[Esther Vera, Ara, 22-4-2018]
El 1968 va ser alguna cosa més que unes plàstiques manifestacions a París i molt més que alguns eslògans enginyosos en forma de grafiti. Va ser una expressió del rebuig massiu dels valors polítics i del marc mental, moral i cultural establert. Per què és important? Què estava passant? Qui n’eren els protagonistes? On eren? Com va influir? Què va suposar? Com ho veu l’artista Francesc Torres, que era a París? Aquestes són les preguntes que volem respondre en aquest especial Sant Jordi de l’ARA Diumenge. Com diu Josep Ramoneda, el 1968 va ser l’any de totes les revoltes i cal mirar què passava a Colúmbia, Tòquio, Berlín, París, Milà, Praga, Chicago, Mèxic DF… La joventut va donar per liquidat el sistema de valors posterior a la Segona Guerra Mundial i una mirada rebel va canviar les relacions amb el poder, les relacions humanes, el sexe, les drogues, la música. La revolta dels estudiants de classe mitjana en nom de la classe obrera, la revolta racial i l’assassinat de Martin Luther King, l’auge del feminisme o la Primavera de Praga van tenir una repercussió cultural extraordinària, impulsada, en part, per l’enginy de la televisió que portava les notícies i les imatges del Vietnam i de la revolta fins al menjador de tantes i tantes cases. Políticament, l’ànsia de revolució per superar els paradigmes del capitalisme i del comunisme soviètic van acabar amb un moviment de pèndol conservador que va mostrar que, al contrari del que diu l’eslògan, sota la platja hi havia llambordes. Però ja havien canviat moltes coses. Val la pena repassar de què som hereus encara avui i quina connexió va tenir aquell moviment amb l’empoderament social que hem vist posteriorment al llarg de la història i la geografia mundials. Uns podreu recordar-ho, i els mil·lennials, aprendre-ho. I teniu 30 llibres que ficcionen o expliquen aquells esdeveniments. Aquest especial ha sigut una feina estimulant, de les que ens agraden perquè es fa amb la participació dels nostres intel·lectuals, amb la complicitat dels nostres artistes i amb la coordinació de Catalina Serra, que sempre ens fa pensar.
CRONOLOGIA
“Volien ser lliures sense haver d’esperar a la mirada qualificadora i classificadora de l’home, volien ser transgressores i canviar el món sense sentir els típics i tòpics qualificatius que desqualifiquen i que assimilen l’acció ferma a la còpia masculina. La lectura de documents d’aleshores que reivindiquen la feminitat sense renúncies a la fermesa sonen molt actuals.
Les dones que ho van escriure eren joves estudiants de 20 anys i avui són jubilades de 70 que han de seguir lluitant contra la bretxa salarial, la feminització de la pobresa, les pensions que permetin una vida digna. Avui Paris clama per les dones sense sostre de la ciutat de la Llum.
D’aquell maig del 68 caldria enyorar la implicació masculina en la reivindicacions feministes. Les dones d’aleshores van creure que la incorporació en els programes polítics de l’autèntica igualtat per raó de gènere seria una reivindicació compartida i que les centrals sindicals no acceptarien acords que les tornessin a deixar en situacions inacceptables en el tracte i en el salari.
Però el maig del 68 va acabar amb l’acord de Granelle i el general De Gaulle aconseguí imposar el vell concepte d’autoritat i obtingué un ampli marge per a la dreta francesa en les eleccions del mes de juny. Una pintada ho resumia així: ha trigat tres setmanes per anunciar en cinc minuts el que faria en un mes i no havia fet els darrers deu anys.
Finalment, sota les llambordes no hi havia la platja, caldrà seguir lluitant a cada fet injust, a cada acte infame. La dictadura franquista censurava totes les imatges de les protestes i empresonava feministes.
Volem tenir el plaer de viure i veure l’autèntica igualtat; que cap altra dona hagi de conèixer el malviure.”
