Objectius didàctics

1. Identificar les conseqüències econòmiques i els grans desequilibris financers internacionals sorgits de la Primera Guerra Mundial.
2. Entendre les causes que expliquen el gran creixement econòmic i la supremacia dels Estats Units durant els anys 20.
3. Analitzar les causes que van provocar el crac borsari de 1929 i el desencadenament de la depressió econòmica generalitzada.
4. Valorar les conseqüències de la Gran Depressió en les economies domèstiques, les condicions laborals i la vida quotidiana de la població;
   explicar com s’estén per tot el món i com afecta l’economia europea.
5. Analitzar les causes de l’enfonsament del comerç internacional a partir d’una crisi econòmica local, tenint en compte els problemes derivats de la mundialització.
6. Comparar les mesures preses per diferents governs per tractar de recuperar l’estabilitat econòmica.
7. Entendre els elements clau de la doctrina econòmica proposada per Keynes.
8. Entendrel’anàlisi històrica com un procés en constant reelaboració i defugir de les interpretacions simplistes en l’anàlisi dels fets històrics.
9. Utilitzar correctament el vocabulari específic d’aquest període.

L'economia d'entreguerres. Mapa conceptual

• Pèrdua de milions de vides humanes en els camps de batalla; destrucció de béns d’equipament i paralització de noves inversions.
• Costos financers: els ingressos fiscals no van ser suficients per mantenir la despesa militar. Altres fonts de diner: reserves d’or, emissió massiva de deute públic, augmentar el paper moneda que hi havia en circulació i/o demanar crèdits a altres països.
• Tractats de pau: imposar fortes indemnitzacions als països vençuts (especialment a Alemanya que, a més, va perdre unes regions mineres i indutrials molt importants). Es van desmantellar grans espais econòmics unificats i van néixer noves fronteres duaneres.
• Els deutes entre els aliats i el pagament de les reparacions de guerra van dificultar l’articulació econòmica: hi havia falta d’entesa entre Europa ( França exigia als vençuts les indemnitzacions pels danys causats) i els Estats Units- que reclamaven la liquidació dels deutes i estaven molt interessats en restaurar el poder adquisitiu de tots els països.
• La Primera Guerra Mundial va provocar el desequilibri comercial entre els països no industrialitzats, exportadors de primeres matèries, i els països industrialitzats. A més, el conflicte havia  desorganitzat el sistema monetari internacional, basat en la convertibilitat de les monedes en or.

Cartell de propaganda a favor de la subscripció de deute públic

• El sistema econòmic internacional anterior al 1914 va fer fallida. Els Estats Units es convertiren en una gran potència econòmica amb una clara hegèmonia mundial: superàvit de la seva  balança comercial (acumulant gairebé la meitat de les reserves d’or mundials); el dòlar va desplaçar la lliura com a principal moneda internacional, i la borsa de Nova York va desplaçar Londres com a centre financer mundial.
• L’economia internacional va experimentar una crisi curta entre el 1919 i el 1920 (una recessió econòmica típica d’una època de transició a una economia de pau: els països europeus necessitàven béns d’equipament per  reconstruir les infraestructures, l’aparell productiu, i per elaborar articles de consum. Els Estats Units, juntament amb altres països com ara el Canadà i el Japó, van obtenir beneficis de la demanda europea, facilitant préstecs barats. Aquests creixement econòmic i l’expansió del deute va provocar  una inflació ( alça brusca dels preus) a tot el món. Els Estats Units van interrompre aquest boom econòmic amb una disminució dels crèdits a l’exterior.
• Per reconstruir l’economia internacional s’havia de combatre la inflació, disminuint la quantitat de diners en circulació i tornar al patró or. No va existir una  cooperació internacional en aquest combat contra la inflació. Els Estats Units i el Regne Unit van adoptar una política econòmica deflacionista: reducció del nombre de bitllets (massa monetària en circulació), retallades de la despesa pública, augment dels impostos, dificultats en la concessió de crèdits i aplicació de mesures proteccionistes. Altres països molt endeutats, com ara França o Itàlia, van patir un llarg procés per aconseguir frenar la inflació i recuperar les seves econòmies. El fenòmen de la hiperinflació (els preus es disparaven i pujaven cada día) va afectar dramàticament a Alemanya: per finançar el dèficit públic, fer front a l’endeutament i les reparacions de la guerra, el govern alemany va emetre una quantitat excessiva de bitllets. Aquesta mesura va provocar un augment constant de preus fins que l’economia es va ensorrar.  Per fer front a la crisi Alemanya va  suspendre el pagament de les reparacions de guerra. La resposta de França i Bèlgica -davant els impagaments – fou la d’ocupar la conca industrial del Ruhr al gener de 1923.
• Per restablir el sistema monetari internacional, la conferència Internacional de Gènova (1922) va formular un procediment, l’anomenat patró canvi or: es tractava de protegir la moneda pròpia amb les reserves d’or, juntament amb les divises d’altres països. Les reparacions de guerra alemanyes i els deutes entre els aliats dificultaven l’establització de les monedes. L’any 1924 es va acceptar el pla Dawes, propossat pels Estats Units, a fi d’ajudar a la recuperació de l’economia alemanya: els pagaments anuals s’ajustarien al ritme de creixement de l’economia, l’arribada de préstecs molt elevats per fer front als pagaments, una reforma monetària i la vinculació alemanya al patró or. D’aquesta manera, Alemanya va estabilitzar la seva economia al voltant d’una nova moneda, el reichsmark, a partir del 1924. Com es pot observar, l’economia mundial depenia en gran mesura dels préstecs i inversions dels Estat Units.

