Author Archives: Javi

Carta d’amor

No sé ben bé el que escriure’t, però com no m’atreveixo a dir-t’ho a la cara ho faré com un covard, per escrit.

Tu i jo ens coneixem des de fa molt, tots dos sabem que entre nosaltres hi ha alguna cosa, i que mai ens atrevim a parlar d’això, però crec que ha arribat el moment. No vull deixar passar un dia més, no vull esclatar per culpa del que sento, per això en aquest escrit et diré el que tots dos sabem que sento per tu, i que mai t’he dit.

El que jo sento dintre meu per tu no sé si es amor, odi, gelosia…(Substantiva) Només se que t’estimo, i que vull estar al costat teu mati, tarda i nit. Es molt difícil per mi veure’t cada dia prop meu i no poder-te besar, tocar, abraçar, i ja no aguanto més.

Des de el dia que et vaig veure, vaig saber que eras tu, que eras tu la meva noia ideal, la meva noia perfecte, des de el primer dia…Si tu en dies un simple hola, per mi el dia havia acabat(Adverbial).

Fas que els dies a prop teu passin com si fossin un somni, però jo vull que durin, que siguin eterns.(adjectiva)El caràcter que tens fa que cada dia m’agradis mes, el llavis, el cabell, tot tu m’agrada, des de el cap fins els peus, estic boig per tu… No vull separar-me de tu mai, però tampoc vull estar així d’allunyat, vull ser tu, vull enganxar-me a tu i no deixar-te mai..

Sé que els teus sentiments cap a mi són semblants i que com jo no t’atrevies a expressar-los, però espero que després de que tu llegeixis aquesta carta, tot sigui diferent, jo almenys t’estaré esperant.

Molts petons,

Ezequiel Borda

Ganivet en mà

15è conte del Cafè de la Granota proposat per Javi González

    – Caterina? Vaja, ja era hora que arribessis, feia estona que t’esperava… Sí, és clar que t’estava esperant! Com que t’estranya? Va, no diguis bajanades, que sempre comencem així i acabem com tu i jo sabem.

    » Què fas plantada davant la porta? Que si et trobo diferent? Què vols que et digui, et veig igual que sempre… Com dius, que has anat a la perruqueria un altre cop? Doncs qui ho diria, perquè la Dolors et deu haver tallat dos o tres cabells i, per variar, cobrar-te un ull de la cara. Si ja t’ho dic sempre que has d’anar a una altra perruqueria, que ben segur que hi vas dues vegades al mes perquè no te’l tallen com Déu mana! Quan jo vaig a la barberia de la Clenxa, m’hi assec al tamboret i li dic: «Ja saps, Miquel, xolla-me’l com sempre, ben curtet», i per pocs cèntims ja em puc estar dos mesos o més sense preocupar-me d’anar a xollar-me el cabell.

    » Només t’ho dic perquè no acostumes a controlar els calés que gastes tota sola. A més, ja saps que últimament a la botiga les coses no van gaire bé. Fa uns dies vaig haver de pujar el preu de les espardenyes, i en Pere Torres, ja saps, el contrabaixista de l’orquestra, no va dubtar de queixar-se: «Renoi, Jaume, i aquesta pujada de preus?» em va dir i se’n va anar tan ràpid com va entrar a la botiga. I abans d’ahir el vaig tornar a veure i em vaig fixar que tenia unes espardenyes noves. Li vaig preguntar on les havia comprades. «No te les vaig comprar a tu -deia ell- perquè fa poc un xiquet acaba d’obrir una botiga al costat del cafè de Silveri, on ven espardenyes i sabates de mudar molt més barates que les teves, i què vols que et digui, m’estimo més estalviar-me uns quants cèntims que no pas gastar-me’ls!». I no, no només ell anava amb calçat nou. Durant aquesta setmana m’he fixat que molts del poble en porten de sabates noves, fins i tot l’Elies, qui ho diria sent tant garrepa com és ell! Sí, vaig entrar a la nova sabateria per veure si era cert, i la veritat és que la diferència de preus era bastant gran, i per rematar em va costar eixir de la botiga de la quantitat de gent que hi havia a dins!

