Una foto de M.Celis....

Li vaig preguntar per un fet i em va comptar tot l’incident. Li vaig preguntar per un lloc i em va explicar tot el viatge. Li vaig preguntar per la seva germana i em va parlar de tota la família.

Jo solament volia saber el que havia fet el subjecte, abans de començar les empentes. Jo solament volia saber si ell havia visitat el museu de la guerra, quan va fer aquell viatge. Jo solament volia informació sobre la seva germana.(…).

La conversa em va marcar. En va marcar i em va fer pensar!. Em va fer pensar en els alumnes que tenen inquietuds concretes i en els professors que desenvolupen tot el tema. (…).

Em va fer pensar en el que diu Jaume Funes, en el número 31, de la revista ÂMBITS, on ens parla de l’educació. On ens parla dels professors que segueixen el llibre, i que ni tenen en compte les preguntes o inquietuds dels seus alumnes, ni les notícies que impregnen quasi totes les converses.(..).

Us imagineu un professor de ciències naturals, o de física, o de química seguint el llibre, mentre al Japó, i al món sencer pateixen i reflexionen sobre les conseqüències del terratrèmol. Té això, sentit?

Pràcticament no ha fet res: No ha dibuixat l’armari. Nosaltres, els professors, hem fet el dibuix. No ha tallat els taulons. Nosaltres, els professors, els hem tallat.. No els ha unit cargolant-los o encolant-los. Nosaltres ho hem hagut de fer. Havia de fer un armari i no ho ha fet. No s’estan assolint els objectius.. Amb aquest noi hem de fer alguna cosa!.

Aquesta queixa, fa uns 6 anys, la presentava un professor d’un “aula taller” i al mateix temps proposava l’expulsió de l’alumne esmentat. Recordo que algú va dir, desqualificant la proposta: “ L’objectiu no és l’armari. Fer l’armari no és més que un mitjà per aconseguir altres coses.. El que compta són els objectius”. Recordo que em va estranyar que  aquesta persona no trobés  motius pel càstig proposat.

Darrerament he recuperat aquest record, doncs, una situació similar a la viscuda fa 4 anys, ha afavorit l’evocació. L’evocació i la reflexió. Una reflexió al voltant de la importància de certs mitjans: “Hi ha mitjans, que si no els cuidem, mai aconseguirem el que toca. Em refereixo al treball de l’alumne i a l’autoritat del professor. Mitjans que jo defenso dient el següent: Els professors, podem perdonar moltes coses, però el que no hem de perdonar mai,  és que l’alumne es negui reiteradament a començar, quan el professor ha dit que cal fer-ho…”

Acceptem la pèrdua d’autoritat que es deriva dels nostres objectius educatius: Volem potenciar la participació crítica i l’autonomia. I si volem aconseguir això, hem d’acceptar que l’alumne faci qüestionaments i hem d’acceptar també que protesti. En el nou marc, la nostre autoritat no és tant incontestable.. I hem d’acceptar doncs, que els pares, impregnats dels mateixos principis educatius que nosaltres, no ens donin sempre la raó.

Acceptem aquesta pèrdua d’autoritat. Entre cometes, d’acord? Ho acceptem, doncs, els temps han canviat. Ho acceptem, però, ens preocupen certes decisions de l’administració i certes declaracions. Decisions i declaracions, que poden perjudicar la nostra força i la nostra pràctica.

La nova consellera ens tranquilitza una mica quan diu que s’ha d’intentar que els docents no es cremin, doncs, un docent cremat no és eficaç.

Article publicat al diari e-Noticies

http://blogs.e-noticies.com/martin.html

Els joves que no entenen ni el llenguatge gestual, ni el metafòric, no entenen a les persones del seu entorn i per tant no poden adaptar-se . No les veuen venir, i per tant no poden defensar-se….Per exemple, quan t’estàs dirigint a un grup de 3 persones i aquestes més que mirar-te a tu, es miren entre elles, tu saps que els has de cedir el protagonisme. Tu saps que has d’interrompre el teu discurs… Les persones de les que parlo, no ho saben. (..).

S‘ha comprovat que als instituts, una bona part de les persones maltractades tenen aquesta dificultat. Tenir-lo en compte, i valorar i potenciar la intel·ligència adaptativa, ha de formar part de la prevenció.

També, per fer prevenció, hem dir, de diferents maneres i en diferents contextos, que al mateix temps que hi ha persones que no entenen determinats missatges, hi ha persones insensibles al patiment. I hem d’afegir, que des del punt de vista de la salut, la segona dificultat és més greu que la primera.

De Mammita...

Els últims resultats de les proves Pisa podrien tenir dos efectes positius: Podrien augmentar l’autoestima del professorat. I podrien centrar el debat sobre el que cal ensenyar.(…).

Considerant el primer possible efecte de la millora, és a dir, la pujada de l’autoconcepte dels docents, cal dir, que un professional animat és més eficaç desplegant els seus recursos.(..)

Considerant el que cal ensenyar, cal dir, que hem d’ensenyar, a llegir. A llegir textos senzills i complexos. A llegir informació de caràcter matemàtic. A llegir textos científics.. A llegir i a produir.. De fet hem d’ensenyar allò que mesuren les proves esmentades..(…).

Dit això, afegeixo, el que es diu sovint: “Simplement reduint el número d’assignatures a l’ESO, s’aconseguiria una notable millora”.. “Si els especialistes restants es dediquessin més a llegir i comprendre textos diversos i a produir, tot aniria més bé”. “Si tots els especialistes, pactessin determinades estratègies de comprensió lectora i determinades estratègies de composició escrita, encara millor. Fins i tot, jo diria, fantàstic!”.