Category Archives: Text-Imatge

La Habana

La HabanaAl veure aquesta foto del Malecón, a La Habana, em fa imaginar perquè aquest noi està asegut al pon, i m’agrada imaginar el que pot estar pensant o el que pot estar esperant.

Una de les coses que crec és què, està pensant en què, avui a sigut un dia en el que a pogut fer tot sol un cambi de roda sense punxarla, al taller on està aprenent a fer de mecànic, i la propina, d’aquell anglés, li pot solucionar la setmana a la mare. Putser està content perquè en Raúl li a dit, que es prepari, perquè ya a aconseguit el petit microfon i l’amplificador que necessiten per poder fer la maqueta del CD, i això li fa pensar que mès endevant si trionfen tindrà més diners, i aixì la mare no haurà de comprar-li arroz a la veina

Una altre cosa pot ser, que estigui esperant és a una maca mulata que li té robat el cor, i que només sortir del taller va corrents a casa, per poder veure-la des del seu balcó, on es passa hores i hores mirant-la.

Es possible que el que estigui fent es simplement descansar de camí cap a casa, però aquesta possibilitat no m’agrada tant, per què això es realment aburrit.

Aixì que prefereixo pensar en l’altre opssió, ell tansols està observant a la mulata que tan estima, i que just te al davant, però que no s’atreveix a dirigir-li la paraula, perquè ell és 4 anys menor que ella, sap que te novio i es considera masa covard com per convidarla a una mica de mango fresc, que venen en una paradeta aprop de casa seva, on ell sap què és bonisim. I alhora està amoinat perquè si triga més d’una hora en arrivar a casa la seva mare li farà rentar els plats durant una setmana i fregar el terre ajonollat, però al tenir a la noia davant seu, amb aquell color de canya de sucre, els cabells arrisats i unes curbes que marejen, creu que val la pena fer totes les feines que sap que aurà de fer durant la setmana.

Que n’hés de dols i trampós l’amor. Pobre noiet, no sap que ella encara no sap ni de la seva existencia, i que en aquell moment esta en un novul, però al arrivar a casa la caiguda del nuvol pot ser impressionant.

Només records

Penso que la vida és un tresor, però pocs tenen la clau d’aquest cofre ple de felicitat.En Marc era un noi jove, molt inconscient, no feia re, però era feliç. La seva estança a primària va ser dolenta, mai feia deures, no estudiava, pot ser a casa no li donaven l’estima o l’atenció que requeria un nen mocós. Així que anava tirant per la vida, només era un noi de vuit anys mes o menys, però al seu futur no li esperava res de bo.

No destacava en res, tot i així tenia el seu grup d’amics, com tots els nois, va anar creixent amb ells, i com més creixia mes estúpid era, fins que tocà fons…Abans de tocar fons va tenir molts problemes, però com ja e dit, era un inconscient, a sisè comença a fumar, ni tan sols podia tragar-se el fum, era vergonyós, a l’arribà a ESO fuma el seu primer porro, fruit de les amistats poc convenients que havia fet, descobreix el futbol, un primer bon pas cap a la salvació, però encara es d’hora. El noiet repeteix 2ºESO, i això el destrueix, a partir d’aquí viu una etapa corrupta i malgasta un any, tot per culpa de professors cínics, que creuen que fen-los repetir aconsegueixen alguna cosa, i no, l’únic que fan es deteriorar-los més. En el moment que un noi repeteix no ho fa sol, amb ell repeteixen tres més, i així es forma un grup d’inconscients que només distorsionen les classes i reben sancions indisciplinaries que no arreglen res.

