ELS QUINQUES

[Vilaweb, Pau Vidal, 21-1-2018]

Els bàrbars, el novel·lista Alessandro Baricco feia una incursió en l’assaig per descriure el canvi de paradigma sòcio-cultural que ja teníem a sobre. La història és cíclica i la mutació que ens ha tocat veure a nosaltres, deia, és el pas de la profunditat (el saber entès com a immersió, com a aprofundiment) a la navegació en superfície (la comunicació com a antisaber: conceptes breus, rapidesa, acumulació d’experiències que deixen poc rastre). L’escriptor no volia ser apocalíptic, només constatar la transformació. De bussejar en cerca de saviesa hem passat a surfejar, de fer-nos preguntes per comprendre el món a consumir i ensenyar-ho (via Instagram) al món. De l’intel·lectual a l’exhibicionista, de La clave a Sálvame. D’aquí ve el títol: l’home antic s’autoanomena civilitzat i qualifica de bàrbar allò que no coneix. Però aquest és un fenomen recurrent, perquè el bàrbar és l’home nou, el que ha d’assolar l’univers existent per poder bastir el seu. En el moment que la barbàrie se civilitza, conclou, recollint la tesi que ja exposava Tomasi di Lampedusa a El gattopardo, comença a esdevenir feble i obre la porta al sorgiment de l’invasor que el succeirà. Es completa el cercle.

El canvi de paradigma que anuncia Baricco és planetari, però a cada casa pren, com és natural, formes pròpies. Quan la meva generació érem canalla, dels bàrbars en dèiem gamberros, perquè ens prenien el tigretón i penjaven la pilota. De més grandets es convertien en quinquis: ara ens fotien el rellotge (‘el peluco’) i les peles. Els seus dominis eren els parcs i els voltants de les escoles, però socialment eren uns marginats, carn de desocupació i alcoholisme.

La prova que Baricco l’encerta és que el quinqui ha fet un salt de qualitat: està conquerint espais de poder. Als parcs n’hi continua havent, perquè algú ha d’ocupar els estrats més baixos: segueixen bevent i pipant en horari laboral i trepanant-se els timpans amb regató, treballant per la seva marginació. Però amb l’atomització dels mitjans certs codis de conducta de la marginalitat han deixat de ser malvistos, i ara pots arribar a ser diputat sense deixar de comportar-te com el Vaquilla. García Albiol ha representat una frontissa entre les dues civilitzacions, és una mena de mutant. Precisament la inversió radical de la relació de forces entre PP i Ciudadanos ho palesa: la dreta tradicional, llastada per les formes sòlides del passat, està agonitzant, mentre emergeix la nova, la dreta líquida. Les intencions són idèntiques (o pitjors), però canvien els modes. Els nous quinquis del parlament ens exigeixen el peluco i la cartera a crits, amb fatxenderia, amb el mateix posat que al parc. Ho van aprendre a casa, en aquestes llars on la pedagogia s’imparteix a cop de tepartolaboca i el tutecallasporquelodigoyo, i després la televisió i les xarxes, amb un discurs oposat al de l’escola, ho han sedimentat. Com constatava el príncep de Salina, han entès que l’educació i l’aburgesament afebleixen l’home, i el fan poruc. Si feu un cop d’ull als seus perfils de Twitter, us en fareu creus. Com pot ser que un parlamentari busqui brega com si fos un carreter? Només l’home antic s’esgarrifa per això.

Insultar i provocar, mentir i amenaçar, han estat estratègies tradicionals de l’espanyolisme, que no les considera immorals sinó simplement eines per aconseguir l’objectiu: fotre’t el peluco i la cartera. És a dir, pispar-te el país. És el codi del parc. Codi que, en temps sòlids, quan es tractava de l’acció institucional incloïa la consigna del fiscal Villalpando (‘sin que se note el cuidado’). Al món de la immediatesa ja no cal. Per a aquests nous quinquis amb maneres de tavèrnia (un arquetipus castellà secular que es reactualitza permanentment: abans d’ahir el llàtzer, ahir el Torrente, avui el Yoyas), el parlament no és diferent del plató d’un reality. El guió no el marca un protocol amb tirada a la solemnitat sinó el llumet vermell d’una càmera de televisió, i el diputat actua: xiula, provoca, interromp, desafia.

