Des que el 1978 es va aprovar la monarquia parlamentària a Espanya, el debat sobre la necessitat de tenir una casa Reial ha anat guanyant rellevància i s’ha qüestionat la legitimitat d’aquesta institució arran dels diferents escàndols sobre la conducta d’alguns membres de la casa reial. 

És doncs necessari tenir una casa Reial en ple segle XXI? Els canvis en el context social, polític i cultural que s’han produït al llarg dels anys no són suficient motiu per plantejar un nou model d’Estat?

Primer de tot, vull deixar clar que no em resulta legítim que la casa Reial hagi de representar a la ciutadania d’un país, ja que aquest “càrrec” només és accessible a una família i és hereditari, el que significa que es divideix la ciutadania en un grup de privilegiats, que poden optar al càrrec sense tan sols tenir competències executives.

Amb competències executives em refereixo al desenvolupament d’unes habilitats cognitives que permetin l’adaptació a l’entorn social i que estiguin enfocades en arribar al bé comú, que és el que ens pot beneficiar com a societat. Tal com hem viscut en aquesta pandèmia, hem pogut comprovar que les competències executives dels polítics no han estat a l’altura i que en tot moment ha primat el bé individual per sobre del bé comú, convertint-se els parlaments en camps de batalla d’enemics ancestrals propis d’èpoques prehistòriques… Doncs el mateix passaria amb la Casa Reial. De veritat creieu que es pararien a pensar en el bé comú?

Considero que en el moment que s’accepta aquest model d’Estat s’està atemptant contra el concepte de democràcia, ja que els governants no representen a la ciutadania i no existeix l’elecció de la prefectura de l’Estat, aspectes bàsics i fonamentals perquè existeixi la tan estimada democràcia. 

A més a més, la Casa Reial no té cap efecte significatiu pel que fa a l’estabilitat social i política del país, és a dir, tant com si hi és com si no, la qualitat democràtica del país segueix sent igual. Per què hauríem de mantenir-la doncs? Per què no aspirem a una millora de la democràcia del país en comptes de mantenir-nos estancats en un model propi del segle XIV?

En relació amb l’article anterior que vaig escriure sobre la ‘llibertat d’expressió’, el fet de tenir una casa Reial limita aquesta llibertat d’expressió en funció dels interessos d’un grup de la població i ens impedeix expressar opinions contràries a la ideologia monàrquica pel simple fet d’haver creat un esglaó superior en la societat que és inviolable. D’aquesta manera, qui manifesta idees contràries al model de “casa Reial” és anomenat un antisistema…

Els canvis intermitents en la prefectura de l’Estat poden generar menys xarxes de corrupció que un càrrec estàtic com ara ho és la Casa Reial. A més a més, com la Constitució situa el monarca com a “inviolable i que no està subjecte a responsabilitat”, el monarca no se sotmet a cap control, resultant així en l’elevació del càrrec de monarca un esglaó per sobre de la llei.

Els diferents escàndols en què ha estat implicada la família Reial han atret sempre l’atenció i han perjudicat la imatge d’Espanya. És un bon moment per obrir els ulls i preguntar-se si és encara legítim que existeixi la monarquia que aquesta gaudeixi d’una legislació diferent de la que se’ns aplica a tots els ciutadans.

Bon dia a tothom, ja ha arribat el moment de convocar els diferents concursos d’aquest curs:

A- Concurs d’articles d’opinió. Aquesta vegada hi ha un tema proposat per una alumna, els altres dos són propostes meves. Si vols escriure un article sobre un tema que no estigui aquí recollit, consulta-m’ho i en parlem.

• Els límits de la llibertat d’expressió. La Siham El Kabouri proposa explorar aquest tema des de la perspectiva del conflicte entre el dret a expressar la pròpia opinió i la necessitat de limitar aquesta llibertat per tal de facilitar la convivència.
• El sistema educatiu ens protegeix contra la pseudociència? Tal com hem vist a algun article recent, malgrat els avenços científics i de l’accés massiu al sistema educatiu, sovint ens trobem amb manifestacions de creences de caràcter supersticiós o pseudocientífic, com ara l’astrologia o el negacionisme pel que fa a les vacunes. Això vol dir que l’educació científica és insuficient o ineficaç?
• Cal tenir una casa reial? Els darrers mesos s’han acumulat les notícies al voltant d’escàndols de variades índoles sobre la conducta d’alguns membres de la casa reial. Això ens porta a demanar-nos si, al segle XXI, encara és legítima aquesta institució.

– B: Concurs d’imatges filosòfiques:

Es pot presentar una imatge realitzada en qualsevol tècnica (fotografia, muntatge, vídeos:dibuix, collage…) que tingui una relació directa amb la filosofia (una teoria, un autor, un concepte…) que pugui servir com a capçalera del bloc de filosofia del centre.

Mida màxima del fitxer a penjar: 2 MB.

Dimensions recomanades de la imatge:1000 × 288.

Les imatges no poden ser més grans de 2 MB.

Amplada recomanada: 1024px.

BASES:

1- Pot participar qualsevol alumne de Batxillerat i de 4t d’ESO de l’Institut  Maria Aurèlia Capmany.

2- Per concursar cal presentar un article d’opinió escrit a doble espai, amb una extensió màxima de dues cares, en català o castellà. Els treballs s’han de lliurar a Jesús Gómez per mitjà del correu electrònic (jesus@institutcapmany.cat)

3- Els treballs s’han de signar amb nom i cognoms (que només coneixerà l’administrador del bloc) i seran publicats al bloc (sota pseudònim) tot identificant-los com a treballs de concurs.

4- La data límit per al lliurament dels treballs és dimecres 7 d’abril de 2021. L’administrador es reserva el dret de publicar o no qualsevol treball lliurat fora de termini.

5- Tots els alumnes podran puntuar tots els treballs presentats excepte el propi. Les puntuacions s’efectuaran com a comentaris als articles publicats i seran publicades anònimament. El jurat tindrà en compte les puntuacions dels alumnes.

6- El jurat valorarà la coherència, originalitat i correcció de les argumentacions, així com la riquesa lèxica i la correcció tant en la redacció com en l’ortografia. S’aplicaran els mateixos criteris de censura als treballs de concurs que a la resta d’articles i comentaris del bloc.

