Tag Archives: Tradició clàssica

Una jovençana que es transforma en arbre

Ametller florit

Ametller florit

“En una illa del mar grec
-temps era temps!-
una jovençana plora
d’enyoraments.
Son estimat va partir
en un vaixell
cap a la guerra dels moros,
-ai quin turment!-
Bé mirava la mar clara
vers el ponent,
i escoltava la remor
de tots els vents,
per veure si sentiria
l’estimat seu.
Mai no arribava la barca,
-temps era temps!-
Morien els anys i els dies
dins la mar plana.
De tant d’esperar, la jove
tornava un arbre.
Del cos en sorgí la soca,
de les mans, branques.
I els peus posaren arrels
en terra amarga.
Tornà un atmeller tan bell,
la jovençana,
que escampava planys i tanys
per la mar plana.
Un dia, passats els dies
i les setmanes,
el jovencell va tornar
de les batalles.
Tot d’una que tocà terra
va veure l’arbre.
Amb les branques va conèixer sa enamorada.
Va córrer desesperat
per abraçar-la,
i l’almetller es va omplir
de flors rosades.


Mª DEL MAR BONET, Bon viatge faci la cadernera

En quin antic mite hel·lènic s’inspira aquesta cançó de Maria del Mar Bonet? Si no ho sabeu, haureu de cercar la resposta en un article de l’any passat a El Fil de les Clàssiques en què s’explicava l’origen mitològic de l’ametller. Qui s’anima i ens fa una il·lustració de la transformació de noia en ametller?

L’origen grecoromà de regalar joguines als infants

Regalar joguines als infants per Nadal, ben lluny del consumisme i materialisme actual, respon a un seguit d’imaginaris forjats a Occident des de fa més de dos mil cinc-cents anys. Sempre ha resultat ser meravellosament fascinant que, per sobre del poder dels pares, personatges (que podríem titllar de sobrenaturals) portin  joguines a la canalla.

La història de la joguina va de bracet de la història de la infància. La joguina com a regale donum dels nens i de les nenes forma part de la vida quotidiana de les grans civilitzacions indoeuropees. Regalar una joguina, en un moment d’escassetat d’objectes, esdevenia tot un gest ben transcendent: implicava un esforç material en pro de la felicitat del nen (esforç que sovint encara representen avui els regals de Nadal!)   i una manera també d’admetre que jugant se n’aprèn (ludere et discere). Oferir una joguina  s’embolcalla així d’un valor espiritual i s’ acompanya de tot un ritual.

Estela àtica en què sofereix una nina a una nena. Museu Calvet, Avinyó

Estela àtica en què s'ofereix una nina a una nena. Museu Calvet, Avinyó

Els nens grecs també jugaven i les seves joguines no eren res de l’altre món en comparació amb la sofisticació de les joguines actuals, però feien la seva funció. Al bressol ja se’ls regalava un sonall, el soroll del qual creien que posseïa la virtut de conjurar influències malèfiques i alhora tenia una significació màgica. De seguida, rebien bestioletes de joguina, una roda per caminar, carretons amb llança que es conserven en els pitxerets en miniatura per a nens, que no passen dels 5-10 cm d’alçada i que s’empraven en la festa de les Antestèries, celebrades els dies 11 a 13 del mes d’Anthesterion, el vuitè mes del calendari àtic, corresponent al nostre  mes de febrer, en honor de Dionís en què els ciutadans atenesos feien concursos de beguda i tastaven el vi novell. En el decurs d’aquesta festa, els nens de tres anys rebien el seu propi pitxeret  (οἰνοχόη) i feien l’entrada en la comunitat religiosa. Les representacions pictòriques d’aquestes gerretes ens forneixen molta informació sobre les joguines gregues i sobre escenes exclusivament de nens jugant amb animals o amb diverses joguines, ja que les nenes no eren considerades com a ciutadans de debò. Segur, però, que les nenes també jugaven de valent en els gineceus i en els patis de les cases amb aquests carretons de joguina! Les nines, fetes de tota mena de materials, eren les joguines típicament femenines, amb els seus vestidets de drap i mobles en miniatura de fusta, plom o terracota. Els infants que morien prematurament eren enterrats amb els seus ninots i pitxerets, per això se n’han conservats tant i tants.

