Werther és una pel·lícula de Pilar Miró (1989), basada en la novel·la homònima de Goethe. Eusebio Poncela interpreta el paper d’un professor de grec en un col·legi selecte del nord d’Espanya. Heu vist la pel·lícula? bla, bla, bla…
Si no vàreu veure abans dels jocs olímpics d’Atenes, el 2004, el primer Living History de la televisió, dirigit per Isabel Raventós i Sergi Schaaff, sobre els antics Jocs Olímpics, ara podeu visionar un resum dels tretze capítols de Campeones de Olimpia i traslladar-vos al segle IV aC a Olímpia amb trenta atletes professionals de França, Alemanya, Itàlia, Grècia i Espanya. Els atletes espanyols que hi participaran foren: Jaime Peñas Bermejo, Ion Gutiérrez Terradillos, Jordi Mayoral Rodríguez, Waldo Moreno Lara, Antonio Ledesma Santana, entrenats per José Luis Martínez i Francisco Barcia, i assessorats per l’historiador Conrado Durántez.
Hem estudiat els jocs a l’antiguitat (l’alumne Cristian Dedeu ens ho va resumir en un vídeo), en Sebastià Giralt ens ajuda a recordar-ho, així com el nostre llibre de Grec 1 i 2 de l’ed. Teide, a més aquest any s’han celebrat els jocs olímpics de Beijing i ens han regalat diversos documentals a TDP sobre la boxa, l’ hípica a Olímpia i l’atletisme; per tant tenim suficient informació per, després de veure els tretze capítols resumits en 10, comentar què us ha semblat el Living History de Campeones de Olimpia:
Capítol 1:
A llatí, llegim l’Eneida de Virgili o bé la seva adaptació en A la recerca d’una pàtria, de Penelope Lively, Vicens Vives, 2006.
Sabem que l’Eneida és un poema èpic del romà Virgili (70 aC- 19 aC). L’Eneida, en dotze cants i quasi deu mil versos, narra els avatars mítics de l’establiment d’Eneas a Itàlia. Amb aquest encàrrec imperial, Virgili es proposava explicar els orígens llegendaris de Roma i unir la gens Iulia, la família de l’emperador August (qui li va fer l’encàrrec), amb els antics herois troians: August esdevé un descendent d’Eneas i tota la nissaga Iulia ha pres el nom de Iulus, fill d’Eneas. L’Eneida va esdevenir l’epopeia nacional romana i té com a base la destrucció de Troia pels grecs i l’anada del cabdill romà Eneas a Itàlia, on ha de fundar una nova pàtria. S’inspira en la Ilíada i l’Odissea del grec Homer. En la primera part, (des del llibre I al VI) narra la navegació d’Eneas des de Troia fins a Sicília, tot emulant l’Odissea. La segona part (des del llibre VII fins al XII) és una imitació de la Ilíada i explica les lluites amb els aborígens d’Itàlia i la lluita per aconseguir el poder.
En el cant III, Eneas explica a la reina Dido totes les seves aventures des de Troia fins que arriba a Cartago. Dido s’enamora d’ell i Eneas viu un any amb la reina, període explicat en el cant IV, el més romàntic de tots; però Eneas, per decisió divina, ha de continuar el seu viatge i fundar una nova pàtria (la nova Troia), fet que provoca el suïcidi de Dido i la futura rivalitat entre Roma i Cartago (val a recordar les guerres púniques):
Tal és el prec i l’últim desig que amb sang us envio.
Tiris, vosaltres volteu el seu fill i tot el llinatge
de rancors, i un regal, aquest, oferiu-me a les cendres:
que no siguin mai més aliats ni amics els dos pobles.
(Dido a l’Eneida)
Aquest episodi de l’Eneida ha gaudit d’una llarga tradició literària i la seva pervivència ha estat visible en molts camps: art, música, literatura, cinema, etc. Us recomano el treball de Maria Jesús Espuña a Mites, art i literatura: un treball interdisciplinari a les aules. A veure, quina pervivència del mite Dido i Eneas trobeu i ens la doneu a conèixer?
Per començar, llegiu aquest poema de Joan de Boixadors (1703-1780) i comenteu a què fa referència i quines conseqüències se’n derivaran?
Doncs, oh Eneas, que serà 
precís que a Dido deixem?
Mes, sentiments, què diem?
Cor, a on la llengua va?
