Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.
No afegiré cap comentari, només us demano que mireu el correu que l’ONG Amnistia Internacional em feia arribar el dia 26 de gener.
Ningú no serà sotmès a esclavitud o servitud: l’esclavitud i el tràfic d’esclaus són prohibits en totes llurs formes.
És molt possible que algú pugui qüestionar la necessitat de reivindicar el respecte per aquest article: quin estat reconeix l’esclavitud? Algú coneix algun serf? …
Tendim sovint a mirar cap al Tercer Món (ja se sap, allà estan tan malament …) i és possible que trobéssim algun estat islàmic o africà (o totes dues coses) on l’esclavitud fos reconeguda mitjançant algun subterfugi legal, més o menys subtil; però cal que també mirem i reflexionem sobre allò que succeeix a casa nostra, i quan dic “casa” no és necessàriament una metàfora.
Avui he assistit a l’exposició oral d’un treball de recerca sobre el sexisme a la publicitat, defensat amb molta dignitat (i nervis) per la Cristina Rodríguez on, tot parlant de l’estereotip de la dona dominant, ens presentava un anunci on una dona es despullava, tot llençant joies i roba sense preocupar-se de qui ho recolliria després … ens podem jugar el que vulgueu que, si feu l’experiment a casa vostra, qui ho recollirà tot plegat serà la vostra mare.
Crec, per tant, que una forma especialment perversa ( ho és per què passa desapercebuda, sota una aparença de normalitat) de servitud la tenim molt a prop nostre i, no ens enganyem, el pitjor és que no cal cap sagnant revolució per acabar amb ella; amb una mica de consciència hi hauria prou.
Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.
Quan avui he llegit que a Gaza ha mort a causa del foc israelià un conductor que transportava ajut humanitari sota bandera de la ONU, he pensat que probablement les organitzacions antiavortistes que sovint es manifesten pel dret a la vida no sortiran aquesta vegada al carrer i així, de nou, una determinada manera d’entendre el que és el cristianisme torna a demostrar que només es mobilitza per la vida quan aquesta és encara una mera especulació i no una realitat.
Hi ha individus a la nostra societat que s’indignen per l’atemptat perpetrat contra la seva llibertat individual quan se’ls prohibeix fumar o se’ls limita la velocitat a la que poden circular per determinades vies. Aquests lluitadors per la llibertat de pa sucat amb oli perden consistència, substància i dignitat quan s’indignen per aquestes collonades i llegeixen amb perfecta calma i serenitat la pàgina del diari en que s’informa que ahir 30 civils palestins que, després de ser expulsats de casa seva pels soldats israelians, s’havien refugiat a una escola regentada per la ONU, van morir quan l’escola en qüestió va ser bombardejada per l’exercit israelià.
Fa pocs anys un alumne m’explicava indignat que, a causa de la recent onada migratòria, la seva àvia ja no es sentia segura als carrers de Cornellà; vaig demanar sobre la base d’aquesta sensació i vaig descobrir que a la bona dona ningú no l’havia agredit, robat ni insultat; això sí, sembla que havia estat objecte d’algunes mirades inquietants … Avui li podria haver explicat que si Cornellà es trobés a la Franja de Gaza, no estaria tranquil·la per la seguretat dels seus nets quan són a escola i que els obusos són més perillosos que la més inquietant de les mirades.
