Ecce pictura II! Quae fabula est?

Quae fabula est in hac pictura?
Quan l’endevineu, també heu de fer una recreació literària tot explicant el mite en forma d’una narració descriptiva, en forma de poema, en forma de monòleg o de diàleg, …

41 thoughts on “Ecce pictura II! Quae fabula est?

  1. sere eloisa velasquez chalas

    Dafne era una noia filla del deu Peneo que estava cansada de que Apol.lo la persegueixi tota l’estona y con ja no pudia mes li va dir al seu pare que si Apo.lo l’arribava a tocar que la converteixi en arbre y con Apo.lo estaba enamorat de Dafne la va tucar i Dafne es va convertir en un Laurel.

    I aquest mite es coneix com:Apol.lo & Dafne.

  2. edgar delgado

    És el mite de apol·lo y dafne, Apol·o està enamorat de dafne, perque Eros li va clavar una fletxa i es va enamorar de Dafne, que no li corresponía

  3. Júlia Serrano

    Aquest quadre representa el mite de Apol•lo i Dafne.

    Un dia Apol•lo, es va burlar de Cupido dient-li que un nen tan petit no hauria de jugar amb un arc per a un home. Aquest, per venjar-se va agafar el seu arc i hi va posar dues fletxes. La primera que era d’or i produïa amor la va clavar a Apol•lo. Després va disparar la segona fletxa que rebutjava l’amor i era de plom a Dafne, filla del riu Peneu.
    Per tant en aquell moment, Apol•lo es va enamorar profundament de Dafne i va començar a córrer darrera d’ella per intentar declarar-li el seu amor. Dafne, en quan va veure que Apol•lo la seguia va sortir corrents escapant-se. Però Apol•lo no es pensava rendir tan fàcilment i no parava de perseguir a Dafne. Aquesta espantada va córrer cap al riu Peneu i li va implorar al seu pare que la convertís en alguna cosa que no la fes tan desitjable.
    En aquell moment Apol•lo es va apropar a Dafne i ella es va començar a convertir en un arbre. Apol•lo molt trist, va acostar-se al arbre i donant-se conte de que encara l’estimava tant com abans li va dir que ja que no podia ser la seva muller seria el seu arbre.

  4. Pol Nóbrega

    Aquest quadre representa el moment just en el que Apolo atrapa i Dafne i aquesta, es comença a convertir en arbre degut a que el seu pare Peneu, va ajudar-la fent que es convertis en arbre si Apoolo la tocava.
    Tot això comença quan cupido, fart de les burles, li tira un a fletxa d’or a Apolo, que li provoca l’enamorament cap a Dafne, i una altre de plom que li tira a Dafne que li provoca el rebuig d’Apolo. Dafne, com que no vol per res del món que Apolo la toqui, li demana ajuda al seu pare Peneu i aquest decideix que quan Apolo la toqui Dafne es convertèixi en arbre.
    El quadre esta fet per John William Waterhouse entre el 1849-1917. S’anomjena Apolo i Dafne i medèix
    143 x 109cm. Esta pintat amb oli sobre “lienzo” i tracta sobre mitologia.

    Salve!!! 😀

  5. sasha kokina

    El mite es el mite de la Dafne.
    Aquest mite diu:
    Apol•lo un déu es va burla del Cupido dient-li que l’arc no es una joguina per nens.
    El Cupido es va enfadar i per venjança va treure dos fletxes la primera fletxa amb la punta es de plom, que rebutja el amor i l’altre es d’or, que enamora.
    Cupido li va dispara a Apol•lo la de plom i a la Dafne la d’or.
    Apol•lo boig per a Dafne la per segueix per les muntanyes. Dafne que no volia saber res dels seus pretendents en la desesperació va demanar al seu pare, Peneu si Apol•lo l’arriba a tocar que es transformi i no sigui tan atractiva.
    En el moment en que Apol•lo toca Dafne ella es converteix en un llorer.
    Tot i així Apol•lo va decidir ja que no pots ser la meva muller seràs el meu llorer.