El filòsof Josep Ramoneda explicava recentment a NacióDigital que “els francesos tenen una gran capacitat per projectar internacionalment els esdeveniments que generen”. I quan parlem de 1968, ens venen al cap els fets parisencs. Però com deia Ramoneda, “aquell és l’any en el que hi ha més revolucions al món des del 1848”. Els seixanta van ser una dècada trencadora. La Revolució cubana va trasbalsar Amèrica, la guerra del Vietnam va inflamar les universitats dels Estats Units, pensadors cristians i marxistes buscaven ponts de diàleg i el Concili Vaticà va sacsejar l’Església. Vella i nova política van xocar de ple. De la mobilització massiva contra la guerra al Vietnam a les revoltes de Mèxic, les protestes estudiantils que hi va haver al Japó o la Primavera de Praga, 1968 és l’any de la revolta política, social i cultural. A Europa, va ser París, efectivament. París, un dels punts neuràlgics. Però no només. Paradoxalment, un any que va començar amb moltes esperances de canvis, va tancar amb el triomf del conservador Richard Nixon als Estats Units. En el pla cultural, però, els vells esquemes van ser qüestionats i nous temes van ocupar un espai de protagonisme: el feminisme, les noves formes d’entendre la sexualitat, el concepte d’autoritat, la defensa del medi ambient o el qüestionament de la lògica de la Guerra Freda, del consumisme i del patriarcat. Veiem tan sols alguns dels punts de conflicte d’aquell any imperdible
París, maig 1968: “Prohibit prohibir”.Una de les consignes més corejades del Maig francès: Foto: wikipedia
El 2 de maig va començar un mes de revolta a París. Feia mesos que les universitats vivien en agitació contra el Pla Fouchet, una reforma que volia incloure normes de selectivitat. El tancament d’estudiants a Nanterre i les expulsions de diversos estudiants va provocar que s’estengués un moviment de protesta. Els estudiants, tancats a la Sorbona, van ser desallotjats amb violència. La nit del 10 de maig el Barri Llatí va cremar. “Un ministre de l’Interior ha de saber donar l’ordre de disparar”, diuen que va dir el general De Gaulle. L’heroi de la Resistència ja era només un vell autoritari.
Els sindicats van fer una crida a la vaga general, que va paralitzar el país. La unió d’estudiants i obrers era potencialment perillosa. El primer ministre, Georges Pompidou, amb més olfacte, va decidir negociar. El Pla Fouchet va ser desestimat i es van incrementar els salaris. El sindicat comunista CGT va col·laborar amb el govern. A finals de mes, la revolta s’apaivagava. De Gaulle va convocar eleccions el juny i la dreta va obtenir majoria a l’Assemblea. Però el vell militar ja estava sentenciat. Ell mateix ho va admetre al saber els resultats: “És la majoria de la por. On es pot anar amb aquesta gent?”. L’any següent, després de perdre un referèndum sobre un tema menor, una reforma del Senat, es va retirar.
FRANCE, Paris, 18 May 1968: Daniel Cohn-Bendit, leader of the extreme left-wing students. AFP
FRANCE, Paris, May 1968: Students gathered in the amphitheater of the Sorbonne. AFP
FRANCE, Paris, May 6, 1968: Students protesting on the Boulevard Saint Michel. AFP
FRANCE, Paris, May 14, 1968: Fighting in the streets of Paris. (Photo: Reg Lancaster / Express / Getty Images)
Eslògans i grafits
- Il est interdit d’interdire (“Prohibit prohibir”)
- Élections, piège à con (“Eleccions, trampa per idiotes”).
- Je suis Marxiste—tendance Groucho. (“Soc marxista tendència Groucho“)
- Marx, Mao, Marcuse! Abreviat com a “3M”.
- Cela nous concerne tous. (“Això ens afecta a tots.”)
- Soyez réalistes, demandez l’impossible. (“Siguem realistes, demanem l’impossible.”)
