Sant Jordi, un mite ben viu

Arqueológica Luliana
Arqueologia Luliana

Sant Jordi enguany ens arriba en dissabte Sant! Sabíeu que va ser un militar romà i cristià que per no abandonar les seves creences va ser martiritzat en temps de l’emperador romà Dioclecià cap a l’any 303? Una de les llegendes més populars atribuïdes a Sant Jordi explica que un drac tenia atemorits els habitants d’una vila i que per calmar-lo li havien de donar un be i una donzella, triada a l’atzar. Un dia li va tocar a la filla d’un rei i Sant Jordi la va alliberar miraculosament tot vencent el drac. Països tan diversos com Geòrgia, Anglaterra, Lituània, Grècia, Portugal i Catalunya van escollir Sant Jordi per patró. També és patró de la Corona d’Aragó i –fins el 1707- del Regne de València. La creu de Sant Jordi és una de les màximes distincions que atorga el Govern de la Generalitat de Catalunya.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=xQx_gTJWSRA[/youtube]

El 1456, el dia de Sant Jordi va ser declarat festa a la ciutat de Barcelona i des d’aleshores se celebra la tradicional Fira de les Roses en què els enamorats les oferien a les donzelles. En el segle XV es repartien roses a totes les senyoretes que assistien a la missa que se celebrava a la capella que el sant té al Palau de la Generalitat. A finals del segle XIX Sant Jordi es va convertir en símbol catalanista. Per això un dels ritus més arrelats d’aquesta jornada és l’exhibició pública de la senyera. La seva lluita amb el drac per alliberar la donzella simbolitza la lluita de Catalunya per la seva llibertat. Des de l’any 1926 es fa coincidir amb l’anomenat Dia del Llibre (des del 1995 Dia Mundial del Llibre i dels drets d’autor) que en el seu origen era per commemorar la mort de Shakespeare i Cervantes. L’escriptora Maria Àngels Anglada també va morir un 23 d’abril i així vàrem celebrar el desè aniversari de la seva mort ara fa dos anys. Avui se celebra el trentè aniversari de la mort de Josep Pla. La diada de Sant Jordi també ha esdevingut el dia dels enamorats en què les parelles s’intercanvien un llibre i una rosa. Regalar una rosa a la persona estimada és ben metafòric: el vermell simbolitza la passió i l’espiga de blat la fecunditat. Els antecedents d’aquesta tradició són molt antics i de pervivència clàssica ja que a finals d’abril els nostres avantpassats romans celebraven unes festes en honor a Flora, la deessa de les flors, dels prats, dels boscos i dels jardins, i els seus amors amb el déu Zèfir, vent suau de ponent que influeix en l’agricultura i impulsa el creixement de les plantes i els vegetals. Allí on es celebraven s’erigien estàtues a la deessa i eren coronades amb roses i flors, igual que les donzelles que hi assistien. A la nit, a la llum de les torxes, es cantaven himnes i es premiaven les millors composicions poètiques sobre el triomf de la primavera i de l’Amor, guardons que eren lliurats per les donzelles més belles. Aquests actes s’anomenaven Jocs Florals, en homenatge a la deessa. Mireu per on que encara nosaltres també els celebrem tot i que el cristianisme intentà abolir-los. Així, la rosa, màxima distinció als Jocs Florals, es convertí en ofrena mística a la Santa Creu, donant-li un caire religiós.

Sabeu què és una consueta? Quins personatges hi apareixen? Quins efectes provoca el drac al rei, a la filla del rei, a Sant Jordi i al poble? Amb quins mites hel·lènics podeu establir paral·lelismes? Quin és l’origen mític de les roses?…

Bona diada de Sant Jordi!

A taula amb l’emperador August

Com t’imagines l’emperador August a taula?

Suetoni a l’obra Vida dels dotze cèsars (De uita duodecim Caesarum) ens descriu els costums alimentaris de l’emperador August:

Cibi -nam ne haec quidem omiserim- minimi erat atque vulgaris iere. Secundarium panem et pisciculos minutos et caseum bubulum manu pressum et ficos virides biferas maxime appetebat; vescebaturque et ante cenam quocumque tempore et loco, quo stomachus desiderasset. Verba ipsius ex epistulis sunt: “Nos in essedo panem et palmulas gustavimus.” Et iterum: “Dum lectica ex regia domum redeo, panis unciam cum paucis acinis uvae duracinae comedi.” Et rursus: “Ne Iudaeus quidem, mi Tiberi, tam diligenter sabbatis ieiunium servat quam ego hodie servavi, qui in balineo demum post horam primam noctis duas buccas manducavi prius quam ungui inciperem.” Ex hac inobservantia nonnumquam vel ante initum vel post dimissum convivium solus cenitabat, cum pleno convivio nihil tangeret.

Quins eren els seus costums alimentaris? Quins aliments li agradaven més? Quin nom reben en llatí? Són aliments que encara consumim avui dia o no? Quin mal costum tenia August? Quins àpats solien fer els romans? Els seguia August o menjava fora hores? A quin àpat corresponia el banquet dels romans? A quina hora començava? De quines parts constava? Què s’hi menjava? Quina era l’actitud, algunes vegades, d’August en els banquets?

