La conferència de Teheran, 1943, va ser la cimera de les potències aliades durant la Segona Guerra Mundial on es va pactar el desembarcament angloamericà a França per a l’any següent.
Principals conclusions
1. L’acord es va fer afirmant que els *partisanos de Iugoslàvia havien de rebre el suport de subministraments i equips i també de comandos.
1. L’acord es va fer afirmant que els *partisanos de Iugoslàvia havien de rebre el suport de subministraments i equips i també de comandos.
2. Es va convenir que seria convenient que Turquia hauria d’entrar en guerra al costat dels Aliats abans que finalitzés l’any.
3. Si Turquia entrava en guerra, la Unió Soviètica la recolzaria.
4. Es va prendre nota el 30 de novembre que l’Operació *Overlord s’engegaria durant el mes de maig de 1944, en relació amb una operació contra el sud de França.
5. Es va convenir que els Estats Majors de les Tres Potències havien de mantenir-se en estret contacte.
6. Gran Bretanya, França i els EUA van prometre a Stalin que enviarien tropes a Europa Occidental. Es va acordar que arribarien en la primavera de 1944.
7. Davant la insistència de Stalin, les fronteres poloneses de la post-guerra es determinaran al llarg dels rius Oder i Neisse i la Línia Curzon.
8. Va ser acordada provisionalment l’Organització de les Nacions Unides (ONU).
9. La Unió Soviètica va acordar declarar la guerra a Japó una vegada que Alemanya fos derrotada.
Churchill, Roosevelt i Stalin
La Conferència de Ialta va ser una reunió dels principals líders dels Aliats de la Segona Guerra Mundial que tingué lloc entre el 4 de febrer i l’11 de febrer de 1945 a Ialta (Ucraïna), concretament al palau de Livàdia. Junt amb la Conferència d’el Caire, va ser l’única vegada que es van reunir Roosevelt, Stalin i Churchill, els tres grans líders aliats dels Estats Units, la Unió Soviètica i l’imperi Britànic respectivament.
- S’acordà la prioritat de la rendició incondicional de l’Alemanya Nazi.
- Els criminals de guerra nazis haurien de ser portats davant de la justícia.
- Celebració d’eleccions lliures als estats europeus alliberats
- Els Estats Units, la Unió Soviètica i el Regne Unit es comprometien a “constituir autoritats governamentals provisionals àmpliament representatives a tots els organismes democràtics de les poblacions, que es comprometrien a establir, tan aviat com fos possible, per elecció lliure, governs que fossin l’expressió de la voluntat dels pobles.”
- La Unió Soviètica hauria d’entrar a la guerra contra el Japó abans que es complissin tres mesos de la rendició d’Alemanya. La Unió Soviètica rebria a canvi el sud de l’illa de Sakhalín i les illes Kurils.
- Destrucció del militarisme alemany i del nazisme.
- Les reparacions de guerra alemanyes es pagarien, parcialment, en forma de treballs forçats. Aquests haurien de ser per reparar els danys que Alemanya havia causat a les seves víctimes. Es crearia un Consell de Reparacions, amb seu a la Unió Soviètica.
- Alemanya quedaria dividida en 3 zones ocupades pels tres vencedors, Estats Units, la Unió Soviètica i la Gran Bretanya. Posteriorment Churchill defensaria la divisió en quatre zones, corresponent la quarta a França (la seva zona seria a costa de les zones britànica i estatunidenca).
- Polònia seria desplaçada a l’oest. Cediria territoris a la Unió Soviètica i rebria, en compensació, territoris presos d’Alemanya. La frontera polonesosoviètica quedaria fixada a la línia del pacte germanosoviètic de 1939 que es corresponia, en part, a la línia Curzon, és a dir, la línia de la demarcació proposada durant la guerra polonesosoviètica de 1919-1920 pel ministre d’exteriors britànic, lord Curzon.
- Churchill remarcà que s’haurien de celebrar eleccions lliures a Polònia. El líder britànic senyalà que el Regne Unit “mai no estaria satisfet amb cap solució que no deixés a Polònia com un estat lliure i independent.” Stalin acceptà permetre eleccions lliures a Polònia, però mai no complí la seva promesa.