Oinochoe Anthesteria Louvre L71

A la segona meitat del mes d’Anthesterion, cap al 14 de març, també se celebrava el festival atenès de les Diàsia (Διάσια) en honor de Zeus en el decurs del qual hi havia una fira de gran renom en què hi havia un comerç de joguines segurament en concomitància amb la mitologia, ja que devia ser en honor de Zeus infant que s’oferien regals als més petits.

“Estrepsíades:  Quan eres una criatura balbucejant de sis anys et vaig fer cas: amb el primer òbol a la mà que vaig guanyar com a jurat et vaig comprar un carret a les Diàsia.” Aristòfanes, Els Núvols 861-864.

 Una tercera font pagana la trobem a Roma, en la celebració de l’Any Nou romà. En el ritual de les Saturnàlia, que tenien lloc entre el 17 i el 23 de desembre, el déu agrari Saturn s’insereix en l’imaginari del nen diví que regeix l’Edat d’Or, un període mític de pau i riqueses, un període de renovació. Eren set dies de banquets, de xerinola  i d’intercanvi de regals en ocasió del solstici d’hivern, en què la llum vencia la foscor,  i del canvi d’any per tal d’afavorir la bona sort. 

317223827_2d9e72fd53_o

El primer dia de les Saturnàlia que rebia el nom de Sigillària, es dedicava, segons Macrobi, exclusivament als nens ja que es creia que encarnaven els poders salvífics del jove Saturn. Els familiars els regalaven els sigillae, petites figuretes de cera o de terracota, sovint articulades. El barri de Roma on es fabricaven va rebre el nom de Sigillaria.

Durant les Saturnàlia, s’escollia el rei i manava els altres a partir d’uns jocs d’astràgals, en què es cantava: Rex erit qui recte faciet, qui non faciet non erit. En sabeu la traducció? No us recorda la festa de l’Epifania en què es menja el tortell de Reis i qui troba la fava esdevé el rei? o la tradició medieval del bisbetó de Montserrat  que comença a celebrar-se el dia de Sant Nicolau, patró dels escolans, que n’elegeixen un que els farà de bisbe (bisbetó) i que comença el seu govern la nit dels Sants Innocents, del 27 al 28 de desembre, i disfressat de bisbe beneeix el poble des del tron episcopal i fa un sermó? i el tió que caga regals a bastonades vora la llar de foc, no us recorda l’antic origen solsticial del Nadal?…

Grècia i Roma aplanen el camí envers l’acceptació d’un fet miraculós, en què tres savis d’Orient  seguint el gran estel arriben fins als afores de Betlem i en una cova adoren l’infant  i li ofereixen or, encens i mirra. La nit de Nadal s’estableix al calendari el 25 de desembre a la fi del regnat de Constantí, entre el 325 i el 363.  És als Evangelis armenis de la infància, segles VI-VII, que els savis esdeven reis mags i reben el nom de Melcior, Gaspar i Baltasar. Ja a les pintures paleocristianes de la catacumba de Priscil·la i en un sarcòfag del 343 se’ls representa junts i amb molts regals. 