- “Quan l’Assemblea Nacional es torna un teatre burgès, els teatres burgesos s’han de tornar Assemblees Nacionals” (Escrit sobre l’entrada del Teatre Odeón, ocupat durant les protestes.)
- Sous les pavés, la plage! (“Sota les pedres, la platja.”)
_______________
- CONTRA LA GUERRA DEL VIETNAM
La guerra del Vietnam va travessar bona part de la dècada dels seixanta. Quan el president John Kennedy va decidir enviar milers d’assessors al seu aliat del Vietnam del Sud per impedir l’avenç dels comunistes d’Ho Chi Minh, res feia presagiar que es convertiria en una tragèdia sense aturador. El successor de Kennedy, Lyndon Johnson, tot i ser un polític intel·ligent i amb recursos, no va ser capaç de veure venir el desastre. El 1968 hi havia prop de 500.000 joves nord-americans combatent al sud-est asiàtic. Els campus de les universitats van esclatar i el Partit Demòcrata es va fracturar entre partidaris i contraris a la intervenció. En l’inici de l’any, els progressistes Eugene McCarthy -abanderat del moviment antibèl·lic- i Robert Kennedy semblaven tenir-ho tot a favor per succeir Johnson. Les coses, però, es van tòrcer.
Imatges més emblemàtiques de la guerra del Vietnam
The Terror of War Nick Ut 1972
Els fotògrafs d’AP van capturar imatges que aviat es van convertir en sinònim del conflicte: entre les més destacades hi ha la imatge d’Eddie Adam en la qual es veu al general de Vietnam del Sud Nguyen Ngoc Loan executant a un soldat del Viet Cong d’un sol tret al cap. Aquesta imatge va canviar la percepció del públic de la guerra i va perseguir al general Loan fins a la seva mort.
Mentre estava a Saigon, Faas va formar i orientar a molts joves fotògrafs vietnamites que van prendre algunes de les imatges que van definir a aquesta guerra. Les seves fotos diàries de Vietnam van ajudar a informar el món dels traumes enfrontats per la gent ordinària atrapada en el foc creuat del conflicte. En aquesta foto es veu un grup de dones i nens que es refugien del foc a prop de Saigon. Vietnam, 1 de gener de 1966. Horst Faas / AP.
Protestes estudiantils contra la guerra -1965 [wiquipedia]
Membres de la policia militar vigilen manifestants durant l’ocupació del Pentàgon el 21 d’octubre de 1967.1 S’estima que unes 50 000 persones van participar en aquesta acció, que havia partit del Monument a Lincoln
Where have all the flowers gone (Peter Seeger). Un dels pioners de la cançó protesta va escriure aquesta senzilla però rodona lletra en 1955, quan estava sota el focus del macarthismo, però no la va editar fins a 1964. Es va convertir en un referent i la van interpretar molts altres artistes: Peter, Paul & Mary, Joan Baez, Johnny Rivers i fins i tot Marlene Dietrich. El compositor va insistir en l’assumpte bèl·lic de forma més explícita quan va escriure Bring them home demanant el retorn dels soldats.
Where have all the flowers gone? Young girls have picked them everyone
Where have all the young girls gone? Gone for husbands everyone
_______________
Del 8 al 28 de març de 1968, una onada de protestes i vagues es va estendre per Polònia. El règim de Wladyslaw Gomulka, instaurat el 1956, havia suposat una obertura política amb certa tolerància en el món cultural, que feia del país un cas particular dins del bloc soviètic. Però la prohibició d’una obra de teatre considerada antirussa, “Els avantpassats”, va desfermar les protestes. Diversos professors d’universitat, com Adam Michnik, foren detinguts i els campus van esclatar. Hi va haver una forta repressió, amb milers d’empresonats. La revolta es va poder contenir. Però va deixar empremta. Dos anys més tard, un moviment vaguístic es va endur Gomulka. La ruptura total entre el partit comunista, d’una banda, i la intel·lectualitat i els sectors obrers de l’altra, ja era un fet.
