Als següents enllaços podreu accedir als exàmens que hem fet al llarg del curs. Aprofiteu-los com a exercicis per a preparar la recuperació.

https://docs.google.com/document/d/1RDCzgniM4UQRTEQ_sdP9gVfBv4G9dxH6HsLDld77GjI/edit

https://docs.google.com/document/d/1JsSUhWdyKpJTQ4TUh4fWIjC9ahZEoSJX9JJQxMsZDaw/edit

https://docs.google.com/open?id=0ByuU4e4rWTwLYjdkNzc0NDgtYjk0OS00ZmViLWJkNmMtZTA2YmRmNzQ4MTk2
https://docs.google.com/document/d/1knY9AVpxVqgsazlZOCRMncnGUKTNcw_Xc2ha0dD8Kn0/edit
https://docs.google.com/document/d/14qrXXLOTe-xwChHScwUGKuMvzz1EJE_5zBPOSb0auac/edit
https://docs.google.com/document/d/1IOlghRVnz9nvTPtCC80adj1eV9zbLz3ZFBZNWwAynz4/edit

Todos nos hemos encontrado en días en que al parecer todo nos sale mal: tropezamos, escuchamos malas noticias, suspendemos un examen, etcétera. Algunos le dirán levantarse con el pie izquierdo, otros un día de mala suerte o simplemente casualidad, sin embargo ¿existirá realmente la mala suerte?
Actualmente nos vemos enfrascados en una sociedad llena de prejuicios, donde la gente continuamente crea una opinión sobre algo sin antes tener pruebas certeras que la avalen. Esto pasa con lo denominado “mala suerte”. Muchos creemos, o más bien, preferimos creer que los acontecimientos extraños o no deseados nos pasan por una suerte ajena a nuestra voluntad, término frecuentemente relacionado a destino, hasta tal punto de que tememos o nos espantamos de lo que sólo ha sido resultado nuestra imaginación. ¿No sería que el ser humano ha querido escudar sus errores en lo que denominamos un “día de mala suerte”? Si vamos por una calle equivocada, apostamos a un número no ganador en la lotería o tomamos otra mala decisión, optamos por suponer que ha sido por causa de una fuerza desconocida predispuesta sobre nosotros a hacernos responsables de las decisiones tomadas.
Independientemente de ser mala o buena, la suerte es algo que nunca será demostrado, y es que así como cualquier cara del dado puede salir al ser lanzado, un acto puede desencadenar muchas consecuencias, las mismas tanto en un lunes siete como en un martes trece.
A modo de conclusión, la mala suerte es inexistente, siendo sólo una amalgama de prejuicios de mucha gente. Tal vez nunca estaremos tan seguros como para eliminar cualquier atisbo de este tema, pero la verdad es una: mientras tengamos potestad de obrar con autonomía, no habrá lugar para la suerte, fortuna… destino.

Al llarg de la història s’ha diferenciat la perfecció de la imperfecció ja que molts filòsofs i científics han volgut assolir-la. El perfeccionisme és la idea que la perfecció pot ser aconseguida, però que és la perfecció. La perfecció és la qualitat màxima que pot tenir un ésser o objecte el qual no té cap error, per tant per ser perfecte s’han d’evitar els errors. El problema apareix quan s’ha de diferenciar entre el correcte i l’erroni. Per tant la perfecció està sotmesa una sèrie de regles, lleis que la humanitat a anat creant des del principi de l’evolució. Així que allo perfecte no existeix sinó que és un concepte que l’ésser humà va crear per definir tot el que s’aïlla de l’ordinari, tot això que no pot despertar cap sèrie de dubtes. Per tant és un concepte abstracte inexistent que desperta l’esperit de aconseguir arribar el més lluny possible en la vida sense arribar mai al límit.

Des de que es va extendre pel món, el Budisme sempre ha estat causa de controvèrsia, tenint en compte que els límits entre filosofia i religió que hi són presents en aquesta corrent no estan ben bé delimitats.

El Budisme pretén, entre d’altres coses, la supressió definitiva de tot sentiment d’insatisfacció ja que la causa real i universal de la insatisfacció o frustració serien els desitjos, que alhora són productes de la il·lusió i la ignorància, una percepció errònia de la vida i de la existència d’un “jo”: quan això es duu a terme, la persona “desperta” i adquireix una nova percepció, real i satisfactòria. Des d’aquest punt de vista, el budisme és una filosofia ja que té sentit, o més bé, és raonable dir que si no volem una cosa no patiríem si no la tinguéssim.

Tanmateix, l’argument que defensa el Budisme com a filosofia es basa en el fet que el Budisme és menys dogmàtic que la majoria d’altres religions. Aquest argument, però, ignora el misticisme: l’experiència íntima i directa de la persona amb la Última Realitat l’Absolut…Déu. El Budisme és molt místic i el ser místic pertany més a la religió que a la filosofia; mitjançant la  meditació, Siddartha Gautama (Buda) va experimentar la vertadera Existència entre el subjecte i l’objecte, un mateix i l’altre, vida i mort. L’existència enlluernadora o sine quan non del Budisme, ens fa pensar que és una religió.