    » T’ho dic per a que vegis que les coses no van gaire bé, i si a sobre vas gastant ximplement els diners anant a la perruqueria cada dos per tres, m’agafes espardenyes de la botiga per a tu i a les teves amigues, et compres mil coses innecessàries per a tu sola… En fi, què vols que et digui? Bé, no vull acabar discutint com ahir, i entra ja a casa, dona, que encara segueixes en el rebedor!

    » Per cert, et volia preguntar una cosa abans que se m’oblidi… Com dius, que per què hi ha una maleta al costat de la porta? Per res, dona, per res… Vaja, ja no me’n recordo què volia dir-te… I que per què porto el ganivet del pernil a la mà? Ah, sí, sobre això volia parlar-te… Saps on és l’esmolador de ganivets? És que he de fer una cosa… Si, ja sé que no tenim pas pernil a casa! És una sorpresa que segur que no te l’esperes… No t’ho penso dir pas, ja pots demanar-m’ho tants cops com vulguis!

    » Bé, mentre me’l busques baixaré una mica les persianes, que entra molta claror. I em sembla que també tancaré la porta amb clau, que últimament corren els rumors que hi ha un espanyaportes rondant per la vila. Diuen que és un tal Valerià, però tampoc n’estic gaire segur. Sí, sí, tranquil·la, ja he abaixat les persianes i he tancat la porta amb clau.

    » Gràcies, les coses que busques sempre són en el lloc que menys t’esperes. Mentre esmolo el ganivet, per què no fas una becaina? Sí, dona, deus estar una mica cansada… Però per què no vols fer-me cas? Com dius, que em notes una mica estrany avui?

    » Doncs sí, Caterina, potser tens raó. I és que avui és un dia especial. Per als dos. Avui comença una vida nova perquè l’altra desapareixerà. Són coses que a vegades passen quan les coses no van bé, s’han de buscar solucions, a vegades difícils de prendre, tot i que d’altres vegades es resolen per sí soles. Ja saps el que deia el meu oncle, que les decisions s’han de prendre de forma decidida. I la veritat és que fa dies que discutim, per qualsevol cosa, i això em fa pensar que no som del tot feliços. Ja ho has vist ara, has arribat de la perruqueria i ja hem començat a discutir dels diners. Diners, sí. Els maleïts diners que necessitem per viure i que últimament no passen sovint per casa. Diners que, vulguis o no, són menys pels impulsos que tens de malgastar-los en la perruqueria i en altres ximpleries! Diners que no arriben a casa perquè tu regales unes quantes espardenyes a les teves amigues! Diners que no tinc per culpa de la nova botiga de calçat del poble!

    » Però s’ha acabat, Caterina. A partir d’ara les coses seran diferents, t’ho asseguro! Què et passa, per què estàs tan callada? I per què hauria de deixar anar el ganivet? I per què vols obrir la porta ara? Si no fa res m’has preguntat si l’havia tancada amb clau… Et veig una mica nerviosa. No, el telèfon no funciona, aquest matí m’he ensopegat amb el cable i l’he trencat sense voler. Però per què el vols? Caterina, però per què crides?! Caterina!

    » A veure, no sé per què t’estàs comportant d’aquesta manera, però vaja, et diré la raó per la qual t’estava dient tot això. Caterina, el meu oncle Gervasi ha mort, i gràcies a això rebrem una gran quantitat de diners! Com que no tenia fills i jo era el seu únic nebot, en el seu testament va deixar ben clar que jo era l’hereu de tota la seva fortuna, que ben saps que no és poca! Per això t’estava dient que a partir d’avui les nostres vides serien diferents! He decidit vendre la sabateria i a partir d’ara treballaré en el que sempre m’ha agradat, l’hostaleria! I per aquest motiu, al matí he anat a comprar una pota de pernil, per celebrar-ho com Déu mana! T’ha canviat la cara de cop i volta, eh? No sé pas en què estaries pensant, però m’alegro que estiguis tan contenta. Ara dintre d’una estona hauré de marxar al vetllatori del poble del meu oncle Gervasi, i potser m’hi estic uns quants dies, per això m’he preparat la maleta amb tres o quatre coses. Però abans mengem uns talls de pernil, perquè això ho hem de celebrar!