- Reorganització del “Comitè de Lubin“, govern prosoviètic establert a la Polònia alliberada, “segons les bases democràtiques més esteses, amb la inclusió dels caps demòcrates que es troben a l’estranger”, és a dir, els membres del govern provisional a Londres.
- Precisions respecte del funcionament de l’ONU, la creació de la qual es decidí a la Conferència de Dumbarton Oaks al 1944: dret a veto dels membres permanents del Consell de Seguretat; la Unió Soviètica demana tants seients com províncies i regions la constitueixen (és a dir, 16), però només n’obté 3: Rússia, Ucraïna i Bielorússia. Les Nacions Unides estaran presents en qualitat d’observadores a l’organització d’Europa.
[Viquipèdia]
Fronteres antigues i noves de Polònia el 1945. El territori que prèviament formava part d’Alemanya és en groc.
Clement Attlee, Harry Truman i Stalin
La conferència de Potsdam va ser una reunió duta a terme a Potsdam, Alemanya (prop de Berlín) entre el 17 de juliol i el 2 d’agost de 1945. Els participants van ser la Unió Soviètica, el Regne Unit i els Estats Units, els més poderosos dels aliats que van derrotar les potències de l’Eix en la Segona Guerra Mundial. Els caps de govern d’aquestes tres nacions eren el secretari general del Partit Comunista, Stalin, el primer ministre Clement Attlee i el president Harry S. Truman, respectivament. Stalin, Churchill i Truman (així com Clement Attlee, que va succeir a Churchill després de guanyar les eleccions de 1945) havien acordat decidir com administrarien Alemanya, que s’havia rendit incondicionalment nou setmanes abans, el 8 de maig. Els objectius de la conferència també incloïen l’establiment d’un ordre de postguerra, assumptes relacionats amb tractats de pau i l’estudi dels efectes de la guerra.
Els acords de la conferència foren:
- Devolució de tots els territoris europeus annexionats per Alemanya des de 1937 i separació d’Àustria.
- Objectius durant l’ocupació aliada d’Alemanya: desmilitarització, desnazificació, democratització i descartelització.
- L’acord de Potsdam, que establia la divisió d’Alemanya i Àustria en quatre zones d’ocupació (ja acordada en la conferència de Ialta), i una divisió similar de Berlín i Viena. Així, Alemanya i Àustria van quedar dividides en zones d’ocupació, més o menys com havien planejat els guanyadors, però ningú no sabia què es faria després. No es va convocar cap conferència de pau com la que havia tingut lloc al final de la Primera Guerra Mundial.
- Persecució dels criminals de guerra nazis.
- L’establiment temporal de la línia Oder-Neisse, que seria la frontera del territori administrat pel govern de Polònia. (La frontera final entre Alemanya i Polònia es discutiria en una conferència de pau final.)
- El reassentament de forma “humana i ordenada” de les minories alemanyes de “Polònia, Hongria i Txecoslovàquia”.
- Acord per a la reconstrucció. Els aliats van estimar les seves pèrdues en 200 mil milions de dòlars. Alemanya va ser obligada a pagar únicament 20 mil milions en productes industrials i mà d’obra. No obstant això, la Guerra Freda va evitar que es pagués aquest deute.
- La declaració de Potsdam, que va subratllar els termes de la rendició per a Japó.
- La resta dels assumptes havien de tractar-se en una conferència de pau final tan aviat com fóra possible.
- Això duria més tard a un món bipolar en la Guerra Freda, on per primera vegada el comunisme i el capitalisme se separen d’una forma física.