7- S’atorgarà un primer i un segon premi, el valor del qual serà idèntic a la resta de premis atorgats als diferents concursos literaris de la diada. El jurat es reserva el dret de declarar desert el premi.

8- Els premis es lliuraran al llarg de les celebracions de la diada de Sant Jordi.

Quien tenga Instagram, Twitter o redes sociales del estilo habrá podido ver la cantidad de gente que dan la turra con el horóscopo.

La mayoría de personas cuando ve este tipo de publicaciones no les presta ningún tipo de atención y no les da importancia, especialmente si no creen en el horóscopo. Pero yo no soy como la mayoría a mí ese tipo de post no solo no me interesan sino que me hacen enfadar muchísimo. 

No soporto ver la cantidad de estupideces que día tras día se publican en las redes sociales. Y siempre intento profundizar un poco en el por qué. Sueño con acabar algún día con la astrología.

Pues bien, tras ver unas cuantas de estas publicaciones me di cuenta de un pequeño detalle: prácticamente todas las personas que publican cosas relacionadas con el horóscopo son mujeres.

Esto no es una exageración ni una generalización precipitada. Si no he puesto todas es porque en mis 300 contactos de Instagram solamente hay un chico que publique cosas relacionadas con la astrología (quién por cierto hace uso de psicotrópicos).  Pero aun así hacer una afirmación de este calibre sobre la cual basar un argumento es incorrecto por lo que he decidido investigar un poco.

Para empezar independientemente de si las mujeres creen más en el horóscopo que los hombres hay algo que es innegable, y es que los hombres no hablamos del tema.

Esta afirmación sí que está basada principalmente en mi experiencia, pero tengo razones de ese peso para argumentarla. No solo no he visto nunca jamás a un hombre hablar de astrología con otro, sino que no he visto en ninguna revista, página web, blog o similar “para hombres” nada al respecto. 

En cambio no hace falta fijarse mucho para darse cuenta de que cualquier publicación de entretenimiento destinada a las mujeres tiene casi siempre en la sección de astrología.

https://www.instagram.com/p/CMNvDHlsI5n/?igshid=nd7766y1kl4p 

Por ejemplo, entrad en esta publicación de esta cuenta de Instagram, la cual, por cierto lleva un hombre. Ahorraos leer la porquería que pone en el post e id directamente a los comentarios. Me gustaría que hicierais este ejercicio con diferentes cuentas de pseudociencias, de adivinación, y contarais la proporción según el sexo. Yo he contado 4 hombres entre 77 comentarios, es decir, aproximadamente un 5 %. Por tanto hay un 95% de mujeres en esta sección de comentarios.

Esta es literalmente la primera cuenta y la primera publicación que he encontrado, pero estoy casi seguro de que entréis en la cuenta que entréis ahora una enorme proporción de mujeres. Yo he hecho el mismo experimento con diferentes cuentas y diferentes publicaciones y los resultados han sido parecidos. También podéis ver los típicos televidentes, y contar la cantidad de hombres y que derrochan su dinero en esos farsantes.

Esto no es una generalización precipitada, no solo me baso en mi experiencia para afirmar esto, sino que os pondré estudios que apoyan mi observación. Aunque hay que decir que tampoco hay demasiados, pero bueno, con un poco de trabajo de campo se pueden sacar conclusiones interesantes.

El primer artículo que me gustaría hacer mención es este de la facultad de psicología y logopedia de la Universidad de la Laguna. Pese a que su encuesta no es gran cosa se puede sacar conclusiones interesantes. Os recomiendo leer las referencias de la bibliografía si os interesa el tema en profundidad.

https://riull.ull.es/xmlui/bitstream/handle/915/20502/La%20astrologia%20y%20su%20relacion%20con%20la%20mente%20humana.pdf?sequence=1

El estudio concluye respecto a los datos obtenidos “Como puede observarse en la tabla 3, en la muestra de los hombres solamente un 10.3% de ellos creen en los signos del zodiaco mientras que, en el caso de las mujeres, la cifra se eleva hasta un 43.3%. La relación entre ambas variables: sexo y creencia en los signos del zodiaco, es significativa, obteniendo un valor de ? 2- 1-=-26.9,–p-<-0.001.”

He leído bastantes más artículos, pero la verdad es que todos llegan a la misma conclusión aunque con diferentes números y tampoco quiero saturar este texto, basta con ver que mi afirmación no se basa en una idea preconcebida ni en una observación vaga. Existen datos que respaldan con firmeza mi teoría.

Aún con todo hay una gran diferencia entre los estudios que he encontrado y los datos que he conseguido de forma experimental. El porcentaje de mujeres es mucho menor en datos de estos estudios. Lo cual puede indicar algo, o hay muchas más mujeres que creen de las que dice el estudio, pero se avergüenzan de admitirlo en una encuesta o la interpretación que creo que es correcta, los hombres no usan sus creencias en astrología en sus interacciones sociales, en este caso les redes, y por tanto no comentan al respecto.

Esta teoría sobre la diferencia es muy interesante, ya que en caso de ser cierta explicaría por qué hay un porcentaje mucho mayor de hombres, ya que las mujeres al hacer publicidad de esta farsa entre ellas, generan a su vez más mujeres crédulas, y esto es un proceso que se retroalimenta.

No quiero dar la sensación que las mujeres son las únicas crédulas, si investigamos sobre otras pseudociencias como la existencia de aliens podremos ver que ahí la balanza se decanta más hacia los hombres. Pero me parece muy distinto porque mientras que de los aliens puede haber un par de farsantes y ganando algo de dinero, con la astrología hay cientos e incluso miles de indecentes sacando tajada. Además la creencia en aliens no condiciona tantos aspectos de la vida como si lo puedo hacer el horóscopo la adivinación. Requiere un tipo de credulidad más basada en la sumisión.

No me quiero desviar del tema, pero el caso es que este supuesto proceso retroalimentativo teórico podría estar dándose también en la esfera especulativa y pseudocientífica de los aliens en el caso de los hombres, aunque por suerte en España no existe esa cultura o no está al menos tan extendida como en otros países. 

¿Qué tiene esto que ver con el feminismo? Seguramente os estáis preguntando. Pues bien día tras día veo a mujeres que proclaman ser feministas difundir artículos sobre astrología, lo cual me molesta especialmente, ya no solo por la propia astrología, sino porque me parece que tal postura es contraria al feminismo, y me parece de una hipocresía inconmensurable defender la libertad de pensamiento de la mujer libre el día del 8M pero luego el resto del año estar publicando farsas supersticiosas.

