La nissaga dels déus III

Reprenem com cada dimecres d’estiu el relat de mitologia de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:
                                                              
                                            BARALLES DE DÉUS   
                                                           

                                LA TITANOMÀQUIA,  Déus contra Titans

 

Zeus i els seus germans,  els déus, van decidir lluitar contra el seu pare Cronos  i els seus oncles,  els Titans.

Primer, però, van alliberar els  monstres  que el cruel Cronos havia tancat al centre de la terra: els tres Ciclops, que  tenien un sol ull al front, i els tres Hecatonquirs, gegants de cent braços i cinquanta caps. 

Els Ciclops, en agraïment per haver-los alliberat,  van fer  un regal  a Zeus, un altre a Posidó i també un altre a Hades.

A Zeus li regalaren el llamp i el tro,  a Posidó  el trident, i a Hades  un casc que el feia invisible.  Amb aquestes armes  s’enfrontaren  als Titans.

Els Hecatonquirs  i els Ciclops els van ajudar. Amb la seva força immensa aixecaven pedres enormes i les tiraven contra els Titans.

Va ser una lluita ferotge i va durar deu anys!   S’anomena  TITANOMÀQUIA, que vol dir “lluita de Titans”. La van guanyar els déus.

François Dumont. Wikimedia

François Dumont. Wikimedia

                                          ELS DÉUS FAN UNA RIFA

 Quan van haver guanyat, es reuniren els tres déus germans, Zeus,Posidó i Hades.

El poder del món no el podia exercir només un, se l’havien de repartir.

Com que al començament no es posaven d’acord  van decidir fer-ho a sorts.  Van fer una rifa per  veure què tocava a cadascú.

A  Zeus li va tocar governar  el cel,  a Posidó el regne  del mar i a Hades el  del món que hi ha sota terra.  

 Zeus dominava el cel amb el llamp i el tro.  

Louvre. Wikimedia

 

Posidó provocava tempestes amb el trident que movia les onades,  encara que de vegades demanava ajuda a Èol, el déu dels vents.

Louvre. Wikimedia

Louvre. Wikimedia

 Hades, amb el casc que el feia invisible,  era el rei del món del més enllà,  un món subterrani on anaven les ànimes dels morts.  El porter era  el gos Cèrber, un gos terrible  de tres caps, que no deixava sortir ningú.

 Wikimedia

                                                               

                         LA GIGANTOMÀQUIA , déus contra gegants

 

 Hi havia uns altres gegants fills de Gea, la mare terra, que no volien que Zeus i els seus germans fossin els reis del món. 

Aleshores  Zeus i els  déus van decidir lluitar contra aquests gegants. 

Wikimedia

Wikimedia

Eren  uns monstres, mig home i mig fera. Tenien  el cap, els braços i el cos  fins a la cintura  de forma humana,  però   les  cames eren  uns dracs  esgarrifosos, plens d’escates,  i cadascun dels seus peus  era un cap de drac. La seva força era tan gran  que llançaven al cel  pedres enormes  i alzines enceses. Un  oracle havia vaticinat  que cap dels gegants podia morir a mans d’un déu immortal  si no tenien l’ajuda d’ un mortal. Zeus  va demanar ajuda al seu fill Hèracles, l’heroi més fort del món.  Era mortal perquè la seva mare Alcmena  també ho era.  

 

La lluita va ser terrible.  Els déus lluitaven  contra aquells gegants tan monstruosos cadascun amb les seves  armes. 

 Zeus amb el llamp els fulminava.   Apol·lo amb l’arc i les fletxes els feria els ulls.  Posidó  i Atena agafaven les illes senceres i les tiraven contra ells. Però  finalment  Hèracles els va matar a tots amb la seva espasa.

 

                                 EL MONSTRUÓS TIFÓ

 Tifó va ser l’últim monstre amb qui va haver de lluitar Zeus abans de regnar a l’Olimp.  Era també una barreja d’home i fera.

 Hesíode, un gran escriptor de l’antiga Grècia ens el descriu així:

 De les seves espatlles neixen cent caps de serpent, de drac esfereïdor, d’on surten, talment dards, llengües negroses.  En els seus caps mostruosos, sota les celles, els seus dos ulls brillen com brases, i de tots ells quan mira en surt foc”.

Aquesta vegada Zeus es va enfrontar amb el monstre ell tot sol.

