Penso que la vida és un tresor, però pocs tenen la clau d’aquest cofre ple de felicitat.En Marc era un noi jove, molt inconscient, no feia re, però era feliç. La seva estança a primària va ser dolenta, mai feia deures, no estudiava, pot ser a casa no li donaven l’estima o l’atenció que requeria un nen mocós. Així que anava tirant per la vida, només era un noi de vuit anys mes o menys, però al seu futur no li esperava res de bo.

No destacava en res, tot i així tenia el seu grup d’amics, com tots els nois, va anar creixent amb ells, i com més creixia mes estúpid era, fins que tocà fons…Abans de tocar fons va tenir molts problemes, però com ja e dit, era un inconscient, a sisè comença a fumar, ni tan sols podia tragar-se el fum, era vergonyós, a l’arribà a ESO fuma el seu primer porro, fruit de les amistats poc convenients que havia fet, descobreix el futbol, un primer bon pas cap a la salvació, però encara es d’hora. El noiet repeteix 2ºESO, i això el destrueix, a partir d’aquí viu una etapa corrupta i malgasta un any, tot per culpa de professors cínics, que creuen que fen-los repetir aconsegueixen alguna cosa, i no, l’únic que fan es deteriorar-los més. En el moment que un noi repeteix no ho fa sol, amb ell repeteixen tres més, i així es forma un grup d’inconscients que només distorsionen les classes i reben sancions indisciplinaries que no arreglen res.

La mare d’en Marc no s’assabentava de res, només del seu xicot, una persona que m’abstindré de descriure, per respecte. Però els problemes d’en Marc van arribar a casa, en total van ser dos problemes, el primer pagar la reparació d’un cotxe que havia sigut cosit a pedrades. I el segon una denuncia estúpida, que es va tenir que resoldre pagant més. I aquest va ser el detonant de la seva consciència, en aquell moment va descobrir el que era, i que podia canviar fàcilment, però en Marc mai més va tornar a ser feliç, es va centrar en els estudis, i com a persona, però no va tornar a gaudir com quan era un boig oblidat de 1’60 d’estatura… Només li quedaven records i una conclusió, la ignorància és igual a felicitat.

MARC PELEGRÍN

El viatge el resumiria en una paraula… magnífic. El tornaria a fer ara mateix.

L’estiu passat , vaig anar a
la Xina amb la meva família i uns amics, vam estar només una setmana, una setmana que es inoblidable.

El primer dia vam decidir anar a visitar la Ciutat Prohibida, no ens volíem perdre, una de les set meravelles del món. N’hi havia moltes places per tots els llocs,molts carrers estaven tallats per obres per poder enllestir tot el tema dels Jocs Olímpics de Beijing 2008.

Al segon dia, vam anar a visitar la gran muralla. Havíem reservat aquesta excursió a través del hotel ja que arribar-hi en taxi és una mica costós( estàvem entre 80 o 120 km de la muralla )La veritat és que la gran muralla em va encantar, hi hagués passat tot el dia allà, però només vam tenir dues hores fins que vam tornar.

El tercer dia vam anar a visitar el que serà el futur Teatre Nacional de Beijing, va ser un pèl avorrit.

El quart dia ens vam dedicar a visitar els hutongs,que son els carrers que formen el casc antic, fer les últimes compres i anar a un espectacle d’acrobàcies molt espectacular.

El cinquè i últim dia vam agafar l’avió i vam tornar cap a Premia amb la sensació de que no havíem vist res, se’ns va fer massa curt el viatge.

ENRIC SUBIRANAS

La veritat és que ja fa temps que vaig fer aquesta fotografia però cada vegada que la miro quedo enormement sumit en els records però no és només per això que la considero un gran fotografia.

No sóc gaire melancòlic però és que aquesta imatge a més de la seva bellesa artística és extreta d’un paisatge com n’hi pocs. És la naturalesa en estat pur, sense cap manifestació humana que l’hagi pogut modificar o espatllar. És un lloc d’aquells on m’agradaria quedar-m’hi per tota la vida i veure’l cada matí no em cansaria gens ni mica. És un paisatge fabulós i alhora de descriure’l em quedo sense adjectius però la veritat és que no té desprès.

Aquesta fotografia la vaig fer en unes vacances a Escòcia que probablement siguin les millors que hagi tingut mai per la gran quantitat de paisatges d’aquest estil.

Jordi Llenas

Bé, és hora d’imaginar aquesta persona que s’ aixecà del llit, un altre dia com qualsevol altre. Què va fer? Anar a escola? No. Va passar la resta del dia a la seva casa, potser surti a caminar, al cinema o a la plaça, però almenys sis hores del seu dia van a transcórrer dintre d’aquest refugi de ciment anomenat casa.