Tal vez muchos estáis pensando que exagero y que creer en el horóscopo y difundirlo es algo inocente, pero nada más lejos de la realidad. Creer en el horóscopo no solo hace que la persona viva subyugada por supersticiones y se gaste el dinero en farsantes profesionales, sino que además es una herramienta psicológica para dominar a la gente. Me gustaría destacar el análisis que hace el estudio que he pasado antes basándose en otros estudios más extensos citados en la bibliografía.

“Las órdenes y recomendaciones irracionales intensifican la dependencia autoritaria irracional y la sumisión del lector, y también refuerza la autoridad del astrólogo fijando en el lector patrones de conducta compulsivos”.

A una persona que cree en el horóscopo le será mucho más fácil aceptar otras supersticiones, ideologías o pensamientos sin ni tan siquiera planteárselos. 

(A partir de aquí voy a especular, nada de lo que diga continuación debe tomarse como un hecho, sino como una posibilidad)

Quizás esa sea una de las razones por la que es tan fácil hacer campaña política con el feminismo, aprobando medidas populistas que a simple vista suenan bien, pero que un análisis concienzudo sobre el tema podría llegar incluso a perjudicar a las mujeres, cómo pasó por ejemplo con la ley trans. Eso quizás explique también por qué hay muchas más mujeres que apoyan y defienden el movimiento LGTB sin serlo que hombres (en otro texto ya explique por qué no estaba de acuerdo con alguno de los colectivos). Y estoy casi seguro de que esa es la razón principal por la que hay tantas entrevistas en Internet en las cuales se pregunta a las mujeres manifestantes sobre cosas básicas del feminismo y no son capaces de responder, porque están ahí no porque estén de acuerdo con la ideología sino por inercia y fe ciega. (no quiero decir que todas las mujeres feministas sean así ni mucho menos, no obstante es innegable la existencia de este grupo minoritario de mujeres). Quizá esta también sea la razón por la que parece que la mayoría de las antivacunas son mujeres.

Me da muchísima rabia este panorama, y a mí personalmente me parece una vergüenza lo poco que se está haciendo para intentar solucionar este problema, que es mucho más grande de lo que pensamos. Indistintamente de si eres hombre o mujer debes actuar, no tengas miedo a criticar las ideologías de otras personas si crees que son estúpidas o incluso peligrosas. Ya está bien de respetar la opinión de los demás, una opinión estúpida debe ser criticada con toda la firmeza posible. Y sobre todo si crees en la astrología, primero recapacita sobre lo que estás haciendo, segundo piensa en el efecto que está teniendo en ti, y por último si a pesar de todo lo que he dicho en este texto sigues creyendo, por favor, no hables la gente de ello, porque si lo haces y da la casualidad que esa persona soy yo pienso reírme en tu cara.

A aquest article faré quelcom de poc habitual: comentaré una obra no estrictament filosòfica. Es tracta de Francesc Layret. Vida, obra i pensament de Vidal Aragonés. El podeu trobar publicat per El tigre de paper, Edicions (Barcelona, novembre 2020).

Vidal Aragonés és un exalumne de l’Institut Verdaguer (un dels centres que es van fusionar en l’actual Maria Aurèlia Capmany) i es tracta d’una obra que pot resultar molt interessant a alguns estudiants de batxillerat. El Vidal és advocat laboralista, professor de dret laboral a l’UAB i diputat per la CUP al Parlament de Catalunya a la legislatura que just ara ha acabat.

El Vidal ha escrit una obra d’un rigor més que admirable, a la que ha invertit tota una dècada de recerca de veritat, picant pedra als arxius, consultant una bibliografia extensa, cercant fonts no sempre fàcils de trobar… 

Introduïm una mica el tema de l’obra: el 30 de novembre de 1920 Francesc Layret va ser assassinat a trets a la porta de casa seva. Els fanals del carrer Balmes estaven inusualment apagats i no hi havia cap policia a la zona. La víctima era un advocat que sovint havia defensat a obrers anarquistes en judicis laborals, però també era un dels principals constructors ideològics del moviment republicà d’esquerres catalanista, que havia declarat les seves simpaties per la recent revolució bolxevic i, en aquell moment, era diputat al Congrés pel PRC (Partit Republicà Català) on desenvolupava una activitat de denúncia de les condicions laborals de la classe obrera, de la brutal repressió que aquesta patia a Catalunya i de la corrupció de l’Estat en afers tan foscos com els interessos de la corona i les altes jerarquies militars en la guerra del Marroc.

Podem dir que Layret era una víctima perfecta a una Barcelona on l’empresariat, amb la benedicció de l’estat, no s’estava de contractar pistolers que traguessin de la circulació a qualsevol element molest i, pel que sembla, Layret molestava molt.

Al llarg de l’obra, es repassa la vida de Layret i això vol dir que es descriu l’ambient polític, econòmic i cultural de les dues primeres dècades del segle XX. Fa una descripció acurada de les diferents organitzacions fundades per Layret i això vol dir fer una descripció del moviment obrer, del catalanisme d’esquerres i de l’evolució del republicanisme federal cap al socialisme d’inspiració bolxevic. Aquesta descripció porta a una anàlisi dels moviments tàctics i d’aliances polítiques entre forces tan difícilment reconciliables (als ulls d’avui dia) com el lerrouxisme, el catalanisme conservador, el republicanisme d’esquerres, l’anarquisme, el socialisme federal i l’incipient comunisme.

Es tracta, per tant, d’una obra que hauria de constituir un referent per a la recerca pel que fa al moviment obrer de principis del segle XX.

Òbviament, he trobat especialment interessant l’apartat dedicat al pensament de Layret: un home amb una cultura molt extensa, que es va llicenciar en Filosofia i lletres i en Dret i que va fer la seva tesi doctoral sobre la societat primitiva (i això vol dir lidiar amb Hobbes, Locke i Rousseau, que els meus alumnes tant estimen). 