  6. Joël Beltrán

    El mite representat és el mite d’Apol·lo i Dafne.
    Estava Cupido enfadat,
    Apol·lo l’havia insultat.
    Va clavar-li una fletxa d’or,
    perquè per Dafne sentís amor.
    I una de plom va clavar-li a ella,
    perquè d’Apol·lo rebutgés ser parella.
    El déu va perseguir a la jove,
    i ella no va parar de córrer.
    La nimfa va demanar ajuda al seu pare Peneu,
    i quan Apol·lo va tocar-la el déu,es va transformar.

  7. you

    Aquesta es la faula de apol•lo i Dafne .
    La historia de apol•lo i Dafne comença un tarda quan cupido i apol•lo discuteixen sobre quin dels dos es el millor arquer m’entres feien una competició i el seu vencedor va ser Apol•lo, cupido amb la ràbia de que el guanyes ell que tenia la fama de el millor arquer del amor i el desamor i el poder que tenia sobre les fletxes .
    Poc desprès m’entres volava pensava una venjança i que millor moment que veure Apol•lo intentant enamorar Dafne i ala vegada festejant amb ella .
    Al dia següent quan Apol•lo va a trobar-se a Dafne el dispara una fletxa d’or que el feia enamorar-se bojament de Dafne poc desprès va disparar la fletxa a Dafne del desamor ,provocant-li un rebutjant odi a Apol•lo .
    Quan es van trobar , Apol•lo va córrer cap a Dafne m’entres que ella fugia i corria per evitar estar amb Apol•lo i va demanar que abans de estar amb a Apol•lo, preferia convertir-se en lleure-li i quan Apol•lo perfi toca A Dafne va veure com els seus braços es convertien en branques amb fulles i les cames les arrels i el tronc .
    Finalment es converteix en arbre m’entres que Apol•lo jura no separar-se de la seva enamorada mai mes .

  8. nuria

    Salve Lida!
    Crec que es tracta del mite d’Apol·lo i Dafne. Representa el moment en que Dafne poc a poc es converteix en llorer. Els seus peus es clavaben a la terra en forma d’arrels i les seves extremitats es convertien en branques. Aquell instant va marcar al déu Apol·lo i va passar a representar-lo, ja que sempre el veiem amb una corona de llorer.

    Valee! 😀

  9. Margalida Capellà Soler Post author

    Avui ja és el segon enigma mitològic i ja heu après la lliçó. Amb molta celeritat heu endevinat quin mite representa la pintura de John William Waterhouse i alguns ja n’heu fet recreacions literàries pròpies i fins i tot un poema. Seguiu així. Endavant!

  10. Anna Salas Tarré

    ÉEEEEEEEEEEEEEES DAFNE?????
    Hem vist avui, a l’aula magna de la facultat, el mite escrit per ovidi a les metamorfosis!

  11. Laura G

    MONÒLEG D’APOL•LO
    El meu desig no s’esmuny. M’estic tornant boig per ella, i ni tan sols puc acostar-me. La seva veu és una cançó que jo no puc cantar, el seu alé és la mel que jo no puc tastar. No hi ha condemna més gran que el seu rebuig però el meu desig és més gran que l’orgull i no vull deixar-ho estar mai , vull que sigui per a mi. Moriré perseguint la seva ombra, encara que sigui no més això, perquè serà real i no un va esperit de la meva imaginació enamorada. Viuré olorant el perfum que desprèn quan corre i que perfora la meva pell.

  12. Marc

    Monòleg de Dafne:
    Quí o Qué és això què em persegueix sense motiu aparent, provocant el meu rebuig i incrementant-lo per moments. jo no vull saber res ni ser víctima de la malaltia d’un home. Inverteixo el temps en fugir, aquest caçador de mi no em deixa viure, amb la seva caçera incessant què no em permet viure desde ja ni ho recordo. Necessito respirar de nou, viure de veritat, fa temps què he mort fugint, vull fugir per sempre, escapar definitivament, es la única sortida.

  13. Margalida Capellà Soler Post author

    Anna, Camila, realment va ser un plaer per a nosaltres poder escoltar al doctor Velaza a l’Aula Magna de la facultat de la UB aquest dilluns tot parlant d’aquest mite ovidià; però aquesta pintura de Waterhouse precisament no la va projectar. Només hi podien assistir alumnes de segon de batxillerat i tots els anys hi anem.

    Camila, ja trobava a faltar aquesta virtut teva que tant admiro de relacionar els nostres articles en comentari. Fantàstic!