Aleshores quant a la pregunta que si és filosofia o religió, jutjo que és una filosofia més que una religió (i que consti que amb això no estic afirmant que no tingui cap tret de la religió) ja que hi és absent la fe (Què hem de creure sense qüestionar en el Budisme?), no hi ha contigut irracional (ja ho he dit abans, és racional deixar de voler una cosa per tal de no patir per ella), no hi ha cap deïtat o profeta (Atenció! No s’ha de confondre a Buda amb un profeta o un déu; ell només va difondre les seves creences, o millor dit: la seva filosofia) i no troba d’explicar l’origen del món, sinó els sofriments. Així mateix, si que intenta estudiar la nostra realitat des d’un sentit més ampli, les tesis Budistes són racionals i no es necessita de proves observables i no ha de ser necessariament pràctica (totes característiques dels coneixements filosòfics).

Per què faig el comentari?…

–Primerament, com a introducció, vull comunicar que he fet aquest comentari perquè m’ha impactat, m’ha creat curiositat un petit fragment de tants que té OSHO a uns dels seus llibres titulat “Intel·ligència”, i per tant voldria possar la meva opinió i voldria que cadascú de vosaltres (interessats) comentés que us assembla.

Qui era OSHO?…

OSHO era un professor de filosofia i orador públic indi contemporani (1931-1990). Bàsicament, en els seus discursos re-interpretava els escrits de tradicions religioses, de místics i filòsofs de tot el món.

–Seguidament, possaré un breu resum del fragment que m’ha impactat, que tracta de dues paraules claus; la intel·ligència al nèixer i de la intel·igència al crèixer, i farè la meva opinió sobre que m’assembla el comentari d’OSHO.

Text:

La intel lligència, ens diu Osho, no té res a veure amb els coneixements, té a veure amb ser meditatiu. Tots naixem intel·ligents, però a mesura que creixem les institucions polítiques, religioses i socials corrompen aquesta intel·igència i ens creen pors i avarícies. Osho proposa la meditació com el camí per «recuperar» aquesta intel·ligència innata.

OSHO: Intel·ligència.

Opinió personal…

–A continuació, possaré una mica de resum del text, de la meva opinió, i del que a mí hem sembla el que és la intel·ligència al món contemporani, faré una barreja de tot un poc, és a dir, el meu comentari no té perquè ser cert.

Quan diu que la intel·ligència no ha de veure amb els coneixements, que tots naixem intel·ligents, penso que vol dir que tots naixem amb una intel·ligència privilegiada, però que per culpa de crèixer en una societat per així dir-la molt esquemàtica (adquirim els coneixements que ens propossen els “superiors”, hem de fer el que volen, hem d’estudiar el que volen, i no podem fer el que nosaltres volem, llavors penso que arribem a un punt que som robots), arribem a una inteligència robòtica, o si volem, podem no anomenar-la ni  intel·ligència…

El fet de ser meditatiu, vol dir que nosaltres quan naixem, fem un procés de meditació, i demostrem la nostra intel·ligència, és a dir, no ens basem en els coneixements que hem adquirit, ja que som petits, per tant, és una intel·ligència innata, no està manipulada per la societat.

Exemple: Un nen petit, torna de l’escola a casa amb un gran somriure al seu rostre, i la seva mare li diu:
-Veig que sembles molt feliç. Així que t’agrada l’escola, no?

I li respòn el nen:

-No  siguis ximple mare, no has de confondre l’anar amb el tornar-hi!…

En aquest petit diàleg, és veu un clar exemple de la intel·ligència innata que diu que vol recuperar OSHO, una intel·ligència no manipulada per la societat, una intel·ligència que surt de dins…

Preguntes per als interessats…

–Si heu llegit la meva opinió sobre l’article, potser, i es molt probable que sigui diferent a la vostra. Per aquest motiu, m’agradaria saber les vostres opinions sobre el que us assembla el comentari d’OSHO, el fet de que tots naixem intel·ligents i per culpa de la societat, aquesta intel·ligència tant privilegiada és va desgastant… O fins i tot, podeu criticar la meva opinió, i podem fer un petit debat.

Llegiu i opineu:

http://catalanrevolution.wordpress.com/

http://www.nolesvotes.com/

http://www.democraciarealya.es/

Les BASES del concurs d’assaig són:

1- Pot participar qualsevol alumne de l’Institut Maria Aurèlia Capmany de Batxillerat.

2- Per concursar cal presentar un article d’opinió sobre qualsevol tema que tingui relació amb la filosofia (veure com a exemple els articles publicats a la pàgina d’inici del bloc) escrit a doble espai, amb una extensió màxima de dues cares, en català o castellà. Els treballs s’han de lliurar a Jesús Gómez, ja sigui en mà, per mitjà del correu electrònic o com a comentari a aquesta pàgina.

