Una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos

L’1 de desembre Jordi Turull i Jordi Sànchez van iniciar una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos que van presentar ara fa un any per poder acudir al Tribunal d’Estrasburg.  Tres dies després, el 4 de desembre Josep Rull i Joaquim Forn es va unir a la vaga de fam des de  la presó de Lledoners.[Vilaweb]

La vaga de fam dels presos polítics: l’última hora de la protesta

Sànchez, Turull, Rull i Forn han iniciat una vaga de fam per reclamar que el TC no aturi els recursos que van presentar ara fa un any per poder acudir al Tribunal d’Estrasburg

 

El Moviment de les armilles grogues a França

Què vol exactament el moviment de les armilles grogues? [Vilaweb, Seda Hakobyan i Alexandre Solano]

Aquestes setmanes, la vida política i social de Catalunya Nord, i de la resta de l’estat francès, ha estat marcada per les protestes de les armilles grogues, un moviment poc estructurat, gairebé espontani, que ha aturat el país. La mobilització ha posat contra les cordes el president de la República francesa, Emmanuel Macron, que s’ha vist obligat a rectificar les seves polítiques.

La protesta va néixer a les xarxes socials, on molts usuaris es queixaven de l’augment de l’impost dels carburats. Han estat mobilitzacions contundents i multitudinàries, amb milers de carreteres blocades, marxes lentes i manifestacions. La primera gran acció va ser el 17 de novembre, i d’aleshores ençà no s’han aturat, amb pics d’intensitat el dissabte. De moment, hi ha hagut quatre morts, més de 1.150 ferits i 1.200 detinguts.

Tot i que el moviment van començar arran d’una indignació comuna i amb un objectiu concret, durant aquest temps les reivindicacions s’han anat diversificant.

Un moviment contra l’elit
L’any 2013, el preu del dièsel era de 0,43€ per litre (0,53€ per la gasolina). L’any 2022, amb l’increment constant de l’impost dels carburants, serà de 0,78€. A més, com que és un preu fix per litre, l’augment del preu del petroli al mercat ha fet que el carburant s’hagi encarit un 23% en un any.

Un ex-ministre de Macron, Nicolas Hulot, responsable de la transició energètica, va dir que havien augmentat els imposts que afectaven la gent, però que, en canvi, no havien gravat el querosè dels avions ni el combustible dels vaixells de càrrega, i que, per tant, no calia ‘portar armilla groga per indignar-se’.

Els activistes es queixen que l’impost no té com a objectiu fer cap transició, sinó que simplement implica més despeses, principalment, als particulars, i en canvi, els grans negocis i certes activitats professionals en surten beneficiats per exempcions parcials o totals.

Assenyalen com a principal culpable Emmanuel Macron, que va assumir la presidència francesa fa un any i mig després d’haver-se erigit com a candidat de les elits. Aquesta és una de les raons que quatre milions de ciutadans votessin en blanc o nul en la segona volta. Durant aquest temps al capdavant del govern, encara ha reforçat més aquesta imatge i avui té una popularitat força baixa. En canvi, el suport de les armilles grogues és majoritari i transversal, i això l’ha obligat a rectificar, congelant l’increment d’impostos sis mesos. Però, a hores d’ara, aquesta mesura sembla que és del tot insuficient per a una gran part de la població.

Suport/Simpatia al moviment de les armilles grogues. Enquestes de les empreses demoscòpiques Ifop i Elabe.

Segons les enquestes, el moviment té el suport de més de dos terços de la població. Un percentatge més alt considera que està justificat (84%) i que és una lluita per l’interès general (78%). La majoria hi continua donant suport tot i que no està d’acord amb la violència que es va veure a París el cap de setmana passat.

Una classe mitjana empobrida
En el moviment, hi predomina un sentiment d’indignació per un sistema fiscal que consideren injust. El preu del combustible ha estat només un detonant.

En el període 2008-2016, les famílies de l’estat francès van perdre 440€ anuals en la renda disponible, és a dir, els diners que romanen després d’impostos i contribucions. Un 67% de les famílies de classe mitjana han perdut poder adquisitiu en aquest temps i, segons diversos estudis, la causa principal han estat les reformes fiscals i socials.

Però la precarització pot anar més enllà i, segons un informe del senat, l’augment d’imposts en diferents components energètics tindrà un impacte mitjà de 79€ per família el 2018 i de 313€ el 2022, en funció del tipus d’habitatge, la calefacció, i altres factors. A aquesta situació s’afegeix una desacceleració del creixement econòmic. Si bé el PIB de la Unió Europea va créixer un 2,7% el 2017, a l’estat francès va ser només de l’1,8% i hom preveu que en el període 2018-2019 encara sigui menor, de l’1,6%.

La protesta principal és pel combustible, però dins el moviment hi ha protestes contra les desigualtats, reivindicacions relacionades amb l’educació i les pensions, i moltes altres demandes d’un sistema que en crisi i que neixen del descontentament pel poder adquisitiu d’una població que treballa, paga imposts, però que cada dia viu més malament.

La reivindicació dels territoris
El moviment de les armilles grogues també té un fort component territorial, principalment de zones rurals i perifèriques. Tot i que les imatges dels enfrontaments més conegudes han estat a París, s’hi van aplegar uns vuit mil manifestants, mentre que a la resta del territori s’han mobilitzat centenars de milers de persones.

Vora un terç dels ciutadans considera que el seu territori ha estat descuidat pels poders públics i hi ha un sentiment d’abandonament geogràfic i social. Una de les queixes més habituals sobre l’impost del combustible és que hi ha alternatives de transport a les grans ciutats (autobús, metro, tramvia), però, en canvi, a moltes regions cal agafar el cotxe tant sí com no.

Les regions tenen poc poder i els municipis són petits (una mitjana de 450 habitants) i disgregats, cosa que sovint fa impossible l’ús habitual del transport públic. Cal remarcar que a l’estat francès hi ha més municipis (35.357) que no a la suma d’Itàlia (8.101), Bèlgica (589), l’estat espanyol (8.124), Portugal (308) i Alemanya (12.013).

La majoria del poder en les preses de decisió encara es concentra a París, amb una centralització molt forta, i això genera un sentiment de rebuig contra una ‘elit parisenca’ preocupada pels seus problemes mentre a les regions, sobretot les del nord i est de l’estat, hi ha un procés de desindustrialització, incrementat arran de la crisi començada el 2008.