L'absoluta pèrdua de valor del marc va portar a casos com el d'aquesta imatge: un alemany mostra la devaluació dels diners empaperant una paret amb bitllets d'un marc, més barats que el paper de paret

Nens alemanys jugant amb bitllets que havien perdut tot el valor que tenien a causa de la hiperinflació

• Durant la segona meitat dels anys vint els Estats Units van tenir una etapa de fort creixement econòmic. Aquesta gran expansió econòmica -tant en la producció industrial com en les exportacions- es va sustentar en sectors i pràctiques econòmiques noves: noves indústries (automòbil, electrodomèstics, química, areonàutica) i noves formes d’energia (electricitat i petroli) van experimentar un fort impuls. La indústria del automòbil va tenir un gran protagonisme en l’economia dels Estats Units: van acaparar més del 80% de la producció mundial.
• Les indústries nord-americanes van aplicar nous mètodes de racionalització del treball  – el taylorisme: consistent en dividir el procés de producció industrial en tasques de creació, organització i execució; en aquest últim procés cada obrer fa de manera mecànica una mateixa operació, a la qual s’assigna un temps precís-, i es va aplicar el treball en sèrie i en cadena (fordisme). D’aquesta forma, va augmentar la producció (sense augmentar el nombre de treballadors) i l’abaratiment dels preus, com a conseqüència de la reducció costos.
• La publicitat va tenir un gran desenvolupament amb la incorporació de la premsa, la ràdio i els cartells, en la vida econòmica. Mitjançant la publicitat i el màrqueting s’estimulava les vendes i la compra a terminis, afavorint l’expansió del consum de masses.
• No tots els grups de la població van veure millorar la seva situació econòmica en la mateixa manera. L’augment dels salaris no van augmentar en proporció al creixement dels beneficis de les empreses i els dividends per als seus accionistes. L’amenaça d’una sobreproducció no era una ficció de teòrics de l’economia, si tenim en compte que la capacitat adquisitiva dels treballadors no era suficient per absorbir l’augment extraordinari de la producció.D’altra banda, els productors agraris van ser perjudicats com a consequència de la reducció de les exportacions i els preus a partir de l’any 1922. La producció agrícola augmentava a un ritme ( degut a la modernització i a la mecanització) que el mercat era incapaç d’absorbir, provocant la caiguda de preus durant bona part de la dècada dels anys vint.
• La prosperitat dels Estats Units estava acompanyada de desequilibris que s’anaven obrint camí: crisi de l’agricultura; estancament dels sectors industrials tradicionals (carbó, tèxtil, siderurgia…) davant un augment d’inversions en las indústries relacionades amb l’electricitat, el petroli, la química i el automòbil; creixement dels estocs en moltes indústries (l’oferta era molt superior a la demanda) i descens de les inversions de capital en les activitats productives. La borsa es va convertir en un mercat atractiu pels especuladors, perquè oferia més beneficis que les inversions en activitats industrials o comercials.

