ELECCIONS ALS EUA 2020

Font: The New York Times Gràfic: ARA, Eduard Forroll, 1-11-2020

[Cristina Mas, ARA, 1-11-2020]
Els Estats Units elegiran aquest dimarts l’home que ha d’ocupar la Casa Blanca fins al gener del 2025, en un moment crític: la pandèmia, la crisi econòmica, les desigualtats racials, la immigració, el canvi climàtic o la (des)governança global marcaran l’agenda dels pròxims anys. Amb un país polaritzat i un Trump que porta anys abonant tesis conspiratives i el fantasma del frau, la tensió és màxima. Repassem com funciona un sistema electoral complex i que afronta dies d’infart.

Com s’elegeix el president dels Estats Units

El sistema electoral dels Estats Units és de sufragi indirecte: els votants elegeixen els representants que corresponen al seu estat i ells voten el president. Cada estat té assignat un nombre de representants d’acord amb la seva població més dos per cada estat. La capital, Washington DC, té tres representants addicionals. Són en total 538 representants que emeten el que es coneix com a vot electoral: el candidat que obté una majoria de 270 vots electorals és l’elegit.

La principal característica del sistema de col·legi electoral és que no es manté la proporcionalitat: el candidat més votat a cada estat s’endú tots els vots electorals que li corresponen, encara que hagi guanyat per poc marge. Per exemple, el 2016 Hillary Clinton va perdre a Florida per només un 2,2% dels vots, però els 29 representants de l’estat van votar per Trump. Petits marges en alguns estats clau que fan decantar la balança entre un candidat o l’altre poden acabar determinant el guanyador de les eleccions. La batalla es concentra als estats frontissa.

Com ha afectat la pandèmia a la votació?

La pandèmia ha marcat la gestió de Trump i probablement també el sentit de molts vots, però també ha afectat el procediment electoral. La por al contagi ha disparat el vot per correu i el vot anticipat presencial: fins divendres al matí 85 milions de nord-americans ja havien votat per un dels dos mecanismes. Però és aviat per afirmar si això s’acabarà traduint en una participació rècord, o si s’ha mobilitzat més vot demòcrata o més republicà. En tot cas es complica el recompte.

A què cal parar atenció durant la nit electoral?

Els estats de Florida, Pennsilvània, Michigan i Wisconsin són els que més probablement acabaran decantant els vots electorals que ara estan en dubte al costat de Biden o al de Trump. La participació i el marge que obtingui Biden a les grans ciutats d’aquests estats serà una de les claus. Però també cal estar atents a les zones rurals, sobretot per si Biden recupera el vot obrer blanc d’aquests estats que va fer costat a Obama el 2012 però després es va deixar seduir per Trump el 2016.

Quan se sabrà qui ha guanyat?

Si cap dels candidats no guanya per un ampli marge en els estats clau, poden passar dies, setmanes o mesos fins que es decideixi el guanyador. Com que primer es recomptarà el vot presencial, és possible que el resultat provisional doni Trump com a guanyador, però, a mesura que es recompti el vot per correu, el triomf acabi sent per a Biden. L’escenari d’un president en exercici del càrrec desconeixent el resultat és explosiu, i pot abocar a un litigi als tribunals o que el resultat s’acabi decidint al Congrés.

Quan es podrà investir el president?

El 14 de desembre els 538 representants voten el president, un pas que normalment és de tràmit. Però és possible que autoritats de diferents partits -per exemple un governador demòcrata i un legislador republicà de Pennsilvània- presentin diferents llistes d’electors. Hi ha el precedent de la controvertida elecció de Hayes-Tilden del 1876, quan alguns estats van enviar al Congrés llistes d’electors rivals, cadascuna reclamant la seva legitimitat en virtut de la llei estatal.

____________________________________

Trump obté el millor resultat entre els negres per a un candidat republicà des de 1996

Els demòcrates tenen un problema amb els hispans i els negres

Trump obté el millor resultat entre els negres per a un candidat republicà des de 1996
El president dels EUA Donald Trump (BRENDAN SMIALOWSKI / AFP)
Gemma Saura, La Vanguardia,2020.11.05

Són els potser a algun lector li exploti el cap. Donald Trump , el president que sistemàticament ha negat la violència policial contra els negres, el president que va demanar a un grup supremacista que aguantés aquí, és el candidat republicà que obté un millor resultat entre els votants afroamericans en unes presidencials des de 1996. I, abans que això, cal remuntar-se a 1976. El 12%, un de cada vuit, l’ha votat. Ha millorat en quatre punts el seu resultat d’al 2016, i just després d’un estiu convuls per les protestes de l’ Black Lives Matter .

És un dels titulars que llança l’anàlisi dels sondejos a peu d’urna, que dibuixen una radiografia dels votants de el president Donald Trump i els de el demòcrata Joe Biden , i com han canviat respecte a les eleccions de l’2016. Expliquen per què Trump ha perdut probablement la reelecció, però també per què la cursa ha resultat molt més renyida del que deien les enquestes. Un cop més, van subestimar l’estirada de el president.

A Biden li ha anat pitjor que a Clinton amb les minories

Al 2016 el vot afroamericà, sobretot la seva baixa participació, ja va ser una de les claus de l’fracàs de Hillary Clinton, que no va aconseguir arrossegar-a les urnes com ho havia fet Barack Obama. Per això el rècord de Trump encén una llum d’alarma en el Partit Demòcrata.

No és l’únic problema per al partit de Biden. Més encara que els negres, la gran història d’aquesta elecció és el bé que li ha anat a Trump amb els hispans. “Tan bé com a George W. Bush el 2000, que es presentava amb una plataforma molt diferent. Millor que a John McCain, millor que a Mitt Romney “, diu Siguin Trende, analista electoral sènior al portal Real Clear Politics (RCP).

Li ha permès resistir a Florida o a Texas, on Trump ha guanyat fins i tot en comtats fronterers, “cosa mai vista per a un republicà”, afegeix Trende.

Els hispans segueixen sent majoritàriament demòcrates, però cada vegada menys. Ja es va detectar el 2016, però Biden ha empitjorat els resultats de Clinton. O Trump ha millorat els seus, segons com es miri. Si llavors el va votar el 29% dels llatins, avui ho han fet un 32%.

Trump i el sexe

Es va dir que les dones enterrarien a Trump, però ha caigut entre els homes

A Florida aquest desplaçament ha estat més pronunciat. L’avantatge de 27 punts entre els hispans que va tenir Clinton s’ha reduït a 8 per Biden. A Geòrgia, ha passat de 40 a 25 punts, de 41 a 24 a Ohio.