Hi ha una clara percepció que les desigualtats han crescut, especialment fora de les principals zones urbanes. El perfil dels manifestants és transversal: treballadors, mares solteres, jubilats, que senten una distància amb l’anomenada ‘elit urbana’, desconnectada del territori i personificada en els polítics. Es queixen de la manca de serveis, de l’estigmatització de la seva forma de vida i els salaris baixos. Són persones que van comprar una propietat, treballen i ara veuen que els fills potser no tindran un futur millor.

Un moviment sense dirigents
Tenint en compte el gran suport que tenen les armilles grogues, no és estrany que tota l’oposició hagi volgut fer seva la reivindicació, sobretot els antisistema, com Marine Le Pen, des de l’extrema dreta, i Jean-Luc Mélenchon, dirigent de la França Insubmisa, que va qualificar d’històrica la jornada de protestes i la va definir com una insurrecció contra ‘el macronisme i el món dels diners’. No són els únics: el diputat occitanista Jean Lassalle es va posar una armilla groga a l’Assemblea Nacional, i partits de la dreta com Els Republicans també han canalitzat les reivindicacions.

Per organitzar el moviment, que no està estructurat ni centralitzat, trenta representants territorials van triar vuit portaveus per a gestionar les relacions institucionals i amb els mitjans. Tanmateix, aquesta decisió no ha estat ben rebuda per tots els manifestants, que no saben d’on han sortit els suposats representants ni a quins interessos responen. És per això que difícilment acceptaran els acords als quals s’arribin ni es desmobilitzaran perquè ells els ho diguin.

Aquests representants van fer quaranta reclamacions relacionades amb el transport (aturar l’augment dels imposts sobre combustible i desenvolupar un impost sobre combustible marí o el querosè), afers socials (salari mínim de 1.300€, rebaixar l’edat de jubilació), habitatge i salut, entre altres.

Paral·lelament, un col·lectiu anomenat Armilles Grogues Lliures va publicar un article a Le Journal du Dimanch, en què demanava una Conferència Social Nacional, referèndums sobre les qüestions principals i un sistema electoral representatiu.

Un esment a banda mereixen les protestes a l’Illa de la Reunió (regió d’ultramar), on hi ha hagut incendis, pillatges i enfrontaments, s’ha arribat a desplegar l’exèrcit i s’ha anunciat un toc de queda. En aquest cas, sembla que les causes són les males condicions de vida d’una societat en què el 40% de la població viu sota el llindar de la pobresa i un 60% dels joves no tenen feina.

Un moviment ja vist
El moviment de les armilles grogues ha tingut paral·lelismes amb altres protestes. Pel que fa a la reivindicació, hi ha una clara similitud amb el ‘gasolinazo’ de Mèxic, on les protestes per l’augment excessiu del preu de la gasolina van acabar amb cinc morts i 1.461 detinguts.

També hi ha un precedent a l’illa de Sicília el 2012, quan camioners, pescadors, agricultors i ramaders es van mobilitzar contra el preu de la gasolina, que havia augmentat un 40% en un any. Comerciants, estudiants i desocupats es van acabar afegint a les protestes, que van tenir lloc durant el mandat de Mario Monti, un president que no havia estat escollit a les urnes.

A l’estat francès, el 2013 va haver-hi la protesta dels barrets vermells, un moviment bretó contra l’ecotaxa a vehicles pesants pel perill que destruís més llocs de feina. S’hi va unir gran part de la societat, i les protestes van derivar en demandes de reunificació bretona, l’oficialitat de la llengua i la cultura bretona i una autonomia política similar a la de Còrsega o els lands alemanys. La gran diferència entre un moviment i un altre és que els barrets vermells sí que tenien una certa organització, amb dirigents destacats com el batlle de Carhaix, Christian Troadec, i la federació de sindicats agrícoles, que tenien la capacitat d’aturar les protestes si es desbordaven.

També es podria vincular amb els indignats del 15-M, un moviment principalment urbà, encara que el perfil dels manifestants i les accions van ser molt diferents.

En aquest cas, el fet que no tinguin cap estructura ni objectius delimitats fa que difícilment es puguin aturar les protestes amb l’anunci de la congelació de l’augment de l’impost, perquè les demandes del moviment van molt més enllà: de reformes fiscals a la dimissió de Macron.

Pot ser que les protestes afluixin o s’aturin per fatiga o per una resposta contundent del govern, però el malestar i la indignació continua, i si no s’aborda el problema, les protestes tard o d’hora tornaran.

“Penso, per tant soc” o ” Soc, per tant penso”. Sobre la consciència.

Consciència: un objecte més d’estudi científic [Toni Pou, Ara, 23-6-2018]

Un congrés celebrat a Barcelona  – congrés internacional Understanding Consciousness,- analitza els reptes en l’estudi de la consciència

Un dia d’hivern del 1889, el filòsof Friedrich Nietzsche passejava pels carrers de Torí quan va veure un home que fuetejava un cavall extenuat. S’hi va acostar i, entre plors i sanglots, va abraçar l’animal fins que uns agents de policia el van detenir per desordres públics. S’ha escrit molt sobre aquesta abraçada, però una de les interpretacions més interessants és la de l’escriptor Milan Kundera, segons la qual Nietzsche hauria demanat perdó al cavall en nom de la humanitat. Perdó, sobretot, per haver fet cas a Descartes quan defensava que els animals eren autòmats sense ànima, màquines que es movien però que no tenien sentiments. Segons el filòsof francès, l’esgüell d’un porc a l’escorxador no era fruit del suplici sinó que era, simplement, el grinyol d’un mecanisme que no està ben engreixat.

Aquestes dues maneres oposades d’entendre la idiosincràsia animal estaven basades, com és natural, en una aproximació filosòfica al problema. Al segle XIX de Nietzsche, i per descomptat al XVII de Descartes, la consciència, com l’origen de l’Univers o l’estructura última de la matèria, quedava fora de l’abast de la ciència. Però al llarg del segle XX i el que portem del XXI, la ciència ha ampliat el seu radi d’acció fins al punt que allò que succeeix als racons més ignots del cervell ha passat també a ser objecte d’estudi científic. Sobre els últims avenços en l’estudi de la consciència s’ha debatut en el congrés internacional Understanding Consciousness, celebrat aquesta setmana a Barcelona.