Per lluitar va utilitzar les seves armes poderoses, que són el llamp que porta el foc, el tro i el llampec. Amb aquestes terribles armes va cremar tots els caps del monstre i el va deixar fulminat i abatut.

Diuen que de Tifó ve la força dels vents que bufen sobre la mar quan hi ha tempesta i  fan perillar els vaixells.

 

Hidra calcídia. Wikimedia

 Després de vèncer tots aquests monstres   Zeus, pare dels déus i dels homes, va regnar  per sempre a l’Olimp, on viu acompanyat  dels déus  immortals.  

No se separa mai del  llamp, el tro i el llampec. Se’l coneix perquè sempre en porta un grapat a la mà.  És el seu símbol.

 

                                                                                              (CONTINUARÀ…)

Porcelleta rostida a l’estil d’Apici

porcelleta

Foto Valèria

Aquest suculent sopar a l’estil d’Apici fa poc, precisament la nit de Sant Jaume, ens el varen obsequiar uns amics a la llum de les veles en un perfumat jardí illenc. En veure, però, les porcelletes rostides de carn tendra i de corna cruixent  més d’un que conec ja no va tenir esma de provar-les ni de veure-les tallar a trossos amb un plat. A Mallorca és la porcella rostida una exquisida menja tradicional d’àpats de festa  o de convit de noces, com ho era ja pels romans per a qui el porc, la porcella i els pocellins gaudien de gran acceptació en la taula de l’antiga Roma i en els ritus religiosos. Recordeu que del porc ja ho aprofitaven tot! Segons Plaute els porci sacri eren porcs sencers que se sacrificaven als déus Lars, sobretot quan naixia un fill o quan s’acabaven de casar o quan es guaria un malat mental.

Si us animeu a fer més receptes de porcelleta aquí en teniu una pila d’Apici; tampoc us perdeu l’article “Porcellus” de la Charo Marco a  De re coquinaria. La de la fotografia és l’oberta en canal, regada amb un bon vi i rostida al forn.

Prosit!

Com interpreteu aquest dibuix mitològic de Joan Comellas?

Joan Comellas i Maristany

Foto Margalida Capellà

Abans d’anar-me’n de vacances, vaig visitar l’avi Quim que sempre m’instrueix amb la seva conversa, plena de saviesa autodidacta, i m’educa l’oïda amb bona música. A més de fer-me passar una tarda entranyable, em va deixar fotografiar aquesta obra del seu amic, també autodidacte, el compositor del cercle de Manuel de Falla i pintor de mitologies, Joan Comellas i Maristany  (El Masnou, 1913-2000). Tot i que ho haig de confessar, no vaig saber veure el que l’artista masnoví va voler plasmar en aquest dibuix amb tota la seva imaginació i creativitat.
Espero que vosaltres hàgiu estat més sensibles al seu art. Us deixaré també veure la solució amb lletra manuscrita del mateix Joan Comellas:
Minos disfressat de dona amb lleó mitològic amb lletra de Joan Comellas

Foto Margalida Capellà

El Discòbol com a reclam publicitari

Aquests darrers dies, la marca de cotxes Audi (d’etimologia llatina, ja sabeu oi!) ha endegat una campanya publicitària que té com a reclam l’obra el Discòbol de Miró i la proporció àuria que ja vàrem tractar en un altre apunt de El Fil de les Clàssiques:[kml_flashembed movie="http://blocs.xtec.cat/aracnefilaifila/files/2009/07/discobolo_audi.swf" width="460" height="700" wmode="transparent" /]Per què la bellesa pot ser objectiva? Per què el Discòbol de Miró és un bon reclam publicitari i, a més ara, en temps de crisi?

Rostres de Roma al MAC

Des del 9 de juliol fins al 13 de setembre de 2009 (de 9’30-19h, diumenges i festius 10-14’30 i dilluns tancat) podreu visitar al Museu d’Arqueologia de Catalunya a Barcelona (c/ Sta Madrona, 39) l’exposició Rostres de Roma, retrats romans del Museo Arqueológico Nacional. Jo abans d’anar-me’n de vacances ja m’hi vaig passar i ara he trobat aquest vídeo del MAC que vull compartir amb tots vosaltres per animar-vos a visitar-la, paga la pena i és una oportunitat única. Aprofiteu-la! 