 

Activitat de “El Cafè de la Granota”

 

Els contes que comentarem a continuació són “Paraules des d’un oliver” i “Informe provisional sobre la correguda d’Elies”.

El primer conte ens explica com l’Isidre enxampa a un antic amic sobre un dels seus olivers. La primera impressió que té l’Isidre és que aquest amic li està robant les olives, i de fet, és això el que està fent. Tot i així, el lladregot intenta ensabonar-lo tot dient-li que li estava recollint les olives per fer-li un favor, ja que ell mai les recollia. Però l’Isidre no es deixa enganyar perquè ja coneix la seva mala fama i sap que li està mentint.

En el segon conte, un cronista descriu com l’Elies Santapau recorre el poble des de casa seva fins al Cafè de Silveri a corre-cuita amb l’única finalitat de trobar-se a l’ordinari de Lleida. La seva correguda va ser vista per diversos mequinensans, encara que no sabien ben bé perquè ho feia. Després es va saber que el motiu era avisar a l’ordinari per a que no li portés les medicines que li havia encarregat per a la seva dona, perquè aquesta estava a punt d’estirar la pota.

El narrador de “Paraules des d’un oliver” és el propi furtador d’olives, el qual és l’únic que intervé en l’explicació de la història. En canvi, en “Informe provisional sobre la correguda d’Elies”, el narrador és un cronista anònim que recull el testimoni de diversos vilatans per tal d’explicar el trajecte i el motiu de la correguda d’Elies. Per tant, aquests testimonis els podríem considerar com a narradors secundaris, ja que aporten informació sobre els esdeveniments de la història.

El que fa atractiu el primer conte no és l’anècdota en sí, sinó la manera irònica en que el lladregot narra els fets, que ja ens fa imaginar quin peu calça. Per altra banda, l’atractivitat del segon conte és l’èmfasi que fa el cronista en la correguda d’Elies, fent que un fet totalment irrellevant sigui el fil conductor de la història.

Després de llegir-nos els contes, ens hem pogut fer una idea de com era la vila. Mequinensa devia de ser un poble bastant petit. Podríem dir amb tota certesa que és d’aquells pobles on tots es coneixen entre ells. Al poble hi ha diferents cafès per passar-hi l’estona amb els amics i companys. També hi trobem una església, típica a la majoria dels pobles catalans, i un antic castell a la part més alta. El camp de futbol, que no hi podia faltar, està situat en la confluència entre els rius Ebre i Segre. Molts cops s’havien perdut pilotes i en alguns casos s’havia inundat el camp enmig del partit, com en el cas del conte “Futbol de ribera”. En definitiva, és un poble molt familiar i acollidor d’aquells com n’hi ha pocs.

Mentre llegíem els contes, hem pogut observar diversos localismes d’origen mequinensà. En nombrarem alguns i provarem de definir-los:

Alifara: Menjada festiva feta a fora de la vila.

Arjau: Barra de fusta que, fixada a l’eix del timó d’un llaüt, serveix per moure’l.

Caloi: Persona desvalguda, indefensa.

Catxap: Llorigó.

Espona: Marge de pedra que impedeix que les terres d’un brancal es desplacen.

Fumeral: Xemeneia.

Gaiata: Bastó encorbat en la seva part superior.

Garbinada: Vent fresc que remunta la vall de l’Ebre; marinada.

Molló: Petit moll.

Sargantilla: Sargantana.

Saula: Corda llarga de cànem amb què s’arrossegava el llaüt al riu.

Senalla: Cabàs d’espart o de palma, més ample de boca que de baix.