Ara imagina aquesta persona traient el cap per la finestra. Fora de casa seva les persones juguen i conviuen; la persona les coneix, però només de vista. La major part són els seus veïns. La seva és una ment ansiosa i vivaç, adora l’art i la bellesa, té una gran intel·ligència i una personalitat atractiva, encara que no extrovertida. Per què, llavors, roman darrere de les parets de ciment, igual que els dies anteriors? No hauria d’establir contacte amb algú? Sí, hauria de. Però també té orgull; anhela l’amor de les persones, però no les necessita.

Ara, encara que no m’ho preguntis, et diré que aquesta persona no és, com podries mal interpretar, algú antisocial. No, és clar que no. Quan té l’oportunitat se’n surt amb autoritat i intel·ligència. Selecciona amb gran responsabilitat les seves amistats, però no menysprea i tracta a tothom amb amabilitat. Tampoc es deixa maltractar; és una persona orgullosa. De la mateixa manera puc assegurar-te que és una persona físicament atractiva, i no és tímida, encara que tingui les seves reserves i es mostri com un noi callat davant la gent la qual no confia del tot.

Què és la solitud? El que viu aquesta persona pot dir-se veritablement solitud? No sofreix massa, té una dedicació, encara que aquesta sigui dintre de la seva pròpia casa, té una família a la qual estima i que l’estima també. Objectivament, no està sol, però el que té no l’és suficient. Sap que el seu esperit és massa gran per a ser limitat d’aquesta forma. I, encara que sap que l’endemà i l’altre poden ser iguals, posa la seva fe en una sola esperança; que tard o d’hora va abandonar la solitud.

Això, al final, vol dir que la veritable solitud és un problema de l’ànima. És una espècie    d’inconformitat amb el que es té, és mancada d’acceptació. Però no és això el que torna humanes les persones? Qui pot resignar-se a morir de fam com un gos sense sentir res? Qui pot perdre un amic sense sentir dolor?

Encara així, la resposta solament la pots trobar tu; la certesa de la veritat no es pot comprar, només es pot trobar. És la solitud inconformitat? És falta d’amor? És la incapacitat d’estimar, o la incapacitat de donar tot l’amor que es té dintre? O és, simplement, el gaudi intern de sofrir per alguna cosa que mai es tindrà?

Jaume González Bazataqui

Mar, és una noia d’ulls blaus i pell fina. Els seu pare treballa de pescador i des de que ella era petita l’ha portat a navegar per alta mar. La seva mare es biòloga marina, i coneix tots els secrets més profunds dels animals aquàtics més inversemblants.

Mar, és una noia tímida i reservada. Des de ben entrada l’adolescència que utilitza l’aigua com a refugi de les seves pors, tal com si de la placenta de la seva mare es tractés. L’aigua és transparent, però per a ella, és la tapadora més profunda i fosca. Envoltada d’aigua és com se sent còmoda. Mar és una noia a qui no li agrada obrir-se als demés, expressar els seus sentiments o emocions. Té por al fracàs. Així que des de fa temps només surt de casa per anar a l’escola del cantó o a la piscina, on des de petita practicava la natació i on és  va convertir en una gran experta. Ara simplement, resta a l’aigua nedant, pensant o refugiant-se. Què fàcil deu ser la vida d’una sirena.. sovint sospira.

Joan, nedador des de petit, sempre s’havia fixat molt amb Mar; preciosa i senzilla, l’encisava. N’estava enamorat des de feia anys, però mai havia sabut com apropar-s’hi. Ella no es relaciona amb ningú, com si parlés un altre idioma, o fos d’un altre món. És concentrava en l’aigua, els seus reflexes i els seus moviments. En canvi, ell només es podia concentrar en la bellesa infinita de Mar.

Un dia, estranyament, es van quedar sols a la piscina. El Joan va fer quelcom que mai hagués fet davant de ningú i menys davant d’ella; cridar la seva atenció. Va tirar-se expressament a l’aigua, simulant un fort cop de ventre i tot seguit va començar a moure els braços i cames talment com si s’estigués ofegant. La noia, nerviosa, buscà ràpidament alguna mirada d’ajut. Com era possible que fos ella la única que estigués a la piscina i que a més coincidís amb el petit descans que tenia el socorrista per a dinar? Tan si val, va apropar-se a aquell noi, nedant de pressa. Va ajudar-lo a sortir a fora i el va estirar cuidadosament damunt d’un flotador. El noi semblava estar bé. Així va ser el seu primer contacte, i a partir d’aquí la noia poc a poc va anar obrint-se cada vegada més a aquell noi mig desconegut, fins ara. S’explicaven tot, reien, nedaven, passaven el temps mort, s’ajudaven, etc.. Mar va aprendre a confiar en algú que no fos en ella mateixa.