    Marc, Laura us felicito per fer un monòleg invertit i en diferents cursos: en Marc de Dafne i la Laura d’Apol·lo perquè diguin que no ens podem posar en la pell del sexe contrari.

  14. Mariano diaz

    Apolo es va enamorar de dafne perque eros li va tirar una fletxa amb la punta d’or pero no va ser un amor correspos perque a dafne li va tirar una fletxa de coure.
    Davant d’aquesta pintura jo m’imagino els ultims mots que apolo digue a dafne:
    vine cap aqui siusplau no em deixis no em fasis aixo.

  15. Nicolás Mangui

    AveEsta pintura es de Bermini,una escultura sobre el mito de Apolo y Dafne en el cual ella le pidió a dios que antes de estar con Apolo preferiria ser una arbol,entonces fue cuando Apolo la toco y de esa manera se transformo en un arbol,en la escultura se ve a Apolo tocando a Dafne y como Dafne se va transformando en un arbol.

  16. Bet Rosell

    Aquesta imatge represent a el mite de Dafne i Apol·lo:

    -Què fas jugant amb això? – Va dir Apol·lo, mirant l’arc i les fletxes amb les que Cupido estava practicant. El déu de l’amor no va ni aixecar la mirada. Sabia que Apol·lo acabava de tornar de la seva heroica aventura (en la que va vèncer la serp Pitó), i que allò li pujaria els fums un temps, així que va decidir no fer-li massa cas.
    -Els nens no haurien d’utitiltzar aquestes coses – va continuar el déu del Sol- no saps com fer-ho servir. Podires fer mal a algú!-
    Cupido li va dirigir una mirada desafiant. L’altre, sentint-se invencible, va acariciar-li els cabells
    -Era una broma, nen!- Va fer, somrient -però ves amb compte. Si algun dia necessites un mestre, ja saps on sóc!- I dit això, va marxar a fardar de les seves aventures per alguna altra banda.

    Si hi havia alguna cosa que Cupido odiés era que es fiquessin amb la seva alçada o amb la seva habilitat amb la seva feina. Era baixet, sí, i semblava un nen… però això no el feia un pitjor arquer. Aquell dia, Apol·lo s’havia passat. En veure’l allunyar-se, el petit (o no tant petit!) va decidir que allò no podia quedar així, ell mereixia un respecte! Així doncs, va seguir al déu del sol, i en veure que s’apropava a Dafne, va tenir una gran idea. Va preparar l’arc i dues fletxes, la primera, d’or, provocava l’amor. Aquesta va anar a parar al cor d’Apol·lo que, al veure la nimfa, en va quedatr enamorat al moment. La segona fletxa era de bronze, i provocava que la persona (o ésser diví) que la rebés fugís de l’amor. Com era d’esperar, va anar a parar al cor de Dafne.

    Apol·lo s’havia enamorat. Tant bon punt va veure la nimfa, va sentir el que se sent quan t’enamores, no en tenia cap dubte. Volia estar amb ella, i estava disposat a seguir-la per tot arreu fins a aconseguir-ho. I encara sort, perquè li va tocar seguir-la i perseguir-la per tota mena de llocs. Dafne fugia d’ell tan ràpidament com podia. Tot això sota la mirada divertida de Cupido, que veient com n’era d’efectiva la seva venjança disfrutava veient patint aquell guerrer tant valent.
    La noia, tement ser atrapada, va parlar amb el seu pare, el riu Peneu, i li va demanar ajuda si Apol·lo algun dia l’arribava a tocar. El riu, com faria qualsevol pare, va acceptar protegir la seva filla.
    Finalment, com era d’esperar, un dia Apol·lo corrent tan com podia va aconseguir atrapar la noia. Dafne, aterroritzada pel que li pogués passar, va notar com el seu desig es feia realitat: els peus li van començar a arrelar a terra, i els braços se li van convertir en branques. Notava com la seva pell fina a poc a poc es transformava en escorça, i davant del déu que encara no es creia el que estava passant, va convertir-se en llorer.
    Apol·lo estava desesperat. La noia que tant estimava, que tant havia desitjat tenir entre els seus braços, preferia ser un arbre abans que ser tocada per ell!
    Trist, va agafar una branca de llorer, que sempre va portar amb ell en forma de corona com a mostra del seu amor fallit. A partir d’aquell moment, és representat amb la branca sobre el cap.