Com és natural, aquesta mutació dels codis també afecta l’element més delicat de tots. Volen rebentar el consens que preserva la llengua pròpia del país com el millor instrument per a l’ascens social, tot presentant-la com a eina de marginació. Intercanviar víctima i botxí, una estratègia canònica de l’opressió. Busquen el conflicte amb una argumentació descaradament supremacista i sense vergonya de faltar a la realitat històrica, perquè la veritat, el respecte o l’educació són valors de covards, de perdedors. Amb bel·ligerància, amb agressivitat. Perquè és en el conflicte, en la batalla, on l’home nou trobarà l’escenari per a la successió. Entonant el mantra del bilitrilingüisme però amb perfils públics exquisidament monolingües.

Ens queixem que aquest nou espanyolisme no canta ‘Els segadors’, quan els hauríem d’agrair l’honestedat (tu cantaries una cosa que et repugna, com el disco-hit ‘Yo soy eppañó’?). Per a l’home nou, la hipocresia és una sofisticació innecessària. Els bàrbars han entrat al parlament, i és feina nostra no deixar que l’assolin.

I BARBARI. SAGGIO SULLA MUTAZIONE [Los BARBAROS]

Los bárbaros. Ensayo sobre la mutación(Fandango Libri, 2006, Universale Economica Feltrinelli, 2008).Traducción de Xavier González. Anagrama. Madrid, 2008

“Tener resumir, diría esto: todo lo que escuchas, en el aire, un apocalipsis inminente incomprensible; y, en todas partes, esta voz que corre: vienen los bárbaros. Ver mentes refinadas escudriñar la llegada de la invasión con los ojos fijos en el horizonte de la televisión. Los profesores son capaces, de sus sillas, medir en el silencio de sus alumnos las ruinas dejaron atrás el paso de una horda que, en efecto, pero nadie fue capaz de ver. Y en torno a que se escribe o se imagina cierne la mirada desconcertada de exégetas que, consternado, contar una depredadores de la tierra saqueados sin cultura.
Bárbaros, aquí están.
Ahora: la falta de honestidad intelectual en mi mundo, pero no la inteligencia. No están todos locos. Ellos ven algo que está allí. Pero lo que hay, no puedo mirarlo con esos ojos allí. Algo no me viene a la mente “.”

Cada uno de nosotros está donde todos están, en el único lugar donde hay, dentro de la corriente de la mutación, donde lo que conocemos se llama civilización , y lo que aún no se ha llamado barbarismo. A diferencia de otros, creo que es un gran lugar ”

los barbaros-alessandro baricco-9788433962737

Convertidos el saber y la cultura en un “sistema de paso”, el movimiento se transforma en valor supremo capaz de sacrificar el alma de las cosas. Y así es cómo el bárbaro se inventa al hombre horizontal que surfea la superficie de cualquier realidad. Degradada la reflexión, lo que queda es espectáculo, aceleración y un pasado convertido en ruinas asaltadas por bárbaros capaces de utilizar un capitel corintio para hacerse una barbacoa.

 

El Blanxart i la cohesió social a Terrassa[Diari de Terrassa,1-12-2010]

El Blanxart i la cohesió social a Terrassa

Diari de Terrassa [1-12-2010].