Els tres reis

Reis Mags. Catacumba de Priscil·la

A la península Ibèrica, l’Epifania ha sobreviscut des de la superposició als cultes grecoromans dels segles III-IV fins a l’actualitat, tot i que no són els únics personatges donadors de regals, per exemple a Cantàbria  Anjana  portava regals als nens el dia de Reis, i  a les llars basques és el carboner mitològic l’Olentzero qui  els fa regals el dia de Nadal. En els països nòrdics el significat de l’Epifania va anar minvant i s’instaurà un nou imaginari situat a la vigília de Nadal, el pare Noel, dit també Santa Claus. El nen amb “Deixeu que els infants vinguin a mi…” adquireix un paper central i alguns sants, protectors dels infants, es converteixen en portadors de regals, com sant Nicolau que anota en un llibre vermell les bones i males accions de la canalla i damunt un ase porta a les llars  dolços i regals que deixa a les portes i finestres decorades amb sabates, cartes i dibuixos. Aquest costum ben arrelat des de la primera meitat del segle XVI, es mantindrà en els països calvinistes mentre els protestants el substituiran pel nen Jesús. A Itàlia repartiran les joguines la nit de l’Epifania  santa Llúcia, portadora de llum, i la bruixa Befana, capaç de convertir les parets en massapà.

Sigui com sigui, són dies de canvi i de renovació en què els nens i les nenes, reis i reines de les llars, reben la seva joguina i l’alegria que els suposa alegra a qui s’ha sacrificat financerament per adquirir-la, perquè donar és més important que rebre.

“Els Reis ja vénen…”?  Els heu deixat menjar, i aigua  per als camells?  i les sabates enllustrades al balcó?…

Que tingueu uns bons Reis!

Tot Heròdot en català

historia_herodot_

Per primera vegada podem llegir Els nou llibres d’història d’Heròdot en català. Els acaba de publicar l’editorial La Magrana: Història de Rubén J. Montañés, professor de la Universitat Jaume I de Castelló, que ja havia traduït a La Magrana els sis primers volums. Història és la primera edició completa de l’obra d’Heròdot en català, abans sols teníem traduïts els sis primers volums també a la Bernat Metge, que començà a traduir el pare Manuel Balasch i ha continuat Joaquim Gestí.

Avui he llegit aquest article-entrevista al diari El Punt Algú que llegeix El senyor dels anells pot llegir Heròdot i el vull compartir amb tots vosaltres per tal d’animar-vos a llegir Heròdot i a establir paral·lelismes amb la novel·la de J.R.R. Tolkien, tot comprovant que l’ésser humà roman inalterable al llarg dels segles, especialment pel que fa a l’estupidesa, i que només es pot entendre el present si s’entén el passat.

Des de Ciceró es considera Heròdot d’Halicarnàs (c.480-420 aC) el pare de la història. Els nou llibres de la història és una investigació de les causes de les guerres mèdiques. És de tots coneguda la meva passió per Heròdot, els referents trobats a El paciente inglés,… i hic et nunc us demano als amants de Tolkien que comenteu les similituds entre una llegenda transmesa per Heròdot en el llibre primer i ampliada per Plató en el llibre X de la República: l’anell de Giges, gràcies al qual va esdevenir rei de Lídia.

Quina és la història de Giges segons Heròdot? Quina és la reinterpretació feta per Plató?
Si fossis Giges, què faries amb l’anell?

Per què Gollum acaba com acaba?

A més del paral·lelisme amb la literatura fantàstica de Tolkien, crec que la llegenda de l’anell de Giges pot ser una bona excusa per fer-ne una dramatització, un muntatge audiovisual, una il·lustració, una actualització literària… Qui s’hi anima?

Ara que tenim tot Heròdot en català no tenim excusa per no llegir-lo i trobar molts paral·lelismes actuals. Bona lectura!

