El sistema bancario es un sector esencial y estratégico para nuestra economía. A parte de condicionar la calidad de nuestras vidas, condiciona el desarrollo de nuestra sociedad y, por consiguiente, es un factor que determina el crecimiento o el deterioro de los derechos de nuestra sociedad.
Pero, este sistema clave ¿funciona como debería? ¿Realmente se está haciendo lo mejor para acelerar el crecimiento de nuestra economía y mejorar nuestra vida?
Desde mi punto de vista, no creo que el actual modelo financiero sea el más óptimo para aportar valores, crecimiento y desarrollo a nuestras vidas. Es más, creo que tal y como está implementado a día de hoy, este implica más perjuicios que beneficios.
Pongo como ejemplo el caso de las hipotecas para la compra de viviendas habituales. Actualmente, estos préstamos por parte del sistema bancario, están generando muchos desahucios, los cuales, de manera directa e indirecta, empeoran la calidad de nuestras vidas. Cabe destacar que el derecho a una vivienda digna está regulado y contemplado por nuestra Constitución [Artículo 47 de la Constitución Española: Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las formas pertinentes para hacer efectivo este derecho…], cosa que el sistema financiero ignora completamente.
El motivo principal que hace que las hipotecas para la compra de viviendas generen este tipo de problemas para nuestra sociedad es el alto interés que aplican las entidades bancarias a la hora de prestar el dinero a los ciudadanos. ¿Pueden considerarse justos estos elevados intereses? ¿Realmente el sistema bancario necesita estos intereses para sobrevivir o es que su prioridad es generar beneficios a costa de quien sea y como sea? ¿Acaso estos beneficios tienen algún impacto positivo en la economía de las familias?
Desde mi punto de vista, no lo tienen.
Siempre he querido saber cuál es el papel y la responsabilidad de los políticos acerca del sistema financiero. ¿Quién tiene la competencia para regular este sector? ¿Son los políticos? Si este no fuera el caso, ¿qué herramientas tenemos los ciudadanos para hacer que los responsables de las entidades bancarias respondan por sus actos?
Yo concibo el sistema bancario como un ciclo en el cual las entidades bancarias están controladas por los responsables de las mismas y en el cual los actos de estos responsables deben estar controlados y regulados por los políticos mediante cambios en la legislación. Estos políticos son votados y elegidos por los ciudadanos.
Por lo tanto, la supuesta vía que tenemos los ciudadanos para hacer un cambio en el sistema financiero es mediante la política, por lo tanto, un cambio en las elecciones; escoger un responsable que nos asegure un cambio profundo en este sistema.
Pienso que el mayor inconveniente de esta vía es que los partidos políticos necesitan financiación por parte de estos grupos bancarios para poder llevar a cabo sus campañas electorales, ergo, están condicionados por lo bancarios.
Para concluir, pienso que el problema del sistema financiero debería ser solucionado a partir de un cambio radical en la política. Para llevarlo a cabo este cambio, haría falta la reestructuración de los partidos políticos así como la financiación de los mismos.
Tal y como están montados el sistema capitalista y el sistema bancario, para que este cambio se produjera, harían falta muchos cambios más, tanto en el ámbito de la economía como en el ámbito de la política. Además de un cambio en la mentalidad de los ciudadanos para exigir más responsabilidad a los políticos.
Ya que el principal objetivo de este tipo de sistemas es que exista una mayor brecha económica entre las diferentes categorías de la sociedad, para que así, los ricos sigan siendo ricos, y los pobres, sigan siendo pobres.
Primer de tot Siham, t’he de felicitar per ser la segona alumna que escriu un article aquest curs. També t’he de dir que està força ben escrit i estructurat.
Pel que fa als continguts, en línies generals estic força d’acord amb el que dius tot i que, com podies esperar, vull fer alguns matisos.
No sento una especial simpatia per les entitats financeres a les que considero culpables de la crisi iniciada fa 12 anys i que encara estem patint; segurament són culpables de moltes més coses, però justament crec que no són culpables del que tu les acuses ja que actualment el tipus d’interès hipotecari no és precisament alt ja que en cap modalitat supera el 2% (jo l’he vist al 16%!!). La culpa segurament l’hauríem de buscar més aviat al preu de l’habitatge (actualment a més de 2200€ per metre quadrat, de mitjana a Catalunya) que és absolutament desmesurat. El preu no està regulat per cap entitat financera sinó que el fixen les regles de l’oferta i la demanda del mercat. Això no vol dir que els bancs siguin completament innocents, ja que molts dels habitatges que estan a aquest mercat són propietat dels bancs i, per tant, tenen part de responsabilitat pel que fa al preu.
Al nostre sistema econòmic (liberalisme o capitalisme, com li vulguis dir) l’estat té poques atribucions a l’hora de regular el mercat i, per tant, els nostres representants polítics tenen poques possibilitats d’enfrontar-se al mercat. A més, també és cert que els partits polítics necessiten de la finançament dels bancs i això, tal i com tu bé expliques, els té presos de la voluntat de les empreses que controlen el mercat.