L’ampliació de la consciència

La primera qüestió que s’ha abordat en la trobada és precisament la definició de consciència. Segons la definició clàssica, la consciència té a veure amb l’experiència subjectiva formada per la percepció, els pensaments, els sentiments o els somnis, i desapareix en els estats de coma, amb l’anestèsia o quan es dorm sense somiar. En aquest sentit, Kathinka Evers, experta en neuroètica de la Universitat d’Uppsala, ha proposat abandonar la dicotomia entre els estats de consciència i inconsciència per assumir que entre tots dos extrems hi ha una gradació contínua d’estats mentals. Segons Evers, la noció del cervell com una màquina que rep estímuls, els processa i emet una resposta és obsoleta. El cervell, tal com s’ha comprovat en experiments, ha dit, és actiu fins i tot sense estímuls.

Aquesta concepció obre la porta a un debat ètic que afecta, per exemple, els pacients que no estan desperts durant períodes llargs de temps. ¿Cal fer alguna cosa més que mantenir-los amb vida? ¿Podria beneficiar-los algun tipus d’estimulació sensorial o neurològica? Com que aquesta idea també amplia i generalitza la noció de consciència, permet que la famosa frase de Descartes “Penso, per tant soc” es pugui formular a l’inrevés: “Soc, per tant penso”, la qual cosa legitima el perdó universal que hauria demanat Nietzsche a aquell cavall maltractat, i que es podria fer extensiu a la resta d’animals.

El gran desafiament en l’estudi de la consciència és explicar-la a partir de fenòmens físics. / GETTY

La consciència no és el que sembla?

D’altra banda, l’investigador David Chalmers, de la Universitat de Nova York, ha disseccionat l’anomenat metaproblema de la consciència a partir dels possibles biaixos que poden afectar la manera com s’estudia el fenomen. Per il·lustrar l’argument, ha posat l’exemple de com percebem els colors. La nostra experiència subjectiva atribueix a la llum qualitats com vermellor o verdor. Però tant la verdor com la vermellor són idees complexes en què es barregen la percepció, el llenguatge i la mobilització d’experiències, tot plegat per qualificar una propietat de la llum que es pot caracteritzar amb un sol número: la longitud d’ona del camp electromagnètic. I si passés el mateix amb la consciència? I si, pel funcionament mateix del cervell, la percebéssim com una entitat d’una complexitat inabastable però en realitat fos alguna cosa més simple?

Chalmers ha afegit a tot això una altra idea provocadora: el fet de preocupar-se per escatir la naturalesa de la consciència es pot considerar com un símptoma de ser conscient. Segons això, es podria establir un mètode per detectar quan una màquina ha adquirit consciència. De la mateixa manera que nosaltres som conscients quan diem que estem fets de cèl·lules o molècules o àtoms però que ens semblem a nosaltres mateixos alguna cosa més, si una màquina arriba a formular el fet que malgrat estar constituïda per circuits, xips i soldadures sembla alguna cosa més, hauríem de concloure que ha esdevingut conscient. És -hauríem de reconèixer-, per tant pensa.

PAU 2018 – GEOGRAFIA – Estructura de l’examen i criteris d’avaluació

Estructura de l’examen

  1. La prova té una part comuna, valorada en 4 punts, i una part optativa, de 6 punts.
  2. La part comuna consta de dos exercicis (1 i 2). Cada exercici té un valor de 2 punts.
  3. La part optativa consta de tres exercicis (3, 4 i 5) i n’has de triar només dos. Cada exercici té un valor de 3 punts.
  4. Cada exercici està introduït per una font que pot ser un mapa, un gràfic, una taula de dades, una fotografia, un esquema gràfic, un text breu, etc.
  5. A cada exercici s’hauran de respondre 2 o 3 preguntes.
  6. Les preguntes estan orientades a l’avaluació de competències i poden ser de tipologia diversa, com per exemple:
    • Descriure, explicar, raonar i justificar un fenomen o fet geogràfic introduït per una font.
    • Relacionar unes dades amb les causes i conseqüències d’un determinat fet geogràfic.
    • Completar les dades d’una taula.
    • Localitzar comunitats autònomes, províncies, comarques, ciutats i els principals accidents geogràfics en un mapa d’Espanya i de Catalunya.
    • Definir els principals conceptes utilitzats en Geografia.

En totes les preguntes es valorarà positivament els continguts conceptuals i la utilització de la terminologia geogràfica, la precisió, l’ordre i la claredat en l’exposició.

Criteris d’avaluació

Es tenen en compte els següents criteris:

  • Has de respondre les quatre qüestions amb concreció i claredat.
  • En tots els exercicis es valora la utilització dels termes i els conceptes de la Geografia i les capacitats d’anàlisi i de comunicació o síntesi dels elements, agents i processos implicats en els fenòmens geogràfics.
  • Es tenen en compte els següents aspectes generals: una correcta estructura i organització de la resposta, l’ordre lògic, la precisió i el rigor conceptual, la capacitat d’argumentació, la comprensió i comunicació dels coneixements, la riquesa del llenguatge emprat (especialment pel que fa a la utilització del vocabulari específic de la Geografia).
  • La correcció gramatical, l’ortografia, la presentació i una cal·ligrafia llegible també es valoren.

Informació addicional de la matèria

ORIENTACIONS PER A L’EXAMEN DE GEOGRAFIA. PAU 2018

PROVES MODEL EXAMEN

PAUTES DE CORRECCIÓ DEL MODEL DE NOU EXAMEN

 

PAU 2018 – HISTÒRIA – Estructura de l’examen i criteris d’avaluació

 

Estructura de l’examen

1. Cada prova té dues opcions (A i B). Has de triar-ne una.

2. Cada opció consta de dos exercicis. Un es refereix a un tema anterior al 1936 (temes 1, 2 i 3) i l’altre a un tema posterior a 1936 (temes 4, 5 i 6). El temari és:

Tema 1. La Restauració: evolució política, social, econòmica i demogràfica (1875-1931).
Tema 2. El catalanisme polític: precedents, aparició i evolució (1833-1931).
Tema 3. La Segona República (1931-1936).
Tema 4. La Guerra Civil (1936-1939).
Tema 5. El franquisme (1939-1975).
Tema 6. La transició i la democràcia (1975-1986).