Władysław Gomułka amb Leonid Brezhnev a Berlín el 17 d’abril de 1967
__________
La Primavera de Praga va ser un dels processos que van concentrar l’atenció internacional en l’irrepetible 1968. Va durar més que una primavera, però no gaire: del gener a l’agost. La societat txecoslovaca era de les més dinàmiques de l’Europa de l’est, amb un moviment estudiantil inquiet i sectors de la intel·lectualitat creixentment distanciats del model de socialisme real imposat al país. Els txecs eren dels pocs països de l’est que havien viscut en democràcia en el període d’entreguerres. Dins del Partit Comunista, es van imposar corrents reformadores que van tenir en Alexander Dubcek, un dirigent eslovac, el seu exponent. A Moscou van veure amb neguit l’evolució de la situació a Txecoslovàquia i un sector de l’opinió va exigir una democratització completa i l’abandonament del Pacte de Varsòvia, l’aliança militar prosoviètica. L’URSS de Leonid Bresnev estava disposat a tolerar algunes reformes, però quan la situació va començar a posar en perill l’alineament de txecs i eslovacs darrera del Kremlin, va venir la invasió. El 22 d’agost, els tancs de l’URSS van recordar als habitants de la petita república que la realpolitik de la Guerra Freda tenia les seves exigències. Dubcek va sortir d’escena i el règim es va endurir.
Tancs del Pacte de Varsòvia circulen per la Plaça de la Ciutat Vella de Praga l’agost de 1968.
Primavera de Praga – Pinterest
_______________
- PROTESTES ESTUDIANTILS A ALEMANYA
A Berlín Occidental es va produir un moviment similar al Maig francès. El 1968 va ser el de les grans protestes estudiantils a Alemanya, que van tenir el seu epicentre a la Universitat Lliure. La protesta contra la guerra del Vietnam, la influència de corrents acadèmiques marxistes i una reacció contra les estructures conservadores de la República Federal Alemanya -que vivia la seva primera experiència de gran coalició entre la CDU i l’SPD- van confluir en una protesta massiva. Una figura rellevant del moment va ser el sociòleg Rudi Dutschke, líder de l’esquerra radical universitària. El moviment alemany també va tenir el seu punt de violència: Dutschke va ser víctima d’un greu atemptat per part d’un ultra, que el va ferir greument al cap. De l’escalf estudiantil a Berlín sorgirien diversos col·lectius d’extrema esquerra, entre ells la banda terrorista Baader Meinhof.
Alfred Willi Rudolf Dutschke, més conegut com Rudi Dutschke va ser un líder estudiantil alemany opositor a la guerra del Vietnam. Aquest va fer nombroses vagues on reivindicava l’emancipació femenina i lluitava contra l’autoritarisme. Durant el Maig del ‘68 va ser atac per un jove d’ultradreta, Josef Bachmann, el qual li va disparar tres trets al cap. No obstant Dutschke no va morir en aquests atemptat produït el 11 d’Abril.
Cartells de protesta a l’Institut d’Arquitectura de Berlín, 1968. Foto: wikipedia
________________
- EL COMBAT PELS DRETS CIVILS ALS EUA (assassinat de Martin Luther King)
L’any 1968 va ser decisiu en el combat del moviment pels drets civils i contra el segregacionisme als Estats Units. La conflictivitat va créixer en els suburbis i la població negra es va mobilitzar per una igualtat que en molts llocs era un miratge. Sobretot en molts estats del sud profund, i cent anys després de la Guerra Civil. Només quatre anys abans, el 1964, s’havia aprovat la Llei de drets Civils, que va suposar un pas endavant en molts aspectes, com el dret al vot. Aquell 1968 es van estendre -en paral·lel a les protestes contra la guerra al sud-est asiàtic- nombroses vagues i protestes per reclamar millores salarials de la població negra, que patia una doble discriminació: per pobres i pel color. Luther King, Premi Nobel de la Pau, es va desplaçar a Memphis, a l’estat de Tennessee, per donar suport a una vaga als treballadors de la brossa -quasi tots negres-. Va ser allí, el 3 d’abril, quan va fer un dels seus més brillants discursos: “He pujat al cim de la muntanya i he vist la terra promesa. Potser jo no hi arribaré, pero com a poble, hi arribarem”. L’endemà, un blanc segregacionista el va assassinar.