Eneas, ai deixarà
a Dido? No, no pot ser
que, fet esclau del voler,
quan lo remei s’ha ordenat,
accepte la llibertat,
podent ser tal presoner!
Jo, deixar-te? Dura estrella!
Jo, sens tu, quan sols pensar
que tal mal se pot donar,
sens compassió m’atropella?
No, no serà causa bella
de mon amor, que ma fe,
per a mi perdre tant bé,
a tot quant s’oposarà,
menos ton poder, romprà.
Mes, ai de mi, què rompré? […]
Com? Mes, ai, sia com sia,
deixem lo com del sentir,
que no el gosar! L’obeir
nos toca, voluntat mia!
Ja en l’amorosa porfia,
fet infeliç de ditxós,
“Dido”, et diu mon cor plorós,
“Júpiter mana, ell m’obliga,
a son voler ma fatiga
cedeix, adiós, Dido, adiós!”
Soliloqui d’Eneas, de Joan de Boixadors
Dido i Eneas (Londres, 1689) de Henry Purcell amb Sasha Waltz i l’Akademie fur Alte Musik a Berlín el 2005:
[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/z2SGb0x7Jqw" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
Per acabar, us recomano una pàgina molt interessant sobre la pervivència de Dido en la música ¿Dónde está Dido? al bloc Musical Blogies.
Nulli nocendum: si quis vero laeserit,
multandum simili iure fabella admonet.
Vulpes ad cenam dicitur ciconiam
prior invitasse et illi in patina liquidam
posuisse sorbitionem, quam nullo modo
gustare esuriens potuerit ciconia.
Quae vulpem cum revocasset, intrito cibo
plenam lagonam posuit: huic rostrum inserens
satiatur ipsa et torquet convivam fame.
Quae cum lagonae collum frustra lamberet,
peregrinam sic locutam volucrem accepimus:
«Sua quisque exempla debet aequo animo pati».
FEDRE I 26
Què t’ha semblat aquesta audició de la faula La guineu i la cigonya de Fedre? Nosaltres, a classe, pronunciem així el llatí?
Per als alumnes que tot just comenceu amb el llatí, teniu a continuació la traducció d’Ignasi Mascaró a Faules de Fedre, La Magrana 1995:
La guineu i la cigonya
Aquesta faula adverteix que no hem de perjudicar ningú, però que, si algú fa mal, cal que ho pagui amb la mateixa moneda.
Conten que una guineu va convidar primer a sopar una cigonya, i li va oferir brou damunt una peça llisa de marbre, de tal faiçó que la cigonya afamada no el va poder tastar de cap manera. Quan la cigonya li va tornar la convidada li va oferir menjar capolat dins una ampolla. Mentre l’ocell s’assadollava tot ficant el bec, matà de fam el convidat. I així, mentre llepava debades el coll de l’ampolla, conten que l’au de pas va dir: “Cadascú ha de patir serenament segons l’exemple que ha donat”.
Ara segur que recordeu aquesta faula que ens varen explicar de petits i, fins i tot, potser encara guardeu el conte a casa! Quin valor ens ensenya? Què n’opineu?
D’Isop a l’actualitat, la faula de la guineu i la cigonya ha tingut una llarga pervivència: en són un exemple, El renard i la cigonya, de La Fontaine:
[kml_flashembed movie="http://es.youtube.com/v/loHXTJU-Lzg" width="425" height="350" wmode="transparent" /]
La zorra y la cigüeña , de Félix María Samaniego i el vídeo amb llenguatge de signes, Biblioteca de signes , per a gent amb problemes d’audició.
Els alumnes de 4t. de llatí i de 1er. de batxillerat no us oblideu de fer aquest qüestionari relacionat amb la faula anterior de Fedre:
La prestigiosa fotògrafa Annie Leibovitz acaba de presentar la seva darrera obra, les fotografies del calendari del 2009 que li ha encarregat la coneguda empresa de cafè italiana Lavazza. Contempleu-ne alguna de les fotografies i gaudiu de les recreacions mitològiques del segle XXI amb un rerafons de visions de Roma i amb una tassa de cafè. Què us ve al cap?
Els cinèfils no us perdeu el fragment següent de la pel·lícula de Federico Fellini, Dolce vita (1960), amb Marcello Mastroianni i Anita Ekberg a la Fontana di Trevi a Roma: