Arnau de Vilanova (c.1240-1311), reputat metge de reis i papes, professor a la facultat de medicina de Montpeller i autor de diverses obres mèdiques i espirituals, va escriure Tractatus de amore heroico, el primer tractat en llatí de què és de constància dedicat a l’amor heroic, com a resposta a un antic company d’estudis que li escriu des de Sardenya.

Del Tractat sobre l’amor heroic, l’editorial Barcino n’ofereix la primera edició en qualseval llengua: l’acurada i bella traducció catalana de Sebastià Giralt acarada al text llatí amb una molt bona introducció de Michael McVaugh. La literatura i també la medicina des dels temps antics s’han interessat per l’amor obsessiu: ja els metges grecs Erasístrat i Galè consideraren l’amor-passió una malaltia. L’amor hereos o amor heroicus (deformació del grec eros “amor-passió” que porta a confondre’s amb heros “heroi” o amb el mot llatí senyor herus) és la denominació científica que remet a la malaltia d’amor, a la passió amorosa, de la qual parlaven els poetes medievals, i en l’amor cortès l’enamorat se sotmet al jou de la persona estimada com un vassall al seu senyor. Per tant, segons Arnau de Vilanova, l’amor heroicus s’ha d’entendre “en el sentit de senyorial, no pas perquè tan sols afecti els senyors, sinó perquè senyoreja sotmetent l’ànima i exercint el seu poder sobre el cos de l’home”.

A Tractat sobre l’amor heroic, Arnau exposa les causes d’aquest amor, explica els sofriments dels enamorats d’acord amb les teories mèdiques de l’època (extenuació i aprimament del cos, color grogós, insomni, manca de gana, tristesa en l’absència de la persona estimada o alegria en la seva proximitat) i proposa alguns remeis per curar aquesta afecció, que es considerava potencialment mortal: mostrar els defectes de l’ésser estimat o distreure’n el pensament amb activitats agradables, com ara dormir, conversar amb amics, passejar per la natura, sentir música, tenir relacions sexuals amb “joves especialment plaents” i sobretot viatjar, com més lluny millor. Considera l’amor heroic un símptoma més que no una malaltia i l’atribueix a un judici erroni de la facultat estimativa, situada en el cervell, i que té la funció de jutjar el que arriba a la percepció, i en el cas de l’enamorat heroic l’indueix a l’engany de creure que l’objecte del seu amor està per damunt de tots els altres. Aquest error de judici el provoca la calor excessiva generada per l’anticipació del plaer extraordinari que l’enamorat obsessiu concep respecte de l’objecte del seu amor, probablement a causa de la voluptuositat.

Més de set segles ens separen d’aquesta obreta d’Arnau de Vilanova, però a qui no li ha fet patir l’amor, i més si aquest no és correspost? i quina víctima de l’amor no n’ha patit els símptomes? Avui sabem que en són les responsables les hormones i les neurones, però quina mala passada sovint ens juguen, veritat!, i no em podem fer res! Qui no s’ha sentit feble, ha fet mala cara, ha patit insomni i desgana, tristesa i ansietat en l’absència de la persona estimada i alegria quan la sent propera? I tant que l’amor és cec!  La persona enamorada idealitza el seu estimat fins al punt que el seu propi cervell l’enganya i sols veu la part que vol veure, amor és desig i el desig porta a la concupiscència i qui no aconsegueix el que vol emmalalteix, potser cos i ment, tractats conjuntament en temps antics, avui en dia són tractats per separat, i els metges envien els malats d’amor al psicòleg i, fins i tot, al psiquiatre. Voleu dir que els remeis contra l’amor obsessiu per molt medievals que siguin encara no són ben vigents: mostrar els defectes de l’ésser estimat, distreure’s amb activitats agradables com dormir, passejar, anar amb amics, encetar altres relacions amoroses i també sexuals i viatjar el més lluny possible?…

Aquest Sant Jordi tingueu en compte aquest tractat, un dels 150 títols recomanats i que ja ha inspirat a Albert Carreres fotografies d’allò més eròtiques! Amb aquest bell llibret, resum de la ciència de l’època, també us adonareu que més de set segles després no hem avançat gaire en el coneixement de la patologia amorosa, tot i que continuem sent-ne víctimes fins al punt d’emmalaltir d’amor! Si no us ho creieu, mireu amb atenció el vostre voltant i trobareu l’explicació a molts fets inexplicables de persones que trenquen amb tot, s’aprimen, que estan apàtiques, sense esma, amb tractament psicològic i fins i tot psiquiàtric i que es curarien aconseguint l’objecte del seu desig! Coneixeu la història del fill de Seleuc, Antíoc, i l’amor obsessiu que sentí per la seva madrastre Estronice? Sort que el metge Erasístrat diagnosticà a temps el trastorn i Seleuc li cedí la seva dona per preservar la salut del seu fill. Ai, l’amor!

No us perdeu aquest apunt a Els dies de Dèdal ni el vídeo de la presentació a càrrec de Carles Duarte a qui fa poc vàrem tenir el plaer de conèixer en la presentació d’Amics dels clàssics a Premià: