segons la interpretació més habitual, en el fons la Revolució Cultural hi havia una lluita pel poder en la qual l’aspiració de Mao per recuperar la seva autoritat es va veure recolzada per les ambicions d’altres membres del partit, com la seva esposa Jiang Qing i el líder de l’exèrcit Lin Biao. L’objectiu era apartar del poder polític a Liu Shaoqi, cap de l’estat, i a Deng Xiaobing, secretari general del Partit.

Si bé la Revolució Cultural en si va finalitzar amb l’IX Congrés del Partit Comunista de la Xina l’abril de 1969, és freqüent estendre el període històric designat amb aquesta expressió a tota l’etapa de lluites pel poder en la República Popular de la Xina que es va estendre des de 1966 fins a 1976, any que va morir Mao i es va arrestar la Banda dels Quatre, la facció encapçalada per Jiang Qing.

La Revolució Cultural va permetre Mao recuperar el poder polític, del que havia estat apartat després del fracàs del Gran Salt Endavant Aquesta lluita pel poder donaria lloc a una situació de caos i commoció política que va estar acompanyada de nombrosos episodis de violència, en la seva majoria protagonitzats pels guàrdies rojos, grups de joves, tot just adolescents en molts casos, que, organitzats en comitès revolucionaris, atacaven a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura i el pensament de Mao Zedong. Gairebé cap família amb un historial problemàtic en contra del sistema va poder escapar de l’agitació.[2] La qüestió de com una lluita pel poder va arribar nivells tan alts de violència i desordre social ha intrigat als historiadors i als experts en psicologia de masses, i han estat nombrosos els estudis acadèmics publicats a la Xina i a l’estranger sobre aquest període de la història recent xinesa, que han intentat oferir explicacions sobre les causes dels successos.

Mao declara la proclamació de la República Popular de la Xina l’1 d’octubre del 1949 a la plaça Tian’anmen davant la porta cerimonial de Tian’anmen.

 

  • INCIDENTS DE HANEDA (Japó)

És un dels moviments de protesta menys conegut a Europa. Al Japó també es va produir un Maig rebel, que es va anar covant al llarg de tota la dècada. La influència dels corrents marxistes, la protesta contra la guerra del Vietnam, el rebuig a l’aliança del govern amb els Estats Units i la reacció contra un poder monopolitzat pel molt dretà Partit Liberal Democràtic van desfermar una onada de rebel·lia. Els anomenats incidents de Haneda, quan es va voler impedir el viatge del primer ministre Sato a Vietnam del Sud, van provocar una forta resposta policial, amb la mort d’un estudiant. A partir del gener de 1968, les mobilitzacions estudiantils es van estendre i van convertir alguns campus en una barricada.  El moviment va evolucionar cap a un fenomen de guerrilla urbana, amb l’ocupació policial de la Universitat de Tòquio. Finalment, però, la protesta es va esllanguir i la seva radicalització va impedir que trobés aliats en la societat nipona.

 

 

 

 

 

 

  • Robert Kennedy assassinat i Richard Nixon, President dels EUA

L’any 1968 ha estat definit per un historiador dels EUA com “una tragèdia americana”. L’onada de protestes contra la guerra del Vietnam va créixer durant tot l’any. Però qui va acabar sent el beneficiari de la rebel·lia va ser el conservador Richard Nixon. El juny, Robert Kennedy queia assassinat a Los Angeles. El president Johnson, molt erosionat, va renunciar a presentar-se a les eleccions davant la divisió del seu partit, el Demòcrata. Nixon, nominat a la Casa Blanca pel Partit Republicà, va apel·lar al que ell anomenava la majoria silenciosa, mentre parlava de llei i ordre, i no concretava el que volia fer al Vietnam. El novembre, va ser elegit president. La guerra continuaria, fins que l’evidència que els EUA no podien guanyar contra tot un poble es va fer clara. El 1975, Washington va llançar la tovallola i els comunistes s’apoderaven de tot el Vietnam.

 

  • L’ANY 1968 A CATALUNYA I A ESPANYA
     

El París rebel vist des de l’Espanya de Franco

 

 


Estats Units (eleccions 2016)

Brasil i Estats Units [economia, liberalisme, eleccions]

imagescaudsnfy

 

Capitalismo de Estado a ritmo de samba_Andy-Robinson-241010

 Dilma Rousseff

 

eeuu_3

Las caras del Tea Party Mario Vargas Llosa-241010

El Tea Party ¿es el fascismo posible en Estados Unidos?

Claves de las elecciones de 2010