Trump recula entre la gent gran

Una de les esperances de la campanya de Biden era que els votants majors abandonessin a Trump per la seva gestió de la pandèmia. Ho ha aconseguit, però no d’el tot. L’avantatge d’president entre els majors de 65 anys s’ha reduït, però segueix estant tres punts per sobre. On sí perd és a la franja de 45-64.

Biden s’ha anotat així mateix una victòria entre els joves.
No hi ha més mobilització (representen més o menys la mateixa proporció de l’electorat que fa quatre anys), però l’han votat molt més que a Clinton. Si a
l’exsecretària d’Estat la van votar un 55% dels votants de 18 a
29 anys, Biden ha pujat a l’62%.

Trump cau entre els homes

S’ha escrit molt durant aquesta campanya sobre les dones, que es deia anaven a clavar el clau sobre la tomba de Trump. A la fin la sorpresa l’han donat els homes. El president ha millorat de fet un punt el seu resultat entre elles, mentre ha caigut quatre entre els homes, que va guanyar còmodament amb Clinton i entre els quals aquest cop gairebé empata amb Biden.

(Redacció)

Bretxa de classe

El president resisteix bé entre els blancs obrers i allunya encara més als universitaris

Trump conserva als blancs sense estudis, però Biden aranya vots

L’aparició d’una bretxa entre els votants blancs segons el seu nivell educatiu va ser el gran fenomen de l’elecció de Trump al 2016 i va tenir bona part de la culpa que els sondejos s’equivoquessin tant. Els blancs sense estudis universitaris es van bolcar en aquell magnat que els deia que era un d’ells i va agafar desprevinguts els enquestadors, ja que fins llavors l’educació no havia estat un factor diferencial en el comportament electoral dels blancs. Els votants amb estudis superiors, els que més tendeixen a respondre enquestes, estaven sobrerepresentats, el que va inflar erròniament l’avantatge de Clinton.

La bretxa ha tornat a treure en aquestes eleccions. Un 64% dels blancs no universitaris han votat a Trump, davant el 35% per Biden. Amb tot, l’ex vicepresident ha aconseguit esgarrapar vots. Quan va ser elegit candidat demòcrata un dels arguments més convincents de Biden és que ell aconseguiria recuperar alguns d’aquests obrers blancs desencantats amb els demòcrates. Ho ha aconseguit. A Clinton només la van votar el 28% d’aquests votants, set punts menys que a ell.

“Trump ha resistit molt bé entre els blancs obrers. Ha guanyat fins i tot el comtat de Mahoning a Youngstown (Ohio), cosa que mai hauria imaginat “, subratlla Trende. És una zona molt obrera de l’anomenat cinturó de l’òxid, que havia votat demòcrata en cada elecció des de 1976, de vegades per més de 18 punts. Clinton ho va retenir el 2016 però Biden l’ha perdut.

Trende vincula l’estirada de Trump entre aquests votants amb el seu avanç en els llatins. “El vot hispà en aquest país és molt de classe treballadora. El que passa és que el seu èxit entre els obrers es filtra a altres grups ètnics “.

A el mateix temps, afegeix l’analista de Real Clear Politics, la caiguda de Trump entre els blancs universitaris ha continuat. També ha estat “aixafat” en els suburbis. “Al comtat de Delaware, Pennsilvània, on viu, només ha guanyat per sis punts. És un comtat que no vota demòcrata des de 1916, així que és significatiu. Al 2016 el va guanyar per 16 punts “, diu.

Coronavirus versus economia

“Covid, Covid, Covid. No esteu farts de sentir parlar de la Covid? “, Ha martellejat en els seus mítings Trump. Semblava que tenia raó, al menys entre els seus votants, que diuen haver votat pensant en l’economia. En canvi, els que han votat pensant en la pandèmia ho han fet aclaparadorament per Biden. La mateixa bretxa es dibuixa entre els que han votat preocupats per la desigualtat racial o bé pel crim i la seguretat.

la revolta

Biden ha “aixafat” a Trump en els suburbis, assenyala l’analista Siguin Trende

Trump perd evangèlics

Els evangèlics, els cristians més conservadors, es van bolcar en Trump al 2016. Aquest cop ho han fet un 76%. En paral·lel, Biden ha pujat a l’23% enfront de l’16% que va obtenir Clinton. “Pot ser que no sembli molt però només aquest marge pot marcar la diferència en un parell d’estats”. En una cursa tan ajustada, són vots crucials.

Accident de Txernòbil

1.

2.

3.

L’accident de Txernòbil (Txernóbil) fou un accident nuclear,……..[Viquipèdia]

 

4. Txernòbil, una amenaça invisible [TEXT: JUAN CARLOS MENESES / INFOGRAFIA: ESTHER UTRILLA

Han passat 33 anys des que es va produir l’accident a la central nuclear ucraïnesa. Avui ha tornat a l’actualitat després de l’emissió de la sèrie ‘Chernobyl’ a la HBO, que ha sigut un èxit tant de crítica com d’audiència. En aquest reportatge s’analitzen les conseqüències del desastre nuclear més gran de la història de la humanitat

 

Tot va començar en els primers minuts d’un dissabte d’abril de l’any 1986. Era dia 26, i just quan el rellotge marcava la 1.23 es va produir una de les catàstrofes tecnològiques més grans de la història de la humanitat. Els enginyers de la central nuclear de Txernòbil realitzaven unes proves per augmentar la seguretat dels reactors. Però el resultat no va ser l’esperat. De fet, mentre buscaven aconseguir una central més segura, van caure en el caos absolut. El reactor 4 es va descontrolar, i quan els tècnics es disposaven a apagar-lo, va passar el que ningú pensava que podia passar: el nucli va explotar i va alliberar quantitats de radiació que l’ésser humà mai havia arribat a experimentar. La central de Txernòbil va deixar anar 100 cops més radiació que les bombes nuclears llançades sobre Hiroshima i Nagasaki.

La falta d’estudis dels efectes de la radiació sobre la població japonesa, amagats per la seva aliança amb els Estats Units, va provocar que moltes persones menyspreessin les conseqüències d’unes partícules capaces de travessar qualsevol ésser viu i destrossar-lo per dins. La radiació va esdevenir una amenaça invisible, per la falta d’informació i perquè és indetectable físicament fins que no n’arriben les primeres conseqüències.