Mar va aprendre a estimar.

La imatge d’una noia que va descobrir que per estimar no es té que tenir por. Sempre hi ha un flotador on agafar-te si les coses van maldades, i aquest flotador és ell.

Aida Caba

         Començava a fer-se de nit, després de quatre hores navegant podíem veure el primer tros de terra, un tros de llibertat. El viatge no havia estat com nosaltres pensàvem. Vam passar per fortes tempestes i com a conseqüència moltes persones de la pastera es van marejar, entre les quals una mare, embarassada de sis mesos. Ella va tenir la valentia d’emprendre el viatge amb la petita embarcació per poder oferir un futur millor a la seva filla. Fugia del seu país degut a les guerrilles del seu poble que havien assassinat el seu marit per problemes de negocis. El marit era qui portava un sou mínim per a poder alimentar-se, ara no tenien res.

       El cel començava a ennegrir-se. Amb una mica de sort, arribaríem a terra abans de que comencés a ploure. No podíem aguantar més, la situació era insuportable. No teníem lloc per moure’ns, semblava com si estiguéssim lligats amb cordes, presos d’aquella situació que tampoc sabíem si ens portaria cap a un futur millor o si ens enfonsaria en la misèria absoluta. El menjar començava a escassejar, fins i tot havien hagut baralles per un insignificant tros de pa. Alguns no ho van poder suportar i van morir durant el viatge. Per evitar que agaféssim malalties, ens teníem que desfer dels cadàvers, els llençàvem al mar amb l’esperança de no ser els següents. Quan ja era negra nit i només es veien algunes llums llunyanes, vam arribar a la platja i vam desembarcar. Teníem les cames adormides i adolorides després d’haver passat dies asseguts amb la mateixa postura. De sobte es van encendre uns llums potents, que ens il·luminaven la cara i ens encegaven totalment. La Guàrdia Civil. Vam fugir corrents, tot hi que les nostres cames els hi costava reaccionar. La noia embarassada i jo ens vam poder amagar, però…què se suposa que hauríem de fer? Era això el que realment buscàvem?… 

SERGIO JIMÉNEZ

La fotografia és del pic més alt d’Espanya, i per mi un dels llocs més bonics en el que he estat, em refereixo al Teide. La fotografia està feta un dels tantíssims caps de setmana que anava al Parc Natural del Teide quan vivia a Tenerife, i crec que, de totes les que tinc, aquesta és la millor i més bonica.

Tenerife, a més de ser la illa més preciosa en quant a naturalesa del arxipèlag canari, pot presumir de comptar amb aquest impressionant volcà, que és el tercer més gran de la TERRA. Amb una alçada de 3.717 metres sobre el nivell del mar. No només sorprèn la seva grandària, sinó també la naturalesa que hi ha al voltant, amb tot un seguit d’espècies úniques, com la retama del Teide o el Tajinaste vermell.

Només pots apreciar la seva bellesa quan ets davant seu. Jo, en concret, puc dir que fins i tot he pujat a dalt de tot ja que a l’estiu s’obre un refugi, on t’hi estàs una nit dormint allà a meitat de camí i al dia següent continues fins arribar al cim. Però quan més bonic es veu el Teide, crec que és al hivern, ja que quan parles de Tenerife mai pots pensar en neu, o seria l’últim en el que pensaries, però si, un dia normal de hivern on a tota l’illa fa un calor bastant gran, pots observar des de quasi qualsevol punt de l’illa tot el Teide blanc, és IMPRESSIONANT. A més, no tant sols des de la mateixa illa, sinó des de totes les illes properes a Tenerife pots veure la seva figura destacada, per això les illes li diuen “el Padre Teide”.

Ezequiel Borda

Tot es ple de sorra, fa molta calor i tinc molta set. Fa dies que vaig partir cap a la meva aventura, cap al meu repte. El meu propòsit es trobar la ciutat creada per els deus egipcis amb els monuments sagrats que mai ningú NO ha trobat. Porto dies en aquest desert i no puc resistir-ho més, estic envoltat de sorra, fa temps que no parlo amb ningú, el menjar s’ha m’acaba’t , ara ja no se que podré fer, ara ja no se com podré sobreviure. No podré aconseguir al meu somni, moriré sense haver vist el que ningú ha vist. Sense menjar i sense aigua no podré sobreviure i el desert se me’n portarà amb ell. Segueixo caminant per un camí gris, sembla una carretera, estaré més a prop del meu somni? Ho encara em queda molt per arribar-hi?. El paisatge que m’envolta continua sen de sorra i de molta calor, no se si hi podré resistir més. Ja no tinc forces per seguir, les cames ja no hem responen i el meu cor esta donant el primer avis de que ja no pot més. Quan de temps més durarà la meva agonia? Quan estava apunt de morir-me de gana i de set, una llum inspirada per déu em va fer contemplar una meravella, per fi després de tant de temps tenia davant meu la ciutat que els deus van construir i que mai ningú havia troba. La tenia davant dels meus ulls i el meu somni es va fer realitat. Vaig poder sobreviure i tornar a casa amb el meu somni fet realitat.