L’art a Catalunya als segles XIX i XX: fascinació per Grècia

El Museu d’Art de Girona ahir va tancar una valuosa i única exposició Fascinació per Grècia de la qual tenim un altre apunt que us recomano de llegir, si no ho heu fet abans, a El Fil de les Clàssiques.
Ara que totes les peces d’aquest fantàstic viatge a l’hel·lenisme, a partir d’artistes de la nostra cultura influenciats i fascinats pel món de l’art i la cultura grecs, tornaran als seus respectius museus i col·leccions particulars, vull immortalitzar en El Fil de les Clàssiques aquest bell recorregut per l’art català dels segles XIX i XX que mira Grècia, bressol de la civilització occidental. Quina llàstima que l’exposició no sigui itinerant o duri més temps a Girona perquè us hi pogués acompanyar quan comenci el curs!
Estava fent un vídeo per preservar-la en el record virtual i hi anava a posar la cançó de Lluís Llach Viatge cap a Ítaca, però Nikos de La pasión griega ha tingut la mateixa idea i fantàsticament molt bé (vid. Fascinació per Grècia). Ja sabeu quina és la meva opinió del treball a internet si no el pots fer millor, no ho facis. Aleshores m’he decidit per mostrar-vos les fotografies que la Valèria (una petita gran fotògrafa, tot i la poca llum que hi havia!) i jo vàrem fer a l’exposició amb la llegenda corresponent per si us animeu a fer un treball de recerca i heu de buscar-les arreu, disperses per tot Catalunya i fora (Museu del Prado); no hi he posat música perquè vosaltres l’evoqueu amb l’intel·lecte tal com vàrem fer nosaltres a l’exposició.
Gràcies al Museu d’Art de Girona hem pogut veure acomplert un somni en el centenari (a la tardor farà cent anys!) de la descoberta de l’estàtua atribuïda al déu grec de la medicina Asclepi o Esculapi, tal com l’anomenen els romans i avui és coneguda (tot i que potser es tracta de Serapis!); així, un any després del centenari de l’inici de les excavacions científiques a Empúries, Facinació per Grècia ens ha fascinat, malgrat la redundància,  amb l’obra dels artistes catalans dels segles XIX i XX que, en un moment o altre de la seva carrera artística, han begut en l’art o en mitologia grecs i ens evoquen l’enriquiment personal que a tots ens produeix nodrir-nos de l’hel·lenisme, essència de vida, que ens portarà a fer, juntament amb la lectura dels clàssics (Homer, Plató, Aristòtil, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Plutarc, Llucià…) i escriptors i poetes més moderns de Grècia (Kavafis, Kazandzakis, Seferis, Elitis, Ritsos…) el “bell viatge” que tots hem de fer al llarg de la nostra vida cap a Ítaca.


Bon viatge cap a Ítaca!

Porcelleta rostida a l’estil d’Apici

porcelleta

Foto Valèria

Aquest suculent sopar a l’estil d’Apici fa poc, precisament la nit de Sant Jaume, ens el varen obsequiar uns amics a la llum de les veles en un perfumat jardí illenc. En veure, però, les porcelletes rostides de carn tendra i de corna cruixent  més d’un que conec ja no va tenir esma de provar-les ni de veure-les tallar a trossos amb un plat. A Mallorca és la porcella rostida una exquisida menja tradicional d’àpats de festa  o de convit de noces, com ho era ja pels romans per a qui el porc, la porcella i els pocellins gaudien de gran acceptació en la taula de l’antiga Roma i en els ritus religiosos. Recordeu que del porc ja ho aprofitaven tot! Segons Plaute els porci sacri eren porcs sencers que se sacrificaven als déus Lars, sobretot quan naixia un fill o quan s’acabaven de casar o quan es guaria un malat mental.

Si us animeu a fer més receptes de porcelleta aquí en teniu una pila d’Apici; tampoc us perdeu l’article “Porcellus” de la Charo Marco a  De re coquinaria. La de la fotografia és l’oberta en canal, regada amb un bon vi i rostida al forn.

Prosit!

Com interpreteu aquest dibuix mitològic de Joan Comellas?