Aquí em permetré una petita crítica: el Vidal està de vegades massa preocupat per decidir quina categoria li escau al pensament de Layret: socialista, marxista, republicà, catalanista…  Aquestes categories són útils per a sintetitzar el pensament d’autors que de forma gairebé exclusiva es dediquen a bastir un sistema de pensament; crec que Layret, que el mateix dia s’enfrontava amb la preparació de la defensa d’un membre de la CNT, protestava per l’empresonament de Companys i Seguí, sondejava les possibilitats d’una candidatura unitària del moviment obrer català, promovia l’adhesió del PCR a la Tercera Internacional… evolucionava en el seu pensament a partir de l’acció i de les circumstàncies, no a partir d’una reflexió teòrica purament especulativa; per tant, el seu pensament era un fenomen dinàmic i que difícilment es pot etiquetar sota una categoria estable.

L’obra també s’atura a la dimensió humana de Layret: un revolucionari d’ordre. Una persona que es va lliurar des de jove a la causa de la classe treballadora, però que contradiu tots els tòpics del revolucionari que porta una vida desordenada i caòtica. És molt destacable la seva lluita personal per aconseguir una vida activa malgrat greu disfunció motriu que patia. També és exemplar la seva decisió professional de no cobrar mai per defensar a un obrer, arribant a l’extrem de pagar de la seva butxaca costos derivats d’aquestes defenses.

Cal destacar que no es tracta d’una obra de fàcil lectura, ja que el seu objectiu és informar i no entretenir. Ara bé, està estructurada de manera que resulta senzill trobar la informació concreta que en un moment donat ens pugui interessar. Això i el rigor amb què s’ha realitzat la recerca, crec que fan d’aquesta obra una referència obligada per a qualsevol recerca sobre la vida de Layret i la vida política catalana a les dues primeres dècades del segle XX.

Finalitzaré amb una reflexió personal: crec que el pensament filosòfic és un fenomen cultural que només es pot entendre en el seu context històric. Aquest convenciment em porta sovint a preocupar-me més per la història que per la filosofia, i també em porta a preocupar-me per la dimensió concreta dels autors que estudio i a pensar si aquests autors ens poden aportar alguna cosa a la nostra situació actual. 

Pel que fa al que Layret ens pot aportar actualment, deixaré que siguin les paraules del Vidal Aragonés les que descriguin amb tota exactitud aquesta aportació:

La seva vida és un exemple, un exemple de com es pot ser coherent, de com pot ser de plena una vida que es lliura en el dia a dia a treballar per a les persones que més ho necessiten i alhora construir projectes polítics per a l’alliberament de classe i nacional.

Tanto vacunas como medicamentos deben ser probados antes de su comercialización para probar su efectividad y los efectos que tienen sobre los seres humanos. Dichas experimentaciones se llevan a cabo con otros seres vivos, normalmente ratas, ratones y otros roedores.

Pero, ¿es realmente necesaria la experimentación animal? ¿Qué utilidad tiene, si al fin y al cabo se testan animales que no comparten todas nuestras características?

Yo personalmente pienso que la experimentación animal es una práctica totalmente necesaria para el desarrollo de nuevos fármacos y vacunas. El empleo de animales en la experimentación ha sido un aspecto clave en el desarrollo y en el avance de la ciencia. 

Una prueba de ello es la Herceptina, una proteína de ratón humanizada que ha ayudado a reducir las tasas de mortalidad de pacientes con cáncer de mama. La experimentación animal también ha permitido el desarrollo de los inhaladores para el asma, la vacuna contra el ébola, la tuberculosis y, en la situación que nos ocupa, la vacuna contra el Sars CoV-2.

Cabe destacar que estoy a favor de la experimentación animal siempre y cuando esta tenga como objetivo el desarrollo científico, ergo el desarrollo y bienestar social.

Soy consciente de que miles de animales mueren anualmente como consecuencia de este tipo de experimentación, pero creo que hace falta observar el otro lado de los datos; cada año, gracias a la experimentación animal, se salvan millones de vidas humanas.

Si la experimentación animal se dejara de utilizar o si no se hubiera producido, la mortalidad infantil podría ser unas 20 veces superior a la actual y la esperanza de vida media rondaría los 50 años. 

En cuanto al dilema ético en la experimentación animal, pienso que si no se considera ético sacrificar las vidas de cientos de animales para el beneficio humano, tampoco debería considerarse ético abandonar las miles de personas que sufren y mueren por enfermedades que podrían ser curadas con la investigación y experimentación animal.

Es cierto que a causa de la experimentación animal han ocurrido grandes tragedias, como el caso de la Talidomida, un fármaco sedante desarrollado y comercializado en 1957 para calmar las náuseas de las mujeres embarazadas durante el primer trimestre de embarazo. Como era habitual, el fármaco fue creado a partir de la experimentación animal, y como en animales no habían surgido efectos secundarios, se procedió a su comercialización, resultando así una tragedia, ya que causaba malformaciones congénitas en todos los fetos de las embarazadas a las que se había administrado.

Independientemente de este tipo de casos en los que la experimentación no ha seguido las pautas establecidas por la legislación o no ha resultado ser del todo efectiva, es mayor el beneficio que la experimentación animal aporta a nuestra sociedad, ya que como he mencionado anteriormente, esta ha permitido el avance de la ciencia y, por consiguiente, la mejora de nuestras vidas.

Es cierto que al fin y al cabo somos seres humanos con una cierta diligencia que sometemos a otra especie para conseguir un beneficio propio y que anteponemos una vida humana a la vida de mil animales para curar enfermedades. Pero cabe destacar la existencia de leyes que regulan y administran este tipo de experimentación.

La legislación establece el principio de las 3 erres: reducir, reemplazar y refinar, que regulan la experimentación animal y que aluden a métodos que eviten o sustituyan la experimentación animal, que tengan como resultado la implicación del menor número de animales posible y que aluden a la modificación de la cría de animales para minimizar el dolor y la angustia.

Ya que la legislación recoge aspectos relativos a la utilización de animales de experimentación, procurar que los experimentos sean llevados a cabo en las condiciones más óptimas para el desarrollo del animal forma parte de la ética del investigador, que es lo que lleva a grandes tragedias cuando estos aspectos y normativas no se cumplen.

A pesar de todo, creo que el uso de animales en la experimentación y la investigación debería ser limitado a la necesidad, por lo que en este caso no estoy a favor de la experimentación animal para la creación de cosméticos.

En conclusión, pienso que la justificación ética de la experimentación animal se apoya en el objetivo del experimento, que debe asegurar un uso racional de los animales y una adaptación a las medidas que regule la legislación.