    Aquesta història, sobretot els de quart, ja la coneixíem, ja que l’acabàvem d’explicar a classe de socials gràcies a una escultura del barroc feta per Bernini. (Em sembla que algun dels meus companys ja ha deixat l’enllaç més amunt). És molt maca, però com molts mites clàssics, també tràgica.

    Vale!

  17. Nicolás Mangui

    Me falto la parte mas esencial,que Eros le tiro una flecha de amor a Apolo y si no me equivoco una del odio a Dafne por eso Apolo la queria tocar y Dafne no queria saber nada con Apolo.

  18. Margalida Capellà Soler Post author

    Nico, vols dir que aquesta pintura és de Bernini?

    Què n’opineu?

    Bet, l’enhorabona per una recreació tan fantàstica del mite. N’hauries de fer un apunt a Aracne!

  19. Maria Salat

    Dafne en un llorer

    El dia que els pares ens van arrossegar d’excursió es va presentar amb un Sol resplendent sense amenaça de núvols, ni vent, ni res que pogués espatllar-lo. Això sí, jo faria morros tot el matí fins que es dignessin a tornar-me a casa. Vam estar passejant fins que el meu germà més petit va decidir posar-se a plorar demanant a crits que li donessin JA! l’entrepà, que estava afamat. Jo me’l vaig acabar ràpid, em vaig empassar la poma i vaig decidir apartar-me una estona de la vida familiar al camp.

    Aquell arbre em va cridar l’atenció de seguida. La seva inestabilitat torçada, les seves fulles allargades semblaven dir-me alguna cosa, tenien forma d’amagar secrets, de voler explicar-ho alhora. Crec que era un llorer vell, molt vell per ser un llorer, però amb una gran bellesa que algun dia havia estat impressionant.

    M’hi vaig acostar més, amb cautela, estava segura que allò no era un arbre normal. El vent li acariciava les branques fent que fes una mena de soroll semblant a xiuxiuejos. Però realment deien alguna cosa. “Vine, vine… vols saber-la…?” Jo li vaig respondre gairebé sense moure la boca, amb un impuls sobtat, que em va deixar parada. “Sí, sí que vull saber-la, la teva història” Alguna cosa dins meu ho tenia clar, així que vaig tocar l’escorça i per davant em van començar a passar imatges que anaven cobrant sentit dins la història.

    Una noia molt bonica jeia al costat del riu per on jo havia passat abans, però amb els arbres del voltant molt més joves, es notava que era molts segles enrere. La noia es netejava els cabells i un noi molt guapo l’espiava darrere un arbust, però va trepitjar un pal sec i la noia, espantada es va girar. Vaig veure com ell es posava nerviós perquè l’havien descobert, perquè la bella noia el mirava des de la riba directament. Ell s’hi va acostar i ella va començar a córrer aterrada. Ell la va seguir i la va intentar atrapar, però fins que no van arribar a un gran prat no la va tocar. Quan ho va fer, ella es va posar a xisclar demanant ajuda, i li van començar a créixer fulles enlloc de cabells, una escorça fina li va cobrir el bell cos i les arrels la van enganxar al terra aferrant-se-li per sempre. La pell ja no era fina ni de color carn. La noia ja era un arbre. Davant l’estupefacció del noi, l’arbre movia les fulles naturalment arrossegades pel vent.

    Em vaig apartar ràpid de l’arbre; allò era la noia? Li vaig acariciar el tronc amb una mirada de tristesa, l’entenia, la podia entendre, em donava les gràcies perquè per fi algú sabia la història, portava tant temps volent-se’n desfer!

    -Gina! Ens n’anem!–el crit de la meva mare em va fer veure on era realment, em va despertar. Havia estat un somni? El llorer era allà, però ja no desprenia aquella sensació humana. L’havia amagat a l’aparèixer la meva mare?

    Potser no ho sabria mai.

    Vale! 🙂

  20. Marta Gijón

    Aue Lida!
    Esta més que clar quin mite és de Apolo i Dafne, aquest quadre el vaig fer servir de inspiració per al cuadre que vaig fer el curs pasat.