La mare d’en Marc no s’assabentava de res, només del seu xicot, una persona que m’abstindré de descriure, per respecte. Però els problemes d’en Marc van arribar a casa, en total van ser dos problemes, el primer pagar la reparació d’un cotxe que havia sigut cosit a pedrades. I el segon una denuncia estúpida, que es va tenir que resoldre pagant més. I aquest va ser el detonant de la seva consciència, en aquell moment va descobrir el que era, i que podia canviar fàcilment, però en Marc mai més va tornar a ser feliç, es va centrar en els estudis, i com a persona, però no va tornar a gaudir com quan era un boig oblidat de 1’60 d’estatura… Només li quedaven records i una conclusió, la ignorància és igual a felicitat.

MARC PELEGRÍN

Un viatge magnífic

El viatge el resumiria en una paraula… magnífic. El tornaria a fer ara mateix.

L’estiu passat , vaig anar a
la Xina amb la meva família i uns amics, vam estar només una setmana, una setmana que es inoblidable.

El primer dia vam decidir anar a visitar la Ciutat Prohibida, no ens volíem perdre, una de les set meravelles del món. N’hi havia moltes places per tots els llocs,molts carrers estaven tallats per obres per poder enllestir tot el tema dels Jocs Olímpics de Beijing 2008.

Al segon dia, vam anar a visitar la gran muralla. Havíem reservat aquesta excursió a través del hotel ja que arribar-hi en taxi és una mica costós( estàvem entre 80 o 120 km de la muralla )La veritat és que la gran muralla em va encantar, hi hagués passat tot el dia allà, però només vam tenir dues hores fins que vam tornar.

El tercer dia vam anar a visitar el que serà el futur Teatre Nacional de Beijing, va ser un pèl avorrit.

El quart dia ens vam dedicar a visitar els hutongs,que son els carrers que formen el casc antic, fer les últimes compres i anar a un espectacle d’acrobàcies molt espectacular.

El cinquè i últim dia vam agafar l’avió i vam tornar cap a Premia amb la sensació de que no havíem vist res, se’ns va fer massa curt el viatge.

ENRIC SUBIRANAS

Inoblidable Esquiada

x1pglip38xxbl2te_dlevjqke6kwdbpvgrieynhrnockhfordoek_inmhuf2brw6_df9_kfwlv_vijyabzdjmicjjqstsksityh97wp6sfwddhtg2irxcvhmxjipkffbkltungq0od4hg-v2qn.jpgEren les 6 del matí quan, tot nerviós, sortia de casa meva, i em disposava a anar cap a l’escola. Poc després anava trobant companys de classe que, nerviosos, també anaven cap al centre. Allà ens trobaríem amb l’autocar que ens portaria fins Andorra, on ens quedaríem tres dies. El viatge va ser una mica pesat, ja que eren moltes hores, però tot i així ens distrèiem jugant a cartes o escoltant música. A les poques hores, vam passar per un túnel molt fosc i bastant llarg, però una vegada arribat al final, ens vam sorprendre moltíssim en veure tot el paisatge nevat.

 

Finalment, quan vam arribar a Andorra, sense deixar les motxilles, vam anar directes a agafar l’equip d’esquí i ens vam encaminar cap a la pista més gran. Tot decidit, vaig agafar el “telecadira” per poder arribar allà on hi havia molta pendent. Encara que fos la primera vegada que esquiava, no va acabar tan malament: no vaig passar del terra! Però quan ja ho havia intentat diversos cops, puc dir que de les patacades se n’aprèn.

 

Més tard, ens vam dirigir cap a l’hotel, cèntric i proper a les pistes. Una vegada allotjats, vam agafar els llits i a dormir, després de tant d’esforç un queda molt cansat.

 

L’endemà, després d’haver estat esquiant tot el dia, vam anar a Caldea. Allà tothom volia gaudir en els “yacuzzis”. Poc després, vam anar a sopar on els tutors ens vam comunicar que aniríem a una discoteca, però els meus companys i jo ens vam negar perquè jugava el FC Barcelona a la Champions. Acabat el partit, tocava dormir, ja que estàvem tan cansats com el primer dia.