Un impacte a llarg termini

Els treballadors de la central i liquidadors que van rebre altes dosis de radiació en van poder notar els efectes ràpidament. Però la resta de la població, exposada a nivells menors, no va poder saber quin n’era l’abast fins que van passar els anys. Com més baix sigui el nivell de radiació a què s’exposa una persona, més llarg serà el període de latència abans que n’esclatin les conseqüències. En aquest sentit, han calgut molts anys per saber si la radiació ha produït càncer en les poblacions que no van rebre dosis letals. A més, el càncer pot trigar molt de temps a mostrar els primers símptomes, en alguns casos fins a 25 anys.

Txernòbil també va demostrar que el càncer no és la principal conseqüència de la radioactivitat. El més freqüent és un envelliment prematur, que dona lloc al deteriorament del sistema nerviós, respiratori, digestiu i fins i tot a depressions i problemes psicològics. De fet, l’explosió de la central ha tingut conseqüències molt inesperades segons la comunitat científica. Normalment, sempre neixen més noies que nois, però a les zones més pròximes a l’accident aquesta tendència es va invertir en els anys posteriors a l’explosió.

La comunitat científica encara està lluny de saber quin serà l’impacte de Txernòbil a llarg termini. De fet, la radiació no s’atura en qui la rep, també es transmet als fills a través dels gens. Un dels principals efectes de l’explosió ha estat, precisament, la mortalitat infantil. L’alteració genètica dels pares ha provocat que neixin molts fills malalts o amb malformacions. I no s’atura aquí, ja que només un 10% del dany genètic esperat passa a la primera generació.

Els liquidadors

Va ser el col·lectiu més perjudicat per la catàstrofe nuclear. Després que es produís l’explosió, les autoritats soviètiques els van portar a Txernòbil des de tots els racons del país per eliminar la radiació, però no van ser informats de la dimensió del desastre ni de les conseqüències d’exposar-se a nivells tan elevats de material radioactiu. Els que es van acostar més a la central van haver de suportar nivells de radiació nou cops superiors a la dosi letal. Molts d’ells han mort i la majoria han quedat incapacitats, ja que han envellit de manera prematura i han desenvolupat diferents formes de càncer, leucèmia, malalties psiquiàtriques, psicològiques i cataractes. Els fills dels liquidadors nascuts després de la catàstrofe van heretar la radiació dels seus pares, cosa que els va provocar malalties i, en molts casos, la mort.

El nou sarcòfag

Les autoritats soviètiques van instal·lar una cúpula de formigó sobre el reactor 4 de Txernòbil per contenir la radiació, però era una solució a curt termini. Per aquest motiu, a finals dels anys 90 els països del G-7 van realitzar una inversió de 2.100 milions per construir una altra cúpula que contingués la radiació durant almenys 100 anys. La construcció va acabar el 2014 i ha estat un èxit. Tot i això, no es tracta del remei definitiu, ja que els residus radioactius de la central nuclear seguiran emetent altes dosis de radiació durant els pròxims 300.000 anys.

200 anys: un món millor?

[ara, 17-2-2019, SÒNIA SÁNCHEZ / INFOGRAFIA: EDUARD FORROLL]

Una enquesta del 2015 a 9 països preguntava a la gent si creia que el món millora o empitjora. Només van dir que millorava un 3% dels francesos, un 4% dels alemanys i britànics i un 6% dels estatunidencs. Els suecs eren els més optimistes amb un escàs 10%. Per poder valorar-ho, diu Our World in Data, no n’hi ha prou mirant 50 anys enrere, cal una perspectiva històrica més àmplia. Per això, aquesta web acadèmica ha volgut demostrar estadísticament que en molts aspectes primordials per a la humanitat estem molt millor que fa 200 anys i que els canvis radicals en les condicions de vida d’aquest període obren una finestra a l’optimisme.

POBRESA EXTREMA

Viure amb menys d’1,9$ al dia

L’any 1820 només una petita elit tenia la sort de viure amb més d’1,9 dòlars al dia, mentre que la gran majoria de la població (94%) vivia en condicions que avui consideraríem com d’extrema pobresa. La industrialització, i l’augment de la productivitat que va comportar, han permès que l’explosió de la població mundial no es traduís en una creixent bossa de població en la pobresa màxima. Si el 1950 hi havia encara dos terços de la població mundial en la pobresa extrema, l’any 1980 ja era el 42% i el 2015 s’havia reduït a només el 10%. Són avui 734 milions de persones, quan el 1820 eren 965 milions (sobre una població total de 1.080 milions). La davallada des de llavors ha estat la més dràstica en nombres absoluts.

EDUCACIÓ BÀSICA

Majors de 15 anys

La universalització de l’educació primària i secundària és un dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU) per al 2030 . Era també un Objectiu del Mil·lenni per al 2015 només per a l’educació primària, però encara no s’ha aconseguit del tot. Però més enllà de la població escolar actual, els més grans de 15 anys que han rebut alguna mena d’educació (bàsica o més) han passat del 17% de la població fa dos segles a representar-ne el 86% actualment. L’educació és ara mateix un dret bàsic i ha estat aquesta concepció, adoptada internacionalment a mitjans del segle passat, la que ha permès un augment tan ràpid de les taxes d’alfabetització.

ALFABETISME

Majors de 15 anys

Llegir i escriure era el privilegi de ben pocs fa només dos segles. El 88% dels majors de 15 anys eren illetrats el 1820. Avui encara hi ha un 14% que no tenen aquestes eines bàsiques, però la gran majoria són gent gran. En total hi ha 4.600 milions de persones al món (amb més de 15 anys) que saben llegir i escriure, mentre que l’any 1820 eren només 100 milions de persones les que tenien aquestes habilitats, indispensables per poder prosperar en el món actual. Amb tot, les taxes són molt desiguals per països: mentre als estats més rics se situa en prop del 100% de la població, en països de l’Àfrica no arriba a la meitat, amb Sudan del Sud com el més mal situat amb només un 27% de la població que sap llegir i escriure (dades del 2009).

DEMOCRÀCIA

Població que no viu en anocràcies, en autocràcies, en colònies o en un estat en transició

El final de la Segona Guerra Mundial queda marcat clarament a la gràfica com el principal moment d’expansió de les democràcies al món. La fi de la Guerra Freda és el segon. El sistema democràtic és avui hegemònic, amb més de la meitat de la població mundial sota aquesta fórmula, però encara hi ha un 44% d’habitants del planeta que viuen sota règims no democràtics. La majoria, un 23% de la població mundial (1.700 milions de persones), viuen en un estat autocràtic. Un 15% més de la població del món viu sota una anocràcia -o un sistema similar-, caracteritzada per la inestabilitat política, la ineficàcia i una barreja de pràctiques autoritàries i democràtiques.

