Tag Archives: Tradició clàssica

Una jovençana que es transforma en arbre

Ametller florit

Ametller florit

“En una illa del mar grec
-temps era temps!-
una jovençana plora
d’enyoraments.
Son estimat va partir
en un vaixell
cap a la guerra dels moros,
-ai quin turment!-
Bé mirava la mar clara
vers el ponent,
i escoltava la remor
de tots els vents,
per veure si sentiria
l’estimat seu.
Mai no arribava la barca,
-temps era temps!-
Morien els anys i els dies
dins la mar plana.
De tant d’esperar, la jove
tornava un arbre.
Del cos en sorgí la soca,
de les mans, branques.
I els peus posaren arrels
en terra amarga.
Tornà un atmeller tan bell,
la jovençana,
que escampava planys i tanys
per la mar plana.
Un dia, passats els dies
i les setmanes,
el jovencell va tornar
de les batalles.
Tot d’una que tocà terra
va veure l’arbre.
Amb les branques va conèixer sa enamorada.
Va córrer desesperat
per abraçar-la,
i l’almetller es va omplir
de flors rosades.


Mª DEL MAR BONET, Bon viatge faci la cadernera

En quin antic mite hel·lènic s’inspira aquesta cançó de Maria del Mar Bonet? Si no ho sabeu, haureu de cercar la resposta en un article de l’any passat a El Fil de les Clàssiques en què s’explicava l’origen mitològic de l’ametller. Qui s’anima i ens fa una il·lustració de la transformació de noia en ametller?

Tot Heròdot en català

historia_herodot_

Per primera vegada podem llegir Els nou llibres d’història d’Heròdot en català. Els acaba de publicar l’editorial La Magrana: Història de Rubén J. Montañés, professor de la Universitat Jaume I de Castelló, que ja havia traduït a La Magrana els sis primers volums. Història és la primera edició completa de l’obra d’Heròdot en català, abans sols teníem traduïts els sis primers volums també a la Bernat Metge, que començà a traduir el pare Manuel Balasch i ha continuat Joaquim Gestí.

Avui he llegit aquest article-entrevista al diari El Punt Algú que llegeix El senyor dels anells pot llegir Heròdot i el vull compartir amb tots vosaltres per tal d’animar-vos a llegir Heròdot i a establir paral·lelismes amb la novel·la de J.R.R. Tolkien, tot comprovant que l’ésser humà roman inalterable al llarg dels segles, especialment pel que fa a l’estupidesa, i que només es pot entendre el present si s’entén el passat.

Des de Ciceró es considera Heròdot d’Halicarnàs (c.480-420 aC) el pare de la història. Els nou llibres de la història és una investigació de les causes de les guerres mèdiques. És de tots coneguda la meva passió per Heròdot, els referents trobats a El paciente inglés,… i hic et nunc us demano als amants de Tolkien que comenteu les similituds entre una llegenda transmesa per Heròdot en el llibre primer i ampliada per Plató en el llibre X de la República: l’anell de Giges, gràcies al qual va esdevenir rei de Lídia.

Quina és la història de Giges segons Heròdot? Quina és la reinterpretació feta per Plató?
Si fossis Giges, què faries amb l’anell?

Per què Gollum acaba com acaba?

A més del paral·lelisme amb la literatura fantàstica de Tolkien, crec que la llegenda de l’anell de Giges pot ser una bona excusa per fer-ne una dramatització, un muntatge audiovisual, una il·lustració, una actualització literària… Qui s’hi anima?

Ara que tenim tot Heròdot en català no tenim excusa per no llegir-lo i trobar molts paral·lelismes actuals. Bona lectura!