Joan Comellas i Maristany

Foto Margalida Capellà

Abans d’anar-me’n de vacances, vaig visitar l’avi Quim que sempre m’instrueix amb la seva conversa, plena de saviesa autodidacta, i m’educa l’oïda amb bona música. A més de fer-me passar una tarda entranyable, em va deixar fotografiar aquesta obra del seu amic, també autodidacte, el compositor del cercle de Manuel de Falla i pintor de mitologies, Joan Comellas i Maristany  (El Masnou, 1913-2000). Tot i que ho haig de confessar, no vaig saber veure el que l’artista masnoví va voler plasmar en aquest dibuix amb tota la seva imaginació i creativitat.
Espero que vosaltres hàgiu estat més sensibles al seu art. Us deixaré també veure la solució amb lletra manuscrita del mateix Joan Comellas:
Minos disfressat de dona amb lleó mitològic amb lletra de Joan Comellas

Foto Margalida Capellà

De vacances, Titus Andrònic

Anit al teatre romà de Mèrida (encara recordo aquelles fantàstiques diapositives de Florencio García Méndez!), la companyia Animalario, dirigida per Andrés Lima, va estrenar Titus Andrònic de Shakespeare, una obra de pervivència clàssica. És una posada en escena impactant. La venjança sempre és cruel, però Titus Andrònic amb paraules del seu director en roda de premsa “es una tragedia sobre las relaciones humanas, una apuesta descarnada y cruel pero rebosante de belleza”. La guerra entre famílies provoca venjança. El poder mou la violència. La mort  hi és constant i és “destructiva como un volcán”. 

Mor Baltasar Porcel, roman la seva obra

El primer que vaig llegir de Baltasar Porcel va ser Primaveres i tardors, he anat seguint la seva obra literària, els seus articles a La Vanguàrdia, els seus viatges, les seves entrevistes, fins i tot les impossibles, … finalment el tumor cerebral ha pogut més que ell, però va dir que la seva obra era ell i ara i per sempre restarà entre nosaltres.

Des de El Fil de les Clàssiques vull recordar l’insigne escriptor mallorquí amb un programa de TV3 sobre l’antiga Grècia que va fer fa molts  anys i que guardava a la meva videoteca. Que descansi a Ítaca!

Tradició grecoromana: un bon tresor immaterial

Si ens trobem Grècia i Roma a cada passa, crec que la tradició grecoromana, candidatura presentada per la revista Auriga,  caldria que fos un dels déu tresors dels béns immaterials de Catalunya. Aquest any l’organització Capital de la Cultura Catalana demana de triar-los amb la voluntat de promoure’ls, divulgar-los, sensibilitzar-los i salvaguardar-los. En edicions anteriors es van triar els set savis catalans o les set meravelles del patrimoni català.

“El patrimoni immaterial es defineix, segons la Convenció per a la protecció del patrimoni immaterial de la Unesco, com els usos, representacions, expressions, coneixements i tècniques que les comunitats, els grups i, en alguns casos, els individus reconeixen com a part integrant del seu patrimoni cultural. Algunes de les seves característiques són les següents:

Es transmet de generació en generació; és recreat sovint per les comunitats i/o grups en funció del seu entorn, la seva interacció amb la naturalesa, la seva història; dóna a les comunitats i grups un sentiment d’identitat i de continuitat; promou el respecte de la diversitat cultural i la creativitat humana; és compatible amb els instruments internacionals de drets humans existents; compleix amb el respecte mutu entre comunitats, grups i individus i de desenvolupament sostenible.

El patrimoni cultural immaterial es manifesta, essencialment, en els àmbits següents: tradicions i expressions orals; arts de l’espectacle, com ara la música tradicional, la dansa i el teatre; usos socials, rituals i actes festius; coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l’univers, i tècniques artesanals tradicionals.”

Us proposo ara que participeu en la votació ciutadana per tal que la tradició grecoromana esdevingui un dels 10 tresors del patrimoni cultural immaterial de Catalunya i Andorra. Trobareu les cent candidatures al web de l’organització de Capital de la cultura Catalana.
Si voleu votar, ho podeu fer  fins el 31 de maig :

– Des de la pàgina web, omplint el formulari de votació.
– Per sms: Enviar un missatge al número 5523, escrivint Tresor + espai en blanc + 97, que és el número de candidatura de la tradició grecoromana. (cost del missatge: 1,50 € + iva).

Jo ja he votat! i vosaltres a què espereu?