VACUNACIÓ

Contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus

El 1967 l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va llançar la primera gran campanya de vacunació de la verola. En poc més de deu anys, el 1980, la malaltia s’havia erradicat. Tot i que la gent pensa que el percentatge de població vacunada és encara baix, la realitat és que és molt majoritari. Fins al 86% de la població mundial està vacunada contra la diftèria, la tos ferina i el tètanus. Les campanyes impulsades a partir dels anys 70 i 80 del segle passat han estat exitoses i han servit per reduir àmpliament la prevalença d’aquestes malalties, un fet que ha contribuït també a la reducció de la mortalitat infantil i a la millora de la salut en general.

MORTALITAT INFANTIL

Menors de 5 anys

Fa dos segles, prop de la meitat dels nens morien abans de complir els 5 anys. A mitjans del segle passat encara eren al voltant d’un 20%, però avui són només un 4%. Pot semblar (i ho és) una xifra encara massa alta, però són deu vegades menys que fa 200 anys. No tot és gràcies a l’avenç de la medicina. Només la millora de l’habitatge i de les condicions sanitàries, especialment l’aigua potable i el sanejament, ja incrementa enormement les taxes de supervivència dels més petits. Les mesures d’higiene en el sistema sanitari i el descobriment de la teoria dels gèrmens a finals del segle XIX, a més de la vacunació i les millores en la dieta per l’increment de la producció agrícola són altres claus d’aquest gran avenç.

Una breu lliçó…

Aquesta terra és meva (original: This Land is Mine) és una pel·lícula estatunidenca dirigida per Jean Renoir, estrenada el 1943

El final de la pel·lícula “Aquesta terra és meva” (dirigida per Jean Renoir en 1.943). Charles Laughton, un professor tímid, valent, acomodat, ridiculitzat pels seus alumnes a la França ocupada per l’exèrcit alemany està enamorat d’una companya de treball (Maureen O’Hara). En un emotiu final, sabent que aquest acte li va a costar la vida, es dirigeix ​​als seus alumnes llegint-los la declaració dels Drets de l’home (redactades en el període revolucionari francès). Un “suïcidi” a canvi de ser admirat per primera i última vegada pels seus alumnes i per la bella mestra.

 

 

This-Land-Is-Mine-1943-small.jpg

Referèndum 1-O

El sí guanya amb el 89% el referèndum, amb més de 2,2 milions de paperetes comptades.

El sí guanya amb el 89% dels vots en un referèndum “d’enormes dificultats”, segons la Generalitat. El portaveu del govern, Jordi Turull, ha donat les xifres de l’1-O amb 2,2 milions de paperetes comptades:

 

ots del sí: 2.020.144, el 89,29%

Vots del no: 176.566, el 7,8%.

En blanc 45.586, el 2,02%

Nuls: 20.129 vots, el 0,8%.

Vots totals: 2.262.424

Turull ha explicat que aquestes xifres encara no són definitives: falten uns 15.000 vots per comptar.

El govern ha donat dades absolutes, que corresponen a una participació del 42%. El portaveu ha explicat que, en condicions normals, els experts els diuen que s’hauria pogut arribar a una participació del 55%.

Turull ha remarcat que les paperetes comptades no inclouen, obviament, les paperetes requisades, que no se sap quantes poden ser. El portaveu ha fert servir l’expressió “vots robats per la policia”.

Aquestes xifres, suposen uns 80.000 vots menys vots que els de la consulta del 9-N, que es va produïr en unes circustàncies totalment diferents. Llavors, els vots del sí van ser 1.897.274.

“Enormes dificultats”

Al vespre, el govern havia explicat que les persones que s’havien mobilitzat eren al voltant de tres milions de persones. No totes han pogut votar. De fet, Turull ha destacat que hi ha hagut 400 escoles que no han obert o han estat clausurades, que representaven 777.000 votants. El cens total a Catalunya és de 5,3 milions d’electors.

Turull ha reconegut els problemes de la jornada per l’actuació policial, però ha remarcat que el referèndum s’ha pogut fer:

“S’ha votat amb enormes dificultats, però el referèndum s’ha celebrat. S’ha passat del ‘votarem’ a l”hem votat’.”

El portaveu del govern ha agraït, un cop més avui, la fermesa de la ciutadania que ha decidit anar a votar. També ha mostrat el seu “afecte i suport” a les 844 persones que “han estat agredides”. Diu que s’han presentat 73 denúncies contra la “violència embogida de l’Estat”.

“Una realitat que interpel·la tothom”

Ha acompanyat al conseller Turull en aquesta última intervenció del 1-O el vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, i el conseller d’Exteriors, Raül Romeva.

Romeva ha dit que avui s’ha viscut una realitat que interpel·la tothom, al conjunt de la Unió Europea:

“Tothom ha vist que en un costat hem tingut la violència i, per tant, la vergonya, i a l’altre costat hem tingut la democràcia i, per tant, la dignitat. Aquesta és una elecció fàcil de fer que demanem que es faci tant per part de les institucions europees com per part dels diferents governs dels països que avui volen i clamen per construir un món molt més obert i democràtic.”

Romeva ha recordat que els catalans són ciutadans de la Unió Europea i ha demanat que les institucions donin respost al que han vist avui.

Junqueras ha reiterat la proclama de Puigdemont afirmant que Catalunya s’ha guanyat el dret a ser un estat independent. Sobre el que ha passat aquest diumenge de referèndum, s’ha fet una pregunta retòrica: “Quantes democràcies coneixen que robin urnes?”

=============================================================

La jornada del referèndum de l’1-O en imatges

 

 

Resultados referéndum Catalunya 1-O

==================================================================

 

 

El mapa de los lugares donde se ha podido votar en el referéndum del 1-O, según el Govern

  • Policia nacional carrega i trenca dits a manifestant

Alhucemas: manifestacions de protesta en el Rif

Las raíces de la rabia en el Rif [Francisco Peregil, El País 4-6-2017]

Factores económicos, históricos y de salud han convertido a Alhucemas en la capital del descontento en Marruecos

En las manifestaciones de Alhucemas (56.000 habitantes) no suele verse una sola bandera de Marruecos. Sin embargo, abundan los símbolos amazigs. Los jóvenes del Rif suelen levantar los tres dedos centrales de una mano, en referencia a los tres elementos que aúnan la cultura bereber: identidad, tierra y lengua. También aparecen, aunque mucho menos, los emblemas de la República del Rif (1921-1926), fundada por Abdelkrim el Jatabi (1882-1963) tras vencer a los españoles en la batalla de Annual. Viendo esas banderas, podría pensarse que no existe ningún apego con el Estado marroquí, o que los manifestantes aspiran a la autodeterminación. Pero ese sería un análisis muy precipitado.