El que vull dir és que el problema és molt més greu del que creus i que la solució hauria der ser molt més radical. caldria començar per replantejar-se aquest sistema econòmic que impedeix que, en nom de la llibertat de mercat (la pobre llibertat, sempre me l’omplen de merda!!) deixa als ciutadans en mans de les empreses que controlen aquest mercat. També caldria replantejar la qüestió de la propietat: cal ser propietari per viure a un habitatge? Hi ha prou edificis construïts com per garantir el dret a l’habitatge digne a tothom, el problema és la propietat d’aquests habitatges… I això implica replantejar l’existència de la propietat privada i això no ho arreglem votant a un o altre partit, això implica una revolució en la mentalitat de la població, que hauria d’assumir que sostenir el dret a la propietat privada sempre implica legitimar la desigualtat entre les persones. Desgraciadament, els que menys tenen son els màxims defensors de la propietat privada ja que tenen molta por a perdre el poc que tenen… Mira al teu voltant i veuràs a companyes que segurament tenen problemes econòmics derivats d’aquest sistema i que, malgrat tot, llueixen mascaretes amb el logotip d’empreses que són culpables i beneficiaries d’aquest sistema. Com t’ho expliques? (això és una provocació en tota regla per iniciar un debat, per si no t’havies adonat)
Primer de tot, estic molt d’acord amb el que comentaves sobre el sistema econòmic i la qüestió de la propietat privada.
Com sostenir el dret a la propietat privada implica legitimar la desigualtat, penso que el canvi hauria de començar pel tipus de sistema econòmic, perquè tant com si se sosté el dret a la propietat privada com si no, la desigualtat i el sistema de classes continua existint. No dic que el comunisme sigui la solució, però al que em refereixo és que és necessària una reforma en el sistema capitalista, com a mínim. La desigualtat està condicionada pel sistema econòmic, però penso que la política també en té a veure i no és del tot innocent.
Quant als logotips d’empreses beneficiàries del sistema capitalista, penso que això es deu al fet que les persones amb problemes econòmics veuen en aquest tipus d’empresa una espècie de ”refugi” i les associen amb el benestar i la riquesa.
És per això que mencionava el ”canvi en la mentalitat dels ciutadans”. Si la societat no canvia i no obrim els ulls per veure els perjudicis que aquest tipus d’empreses impliquen, no podem pretendre canviar el sistema econòmic.
El que passa d’una altra banda és que aquest sistema econòmic està dissenyat especialment perquè es donin aquests tipus de comportaments en la societat. La ciutadania posa la seva ”confiança” en la política, però la política no pot fer res per enfrontar-se al mercat i, per tant, les empreses beneficiàries d’aquest sistema són qui controla realment els ciutadans. A aquestes empreses no els interessa que els ciutadans que fan pròsper el sistema econòmic que els beneficia siguin crítics i, per això, ens tenen hipnotitzats i ens fan veure que és necessari idolatrar aquest tipus d’empresa, ens fan creure que NECESSITEM aquest sistema econòmic, que necessitem el lliure mercat.
Per tant, una reflexió que he pogut fer és que, a banda d’un canvi en l’economia, primer necessitem un canvi en la societat. Aquí és on entra la ”política” i l’educació; si no es forma una societat culta de ciutadans crítics que puguin ser conscients d’aquests problemes, tampoc es podrà aspirar a fer un canvi en l’economia i la política del país.
Respecte al tema dels logotips: el procés pel qual una persona pensa que emparant-se darrera un logotip, una marca, els colors d’un equip de futbol, d’una religió o d’una bandera … es diu alienació. Es tracta de traslladar a un altre (alié) el producte del nostre treball, les nostres il·lusions, les nostres aspiracions. Tot allò en què ens alienem, redueix la nostra capacitat d’acció en la construcció de la nostra persona i la transformació del nostre entorn. L’alienació ens enlluerna en un món d’irrealitats i fa que ens oblidem d’arreglar el món real que ens envolta.
Menciones l’educació al final del teu comentari i afirmes que l’educació pot ajudar a canviar la situació… El problema és que, per començar, l’educació no arriba de forma igualitària a tota la societat. Durant el confinament es va posar de manifest l’anomenada “bretxa digital”: de sobte vam descobrir que no tothom té un ordinador a casa o que no tothom té connexió a internet a casa, per la qual cosa no tothom va seguir les classes en les mateixes condicions.
Des del segle XVIII vivim en el somni de que fent arribar l’ensenyament a tothom, podrem canviar la societat, però la veritat és que el sistema s’encarrega de que l’ensenyament no arribi per un igual a tothom. I remarco la paraula “ensenyament”, que és la petita part del procés educatiu que es realitza a les escoles, instituts, universitats.
Un canvi educatiu vindrà com a conseqüència d’un canvi social i no a l’inrevés. mentre la societat no sigui igualitària, l’ensenyament (ni la resta de l’educació) no ho serà.
Vull fer una pregunta respecte a l’alienació: penses que es podria dir que existeix algun tipus ”d’alienació política” que influeix o que condiciona el fet que la societat no sigui igualitària?
Podríem dir que, si seguim amb la mateixa línia d’anàlisi, que en política l’alienació es produeix per la falta de consciència de classe: moltes vegades les persones voten a persones o partits no pensant en quins interessos de classe defensen aquests partits, sinó per la imatge personal d’un líder o per un miratge ideològic (els nacionalismes, en general, serien un bon exemple).
Com ja vaig explicar anteriorment, la majoria dels partits depenen del finançament dels bancs i de les grans empreses i, per tant, es diguin com es diguin, no defensaran els interessos de la classe treballadora…
Si analitzem les reformes legislatives que els dos partits que, fins ara, han governat a Espanya, veurem que les diferències són només d’aparença; en realitat, aquestes reformes sempre s’han realitzat quan la llei en qüestió no provocava un canvi substancial en la situació econòmica: es reforma la llei d’avortament, però no es canvia el finançament per invertir més en ensenyament que en defensa, per exemple, ja que hi ha moltes empreses dedicades a la venda d’armes que tenen contractes amb el ministeri de defensa… Cal argumentar-ho molt més?
És cert; al cap i a la fi, la dependència econòmica dels partits polítics envers les grans empreses i els bancs condiciona el seu comportament i les reformes que duen a terme. En són un bon exemple les empreses de venda d’armes, com bé dius.