 

L’últim dia, vam agafar l’autobús per dirigir-nos cap a Barcelona, deixant enrere totes aquelles muntanyes nevades.

 

Eric Chito

Un BON paisatge

La veritat és que ja fa temps que vaig fer aquesta fotografia però cada vegada que la miro quedo enormement sumit en els records però no és només per això que la considero un gran fotografia.

No sóc gaire melancòlic però és que aquesta imatge a més de la seva bellesa artística és extreta d’un paisatge com n’hi pocs. És la naturalesa en estat pur, sense cap manifestació humana que l’hagi pogut modificar o espatllar. És un lloc d’aquells on m’agradaria quedar-m’hi per tota la vida i veure’l cada matí no em cansaria gens ni mica. És un paisatge fabulós i alhora de descriure’l em quedo sense adjectius però la veritat és que no té desprès.

Aquesta fotografia la vaig fer en unes vacances a Escòcia que probablement siguin les millors que hagi tingut mai per la gran quantitat de paisatges d’aquest estil.

Jordi Llenas

Què és la solitud?

20070504182118-miss1.jpg

Bé, és hora d’imaginar aquesta persona que s’ aixecà del llit, un altre dia com qualsevol altre. Què va fer? Anar a escola? No. Va passar la resta del dia a la seva casa, potser surti a caminar, al cinema o a la plaça, però almenys sis hores del seu dia van a transcórrer dintre d’aquest refugi de ciment anomenat casa.

Ara imagina aquesta persona traient el cap per la finestra. Fora de casa seva les persones juguen i conviuen; la persona les coneix, però només de vista. La major part són els seus veïns. La seva és una ment ansiosa i vivaç, adora l’art i la bellesa, té una gran intel·ligència i una personalitat atractiva, encara que no extrovertida. Per què, llavors, roman darrere de les parets de ciment, igual que els dies anteriors? No hauria d’establir contacte amb algú? Sí, hauria de. Però també té orgull; anhela l’amor de les persones, però no les necessita.

Ara, encara que no m’ho preguntis, et diré que aquesta persona no és, com podries mal interpretar, algú antisocial. No, és clar que no. Quan té l’oportunitat se’n surt amb autoritat i intel·ligència. Selecciona amb gran responsabilitat les seves amistats, però no menysprea i tracta a tothom amb amabilitat. Tampoc es deixa maltractar; és una persona orgullosa. De la mateixa manera puc assegurar-te que és una persona físicament atractiva, i no és tímida, encara que tingui les seves reserves i es mostri com un noi callat davant la gent la qual no confia del tot.

Què és la solitud? El que viu aquesta persona pot dir-se veritablement solitud? No sofreix massa, té una dedicació, encara que aquesta sigui dintre de la seva pròpia casa, té una família a la qual estima i que l’estima també. Objectivament, no està sol, però el que té no l’és suficient. Sap que el seu esperit és massa gran per a ser limitat d’aquesta forma. I, encara que sap que l’endemà i l’altre poden ser iguals, posa la seva fe en una sola esperança; que tard o d’hora va abandonar la solitud.

Això, al final, vol dir que la veritable solitud és un problema de l’ànima. És una espècie    d’inconformitat amb el que es té, és mancada d’acceptació. Però no és això el que torna humanes les persones? Qui pot resignar-se a morir de fam com un gos sense sentir res? Qui pot perdre un amic sense sentir dolor?

Encara així, la resposta solament la pots trobar tu; la certesa de la veritat no es pot comprar, només es pot trobar. És la solitud inconformitat? És falta d’amor? És la incapacitat d’estimar, o la incapacitat de donar tot l’amor que es té dintre? O és, simplement, el gaudi intern de sofrir per alguna cosa que mai es tindrà?

Jaume González Bazataqui

La sirena sense cua

La sirena sense cua

Mar, és una noia d’ulls blaus i pell fina. Els seu pare treballa de pescador i des de que ella era petita l’ha portat a navegar per alta mar. La seva mare es biòloga marina, i coneix tots els secrets més profunds dels animals aquàtics més inversemblants.