La palabra separatista es un insulto para muchos rifeños. La mayor manifestación que los habitantes de Alhucemas recuerdan en la ciudad se produjo el pasado 18 de mayo, después de que el Gobierno de coalición, formado por seis partidos, difundiera un comunicado en el que acusaba a los líderes de la protesta de actuar bajo intereses “separatistas”. En aquella manifestación, el lema fue: No sois un Gobierno, sois una mafia, en alusión a la frase que Abdelkrim pronunció desde su exilio en Egipto: “¿Sois un Gobierno o una mafia?” 

Antes de seguir conviene aclarar algo. Cuando se habla del Rif se hace referencia al norte de Marruecos. Pero la delimitación exacta no existe, ya que el Rif no está reconocido como entidad administrativa. Existe, eso sí, la región de Tánger, Tetuán, Alhucemas. Hasta hace dos años la capital de la región era esta última. Ahora es Tánger. “El desplazamiento de la capital administrativa ha agudizado la crisis económica de Alhucemas”, señala un intelectual de izquierdas que prefiere ocultar su nombre. “Los funcionarios que había aquí tenían un sueldo asegurado e incentivaban el consumo en la ciudad. Esa gente se marchó a Tánger, a cuatro horas de Alhucemas. En Tánger se hacen muchísimas inversiones: un puerto, el tren de alta velocidad, muchos hoteles… Pero aquí no llega nada del dinero que se invierte en Tánger”.

Quienes critican las protestas de Alhucemas a menudo alegan que hay otras zonas del país que son más pobres que Marruecos. Muchos rifeños se encogen de hombros. “Allá ellos sí quieren seguir siendo sumisos y vivir en la Edad Media”, indica un simpatizante del llamado Movimiento Popular. Faysal Ouassar, responsable local de la Asociación Marroquí de Derechos Humanos (AMDH), cree que la clave está en la historia del Rif. “Hay mucha ira acumulada”. Todo el mundo en Alhucemas tiene ciertas fechas grabadas en la memoria. Entre 1921 y 1927 el Ejército español empleó en el Rif gases asfixiantes prohibidos y estrenó el gas mostaza. Un ensayo presentado en 2015 en Rabat estudiaba la terrible influencia de esos gases, 90 años después, en las enfermedades cancerígenas de la región. La investigación indicaba que casi el 80% de los adultos y el 50% de los niños enfermos de cáncer atendidos hoy en día en el hospital de oncología de Rabat proceden de la misma zona del Rif bombardeada por la aviación española. De ahí viene una de las peticiones que el Movimiento reclama con más insistencia: la construcción de un hospital especializado en oncología.

El semanario marroquí Telquel resume esta semana la historia de las represiones en el Rif en una frase: “Cada vez que se trata de aplacar los disturbios rifeños, los españoles, franceses o los marroquíes lo han hecho a través de guerras sucias y de una represión brutal”. En 1958, dos años después de la independencia de Marruecos, las provincias del Rif se sublevaron contra el monarca Mohamed V. El entonces príncipe Mulay Hassan, padre del actual rey, se encontraba al mando de las fuerzas armadas de Marruecos. Desde un helicóptero dirigió la represión donde, según indica desde Francia el historiador Pierre Vermeren, está más que probado que Hassan usó napalm (una especie de gasolina gelatinosa). Vermeren calcula en 8.000 el número de muertos.

Convertido ya en rey, Hassan II volvió a aplastar otra revuelta rifeña en 1984. “Aquella la iniciamos los estudiantes de instituto”, recuerda el activista de Alhucemas Mohamed Moha. “Pedíamos que se legalizaran los sindicatos de estudiantes en los institutos. Yo tenía entonces 16 años. Y aún recuerdo perfectamente las tanquetas que metió en las calles. Metieron en la cárcel a unos 500 jóvenes. Yo fui condenado a dos años de prisión, entre 1987 y 1989. Recorrí 13 cárceles en esos dos años. Desde entonces he soñado mucho con el futuro del Rif. Pero ni en mis mejores sueños imaginé que el pueblo rifeño se iba a unir de forma tan masiva en una protesta como la de ahora”.

Un compañero de militancia de Moha, que prefiere mantener el anonimato, añade: “Nosotros le plantamos cara a Hassan II en los años ochenta. Pero no conseguimos nada. Estos chicos del Movimiento, sin embargo, son más inteligentes que nosotros porque piden cosas concretas que llegan al pueblo: un hospital, una universidad. Nosotros andábamos perdidos con causas internacionales y también en discusiones teóricas como la Guerra Fría, la teoría del socialismo o cómo tenía que ser la relación entre los sindicatos y los partidos. Pedíamos también la independencia de Palestina, pero estos chavales reclaman soluciones a los problemas del día a día”.

Hassan II nunca visitó el Rif y condenó a la región a la pobreza más profunda. La única salida fue la producción de hachís y la emigración. En 1999 llegó al trono su hijo, Mohamed VI, y decidió emprender su primer viaje oficial a Alhucemas. El monarca recibió al hijo de Abdelkrim El Jatabi, le estrechó la mano y le dio un abrazo en señal de reconciliación nacional. Desde entonces, Mohamed VI suele pasar unas semanas del verano en Alhucemas. En 2004 un terremoto mató a 600 personas en esta ciudad y quedó más expuesta, más desnuda y más vulnerable la pobreza de la región. Mohamed VI impulsó la construcción de varias infraestructuras, pero la zona sigue aislada, dependiendo en buena parte de los ingresos de los emigrantes que se fueron al extranjero.

“Con las crisis en Europa se ha cerrado esa válvula de escape que era la emigración”, indica otro intelectual de 50 años que también pide ocultar su nombre. Quedan las remesas de los emigrantes en Europa y la industria del hachís. “Hay decenas de miles de hectáreas sembradas que alimentan a unas 800.000 personas”, señala el historiador Vermeren. El activista Mohamed Moha explica: “El hachís ha creado una élite que siempre ha estado manipulada y consentida por el Estado. Esa élite, que gana muchísimo dinero sin exponerse al riesgo, vive en Europa, sobre todo en Holanda. Después está la gente de Ketama, que es muy pobre. Allí el 90% de la población es pobre”.

Pero ni las remesas ni el hachís permiten a la mayoría de los rifeños vivir con dignidad. Si no, no habría tanta gente en las calles ni las huelgas generales tendrían una aceptación tan masiva. Seguimos con la historia de la rabia acumulada. Entre las fechas grabadas con sangre —1926, 1958, 1984— no podía faltar la primavera árabe de 2011. Alhucemas puso las únicas víctimas mortales de Marruecos. Eran cinco jóvenes que murieron calcinados la noche del 20 de febrero en un cajero automático en circunstancias aún no aclaradas.