4. El crac del 1929 i la gran depressió

• Abans de l’estiu de 1929  les cotitzacions a Wall Street van començar a reflectir la contracció de la producció i l’ocupació. Molts inversors es van retirar i van provocar un descens brusc dels valors borsaris. Els que havien arribat a ser accionistes, mitjançant l’obtenció d’un crèdit, van intentar desfer-se’n urgentment  per evitar perdre més diners i poder pagar els deutes als bancs. El 24 d’octubre -conegut com Dijous Negre– 13  milions d’accions es van oferir a la venda amb una demanda gairebé nul·la. Els principals bancs van intentar salvar la situació però el pànic es va estendre: el dimarts 29 d’octubre uns altres 16 milions d’accions es van posar a la venda. L’excés d’oferta va fer caure el preu de les accions, arruinant molts inversors en aquest  esfondrament (crac) de la Borsa de Nova York. L’economia nord-americana es va col·lapsar i va donar lloc a una fase de crisi de llarga durada: la gran depressió.
• El crac de la borsa va provocar la destrucció de l’estalvi (molts inversors es van arruïnar) i la reducció del crèdit. La retirada massiva dels estalvis i l’impagament dels préstecs va provocar l’enfonsament de milers de bancs, amb una fallida generalitzada i la volatilització dels dipòsits bancaris pertanyents a molts ciutadans.
• La disminució de la demanda i de les inversions va afavorir la crisi indústrial i l’augment d’un nombre considerable d’aturats. El descens del consum privat va propiciar una baixada de preus i de beneficis, augmentant els estocs. Molts ciutadans van caure en la misèria (sense llar i amb moltes dificultats de subsistència) en un país que no disposava de cap tipus de protecció als aturats. La misèria al món rural també va ser generalitzada amb l’enfonsament dels preus i de la capacitat adquisitiva dels camperols; l’execució d’embargaments i expropiacions de granges es va estendre i moltes persones van tenir que abandonar les seves granges.

Pànic a Wall Street, el dijous 24 d’octubre, el “Dijous Negre”: el pànic es va apoderar dels inversors i 13 milions de títols es varen posar a la venda.

Nada hacía presumir en aquella apacible mañana otoñal del jueves 24 de octubre, que pasaría a la historia como una de las fechas negras del siglo, el jueves negro de Wall Street.
La sesión bursátil se inició de forma sostenida, pero en seguida afluyeron grandes cantidades de papel y se hundieron los precios. Los angustiados especuladores arrojaron sus títulos sobre las mesas de contratación. El ticker (teletipo) se retrasó. Los agentes de bolsa exigieron garantías para los títulos a crédito y ante la imposibilidad de obtenerlos, volcaron nuevas remesas de papel sobre la bolsa, ocasionando nuevas bajadas. Y así ola tras ola, levantando una tempestad más fuerte e incontrolable.
En la calle se originaron tumultos entre especuladores y curiosos que se arremolinaban en Wall Street. La policía tomó medidas. Entre los corrillos circuló el rumor de que once especuladores arruinados se habían suicidado. A las 12:30, para controlar el follón, se ordenó desalojar las dependencias de la bolsa reservadas al público. Uno de los que salió a la calle fue Winston Churchill, que pocos meses antes había abandonado el Ministerio de Hacienda británico.
Churchill se admira del “orden y la calma sorprendentes” que, dada la gravísima situación, mantenían los especuladores que estaban allí (…) ofreciéndose unos a otros paquetes enormes de acciones a un tercio de sus antiguos precios y a la mitad de su valor actual y sin encontrar durante muchos minutos a nadie lo bastante fuerte como para recoger las fortunas que se veían obligados a ofrecer”. Churchill, que llevaba tres meses en América dando conferencias y visitando amigos, había obtenido unas ganancias de unas 5.000 libras jugando a la bolsa. Debió perderlo todo en el crack, pero jamás lo hizo público.”
→ David Solar. El crack. Historia Universal del siglo XX.

Mare migrant, foto de Dorothea Lange. La dona de la imatge és Florence Owens Thompson, de 32 anys, mare de 7 fills, a Nipomo, Califòrnia (març de 1936). La Gran depressió, amb totes les persones desvalgudes que va generar, va ser àmpliament fotografiada

Margaret Bourke-White, The Louisville Flood, 1937. Gelatin silver print mounted on board. Whitney Museum of American Art, New York; ©Time & Life Pictures / Getty Images. Image of African American flood victims lined up to get food & clothing fr. Red Cross relief station in front of billboard ironically extolling WORLD'S HIGHEST STANDARD OF LIVING/ THERE'S NO WAY LIKE THE AMERICAN WAY. Location: Louisville, KY, US

La ironia de l’esfondrament de l’economia dels Estats Units. El temps de la depressió a eclipsat l’estàndard de vida  més alt del món

1. 

