Author Archives: agimene1

declaració d’amor

No han passat ni dues hores des de que ens hem separat, que ja no he pogut  deixar de pensar en tu, de recordar com junts rèiem, com ens abrasàvem, dintre del meu cor he sentit una sensació estranya, fa temps que per mi ets més que una amiga, fa temps que ets la reina del meu món, la noia que hem fa somriure, la noia que hem fa plorar a bots i barrals quan les coses no surten bé, la que fa que passin las hores i jo em quedi embovat mirant com passa el temps.  Fa temps que  ets dintre de lo més profund del meu cor, però només som amics i això es el que hem fa viure un patiment intens dintre  del meu cor. Porto dies perdut buscant-te , al meu pensament només hi ets tu, a cada instant per el meu cap es reflexa el teu rostre somrient com sempre i del meu cap no s’esborra l’ultima abrasada viscuda entre els dos.Està plovent, vaig caminant a pas lent per els carrers de la ciutat, poc a poc l’aigua de la pluja va mullant el meu rostre i se m’escapen les llàgrimes pensant si tu m’estimes, si sents el mateix que sento jo per tu, si aniries a qualsevol racó del món per mi, si ho donaries tot per estar amb mi com jo faria per tu. Cada cop la pluja es més intensa, la por i el pànic s’apoderen de mi, pànic per si no sents el mateix que jo per tu, per entrar en un món sense sortida, on l’única sortida ets tu, por de perdre la nostra amistat.  Si tu marxessis del meu costat seria la meva perdició, seria el meu naufragi en el oceà més profund, sense tu no puc deixar d’estar ni un segon, perquè ets la meva vida, ets la meva llum a la foscor, ets la meva única esperança de vida quan tot es fosc, cada cop que t’apropes a mi i m’abrases suaument em sento com si estigues al paradís i jo sigues Adam i tu Eva. (oració subordinada adverbial)La pluja ha parat i jo m’assec a un banc d’un parc, els arbres estaven tristos i deprimits i el meu cor pateix un dolor intens, sincerament ja estic cansat de veure’t patir per un altre noi que no et mereix, que no t’estima com jo t’estimo a tu, que t’enganya,que et fa plorar cada cop que veus que només ell té el seu cor per altres noies i no per a tu. Quan si estiguessis amb mi tot seria molt diferent, mai t’enganyaria, mai et faria patir, sempre estaria al teu costat contant els segons al teu costat, mirant com surt el sol a la platja junts i abraçadets, un amor sense final, entregar-te el meu cor i que tu m’entreguis el teu, et construiria un palau amb les meves mans si fes  falta, infinitats de coses arribaria a fer per a tenir-te el meu costat, per a donar-te el meu amor. 

Bufa un vent fort de tramuntana per l’oest i cada cop la por s’apodera més de mi,no puc parar de tremolar, les cames no em responen, i es que se de sobres que desprès d’aquesta carta les coses entre tu i jo canviaran molt i aniran a pitjor, quan em vegis ja no m’abrasaràs com quan ho feies avanç, totes les tardes que junts hem viscut es transformaran en un senzill record que es quedarà clavat al meu cor perquè se de sobres que no hi hauran més tardes al teu costat durant molt de temps, que quan passi per al teu voltant faràs veure com si no em coneguessis, que ja no confiaràs els teus secrets amb mi,que ja no sabre per quina raó estàs trista o alegre, per quina raó pateixes o quin es el noi que et fa patir,se de sobres que quan acabis de llegir aquesta carta tot serà molt diferent com es ara.  

Cada cop el vent bufa més fort i està començant a ploure com una espècie de aiguaneu molt estranyà, cada cop fa més fred i jo amb la meva samarreta de tirants m’estic congelant,però que més dona si neva o si fa sol, si m’estic morint de fred o cau un raig sobre meu, si per molt que faci per tu, mai hi seràs amb mi, mai podré tornar-te a abrasar ni podré besar els teus llavis suaus amb sabor a carmí(adjectiva), mai podré veure com surt el sol amb tu a la platja, ni viure una vida junts, no podré donar-te tot el meu amor, però dintre del meu petit cor queda una petita esperança, i ara només li demano a Déu, que res canviï entre nosaltres,que passi el que passi siguem seent amics i mai et separis del meu costat, perquè ets la millor persona del mon que tinc al meu costat i per re del mon m’agradaria que marxessis del meu costat, si marxessis per a mi seria un infern, ja que ets la persona que més estimo del mon. 

Vaig a la deriva per els carrers de la ciutat, trist i pensatiu, esperant saber si tu m’estimes o no m’estimes (cordinada),si vols viure la resta de la teva vida al meu costat o si tot canviarà i perdrem la nostra amistat que tant ens va costar aconseguir,espero que re canviï i que em responguis aviat. 