Y así llega el 28 de octubre de 2015, el día en el que el vendedor de pescado Mouhcine Fikri murió triturado en un camión de basura cuando trató de impedir que le confiscaran la mercancía ilegal. Un desempleado de 39 años, Nasser Zafzafi, subió al estrado de la plaza central y empezó a hablar en voz alta de lo que hasta entonces apenas se cuchicheaba en los cafés: el Gobierno títere a las órdenes del Majzén (Palacio Real), los políticos locales que terminaron enriqueciéndose a costa del pueblo, los abusos de las autoridades… Zafzafi nunca destacó en los estudios y no tenía un discurso muy estructurado. Pero conocía muy bien las lecciones de historia que el pueblo rifeño deseaba escuchar.

Resultat d'imatges de la rabia en el rif

Los manifestantes marroquíes tiran piedras contra las fuerzas de seguridad en Imzouren, cerca de Alhucemas. YOUSSEF BOUDLAL (REUTERS)

 

L’Europa del benestar: May i el seu impost a la demència

El demencial impuesto de May a la demencia
[Xavier VidalFolch,El País 2-juny-2017]

Los pensionistas echan fuego por los ojos a cuenta del impuesto sobre la dependencia propuesto por los conservadores

Si a los desheredados encima se les engaña, en ocasiones se rebelan. Es lo que sucede en la campaña electoral británica. Y es lo que rebaja la expectativa de una amplísima victoria de la primera ministra y lideresa conservadora, Theresa May.

Los pensionistas, los más y los menos acomodados, echan fuego por los ojos a cuenta del demencial impuesto a la demencia propuesto (y luego a medias retirado, pero siempre vivo), por la jefa tory en su manifiesto electoral para el próximo día 8. Desde que lo hizo público, el 17 de mayo, no logra recuperar su gran ventaja inicial. Al revés, sigue reduciéndose.

El impuesto a la demencia, así bautizado por el líder vétero laborista Jeremy Corbyn, ocupa dos líneas del manifiesto, redactadas personalmente por la propia May. Consiste en un copago sanitario a abonar por los jubilados. Deberán pechar su atención sociosanitaria con sus recursos, hasta que les quede un máximo de 100.000 libras. Y si disponen de vivienda y no de cash (dinero en efectivo), deben venderla.

Al formarse la escandalera hace diez días, May banalizó su idea, asegurando que nadie perdería su hogar. Pero lo harían luego los herederos de padres así endeudados con el Servicio Nacional de Salud.

Para más inri, el copago resultaría asimétrico, según el tipo de enfermedad: los aquejados de demencia o artritis grave y atendidos en sus domicilios afrontarían más costes que las víctimas de cáncer tratadas en los hospitales públicos. De ahí el apelativo de “impuesto a la demencia”.

A diferencia de otras reformas anteriores, maceradas y discutidas con profesionales y usuarios, ésta fue decidida unipersonalmente, se improvisó en el último minuto y en su formulación inicial solo duró 96 horas. Por eso la tarjeta de presentación de May como encarnación de un liderazgo “fuerte y estable” ha sido públicamente ridiculizada por la prensa como “débil y tambaleante”.

¿Por qué, pese a la rectificación, este revés continúa deteriorando la credibilidad tory?

Porque ha tenido el efecto de una caída de máscara. Ya el predecesor de la actual primera ministra, David Cameron, presentó su manifiesto de 2006 bajo un imperativo social: “El principal examen que tenemos que superar es cómo ayudar a los más desheredados de la sociedad, no a los ricos”.

Luego su política económica, aunque logró mantener un buen ritmo de crecimiento, incrementó la desigualdad e hizo poco por los “desheredados”.

Theresa May, en parecida línea retórica inspirada en la derecha compasiva de Benjamin Disraeli, prometió que el conservador dejaría de ser “el partido desagradable”, propugnó reducir desigualdades de renta, protección social frente a liberalismo económico, lucha contra la evasión fiscal, coto a los directivos y grandes corporaciones.

Y la receta que se le ha ocurrido es la del impuesto demencial. Trufada con otra, la reducción del subsidio universal del fuel invernal para calefacción dispensado a todos los pensionistas, para hacerlo más selectivo. Por todo eso hay una rebelión en marcha.

Y porque la memoria colectiva no es tan flaca. Margaret Thatcher, la dama de hierro y matrona del neoliberalismo, tropezó también con su instinto social reaccionario al proponer un impuesto de capitación, la poll tax, para unificar los gravámenes locales.

Era un impuesto a pagar por cada individuo sin considerar su nivel de riqueza: antiproporcional, antiprogresivo, antirredistributivo. Las plazas británicas desbordaron de protestas. Sus protegidos la empujaron a dimitir, para escapar, ellos, de la tormenta. Era 1990. Anteayer.

Tractat de Roma: 60 anys

Sis dècades d’Unió Europea (Gràfic i mapes)

 

Desde 1957, año de creación de la Comunidad Económica Europea, ha habido siete ampliaciones hasta llegar a los 28 miembros actuales de la Unión Europea. Las últimas incorporaciones desde 2004 corresponden a países del este de Europa.

La Unión Europea superó en 2008 los 500 millones de habitantes. La evolución prevista hasta 2080 indica un fuerte descenso de personas en edad de trabajar y un aumento de la población mayor de 65 años. La superficie de los 28 coloca al territorio europeo como el cuarto más grande del mundo, por detrás de China, Estados Unidos y Rusia.

 

La mitad de los encuestados son optimistas sobre el futuro de la Unión Europea, aunque esta valoración ha caído 19 puntos en los últimos 10 años mientras el pesimismo ha crecido 20 puntos hasta el 44%. Eurobarómetro de otoño de 2016 realizado entre el 3 y el 16 de noviembre. Realizadas 27.705 entrevistas en los países miembros sobre la imagen de la UE.