   El raïm de la ira (títol original en anglès The Grapes of Wrath) és una pel·lícula de 1940 dirigida per John Ford i protagonitzada per Henry Fonda. Està basada en la novel·la homònima guanyadora del premi Pulitzer, escrita per John Steinbeck. La pel·lícula va ser nominada a sis Oscars dels quals en va rebre 2: al millor director i a la millor actriu secundària (Jane Darwell).

   

   Història d'una família de grangers d'Oklahoma, Henry (Henry Fonda) i Dt. Joe (Jane Darwell), ubicada a la dècada dels 30 que després del crack del 29 són expulsats de la seva terra i han d'emigrar a Califòrnia. Realitzen un dur viatge en un vell Ford, passant per diverses vicissituds en el que creien molt erròniament que era el paradís.

   “Y entonces los desposeídos fueron empujados hacia el oeste (…). Carretadas, caravanas, sin hogar y hambrientos, veinte mil, cincuenta mil y doscientos mil (…). Corriendo a encontrar algún trabajo para hacer —levantar, empujar, tirar, recoger, cortar— cualquier cosa, cualquier carga con tal de comer. Los críos tienen hambre. No tenemos dónde vivir. Como hormigas corriendo en busca de trabajo y, sobre todo, de tierra (…).
   Los hombres, que han creado nuevas frutas en el mundo, son incapaces de crear un sistema gracias al cual se pueda comer. Y este fracaso cae sobre el Estado como una gran catástrofe (…). Y en los ojos de la gente hay una expresión de fracaso, y en los ojos de los hambrientos hay una ira que va creciendo. En sus almas las uvas de la ira van desarrollándose y creciendo y algún día llegará la vendimia.”
   → John Steinbeck. Las uvas de la ira.

5. L’expansió mundial de la crisi

• La crisi  nord-americana va tenir greus repercussions mundials, especialment en molts països europeus. Els Estats Units eren la primera potència econòmica i el motor financer del món. Els mecanismes d’expansió de la crisi van ser diversos: descens de preus dels productes americans (factor negatiu per les empreses de la resta del món), disminució de la demanda nord-americana (provocant una davallada de les importacions) i un descens dels préstecs i les inversions a Europa.
• La disminució de la demanda d’importacions per part dels Estats Units i l’aprovació de la llei aranzelària Smoot-Hawley el 1930 -elevant les tarifes duaneres d’aquest país a 50 per cent- va produir la reducció de les exportacions de molts països i una declaració de guerra comercial. Molts països van començar a imitar als Estats Units, adoptant polítiques proteccionistes. L’enfonsament del comerç va comportar l’expansió de la crisi als països exportadors  d’aliments i matèries primeres: amb una disminució dels ingressos no van poder tornar els deutes, adoptant una política econòmica de reducció de les importacions provinents dels països industrialitzats.
• Els Estats Units no solament van deixar d’exportar capitals (préstecs i inversions), sinó que en van repatriar  els que havien invertir als països d’Europa Occidental, provocant l’extensió de la crisi bancària al continent europeu. L’economia alemanya depenia dels crèdits per poder afrontar els pagaments de les reparacions de guerra i per garantir la vida industrial del pais. El sistema bancari d’Àustria i d’Alemanya estava fortament endeutat amb l’exterior. La situació d’aquests països va empitjorar quan al maig de 1931 el gegant bancari austríac, el Creditanstalt, va fer fallida; la qual cosa va desencadenar el pànic entre els estalviadors que van córrer a retirar els seus dipòsits. El sistema bancari alemany va ser afectat per la mateixa malaltia austríaca i moltes entitats financeres van tancar, van congelar els dipòsits en moneda estrangera i es va suspendre el pagament del deute. El col·lapse financer va implicar la fallida de moltes empreses alemanyes i, en conseqüencia, l’augment de l’atur que va deixar sense ocupació a milers de treballadors.
• La fallida del Creditanstalt va perjudicar les finances del Regne Unit: en aquest banc austríac s’havien invertit molts capitals britànics. El govern anglès va haver de suspendre la convertibilitat de lliures en or el setembre del 1931, provocant una devaluació de la lliura. El cas de França era diferent, perquè les seves reserves d’or eran importants. El fet de mantenir un tipus de canvi fix, mentre altres monedes es devaluaven, va fer que els preus francesos no fossin competitius en el mercat internacional.