Confesso: l’article sobre el gènere del Daniel Punzano 

https://blocs.xtec.cat/zadig/2020/10/27/el-genero-ya-no-funciona-autoria-daniel-punzano/ 

m’ha provocat les ganes d’aprofundir en el tema més del que vaig fer al comentari al seu article. Com que no m’agrada repetir-me vull referenciar un article meu sobre el tema de la identitat en general que vaig publicar a aquest bloc (només fa 12 anys!); l’he rellegit i considero que continua essent vigent, tot i que en el seu moment el vaig escriure pensant més en el problema de la identitat nacional que en la de gènere. Si el voleu recuperar:

https://blocs.xtec.cat/zadig/2008/05/17/que-soc-jo/

He estat llegint sobre el tema i he intentat treure una idea clara… i no m’he n’he sortit! Porto uns dies donant-hi voltes i una bona estona intentant fer-me un esquema que em permeti transmetre una visió de conjunt prou clara i no ho aconsegueixo. La qüestió en que quan intento associar un posicionament amb un col·lectiu (feminisme, trans de forma específica o lgtbiq+ en general) em trobo amb el problema d’Hèracles i la Hidra de Lerna: cada cop que li tallo un cap al monstre, li surten set més. I, com que no sóc Hèracles (ni ganes), tinc por de deixar-me un posicionament des del que se’m pugui acusar de reaccionari. 

Per tant, a l’espera d’una il·luminació que em permeti donar una visió de conjunt sobre aquest tema, em limitaré a fer algunes reflexions sobre el concepte de ‘deconstrucció’ que sovint apareix als debats sobre el tema de la identitat de gènere.

Informar-me sobre la deconstrucció m’ha transportat als meus temps d’universitari, quan no sabia per quina secta filosòfica decantar-me i que, en el seu moment, vaig barallar-me amb el conjunt de teories relativament recents entre les que hi havia la de Jacques Derrida, un autor que analitzava el llenguatge per trobar-ne aquells esquemes de pensament previs que, tot i estar amagats, poden condicionar la nostra manera de pensar; en aquest context, a finals del la dècada dels 60 del segle XX, fa servir el famós terme ‘deconstrucció’ que podem substituir sense problemes per ‘anàlisi’ si no hi hagués un fort interés per semblar original: hem de pensar que la filosofia analítica ja portava segles en marxa (i continua avui dia, i espero que continuï) i Derrida està massa vinculat amb el postestructuralisme i el postmodernisme postmarxista com per acceptar que ja fa temps que s’analitza el llenguatge des de posicionaments més rigorosos que el seu. Serà una qüestió de post…ureo? Demano disculpes, però feia estona que m’estava fent l’acudit a sobre i aquestes coses sempre val la pena treure-les fora abans de fer-nos mal. 

Si intentem ser seriosos, el que Derrida està criticant és un essencialisme lingüístic, que intenta reduir a esquemes fixes el significat dels termes que fem servir. Aquesta crítica la pren del filòsof alemany Martin Heidegger que a finals dels anys 20 del segle XX havia iniciat la ‘destrucció’ de la metafísica platònica. Al seu torn, Heidegger s’havia inspirat en els escrits de Nietzsche que havia criticat fortament qualsevol essencialisme. Serem rigorosos si afirmem que Heidegger coneixia molt bé l’obra de Nietzsche, com succeeix habitualment entre els defensors del règim d’Adolf Hitler… El que vull dir és que hem d’anar amb compte: Heidegger va contribuir a justificar el nazisme; això no vol dir que totes les seves teories siguin nazis, però farem bé prendre mesures profilàctiques i llegir a Heidegger amb prevenció. El pobre Nietzsche, que no era precisament un demòcrata, no es va aprofitar mai de la situació política per a prosperar ni va contribuir amb el seu pensament a justificar cap posicionament polític; cap d’aquestes dues afirmacions són aplicables a Heidegger.

Però amb independència de l’origen del terme, no podem remar a contracorrent: determinats col·lectius des de diferents perspectives s’han apropiat del terme i ara trobem la deconstrucció per tot arreu:

Podem trobar el deconstructivisme al terreny de l’art a partir de finals dels anys 80 del segle XX: des de l’arquitectura al cinema, passant per la gastronomia. 

Així, l’any 1997, el director de cinema Woody Allen va escriure i dirigir el film Deconstructing Harry on s’explicava de forma fragmentària la vida d’un escriptor (Harry) de forma que es podien veure les diferents facetes que conformaven la personalitat de l’escriptor. El resultat és força interessant ja que, com sovint passa a la filmografia d’Allen, la presentació fragmentària de la vida d’un personatge ens revela aquelles inevitables contradiccions que donen volum i credibilitat a qualsevol personatge. Tanmateix, aquestes contradiccions, ens apropen molt a la naturalesa humana on un pare que estima al seu fill, també pot ser un drogadicte o un usuari habitual de la prostitució. Ara, crec que el fet de triar el terme ‘deconstrucció’ per a referir-se a l’exercici d’anàlisi que es fa del personatge, respon més a una moda que a una especial precisió en l’ús del terme; si ens mirem com es va traduir el títol, ens adonem de que la deconstrucció és perfectament substituible per altres termes: Desmuntant Harry o Los secretos de Harry mostren perfectament el que ens trobarem al film.

Ferran Adrià, el famós cuiner al que sempre val la pena escoltar, va popularitzar el terme aplicant-lo com a tècnica culinària en la que presentava per separat els diferents elements que conformen un plat per mostrar que el gust continuava essent el mateix. Així es pot fer una truita de patata a la que l’ou, la ceba i la patata es presenten separades, però en menjar-les, presenten la mateixa experiència gustativa que en menjar-la de la manera tradicional. Considero que aquest experiment té un alt interès pel que fa a la teoria de la percepció i en podem treure reflexions estètiques molt interessants sobre com la nostra ment estructura els estímuls que ens arriben formant un conjunt; és a dir, el que els psicòlegs de la Gestalt ja van treballar i enunciar… a principis del segle XX!!. El mateix Ferran Adrià ha explicat que en principi havia pensat anomenar a la tècnica ‘descomposició’ però que va buscar un terme diferent donades les connotacions desagradables que la descomposició té en relació a la alimentació.