    Jo fare una narració descriptiva:

    Dafne estava passejant pel bosc, un bosc fosc però alhora màgic, creixien una gran varietat de plantes i diverses fruites, al cor del bosc hi havia un llac d’aigües pures, en aquest habitaven nimfes, la cascada se sentia des de qualsevol part del bosc.
    Apolo estava enamoradisimo de Dafne però ella no el volia, és més li rebutjava.
    Apolo sabia que Dafne li encantava aquell bosc, així que va anar a buscar-la i la va perseguir per tot el bosc.
    Era un bosc amb molta vegetació però no es va rendir fins que la va veure, ella estava nedant en les càlides aigües del llac, era un llac d’aigües transparents.
    Dafne es va adonar que Apolo l’estava espiant així que li va decidir bussejar fins arribar a prop de la cascada, per poder escapolir-se entre la mala herba propera a la cascada.
    Dafne buceja el més ràpid que va poder, va sortir corrent de l’aigua, però va ser massa tard Apolo hi era allà, li havia predit, ella va córrer tant com va poder però el corria més, Dafne es va ensopegar amb una arrel que sobresortia de la terra i en aquest instant Apolo la atrapa, pero la estimada va començar a transformar-se en llorer, en poc temps es va transformar en arbre.

    Vale!

  21. Oriol García

    Aquest mite es d’Apol·lo i Dafne!
    Tot va començar quan Apol·lo i Cupido es van barallar per qui tenia les fletxes més poderoses. Cupido, per tal de demostrar que les seves podien fer una ferida impossible de curar, va llençar-li una fletxa d’or i amb punta afilada (les que generen amor) a Apol·lo, i una que té plom sota la canya (la que esquiva l’amor) a la nimfa Dafne. Llavors, Apol·lo va començar a perseguir Dafne per tot arreu i aquesta, filla del déu del riu i esgotada pel fàstic que Apol·lo li feia, va suplicar al seu pare que l’ajudés i aquest la convertí en llorer. Apol·lo després de comprovar que dins aquest llorer encara bategava el cor de la seva estimada, va convertir el llorer en el seu arbre i a la pobre nimfa no li quedà més remei que assentir-hi.

    Valeee 🙂

  22. Coty

    El quadre representa el mite d’Apol·lo i Dafne, de John William Waterhouse (1849-1917). Hi ha altres obres que també ens mostren el mite com l’escultura de Bernini i quadres de Tiepolo, Francesco Gessi, Cornelis de Vos, entre molts alres.
    Intentaré fer un monòleg, aviam què surt.

    Mai s’havia fixat en mi, però tot d’una vaig començar a veure’l molt, cada vegada més. Pensava que m’estava tornant boja però no eren imaginacions meves. No podia estar tranquil·la, em perseguia a tot arreu: si anava a banyar-me al riu amb les altres nimfes estava allà, si anava a sentir música apareixia per darrere meu… Es passejava i es feia el distret, no s’adonava de que sempre l’enxampava mirant-me descaradament i la imatge del déu ja em produïa odi, rebuig i, fins i tot, fàstic. Uns dies em va deixar en pau i vaig poder tornar a viure amb una mica de tranquil·litat, tot i que no trigà en tornar a aparèixer.
    Recollint flors dins del bosc, vaig sentir com un calfred em va recòrrer el cos de dalt a baix. Tremolant encara, sentia dos ulls plens de passió clavats al meu clatell. La brillantor del llunyà riu semblà convertir-se fosca, el bosc que m’envoltava, que tanta harmonia m’havia inspirat, començava a tornar-se lleig i les branques dels arbres semblaven voler agafar-me per entregar-me sense pietat a les mans d’aquell obsès mentre corria desesperada. Cada cop sentia la seva agitada respiració més a prop meu i la meva respiració tallada no deixava que la meva veu, en les seves últimes paraules, cridés tant fort com m’hagués agradat. Però el meu pare acudí als meus crits tallats, quasi muts, i de cop i volta sentí la seva força; la freda suor que brollava del meu cos començà a secar-se, els meus suaus cabells, que tants cops el meu pare m’havia pentinat fins a quedar-me dormida, s’anavan tornant en seques fulles, els meus peus clavats a terra no pogueren escapar més i la meva blanca pell es convertí en un blanc tronc. Els meus ulls no miraren mai més, la meva boca no tornà a obrir-se, ni les meves orelles tornaren a sentir, però el tacte de les mans i la fredor de les llàgrimes d’aquell déu seguiren mullant el meu cos inhert.