Mar, és una noia tímida i reservada. Des de ben entrada l’adolescència que utilitza l’aigua com a refugi de les seves pors, tal com si de la placenta de la seva mare es tractés. L’aigua és transparent, però per a ella, és la tapadora més profunda i fosca. Envoltada d’aigua és com se sent còmoda. Mar és una noia a qui no li agrada obrir-se als demés, expressar els seus sentiments o emocions. Té por al fracàs. Així que des de fa temps només surt de casa per anar a l’escola del cantó o a la piscina, on des de petita practicava la natació i on és  va convertir en una gran experta. Ara simplement, resta a l’aigua nedant, pensant o refugiant-se. Què fàcil deu ser la vida d’una sirena.. sovint sospira.

Joan, nedador des de petit, sempre s’havia fixat molt amb Mar; preciosa i senzilla, l’encisava. N’estava enamorat des de feia anys, però mai havia sabut com apropar-s’hi. Ella no es relaciona amb ningú, com si parlés un altre idioma, o fos d’un altre món. És concentrava en l’aigua, els seus reflexes i els seus moviments. En canvi, ell només es podia concentrar en la bellesa infinita de Mar.

Un dia, estranyament, es van quedar sols a la piscina. El Joan va fer quelcom que mai hagués fet davant de ningú i menys davant d’ella; cridar la seva atenció. Va tirar-se expressament a l’aigua, simulant un fort cop de ventre i tot seguit va començar a moure els braços i cames talment com si s’estigués ofegant. La noia, nerviosa, buscà ràpidament alguna mirada d’ajut. Com era possible que fos ella la única que estigués a la piscina i que a més coincidís amb el petit descans que tenia el socorrista per a dinar? Tan si val, va apropar-se a aquell noi, nedant de pressa. Va ajudar-lo a sortir a fora i el va estirar cuidadosament damunt d’un flotador. El noi semblava estar bé. Així va ser el seu primer contacte, i a partir d’aquí la noia poc a poc va anar obrint-se cada vegada més a aquell noi mig desconegut, fins ara. S’explicaven tot, reien, nedaven, passaven el temps mort, s’ajudaven, etc.. Mar va aprendre a confiar en algú que no fos en ella mateixa.

Mar va aprendre a estimar.

La imatge d’una noia que va descobrir que per estimar no es té que tenir por. Sempre hi ha un flotador on agafar-te si les coses van maldades, i aquest flotador és ell.

Aida Caba

Perduts

         Començava a fer-se de nit, després de quatre hores navegant podíem veure el primer tros de terra, un tros de llibertat. El viatge no havia estat com nosaltres pensàvem. Vam passar per fortes tempestes i com a conseqüència moltes persones de la pastera es van marejar, entre les quals una mare, embarassada de sis mesos. Ella va tenir la valentia d’emprendre el viatge amb la petita embarcació per poder oferir un futur millor a la seva filla. Fugia del seu país degut a les guerrilles del seu poble que havien assassinat el seu marit per problemes de negocis. El marit era qui portava un sou mínim per a poder alimentar-se, ara no tenien res.

       El cel començava a ennegrir-se. Amb una mica de sort, arribaríem a terra abans de que comencés a ploure. No podíem aguantar més, la situació era insuportable. No teníem lloc per moure’ns, semblava com si estiguéssim lligats amb cordes, presos d’aquella situació que tampoc sabíem si ens portaria cap a un futur millor o si ens enfonsaria en la misèria absoluta. El menjar començava a escassejar, fins i tot havien hagut baralles per un insignificant tros de pa. Alguns no ho van poder suportar i van morir durant el viatge. Per evitar que agaféssim malalties, ens teníem que desfer dels cadàvers, els llençàvem al mar amb l’esperança de no ser els següents. Quan ja era negra nit i només es veien algunes llums llunyanes, vam arribar a la platja i vam desembarcar. Teníem les cames adormides i adolorides després d’haver passat dies asseguts amb la mateixa postura. De sobte es van encendre uns llums potents, que ens il·luminaven la cara i ens encegaven totalment. La Guàrdia Civil. Vam fugir corrents, tot hi que les nostres cames els hi costava reaccionar. La noia embarassada i jo ens vam poder amagar, però…què se suposa que hauríem de fer? Era això el que realment buscàvem?… 