6. Solucions a la crisi: el final del sistema capitalista liberal

• La greu crisi econòmica dels anys trenta va provocar una gran commoció en tot el sistema capitalista i va significar la fi  del capitalisme liberal clàssic.  Abans de la depressió, els economistes consideraven que una recessió formava part de la mateixa estructura del capitalisme i que es podia superar amb una política econòmica deflacionista: reducció de la despesa pública, del crèdit i de la massa monetària en circulació. L’adopció d’aquesta política econòmica va contribuir a rebaixar els salaris (les empreses volien recuperar la seva rendibilitat), augmentar l’atur  i, en conseqüència, es va reduir encara més el consum. La paràlisi econòmica estava servida: a més de l’escassetat de diners, l’augment de pràctiques proteccionistes va impedir una recerca d’una sortida col·lectiva a la crisi. La Conferència Econòmica Mundial de Londres (1933) va acabar sense cap acord: no es va acceptar tornar al patró or i la reducció dels aranzels.

• En contra dels defensors de baixar els salaris com a única solució perquè la producció augmentès, John Maynard KEYNES (1883-1946) va defensar la intervenció de l’Estat en l’economia per potenciar la demanda i el creixement. El seu pensament econòmic va permetre de comprendre les causes i els mecanismes pels quals es va estendre la crisi. Keynes plantejava que la demanda i el consum són el motor del creixement econòmic: L’Estat havia d’augmentar la despesa pública (impulsant activitats com les obres públiques, que utilitzen molta mà d’obra); el dèficit públic inicial no el preocupava perquè si l’Estat gastava -augmentava la demanda- que transformada en salaris i béns generava una nova demanda, coneguda com a multiplicador keynesià, en sectors econòmics diferents. D’aquesta manera –augmentant les rendes de les famílies, el consum, la producció i la contratactació–  l’Estat podria incrementar els ingressos fiscals i reduir el dèficit públic inicial.

• Als Estats Units el demòcrata Franklin  Delano Roosevelt va arribar a la presidència el 1933, en un monent que es vivia dramàticament la depressió, i va posar en marxa un pla econòmic per superar la crisi: el NEW DEAL (nou tracte o nou compromís). Entre el 1933 i el 1938 va impulsar una nova polítitica econòmica per combatre la deflació, rellançar l’economia i crear ocupació.

• L’intervencionisme econòmic de Roosevelt (el NEW DEAL) va implicar tot un seguit d’actuacions per aconseguir reactivar el consum, incentivar la inversió i augmentar l’ocupació: 1. Programa de recuperació de preus agrícoles (mitjançant una Llei d’ajustament agrari que pretenia reduir la producció, oferint subvencions  als agricultors que reduïsin les collites  i l’àrea conreada). 2. Programa d’obres públiques. 3. Reconversió bancària  i mesures de control borsari (els bancs havien d’oferir més seguretat en els dipòsits i els préstecs, i una comissió de valors i canvi va començar a supervisar el funcionament de la borsa per impedir l’especulació. 4. Programa de rellançament  de l’activitat industrial, afavorint les grans empreses i fomentant l’acord de preus. 5. Establiment d’un salari mínim i creació de la seguretat social; reconeixement de la jornada de 40 hores, el dret a la lliure sindicació i a la negociació col·lectiva, creació de pensions de vellesa ,viduïtat, subsidis d’atur i assegurances per incapacitat. 6. Devaluació del dòlar (afavorint les exportacions).  Aquestes mesures adoptades pels Estats Units van aconseguir estabilitzar l’economia, però sense arribar a obtenir un gran creixement, millorant les condicions de vida i de treball. La recuperació va arribar el 1939, amb l’esclat de la II Guerra Mundial, incentivant-se la indústria armamentista i convertint els Estats Units en el principal proveïdor dels aliats europeus.

• El Regne Unit va reforçar el proteccionisme, va reduir la taxa d’interès i va devaluar la lliura esterlina. Aquesta política va aconseguir augmentar l’ocupació i la producció de noves indústries. A França el govern del Front Popular va incrementar el poder adquisitiu dels treballadors, va impulsar un programa d’obres públiques , va augmentar els impostos i es va devaluar el franc: un acord entre patronal i sindicats (acords de Matignon, 1936) va permetre posar fi a la conflictivitat social, amb un augment dels sou pels treballadors, la reducció de la jornada laboral setmanal de 40 hores i la concessió de 3 setmanes de vacances pagades. Alemanya va imposar el control estatal de l’economia amb l’ascens de Hitler al poder l’any 1933: l’objectiu dels nazis era assolir una autarquia econòmica per mitjà de grans inversions públiques. Els alemanys van impulsar la política de rearmament (la fabricació d’armament va proporcionar molts llocs de treball) i l’establiment del servei militar obligatori, que va suposar la reducció del nombre d’aturats. Una política econòmica que tenia com a objectiu la preparació d’un pais per a la guerra.