Author Archives: jgb1397

Declaració d’amor

 Plovia, o ben mirat, nevava. Però res m’importava. Restava assegut a l’ampit de la finestra mirant l’horitzó. Escoltant el rítmic i pausat soroll de l’aigua en caure del cel.

Sense ganes de res. Ni de parlar amb ningú ni de veure ningú.

Vaig obrir un àlbum de fotos que restava a la prestatgeria des de feia temps, però amb l’estrès de sempre, feia molt temps que no el mirava.

El vaig obrir lentament. Em feia por el que pogués veure a dintre. Era com obrir la porta als meus records, i no sabia si era el que realment volia. (cordinació) M’hi vaig estar una bona estona. Passant pàgines, mirant-les, i alhora no veient-hi res.

Tenia els ulls plens de les llàgrimes que no volia que els meus ulls desbordessin (subordinació adjectiva). El meu cor bullia de ràbia, de por, de tristesa… i alhora estava parat, seguint el seu ritme monòton.

Va ser llavors quan entre una de les pàgines vaig trobar-hi una foto que em va fer pensar. Pensar en allò que jo no volia. Vaig restar una estona quiet. Mirant aquella fotografia. Aquella fotografia que em deia tant sobre tu.

Darrere d’aquesta foto tant simple, i alhora tant important per a mi, hi havia un text escrit a mà, que no recordava que hi fos. I que deia així:

Sovint pensem que les estrelles

Són només llum en el cel,

Però són grans meravelles,

Que esborren nostre infern.

 

Sovint pensem que la lluna

És només llum en el cel,

Però ella sola,

Ja esborra nostre infern.

 

Sovint pensem que els estels

Són només llum en el cel,

Però són grans meravelles

Que esborren nostre infern.

És realment veritat que si trobem nostre estrella, nostre estel o nostre lluna, totes les pors tots els problemes ens seran resolts? No ho sabia, en aquell moment només tenia ganes de tu. Ganes de veure’t i abraçar-te, ganes de veure’t i oblidar-te. De comprovar si aquelles converses imaginàries que havia tingut amb tu a les nits d’insomni podin ser certes, o entre tu i jo només hi havia una simple salutació cordial.

Sabia que aquell poema, durant un temps, per a mi, havia estat cert. Però havia acabat, i ara estava sol, esperant-te, o allunyant-me de tu.

Recordava aquells temps, tot i que els veia borrosos i llunyans. Feia molt temps d’allò, potser massa. Llavors sabia el que era ser estimat, i ara, semblava que no importava a ningú. Quan em miraves, no calia que m’amagués o sortís corrents. Ens buscàvem mútuament, i jo no semblava que jugués a fet i amagar com ara.

Estava fart d’aquest joc, volia dir-li, prou, però no tenia l’empenta necessària.

A mesura que la nit queia, els estels i les estrelles s’anaven fent presents en aquell obscur i trist cel. Cadascuna d’aquelles estrelles a simple vista iguals, era completament diferent a les altres. Com tu, i la resta de gent. Aparentment iguals. Però completament diferents.

Vull oblidar-te, poder tancar els ulls, i veure’t com un record, bonic, però un simple record en el meu cor. Però hi ha alguna cosa dins meu que diu que no: després de tants anys, encara te l’estimes. Deixa de refugiar-te dins la cabana de fusta, i surt a fora, mulla’t amb la neu que cau, i estima-te’l.

Vaig tornar a obrir l’àlbum, i vaig acabar aquell poema que m’havia fet obrir els ulls.

A la vida em d’escollir,

a voltes ens equivoquem,

a voltes l’encertem,

per trobar nostre camí.

Però l’amor

a tots ens fa temor.

 

Temem desitjar,

temem començar,

temem compartir,

temem patir.

 

Prou!

 

Deixa de pensar

i posa’t a estimar.

Vaig tancar l’àlbum, em vaig posar la primera jaqueta que vaig trobar dins l’armari, i vaig sortir corrents. Era una mica irònic. Després de tants anys d’estimar-te, i restar callat com un covard, ara em corria pressa que ho sabessis. Però era així, i no ho podia negar.

Així que vaig escriure’t aquesta carta que aquí llegeixes, per fer-te saber, que encara que no vulgui, t’estimo.