Vini quoque natura parcissimus erat. Non amplius ter bibere eum solitum super cenam in castris apud Mutinam,  Cornelius Nepos tradit. Postea quotiens largissime se invitaret , senos sextantes non excessit, aut si excessisset, reiciebat. Et maxime delectatus est Raetico neque temere interdiu bibit. Pro potione sumebat perfusum aqua frigida panem aut cucumeris frustum vel lactuculae thyrsum aut recens aridumque pomum suci vinosioris.

Era un gran bevedor de vi August? Quin vi li agradava més? Com es calmava la set? És encara avui el seu un bon remei per passar-se la set?

Què n’opines de tot plegat?

Del mercat a la taula amb Apici: fetges d’au amb marsala

Ingredients:
Mig quilo de fetges de pollastre
Dues cebes
Una cullerada d’oli d’oliva verjo
Seixanta grams de mantega o llard
Un got de vi de Marsala
Sàlvia fresca
Sal
Pebre blanc
Un got de llet

Preparació:

Abans de fregir els fetges deixar-los en llet. Pelar i trossejar les cebes. Daurar-les en una paella amb oli i mantega o llard. En ser transparents regar-les amb vi de Marsala i deixar-les al foc fins que el vi s’evapori. Afegir els fetges sense gens de llet, la sàvia, la sal i el pebre blanc. Deixem que els fetges es coguin i els servim acompanyats d’enciam o d’espinacs.

Curiositats:

Aquesta és una recepta ben vigent en tota la Mediterrània. El marsala és un vi dolç de la ciutat de Marsala a l’illa de Sicília. La sàlvia a l’antiga Roma era també un vegetal d’ornamentació.

Bene tibi sapiat!

Del mercat a la taula amb Apici: Pollastre d’Heliogàbal

Ingredients
Un pollastre ben net de dos quilos
Dues cullerades d’oli d’oliva verjo
Un litre de vi negre
Un parell de porros
Una cullerada de farigola picada (Thymus vulgaris)
Una cullerada de coriandre picat (Coriandrum sativum)
Una tassa de brou concentrat o bé gàrum
Pebre blanc
Pinyons
Un got de llet
Un parell de blancs d’ou

Preparació

Buidar el pollastre i omplir-lo amb un manoll de porro, coriandre i farigola. Posar-lo a coure amb el vi en una cassola de terrissa durant una mitja hora. Picar en un morter pebre blanc i pinyons i afegir dues cullerades del brou de la cocció; lligar-ho tot amb llet. Després, llevar-li les herbes al pollastre, untar-lo amb aquesta salsa i posar-lo a coure lligant-lo amb clares d’ous batudes. Posar el pollastre en una safata untada amb oli i mullar-lo amb la salsa sobrant de la cocció, la qual s’anomena blanca. Aleshores ja es podrà servir.

Curiositats

Hem de pensar i creure que aquesta recepta de pollastre del llibre d’Apici era del famós emperador romà Heliogàbal (caldria incloure’l en el Google maps d’emperadors!).

Bon profit i espero les vostres fotografies del plat!

Del mercat a la taula amb Apici: Faves a l’estil de Vitel·li

A veure, ara que comença a ser temps de faves, qui prova de fer aquesta recepta romana i ens fa arribar la fotografia del plat a taula o la seva opinió?

De Re Coquinaria, V III publicat a la Bernat Metge Apici, l’art de la cuina:

Ingredients
Un quilo de faves
Quatre porros
Grans de pebre blanc
Coriandre fresc
Un got de vi negre
Una tassa de brou de peix concentrat o gàrum
Orenga
Grans de fonoll
Oli d’oliva verjo
Sal

Preparació

Es pelen i es tallen els porros en rodanxes. Es posa al foc poca aigua i sal en una olla. Abans que bulli, hi posem els porros trinxats i una cullerada de coriandre mòlt. Dins un morter es barreja mitja culleredeta de grans de pebre blanc, orenga i grans de fonoll a parts igual. Ben lligat s’afegeix a l’olla. S’hi afegeix al cap de poc el brou de peix concentrat o el gàrum i el vi negre. Després hi posem les faves. Al cap d’un quart d’hora, salem al gust i ho reguem amb un rajolí d’oli d’oliva verjo.

Curiositats

Hi havia un rei que pelava faves i li queien ses baves dins un ribell, aquest rei d’aquesta rondalla mallorquina tal volta fos l’emperador Vitellus a qui segurament li devia agradar aquesta escudella de faves i per això porta el seu nom. Sabem per Suetoni (Vit., 13, 4-5) que era un amant de la cuina, potser ell mateix va idear aquesta recepta o algun cuiner durant el seu regnat. Es veu que degué tenir molts amants ja que hi havia també uns llibrets vernissats de vermell d’ou que es deien vitelliani (Mart. XIV 8, 9) on els amants escrivien afers amatoris.
En el blog de KuaNum i a De re coquinaria hi trobarem moltes més receptes romanes de cuinar les faves!
Prosit!