També trobem la deconstrucció a les reflexions que es fan entorn de la identitat de gènere. El problema és que si hom analitza, o deconstrueix, les pròpies pulsions difícilment trobarà unitat pel que fa a una identitat. Tradueixo: la identitat implica una identificació (d’aquí el mot) amb quelcom i, el problema és que ningú no fa una identificació completa i pura amb un gènere. De fet, què vol dir ‘masculí’ o ‘femení’ des de la perspectiva del gènere, és quelcom completament convencional i cultural però no respon a una certesa de caràcter individual: confesso que no sé què vol dir sentir-se home o dona tot i que entenc què vol dir sentir-se atret pels homes o les dones, però això fa referència al sexe i no al gènere. Entenc, tanmateix, que existeixen els rols de gènere però que justament pel fet de ser rols són convencionals i no tenen cap valor identitari.

Potser el problema està en la pregunta de partida: la qüestió no és l’essència (què sóc) sinó quelcom de més concret: què m’agrada o què m’atrau. 

Considero que a la qüestió de la identitat de gènere hi ha un excés d’essencialisme, per a tractar el tema al segle XXI, però per sobre de tot: hi ha massa patiment per aquesta recerca de la pròpia essència. Cal substituir la pregunta ‘què sóc?’ per ‘què vull fer? amb qui ho vull fer? com ho vull fer?’ ja que la nostra essència no es construeix a partir d’un model platònic sinó que es construeix sobre la base de les nostres accions i, aquestes, només poden ser concretes.

He provat de buscar una resposta i he de dir que, com a home heterosexual cisgènere, no sé què vol dir l’expressió ‘em sento home’: entenc que els meus genitals són masculins i que em semblen més apetecibles les relacions sexuals amb persones de fisiologia femenina. Això no vol dir que no sigui capaç d’apreciar la bellesa d’un cos masculí ni que no entengui que determinades pulsions envers individus amb fisiologia masculina (que habitualment relacionem amb l’amistat) no poguessin tenir un origen sexual, cosa que no m’inquieta més que qualsevol altra pulsió sexual que pugui afectar-me al llarg del dia: cada cop que mirem una pel·lícula o una obra de teatre establim vincles emocionals amb personatges ficticis que oblidem en tornar a casa sense que suposi cap trauma. 

La nostra vida emocional és complexa perquè les persones som complexes. Afegir a aquesta complexitat l’exigència de la unitat i la permanència que impliquen la identitat de qualsevol tipus, em sembla que està fora del que és raonable i afegeix patiment a les nostres vides. 

No us enganyeu perquè és molt senzill: si una pregunta ens porta al patiment, vol dir que està mal plantejada. Busqueu sempre la resposta més lligada a l’experiència i menys contaminada de pretensions metafísiques i serà més difícil fer-vos caure en paranys que només porten al patiment. Perquè cal recordar que només des de la perversió de les morals religioses el patiment o el dolor tenen valor per ells mateixos.

El  hambre  es una de las amenazas que  puede llegar a  englobar a todo ser vivo dentro de esta tierra  y desde luego es una  de las mayores causas de muerte en el mundo. Aparte de la sensación de vulnerabilidad, de debilidad, de vacío, y de dolor, el hambre  también  desarrolla enfermedades peligrosas en nuestros cuerpos  hasta el punto  de llegar a matar  a miles de niños y adultos  en un solo día. ¡Es una barbaridad!

Pero la gran pregunta es ¿somos suficientemente conscientes  de lo que está pasando con la humanidad en pleno siglo veintiuno?

Tanto nuestra población, como  la de nuestros países vecinos, vivimos en una sociedad desarrollada  donde no tenemos como objetivo en la vida la supervivencia  como la tiene otra gente  sinó que todo lo contrario  porque no nos falta ni de comer ni  beber, ni ropa para  vestir, ni  un hogar donde vivir, y ni  tan solo un hospital; así que no digamos que vivimos en un país pobre  sino que todo lo contrario  somos afortunados por tener lo que tenemos , porque creedme , hay mucha gente pobre que vive en la miseria y  que desearía vivir como vivimos aunque fuera nada más  que por un día, y es que ni eso, solamente desearían tener un trozo de pan  y agua para llenar sus pobres  estómagos y la de sus familias.

¿Qué países sufren la amenaza del  hambre ?¿Cuáles son las causas que producen este índice  de mortalidad por hambre y pobreza en estos países ?

Mayoritariamente sabemos que muchas de estas  personas   que  pasan hambre, viven en países pobres y menos desarrollados como por ejemplo :Etiopía, Chad, Timor Oriental, República Centroafricana, Comores, Sierra Leona, República de Yemen, Angola, Bangladesh, Zambia, Mozambique, India, Madagascar, Níger, Yibuti, Sudán, Nepal…., pero cabe destacar  que toda esta pobreza y esta hambruna es causada  a raíz de  grandes factores como guerras, sequías, conflictos armados, inestabilidad política y económica, desastres naturales…

Todos estos factores crean gran preocupación y  desconcierto en la sociedad de estos países y mucha gente de ellos sienten la obligación  de  emigrar  y escapar del hambre, la pobreza y la guerra  para buscar una vida mejor y poder  salvar sus vidas y la de sus seres queridos aun sabiendo que hay muchas posibilidades de la muerte tanto en el intento como en  el trayecto.

Pero parece ser que  hay gente que durante muchos años ha profundizado tanto en su  interés individual que se ha olvidado de los demás o ha querido olvidarlos. Desde luego , creo que hay personas  a las que no les importa lo que pueda pasar con està gente que lo pasa mal, pero también cabe destacar que hay muchas personas solidarias a las que de verdad les interesa cambiar lo que està ocurriendo y hacen todo lo posible para ayudar y reivindicar sus derechos, però el único problema es que estas reivindicaciones y denuncias  por desgracia acaban  olvidadas si no las acompañamos de una propuesta de actuación concreta.

Pues resulta ser que es cierto, siempre decimos que hemos progresado en la humanidad pero sigue  habiendo  gente a la que  no le importa lo más mínimo  ni  hace nada al respecto y lo más impresionante es la poca atención que concede los medios de comunicación  a este problema .De hecho si mucha más gente  de la que hay ahora, colaborase con las ONG que alimentan a miles de pobres, seguramente en este mundo no existiría  ni una sola persona con hambre. 