Guillem Cruanyes

Carta d’amor

 Andrea García Palacios/ 1er batxillerat-A

La veritat és que no se molt bé com començar.

La gent que sap d’aquestes coses, sobint diu que quan escrius una carteta d’aquest tipo mai saps com començar, però després ni molt menys, saps com acabar. I obviament jo no soc una exepció.

Suposo que hauria de començar amb un: Hola carinyo, o Hola Marc.. no ho sé.

Es una mica patètic, estar aquí explicante els meus problemas d’expressió escrita, però no és que jo no en sàpiga, sinó que, quan es tracta de dir-te algo a tu, m’escassejen les paraules, però bé, després d’aquesta introducció començaré amb el que et vui dir:

Recordes el primer dia que em vas veure? Jo el recordo perfectament. És més, crec que jo et vaig veure primer que tu a mi. Estava asseguda a la repissa d’aquell jardí tan gran. Estàvem en uns campaments d’estiu, i jo havia vingut per la meva banda am els meus amics, i tu per la teva amb els teus. Estava devant de la piscina, contemplant-la. Feia moltissima calor, però encara no ens hi deixaven entrar. De sobte en aquell moment, va passar per devant un nen, un nen dels cabells arrisadíssims, amb el seu banyador billabong, i la toballola a l’esquena. Tal i com vas arribar a la porta de la piscina, ens vas mirar a tots, i amb un petit somriure, aquell somriure que només saps fer tu quan estas a punt de fer una cosa prohivida, hi vas entrar, vas deixar la teva toballola a un racó, et vas ficar dins de la duxa i ens vas tornar a mirar. Després de cop i deixant-nos a tots amb la boca oberta t’hi vas llençar. Com et pots imaginar la primera vegada que et vaig veure, vaig pensar que tenies molt de morro, que jo m’estava morint de calor, i tu feies el que volies, simplement per “vacilarme”? Pero ara quan hi penso em ric, perquè vulgui o no, em queixi o no ho faji, aquest ha sigut sempre el nostre joc. Després d’aquest moment, encara no havia arribat l’hora de que ens coneguèssim, va ser a l’endemà. Ens va presentar el Berna justament allà, a la piscina. No canviaria per res del món aquell moment ni aquella conversa. I no et sabria explicar ni el que vaig sentir ni el que sento quan ho recordo, perque no sé fer-ho, però et puc assegurar que no ho canviaria per res del món. La paraula que més se li aproxima potser seria indescriptible, perque engloba tot allò que no podem descriure amb paraules.

Encara ara hi penso, i ja d’això farà més de dos anys que va passar. La veritat és que ets un nen especial. Se que et sonarà a tòpic, però ho dic sincerament. Sempre he pensat que ets la millor meitat que em podria complementar, tot el que a mi em falta, a tu et sobra i viceversa. Tu m’has ensenyat a veure les coses de una manera totalment diferent, d’una manera que jo mai havia conegut. Tu m’has obert moltíssimes portes, i m’has ensenyat a no dir mai impossible. Però no tot és tant fàcil com en un principi pot semblar. Ja pot ser per tu o per mi, però les coses no ens les hem posat sempre fàcils, però saps que penso? Que qualsevol esforç fet per tu o qualsevol cosa relacionada amb la nostra relació ha valgut al cent per cent la pena. Mai em costarà lluitar per algú que s’ho mereix, i tu sincerament, ets una de les millors persones que s’ha creuat mai en la meva vida.

Bé, la veritat es que no sé on vull anar a parar amb tot això. Potser simplement a que t’estimo. O potser a que no sé que serà més inoblidable: els moments que he viscut amb tu o els moments que encara ens queden per viure junts.

Només vull que sàpigues una última cosa. T’ho diré únicament un cop per donar-li el valor i l’importància que és mereix. I no vull que ho oblidis mai.

T’estimo.

Declaració d’amor

 Hola,

Sóc en Saulo. T’escric aquesta carta amb la intenció de que entenguis tot el que em passa, que sàpigues la veritat d’una vegada i que entenguis el perquè de la meva gelosia quan estaves amb altres nois.

Cada cop que estic amb tu em sento complert, no em falta res(subordinació substantiva). La meva ànima somriu i està en pau, ja que el que només necessita es a tu. Quan no hi ets, et trobo a faltar, em sento dèbil, ja que sento que em falta una part de mi. Necessito la teva presència,els teus ulls, el teu somriure, tocar els teus cabells, abraçar-te, besar-te…

En recordar el dia que ens vam conèixer, ploro, però de felicitat. Ja que aquell va ser el moment en que el destí  em va donar l’oportunitat d’estimar-te(subordinació adjectiva). Si pogués tornar el temps cap enrere, cada dia tornaria al moment en què ens vam conèixer, per així estar tots els dies feliç. Ja que gràcies a que et vaig conèixer, somric cada dia al aixecar-me i cada cop que estic malament.

El destí ens ha unit per alguna qüestió i no el podem enganyar, tu i jo ens estimem i almenys per la meva part, això perdurarà fins la mort. Perquè t’estimo, i res del món pot fer canviar aquest sentiment. Perquè ho ets tot per mi, el meu paradís, l’aire que respiro, el meu benestar… ets tot, i si tu te’n anessis, no em quedaria res(Subordinació adverbial) , cap raó per somriure ni per viure, tot em donaria igual, la qual cosa que em portaria al pitjor dels inferns, que es estimar i no tenir la persona estimada al teu costat. Per això vull que estiguis per sempre més al meu costat, ja que som ànimes bessones, i ens necessitem per ser complerts.  

Per una vida entera amb tu. 

Saulo Daniel Fiamingo Aga     1er de Batxillerat B

Declaració d’amor

 No sé perquè t’escric aquesta carta, però ho necessitava per sentir-me bé. En realitat crec que mai t’he dit el que sento de veritat i penso que és el moment per dir-t’ho.

Per començar, des del primer dia que et vaig veure, que em vas mirar, que vas parlar amb mi… sabia que eres la persona que més endavant m’agradaria.

Poc a poc ens vam anar coneixent una mica millor i cada vegada m’agradaves més, la teva forma de pensar, la teva forma de ser, la teva mirada, els teus llavis… tota tu eres perfecta per mi, bàsicament m’encantaves.

Cada dia que m’aixecava només pensava en si podria veure a la persona més bonica del món, i quan et veia em podia anar a dormir content, perquè amb el simple fet de veure’t ja tenia suficient, en canvi, els dies que no et veia, m’anava a dormir i em feia la sensació de que aquell dia em quedava buit, em faltava alguna cosa.

Alguns dies havíem quedat per parlar, per veure’ns… i estàvem junts varies hores, a mi se’m passaven volant, com si haguéssim estat 5 minuts, a partir d’aquell moment vaig saber que volia estar amb tu i que t’estimava.

Llavors, només volia estar amb tu, mirar-nos, riure’ns, parlar, jugar. El simple fet de que estiguessis al meu costat. Però tu no senties el mateix, a tu t’agradava un altre noi i jo era més petit. Tampoc et desagradava, em veies simpàtic, guapo, amable, rialler… però seguies enamorada de l’altre noi. No sé si intentaves que jo et fes treure aquell noi del cap, però crec que ho vas provar. Fins i tot va haver-hi un dia que va ser el millor, va ser diferent a tots els demés, no hagués volgut mai que s’acabés aquell dia.

Però a partir d’aquell d’aquí tot va canviar, la nostra relació amistosa va passar a ser un “hola i adéu”. Ja no ens explicàvem res de res, en els nostres intents de conversa no hi havia temes de que parlar, ens esquivàvem. Llavors ens vam distanciar, jo volia saber de tu però no sabia com… tu vas tenir les teves històries i jo les meves, encara que a mi em va costar assumir que ja mai tornaria a viure moments com els d’aquell dia. Encara ara, hi ha coses que quan et veig em fan pensar en el que has sigut per mi, però intentes tapar-les amb altres i intentes creure que són millors i en realitat saps que mai hi haurà alguna cosa millor.

Però això és la vida, superar obstacles, uns de més grans i altres més petits. Aquest obstacle és pot travessar, però difícilment és pot superar, i òbviament jo l’he travessat.