 

Llegeixo el Pla Estratègic de Ciutadania de l’Ajuntament de Terrassa (2009-2011) i aïllo el fragment següent: “Volem una societat equilibrada, socialment equitativa i que a nivell territorial promogui una distribució no segregada de la població estrangera a la ciutat. Volem una major diversificació del perfil dels fluxos migratoris i trencar el perill de l’homogeneització”. Segurament amb aquesta proposta al cap els responsables municipals d’educació i dels SSTT al Vallès Occidental, se’ls va ocórrer suggerir una nova ordenació en la vinculació entre escoles i instituts. L’atreviment de vincular l’escola pública La Roda amb el Blanxart ha desfermat una fúria poc educada vers el nostre centre. No hem sabut res de tot aquest entrellat fins aquesta tardor i desconeixíem que, des d’aquest estiu, estàvem al bell mig d’un problema.

 Puc  arribar a entendre molts arguments,  però m’he quedat estupefacte quan entre  els documents fets públics a la xarxa per part de l’autodenominat Grup de Pressió de l’AMPA de La Roda, un  centre escolar que em mereix tot el respecte, fan constar el següent:No Volem anar al Blanxart […] No volem que la nostra escola quedi adscrita a l’institut Blanxart i qualsevol opció que ho contempli comptarà amb la nostra ferma oposició. Coneixem bé el seu funcionament , la tipologia única de població que en fa ús…etc. En nom de la cohesió social, no acceptarem un procés de “colonització” d’un institut distant culturalment de la nostra comunitat a càrrec dels nostres fills: no podem demanar a nens/es d’11 i 12 anys que resolguin un problema de la societat generat per múltiples factors als quals l’administració pública no ha fet prou front. I és que barris d’immigrants donen escoles d’immigrants, i no al revés, i enviar nens/es a barris amb comunitats que no són les seves, no és cap solució. Anar al Blanxart és excloure als nostres fills de l’oferta d’ensenyament dels nostres barris per donar-nos una opció inassumible que en la pràctica suposa la nostra expulsió de la xarxa d’ensenyament públic…”.

 

 Anem a pams. 1) Quina por volen escampar sobre el nostre funcionament? quines són les sospites? Durant els últims deu anys els diferents equips directius amb els corresponents claustres de professors han hagut de fer front, amb més o menys imaginació i sense grans recolzaments externs, a una gran diversitat; oferint respostes tècniques i humanes als continus reptes quotidians presents a la vida escolar del Blanxart: acolliment d’un 40% d’alumnes estrangers -en una ciutat que té el 14% de població immigrada-, alumnat molt divers en algunes aules, presència de joves motivats que volen fer estudis postobligatoris…2) No tenim una única tipologia d’alumnat: tenim terrassencs de soca-rel, del nord i del sud, i del mar enllà; una enorme complexitat humana. De quina cohesió social se’ns parla? Vaja, ara el món al revés vanagloria al revés. Tenim professionals al Blanxart que explicarien  què vol dir lluitar per la cohesió social dins i des de les aules, algunes vegades amb l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la intel·ligència. Una mateixa peculiar experiència educativa, per cert, compartida  amb altres centres de la ciutat. 3) El Blanxart no té un barri d’immigrants, està situat al barri d’Ègara i acull alumnes de Ca n’Anglada, de les Arenes-La Grípia- Can Motllor i d’altres indrets de la ciutat. 4) Algú s’ha confós d’època i lloc geogràfic quan fa servir una terminologia inapropiada: colonització, distància cultural…Quina barbaritat!. Recordant una suggeridora reflexió recent de l’apreciat amic Salvador Cardús sobre la crisi d’identitat del nostre sistema educatiu:”per què avortem  qualsevol propòsit que exigeix un compromís radical amb el present i una confiança profunda en el futur?”.