3. Cada opció inclou un exercici referit concretament a la Història de Catalunya.

4. Cada opció compta amb un exercici amb qüestions referides a un text i un altre amb qüestions referides a una font no textual (mapa, organigrama, gràfic, sèrie estadística, fotografia, etc). Cada exercici té un valor de 5 punts i inclou dues preguntes. La primera pregunta està subdividida en tres qüestions i la segona pregunta està subdividida en dues preguntes, de les quals només n’has de contestar una. Les dues qüestions de cada exercici responen a aquest esquema:

En la 1ª pregunta es demana el següent:

a. La descripció de la font:

  • Has de descriure de quin tipus de font es tracta (text, gràfica, mapa, etc).
  • Si es tracta d’un text, has de distingir-ne l’origen entre les fonts primàries o històriques (les contemporànies dels fets) i les secundàries (documents elaborats posteriorment als fets).
  • Els textos poden ser polítics (constitucions, discursos, lleis, decrets, etc), econòmics, socials, culturals, historiogràfics, etc.
  • Després de classificar el text has d’explicar breument de què tracta, quina és la idea fonamental.
  • Si es tracta d’ un mapa, gràfic, sèrie estadística, etc, has d’indicar a què es refereix, descriure-la i explicar la idea fonamental de manera breu.

b. La contextualització de la font.
c. L’anàlisi dels aspectes rellevants de la font.

En total, la primera pregunta té un valor de 2,5 punts que es distribueixen de la següent manera: 1a) 0,75 punts; 1b) 0,75 punts, i 1c) 1 punt.

En la segona pregunta has de sintetitzar alguns aspectes del tema en el qual s’inscriu el contingut de la font proposada a través d’una qüestió que escollireu (a) o (b). En total la pregunta tindrà un valor de 2,5 punts.

5. Entre les preguntes dels dos exercicis de cada opció es procura, en la mesura del possible, que hi hagi un equilibri entre aspectes polítics, socials i econòmics.

Criteris general d’avaluació

1. Has de respondre les qüestions referides a cada font amb correcció, concreció i claredat. Has de definir i explicar els conceptes i aspectes fonamentals.

2. En tots els exercicis es valora la comprensió de conceptes històrics i la capacitat d’anàlisi de fonts i de comunicació o síntesi de coneixements històrics.

3. En els exercicis amb suport no textual (mapa, gràfic, quadre estadístic, organigrama, esquema, il·lustració, fotografia, etc) es valora especialment, entre d’altres aspectes, la teva capacitat per identificar i definir conceptes, així com d’establir relacions.

4. En qualsevol cas es tenen en compte els següents aspectes generals: la claredat conceptual; l’ordre lògic i el rigor en l’exposició; la capacitat d’argumentació, comprensió i comunicació dels coneixements; la riquesa del llenguatge (utilització del vocabulari específic de la història); la correcció gramatical; la presentació, la cal·ligrafia llegible i altres aspectes procedimentals pertinents en aquest tipus de prova.

Informació addicional de la matèria

En el següent enllaç pots consultar els continguts de la matèria.

Sobre la Llei

  • Pérez de los Cobos: la ley “estaba por encima de la convivencia ciudadana” el 1-O [LVG, 1-2-2018]

  • “El coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos, responsable de l’operatiu policial que va operar durant el referèndum de l’1 d’octubre, va manifestar ahir durant la seva compareixença com a testimoni davant el magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena que en la citada jornada «el compliment de la llei estava per sobre de la convivència ciutadana», segons van assenyalar fonts presents a la compareixença.” [Diari de Girona, 2-2-2018]

 

  • En nom de la llei tot està permès [Josep Ramoneda, Ara, 4-2-2018]

    Pérez de los Cobos, coronel de la Guàrdia Civil que va coordinar l’operatiu de l’1-O, va dir que havia advertit el conseller Forn “que el compliment de la llei està per sobre de la convivència ciutadana”. Peculiar manera de confondre l’instrument amb el fi. Si ens dotem d’una llei és per tenir regles que facilitin el bon conviure entre les persones. És obvi: la llei hi és per complir-la. Però, com explica Josep María Ruiz Simón, des que a l’època medieval l’Església catòlica va acceptar el principi de tolerància, sabem que a vegades s’ha de permetre un mal menor per evitar-ne un de més gran. I si això valia per a la llei divina més ha de valdre per a la humana. De fet, l’aplicació de la tolerància en el món teocràtic era arbitrària i excepcional; en democràcia forma part del principi de llibertat.

    ¿El mal menor de celebrar un referèndum il·legal, per tant, sense efectes pràctics, justificava el mal major d’impedir-lo amb càrregues policials indiscriminades contra ciutadans? Només es pot concloure que el govern necessitava deixar constància de la seva força.

    La llei hi és per protegir la ciutadania. I per això la prudència és una virtut cardinal en l’exercici de les funcions de govern. Sembla que a De los Cobos li han ensenyat una altra cosa: en nom de la llei tot està permès. Té molt a veure amb el clima creat pel combat ideològic contra l’independentisme. Quants cops hem sentit de Rajoy i altres portaveus de l’oficialisme l’apel·lació a l’“ imperio de la ley ”? Més enllà de les connotacions negatives d’una expressió familiar del franquisme, la idea d’imperi remet a un poder absolut que no és el que correspon a una democràcia, en tant que sistema per evitar els abusos dels que manen. Parlar d’imperi de la llei transmet inseguretat i autoritarisme.

    “El dret és la moral escrita d’una societat”, vaig llegir en un article del catedràtic Francesc de Carreras. I vaig quedar perplex. Precisament una de les conquestes de la tradició liberal és separar la moral de les exigències de conducta emanades del poder (religiós o civil). Ni és moral tot el que és legal ni és immoral tot el que és il·legal. No ho tornem a barrejar.

  • 4 de febrer Contra la convivència [Vicenç Villatoro, Ara, 4-2-2018]

    HI HA FRASES que retraten una mentalitat. “ El cumplimiento de la ley estaba por encima de la convivencia ciudadana ”. En versió original, perquè no es perdi cap matís: és el que va dir al jutge el coronel Pérez de los Cobos per explicar l’actuació de la Guàrdia Civil i la policia espanyola l’1-O. I per carregar contra els Mossos. Aquesta contraposició entre fer complir la llei i preservar la convivència ja és per ella mateixa significativa, sorprenent. Figura que la llei existeix precisament per preservar la convivència. Els Mossos van intentar fer-ho compatible. Per a Pérez de los Cobos, fer complir la llei està per damunt de la convivència, és un bé superior a qualsevol altre. Que es noti qui mana. Per això la policia i la Guàrdia Civil no tenien cap noció de proporció, aquell dia, perquè la convivència és secundària, perquè la imposició de la llei és el valor suprem. No m’imagino cap responsable policial d’un país democràtic dient una frase com aquesta. S’agraeix la sinceritat. Perquè em fa l’efecte que aquesta idea, que per fer complir la seva llei paga la pena trencar la convivència de la societat catalana, és la divisa de l’Estat no tan sols l’u d’octubre, sinó molts dies abans i molts dies després. Fins avui mateix.