T’estimo… 

 

 

 

Jaume González Bazataqui

Agafat en acció

– Júlia, quin ensurt que m’has donat! Em pensava que ja estaves dormint, amb la Natàlia… no he escoltat ni com obries la porta! M’he quedat gelat, estic tremolant i tot… m’has espantat de debò, he pensat que era un lladre o un assassí… fins i tot he caigut del llit.

Aquest morat que tinc al coll és perquè al caure m’he picat amb el canto de la tauleta de nit. I tots els dies que arribaves a casa i no em trobaves estava a l’hospital, perquè el meu pare té una angina de pit, però no t’ho he dit perquè tens molta feina i no volia preocupar-te.

Aquesta dona que tinc al costat és la infermera que porta el meu pare i com que ella no és pas d’aquí i està allotjada en un hotel dels afores, del qual s’ha cremat la meitat de l’edifici li he ofert una habitació on pogués estar aquesta nit.

M’acaba de cridar i m’ha dit que en l’habitació on estava corria molt d’aire i no podia tancar la finestra perquè com ja saps, porta trencada dues setmanes. Davant d’aquesta situació li he dit que m’acompanyés a l’habitació del costat que s’està millor.

Tot i així, jo he insistit que agafés una manta i se l’emportés cap a l’altra habitació, però ella m’ha dit que feia massa fred i que amb una manta no en tindria suficient. Llavors li he dit que es podia endur el meu llençol i per provar-lo s’ha ficat dins del llit. Tot seguit ens hem embolicat parlant sobre el meu pobre pare, i m’ha dit que no em preocupi massa que aquesta mena d’infarts causats per l’angina de pit són molt normals, i més amb l’edat del meu pare, que ja en té vuitanta.

Aleshores com ella ha d’anar a l’hospital a primera hora del matí li he dit que no és molestés més, que és quedés aquí i ja me n’anava jo a l’altre habitació, però ella m’estava insistint tota l’estona de que no volia molestar, i així hem estat fins ara.

M’ha sobtat molt des del principi, que portés tant poca roba, però m’ha dit que des de petita dorm amb el cos nu. Llavors m’ha dit que s’estava molt bé els dos al llit, que si no em feia res quedar-me al llit, i com tu saps Júlia, jo també dormo despullat.

Així que no et pensis coses que no són, ni la infermera és la meva amant ni res per l’estil. Simplement ha passat el que t’acabo d’explicar.

No em diguis que la Natàlia no t’ha dit que la infermera vindria a dormir avui. És que ja ho sabia jo, que la Natàlia és molt descuidada i s’oblidaria de dir-te que la infermera s’allotjaria avui a casa nostra.

No m’agradaria que desconfiessis de mi, tu saps que jo t’estimo molt i no et seria mai infidel.

Aquesta situació se’m fa difícil perquè, amb la cara amb la que em mires, crec que penses tot el contrari, i això no és així. A més a més, no crec que sigui el moment de demanar-me explicacions, ja que, hi ha la infermera aquí.

Ja t’he explicat tot el que acaba de passar, suposo que no ha sigut la cosa més adient que he fet, però espero que ho entenguis. Cap cop a la vida se m’ha passat pel cap ser-te infidel, ja que, quan vaig decidir casar-me amb tu, era perquè volia compartir la resta de la meva vida amb tu.

Una de les coses per les que mai ho podria fer és per la Natàlia, me l’estimo com si fos la meva filla, i la vull cuidar, criar, educar al teu costat. Sou el més important a la meva vida, no vull pensar ni que seria una vida sense vosaltres.

Jo sincerament, crec que lo millor seria que cadascú se n’anés a la seva respectiva habitació a dormir. Que la infermera agafés la manta que li he ofert abans i cap problema. Per això no vull que donis l’espectacle, i que es desperti la Natàlia així que ja ho parlarem en un altre moment. 

Que tu i jo hem viscut moltes coses Júlia, perquè ara, amb una simple ximpleria se n’anés tot en orris. Recorda’t d’aquelles tardes al cafè, al camp de futbol de la Ribera. Tots els moments que hem viscut junts, no poden tenir final per això.