Antonio Giménez sanz

Som a l’any 2070, avui és el meu aniversari. Ja no m’enrecordo dels anys que faig, però crec que són molts. Ja estic molt vella i no crec que duri molt més. Recordo quan tenia 5 anys. Que guapa era!. Recordo els meus boscos plens d’arbres d’un color verd lluent, amb els rius cristal·lins i tot d’animalons de diferents especies saltant i jugant per tot arreu. Les meves cases amb els jardins plens de flors alegraven la vista de tothom. Els meus immensos mars i oceans en donaven vida, i recordo com la gent gosava amb aquest líquid tan refrescant els dies de calor. O quan feia molt de fred em tornava blanca com la neu, i la gent disfrutava d’aquells paisatges que tant ens agraden. Però últimament tinc molta calor i ja no em poso blanca. I no se que m’ha passat però els meus boscos han desaparegut, i no hi ha cap rastre dels rius ni dels animals. Em miro al mirall i em veig d’un color marro clar. Ara els meus oceans són simplement un toll d’aigua, on la gent es baralla per entrar i refrescar-se una mica. La Lluna m’ha dit que cada vegada en veu més sola. Abans tenia milions d’amics, però ara la meva amiga em pregunta on s’han anat tots. Li he dit que no ho sé. Suposo que a un altre lloc més bonic, on no faci tanta calor. Els pocs amics que tinc es barallen per mi, i jo ja no puc més, estic trista i cansada. Segons una llegenda que he escoltat per la televisió, tot el que m’està passant és per culpa de la meva sang, que els homes anomenen aigua. Diuen que se m’està gastant i que si segueixo així em moriré en poc temps. Però també diuen que encara hi ha una solució i que si tot surt bé tornaré a ser jove. Si em cuiden bé i no malgasten la meva sang, que ells tan adoren, em podré salvar i tornar a ser igual o més bonica que abans. Així que us demano, si us plau, cuideu-me el més bé possible, que encara vull estar amb vosaltres i viure moltes més aventures.

Us estima:

La Terra

Federico Vallejos

Era una nit qualsevol que vaig anar d’excursió amb els meus pares i la meva germana, era estiu, feia calor, i hi havia molta gent al carrer, miraven la bonica platja, era molt petit i em vaig quedar mirant la posta de sol, pensava per dins, i això que és? Ara ja sè que no és una simple taca de color taronja.

Estava envoltat de núvols grisos, quan els mirava, veia que plouria, el paisatge era tan gran i a l’hora tant bonic que havien mil coses per observar, i quan les miraves no podies deixar d’ observar-les, m’enrecordo de les muntanyes, miraves a tot el teu voltan i nomes veies muntanyes i més muntanyes, tot es veia fosc, perque era de nit, i encara hi havia gent allà banyant-se

Els meus pares em deien, anem cap a casa Joan, i jo no me`n volia anar, de lo bonic que era el paisatge, simplement, perquè no cada dia pots tenir el plaer d’observar un paisatge tant bonic, per dintre sentia alegria, i per fora tristesa, perquè no tothom pot observar un paisatge com aquell, per mi era especial.

Joan Torreblanca Valverde

El recordo allà sentat ,

Amb la mirada ausent

I un caràcter tan distant… Però ell res podia fer

Li havien pres la voluntat,

Ell que fou un home ferm

I ara, rodejat d’infants

No en podia gaudir d’ells.

Que tindria a la mirada?

Potser aquells camps plens de gent

I aquelles tardes passades

De joventut pel carrer,

El futbol que tantes tardes

El fou gaudir de valent,

La muntanya , les cantades,

La família … i els vells temps.

Tantes coses que explicar-me

I no em sabies dir res. M’agradaria pensar

Que sabies que jo estava

I em podies estimar,

Tot i que no ho demostraves,

Que ara des de allà dalt

Cuides de tots nosaltres,

I que estàs al nostre costat…

I saps que la teva neta

Sempre t’admirarà.

Marta Perez