  • 2/8: La llei i la democràcia [Vicenç Villatoro, Ara, 2-8-2017]

    “LA DEMOCRÀCIA I LA LLEI són indissociables”. Aquesta frase de Stephan Dion, antic ministre d’Exteriors del Canadà, federalista quebequès, ha estat llegida per l’unionisme espanyol com un triomf i un aval. Ho veieu? No hi ha democràcia si no es compleix la llei. Però la frase també es pot llegir al revés: aquesta llei ha de ser indissociable dels principis essencials de la democràcia. Si només es llegís a la manera unionista, també durant el franquisme s’havia de complir la llei. En democràcia la llei, que s’ha de complir, ha de ser democràtica de forma i de fons. I un principi de la democràcia és que quan una part molt rellevant de la població d’un estat, que a sobre és majoria en el seu territori, planteja pacíficament un conflicte, aquest conflicte no pot ser negat i reprimit. És el principi que va aplicar el Canadà. La majoria quebequesa volia poder decidir la seva relació amb el Canadà. La llei va escoltar aquesta petició i es van arbitrar formes legals per donar-hi sortida. I aquesta llei democràtica es va complir plenament: es va fer un referèndum. No és el que ha fet Espanya. La frase de Dion és la d’un federalista canadenc i cobreix del tot allò que va fer el Canadà. Si és que renya els catalans, renya encara més Espanya.”

    Definicions històriques

  • Aristóteles: El común consentimiento de la ciudad.

    Bascuñan, Aníbal Valdés. “Introducción al estudio de las ciencias jurídicas y sociales”.

    Gayo: Es lo que el pueblo manda y establece.

    Recopilación Justiniana. Derecho Romano.

    Aftalion: Es la norma general, establecida mediante la palabra por el órgano competente (legislador).

    Rocha, Cesáreo Ochoa. Manual de introducción al Derecho.

    Kelsen: En sentido específico, legislación significa establecimiento de normas jurídicas generales, cualquiera que sea el órgano que lo realice.

    Bascuñan, Aníbal Valdés. Introducción al estudio de las ciencias jurídicas y sociales.

    Santo Tomás de Aquino: Ordenación de la razón dirigida al bien común y promulgada solemnemente por quien cuida a la comunidad.

  • Conde de Lautréamont:  Bueno es que se obedezcan las leyes. El pueblo comprende lo que las hace justas. No se las abandona. Cuando se hace depender su justicia de otra cosa, es fácil tornarla dudosa.”

     

Epidèmia de SARS del 2002

SARS [síndrome respiratòria aguda greu]

Descobert l’origen de l’epidèmia de SARS del 2002 [Salvador Macip, Ara, 3-2-2018]

La síndrome respiratòria aguda greu, coneguda com a SARS segons la sigla en anglès, és una malaltia semblant a la grip que pot arribar a ser mortal. Es va donar a conèixer a finals del 2002, arran d’una epidèmia que va començar a la Xina i ràpidament es va estendre fins a països allunyats com Irlanda i el Canadà. La velocitat a què es globalitzava i un percentatge de mortalitat pròxim al 10% d’infectats (que pujava al 50% en persones d’edat avançada), gairebé cinc cops més alta que la pitjor de les grips, feia témer un desastre sanitari imprevisible. Per sort, es va poder controlar a temps i es va donar per superada l’estiu del 2003, després de deixar 775 morts i gairebé 8.000 afectats. El microbi responsable, un virus desconegut fins aquell moment, es va anomenar SARS-CoV. El principal misteri era d’on havia sorgit. Quinze anys després sembla que ja se n’ha trobat la resposta: ens el van contagiar uns ratpenats que vivien a mil quilòmetres del brot original.

La SARS es transmet molt fàcilment, o bé directament per la tos i els esternuts o bé tocant una superfície contaminada, si després es freguen els ulls o la boca. No té cap característica específica, només febre molt alta, dolors i altres símptomes típics de nombroses infeccions severes, per això al principi no es va reconèixer com una malaltia diferent i no es van prendre precaucions especials. La causa un virus de la família dels coronavirus, uns microbis que són els responsables de prop d’un terç dels refredats comuns. Però el SARS-CoV és molt més perillós que els seus parents pròxims. El principal problema és que encara no existeix cap fàrmac que el mati, ni tampoc se n’ha pogut fabricar una vacuna. Per això l’única cosa que es pot fer per als afectats és controlar-los la febre i els problemes respiratoris, i aïllar-los de tothom per evitar més contagis.

L’origen de l’epidèmia

Des del principi s’ha sabut que la SARS era una zoonosi, una infecció que havia saltat dels animals als humans (com la grip aviària i la porcina, l’àntrax, etc.), i que s’havia originat als mercats rurals. La falta de transparència de les autoritats locals va fer que, quan finalment es va comunicar que hi havia un brot d’una malaltia nova, ja estava molt escampada. Però una acció coordinada a escala internacional va aconseguir frenar l’epidèmia al cap d’alguns mesos. Des de llavors el virus ha desaparegut. Només n’hi ha hagut casos aïllats de científics que treballaven amb el SARS-CoV i es van infectar en un laboratori. Malgrat tot, saber quin és el reservori, l’animal on el virus pot sobreviure i escampar-se, és crucial per evitar futures epidèmies. La civeta, un gat mesquer, molt popular als mercats xinesos, n’és un. Per això, perquè no continuessin infectant, se’n van sacrificar un gran nombre. Però l’origen del virus continuava sent desconegut.

A finals de novembre es va publicar un article a la revista Plos Pathogens que descrivia les llargues i minucioses investigacions que havien dut a terme uns microbiòlegs de l’Institut de Virologia Wuhan, de la Xina, en una cova remota de la província de Yunnan. Allà van estar-se cinc anys agafant mostres d’una colònia de ratpenats de ferradura, dels excrements o directament dels anus, i van veure que actuaven com a reservoris del SARS-CoV. Estudis genètics dels microbis van demostrar que el virus era el mateix que havia començat l’epidèmia, segurament saltant a les civetes i després a les persones que hi interaccionaven. El que no se sap encara és com va viatjar, sense que fos detectat, els mil quilòmetres que separen Yunnan de Guangdong, on va començar l’epidèmia.