Demà parlarem de debò, que aquestes no són hores, tinc molta son, suposo que tu i la infermera també teniu molta son, i amb l’escàndol que estem fent s’aixecarà la Natàlia, i això és una cosa que ningú vol.

Així que, anem tots a dormir i demà serà un altre dia. Però Júlia tingues present que jo mai faria una cosa així, t’ho torno a repetir,  ets la persona més important a la meva vida.

Júlia si us plau, m’has de creure! Deixa les tisores anar! 

Jaume González Bazataqui

AGAFAT EN ACCIÓ

– Júlia, quin ensurt que m’has donat! Em pensava que ja estaves dormint, amb la Natàlia… no he escoltat ni com obries la porta! M’he quedat gelat, estic tremolant i tot… m’has espantat de debò, he pensat que era un lladre o un assassí… fins i tot he caigut del llit.

Aquest morat que tinc al coll és perquè al caure m’he picat amb el canto de la tauleta de nit. I tots els dies que arribaves a casa i no em trobaves estava a l’hospital, perquè el meu pare té una angina de pit, però no t’ho he dit perquè tens molta feina i no volia preocupar-te.

Aquesta dona que tinc al costat és la infermera que porta el meu pare i com que ella no és pas d’aquí i està allotjada en un hotel dels afores, del qual s’ha cremat la meitat de l’edifici li he ofert una habitació on pogués estar aquesta nit.

M’acaba de cridar i m’ha dit que en l’habitació on estava corria molt d’aire i no podia tancar la finestra perquè com ja saps, porta trencada dues setmanes. Davant d’aquesta situació li he dit que m’acompanyés a l’habitació del costat que s’està millor.

Tot i així, jo he insistit que agafés una manta i se l’emportés cap a l’altra habitació, però ella m’ha dit que feia massa fred i que amb una manta no en tindria suficient. Llavors li he dit que es podia endur el meu llençol i per provar-lo s’ha ficat dins del llit. Tot seguit ens hem embolicat parlant sobre el meu pobre pare, i m’ha dit que no em preocupi massa que aquesta mena d’infarts causats per l’angina de pit són molt normals, i més amb l’edat del meu pare, que ja en té vuitanta.

Aleshores com ella ha d’anar a l’hospital a primera hora del matí li he dit que no és molestés més, que és quedés aquí i ja me n’anava jo a l’altre habitació, però ella m’estava insistint tota l’estona de que no volia molestar, i així hem estat fins ara.

M’ha sobtat molt des del principi, que portés tant poca roba, però m’ha dit que des de petita dorm amb el cos nu. Llavors m’ha dit que s’estava molt bé els dos al llit, que si no em feia res quedar-me al llit, i com tu saps Júlia, jo també dormo despullat.

Així que no et pensis coses que no són, ni la infermera és la meva amant ni res per l’estil. Simplement ha passat el que t’acabo d’explicar.

No em diguis que la Natàlia no t’ha dit que la infermera vindria a dormir avui. És que ja ho sabia jo, que la Natàlia és molt descuidada i s’oblidaria de dir-te que la infermera s’allotjaria avui a casa nostra.

No m’agradaria que desconfiessis de mi, tu saps que jo t’estimo molt i no et seria mai infidel.

Aquesta situació se’m fa difícil perquè, amb la cara amb la que em mires, crec que penses tot el contrari, i això no és així. A més a més, no crec que sigui el moment de demanar-me explicacions, ja que, hi ha la infermera aquí.

Ja t’he explicat tot el que acaba de passar, suposo que no ha sigut la cosa més adient que he fet, però espero que ho entenguis. Cap cop a la vida se m’ha passat pel cap ser-te infidel, ja que, quan vaig decidir casar-me amb tu, era perquè volia compartir la resta de la meva vida amb tu.

Una de les coses per les que mai ho podria fer és per la Natàlia, me l’estimo com si fos la meva filla, i la vull cuidar, criar, educar al teu costat. Sou el més important a la meva vida, no vull pensar ni que seria una vida sense vosaltres.

Jo sincerament, crec que lo millor seria que cadascú se n’anés a la seva respectiva habitació a dormir. Que la infermera agafés la manta que li he ofert abans i cap problema. Per això no vull que donis l’espectacle, i que es desperti la Natàlia així que ja ho parlarem en un altre moment. 