Esperant un t’estimo dels teus dolços llavis.

Antonio Giménez sanz

declaració d’amor

Estimat:

Potser dir-te estimat no és la paraula correcta…en aquests moments estas tan lluny de mi…i et necessito tant…no t’ho pots ni imaginar. Necessito estar amb tu com fa dos mesos ho estavam…necessito abrassar-te i poder cridar amb veu alta que tu ets la persona que més estimo en aquest món. Perquè quan estic amb tu tot és diferent, quan et tinc al costat tots els problemas que puc tenir es fan insignificants. En aquest moment tú ets la única persona que li dona sentit a la meva vida. Tú i nomès tú ets la persona que aconsegueix fer-me feliç…perquè si tu no estas res té sentit. Sento que si no estas aquí, una part de mi no existeix…i és que si t’he de ser sincera, sense tu no sóc res.Dir-te un t’estimo es fa massa petit per descriure tot el que sento…quan em poso a pensar en tu em venen al cap tots els moments que hem viscut junts, tot aquell diari que poc a poc hem anat escrivint, amb la nostra història. Tots aquests moments són els que fan que ara t’estimi tan com t’estimo, són els que han aconseguit que m’enamori de tu.Cada paraula, cada gest, cada mirada, cada t’estimo que surt dels teus llabis…és tan especial per mi…em fa sentir tan bé. I saps una cosa? Que si tots aquests gestos no fossin teus, no em farien sentir res…que si el t’estimo no vinguès de tu, per mi no tindria sentit.Nomès et vull a tú. I és que m’he adonat que per viure nomès et necessitu a tú. Perquè tú ets aquella persona que m’anima quan estic trista, aquella persona que amb una simple mirada ja em fa la més feliç, aquella persona que ha estat amb mi en els moments més difícils de la meva vida, però tambè en els més feliços, aquella persona disposada a donar-ho absolutament tot per mi.Ets la meva vida, suposo que amb això t’ho deixo tot molt clar.

T’estimo amor. Vui passar la resta dels meus dies amb tu al meu costat, perquè sé que ets la millor persona que ha pogut passar per la meva vida.

Verònica Beltran Juaní

Les aparences enganyen

Era un dia de pluja i cerç  a Mequinensa, tothom  era al cafè , estava tot ple, no sabia on asseure’m la veritat, no hi havia cap taula lliure on em pogués asseure jo  sol, vaig decidir-me per la taula on hi havia el vell Cristòfol, en Ramon i en Vicent. Estaven espellotant al sabater. El vell Cristòfol deia que era un home estrany, deia que sempre que  entrava a la seva botiga per a mirar si hi havia portat sabates noves i més maques que les que hi havia habitualment perquè segons ell eren horribles, sempre que hi entrava a mirar el sabater no parava de seguir-lo per la botiga i de preguntar-li quines li  agradaven més. En Ramon deia que sempre que  anava pel carrer i es creuava amb el sabater sempre se’l li  quedava mirant les sabates, deia que suposava que era per saber si eren de la seva botiga o no. En Vicent deia que era un home molt ranci, que sempre aconseguia les sabates a molt bon preu però als clients les venia a un preu excessiu per a ell poder guanyar més diners. Jo vaig  afegir que no coneixia massa aquest home i que per fora se’l veu molt bona persona però que les aparences alguns cops  enganyen molt i que algun dia ja m’adonaria  de com es realment aquell home. 

El sol començava a sortir per l’est i així s’iniciava un nou dia al poble de Mequinensa, jo m’acabava de despertar quan els primers raigs de sol entraven per la meva habitació, després de fer-me un bon esmorzar em vaig quedar reflexionant sobre la conversació que vaig tenir ahir al cafè . Després d’estar-hi unes quantes hores rumiant en l’assumpte vaig acabar decidint per anar a la botiga del sabater a veure si era veritat tot el que deien sobre ell. Em vaig donar una dutxa ràpida i em vaig arreglar per anar a la sabateria, volia aparentar que tenia classe, que tenia diners i que era un home que tenia bon gust i  sabia  triar sabates. 

Després de recórrer tot el poble de Mequinensa vaig arribar a la sabateria, hi havia força gent. A primera vista, com deia en vell Cristòfol, les sabates eren horribles i de colors tristos i deprimits molt apropiades per als funerals, vaig endinsar-me endins la botiga i vaig comprovar que el sabater no parava de seguir-me i preguntar-me si m’agradaven les sabates que hi venia. Em van agradar unes sabates de color negre molt fosc i vaig decidir emportar-me-les,  quan em trobava a la caixa per a pagar-les vaig veure una cosa molt estranya que  em va fer quedar-me molt sorprès.  Vaig veure com tres dones amb mocador al cap i vestimentes característiques de les dones musulmanes entraven a la part del darrera   de la botiga del sabater, jo em preguntava què hi haurien fer allà aquelles dones amb unes pintes tan entranyes. Vaig decidir anar al cafè a consultar-lo amb el vell Cristòfol i els altres.  