Yo creo que a veces nos olvidamos de la cruda realidad, porque muchas veces  en  nuestro día a día  lo que hacemos es desperdiciar mucha comida, agua  o mucho dinero. Por ejemplo  cuando nos sobra comida  del almuerzo o de la cena, lo que hace mucha gente es tirarla a la basura, o a veces compramos alimentos que sabemos que no comeremos y que acaban caducando en nuestra casa y finalmente acaban en la basura, o también cuando gastamos el dinero en tonterías que no nos hacen falta, o a veces cuando nos lavamos los dientes o nos ponemos el champú en la ducha  y dejamos los grifos abiertos sin utilizarlos y gastando mucha agua…

¿Qué podemos hacer las personas para ayudar a cambiar esta situación ?

A parte  de  reivindicar, donar y col·laborar con estas ONG, yo creo que lo que podemos hacer también es aportar un granito de arena más y procurar ser más responsables  en  nuestra rutina diaria  como por ejemplo dejar  de desperdiciar tanto las cosas que están a nuestro alcance  y pensar que hay otra gente que podría vivir y alimentarse de lo que desperdiciamos  y echamos a tirar cada día . 

Para concluir tengo que decir  que es verdad que nunca podremos llegar a ponernos en  la situación de esta pobre gente que lo pasa tan  mal, ni tan solo nos podremos imaginar estar en  la situación donde están porque sinceramente,  rompe el corazón imaginar como  esta gente lucha por sus vidas, queriendo comer y crecer pero no poder, viendo cómo los miembros de su familia caen uno detrás de otros  y no saber qué hacer, viendo pasar sus vidas delante de ellos y no poder  hacer nada. Sinceramente yo creo que debemos y tenemos la obligación de  ayudar a esta  gente   para que puedan salir adelante, pero para conseguir este objetivo tenemos que col·labora todos  juntos, empatizar  y ayudar a los más débiles, aunque sea donando 1 euro al mes, o aunque sea no desechando la comida, ni el dinero sin conciencia. Y siempre intentando ayudar  a la gente más necesitada  para poder cambiar este mundo a mejor y erradicar el hambre de una vez por todas, porque las vidas de estas personas valen lo mismo que las nuestras.

El sistema bancario es un sector esencial y estratégico para nuestra economía. A parte de condicionar la calidad de nuestras vidas, condiciona el desarrollo de nuestra sociedad y, por consiguiente, es un factor que determina el crecimiento o el deterioro de los derechos de nuestra sociedad.

Pero, este sistema clave ¿funciona como debería? ¿Realmente se está haciendo lo mejor para acelerar el crecimiento de nuestra economía y mejorar nuestra vida?

Desde mi punto de vista, no creo que el actual modelo financiero sea el más óptimo para aportar valores, crecimiento y desarrollo a nuestras vidas. Es más, creo que tal y como está implementado a día de hoy, este implica más perjuicios que beneficios.

Pongo como ejemplo el caso de las hipotecas para la compra de viviendas habituales. Actualmente, estos préstamos por parte del sistema bancario, están generando muchos desahucios, los cuales, de manera directa e indirecta, empeoran la calidad de nuestras vidas. Cabe destacar que el derecho a una vivienda digna está regulado y contemplado por  nuestra Constitución [Artículo 47 de la Constitución Española: Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las formas pertinentes para hacer efectivo este derecho…], cosa que el sistema financiero ignora completamente.

El motivo principal que hace que las hipotecas para la compra de viviendas generen este tipo de problemas para nuestra sociedad es el alto interés que aplican las entidades bancarias a la hora de prestar el dinero a los ciudadanos. ¿Pueden considerarse justos estos elevados intereses? ¿Realmente el sistema bancario necesita estos intereses para sobrevivir o es que su prioridad es generar beneficios a costa de quien sea y como sea? ¿Acaso estos beneficios tienen algún impacto positivo en la economía de las familias?

Desde mi punto de vista, no lo tienen.

Siempre he querido saber cuál es el papel y la responsabilidad de los políticos acerca del sistema financiero. ¿Quién tiene la competencia para regular este sector? ¿Son los políticos? Si este no fuera el caso, ¿qué herramientas tenemos los ciudadanos para hacer que los responsables de las entidades bancarias respondan por sus actos?

Yo concibo el sistema bancario como un ciclo en el cual las entidades bancarias están controladas por los responsables de las mismas y en el cual los actos de estos responsables deben estar controlados y regulados por los políticos mediante cambios en la legislación. Estos políticos son votados y elegidos por los ciudadanos. 

Por lo tanto, la supuesta vía que tenemos los ciudadanos para hacer un cambio en el sistema financiero es mediante la política, por lo tanto, un cambio en las elecciones; escoger un responsable que nos asegure un cambio profundo en este sistema.

Pienso que el mayor inconveniente de esta vía es que los partidos políticos necesitan financiación por parte de estos grupos bancarios para poder llevar a cabo sus campañas electorales, ergo, están condicionados por lo bancarios.

Para concluir, pienso que el problema del sistema financiero debería ser solucionado a partir de un cambio radical en la política. Para llevarlo a cabo este cambio, haría falta la reestructuración de los partidos políticos así como la financiación de los mismos.

Tal y como están montados el sistema capitalista y el sistema bancario, para que este cambio se produjera, harían falta muchos cambios más, tanto en el ámbito de la economía como en el ámbito de la política. Además de un cambio en la mentalidad de los ciudadanos para exigir más responsabilidad a los políticos. 

Ya que el principal objetivo de este tipo de sistemas es que exista una mayor brecha económica entre las diferentes categorías de la sociedad, para que así, los ricos sigan siendo ricos, y los pobres, sigan siendo pobres.

Darrerament, a partir de totes les crisis generades per la pandèmia, un cop comprovades totes les incompetències possibles per part de tots els nostres dirigents, s’ha activat una maquinària, que engloba des dels comunicats de les diferents conselleries fins als mitjans de comunicació públics, per tal de descarregar de les fràgils esquenes dels polítics (fràgils per la feblesa d’una musculatura poc avesada a l’esforç) la responsabilitat de les successives cagades que s’estan perpetrant en la gestió de la pandèmia.