Els resultats d’aquests estudis, a part de solucionar l’enigma, serveixen de toc d’atenció: malgrat que el virus està amagat, el risc d’una nova epidèmia no ha desaparegut. El fet que les coves dels ratpenats només siguin a un quilòmetre del poble més pròxim i que es continuïn venent animals salvatges als mercats asiàtics, amb pocs controls sanitaris, implica que el virus podria tornar a fer el salt als humans en algun moment. Com que el SARS-CoV és especialment agressiu, caldrà estar preparats i actuar amb rapidesa si se’n detecta un brot en el futur, per evitar una mortalitat tan elevada com l’últim cop.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester.

SEGUINT EL RASTRE D’UN VIRUS

Se sap que l’epidèmia de SARS del 2002 va començar a la Xina rural. Un granger va infectar pacients i personal sanitari d’un hospital de Canton, al sud-est del país, on estava sent tractat. Entre els infectats hi havia un metge que després va anar a Hong Kong per assistir a un casament. Allà va contagiar el virus a una persona d’origen xinès que s’estava a l’Hotel Metropole, on el virus també va entrar en contacte amb altres viatgers. Un cop a l’organisme d’aquests viatgers, que el van escampar als seus països d’origen, el virus es va globalitzar. En el trajecte a bord de l’avió, un passatger va infectar 22 dels seus companys de vol. D’una altra banda, quan els malalts van ser atesos van continuar contagiant: un dels hostes de l’hotel va infectar 116 persones en un hospital de Hong Kong, i un alemany va agafar el virus en un de Singapur. Ara es coneix la malaltia millor i es podrien prendre precaucions per evitar que s’escampés tan de pressa.

David Rieff: “El Islam ha entrado en una crisis profunda”

[“La gran sorpresa ha sido la crisis del islam” | Internacional | EL PAÍS, ANA CARBAJOSA]

A David Rieff (Boston, 1952) hay que escucharle con atención para no perder el hilo de sus argumentos. Salta de un extremo ideológico al otro sin complejos y fabrica conclusiones que rara vez encajan en corsés políticos. Le guían la valentía intelectual y décadas de estudio y observación sobre un terreno que a Rieff le gusta patear. A este historiador, le preocupa el encaje de los inmigrantes en Occidente y la malformación de las llamadas sociedades multiculturales; un asunto del que se ocupa desde hace décadas. Una Europa que percibe desnortada y naif, el islam sumido en una crisis profunda o los derechos humanos como credo absolutista son algunos de los asuntos que desgrana en una entrevista con este diario poco antes de disertar sobre inmigración en el Espacio Bertelsmann en Madrid. Autor de ensayos como El Matadero: Bosnia y el fracaso de Occidente (Aguilar) o A punta de pistola (Debate), Rieff vive a caballo entre Estados Unidos y Europa y escribe y enseña —en el Instituto de Estudios Políticos de París— sobre conflictos internacionales y acción humanitaria.Rieff prefiere durante este encuentro aparcar su faceta de hijo. Su madre fue Susan Sontag, gran referente del pensamiento progresista estadounidense y cuyo legado Rieff se siente en la obligación moral de mimar. “Una de mis responsabilidades en la vida es mirar por su trabajo, pero no me gusta ejercer de hijo profesional”.
 

Pregunta. En los años ochenta ya escribía sobre inmigración y multiculturalidad. Algunos de los problemas de integración de los que hablaba continúan vigentes y otros se han agudizado sin que los Gobiernos de Europa hayan encontrado remedio.

Respuesta. Lo que está pasando ya se podía vislumbrar en los ochenta si querías mirar. No había duda de que pobres del sur iban a venir al norte. En seguida entendimos de qué iba la globalización, a pesar de que algunos pensaran que podía afectar solo a los ricos y que los pobres simplemente no participarían. Por ese lado no me sorprende. La gran sorpresa ha sido el islam y su crisis. La gente no teme a los inmigrantes, teme al islam. Es absolutamente cierto que los gobiernos están ciegos. No es posible que los alemanes en los sesenta pensaran que los gastarbeiter [los que emigraron a Alemania para trabajar] iban a volver a sus países, o que alguien piense que la gente no va a intentar cruzar a Ceuta y a Melilla. Es sorprendente que un cambio territorial minúsculo en Ucrania suponga horas y horas de dedicación para un ministro y que de las muertes en el Mediterráneo se encargue casi de pasada y por obligación. Hace falta más voluntad política.

P. En Europa, el populismo de derechas explota el miedo al diferente, mientras la izquierda, acomplejada, teme si quiera abordarlo en muchos países. ¿Por qué no somos capaces de mantener un debate sereno y racional sobre inmigración?

R. Porque no solo la izquierda progresista defiende a los inmigrantes, también están los empresarios. La inmigración se ha vuelto inevitable gracias a una alianza de la izquierda con la clase empresarial. La ruptura de los sindicatos es en parte consecuencia de la llegada de más inmigración. Los efectos de esta globalización hacen que la clase trabajadora entre en pánico. Ellos son los grandes perdedores de estos cambios globales. El futuro no pinta bien para ellos. Si eres un obrero de Lille, sabes que tus mejores años han quedado atrás, que ahora te enfrentas a deslocalizaciones, a más inmigrantes dispuestos a trabajar por menos dinero. Esto explica por ejemplo que el Frente Nacional sea la fuerza dominante en Francia.

P. Los gobiernos no acaban de reaccionar y los extremistas copan el discurso. ¿Cómo se puede romper esta dinámica?

R. Lo único positivo que veo de la catástrofe de París es que ahora, las élites biempensantes francesas ya no podrán decir que no está pasando nada. Los franceses son la sociedad más esclerotizada que conozco en Europa. Están ciegos, encantados de haberse conocido. Ahora sin embargo, el primer ministro francés habla de apartheid en la banlieue [los barrios periféricos] y eso es bueno. Esos jóvenes [inmigrantes y descendientes de inmigrantes] están muy enfadados y algunos son susceptibles de caer en las redes del Daesh [el Estado Islámico]. Los jóvenes que crecen en Europa saben que el islamismo radical es lo que más asusta aquí. Se sienten impotentes porque no tienen poder económico ni cultural. Su única arma es la brutalidad. Europa tiene que darse cuenta de no ha sabido transmitir su narrativa histórica a los musulmanes. El hecho de que cada instituto judío de Europa esté protegido tiene que ver con que no han asumido la narrativa europea. En 1945 nadie hubiera podido pensar que esto iba a suceder.