Era mitja tarda  i vaig arribar al cafè, dins hi eren el vell Cristòfol i els altres  asseguts a una taula, vaig anar-hi corrents per a explicar-los el estrany fet que havia vist a la botiga del sabater, el vell Cristòfol i els demès al sentir el que hi havia vist es van quedar molt sobtats, en Ramon va dir que alguna cosa estranya  estava succeint  allà, i que hauríem d’anar a investigar al respecte. En Vicent deia que érem una colla de mal pensats i que segurament només serien les dones que hauria contractat  per a que li facin la feina de casa i res més. El vell Cristòfol que era el que tenia més experiència en aquestes coses deia que era per preocupar-se i molt, la seva experiència li deia que segurament estaria utilitzant a aquestes dones per a que li facin les sabates de baixa qualitat i pagar-los  un sou molt baix i així ell poder guanyar més diners i que segurament les dones aquelles no tindrien papers.  Vam estar una bona estona discutint sobre qui tenia raó fins que jo em vaig cansar i vaig dir que el millor seria que ens poséssim a investigar sobre la qüestió, tots es van posar d’acord amb mi i vam decidir investigar.Al dia següent, quan començava a sortir el sol varem citar-nos al cafè, per a començar a investigar, després d’estar una bona estona discutint , vam optar per plantar-nos a la porta de la sabateria tot el dia i veure que era el que hi succeïa allà de veritat. Les hores passaven i passaven i allà no hi passava re, estàvem molt desesperats per arribar al final de la qüestió, vam decidir esperar que fos per la nit per a entrar a la sabateria a veure que era el que estava succeint. 

 

La nit va trigar en arribar, era més de mitja nit i el sabater no sortia de la botiga i les tres dones d’origen musulmà tampoc, vam veure una finestra a la part alta de la teulada, vam decidir enfilar-nos per la teulada i mirar per la finestra. Quan estàvem tots a dalt  i al mateix temps que  hi fèiem una ullada per la finestra vàrem veure una cosa molt estranya. A l’interior de la sabateria hi havien varis teixidors i cubells plens de tint per tenyir les sabates, i varem veure com les tres dones d’origen musulmà hi treballaven a l’interior, el vell Cristòfol de seguida va exclamar que ell tenia raó i que tots els altres ens equivocàvem, que això era claríssimament un cas d’explotació laboral a unes pobres musulmanes que no tenien papers,  i que el sabater les tenia hores i hores treballant pagant-los un sou indignant. Vam decidir anar al dia següent a la policia i denunciar-hi el fet que havíem contemplat. 

Era mitja tarda al poble de Mequinensa, era un dia de pluja i ens dirigíem cap a la comissaria de policia. Quan vam arribar vam comunicar-los el que vam veure la nit anterior, la policia ens va dir que era un assumpte molt greu i que mai s’havia vist a Mequinensa i que aquella mateixa nit els portéssim fins a la botiga del sabater i esbrinéssim de veritat el que succeïa allà. 

A mitja nit bufava garbinada quan  vam arribar a la sabateria, la policia va forçar la porta i van entrar sorprenent a les persones de l’interior, al entrar al interior de la botiga ens vam emportar una sorpresa molt gran, tots esperàvem trobar a les dones musulmanes fent sabates i treballant sense parar, però la cosa no va ser així, a l’interior, les tres dones musulmanes estaven nues, tal com déu las va portar al món, ens vam emportar una sorpresa molt grossa,  a una altre habitació petita hi havia el sabater, també com déu el va portar al món, tots ens preguntàvem que feien tots en pilota picada, a l’esquerra del tot vam veure un armari i vam decidir obrir-lo, al seu interior hi havia  vibradors, fuetades,gaiates, i altres endergues típiques  del cinema porno . 

 

La policia se’n va emportar al sabater i les tres dones d’origen musulmà a la comissaria, els policies deien que allà succeïa alguna cosa molt estranya i que arribarien al fons de la qüestió . Va començar un dia nou i el sabater i les tres noies d’origen musulmà van acabar confessant el que  feien a la sabateria, el sabater va confessar que en les seves estones lliures li agradava fer guions de pel·lícules porno, i que últimament estava treballant en una nova pel·lícula, en la qual també hi feia d’actor, a la pel·lícula hi sortia que contractava  a tres dones musulmanes per a treballar a la botiga i per la nit mentre  hi treballaven ell les agafava i hi feien orgies molt duraderes, era una nova tendència que es portava de moda al cinema porno. La policia desprès d’aquesta declaració va comprovar que era veritat el que deien i els van deixar en llibertat. 