L’art a Catalunya als segles XIX i XX: fascinació per Grècia

El Museu d’Art de Girona ahir va tancar una valuosa i única exposició Fascinació per Grècia de la qual tenim un altre apunt que us recomano de llegir, si no ho heu fet abans, a El Fil de les Clàssiques.
Ara que totes les peces d’aquest fantàstic viatge a l’hel·lenisme, a partir d’artistes de la nostra cultura influenciats i fascinats pel món de l’art i la cultura grecs, tornaran als seus respectius museus i col·leccions particulars, vull immortalitzar en El Fil de les Clàssiques aquest bell recorregut per l’art català dels segles XIX i XX que mira Grècia, bressol de la civilització occidental. Quina llàstima que l’exposició no sigui itinerant o duri més temps a Girona perquè us hi pogués acompanyar quan comenci el curs!
Estava fent un vídeo per preservar-la en el record virtual i hi anava a posar la cançó de Lluís Llach Viatge cap a Ítaca, però Nikos de La pasión griega ha tingut la mateixa idea i fantàsticament molt bé (vid. Fascinació per Grècia). Ja sabeu quina és la meva opinió del treball a internet si no el pots fer millor, no ho facis. Aleshores m’he decidit per mostrar-vos les fotografies que la Valèria (una petita gran fotògrafa, tot i la poca llum que hi havia!) i jo vàrem fer a l’exposició amb la llegenda corresponent per si us animeu a fer un treball de recerca i heu de buscar-les arreu, disperses per tot Catalunya i fora (Museu del Prado); no hi he posat música perquè vosaltres l’evoqueu amb l’intel·lecte tal com vàrem fer nosaltres a l’exposició.
Gràcies al Museu d’Art de Girona hem pogut veure acomplert un somni en el centenari (a la tardor farà cent anys!) de la descoberta de l’estàtua atribuïda al déu grec de la medicina Asclepi o Esculapi, tal com l’anomenen els romans i avui és coneguda (tot i que potser es tracta de Serapis!); així, un any després del centenari de l’inici de les excavacions científiques a Empúries, Facinació per Grècia ens ha fascinat, malgrat la redundància,  amb l’obra dels artistes catalans dels segles XIX i XX que, en un moment o altre de la seva carrera artística, han begut en l’art o en mitologia grecs i ens evoquen l’enriquiment personal que a tots ens produeix nodrir-nos de l’hel·lenisme, essència de vida, que ens portarà a fer, juntament amb la lectura dels clàssics (Homer, Plató, Aristòtil, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Plutarc, Llucià…) i escriptors i poetes més moderns de Grècia (Kavafis, Kazandzakis, Seferis, Elitis, Ritsos…) el “bell viatge” que tots hem de fer al llarg de la nostra vida cap a Ítaca.


Bon viatge cap a Ítaca!

Porcelleta rostida a l’estil d’Apici

porcelleta

Foto Valèria

Aquest suculent sopar a l’estil d’Apici fa poc, precisament la nit de Sant Jaume, ens el varen obsequiar uns amics a la llum de les veles en un perfumat jardí illenc. En veure, però, les porcelletes rostides de carn tendra i de corna cruixent  més d’un que conec ja no va tenir esma de provar-les ni de veure-les tallar a trossos amb un plat. A Mallorca és la porcella rostida una exquisida menja tradicional d’àpats de festa  o de convit de noces, com ho era ja pels romans per a qui el porc, la porcella i els pocellins gaudien de gran acceptació en la taula de l’antiga Roma i en els ritus religiosos. Recordeu que del porc ja ho aprofitaven tot! Segons Plaute els porci sacri eren porcs sencers que se sacrificaven als déus Lars, sobretot quan naixia un fill o quan s’acabaven de casar o quan es guaria un malat mental.

Si us animeu a fer més receptes de porcelleta aquí en teniu una pila d’Apici; tampoc us perdeu l’article “Porcellus” de la Charo Marco a  De re coquinaria. La de la fotografia és l’oberta en canal, regada amb un bon vi i rostida al forn.

Prosit!

Com interpreteu aquest dibuix mitològic de Joan Comellas?

Joan Comellas i Maristany

Foto Margalida Capellà

Abans d’anar-me’n de vacances, vaig visitar l’avi Quim que sempre m’instrueix amb la seva conversa, plena de saviesa autodidacta, i m’educa l’oïda amb bona música. A més de fer-me passar una tarda entranyable, em va deixar fotografiar aquesta obra del seu amic, també autodidacte, el compositor del cercle de Manuel de Falla i pintor de mitologies, Joan Comellas i Maristany  (El Masnou, 1913-2000). Tot i que ho haig de confessar, no vaig saber veure el que l’artista masnoví va voler plasmar en aquest dibuix amb tota la seva imaginació i creativitat.
Espero que vosaltres hàgiu estat més sensibles al seu art. Us deixaré també veure la solució amb lletra manuscrita del mateix Joan Comellas:
Minos disfressat de dona amb lleó mitològic amb lletra de Joan Comellas

Foto Margalida Capellà

De vacances, Titus Andrònic

Anit al teatre romà de Mèrida (encara recordo aquelles fantàstiques diapositives de Florencio García Méndez!), la companyia Animalario, dirigida per Andrés Lima, va estrenar Titus Andrònic de Shakespeare, una obra de pervivència clàssica. És una posada en escena impactant. La venjança sempre és cruel, però Titus Andrònic amb paraules del seu director en roda de premsa “es una tragedia sobre las relaciones humanas, una apuesta descarnada y cruel pero rebosante de belleza”. La guerra entre famílies provoca venjança. El poder mou la violència. La mort  hi és constant i és “destructiva como un volcán”. 

Mor Baltasar Porcel, roman la seva obra

El primer que vaig llegir de Baltasar Porcel va ser Primaveres i tardors, he anat seguint la seva obra literària, els seus articles a La Vanguàrdia, els seus viatges, les seves entrevistes, fins i tot les impossibles, … finalment el tumor cerebral ha pogut més que ell, però va dir que la seva obra era ell i ara i per sempre restarà entre nosaltres.

Des de El Fil de les Clàssiques vull recordar l’insigne escriptor mallorquí amb un programa de TV3 sobre l’antiga Grècia que va fer fa molts  anys i que guardava a la meva videoteca. Que descansi a Ítaca!