Rosa Parks cap a 1955 amb Martin Luther King.
El reverend Martin Luther King Jr.durante el seu discurs en la Marxa sobre Washington DC del 28 d’agost de 1963 (Getty Images)
______________
- MATANÇA A LA PLAÇA DE TLATELOLCO O DE LES TRES CULTURES (Mèxic)
A Mèxic, el 1968 també va ser tràgic. Després de dècades del règim del Partit Revolucionari Institucional (PRI), el govern estava molt erosionat. La petjada de la revolució cubana i l’efervescència estudiantil va desfermar des del juliol una onada de vagues i vindicacions a les universitats. El president Díaz Ordaz, un dur dins del PRI, va decidir tallar d’arrel la protesta sense èxit. El país inaugurava els Jocs Olímpics el 2 d’octubre. Va ser aquell dia, a la plaça de Tlatelolco o de les Tres Cultures, quan es va produir un enfrontament encara no del tot aclarit entre l’exèrcit i els estudiants. Va ser una matança. El règim va parlar de 20 morts, però les investigacions de l’època indiquen que van ser molts més. Alguna cosa es va trencar en la imatge del país i del PRI, aquell partit “etern” que practicava una política considerada progressista a l’exterior (defensa del Moviment No Alineat, condemna de les dictadures) però autoritària en l’interior. Tanmateix, després de la crisi de Tratelolco el règim, sempre adaptable, es va tornar a reinventar amb l’elecció el 1970 del populista Rafael Echeverría.
Assemblea permanent a la Facultat de Filosofia, a mitjans d’agost. Al centre, amb megàfon un dels líders principals del Moviment: Luis González de Alba.
ElZócalo tot just recuperat per l’exèrcit, la matinada del 28 d’agost. S’hi observen, encara, les restes de les fogueres.
- REVOLUCIÓ CULTURAL A LA XINA
El final dels anys seixanta van ser els de la Revolució Cultural a la Xina, un ampli moviment polític i social que pretenia radicalitzar el règim comunista de Mao, instaurat el 1949. Sorgit aparentment com una força popular de base i de crítica de la jerarquia comunista, va enlluernar una part de la intel·lectualitat occidental. Però l’anomenada Revolució Cultural va ser també un instrument de Mao, molt afeblit dins del règim, per recuperar posicions i purgar els seus adversaris interns, entre ells Deng Xiaoping. El que semblava un moviment de joves crítics aviat va esdevenir una força difícil de controlar que va afectar l’educació i la vida econòmica, amb un culte a la personalitat de Mao que es mantindria fins a la seva mort, el 1976.
La Gran Revolució Cultural Proletària (xinès simplificat: 无产阶级文化大革命, xinès tradicional: 無產階級文化大革命, pinyin: wúchǎn jiējí wénhuà dà gémìng, habitualment abreujada com 文化大革命, wénhuà dà ì#ng, literalment Gran Revolució Cultural, o simplement 文革 wéngé, Revolució Cultural) va ser una campanya de masses en la República Popular de la Xina organitzada pel líder del Partit Comunista de Xina, Mao Zedong a partir de 1966, i dirigida contra alts càrrecs del partit i intel·lectuals als quals Mao i els seus seguidors van acusar de trair els ideals revolucionaris.[1]
Segons la interpretació més habitual, en el fons la Revolució Cultural hi havia una lluita pel poder en la qual l’aspiració de Mao per recuperar la seva autoritat es va veure recolzada per les ambicions d’altres membres del partit, com la seva esposa Jiang Qing i el líder de l’exèrcit Lin Biao. L’objectiu era apartar del poder polític a Liu Shaoqi, cap de l’estat, i a Deng Xiaobing, secretari general del Partit.