La mostra consta, en tres parts, de trenta peces, quinze retrats de les dinasties Júlia-Clàudia, Flàvia, Antonina i Severa, i quinze de privats, entre els quals hi ha sarcòfags i esteles funeràries:

1a L’origen del retrat fisionòmic, tot i que subjecte a l’idealisme del món clàssic: efígies d’Alexandre Magne, Èsquines, …

2ª Història Augusta amb els primers exemples de propaganda política: retrats d’emperadors i membres de diferents dinasties imperials.

Cives Romani amb diferents exemples de retrats privats.

No us perdeu les fotografies de la companya Ana Ovando del pas de l’exposició per València, com ja ens havia anunciat Sebastià Giralt.

La nissaga dels déus II

 Reprenem com cada dimecres el relat de Neus Jordi LA NISSAGA DELS DÉUS:

 

ELS FILLS DELS TITANS

 CRONOS i REA

 El Tità Cronos  era el déu del temps, el temps que passa: els anys, els mesos, els dies, les hores… Es va casar amb la titànida Rea, la seva germana.  Això  era un costum molt antic entre els déus  i els reis. 

Van tenir cinc fills, tres deesses  i dos déus.  Les noies es deien  Hèstia,  Demèter i   Hera i els nois  Hades i  Posidó.

Un oracle havia dit que un fill seu, anomenat Zeus,  el destronaria tal com ell havia fet  amb el seu pare.

Aleshores  tant  bon punt naixien els seus fills, se’ls empassava gola avall  per por  que el destronessin.  

P.P. Rubens

P.P. Rubens

Però, quan va néixer Zeus, se’n va  anar lluny,  a l’illa de Creta, a Grècia,  per allunyar-lo del seu pare  i que no se’l mengés com als altres fills.

Després de néixer  el va amagar  en una cova  situada a les muntanyes de l’illa.

Mentrestant va enganyar Cronos. Li va donar  una pedra embolicada amb uns bolquers  i li va fer creure que era el nadó Zeus. I encara que sembli mentida,  Cronos es va empassar la pedra sense adonar-se de res!

 

                                             EL PETIT ZEUS

 La infantesa de Zeus a Creta  va ser molt feliç.

Vivia a la muntanya de l’Ida, plena de boscos.  Les nimfes  el cuidaven i  els Curetes, uns guardians, vigilaven que no li passés res. 

Nicolas Poussin

Nicolas Poussin

Quan Zeus plorava   feien  soroll  picant molt fort  amb els seus escuts i llances perquè el seu pare no el sentís plorar i descobrís que l’havien enganyat! S’alimentava de llet i mel. La mel la feien les abelles i la llet era d’una cabra anomenada  AMALTEA que li feia de dida.

Zeus  s’estimava la cabra AMALTEA. Però un dia, jugant jugant, li va trencar una banya.  Aleshores  Zeus,  va fer que en sortissin flors,  fruits i tota mena de regals.

Aquesta banya s’anomena  “EL CORN DE L’ABUNDÀNCIA” perquè d’ella surten moltes coses bones.

Passat un temps, quan Zeus es va fer  gran, va transformar la cabra Amaltea  en una  constel·lació anomenada CAPRICORNI,  que ara podem veure en les nits estelades.

D’aquesta manera la  va fer immortal.

 

                                       ZEUS I ELS SEUS GERMANS

Zeus  es va transformar en un jove fort i valent.  Aleshores va voler alliberar els seus germans, aquells  que de petits, Cronos, el seu pare,  s’havia empassat gola avall.

 Va pensar que sol no podria fer-ho  i aleshores   va demanar ajuda a Metis,  una deessa molt prudent.

_Com puc alliberar els meus germans?-  li va preguntar.

I la prudent Metis li va respondre

Res de baralles. Jo prepararé una beguda màgica a Cronos. Tant bon punt se la begui vomitarà tot el que es va empassar.

I així va succeir,  van donar a Cronos aquella beguda i va vomitar tot el que s’havia menjat.   Primer de tot la pedra, que era l’última cosa que s’havia empassat, i  després van sortir els cinc germans, en el mateix ordre que se’ls havia empassat però al revés.

Posidó va ser el primer en sortir perquè havia sigut l’últim,  després  Hades, Hera, Demèter i finalment Hèstia, la primera que havia nascut.

                                                                                                       (CONTINUARÀ…)