Tradició grecoromana: un bon tresor immaterial

Si ens trobem Grècia i Roma a cada passa, crec que la tradició grecoromana, candidatura presentada per la revista Auriga,  caldria que fos un dels déu tresors dels béns immaterials de Catalunya. Aquest any l’organització Capital de la Cultura Catalana demana de triar-los amb la voluntat de promoure’ls, divulgar-los, sensibilitzar-los i salvaguardar-los. En edicions anteriors es van triar els set savis catalans o les set meravelles del patrimoni català.

“El patrimoni immaterial es defineix, segons la Convenció per a la protecció del patrimoni immaterial de la Unesco, com els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeixen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Algunes de les seves característiques són les següents:

Es transmet de generació en generació; és recreat sovint per les comunitats i/o grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa, la seva història; dóna a les comunitats i grups un sentiment d’identitat i de continuitat; promou el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana; és compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents; compleix amb el respecte mutu entre comunitats, grups i individus i de desenvolupament sostenible.

El patrimoni cultural immaterial es manifesta, essencialment, en els àmbits següents: tradicions i expressions orals; arts de l’espectacle, com ara la música tradicional, la dansa i el teatre; usos socials, rituals i actes festius; coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l’univers, i tècniques artesanals tradicionals.”

Us proposo ara que participeu en la votació ciutadana per tal que la tradició grecoromana esdevingui un dels 10 tresors del patrimoni cultural immaterial de Catalunya i Andorra. Trobareu les cent candidatures al web de l’organització de Capital de la cultura Catalana.
Si voleu votar, ho podeu fer  fins el 31 de maig :

– Des de la pàgina web, omplint el formulari de votació.
– Per sms: Enviar un missatge al número 5523, escrivint Tresor + espai en blanc + 97, que és el número de candidatura de la tradició grecoromana. (cost del missatge: 1,50 € + iva).

Jo ja he votat! i vosaltres a què espereu?

Que n’eren de supersticiosos els romans!

Sempre hi ha hagut supersticions, fins i tot en temps de l’homo sapiens; però els romans se’n porten la palma! Per a ells la superstitio (de super i stare “estar per sobre”) responia a un sentiment personal i privat, enfront de la religio, que eren les creences admeses per l’Estat. Creien que els déus els avisaven mitjançant presagis o senyals que anuncien un esdeveniment futur. Abans de qualsevol acte important els consultaven per mitjà dels àugurs, encarregats d’esbrinar la voluntat dels déus mitjançant el vol de les aus, els fenòmens meteorològics i els prodigis, i els  harúspexs, que examinaven les entranyes dels animals sacrificats. S’intercanviaven regals per Cap d’Any per obtenir bona sort. Era un mal presagi que un gos negre entrés a casa; que una serp travessés l’atri; que una rata foradés un sac de farina; que un corb espicassés l’estàtua d’una divinitat; l’aparició d’un mussol o d’una àguila; un estornut a taula; trepitjar el llindar de la casa; entrar amb el peu esquerre (d’aquí allò de dextro pede); casar-se en certes dates sense haver consultat els auspicis (el millor període per casar-se era la segona meitat de juny); no entrar la núvia en braços a la nova llar; no tallar-se els cabells segons el cicle de la lluna… Consideraven de mal auguri l’endemà de les tres dates fixes (calendes, nones i idus), eren els dies atri “dies negres”.

Detall d’un mosaic romà procedent de Pompeia. Wiquipèdia.

En canvi, consideraven de bon averany les abelles.

Desviaven el tan temut mal d’ull amb amulets: quan naixia un nen li penjaven al coll la butlla (bulla), una capseta amb amulets perquè el protegissin dels mals esperits durant la infància i als setze o disset anys l’oferien a les divinitats familiars juntament amb les joguines i la toga praetexta. La gent lluïa sense problemes fal·lus de joieria per evitar el mal d’ull. El puny tancat amb el dit polze entre l’índex i el cor, l’ull (pintat de blau o representant el sol)… eren símbols que també consideraven talismans contra el mal d’ull. Fins i tot protegien els morts posant a la tomba STTL. Creien en personatges malèfics com les làmies (precedents de l’home del sac que s’emportaven i es menjaven els nens desobedients) o les bruixes o harpies, en fantasmes, homes-llops i vàmpirs contra els quals utilitzaven tota mena d’amulets.

Si fas batxillerat, tradueix el text següent de Terenci (Formió IV 706-708) per esbrinar si tot el que li passa a Geta és rebut com a bon o mal averany:

intro iit in aedis ater alienus canis;

anguis per impluvium decidit de tegulis;

gallina cecinit;…

I vosaltres sou supersticiosos? Si ho sou, en què i per què? Sabeu per què avui hi ha gent que evita el número tretze? Quines supersticions romanes encara avui perviuen? També en això som hereus seus?…