Els contes que comentarem a continuació són “Paraules des d’un oliver” i “Informe provisional sobre la correguda d’Elies”.
El primer conte ens explica com l’Isidre enxampa a un antic amic sobre un dels seus olivers. La primera impressió que té l’Isidre és que aquest amic li està robant les olives, i de fet, és això el que està fent. Tot i així, el lladregot intenta ensabonar-lo tot dient-li que li estava recollint les olives per fer-li un favor, ja que ell mai les recollia. Però l’Isidre no es deixa enganyar perquè ja coneix la seva mala fama i sap que li està mentint.
En el segon conte, un cronista descriu com l’Elies Santapau recorre el poble des de casa seva fins al Cafè de Silveri a corre-cuita amb l’única finalitat de trobar-se a l’ordinari de Lleida. La seva correguda va ser vista per diversos mequinensans, encara que no sabien ben bé perquè ho feia. Després es va saber que el motiu era avisar a l’ordinari per a que no li portés les medicines que li havia encarregat per a la seva dona, perquè aquesta estava a punt d’estirar la pota.
El narrador de “Paraules des d’un oliver” és el propi furtador d’olives, el qual és l’únic que intervé en l’explicació de la història. En canvi, en “Informe provisional sobre la correguda d’Elies”, el narrador és un cronista anònim que recull el testimoni de diversos vilatans per tal d’explicar el trajecte i el motiu de la correguda d’Elies. Per tant, aquests testimonis els podríem considerar com a narradors secundaris, ja que aporten informació sobre els esdeveniments de la història.
El que fa atractiu el primer conte no és l’anècdota en sí, sinó la manera irònica en que el lladregot narra els fets, que ja ens fa imaginar quin peu calça. Per altra banda, l’atractivitat del segon conte és l’èmfasi que fa el cronista en la correguda d’Elies, fent que un fet totalment irrellevant sigui el fil conductor de la història.
Després de llegir-nos els contes, ens hem pogut fer una idea de com era la vila. Mequinensa devia de ser un poble bastant petit. Podríem dir amb tota certesa que és d’aquells pobles on tots es coneixen entre ells. Al poble hi ha diferents cafès per passar-hi l’estona amb els amics i companys. També hi trobem una església, típica a la majoria dels pobles catalans, i un antic castell a la part més alta. El camp de futbol, que no hi podia faltar, està situat en la confluència entre els rius Ebre i Segre. Molts cops s’havien perdut pilotes i en alguns casos s’havia inundat el camp enmig del partit, com en el cas del conte “Futbol de ribera”. En definitiva, és un poble molt familiar i acollidor d’aquells com n’hi ha pocs.
Mentre llegíem els contes, hem pogut observar diversos localismes d’origen mequinensà. En nombrarem alguns i provarem de definir-los:
Alifara: Menjada festiva feta a fora de la vila.
Arjau: Barra de fusta que, fixada a l’eix del timó d’un llaüt, serveix per moure’l.
Caloi: Persona desvalguda, indefensa.
Catxap: Llorigó.
Espona: Marge de pedra que impedeix que les terres d’un brancal es desplacen.
Fumeral: Xemeneia.
Gaiata: Bastó encorbat en la seva part superior.
Garbinada: Vent fresc que remunta la vall de l’Ebre; marinada.
Molló: Petit moll.
Sargantilla: Sargantana.
Saula: Corda llarga de cànem amb què s’arrossegava el llaüt al riu.
Senalla: Cabàs d’espart o de palma, més ample de boca que de baix.
Per finalitzar, hem il·lustrat tots dos contes amb els següents dibuixos. El primer pertany al conte “Paraules des d’un oliver”, on podem veure a l’Isidre i al lladregot. L’altre correspon a “Informe provisional sobre la correguda d’Elies”, on surt l’Elies a corre-cuita davant d’en Jaume Vilanova.
I això és tot. Pel que fa a la preparació del treball, ens hem organitzat bastant bé: després de que cadascú es llegís el llibre, ens vam reunir per fer el treball un parell de vegades, de manera que el temps no ens ha vingut a sobre i hem pogut fer-lo sense presses.
Jordi LLenas
Javi González
Les noies de la fotografia som la Isamar i jo. Ens vam conèixer fa uns cinc anys, quan anavem a sisè de primària. Va ser a l’institut quan vam començar a anar juntes i a conèixen’s millor. Des de llavors hem viscut moltes coses juntes.