[Viquipèdia]
__________________________________________________________________________________________________________
Desenvolupament de la guerra
1. (1939-1941): En un principi, Alemanya va basar la seva estratègia en atacs ràpids -el que es coneix com a guerra llampec (BLITZKRIEG)- amb els quals l’exèrcit alemany (Wehrmacht) va obtenir èxits importants. Es tractava de penetrar en el territori enemic usant les divisions blindades (Panzerdivisionen), protegides des de l’aire per una aviació ( la Luftwaffe) que aïlla el camp de batalla de la rereguarda i destrueix les bases aèries enemigues. Ofensives alemanyes: Ocupació de Polònia (1 de setembre de 1939); invasió de Dinamarca i Noruega (abril del 1940, operació Weserübung) per evitar que les forces aliades bloquegessin els subministraments de ferro provinents de Suècia; el maig del 1940 els alemanys van començar l’ofensiva al front occidental ocupant Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. A la zona de les Ardenes (entre Bèlgica i Luxemburg) es van concentrar les principals divisions blindades alemanyes, un territori que els aliats consideraven impenetrable pels tancs. L’avanç dels tancs alemanys a través de les Ardenes no va ser descobert i el dia 12 les tropes nazis van arribar al riu Mosa -a l’altura de Sedan-, trencant el front i avançant ràpidament a través del nord de França en direcció al Canal de la Mànega. Més de 350.000 soldats (100.000 dels quals eren francesos) van quedar encerclats dins de Bèlgica: les tropes aliades van tenir que retrocedir fins a Dunkerke. Entre el 26 de maig i el 3 de juny, 338.226 soldats aliats van ser evacuats de la costa francesa. El dia 5 de juny de 1940 les divisions blindades alemanyes van continuar el seu avenç a França per la regió muntanyosa de les Ardenes, eludint la fortificada línia Maginot. París va ser ocupada el dia 14 i França va haver de signar un armistici segons el qual l’exèrcit alemany ocuparia tot el nord de França i tota la costa atlàntica fins a la frontera espanyola, però al sud es mantindria un govern col·laboracionista francès. Així, a partir de llavors i fins al 1944, França va tenir dos governs: un, col·laborant amb els nazis, amb capital a Vichy i dirigit pel mariscal Philippe Pétain es va anomenar la “França de Vichy”; l’altre, en el bàndol aliat, operant des de l’exili a Gran Bretanya i dirigit pel general Charles de Gaulle es va anomenar la “França Lliure”.
Amb l’ocupació militar alemanya de França el Regne Unit va continuar la guerra amb Winston Churchill com a primer ministre. Els britànics van oposar una forta resistència en la coneguda batalla d’Anglaterra (estiu i tardor de 1940) amb Winston Churchill com a Primer Ministre. Els bombardejos sistemàtics de la Luftwaffe (Força Aèria Alemanya) sobre la Gran Bretanya no van assolir els seus objectius: destruir les defenses aèries de Gran Bretanya o forçar al Regne Unit a abandonar la guerra forçant un armistici o la rendició. L’efectivitat de la RAF ( Royal Air Force), particularment dels avions de caça anglesos i l’ús del radar, va impedir el pla alemany d’invasió de l’illa.
Hitler va ajornar la invasió de Gran Bretanya i nous fronts es van obrir: Itàlia, que va entrar en la guerra al costat d’Alemanya el juny de 1940, va envair Egipte des de les seves bases a Líbia el 13 de setembre.Davant les grans pèrdues que patien els italians, alemanya envià a l’Afrika Korps, comandat pel general Erwin Rommel. Les tropes de l’Eix pretenien arribar al Canal de Suez i accedir al petroli del Pròxim Orient. Després d’una sèrie de batalles de tiba i arronsa pel control de Líbia i Egipte, les forces britàniques, comandades pel General Bernard Montgomery van fer retrocedir a l’Eix fins a Tunísia. El 28 d’octubre de 1940, Itàlia va declarar la guerra a Grècia, atacant-la des de les seves bases a Albania. Tanmateix, l’exèrcit grec, no tan sols va resistir l’ofensiva, sinó que va fer retrocedir els italians i va capturar algunes ciutats del sud d’Albània. Aquest fracàs va provocar que Hitler intervingués als Balcans conquerint Iugoslàvia i Grècia (abril-juny del 1941).
La matinada de l’1 de setembre de 1939 Alemanya va envair Polònia. Com a excusa, davant la comunitat internacional, Hitler va utilitzar un incident fronterer fictici que ell mateix havia planejat. L’exèrcit alemany (Wehrmacht) va posar en pràctica la Blitzkrieg o (guerra llampec) que consistia en rodejar les posicions defensives enemigues i encerclar-les. Mentrestant, altres tropes continuaven avançant cap a l’interior del país ocupant les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l’exèrcit, tard o d’hora acabaven per rendir-se.