 

Per finalitzar, hem il·lustrat tots dos contes amb els següents dibuixos. El primer pertany al conte “Paraules des d’un oliver”, on podem veure a l’Isidre i al lladregot. L’altre correspon a “Informe provisional sobre la correguda d’Elies”, on surt l’Elies a corre-cuita davant d’en Jaume Vilanova.

 

Cafè 1

 

Cafè 2

I això és tot. Pel que fa a la preparació del treball, ens hem organitzat bastant bé: després de que cadascú es llegís el llibre, ens vam reunir per fer el treball un parell de vegades, de manera que el temps no ens ha vingut a sobre i hem pogut fer-lo sense presses.

 

Jordi LLenas

Javi González

 

El Pare Teide

 

Teide

La fotografia és del pic més alt d’Espanya, i per mi un dels llocs més bonics en el que he estat, em refereixo al Teide. La fotografia està feta un dels tantíssims caps de setmana que anava al Parc Natural del Teide quan vivia a Tenerife, i crec que, de totes les que tinc, aquesta és la millor i més bonica.

Tenerife, a més de ser la illa més preciosa en quant a naturalesa del arxipèlag canari, pot presumir de comptar amb aquest impressionant volcà, que és el tercer més gran de la TERRA. Amb una alçada de 3.717 metres sobre el nivell del mar. No només sorprèn la seva grandària, sinó també la naturalesa que hi ha al voltant, amb tot un seguit d’espècies úniques, com la retama del Teide o el Tajinaste vermell.

Només pots apreciar la seva bellesa quan ets davant seu. Jo, en concret, puc dir que fins i tot he pujat a dalt de tot ja que a l’estiu s’obre un refugi, on t’hi estàs una nit dormint allà a meitat de camí i al dia següent continues fins arribar al cim. Però quan més bonic es veu el Teide, crec que és al hivern, ja que quan parles de Tenerife mai pots pensar en neu, o seria l’últim en el que pensaries, però si, un dia normal de hivern on a tota l’illa fa un calor bastant gran, pots observar des de quasi qualsevol punt de l’illa tot el Teide blanc, és IMPRESSIONANT. A més, no tant sols des de la mateixa illa, sinó des de totes les illes properes a Tenerife pots veure la seva figura destacada, per això les illes li diuen “el Padre Teide”.

 

Ezequiel Borda

 

Passejada natural

Paisatge murcià

 

Quan el meu front ja començava a estar una mica moll, li vaig proposar descansar una estona. Va dir que sí, que ja estava una mica baldada de tant caminar per la muntanya durant tot el matí.

 

Vam asseure’ns damunt d’un turó, contemplant el paisatge que ens envoltava, mentre el silenci i el moviment de l’aigua del riu eren els únics sons que s’endinsaven per la nostra oïda.

 

El color verd s’estenia entre muntanya i muntanya. Cosa ben normal, ja que si alguna cosa havia d’envoltar l’anomenat Poble de l’Arròs, el més probable serien grans extensions d’arrossars.

 

El riu, que era el responsable d’aquesta vegetació, trencava per un moment aquesta taca verda, amb els seus meandres que, malauradament, anava reduint el seu cabal paulatinament amb el pas del temps. Era veure el riu i em venien a la memòria tots aquells dies que de petit, el meu pare, en Toni i jo ens refrescàvem al riu amb la companyia dels mosquits.

 

Si alçava més la vista, el que podia contemplar era una imponent serralada, molt més alta que aquesta en la que estàvem asseguts. Si haguéssim estat en algun turó d’allà, veuríem el poble amb més claredat, tot i que des d’on estàvem podíem entrellucar les ruïnes del castell i el campanar de l’església.

 

Si cadascun dels elements que formaven el paisatge ja era bonic per si sol, veure-ho tot en conjunt provocava una sensació indescriptible. L’aroma de les plantes, els insectes voletejant, el so del riu i del vent… En fi, qui no s’ha meravellat contemplant la natura?

 

– Què, continuem?

 

– Sí, anem-hi, que sinó no arribarem a temps per dinar!

 

J a v i   G o n z á l e z

Continue reading