SERGIO JIMÉNEZ

El Pare Teide

 

Teide

La fotografia és del pic més alt d’Espanya, i per mi un dels llocs més bonics en el que he estat, em refereixo al Teide. La fotografia està feta un dels tantíssims caps de setmana que anava al Parc Natural del Teide quan vivia a Tenerife, i crec que, de totes les que tinc, aquesta és la millor i més bonica.

Tenerife, a més de ser la illa més preciosa en quant a naturalesa del arxipèlag canari, pot presumir de comptar amb aquest impressionant volcà, que és el tercer més gran de la TERRA. Amb una alçada de 3.717 metres sobre el nivell del mar. No només sorprèn la seva grandària, sinó també la naturalesa que hi ha al voltant, amb tot un seguit d’espècies úniques, com la retama del Teide o el Tajinaste vermell.

Només pots apreciar la seva bellesa quan ets davant seu. Jo, en concret, puc dir que fins i tot he pujat a dalt de tot ja que a l’estiu s’obre un refugi, on t’hi estàs una nit dormint allà a meitat de camí i al dia següent continues fins arribar al cim. Però quan més bonic es veu el Teide, crec que és al hivern, ja que quan parles de Tenerife mai pots pensar en neu, o seria l’últim en el que pensaries, però si, un dia normal de hivern on a tota l’illa fa un calor bastant gran, pots observar des de quasi qualsevol punt de l’illa tot el Teide blanc, és IMPRESSIONANT. A més, no tant sols des de la mateixa illa, sinó des de totes les illes properes a Tenerife pots veure la seva figura destacada, per això les illes li diuen “el Padre Teide”.

 

Ezequiel Borda

 

L’altra cara del món

pobreza91.jpgUn món de pobresa, un món de desgracia,..  Gent sense sostre, gent sense rius. Cares tristes de nens inoscents, espantats per no saber què passa, afamats, callats. Gent que es lleva cada matí preguntan-se si  avui, els  tocarà, o no, la mossegada d’aquell tros de pa sec i absent en moltes ocasions. Nens barallant-se per abiam qui es queda la branca que acaba de caure de l’arbre sec per a fer-la servir d’espasa per jugar. I és que amb això s’entretenen tota una tarda, no necessiten res més.  Persones morint-se per un trist encostipat.. vestits amb roba bruta i petita, passant fred. Llocs  on és impossible de poder-se satisfer amb les primeres necessitats, aquelles necessitats que, nosaltres, obrint la mà, ens hi cauen sense fer gairebé res.

Obrir els ulls i veure mons perduts, deserts de sorra seca i assolallada, o barris mig desfets, enrunats..  cases que s’aguanten per un pal sense porta, carrers  de deixalles, foscos.. i d’altres països on a sobre,  viuen sense saber quan els hi caurà la última bomba, esperant ser la darrera, però rebre’n contínuament. Aquells països sense desenvolupar i  pobres..  sense cap mena d’esperança, allà on viuen per sobreviure.. aquells països que ningú coneix, que ningú pateix, racons del món perduts en la misèria. No hi estem tan lluny, però no es tenen en compte, són insignificants, i tot i així, tenint nosaltres la millor sort del món,  volem més, i més, i més, i més, deixant de pensar en totes aquelles persones que no en tenen ni per començar.

Laia Anguera