Tres articles:

 

EUROPA BUSCA REINVENTARSE A LOS 60 [Claudi Pérez, El País 25-3-2017]

Tratado de Roma: Europa busca reinventarse a los 60 | Internacional | EL PAÍS

La UE son sus 1.000 kilómetros de muros: quien busque un ejemplo de la debilidad del proyecto no tiene más que contemplar la valla que levanta Hungría ante la marmita borboteante que vuelven a ser los Balcanes. Europa es una restaurante de comida grasienta en Kirkcaldy (Escocia), donde uno puede reflexionar sobre el Brexit y los estragos de la desindustrialización junto a una placa que dice que Adam Smith escribió allí La riqueza de las naciones. La Unión puede relatarse desde un mitin de Le Pen, con una descripción de las cicatrices que deja un paro del 40% en el Campo de Gibraltar. O en Prato, cuna del zapato italiano, para descubrir sus 3.000 negocios de propiedad china, en los que se trabaja en condiciones de semiesclavitud. Crisis migratoria, económica, de seguridad, social: hay mucha crisis en los 10 últimos años. Pero la Unión celebra este sábado 60, y seis décadas dan al menos para otro punto de vista: para ver cómo funciona Europa hay que pasar unas horas en el triángulo formado por Sarrebruck (Alemania), Metz (Francia) y Luxemburgo. Aquí, los prósperos ciudadanos de los tres países se mueven libremente por fronteras invisibles; viven en un Estado, trabajan en otro, van de compras a un tercero. Las conversaciones viajan de un idioma a otro “ajenas a las enemistades históricas que los niños siguen aprendiendo en la escuela pero ya no se corresponden mucho con lo que ven”, dejó escrito Tony Judt.

 
Resultado de imagen de Tractat de Roma

El 25 de marzo de 1957 se firmaron los Tratados Constitutivos de la Comunidad Económica Europea y de la Comunidad Europea de la Energía Atómica (Euratom) que, junto con el de la Comunidad del Carbón y del Acero, constituyen la semilla de la UE. Alemania, Francia, Italia, Bélgica, Holanda y Luxemburgo fueron los miembros fundadores.

Nada es más esencial al comenzar que asegurarse de la riqueza del punto de vista: en medio de una policrisis existencial hay que escribir sobre el alambre de espino de la valla de Ceuta y sobre el alambre de espino metafórico de los ultras, pero este diario elige Schoeneck, un pueblo tranquilo en la zona francesa de ese triángulo, para empezar a contar el 60º aniversario del Tratado de Roma, que se celebra este sábado con una sobria ceremonia en el Campidoglio de Roma.

T

Una acera de la calle Pasteur de Schoeneck es el final de Francia; la otra es ya el Sarre alemán. En el lado francés del adoquinado, la conversación con Daniel Schuller, guarda forestal de 62 años, deriva en las elecciones presidenciales, el peligro que supone Marine Le Pen y, en fin, “el malestar de Francia”. Al cruzar la calle-frontera, Daphne, de 33 años, cuenta cómo los jóvenes de la localidad “trabajan indistintamente en Francia, Alemania e incluso Luxemburgo”, y relaciona los comicios de este fin de semana en el Sarre con las presidenciales francesas y las alemanas de otoño: “Año de elecciones, año de riesgos”, apunta condensando el spleen de una época.

Un aniversario tiene siempre una doble dimensión. Exige una mirada hacia atrás, y ahí la foto sale borrosa si se arranca en 2007 —“hay evidencias de divergencia económica entre los 12 países que adoptaron el euro”, según el BCE—, pero brilla con luz propia si se amplía el foco hasta 1957: de 6 a 28 países, de 185 millones de personas a 510, de una renta per cápita de 15.000 euros a 52.000, y sobre todo una historia de relativa paz y estabilidad en la que se han ido asentando las jóvenes democracias de Grecia, España, Portugal o el Este. Los 60 requieren también prospectiva: el resultado es peor. Europa ha sido resistente a una enorme variedad de crisis. Pero está encogiendo: Reino Unido se va. El Este se encierra sobre sí mismo. El ascenso de los ultras genera un equilibrio inestable, con una narrativa cargada de negatividad. Y aquel leit motiv, “una unión cada vez más estrecha”, parece ahora un puñado de palabras de charol.

“Es un aniversario agridulce”, cuenta con un hilo de voz Charles Kupchan, ex asesor del estadounidense Barack Obama. “Con las luces largas, el proyecto es un éxito inclasificable. Pero Europa es ahora más vulnerable que nunca. No ha solucionado sus cuestiones existenciales. La crisis del euro está por resolverse: si vuelve, el continente no tiene defensas. El desencanto es indiscutible. Los populismos pueden poner patas arriba Francia e Italia. El Brexit es la máxima expresión del punto de ruptura. Todo eso, más la agresividad de Putin y Trump, obliga a Europa a reinventarse”.

La Unión entra en una edad muy respetable, pero sus problemas proceden de no haber sabido resolver la crisis de los 40. “Después de asegurar la paz, Europa abrazó el mercado común y así se amarró al mástil imaginario de la prosperidad: esa ha sido la esencia del relato en los últimos tiempos, salvo por el detalle de que los resultados no acompañan”, explica Peter Hall, de Harvard. La UE aún es un éxito: el Estado de bienestar fue una especie de tratado de paz. Pero la última década ha sido demoledora: Paul de Grauwe, de la London School, subraya que los beneficios de la integración se han repartido de forma muy desigual: “La UE se olvidó de integrar a los perdedores. Es una historia parecida a la de la globalización. Y ese olvido es la base del populismo, el mayor desafío para su supervivencia”.

El proyecto da la impresión de sobrevivir sumergido en una especie de crisis líquida, cambiante pero casi perpetura, como para darle razón al padre espiritual de la criatura, Jean Monnet y su “Europa se forjará en las crisis”. El inconveniente de esa profecía es que da a entender que todas las crisis tendrán un final feliz: la tentación del optimismo, a pesar de los pesares, es relativamente habitual en Bruselas. “Los franceses se lo pensarán dos veces antes de votar a Le Pen. Alemania no es problema. Italia sí, por su situación económica y política, pero si el eje francoalemán se recompone todo será más fácil. El Brexit va a ser un divorcio doloroso e impide la música triunfal de otros tiempos, pero nadie debería subestimar la capacidad de resistencia europea”, resume una alta fuente comunitaria.

En la carretera de Luxemburgo a Sarrebruck hay media docena de ciudades industriosas, con ese paisaje idílico salpicado de granjas, casas y bosquecillos de la Europa central. Pinos, hayas, robles: buena parte de los árboles que crecen junto al río Sarre, justo al lado de Schoeneck, hunden sus raíces en un fértil manto de cadáveres. “La paz es uno de los grandes dividendos de la construcción europea”, reflexiona el analista Throsten Beck, “pero es evidente que aún hay riesgos enormes. Izquierda y derecha han fracasado en la gestión de la crisis y han abierto la puerta a fuerzas extremistas. El mayor desafío ya no es una crisis financiera, sino una sacudida política, una Le Pen, una mayoría eurohostil en Italia”.