    Espero que serveixi 🙂

  23. Alissa Komarova

    Com em penedeixo d’aquell dia que em vaig burlar de Cupido, si existis la maquina del passat ho cambiaria tot.
    Em vaig enamorar de filla del riu Peneu, Dafne, era preciosa, m’encantava.Vaig començar a perseguir-la perque sentia la necesitat de estar al seu costat.
    Pero ella em rebutjava no, s’escapava..
    L’ultim dia que la vaig veure, aquell dia, que mai m’oblidare, recordo elseu perfecte rostre, els seus llavis roses, els seus ulls grans i aquella pell tan fina.M’enrecordo com en aquell instant, quan estava apunt de tocar-la, de rosar-me amb la seva pell és va convertir en un llorer.Vaig veure com desaparecia, i com poc a poc és convertia en un arbre, pero el seu rostre sempre el tinc present.
    Pero jo, mai he deixat de estimar-la, estimava al arbre, a ella, perque porta la seva ànima.

    “Cupido observava tot, i estava content i satisfet per la venjança que va fer a Apol·lo.”

  24. lina

    L’amor a vegades pot ser impossible:
    Noemí des de que tenia cinc anys estava enamorada de Max, però aquest no li feia ni cas.
    Amb el pas del temps ella va decidir declarar-li el seu amor i no l’importava gens les conseqüències, ja que ella pensava que si els sentiments s’amagaven era pitjor.Aquell dia ella es trobava molt nerviosa, perquè no trobava les paraules correctes per dir-li a Max, derepent el va trobar pel carrer i sense amagar paraula li va dir tot el que pensava, però el noi es va quedar sorprès i no li van sortir paraules per donar-li una resposta. Al cap de uns quants minuts, Max va reaccionar i li va dir que el no la estimava, ja que estava enamorat de la seva millor amiga, també li va dir que ho sentia molt, però que eren coses que passaven i que ja trobaria algú que la estimés. Ella al moment d’escoltar aquestes paraules es va anar corrents i no va voler saber més d’ell.
    Al cap ella va preguntar sobre Max però la gent del poble li va dir que el s’havia anat de viatge i que mai més tornaria. Ella no se ho podia creure, però amb el pas del temps es va acostumar.
    vale!

  25. Margalida Capellà Soler Post author

    Veig, que us heu ben inspirat! Així m’agrada!

  26. Toni Moreno Baza

    – Pare, no puc més. Segurament el desig de qualsevol dona sigui tenir perdudament enamorat a un déu poderós. Però ara que estic en la situació, me’n adono de que no és tan agradable com pot semblar. L’amor, si no és correspost, s’ha de saber dominar. Però aquest pobre infeliç no ho ha sapigut fer, s’ha tornat boig, i no simplement boig, sinó per mi. Em sento fins i tot culpable, encara que sé molt bé que no en sóc gens responsable. Però igualment sóc víctima de la profunda obsessió que el controla i el domina, i és una sensació terrible, doncs m’ha robat la meva llibertat, una part fonamental del meu ésser.
    Des de que l’he encisat de tal manera, no conec la pau. Em segueix a tot arreu, i tinc la sensació de que algú em controla, des de la foscor. I si decideix mostrar-se encara és pitjor, doncs els seus intents d’aconseguir-me són terribles. Si una cosa no m’atreu d’ell, és el recital de virtuts i possesions que em relata, amb ànim d’encisar-me, però que tenen l’efecte contrari en mi, arribant fins i tot al extrem contrari, fent que senti llàstima per a aquest pobre obsès.
    Em sento injusta despreciant algú que em pot arribar a estimar tant, i a donar tantíssim amor i poder, però això no és viure.
    Pare, necessito la teva ajuda, necessito que em transformis, necessito que em treguis tot aquest encant que tant sembla agradar a aquest déu descontrolat, i així poder lliurar-me per sempre més d’ell, i se la seva càrrega. Necessito la llibertat de la qual m’ha privat aquests pocs dies, i la qual no tornaré a gaudir sense la teva ajuda, necessito que deixi de seguir-me i que s’oblidi de mi!