3- Els treballs s’han de signar amb nom i cognoms (que només coneixerà l’administrador del bloc) i seran publicats al bloc (sota pseudònim que assignarà l’administrador) tot identificant-los com a treballs de concurs.

4- La data límit per al lliurament dels treballs és el dia 8 d’abril del 2011. L’administrador es reserva el dret de publicar o no qualsevol treball lliurat fora de termini.

5- Tots els alumnes podran puntuar tots els treballs presentats excepte el propi. Les puntuacions s’efectuaran com a comentaris als articles publicats i seran publicades anònimament. El jurat tindrà en compte les puntuacions dels alumnes.

6- El jurat valorarà la coherència, originalitat i correcció de les argumentacions, així com la riquesa lèxica i la correcció tant en la redacció com en l’ortografia. S’aplicaran els mateixos criteris de censura als treballs de concurs que a la resta d’articles i comentaris del bloc.

7- S’atorgarà un primer i un segon premi, el valor del qual serà idèntic a la resta de premis atorgats als diferents concursos literaris de la diada. El jurat es reserva el dret de declarar desert el premi.

8- Els premis es lliuraran al llarg de les celebracions de la diada de Sant Jordi.

Recentment l’Observatori d’Ètica Aplicada a la Intervenció Social ha fet públic el document Hi ha límits en les formes de vestir de l’alumnat dels centres educatius públics? A aquest document es reflexiona des de diferents punts de vista sobre els conflictes que es generen als centres de secundària a partir de les maneres de vestir dels alumnes. El document finalitza amb una proposta de 4 criteris que podrien constituir causes per limitar la manera de vestir dels alumnes.

Us proposo que llegiu el document i expresseu la vostra opinió sobre aquests 4 criteris. Per llegir el document, aneu al següent enllaç: formes de vestir.

Bona tarda a tots.

Un cop corregits els maleïts exàmens de Plató (ja teniu les notes penjades, dilluns les despenjaré) puc dedicar una estona a respondre a l’article de l’Éric sobre la pena de mort.

Primer m’agradaria exposar la meva postura sobre la qüestió. Sóc contrari a la pena de mort per les següents raons:

– La pena de mort és una mesura aplicada des de temps immemorials i que s’ha demostrat inútil al llarg dels mil·lennis. Penseu que es tracta d’una pena que no fa tant encara s’aplicava en cas de robatori (si la víctima pertanyia a la noblesa) i això no ha fet disminuir els robatoris o els assassinats.

– La concepció de la justícia a la que respon la pena de mort és, en la meva opinió, incorrecta. La justícia hauria de ser una situació garantida per l’estat i no només una reacció de l’estat davant una acció incorrecta. L’estat hauria de garantir que tots el ciutadans poden viure dignament sense haver de delinquir i, en aquest sentit, no pot limitar-se a esperar que algú delinqueixi per castigar-lo. Si, un cop generades les condicions òptimes per a que ningú necessiti delinquir, un individu delinqueix, llavors se l’haurà de castigar.

– El càstig només té sentit si té com a objectiu que l’individu castigat contribueixi a millorar la situació de justícia de la societat, és a dir, el càstig té com a objectiu la rehabilitació del delinqüent, no la venjança. La venjança es pot entendre com a reacció individual davant una agressió, però no com l’acció d’un estat, ja que la venjança sempre està condicionada per elements subjectius i, per tant, és fàcil incórrer en la injustícia (Dani, la teva argumentació no té sentit: a cap tribunal de justícia es permetria que dictaminés sentència una víctima o els seus familiars. L’Éric té raó, no seria justícia sinó venjança).

– Vull fer esment a la qüestió tractada pel Javi al final de la seva intervenció: el botxí que es converteix en criminal, és una paradoxa que ha aparegut moltes vegades a la història, però crec que hem de reflexionar amb un cert rigor; en un moment o altre (i en unes circumstàncies determinades), els éssers humans han de poder decidir sobre la vida d’altres éssers humans. Qüestions com l’avortament o l’eutanàsia, en les que un ésser humà decideix si un altre continua o no vivint, crec que ens han de fer reflexionar i extreure conclusions que són aplicables a la pena de mort. En resum, crec que no podem argumentar contra la pena de mort afirmant que no tenim dret a decidir la mort d’una persona i, a la vegada, estar a favor de l’avortament o de l’eutanàsia.

Hala, a pensar que és gratis!

Per cert, com és que només escriuen alumnes de 2n (angoixats i sense l’estímul del premi) i els de 1r (que tenen premi si participen i no tenen motius per l’angoixa) no donen senyals de vida? Serà que els de 1r no pensen? (Si algú creu que això és una provocació per tal que els alumnes de 1r participin, efectivament té raó).