Que tu i jo hem viscut moltes coses Júlia, perquè ara, amb una simple ximpleria se n’anés tot en orris. Recorda’t d’aquelles tardes al cafè, al camp de futbol de la Ribera. Tots els moments que hem viscut junts, no poden tenir final per això.

Demà parlarem de debò, que aquestes no són hores, tinc molta son, suposo que tu i la infermera també teniu molta son, i amb l’escàndol que estem fent s’aixecarà la Natàlia, i això és una cosa que ningú vol.

Així que, anem tots a dormir i demà serà un altre dia. Però Júlia tingues present que jo mai faria una cosa així, t’ho torno a repetir,  ets la persona més important a la meva vida.

Júlia si us plau, m’has de creure! Deixa les tisores anar!

El cafè de la granota

1. Títols dels contes.

4. Paraules des d’un oliver

14. Guardeu-vos de somiar genives esdentegades

2. Expliqueu en cinc línies l’argument de cada conte.

Paraules des d’un oliver: Aquest relat està presentat en forma d’un llarg monòleg d’un home que està intentant robar les olives del seu veí i amic Isidre. És sorprès collint-les i intenta excusar-se dient-li que li està fent un favor i que li portaria les olives a casa, ja que, l’Isidre no té temps amb la botiga. Però aquest no se’n fia per la seva reputació al poble i pel que acaba de veure i intenta fer-lo fora amb un pal. Finalment el lladre intenta tocar-li la fibra sensible dient que van anar junts a la guerra.

Guardeu-vos de somiar genives esdentegades:  Aquest conte explica la història d’una dona ,la Gabriela ,que des de que va tenir el fill, només es preocupa per la seva salut i sempre esta amoïnada per ell i desconfia de tothom. Està tan obsessionada que ha descuidat el seu marit. Decideix anar a Lleida per visitar diversos metges però tots li diuen el mateix, que esta perfectament. Finalment una bruixa li diu que té una maledicció, i la persona que li vol fer mal serà la primera que li donarà un peto al fill, a la que li clava un ganivet.

3. Qui narra les històries? Hi ha narradors secundaris que aportin informacions?  Qui són els narrataris? Té alguna importància la tria d’aquests narradors? Quines semblances hi ha entre els dos textos?

Paraules des d’un oliver: El mateix protagonista, l’home que hi ha enfilat dalt d’un oliver. No hi ha altres narradors, ja que és un monòleg.

Guardeu-vos de somiar genives esdentegades:  les històries són narrades per un narrador omniscient. Hi ha personatges que aporten informació sobre el judici que es produeix per l’assassinat tot i que no surti a la història. Aquests narradors secundaris sí que tenen importància, perquè són els que van presenciar el crim.

No hem trobat semblances entre aquests dos contes. Un és un monòleg fet en primera persona i l’altre és una història narrada en tercera persona i amb diàlegs.

4. Indiqueu deu mots típicament mequinensans que hàgiu trobat en els textos. Definiu-los, si podeu.

Saula: corda llarga de cànem amb que s’arrossegava el llaüt al riu.

Borrasses: La part mes basta de l’estopa que deixem sense netejar.

Bancalets: Trossos petis de terra plana conreada. 

Aixada: Eina per cavar al camp; amb una plnxa de ferro a un dels extrems del pal.                                  

Llaüt: embarcació de poc tonatge ormejada de vela llatina.

Còdols: Fragment de roca dura, de dimensions variables, allisat i arrodonit per l’acció de les aigües i el rodolament.

Madrilles: Peix teleosti del ordre dels cipriniformes, que viu en els cursos mitjà i baix dels rius mediterranis.

Rabejar-se: Posar una cosa dins de l’aigua corrent perquè quedi ben molla. /Complaure’s a prolongar allò en que hom troba una satisfacció.

Milhomes: Home especialment petit, o noi, que pretén ésser apte per a tot, d’intervenir en tot, de saber-ho tot, etc.

Sirgar: fer avançar el llaüt en paral·lela la riba estirant des de terra amb una sirga.