  27. dani costa

    Salve
    Aquest es el mite de Dafne i Apol•lo,un amor tràgic testa el principi al final.Apol.lo va ofendre Eros qüestionant la capacitat per la interpretació musical.Eros va venjar-se disparant una fletcha de plom a Dafne una nimfa que Apol•lo desitjava,provocant que ella el rebutges,i a Apol•lo li dispara una fletcha d’or provocant que s’obsessionés amb ella.Com Dafne no podia suportar l’assetjament va decidir pregar al seu pare,un riu,que la salves.Just quan Apol•lo va arribar a tocar-la ella es va convertir en un arbre,en un llorer.Apol.lo desde aquell moment portar com un dels seus atributs una corona de fulles de llorer.

    Apol•lo i Dafne:

    En Marc i en Pau tocaven junts en el conservatori de musica, un dia en Marc li va dir a en Pau que es dediques a un altre cosa que no fos la musica.En Pau va entrar en colera i sabent que a en Marc li agradava la Sílvia va dir-li a ella que en Marc parlava d’ella com una qualsevol i que nomes pretenia aprofitar-se d’ella.
    A en Marc li va dir que la Sílvia volia estar amb ell i que es sentia molt atreta per ell.
    A partir d’aquell moment la Sílvia esquivava en Marc i ell confús,volia apropar-se per saber que passava i aconseguir estar amb ella.
    La Sílvia un dia que el Marc li va de parlar va començar a caminar ràpidament per no veure’l ell va decidir que aquell era el moment per assabentar-se del que passava i just quan va estar apunt de tocar-la en el seu portal va sortir el seu germà per culpa de l’enrenou i li va clavar un mastegot tant fort que li deixa una cicatriu al front de per vida,en Marc mai va oblidar la Sílvia.

  28. Irena

    Ave Lida!
    Aquesta pintura representa òbviament el famosíssim mite d’Apol•lo i Dafne, un amor producte d’una fletxa que llançà Cupido perquè Apol•lo s’enamorés profundament i perseguís la bellíssima Dafne que aquesta la rebutjà i acudí al riu Pireu, el que era el seu pare, per tal de que la transformés en un llorer ja per més que Apol•lo insistís ella no cauria a les seves mans.

    Recreació:

    Diana era una noia molt bella, sempre l’envejaven les de classe, ja que no només ho era físicament sinó que també tenia un cor enorme. L’Oliver, un veí seu, sempre l’estava espiant, ja que cada cop que la veia se li sortien els ulls de tanta perfecció i sublimitat que aquesta posseïa. N’era tanta, que l’Oliver ja se sabia a quina hora venia i s’anava cada dia. Sense que ella s’adonés, ell la anava perseguint a tot arreu, cada cop que s’anava a banyar, observava atentament aquells pits durs i a la vegada molls com el cotó, quan menjava,contemplava els seus llavis com es xocava l’un amb l’altre com si fos un combat de gladiadors, i fins i tot quan dormia, escoltava la seva fina i silenciosa respiració. Uns dies més tard, la noia, mentre estava caminant cap a casa va escoltar com uns passos que venien rere seu, era l’Oliver que la perseguia, ella no va dir res i va seguir endavant. Al dia següent, mentre dormia, que per cert havia atingut un malson, es va despertar i va veure una ombra que va passar d’un extrem a l’altra de l’habitació. Diana, es creia que eren imaginacions seves, però un dia ja no aguantava més i n’estava segur que n’era ell que es va anant dissecant fins convertir-se en un llorer, que més tard l’Oliver va alimentar amb totes les seves llàgrimes de la pena que sentia.

    vale Lida:D

  29. nuria

    Salve!
    Avui sembla que les flors i arbres dels mites amagats a aquests cuadres m’inspiren els comentaris =).

    Com ja sabeu el nom de Dafne en grec (Δάφνη) vol dir llorer. A partir de la transformació de Dafne en llorer, les fulles d’aquest arbre es converteixen en un dels simbols del dèu. A part de fer-se sevir per a rendir culte al dèu, el llorer també es feia servir en sacrificis expiatoris i també per elaborar la corona de la victòria en els Jocs Pitis, que se celebraven en el seu honor cada quatre anys a Delfos.