Una estratègia bàsica en aquestes situacions consisteix a desplaçar la responsabilitat fora de les seves esquenes. Així, podem dir que les mesures que hem pres no són suficientment efectives per la manca de responsabilitat social: òbviament, no serveix de res que es prenguin mesures de protecció si els ciutadans no les compleixen. Aquesta estratègia posa de manifest una forta contradicció de l’estat liberal:

Si volem preservar la llibertat individual no podem imposar una norma per la força. Aquesta presumpció ens porta a qüestionar-nos la necessitat mateixa de l’estat: si els individus són capaços de regular correctament la seva conducta, no és necessari un estat que ens obligui a complir les normes. No em sembla malament del tot però, per sobre de tot, si la policia no és necessària… em poden retornar la part proporcional dels impostos dedicats a mantenir aquests cossos policials que no calen?

Caldria no ser hipòcrites: si hi ha estat i paguem per a que hi sigui, aquest ha d’actuar sense pressuposar la bona actuació dels ciutadans. Òbviament, no cal brutalitat ni vulneració dels drets humans, però no té sentit promulgar normes i apelar a la responsabilitat ciutadana perquè no es preveuen els mitjans per a imposar-les.

Una altra situació habitual consisteix és el desplaçament de la responsabilitat política cap a les baules més petites de la llarga cadena del poder públic: el ministre o conseller de torn es veu incapaç de resoldre un problema i, en comptes de posar els mitjans per a la solució, desplaça la responsabilitat cap als càrrecs més baixos de l’administració.

Aquesta perversió ha estat practicada a l’àmbit de l’educació a Catalunya des de fa anys, sota l’eufemisme de l’autonomia de centres: el que era aleshores conseller d’educació, Ernest Maragall (d’infame memòria), va trobar un mecanisme perfecte tot donant una gran autonomia a les direccions dels centres d’educació, però sense complementar aquesta autonomia d’una dotació econòmica que permetés dur-la a terme. Així, la decisió d’engegar o no la calefacció és de la direcció, tot i que els diners de la dotació del centre siguin insuficients per a tenir la calefacció encesa les hores necessàries per no passar fred. La genialitat d’aquest sistema està en el fet que si els alumnes passen fred, és culpa de la direcció del centre, i no del conseller que ha donat autonomia al centre per encendre la calefacció quan vulgui.

Arribat a aquest punt, hom es demana: i per què algú voldrà participar d’aquest circ tot decidint assumir la direcció d’un centre educatiu? Certament, he de confesar que no tinc resposta a aquesta qüestió. Només puc dir que considero que aquesta participació implica complicitat amb el sistema, donat que no existeix cap necessitat que impliqui l’exercici d’aquest càrrec.

Ara bé, he comprovat els darrers anys que les direccions dels centres educatius solen falcar  el seu paper fent ús dels mateixos eufemismes que proliferen tant als mitjans de comunicació com als comunicats de les diferents autoritats educatives.

Així, quan hom protesta per la situació actual:

1- Perquè l’administració no ha resolt els problemes derivats de la bretxa digital ni ha fet els canvis necessaris a la connectivitat dels centres per afrontar una situació d’ensenyament semipresencial.

2- Perquè l’administració no ha fet un esforç real per a incrementar la plantilla de docents per tal d’afrontar la situació actual.

3- Perquè l’administració no ha fet proves per tal de comprovar si els docents poden transmetre la malaltia als alumnes.

4- Perquè l’administració canvia cada dia que cal els protocols per tal que encara que a un grup hi hagi més d’un positiu, no calgui fer proves a tot el grup ni als docents que comparteixen espais amb el grup.

5- Perquè encara que hi hagi quatre docents que han donat positiu a les proves de detecció del coronavirus (amb alguns casos asimptomàtics), l’administració decideix no fer un cribratge a tots els treballadors del centre.

6- Perquè quan se’n recorden de l’existència del batxillerat, ens obliguen a fer un pla de semipresencialitat sense incrementar els mitjans per dur-lo a terme.

7- Perquè quan s’informa als mitjans de comunicació de que els alumnes s’hauran de fer les (poques) proves de detecció del virus a si mateixos, sota la supervisió dels docents. Aquesta mesura es va modificar, tot incorporant la supervisió de professionals sanitaris, tot i que la mostra se la continuen recollint els alumnes a si mateixos.

La direcció ens contesta amb un eufemisme: el problema és que tot plegat ens irrita perquè ens estan traient de la nostra zona de confort. 

No ho havia entès: no és que l’educació sigui la darrera preocupació de les institucions de govern, no és que no es consideri que l’educació necessita de mitjans, no és que els polítics estiguin improvisant cada dia perquè no tenen ni idea del que han de fer, no és que vulguin que fem feines que no ens toquen ni sabem fer perquè ja han cremat al personal sanitari fins a l’extenuació i no tinguin intenció de contractar-ne més…

No, res de tot això, el problema és que ens han tret de la nostra zona de confort… Quan algú es planteja amagar amb un eufemisme la crua realitat, només és per a intentar que aquesta sembli més amable. Però és absurd intentar enganyar amb eufemismes a aquells que cada dia estan vivint amb aquesta realitat tan poc confortable. Suposo que és difícil quedar bé amb el poder i, alhora, gestionar la misèria i, aquesta dificultat, pot portar a aquest indecent ús de l’eufemisme…

Òbviament, entenc que la tasca de les direccions és difícil, però quan implica l’ús d’eufemismes per amagar altres misèries, és a dir, amagar la realitat, caldria pensar que una negativa de les direccions a seguir les incoherències de l’administració seria més efectiva que l’actual situació de submissió incondicional.

Per sobre de tot, negar-se a complir amb normatives per a les que no s’han dotat dels mitjans necessaris, és molt més digne que caure en l’ús dels eufemismes oficials i confondre la reivindicació dels drets laborals amb la queixa per la pèrdua de confort.

Potser cal recordar que la principal estratègia del poder consisteix en la pèrdua de consciència de classe per part dels treballadors i que, els eufemismes, només són estratègies per a provocar aquesta pèrdua de consciència. 

En conclusió: el poder només busca la seva perpetuació, amb independència de la salut dels ciutadans, i els tòpics, eufemismes i altres estratègies, que tendeixen a fer creure que la vulneració de drets és només un problema de confort, constitueixen una estratègia que compta amb la pèrdua de la consciència de classe per part d’aquells que ho accepten.

I ni tan sols Maquiavel hauria somniat amb una maquinària tan perversa i sofisticada per al manteniment del poder.