Després d’aquest fet vam tornar al cafè i vam seure a la taula i vam comentar que cap de nosaltres en tenia raó sobre el que hi passava a la botiga del sabater i que molts cops les aparences enganyen. 

 Antonio Giménez sanz

 

L’altra cara del món

pobreza91.jpgUn món de pobresa, un món de desgracia,..  Gent sense sostre, gent sense rius. Cares tristes de nens inoscents, espantats per no saber què passa, afamats, callats. Gent que es lleva cada matí preguntan-se si  avui, els  tocarà, o no, la mossegada d’aquell tros de pa sec i absent en moltes ocasions. Nens barallant-se per abiam qui es queda la branca que acaba de caure de l’arbre sec per a fer-la servir d’espasa per jugar. I és que amb això s’entretenen tota una tarda, no necessiten res més.  Persones morint-se per un trist encostipat.. vestits amb roba bruta i petita, passant fred. Llocs  on és impossible de poder-se satisfer amb les primeres necessitats, aquelles necessitats que, nosaltres, obrint la mà, ens hi cauen sense fer gairebé res.

Obrir els ulls i veure mons perduts, deserts de sorra seca i assolallada, o barris mig desfets, enrunats..  cases que s’aguanten per un pal sense porta, carrers  de deixalles, foscos.. i d’altres països on a sobre,  viuen sense saber quan els hi caurà la última bomba, esperant ser la darrera, però rebre’n contínuament. Aquells països sense desenvolupar i  pobres..  sense cap mena d’esperança, allà on viuen per sobreviure.. aquells països que ningú coneix, que ningú pateix, racons del món perduts en la misèria. No hi estem tan lluny, però no es tenen en compte, són insignificants, i tot i així, tenint nosaltres la millor sort del món,  volem més, i més, i més, i més, deixant de pensar en totes aquelles persones que no en tenen ni per començar.

Laia Anguera

La Ciutat Creada pels deus Egipcis que ningú havia trobat mai

bild1137.jpg

Tot es ple de sorra, fa molta calor i tinc molta set. Fa dies que vaig partir cap a la meva aventura, cap al meu repte. El meu propòsit es trobar la ciutat creada per els deus egipcis amb els monuments sagrats que mai ningú NO ha trobat. Porto dies en aquest desert i no puc resistir-ho més, estic envoltat de sorra, fa temps que no parlo amb ningú, el menjar s’ha m’acaba’t , ara ja no se que podré fer, ara ja no se com podré sobreviure. No podré aconseguir al meu somni, moriré sense haver vist el que ningú ha vist. Sense menjar i sense aigua no podré sobreviure i el desert se me’n portarà amb ell. Segueixo caminant per un camí gris, sembla una carretera, estaré més a prop del meu somni? Ho encara em queda molt per arribar-hi?. El paisatge que m’envolta continua sen de sorra i de molta calor, no se si hi podré resistir més. Ja no tinc forces per seguir, les cames ja no hem responen i el meu cor esta donant el primer avis de que ja no pot més. Quan de temps més durarà la meva agonia? Quan estava apunt de morir-me de gana i de set, una llum inspirada per déu em va fer contemplar una meravella, per fi després de tant de temps tenia davant meu la ciutat que els deus van construir i que mai ningú havia troba. La tenia davant dels meus ulls i el meu somni es va fer realitat. Vaig poder sobreviure i tornar a casa amb el meu somni fet realitat.

Antonio Giménez sanz

Un dia especial

amanecer.jpg

Era una nit qualsevol que vaig anar d’excursió amb els meus pares i la meva germana, era estiu, feia calor, i hi havia molta gent al carrer, miraven la bonica platja, era molt petit i em vaig quedar mirant la posta de sol, pensava per dins, i això que és? Ara ja que no és una simple taca de color taronja.

Estava envoltat de núvols grisos, quan els mirava, veia que plouria, el paisatge era tan gran i a l’hora tant bonic que havien mil coses per observar, i quan les miraves no podies deixar d’ observar-les, m’enrecordo de les muntanyes, miraves a tot el teu voltan i nomes veies muntanyes i més muntanyes, tot es veia fosc, perque era de nit, i encara hi havia gent allà banyant-se

Els meus pares em deien, anem cap a casa Joan, i jo no me`n volia anar, de lo bonic que era el paisatge, simplement, perquè no cada dia pots tenir el plaer d’observar un paisatge tant bonic, per dintre sentia alegria, i per fora tristesa, perquè no tothom pot observar un paisatge com aquell, per mi era especial.

Joan Torreblanca Valverde