P. ¿Cómo hemos llegado hasta aquí?

R. Europa está especialmente mal preparada para este tipo de problema. Las élites europeas se han convencido a sí mismas de que el mundo es un lugar racional. No se dan cuenta de que el mundo es irracional y cruel. Creo sinceramente que el periodo que hemos vivido entre 1945 y los noventa fueron una excepción de prosperidad y disminución de la barbarie. Que la vuelta de la barbarie es solo una vuelta a la normalidad. Aquí hay además un componente político. En EE UU o en América Latina, los jóvenes enfadados montan bandas criminales. Aquí se apuntan a la yihad. Es un problema real, no se lo ha inventado la derecha.

P. Usted sostiene que uno de los problemas es que los valores europeos se han diluido casi hasta dejar de existir.

R. A los chicos de la banlieue les dicen: tienes que aceptar los valores europeos. ¿Pero qué valores son esos? Esto es como el póker. No puedes derrotar algo con nada. Los valores se reducían a ofrecer una vida mejor, prosperidad, pero eso ya no está ahí. En Francia además, un factor muy importante fue la crisis del comunismo, que era un motor de asimilación también en los suburbios. Los comunistas controlaban a los conflictivos y mantenían la disciplina social en los barrios. Ahora ya no hay partido; hay imanes. Muchos de ellos hacen lo que pueden, pero no es suficiente. Hoy vivimos en un mundo en el que las cuestiones de identidad cobran mucha importancia. Otra razón fundamental es la crisis del islam.

P. ¿A qué se refiere?

R. El islam ha entrado en una crisis profunda. La brecha entre suníes y chiíes se ha convertido en guerra. Las guerras que observamos en Oriente Próximo tienen que ver con esa fractura. En Siria por ejemplo está claro que se trata de una guerra entre Catar y Arabia Saudí contra Irán. Si nos fijamos en la historia de la cristiandad, también vemos épocas de fanatismo que se llevaron por delante otras corrientes cristianas. Creo que estamos en una de esas épocas en el islam.

P. Chérif Kouachi, uno de los atacantes de Charlie Hebdo dijo en el pasado que fueron las torturas a musulmanes en Abu Ghraib lo que le cambió.

R. No creo que el terrorismo islámico tenga que ver con que Occidente no sea justo en Palestina o en Irak. Es verdad que en el caso de la identidad judía, también en Francia, el gran pegamento que mantiene a la comunidad unida en la diáspora es el sionismo y que eso genera tensiones con otras minorías. Puede haber explicaciones, pero no justificaciones. O crees que se pueden poner bombas en los mercados o no. No hay camino intermedio. Los derechos humanos son un credo absolutista.

P. Siria se ha convertido en el gran imán para el yihadismo planetario. Europa y EE UU parecen estar un poco perdidos sobre cómo actuar.

R. No puedes esperar que habiendo una guerra a las puertas de Europa la gente no huya. Mire, yo soy profesor de intervención humanitaria y le puedo decir que no hay una guerra justa. En el caso sirio, no es posible justificar una intervención internacional, porque las posibilidades de éxito son demasiado pequeñas y ese es uno de los requisitos morales para intervenir.

P. ¿Debe resignarse la comunidad internacional?

R. La comunidad internacional como concepto no existe. Hay un orden global, dominado por EE UU y Breton Woods. Entramos en un mundo multipolar, pero me cuesta imaginar que EE UU no vaya a ser un gran poder. En realidad, no creo que el mundo haya cambiado tanto, que el poder militar haya perdido tanta relevancia. Esa es una ilusión europea que parte de asunciones irreales, según las cuales, las guerras son algo del pasado, y la gente va a ser cada vez más rica. Eso no es así.

P. Resulta difícil no preguntarle por su madre, Susan Sontag. ¿Está trabajando en nuevos proyectos vinculados con ella?

R. Tengo una pequeña fundación que creé en nombre de mi madre y que otorga premios a jóvenes traductores. Ahora tengo que editar el tercer volumen de sus diarios en los próximos seis meses. Hay muchísimo material. Hay que seleccionar, porque ella no lo hizo. Hay miles y miles de páginas, que en el tercer volumen quedarán reducidas a unas 300. Una de mis responsabilidades en la vida es mirar por su trabajo, pero no me gusta ejercer de hijo profesional.

70è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini nazi d’AUSCHWITZ (Oświęcim)

 

La Vanguardia-Infogràfic interactiu [Alan Jürgens, Clara Penín y Pablo González ]

[María-Paz López, LA VANGUARDIA, 25-gener-2015]

En la catedral francesa de la plaza Gendarmenmarkt, el coro berlinés Shalom entona Ani Ma’amin, la canción de la profesión de fe judía según los trece puntos compilados en el siglo XII por el cordobés Maimónides. Sus voces resuenan poderosas en este acto conmemorativo del 70.º aniversario de la liberación del campo de exterminio nazi de Auschwitz, en el que la principal oradora es Assia Gorban, una señora ucraniana de 81 años que afronta el micrófono con energía.

“Cuando en julio de 1941 los ocupantes alemanes llegaron a nuestra ciudad, mi abuelo dijo que no había que preocuparse, que los alemanes eran un pueblo culto”, evoca Gorban en esta velada serena, organizada el pasado jueves por la asociación Iniciativa 27 de Enero, que toma su nombre del día exacto de 1945 en que las tropas soviéticas entraron en Auschwitz.

La señora Gorban no estuvo prisionera allí, sino en un campo de concentración de menor tamaño y relevancia dentro de la llamada solución final (la aniquilación de los judíos de Europa planificada por los nazis), pero es una superviviente del Holocausto, y como tal sostiene que seguirá relatándolo mientras le queden fuerzas. Assia era una niña judía que vivía con sus padres y su hermano pequeño en Mogilev-Podolsky, localidad de Ucrania (entonces parte de la Unión Soviética) cercana a la frontera con Rumanía. La población judía de la ciudad era de 9.000 personas.

