Hic et nunc no  parlo del que faig o deixo de fer a nivell personal, però aquesta vegada no m’hi puc estar. He passat el cap de setmana amb els clàssics de Sagunt (tot i que també m’hagués agradat anar al V Fòrum Auriga!), tot participant com a ponent en la  VII Jornada de Clàssiques, compartint taula i moments inoblidables amb De schola loquamur, visitant la Domus Baebia  i fent un taller sobre el temps Tempore capto (com m’agradaria de portar-vos-hi i d’assistir al teatre en llatí…!). Quina sana enveja m’han despertat els professors i les professores de la jornada de Sagunt, senzills, amables, amatents i amants de la seva feina i de la petjada clàssica, ningú no es queixa, malgrat les dificultats, tots fan pinya i hi posen el coll, ningú no agafa tot el protagonisme ni el vol, agraïts amb qui els passa la torxa i sabedors que també l’han de passar… Són oberts i col·laboratius, hospitalaris, com Chiron i els seus membres (que a Sagunt n’hi havia molts!), i d’aquí segurament el seu èxit. Un MODEL a imitar arreu i un bon model en què emmirallar-nos.

Per què us dic tot això, discipuli discipulaeque? Doncs perquè vosaltres, tot i no saber-ho, també em vàreu acompanyar aquest cap de setmana a Sagunt i vàreu ser els autèntics protagonistes de la meva xerrada d’hora i mitja sobre la meva experiència didàctica a l’aula sobre etimologia. Moltes gràcies! Sense vosaltres no ho hagués aconseguit de cap de les maneres! Pareu bé l’orella perquè encara podeu sentir el seu agraïment final. També els participants de la setena jornada, vinguts de tots els racons d’Hispània i fins i tots de terres bàrbares per als romans, com els companys que vingueren de Canàries, van dedicar una sentida i improvisada ovació quan varen acabar d’escoltar el rap de l’Uri just al principi de la conferència, i els ulls espurnejaven d’alegria quan van veure algun muntatge com el del Toni i la Rebeca a Radices Europae. Un públic agraït, receptor i sincer com vosaltres, capaç de demostrar interès i transparència (no van dubtar ni un segon en disimular que  no sabien què volia dir el nom de l’exposició de col·lecionistes de bossetes de sucre Glucosbalaitonfília i en els seus centenars de rostres es veia la seva sincera perplexitat). De què parlava? Doncs, d’una ínfima part, tot i que molt important, de la nostra feina diària a l’aula: Etimologia i competència lèxica. Jo també vaig agafar idees i vaig renovar el meu entusiasme, tot i el cansament, deu hores de formació en un dia i els nervis de la ponència! Tot plegat una experiència inoblidable! Moltes gràcies a tots i a totes de nou i al grup de cultura clàssica del CEFIRE de Sagunt amb el séu déu Hermes (Juanvi)  per haver-me convidat i acollit tan bé!