L’exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs de la Luftwaffe, va superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havia arribat als afores de la capital, Varsòvia. El dia 17, l’exèrcit soviètic va envair Polònia des de l’est, amb el pretext de protegir la població bielorussa i ucraïnesa de la zona. En realitat, la repartició de Polònia entre Alemanya i la Unió Soviètica ja havia estat prèviament acordada en el Pacte Molotov-Ribbentrop d’agost de 1939. Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d’octubre.[Viquipèdia ].
Tropes alemanyes trenquen les barreres del pas fronterer amb Polònia, 1 de setembre de 1939
víctima civil dels bombardejos de Varsòvia, 13 de setembre de 1939
Tropes alemanyes desfilen per l’Arc del Triomf de Paris
Un membre del Cos d’Observadors inspecciona el cel de Londres. Al fons, la Catedral de Sant Pau
_____________________________________________________________________________________
2. (1941-1942):campanya nazi contra l’URSS i la guerra al pacífic
El 22 de juny de 1941 l’exèrcit nazi va iniciar la campanya de Rússia amb l’objectiu d’obtenir els cereals russos i el petroli del Caucas. L’anomenada Operació Barba-roja pretenia destruir el règim bolxevic amb una campanya ràpida- mitjançant l’atac llampec- aprofitant l’efecte sorpresa i la debilitat d’un Exèrcit Roig, sense alts comandaments militars, després de les purgues estalinistes. L’atac de la Wehrmacht es va dividir en tres direccions. En primer lloc, es tractava d’ocupar el nord amb el domini de Leningrad; un segon front al centre pretenia arribar a Moscou, mentre un tercer cos de l’exèrcit nazi s’obria pas per Ucraïna a fi d’arribar a les zones industrialitzades del sud. La resistència soviètica va frustrar els objectius de Hitler: l’arribada de l’hivern, les dificultats de subministraments i la tàctica russa de terra cremada –és a dir la destrucció premeditada de tots els béns d’un territori abans no caiguessin en mans dels nazis- van impedir la realització dels plans alemanys d’ocupar Leningrad i Moscou. La ciutat de Leningrad va resistir el setge de les tropes alemanyes fins al gener del 1944.
L’agressió del Japó –dirigit pel govern del general Tojo- a la flota naval nord-americana al Pacífic el 7 de desembre del 1941 va obrir un nou espai bèl·lic a l’Àsia oriental. L’atac a la base naval de Pearl Harbor, a l’illa Oahu de Hawaii, portat a terme per la Marina Imperial Japonesa provocà de manera activa l’entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial i l’abandonament de la seva política d’aïllament. La incorporació dels Estats Units al bàndol aliat significava la mundialització de la guerra. L’11 de desembre, Alemanya i Itàlia van declarar la guerra als Estats Units: la guerra que fins aquell moment s’havia limitat a Europa i a Àfrica, es va estendre també a l’Àsia i al Pacífic i es va convertir en una veritable guerra mundial. El domini japonès sobre el mar li va permetre conquerir les colònies asiàtiques de la Gran Bretanya, del Països Baixos i de França: fins a mitjans de1942 havien ocupat Indoxina, Siam (Tailàndia), Malàisia, Birmània, les Filipines, Guam, les illes Salomó i Nova Guinea. Japó pretenia atacar Austràlia però va ser contingut pels Estats units a les batalles aeronavals del mar del Corall i Midway, entre el maig i el juny del 1942.
El setge de Leningrad
Les restes mig enfonsades del cuirassat USS Arizona després de ser bombardejat a Pearl Harbor
L’almirall Yamamoto
Batalla del mar del Corall
_________________________________________________________________________________________________________
3. (1943-1944): ofensives aliades
L’estiu de 1942 bona part de la ciutat de Stalingrad (actualment Volgograd) estava ocupada per l’exercit alemany -dirigit per Fiedrich Paulus . Malgrat que els bombardejos de la Luftwaffe estaven convertint la ciutat en un paisatge ple de runes, els soviètics van defensar-se casa per casa i van concentrar la seva resistència a la riba oest del riu Volga. Durant el mes de novembre es va iniciar una contraofensiva russa: l’anomenada operació Urà dissenyada per Zhukov-cap de l’estat major soviètic- va rodejar el 6è exercit alemany. Hitler va ordenar a Paulus resistir i trencar el setge, però la manca de reforços, la fam i el fred van obligar els alemanys a capitular el febrer del 1943. És la primera gran victòria dels aliats, ara l’exèrcit alemany defensa enlloc d’atacar. Expulsats del Caucas els alemanys van preparar l’operació Ciutadella -coneguda pels soviètics a través d’un infiltrat a l’alt comandament alemany- consistent en atacar la regió de Kursk. La batalla de Kursk (5 de juliol-23 d’agost del 1943) va acabar amb la derrota de les divisions blindades alemanyes, i va provocar la fi de l’ofensiva alemanya i l’inici del contraatac soviètic. És considerada la major batalla de carros blindats de la història. A partir d’aquesta batalla l’Exèrcit Roig va iniciar un avanç en tots els fronts fent retrocedir als alemanys fins a les fronteres del 1941. Al final del 1944 els soviètics havien ocupat Romania i Bulgària; mentrestant Iugoslàvia i Albania van ser alliberades dels nazis per les principals forces de resistència (partisans).
A l’Àfrica, les tropes britàniques dirigides pel general Montgomery havien aconseguit frenar les tropes alemanyes a El-‘Alamein el novembre del 1942 i van emprendre la contraofensiva. Efectius militars d’anglesos i nord-americans van desembarcar als ports del Marroc i d’Algèria. Els italians i els alemanys van haver d’evacuar tota la regió de Tunis a la primavera del 1943. El 10 de juliol del 1943 els aliats van desembarcar a Sicília i van emprendre la campanya d’Itàlia, la qual cosa va provocar una crisi dins del poder feixista italià: Víctor Manuel III va destituir a Mussolini i va nomenar primer ministre al general Badoglio. El setembre del 1943 Itàlia va signar un armistici amb el aliats i Mussolini va ser empresonat. Hitler va reaccionar ocupant la part nord i centre d’Itàlia, alliberant Mussolini i organitzant la República Social Italiana de Saló -l’anomenada República de Saló- sota el control estret dels nazis; mentrestant, al sud s’hi va instaurar una monarquia controlada per un govern antifeixista que declarà la guerra a Alemanya. Els aliats no van aconseguir arribar a la ciutat de Roma fins al juny del 1944.
A l’oest, el 6 de juny del 1944 va tenir lloc el desembarcament aliat a Normandia i va permetre l’avenç de les tropes aliades. El 24 d’agost la ciutat de París va ser alliberada i a finals d’octubre els territoris francés i belga van ser reconquerits pels aliats.
Al pacífic, la derrota japonesa a Guadalcanal, el febrer de 1943, va posar fi a l’hegemonia naval japonesa i va anunciar el declivi nipó. Malgrat de disposar de nou material bèl·lic (potents portaavions, tancs anfibis….) l’ofensiva nord-americana va tenir moltes dificultats davant la resistència nipona. Els nord-americans van obrir un primer front ofensiu, dirigit pel general MacArthur, des d’Austràlia fins a les Filipines, després d’haver ocupat Nova Guinea i les illes Salomó. La segona ofensiva es desplaçava des de les Hawaiï, conquerint les illes Gilbert, Marshall i Mariannes, amb l’objectiu d’avançar cap al Japó per l’est. Al juliol del 1944 els nord-americans van recuperar les Mariannes i a l’octubre del mateix any -després de la sagnant batalla de Leyte on van participar pilots suïcides japonesos (kamikazes)- ocupaven les Filipines. Durant el mes de novembre del 1944 Tòkio i altres ciutats japoneses van ser objecte de bombardejos, que es van prolongar fins a l’estiu del 1945.
Soldats soviètics esperant un atac alemany a Stalingrad
La batalla de Kursk
Soldats americans desembarcant a les platges de Normandia, 6 de juny de 1944
“He tornat” – El General MacArthur retorna a les Filipines
La batalla de Leyte
3. (1945): La derrota de l’eix i el final de la guerra
Entre finals del 1944 i principis del 1945 va començar l’assalt final de la derrota de l’eix. Mentre els aliats angloamericans avançaven fins arribar a la riba esquerra del riu Rin, al front oriental l’Exèrcit Roig avançava a tot arreu. Hongria va ser ocupada el 13 de febrer, després d’un llarg setge. Des d’aquí, van continuar cap a Àustria, on van entrar el 30 de març, ocupant Viena el 13 d’abril. Simultàniament, estaven avançant a través d’Eslovàquia en direcció a la República Txeca. El 20 d’abril de 1945 va començar l’atac final cap a Berlín. La batalla de Berlín va durar fins el 2 de maig i va ser una de les batalles més sanguinolentes de la història. L’exèrcit soviètic, apostat al llarg de l’Oder, va avançar des del nord, l’est i el sud encerclant la ciutat. Barri a barri i carrer a carrer, els soviètics van anar prenent el control de la ciutat. Hitler va refusar fugir i es va recloure en el seu búnquer, juntament amb alguns dels seus generals. El 30 d’abril, amb l’exèrcit soviètic ja només a uns quants carrers de distància, Hitler es va suïcidar. Dos dies abans Mussolini havia estat capturat i executat per la resistència italiana. Berlín va capitular el 2 de maig davant del mariscal rus Zhukov. Mentrestant, la guerra continuava al pacífic. Les victòries nord-americanes a Iwo Jima i Okinawa, entre el març i el juny del 1945, no van provocar la rendició d’un Japó assetjat i sense recursos defensius. El nou president dels Estats Units, Truman, successor de Roosevelt -havia mort l’abril del 1945-,va decidir llançar dues bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d’Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d’agost del 1945. Els efectes van ser terrorífics sobre la població civil: a Hiroshima s’ha estimat que van morir 100.000 persones, i a Nagasaki el nombre de morts va ser de 80.000. Al llarg dels anys següents molts milers de persones més van morir per malalties (càncers i altres patologies)provocades per l’exposició a la radiació. El 2 de setembre del 1945 el Japó va capitular. La guerra havia acabat.
9 de març de 1945. Joseph Goebbels lliurant la Creu de Ferro de II Classe a Willi Hübner, un membre de les Joventuts Hitlerianes de 16 anys, després de la captura de Lauban
Abril del 1945: Hitler condecorant a un grup de joves amb la Creu de ferro de 2ª classe.
Soldats soviètics hissen una bandera de l’URSS en un hotel a Unter den Linden (Berlín)
Imatge presa el 2 de Maig de 1945 a Berlín al final de la II Guerra Mundial pel fotògraf ucraïnès Yevgeni Khaldei (1917-1997) . Representa la fi de la guerra i la victòria de les tropes soviètiques davant l’exèrcit nazi, amb la imatge de fons d’un Berlin arrasat per les bombes. Una de les fotos amb més història i amb més anècdotes de la II Guerra Mundial. Aquesta foto va tenir posteriors retocs fotogràfics, en concret van sortir a la llum dues versions més d’aquesta fotografia en la qual s’aprecien algunes diferències respecte a l’original. En la part inferior dreta el sergent Mijail Yegorov (que sosté al militar que col·loca la bandera) té dos rellotges. La imatge es va retocar per evitar donar una sensació de pillatge, per part de les tropes russes. Darrere d’aquesta imatge s’amaguen moltes anècdotes, per exemple la bandera comunista que apareix en la imatge són retalls d’unes estovalles vermelles que el propi fotògraf havia portat de Moscou uns dies abans. El soldat que apareix col·locant la bandera és Melitón Varlamovich Kantaria (1920-1973) i va ser condecorat amb Ordre de Lenin i l’Estel Vermell.
El núvol atòmic sobre Hiroshima després de la detonació de la bomba Little Boy
El núvol atòmic a Nagasaki arribant a 18 km sobre l’hipocentre