Pel Grup de Pressió esmentat  l’administració actua bé sempre i quan: a) L’Institut Montserrat Roig creï una nova línia d’ESO. Recordem que el curs passat ja se’ls en va obrir una expressament. Contràriament, a l’Institut Investigador Blanxart se li va reduir una línia perquè un dels centres d’on provenien fins ara els alumnes -el CEIP Joan XXIII- ha establert una nova vinculació preferent amb un Institut en construcció (Mont Perdut). b) S’autoritzi que l’Institut Torre del Palau ampliï una línia. Literalment es diu: “li hem demanat [al Director de zona educativa dels SSTT] que ens hi adscrigui”. Quina sorpresa antropològica!. Aquest Institut no està distant culturalment?  És clar, el Blanxart  està molt distant, es miri com es miri. Què s’han cregut els que fan una lectura prepotent i restrictiva de la realitat: les famílies de l’escola La Roda poden optar per diversos Instituts, en canvi les del CEIP Antoni Ubach tenen com a opció preferent el Blanxart, i no pas el Mont Perdut, quan tots dos s’hi troben a la mateixa distància. Quina asimetria peculiar es produeix a la xarxa escolar pública.

Si tot plegat ha estat una inoportunitat de qui s’esbarra difonent valoracions irrespectuoses i mal calibrades sobre el Blanxart, segurament tindrà fàcil remei; ara bé, si bona part del contingut que s’ha expressat públicament a la xarxa és compartit i assumit per la comunitat educativa, aleshores la ciutat de les persones té un problema. Un dia d’aquests quan parli de la conformació de la nostra ciutat amb  els meus alumnes terrassencs del Blanxart -molts d’ells néts d’antics immigrants de mitjans del segle XX- aprofitaré l’avinentesa per realitzar un exercici sobre què vol dir tenir amor propi i com es manifesta una peculiar exclusió embolcallada de demagògia pseudopedagògica.[José Luis Lacueva. professor de l’Institut Investigador Blanxart]

Un futur incert: la tecnopedagogia a l’aula

Un futur incert: la tecnopedagogia a l’aula

A l’Institut on treballo estem iniciant un procés intern per a implementar el projecte eduCAT1x1. En diferents nivells ens hem posat d’acord sobre quines editorials i/o plataformes ens serviran per experimentar l’adopció del llibre digital a l’aula durant el present curs. El procés perquè tinguem la infraestructura necessària ha estat més lent per raons alienes a la nostra voluntat. Finalment, les aules dels diferents cursos seleccionats comencen a tenir les condicions perquè en el futur siguin veritables llocs “hipertecnològics”, on continuar, així, la nostra aventura (sense tenir molt clar el port d’arribada) d’anar provant noves fórmules de navegació a l’aula.

Se m’ha ocorregut fer servir el terme aventura, perquè el cert és que ens endinsem per un camí incert. Fa temps que em dedico a aquesta noble tasca de voler instruir – i a vegades, suposo que a  educar- en un microcosmos ple de condicionaments interns i externs que afecten la nostra intervenció professional. Si obro l’arxiu de la meva experiència se m’apareix la irrupció d’un model educatiu , que vaig incorporar sense derrotismes a principis dels anys 90, per superar -deien els experts-, les classes magistrals de temps pretèrits. M’hi vaig apuntar sense complexos. El paradigma al qual m’havia d’integrar “descobria” la importància que els meus alumnes no memoritzessin tan sols un concepte, sinó que entenguessin i aprenguessin un procediment, dins d’un ambient d’absoluta “comprensió” per part del professorat, el qual havia de ser capaç d’atendre a la vegada una àmplia i dinàmica diversitat. Però durant aquest temps he pogut copsar, entre altres coses, la importància que té -abans que res- que el director de l’orquestra tingui un coneixement de la partitura abans de dirigir una orquestra on no sempre té garantida de forma mecànica i automàtica la interpretació de l’obra. A continuació, tota la resta, amb una predisposició oberta a l’observació personal i a la incorporació d’altres dimensions per a intervenir a l’aula.

En centres públics com el que treballo, situat a l’est de la ciutat de Terrassa, molt marcats per un mapa escolar que et sentencia a tenir algunes aules ocupades per un alumnat que ha d’aprendre moltes coses -uns quants, no molts per sort, fins i tot han d’aprendre què vol dir “estar dins d’una aula”-,  amb un nombre de joves magnífics motivats per l’estudi, amb un 43% per cent de nouvinguts, benvinguda sigui qualsevol proposta que a priori es plantegi augmentar el valor de l’estudi, la cultura de l’esforç, i que pretengui oferir-nos eines per a fer més efectiva la nostra funció docent.

La qüestió principal no és que desapareguin els guixos i les pissarres verdes, sinó com fer aproximar quatre dimensions. Primera, un professional que persegueix un objectiu dins de l’aula presentant-s’hi amb una partitura i uns acompanyaments digitals. Segona, un alumnat motivat o desmotivat per a ser instruït i educat. Tercera, unes famílies determinades que incidiran en l’aprenentatge dels seus fills, molt condicionades per la seva realitat social, cultural i econòmica. Un entorn general, en quart lloc, caracteritzat per la rapidesa, la velocitat, les novetats permanents i el flux vertiginós d’informació, que influeixen en la nostra capacitat de recordar i oblidar.

Sóc una mica escèptic, però vull comprovar empíricament que, tot i adquirint certs dominis tecnopedagògics, la dinàmica cap a l’estudi s’engrandirà. Així ho espero. És evident que tenir en una aula la possibilitat de visualitzar alhora una pàgina amb un text, gràfic o mapa; activitats d’aprenentatge interactives; autoavaluacions in situ; enllaços de tot tipus per reforçar l’aprenentatge i, si s’escau, treballs d’elaboració pròpia, etc., tot plegat en un petit maquinari dins d’un “lloc hipertecnològic”, ens ofereix un munt d’oportunitats d’interacció… però sorgeixen molts interrogants.

La irrupció d’un ordinador com a instrument per a l’estudi obligatori, a l’aula i a casa, és tot un enigma en quant a resultats acadèmics, especialment en les latituds on estic situat. Els alumnes obriran l’ordinador per a estudiar a casa?, o més aviat s’activarà la pantalla per omplir un temps amb altres ofertes més lúdiques per a l’entreteniment, val a dir també necessàries? Fer treballs a partir de la font inesgotable de la xarxa, compartir i interactuar, fer arxiu de les activitats o de les cerques d’informació es convertiran (s’estan convertint) en pures accions mecàniques… però aprofundir  i/o estudiar els continguts que es visualitzen a la pantalla, aprendre a expressar-se mínimament amb correcció, fer front als reptes que plantegi qualsevol tema d’objecte d’estudi amb l’exclusiu procediment de consulta informàtica, no configura tot un plec d’incerteses? Els meus alumnes esmerçaran molt de temps la mirada davant d’un monitor fora de l’àmbit de l’aula? I a l’aula? Si ara per ara hi ha un temps per gestionar conflictes de diversa naturalesa, la presència de l’ordinador atenuarà o potenciarà les tensions disruptives presents en algunes aules? Suposant que tot el maquinari, les connexions i la xarxa no presentin obstacles, el professorat no haurà de procurar, per si de cas, una pla A, B i C? No obliga als professionals que més directament estan en contacte amb l’aula a assistir-hi amb uns objectius d’intervenció molt concrets i unes activitats molt pautades i sistematitzades condicionades pel medi digital?

Bé, que vagi per endavant la meva il·lusió de tenir a l’abast tot un desplegament de recursos digitals sense sortir de l’aula. Les novetats tecnològiques segur que impressionaran, ara i en el futur, però no hi ha el perill que ens ofeguem en la “febre tecnopedagògica”? Sense considerar-la un malfactor, pot passar (o ja està passant) que ens distraguem en l’aspecte exclusivament procedimental de “cercar, copiar, enganxar, enllaçar, visualitzar…etc.” de forma, això sí, “ràpida, automàtica, ecològica i segurament divertida”, oblidant altres dimensions?  [José Luis Lacueva,1 d’octubre de 2010].