“Al llegar, los nazis convirtieron Mogilev-Podolsky en un campo de tránsito para judíos expulsados de Rumanía y empezaron a deportarnos a todos”, explicó Assia Gorban, que fue recluida con su familia en el campo de Petschora, regentado por colaboracionistas rumanos. “No había comida, sólo mondas de patatas del rancho de los guardias; intentamos huir dos veces y nos apalearon, pero al final con sobornos lo conseguimos -recordó-. Sobrevivimos a la guerra en parte también porque los rumanos eran menos estrictos”.

El Holocausto -la Shoá, según la denominación hebrea- tuvo muchos nombres de campos de exterminio (Sobibor, Treblinka, Belzec, Majdanek, Chelmno…), pero el de Auschwitz, instalado en 1940 en la localidad polaca de Oswiecim, a setenta kilómetros de Cracovia, se ha erigido en símbolo de aquella ignominia. Víctimas de las cámaras de gas, de trabajo esclavo, hambre, enfermedad, tortura, experimentos de laboratorio o ejecuciones a tiros, murieron en Auschwitz-Birkenau (nombre completo del campo tras sucesivas ampliaciones) 1,1 millones de personas, según estimaciones aceptadas por el museo y memorial instalado en el lugar. La inmensa mayoría eran judíos de países europeos, pero también polacos, gitanos, homosexuales, prisioneros de guerra soviéticos y testigos de Jehová, entre otros.

Hace ahora 70 años, cuando el Ejército Rojo que avanzaba hacia el oeste liberó Auschwitz, halló a siete mil supervivientes macilentos, un millar de cadáveres amontonados para ser quemados y unos 600 muertos diseminados, casi todos asesinados a tiros a última hora. La Segunda Guerra Mundial estaba en sus postrimerías, se palpaba la derrota alemana, y ante el avance de los aliados, los ejecutores de la indecible infamia intentaron borrar las pruebas de sus crímenes antes de retirarse.

El 17 de enero, diez días antes de la llegada soviética, el comandante del campo, Rudolf Höss -que sería ajusticiado en la horca después de la guerra-, comenzó a evacuarlo: 56.000 prisioneros fueron obligados a partir hacia otros campos de concentración en extenuantes marchas de la muerte, casi siempre a pie. En esas marchas murieron al menos nueve mil personas (algunos historiadores elevan la cifra a 15.000) por frío, hambre, agotamiento o ejecuciones. Mientras, en Auschwitz, unidades de las SS procedían a la eliminación: quemaron archivos en grandes piras y volaron crematorios y almacenes. Pero suprimir todo rastro les resultó imposible.

El 27 de enero, soldados del 60.º Ejército del Primer Frente Ucraniano -así llamado porque entró en Polonia desde Ucrania- abrieron las cancelas del recinto de Auschwitz y fueron recibidos con júbilo por prisioneros exhaustos. Médicos militares soviéticos y voluntarios polacos de la Cruz Roja iniciaron la asistencia a los supervivientes. Los exprisioneros que se sentían con fuerzas se marcharon casi inmediatamente, algunos por sí solos y otros en transportes organizados hacia diversos lugares.

Pero al menos 4.500 seres humanos en gravísima postración pasaron entre tres y cuatro meses en esos hospitales de campaña. Estaban tan esqueléticos que se les tuvo que racionar el regreso a la alimentación normal: al principio, sólo una cucharada de sopa de patata tres veces al día. Semanas después de la liberación, las enfermeras aún encontraban pan escondido bajo los colchones de los pacientes, aterrados ante el temor de que dejaran de dárselo.

“Los supervivientes tuvieron que reconstruir sus vidas, traumatizados, con secuelas físicas y psíquicas, algunos con sentimientos de culpa por haberse salvado cuando otros murieron, y sin querer dar detalles de lo que habían padecido, convencidos de que nadie iba a creerles”, explicó en la ceremonia de la Gendarmenmarkt el embajador de Israel en Alemania, Yakov Hadas-Handelsman. Muchos optaron por callar. “Un superviviente del Holocausto me dijo hace poco que en 60 años de matrimonio no había hablado del tema con su esposa jamás”, añadió Gideon Joffe, presidente de la Comunidad Judía de Berlín. En Israel, los hijos de los deportados también prefirieron el silencio; los nietos empezaron a preguntar.

“En unos años ya no quedarán supervivientes del Holocausto, y es responsabilidad nuestra como alemanes preservar el legado de los testigos, para que tengan rostro y voz”, afirmó Harald Eckert, presidente de Iniciativa 27 de Enero. Por circunstancias del destino, Assia Gorban acabó viviendo en Berlín. “En Petschora, mi abuelo salvó a mi padre ofreciéndose en su lugar cuando los alemanes ya se lo llevaban del campo; fusilaron a mi abuelo -explicó en la catedral, ante una audiencia enmudecida-. Pero ahora yo ya no albergo odio hacia Alemania. Sólo quiero que algo así no se repita nunca más”.

Museu

70th Anniversary of the Liberation of Auschwitz

L’any 1945, les forces aliades comencen a alliberar els camps de concentració. Allà troben autèntiques atrocitats que queden totes enregistrades pels càmeres de l’exèrcit. Amb aquell material, Sidney Bernstein i el seu equip van produir un llargmetratge que per qüestions polítiques mai es va poder concloure. Aquest documental ens acosta a una historia inèdita i profundament commovedora amb intervencions d’alguns supervivents, dels soldats que els van alliberar i també d’alguns professionals que van participar en l’elaboració del reportatge.El reportatge comença amb l’alliberament del camp de concentració de Bergen-Belsen, on el comandant Josef Kramer i el seu equip són fets presoners de guerra. Es mostra també l’alliberament d’altres camps com Auschwitz, o Majdanek a Polònia, a través de les filmacions fetes pels càmeres soviètics, que en un primer moment van ser rebutjades perquè es consideraven propaganda no fonamentada. Oficials i civils alemanys són obligats a presenciar les escenes dramàtiques que han deixat enrere durant els anys de les atrocitats comeses.Aquestes terribles imatges d’arxiu s’alternen amb entrevistes a alguns supervivents com ara Anita Lasker-Wallfisch i Eva Mozes Kor, que descriu l’arribada d’aquells soldats amb uniformes de camuflatge blancs que van alliberar el camp mentre nevava, tot repartint xocolata i abraçades entre els presoners. Un altre dels entrevistats és Branko Lustig, productor de “La llista de Schindler”, que narra l’arribada dels exèrcits al so de les gaites de la brigada escocesa.El documental també inclou una conversa enregistrada amb Alfred Hitchcock sobre la seva participació en el projecte així com l’aportació del propi Sidney Bernstein.