Si bé la Revolució Cultural en si va finalitzar amb l’IX Congrés del Partit Comunista de la Xina l’abril de 1969, és freqüent estendre el període històric designat amb aquesta expressió a tota l’etapa de lluites pel poder en la República Popular de la Xina que es va estendre des de 1966 fins a 1976, any que va morir Mao i es va arrestar la Banda dels Quatre, la facció encapçalada per Jiang Qing.
La Revolució Cultural va permetre Mao recuperar el poder polític, del que havia estat apartat després del fracàs del Gran Salt Endavant Aquesta lluita pel poder donaria lloc a una situació de caos i commoció política que va estar acompanyada de nombrosos episodis de violència, en la seva majoria protagonitzats pels guàrdies rojos, grups de joves, tot just adolescents en molts casos, que, organitzats en comitès revolucionaris, atacaven a tots aquells que havien estat acusats de deslleialtat política al règim i a la figura i el pensament de Mao Zedong. Gairebé cap família amb un historial problemàtic en contra del sistema va poder escapar de l’agitació.[2] La qüestió de com una lluita pel poder va arribar nivells tan alts de violència i desordre social ha intrigat als historiadors i als experts en psicologia de masses, i han estat nombrosos els estudis acadèmics publicats a la Xina i a l’estranger sobre aquest període de la història recent xinesa, que han intentat oferir explicacions sobre les causes dels successos.
Mao declara la proclamació de la República Popular de la Xina l’1 d’octubre del 1949 a la plaça Tian’anmen davant la porta cerimonial de Tian’anmen.
- INCIDENTS DE HANEDA (Japó)
És un dels moviments de protesta menys conegut a Europa. Al Japó també es va produir un Maig rebel, que es va anar covant al llarg de tota la dècada. La influència dels corrents marxistes, la protesta contra la guerra del Vietnam, el rebuig a l’aliança del govern amb els Estats Units i la reacció contra un poder monopolitzat pel molt dretà Partit Liberal Democràtic van desfermar una onada de rebel·lia. Els anomenats incidents de Haneda, quan es va voler impedir el viatge del primer ministre Sato a Vietnam del Sud, van provocar una forta resposta policial, amb la mort d’un estudiant. A partir del gener de 1968, les mobilitzacions estudiantils es van estendre i van convertir alguns campus en una barricada. El moviment va evolucionar cap a un fenomen de guerrilla urbana, amb l’ocupació policial de la Universitat de Tòquio. Finalment, però, la protesta es va esllanguir i la seva radicalització va impedir que trobés aliats en la societat nipona.
- Robert Kennedy assassinat i Richard Nixon, President dels EUA
L’any 1968 ha estat definit per un historiador dels EUA com “una tragèdia americana”. L’onada de protestes contra la guerra del Vietnam va créixer durant tot l’any. Però qui va acabar sent el beneficiari de la rebel·lia va ser el conservador Richard Nixon. El juny, Robert Kennedy queia assassinat a Los Angeles. El president Johnson, molt erosionat, va renunciar a presentar-se a les eleccions davant la divisió del seu partit, el Demòcrata. Nixon, nominat a la Casa Blanca pel Partit Republicà, va apel·lar al que ell anomenava la majoria silenciosa, mentre parlava de llei i ordre, i no concretava el que volia fer al Vietnam. El novembre, va ser elegit president. La guerra continuaria, fins que l’evidència que els EUA no podien guanyar contra tot un poble es va fer clara. El 1975, Washington va llançar la tovallola i els comunistes s’apoderaven de tot el Vietnam.
- L’ANY 1968 A CATALUNYA I A ESPANYA