Los expertos e incluso los eurócratas coinciden en que un salto adelante federalista no es posible. Ni las cancillerías ni la ciudadanía están por la labor: Berlín defiende un enfoque más pragmático. “Frente al idealismo de la unión cada vez más estrecha, se impone un realismo basado en la Europa de las múltiples velocidades con un nuevo énfasis en la seguridad. Eso puede ser un antídoto para el resentimiento contra la UE”, subraya Eric Kauffman, de la Universidad de Londres. Ni rastro de ese resentimiento en Schoeneck, donde Le Pen es una especie de Moriarty de andar por casa. Pero Schoeneck no es la medida de todas las cosas: Roma será una buena piedra de toque para ese examen continuo al que se enfrenta el continente, con sus líderes firmando solemnes declaraciones y dos manifestaciones en la calle, una a favor y otra en contra de la Unión. Así están las cosas: la gran partida, en Europa, se juega en la mente de sus ciudadanos. Si se confirma la ruptura piscológica con la idea de unidad, la crisis dejará de ser una forma difusa de hablar.

Immigració i asil

Cientos de migrantes son rescatados en medio del Mediterráneo por la ONG MOAS. / /Francesco Malavolta (AP) [El País, 6-11-2016]

  • Ya no es una población de paso [Juan Iglesias, El País, 19-11-2016]

La población de origen inmigrante se ha mantenido estable durante la crisis, pasando de los 6,4 millones en el año 2009, el 13,8% de la población española, a los 6,6 millones en 2015, 14% del total. Así, a pesar de que se agitó el “fantasma” del retorno al comienzo de la crisis, los inmigrantes han apostado por continuar sus proyectos de arraigo en España, a pesar de las malas condiciones. Un dato representativo de esta situación es el crecimiento en el número de naturalizaciones en España. Así, si en 2008 el porcentaje de inmigrantes nacionalizados en España era del 17%, en el año 2016, ese porcentaje casi se ha doblado, y ya es del 33% (INE, 2016).

Un 45% de las mujeres inmigrantes trabajaban en el sector de cuidados domésticos, y entre las que tenían trabajo, solo un 34% trabajaban con contrato indefinido. Parecidas situaciones, se hallaron en una encuesta similar a inmigrantes ecuatorianos del año 2015, realizada por Ikuspegui (UPV) e Instituto de Migraciones (Comillas).

La población inmigrante se asienta principalmente en los barrios populares de las grandes ciudades españolas. Barrios que acumulan muchas de las peores consecuencias de la crisis: altas tasas de desempleo, temporalidad y precariedad, recortes en el gasto social, ausencia de expectativas, etc. Y aunque la convivencia entre población nativa e inmigrante en España es hasta el momento, positiva, los estudios realizados durante la crisis muestran un cierto repunte de posiciones xenófobas y de dificultades de convivencia. Un repunte concentrado, precisamente, en los sectores populares nativos, que son los que más se han visto afectados por la crisis y el desempleo.

La combinación de estos dos elementos, arraigo y precariedad, plantea la necesidad de promover un nuevo ciclo expansivo en políticas de integración social. La inmigración en España ha dejado de ser una población externa, o de paso, y se ha convertido en parte consustancial de la sociedad actual, de su presente y de su futuro. Una población que está incorporada de lleno en sus principales instituciones sociales: mercado de trabajo, barrios, familia, escuelas, organizaciones, negocios, etc. Una realidad que conduce, no solo a cambiar la imagen tradicional que tenemos sobre nosotros mismos como sociedad, por otra más plural y diversa, sino también a asumir que la política de integración social, ya no es, solo, una política para inmigrantes, sino sobre todo una política de estado esencial para el futuro.

En línea con el último plan nacional de ciudadanía e inclusión, PECI 2011-2014, se trataría de impulsar políticas de cohesión social y de gestión de la diversidad. Destinados a la población de origen inmigrante, como por ejemplo puede ser la protección de las trayectorias educativas de los hijos de inmigrantes. Y otros más generales o transversales, destinadas al conjunto de la ciudadanía, como puede ser la inclusión de la diversidad como competencia básica en el currículum educativo, o la mejora de las condiciones laborales. También políticas que tengan como ejes centrales de actuación la Escuela, el barrio y el mercado de trabajo, que es donde se está jugando la convivencia y la integración.

Hay que recordar que el Fondo de Apoyo a la Acogida e Integración de los Inmigrantes y al refuerzo educativo (FAIIRE), clave en el transvase de recursos hacia los diferentes niveles de la administración del Estado, se ha visto recortado intensamente durante la crisis, hasta su práctica desaparición a partir de 2012.

 

  • Un horizonte demográfico demoledor [El País, Ana Carbajosa, 19-11-2016]

La inmigración es un elemento relevante de la ecuación demográfica, que en el caso español es demoledora. Nuestra pirámide de población recuerda cada vez más a una seta. Tenemos pocos hijos y el país no deja de envejecer. La inmigración palió unos años puntualmente el problema pero no lo solucionó.

Entre 2000 y 2008, llegaban 600.000 extranjeros al año, lo que representó más del 90% del crecimiento poblacional, según un estudio publicado por Teresa Castro-Martín y Teresa Martín García.

“La baja fecundidad no es coyuntural; se va a quedar así”, explica Castro, investigadora del CSIC que añade que España es de los países donde las mujeres tienen el primer hijo más tarde. Esta edad ha ido subiendo desde los años 70 y con la llegada de inmigrantes se estabilizó. Pero luego llegó la crisis y las extranjeras también esperaron para tener a su primer hijo.

La falta de estabilidad laboral es el gran problema, piensa Castro. “La clave es que en España se empiece a cotizar antes. Mientras en otros europeos jóvenes tienen hijos, aquí encadenan becas mal pagadas. Defiende también “

políticas de igualdad muy fuertes”, entre otras escuelas infantiles asequibles, permisos de paternidad iguales e intransferibles, racionalización de horarios y ayudas para dependientes.

Carmen González Enríquez, investigadora del Real Instituto Elcano piensa que la baja natalidad es un problema grave, pero “hasta ahora, ningún Gobierno se lo ha planteado en serio, porque los frutos son a largo plazo. Cree que el Gobierno debe plantearse cómo atraer mano de obra extranjera, pero que sin un cambio en la estructura productiva será insuficiente. “La inmigración del boom no bastó para alimentar el sistema de pensiones porque los salarios eran muy bajos”.

Propone visados de ida y vuelt y permisos de residencia para quienes acaben sus carreras en España.

Estats Units (eleccions 2016)