5. Feu una descripció de l’espai de Mequinensa a partir de dades del text (personatges, oficis, locals, maneres de ser, espais, aficions, …)

Mequinensa era una ciutat propera al riu Ebre. La seva activitat principal era l’agricultura.

Amb els matxos apareixen els llaüts carregats de lignit. Eren utilitzats per sirgar riu amunt.

Hi havia un servei de cotxes de línia entre Mequinensa i l’estació de trens de Favara.

6. Quina gràcia tenen aquests contes? Hi ha algun element irònic que afavoreixi la genialitat del text?

La gràcia està en que al ser un poble petit tothom es coneix i tothom sap el que succeeix però cada persona dóna la seva versió del que pensa que ha passat. Com en el cas del capítol Paraules des d’un oliver, que ja tenia la fama de ser un caradura o en l’últim capítol on la gent va suposant el que li succeeix al petit.

La ironia del primer conte que em treballat està en la manera que es narren els fets, com intenta excusar-se.

En el segon conte que em treballat el la ironia la trobem en alguns personatges com és el cas del conductor que està obsessionat amb que els americans tiraran una bomba.

7. Creeu una imatge que il·lustri els dos contes. Ha de ser una imatge pròpia. Justifiqueu la vostra feina.

En aquesta imatge es pot observar a l’Isidre intentant fer fora dels seus olivers al lladre. Alhora passa l’autocar en el que viatja la Gabriela pensant qui serà la persona que li vol fer mal al seu fill.

dibuix-cata.jpg


    Jaume González Bazataqui      Sergi Jiménez

Què és la solitud?

20070504182118-miss1.jpg

Bé, és hora d’imaginar aquesta persona que s’ aixecà del llit, un altre dia com qualsevol altre. Què va fer? Anar a escola? No. Va passar la resta del dia a la seva casa, potser surti a caminar, al cinema o a la plaça, però almenys sis hores del seu dia van a transcórrer dintre d’aquest refugi de ciment anomenat casa.

Ara imagina aquesta persona traient el cap per la finestra. Fora de casa seva les persones juguen i conviuen; la persona les coneix, però només de vista. La major part són els seus veïns. La seva és una ment ansiosa i vivaç, adora l’art i la bellesa, té una gran intel·ligència i una personalitat atractiva, encara que no extrovertida. Per què, llavors, roman darrere de les parets de ciment, igual que els dies anteriors? No hauria d’establir contacte amb algú? Sí, hauria de. Però també té orgull; anhela l’amor de les persones, però no les necessita.

Ara, encara que no m’ho preguntis, et diré que aquesta persona no és, com podries mal interpretar, algú antisocial. No, és clar que no. Quan té l’oportunitat se’n surt amb autoritat i intel·ligència. Selecciona amb gran responsabilitat les seves amistats, però no menysprea i tracta a tothom amb amabilitat. Tampoc es deixa maltractar; és una persona orgullosa. De la mateixa manera puc assegurar-te que és una persona físicament atractiva, i no és tímida, encara que tingui les seves reserves i es mostri com un noi callat davant la gent la qual no confia del tot.

Què és la solitud? El que viu aquesta persona pot dir-se veritablement solitud? No sofreix massa, té una dedicació, encara que aquesta sigui dintre de la seva pròpia casa, té una família a la qual estima i que l’estima també. Objectivament, no està sol, però el que té no l’és suficient. Sap que el seu esperit és massa gran per a ser limitat d’aquesta forma. I, encara que sap que l’endemà i l’altre poden ser iguals, posa la seva fe en una sola esperança; que tard o d’hora va abandonar la solitud.

Això, al final, vol dir que la veritable solitud és un problema de l’ànima. És una espècie    d’inconformitat amb el que es té, és mancada d’acceptació. Però no és això el que torna humanes les persones? Qui pot resignar-se a morir de fam com un gos sense sentir res? Qui pot perdre un amic sense sentir dolor?

Encara així, la resposta solament la pots trobar tu; la certesa de la veritat no es pot comprar, només es pot trobar. És la solitud inconformitat? És falta d’amor? És la incapacitat d’estimar, o la incapacitat de donar tot l’amor que es té dintre? O és, simplement, el gaudi intern de sofrir per alguna cosa que mai es tindrà?

Jaume González Bazataqui