    Valee! 😀

  30. Carlos Rocamora

    Ave Lida!
    En aquesta obra trobem representat el mite de Apol·lo i Dafne. Aquest comença amb una baralla entre Cupido i Apol·lo, per veure qui tenia les fletxes d’amor més poderoses. Aleshores, una de les fletxes de Cupido va donar a Apol·lo, el qual es va enamorar perdudament del cant de la nimfa Dafne a la qual va intentar conquistar amb paraules d’amor. Però Dafne va intenta fugir d’ell, fins al punt de demanar ajuda als Deus. Aquests, per protegir-la, la van convertir en un arbre (en un llorer, ja que el nom de Dafne significa llorer) per protegir-la d’Apol·lo, el qual només es va poder quedar abraçat a l’escorça de l’arbre.

  31. Zícora

    Salvee.

    En aquesta pintura esta plasmat el mite d’Apol·lo i Dafne. L’història comença amb la mort de la serp Pitó, vençuda pel deu del Sol, Apol·lo, que s’en riu del petit Cupido, fill de la dea Venus, dient-li que l’arc es tan sols un arma d’homes, paraules que fan que el petit s’enforeixi. Cupido llavors decideix fer patir al deu del Sol amb les seves fletxes. Llença la d’or a Apol·lo i la de plom la llença a una nimfa anomenada Dafne, filla del riu Peneu i de la nimfa Laríope. La primera fa que l’enamorament es produeixi i l’ultima fa que el rebutgi.

    Apol·lo, doncs, en veure a Dafne per primera vegada, s’enamora bojament d’ella i decideix perseguirla bosc endins. Pero ella, atemorida, fuig d’ell. Desesperada, demana ajut al seu pare perque la transformi. La noia acaba tranformada en arbre de laurel.

    Despres d’aquest doloros esdeveniment, el deu, molt trist, anomena les seves fulles com símbol de victória.

    Valeee.

  32. Pingback: El Fil de les Clàssiques » Blog Archive » Ecce pictura VI. Quae fabula est?

  33. Júlia Bardera Arlà

    Salve!

    Xafardejant he trobat aquesta obra fantàstica que representa el moment que Apol•lo, boig d’amor, esta apunt d’atrapar a Dafne. En aquell moment Dafne li demana al seu para que l’ajudi i ell la transforma amb llorer. Es veu com els peus es transformen amb arrels i tota ella esta envoltada de branques. Des d’aleshores la corona de llorer és el símbol de la victòria (s’utilitza per coronar alguns guanyadors de les olimpíades).

    També m’ha cridat l’atenció perquè aquest any he triat el treball de recerca de llatí i plàstica i he triat el mite de Dafne i Apol•lo. M’agrada molt aquest moment de la metamorfosi i com diferents artistes ho han dibuixat i ara em toca ami representar-ho.

    Vale!

  34. Margalida Capellà Soler Post author

    Júlia, ja ens aniràs informant d’aquesta fantàstica elecció! Si busques per Aracne, de ben segur hi trobaràs almenys dues creacions pictòriques d’aquest mite fetes pels alumnes!

  35. Pingback: Més referències mitològiques en l’art: Apol·lo i Dafne de Bernini | El fil del mite grec

  36. Maryama

    Bonum diem!

    Aquest quadre representa el moment just en el que Apolo atrapa i Dafne i aquesta, es comença a convertir en arbre degut a que el seu pare Peneu, va ajudar-la fent que es convertis en arbre si Apoolo la tocava.
    Tot això comença quan cupido, fart de les burles, li tira un a fletxa d’or a Apolo, que li provoca l’enamorament cap a Dafne, i una altre de plom que li tira a Dafne que li provoca el rebuig d’Apolo. Dafne, com que no vol per res del món que Apolo la toqui, li demana ajuda al seu pare Peneu i aquest decideix que quan Apolo la toqui Dafne es convertèixi en arbre.
    El quadre esta fet per John William Waterhouse entre el 1849-1917. S’anomjena Apolo i Dafne i medèix
    143 x 109cm. Esta pintat amb oli sobre “lienzo” i tracta sobre mitologia.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *